Mira’ls, no són invisibles
Brutal. Mireu-lo, si us plau, i recordeu-lo quan passeu al costat d’una de les moltíssimes persones que dormen i viuen al carrer a les nostres ciutats.
Recopilación de las acciones de los participantes en el proyecto Dreaming the Same en varias ciudades del mundo.
http://www.dreamingthesame.org/
Des del Centre Obert Heura, com tants d’altres, treballen contra l’exclusió social d’aquest col·lectiu, i per ajudar-los a retornar a una societat de la que ja no se’ls considera integrants, oferint-los un Centre de primera acollida per a Persones Sense Llar, un espai de relació que intenta millorar les situacions de desarrelament a través d’una metodologia participativa i l’acompanyament.
Miniressenya-inventari del llibre “Un ós panda al pas zebra”
Com que tuitejar sobre un llibre no és fàcil de fer en 140 caracters, he fet un tuit-resum de l’inventari que faré ara, sobre la meva darrera lectura, “Un ós panda al pas zebra“ de Roc Casagran, editat per Columna.
|
|
 |
El tuit amb el mini-inventari:
Del llibre “Un ós panda al pas zebra”, una novel·la de @RocCasagran, faig un petit inventari del que m’ha agradat i el que no:
- m’ha agradat l’argument clàssic de les vides creuades i les famoses casualitats (o no)
- els personatges, senzills però amb matisos emocionals que els fan rodons, que creixen sota la mirada del lector
- que aquests mateixos personatges i els successos són creïbles, veraços
- l’ús que fa de tant en tant de frases de 3 paraules i el verb el·líptic, perquè donen un ritme àgil a la lectura, o marquen un canvi de ritme
- l’expectativa d’un fet (la llàgrima que vessarà en Baljo 5 anys més tard, a l’estil del “confietor” de Cabré)
- he de reconèixer que m’ha sobrat una mica el pseudo-assaig sobre el blanc i el negre que potser llegit seguit hagués tingut el seu ganxo però més per un blog, potser no com a final de capítol, no li he trobat el lligam a la idea respecte al personatge que ho escrivia..
- m’ha agradat perquè m’ha fet riure
- m’ha agradat perquè m’ha fet plorar
- m’ha agradat perquè he vist reflectida la meva societat
- perquè se’t posa un nus a la gola davant certes realitats que descriu prou bé…
- i m’ha agradat molt el “anti-happy end”, molt més realista que el que et fa pensar tota la novel·la que passarà i no acaba passant.
…no dic el què, llegiu-la! Passareu una bona estona :-)
Resum 2011 – una selecció
Hola, hola,
vaig postejar el text automàtic que et “regala” wordpress on fan un resum del teu any com a blogger amb ells (2011 in review) perquè feien el que a mi m’agrada fer, inventaris, i a sobre maco, amb coloraines, i de forma automàtica… així que vaig pensar, perfecte, un bon resum de l’any.
Però trobo que la imatge del flash que han muntat és més aviat lletgeta, i que fa mandra clicar-hi… així que he capturat el que m’ha agradat més de l’informe anual que m’han fet, i faig un mini de resum del blog al 2011 en quatre imatges i 4 reflexions.
- Resum general: 25 posts, 60 imatges, equivalent a una per setmana (no està malament… ;)
- Com arriben preferentment els lector al blog, m’encanta aquest apartat: la crida del text “Ensayo sobre la ceguera”, Mafalda i Miquel Martí i Pol m’encanta, i em sembla curiós i graciós que hi arribi gent per “Guille”, “Mafalda” i per les lletres del grup Manel. Per cert, un dia us he de parlar de la meva relació amb Mafalda…
- I atenció: homenatge a en Jaume que manté el gran i cada cop més gran blackblocs.blogspot.com, i les altres entrades són les clàssiques, 3 xarxes socials i una gran web sobre temes de creativitat: micelulacreativa.com
- Re-homenatge al Jaume i els seus 15 comentaris, seguit de la meva mare ;-)
- I finalment el top five: literatura, música, autoajuda per a gossos, dansa i declaracions d’amor platònic :-)
Voilà!
Si voleu veure l’informe sencer piqueu la imatge de l’anterior post, 2011 in review.
2011 in review
The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2011 annual report for this blog.
Here’s an excerpt:
The concert hall at the Sydney Opera House holds 2,700 people. This blog was viewed about 8.500 times in 2011. If it were a concert at Sydney Opera House, it would take about 3 sold-out performances for that many people to see it.
Ordre restablert
Llevar-se el primer dilluns feiner després de festes amb energia i il•lusió. Enllestir l’esmorzar i el dinar mig preparat la nit anterior. Tenir madalenes a la cistella per poder-li oferir d’esmorzar. Aconseguir que se li passi el mal humor matiner i canvïi “el xip” per un de més alegre. Sortir només cinc minuts més tard del previst que acaben sent deu i al carrer gairebé un quart abans que obrin el cangur de l’escola, però que ens permet fer un mini passeget a la Canica tot esperant que obrin la porta. Ser el tercer petó del matí a la porta de l’escola, i tornar mentre es van apagant els fanals del carrer al nostre pas. Veure els directors de les caixes del carrer obrir els llums de l’oficina, obrir amb la clau. Ser testimoni així de passada de l’espera encaboriada de l’encarregat de la peixeteria que què deu pensar mentre prem l’automatisme de la persiana. Trobar-se els veïns dels matins al principi del seu trajecte, apressats o indiferents. Arribar puntual a la feina, amb una certa, fràgil, tranquilitat. Gaudir de la retrobada i els jocs infantils tot caminant, pel pur plaer de caminar jugant, o jugar caminant. Trencar la petita rutina retrobada amb una sorpresa a l’amiga que avui (ahir) feia anys, i dir-li així, a la nostra ma(dale)nera, com l’estimem. Recollir i estendre roba abduiïda per la història bèstia d’una artista dissortada, a la caixa tonta, i deixar-se endur pel plor i tancar quan ja se’n té prou. Escriure el post des del llit, amb el mòbil. Esperar fer-ho encara millor l’endemà. Celebrar i gaudir d’allò quotidià.
Ordre restablert.
Una part de mi ja no és la que era
Una part de mi ja no és el que era. Avui tenia l’oportunitat de seure davant de l’ordinador, i passar-hi una bona estona, com havia fet tantes i tantes vegades. De fet, havia planejat sopar davant de l’ordinador i anar veient algun capítol d’alguna sèrie, programa, mentre repassaria correus, seguiria algun muntatge de foto-albums que no acabo mai, llegiria algun blog, em posaria per enèsima vegada a intentar endreçar els milers de fotografies digitals… Però enlloc d’això, després de sopar a la taula veient una mica la tele he preferit quedar-me al sofà amb la Canica al damunt ben calentonetes les dues tapades amb la manta, veient la televisió.
No és tan sorprenent, fet i fet, perquè el reportatge s’ho valia, el de BTV sobre l’Annie Leibovitz. Boníssim. Un gran documental, fet per una germana seva. Però el que és curiós és que ja l’havia vist, i tot i això se m’ha oblidat els meus mil plans amb la màquina, els meu mil projectes sempre a mitges…, les meves mil pàgines guardades a la meva llista de lectura, als marcadors, al delicious, les idees i propostes al tasks… Se m’ha anat del cap i m’he quedat enganxada al present, fascinada per la història i pel personatge, emocionada, de nou, amb la història d’amor amb la Susan, i per l’aparició misteriosa d’uns fills que no deien d’on havien sortit. Com no podia ser diferent en la meva història semi-obsessiva amb la/les maternitats, he llegit per internet que la seva primera filla la va tenir ella mateixa via la inseminació artificial d’un “non identified father”, als 51 anys, i anys més tard va tenir dues bessones per la via de la “maternidad substitutiva”, que he trobat per una altra banda, és a dir per un “ventre de lloguer” (que sona força malament, tot s’ha de dir…).
Sense voler entrar en caaaaap mena de polèmica sobre aquestes opcions, aquests dos fets m’han fet escriure avui: la meva anècdota personal de no tornar als meus hàbits d’abans, geeks, per dir-ho d’alguna manera, de lecto-tecno-geek (lectora però a través de la tecnologia per dir-ho d’alguna manera, i aficionada a les novetats en xarxes socials, webs, gadget tecnològics, etc.) i la tri-maternitat de l’Annie gairebé en solitari (la seva parella, la intel·lectual Susan Sontag va morir als tres anys de néixer la primera filla, i pel que he llegit així en diagonal va ser un desig de l’Annie acceptat amb certes dificultats per l’escriptora, i les seves dues filles bessones les va tenir anys més tard.
I la reflexió que em genera és aproximadament la següent: com a família acollidora monoparental que soc, la meva vida ha canviat força, evidentment en rutines, canvis d’hàbits i sacrificis diversos (pobre carnet del Tr3sc, ja fa teranyines a la cartera…) i per descomptat en la responsabilitat que suposa decidir-se a criar, tirar endavant una criatura, que en aquest cas ni és “meva” en el sentit de biològic, ni és “meva” en el sentit legal del terme, perquè no és una adopció, sinó un acolliment, i vull pensar que tampoc és “meva” en un sentit profund, metafísic, o espiritual del terme, perquè per a mi ningú és de ningú, només ets de tu mateix i si vols, ets una criatura divina, o ets tots els éssers, però no ets “de” ningú, ni ningú és “teu”… I espero seguir pensant així quan tingui un fill o una filla biològics, en el sentit que vull que això impliqui el donar-los prou llibertat per a que puguin ser ells mateixos, elles mateixes, aprendre del meu exemple, ajudar-los sempre que calgui, guiar-los, però deixar-los ser qui vulguin ser.
Emperò… (queda bé, oi? Jordina, és correcte? ;) … la realitat que em trobo és ben diferent: d’una banda, criant a la Sara sola, sense company (no és buscat eh, no em vull fer el carnet de família monoparental, no és la meva voluntat…, jo vull un compaaaaany!) no tinc amb qui parlar les decisions que prenc, i per A o per B em trobo “marcant-la” molt, ensenyant-li, sí, acompanyant-la, sí, educant-la, sí (que en algunes coses li feia molta falta… també…). Però és que darrerament hi dono voltes, i a estones em sento a mi mateixa i osti, no veig per enlloc aquesta llibertat que crec voler-li ensenyar… vull que sigui com a mi m’agraden les persones que siguin: responsable de si mateixa, responsable dels seus actes, que sàpiga distingir allò que està bé del que no, que sàpiga reconèixer l’egoisme en un mateix i en els altres, que aprengui a no fer cas de la opinió dels altres i ser ella mateixa, que superi les dificultats, que no tingui por, que no es faci la víctima, que no sigui xantatgista, ni excessivament protagonista, que pensi en els altres, que obeeixi, que a més obeeixi a la primera i de bon grat, que…, que…, que… La sara m’està posant davant un mirall de mi mateixa i m’està recordant coses que he viscut amb parelles que he tingut, però que ells em deien, i la sara no farà, perquè no és la seva feina, no li toca, ni s’ho planteja. Els pares (o qui sigui que et cuidin) són el teu referent, per bé o per mal, i en ells t’emmiralles i t’enfrontes al món a través de les ulleres que t’han donat, conscient o inconscientment, en calca idèntica o en oposat perfecte, per contraposició rebel però simètrica. I a vegades, osti, darrerament, em plantejo quina llibertat és aquesta que no la deixa ser com és, que la vull com jo vull que sigui…
I d’altra banda (havia començat el paràgraf anterior amb un “d’una banda” perquè hi ha una segona part de la reflexió sobre la maternitat), és l’estranyesa que em provoca com reacciona la gent, o més ben dit, com no reaccionen. D’acord que els acolliments són una experiència, una realitat, una vivència, molt poc conegudes, i poc comunes…. D’acord que un acolliment permanent també és molt estrany… D’acord que no-arriba-a-un-any és poc temps per a fer judicis… però he de dir que m’ha sorprès enormement com la meva maternitat ha quedat passat com, diríem, “desapercebuda” en la meva família extensa (la gran, diríem, la dels tiets, cosins, dones i nòvies de cosins i fills de cosins). Això meu és UNA maternitat, rareta, ho reconec, però a la sara li faig i li faré sempre DE mare, de fet, amb el temps seré LA seva mare, i ella la meva filla. Hi alguns bons amics i amigues que ja ho diuen així, amb tot el carinyo del món ens diuen “família”. Però el curiós és que a mi poquíssima gent m’ha felicitat com es felicita a un cosí que et diu que seran pares a la primavera. Poquíssima gent em pregunta per l’experiència de ser una mare novella (“primeriza”), malgrat que la nena ja tingui més anys que els que caben en una mà. Els familiars amb nens encara no la compten per a les festes infantils (tot just comencen…), hi ha familiars propers que encara no han vingut a conèixer-la a casa meva, que no saben ni quina cara té…, poques persones s’interessen per la història (dues mares de l’escola de la Sara, ole per elles), encara més poques t’ofereixen ajuda, suport, emocional o logístic. A banda de les vivències que comparteixo amb altres famílies acollidores a l’associació de Barcelona i amb una parella que són com la meva guia espiritual en els acolliments; a banda del que m’ajuden una altra parella que són com els és guies espirituals però per la vida en general; a banda del que li explico a la meva amiga més íntima; a banda del recolzament incondicional i afectuós que tinc de la meva família més propera, especialment germana, pare i mare, tinc la tremenda sospita que, per variar, torno a anar a contracorrent, i el que faig no té referents per a ningú, i per això és com si no existís. No ha generat el corrent de simpatia, reconeixement, acompanyament, celebració que sí que acostumen a tenir els naixements biològics o fins i tot les adopcions.
Malgrat la naturalitat amb la que et pot tractar la gent, tinc la sensació que hi ha una certa mirada de dubte, de recel, o de llunyania. Si no miro és com si no existís? El dubte cartesià sobre el món aplicat a les coses que incomoden. Des de fa un temps he entrat en contacte amb una realitat molt bèstia, i m’he assabentat d’històries tremendes de nens acollits en famílies alienes perquè els avis no l’han volgut reconèixer pel fet d’haver nascut d’una filla que es va perdre en la mala vida; he conegut la dedicació i l’abnegació de la família acollidora que ajuda també a un germà de l’acollit; o la història d’una professional dels acolliments i les adopcions que tutela i acompanya a una jove fins a fer-li gairebé de mare i d’àvia dels seu fill, sense tenir-hi cap vincle legal. Com aquestes mil històries més que s’haurien d’explicar i donar a conèixer perquè més gent es decidís a fer el pas d’acollir, i que es buidessin els centres, però com deia, m’ha sorprès enormement la reacció o la no-reacció de molta gent del meu entorn a la meva opció de maternitat acollidora. Em pregunto com serà la resposta, la reacció, la relació amb l’entorn quan sigui una maternitat biològica.
Em queda pendent escriure ara sobre l’acolliment com a experiència personal. La meva vivència. En positiu, però realista, explicant també les ambivalències, les dificultats, els dubtes. I també tinc ganes de fer una reflexió sobre com sento aquesta maternitat, i poder-la comparar el dia que en tingui una nova d’experiència, la de la maternitat biològica. I la Sara en serà una germana gran estupenda, no en tinc cap dubte :)
Cel Obert, la ICIF on vaig anar jo
Què és un acolliment i altres preguntes, a la web del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya
El tiqui-tiqui
Amb una parella que vaig tenir vam establir un terme per definir el fet del molt que m’agradava sentir-me acompanyada a casa, el fet de saber que mentre feineges, treballes, llegeixes, descanses… algú altre va fent les seves coses per la casa: era
“sentir el tiqui-tiqui”. Suposo que, tot i no ser el mateix, per això m’agrada tant sentir la Sara quan juga a la seva habitació mentre planxo a la sala o llegeixo al sofà…; sentir-la organitzar onatge fort i maremotos a la banyera de 3 pams, des de la cuina mentre faig el sopar per a dos…; com la meva gosseta Canica fa la seva “gimnàstica” al sofà o sentir des del llit la fressa curiosa a l’habitació del costat , quan mastega el seu pinso just abans d’anar a dormir. Per això també m’agrada que m’esclafi una miqueta quan se m’arrauleix al damunt per sobre l’edredó, a les cames, o se’m cola sota els llençols buscant l’eecalforeta del meu cos en les nits d’hivern.
Tinc ganes de més tiqui-tiquis a casa… especialment els de l’altra mena. :) #horeconec
Canvis de paradigma en el sistema educatiu
Ho ha enviat una mare del grup de l’alumnes de la meva filla acollida.
M’ha agradat, el reprodueixo, a veure què us sembla
Binta y la gran idea
Magnífic curtmetratge de Javier Fesser per a UNICEF.
Preciós i sorprenent com feia temps que no veia.
Gracias Aurora, eres una gran connectora :-)))
#seguimoscubriendo No culture no future
Original campanya de protesta contra les retallades en cultura i educació!
més info a: http://www.tea-tron.com/txalotoloza/blog/2011/06/30/seguimoscubriendo-no-culture-no-future-bcn/
Curs per a millorar la creativitat personal, molt recomanable!
LAS NOCHES DE LA CREATIVIDAD
Curso nocturno de creatividad personal.
/// Un plan diferente para una noche de sábado ///
¿QUÉ ES?
Es un curso de creatividad que se realiza en horario nocturno de 4h. de duración que permite entender y disfrutar de la creatividad. Herramientas que te ayudarán a potenciar tu inteligencia creativa.
Es de carácter práctico y experiencial con ejercicios tanto individuales como grupales. Se realiza con grupos de hasta 20 personas.
Activo, dinámico y adaptable a las necesidades de cada persona.
PUEDEN ASISTIR todas aquellas personas que quieran descubrir, potenciar, explorar o mejorar su creatividad. Para personas con inquietudes creativas que quieran explorar nuevos campos o enfocar cambios de manera creativa y compartir una noche con gente entusiasta de la creatividad.
¿DÓNDE?
Cent 159, Local F de F
MÁS INFORMACIÓN:
http://www.facebook.com/event.php?eid=225378904140768
PDF informativo:
http://micelulacreativa.com/DOCS/LasNochesDeLaCreatividad.pdf
Inscripciones:
http://micelulacreativa.com/form_cursos.php
Mail de contacto:
info@micelulacreativa.com
Organiza:
Micelulacreativa, Divulgando la creatividad
http://micelulacreativa.com/
Indignem-nos!
Quan alguna cosa està ben raonada i escrita, paga la pena difondre-la, així que us redirecciono al blog de la Laia de Ahumada, gran escriptora i millor amiga i persona, que posa paraules al recolzament de les acampades, però especialment a la profunditat de la reflexió que es pretén, i no tant a l’anècdota de la concentració, perquè no quedi en foc d’encenalls.
Paraules des del silenci, el Blog de Laia de Ahumada
http://www.catalunyareligio.cat/blocs/paraules-des-del-silenci/%C2%A1indignem-nos
La unió fa la força
Cito una gran amiga, i subscric la frase: “Solo no puedes… ¡con amigos sí!”. Una bonica metàfora que ara em quadra molt tant amb la meva vida personal com amb les movilitzacions que s’estan succeïnt arreu del món, #acampadabcn i tantes altres…
Palabrejas – paraulisques
- ara
- bing
- bubok
- chronories
- delicious
- ebook
- hashtag
- ikea
- ipad
- iphone
- kotatsu
- latitude
- mac
- mahong
- mindmap
- picasa
- picnick
- quora
- sclipo
- seo
- spotify
- tasks
- timeline
- uoc
- wiki
Bansky
Vist a Public Space http://www.publicspace.org/en/post/banksy
The European Prize for Urban Public Space is an initiative of the Centre of Contemporary Culture of Barcelona (CCCB). It was established following the exhibition “The Reconquest of Europe”, which was held in the CCCB in 1999, in order to offer testimony to the process of rehabilitation of public spaces that has been occurring in many European cities.
Actualització amb un post que parla de la identitat de l’artista:
http://www.soitu.es/participacion/2008/07/15/u/albaladejo_1216109351.html
Feliç Sant Jordi 2011! Inventari de llibres
Avui, especial dia de Sant Jordi: foto de la senyera al baló d’enguany, inventari de llibres que tinc a la tauleta de nit o pul·lulant per la casa per a ser llegits o rellegits:
amb més temps intentaré fer una mini-ressenya de cada un, i comentar el tema dels “libros viajeros” del bookcrossing que han posat a l’office de l’ajuntament, que també donarà per un post. Tot i que hi ha alguns llibres que parlen per si sols, oi? ;-)
 |
”Al llivre de sadt jodi” |
 |
”Maternidades”, exposició de fotos de Bru Rovira |
 |
“L’acolliment de la Maria” |
 |
“Parada obligatòria” de Joan Barril |
 |
“La escafandra y la mariposa” de Jean Dominique Bauby,
relectura motivada pel fet de veure la peli recentment |
 |
“1Q84″ de Haruki Murakami |
  |
“Momo” de relectura sempre, pendent fer un post
amb les cites que més m’agraden |
Inventari d’inventaris que vull fer
- coses intercanviades mercats d’intercanvis
- coses per aprendre
- coses per les que em sento orgullosa de ser catalana
- coses que faré algun dia
- coses que porto a la cartera
- frases mítiques de pel·lícules
- llibres que m’he llegit
- llibres que tinc (que no són els que m’he llegit)
- música associada a algun lloc/moment
- urbantari
Gratitud
Aquest post el vaig publicar el 8 de desembre de 2007, però em ve de gust que torni a pujar.
Dedicat a Z. Perquè la gratitud genera abundància.
—-
Fragment del llibre
Gratitud. Dar gracias por lo que tienes transformará tu vida
Luise L. Hay con la colaboración de sus amigos
Ed. Urano, Recopilado por Jill Kramer
Dar gracias, una actitud curativa
Dr. Emmett E. Miller, p. 142-145
(…) En el ejercicio de mi profesión (medicina del cuerpo-mente), la importancia de la gratitud es extraordinariamente clara en el sentido psicofisiológico: las personas agradecidas sanan más rápido, son capaces de eliminar con más facilidad de su vida los comportamientos dañinos y son más felices.
(…) Nuestro modo de ver el mundo configura nuestra reacción ante los retos que nos presenta la vida. El sentimiento de gratitud nos capacita para elegir sabiamente nuestra forma de sentirnos, lo que decimos, lo que creemos, lo que hacemos… (…)
Círculo vicioso, círculo virtuoso
Cuando sentimos gratitud, participamos a los demás de nuestra plenitud; las personas se sienten valoradas y atraídas por nuestra energía. El resentimiento, la amargura y la actitud de víctima tienden a repeler a los demás, y entonces nos sentimos menos apoyados. De igual modo, cuando nuestra falta de gratitud nos lleva a la impotencia y la enfermedad, nos sentimos “timados”, pensamos que nuestra salud decae mientras los demás disfrutan.
Gratitud aprendida
En el campo de la psiconeuroinmunología, ahora tenemos la seguridad de que ciertas emociones, creencias e interpretaciones (nuestro mapa del mundo) tiene un profundo efecto en el funcionamiento del cuerpo, de lo cual depende que nos pongamos enfermos u opongamos resistencia a la enfermedad. Más espectaculares son los estudios sobre la “impotencia aprendida”. Sean cuales fueren las dificultades o crisis de nuestra vida, si no sentimos impotentes ante ellas, tenemos muchas más posibilidades de enfermar.
En mi opinión, el estado mental que llamamos gratitud no es innato, sino algo que aprendemos. La gratitud tiene que ver con sentirnos llenos, completos, capaces, con el hecho de sentir que tenemos todo lo que necesitamos y que nos lo merecemos; miramos el mundo desde la perspectiva que somos personas valiosas. (…) Si no tuviste la suerte de que te enseñaran la actitud de dar gracias en tu infancia, puede que de vez en cuando caigas en la desesperación, el resentimiento y la desdicha. Eso todavía me ocurre a mi a veces, y cuando me
pasa, simplemente recuerdo con gratitud mis motivos para hacer las cosas que hago, mi misión personal en la vida y mis sueños. (…) Después de todo, igual que tú, “soy lo que pienso”.
pàgina web sobre l’autor: http://www.int-a1.com/DrMiller/
fitxa sobre l’autor de la pàgina web de L. Hay: http://www.hayhouse.com/authorbio.php?id=92
De dolor, sofriment i contes per a pensar
Per a tu. Per a mi. Per a qui ho vulgui llegir.
http://psicoletra.blogspot.com/2009/06/todo-no-termino.html
The Secret & 4 Law of Attraction Myths
“… and you can also cook the man!”
http://ezinearticles.com/?4-Law-of-Attraction-Myths&id=914954
La ment no té límits
Fa molts anys que arrossego de carpeta en carpeta un article que va sortir en el dominical del país que es titulava “¿Tiene límites la mente?”. Aproximadament uns sis, anys, perquè data del 24/07/2005. Em va frapar el que hi deia i la meva idea era transcriure’l, algun dia.
Després d’un trasllat i múltiples endreces i digue-li espurgs, digue-li neteja de paperots encara resisteix dins un dossier, i avui se m’ha acudit, quina tonteria, mirar si estava a internet. Efectivament. Senceret, no cal picar ni una coma.
El transcric, doncs, perquè em va encantar. L’enllaç a l’original és aquest:
http://www.elpais.com/articulo/portada/Tiene/limites/mente/elpeputec/20050724elpepspor_2/Tes
i la frase clau, al meu parer, aquesta:
“Mis intenciones afectan al futuro […]. Las intenciones de otras personas también afectan a las mías”
Tela, no? Per cert, per qui no l’hagi llegit, molt recomenable el llibre “Las voces del desierto” de Marlo Morgan. I l’enllaç a la wikipedia del biòleg i filòsof Rupert Sheldrake aquí.
Espero que us agradi tant com a mi i a veure si us desperta algun interrogant o us trenca algun esquema. Aquí està el text:
“Año 2103, los teléfonos móviles están en vías de extinción y el correo electrónico se ha convertido en una reliquia que sólo usan los nostálgicos. El mundo del siglo XXII está construido sobre el poder de la mente. Los humanos han aprendido a compartir informaciones con la sola fuerza del pensamiento. Con el cambio de milenio, algunos científicos comenzaron a trabajar intensamente en fármacos y chips para mejorar el funcionamiento neuronal; al tiempo, otro grupo de investigadores se salía de la norma lanzándose a la exploración de la cara menos conocida del universo de la mente, convencidos de que podrían descubrir y despertar capacidades innatas extraordinariamente potentes. De este modo, fenómenos como la telepatía o las percepciones extrasensoriales que la vieja ciencia calificaba como supercherías o parapsicología pasaron a ser realidades biológicas y físicas. Los humanos del siglo XXII han aprendido a desarrollar y a emplear su mente para traspasar las barreras del espacio, comunicarse con sus semejantes a distancia y, lo que es más impresionante, participar conscientemente en la materialización del futuro.
Muchos pensarán que se trata del guión de la segunda parte de Minority report u otra ficción de Hollywood; sin embargo, algunos elementos quizá no disten mucho de la realidad. ¿Hasta dónde puede llegar la mente humana? Los científicos todavía no han podido determinar sus límites, si los tiene. Ni siquiera el cerebro, el órgano sobre el que se asienta toda la actividad intelectual, creativa y emocional, ha querido revelar completamente sus secretos. Francis Crick, uno de los padres del ADN y gran estudioso de las redes neuronales, reconocía que “nuestro conocimiento de las distintas partes del cerebro sigue en un estado muy primitivo”.
Como en la ficción propuesta, en la actualidad otros exploradores de los laberintos de la mente han optado por caminos diferentes. Rupert Sheldrake, polémico bioquímico británico con una gran formación en filosofía, lleva dos décadas haciendo experimentos para demostrar que nuestra mente tiene un poder muy superior a lo que imaginamos y que fenómenos como la telepatía o la premonición tienen una explicación biológica y son “partes normales del comportamiento animal que han evolucionado durante millones de años porque desempeñan un papel importante en la supervivencia”. “Hemos heredado estas habilidades de nuestros ancestros e investigándolas entenderemos más la naturaleza animal, la humana y, especialmente, la naturaleza de nuestras mentes”, afirma.
La mayoría de las personas habrá experimentado alguna vez que antes de descolgar el teléfono ya sabe quién llama, o que poco después de haber pensado en un conocido, ese alguien aparece de un modo u otro. Incluso que ha sentido que le estaban mirando y al volverse ha comprobado que tenía unos ojos clavados en él. Pues bien, según Sheldrake, no se trata ni de casualidades, ni de extrañas percepciones. Es más, como muestra de que hasta los más reputados científicos, bastante reacios a aceptar este tipo de fenómenos, los experimentan en persona, el investigador británico ofrece en su libro The sense of being stared at (La sensación de que te están mirando) una curiosa anécdota. El escenario es la Academia de Ciencias suiza tras una conferencia en la que Sheldrake había expuesto sus teorías y sus trabajos sobre las capacidades de la mente. Entre los asistentes se encontraba un Nobel de Química, Richard Ernst, y su mujer. Durante la cena, la señora Ernst confesó al conferenciante: “Mi marido no cree en lo que usted ha contado, pero él mismo puede hacerlo”. Y le dio un ejemplo: ella regresaba de un viaje y no le había dicho qué tren había tomado; sin embargo, él estaba esperándola en la estación a la hora justa: “No fue capaz de explicar cómo lo sabía”.
¿Qué es lo que lleva a este revolucionario de la biología a hacer afirmaciones semejantes? Sheldrake sostiene que la mente no es sinónimo de cerebro, y que no permanece encerrada dentro de él, sino que “se extiende al mundo que nos rodea, conectándonos con todo lo que vemos”. Además, y como ha demostrado la física moderna, no la considera una relación pasiva, sino que “nuestra percepción del mundo externo implica una interacción con él”. Dicho de otro modo, nuestras mentes están sometidas a la influencia del universo circundante, pero también ellas dejan su huella en lo que las rodea.
La teoría, que ha denominado “mente extendida”, forma parte de otra más amplia que cubre diversos aspectos de los seres vivos. En la base de ambas se encuentra la idea de que, al igual que existen campos electromagnéticos, hay campos mentales –o morfogenéticos, de modo genérico– por los que discurren comportamientos, intenciones e ideas tanto conscientes como inconscientes. Según esta teoría, por estas autopistas de información viajan los pensamientos e incluso la memoria de la especie, ya que “cada vez que aparece una nueva forma de comportamiento –por ejemplo, una técnica deportiva o un juego de ordenador– se construye una experiencia que involucra a un gran número de personas”. Esta participación masiva de mentes hace que la nueva habilidad entre en circulación, creando un campo mental nuevo y específico para ella. “Creo que esto hace que el posterior aprendizaje de otros individuos sea más fácil”. Posiblemente haya otras interpretaciones puramente sociológicas, pero, a juzgar por la destreza con la que los niños de hoy manejan los ordenadores, el planteamiento del británico debería al menos considerarse.
Tras la aparición de su primer libro en los años ochenta, Una nueva ciencia de la vida, que, aunque tuvo buena acogida entre los físicos, supuso una auténtica bomba en el mundo de la biología, Sheldrake realizó dos experimentos para demostrar que la transmisión mental o telepática del conocimiento se da en humanos. Se trataba de acertijos cuyas soluciones emitió la BBC un solo día en hora de máxima audiencia. Los mismos enigmas se plantearon antes y después de la emisión a numerosos individuos en diferentes partes del mundo –sin acceso a la BBC–. El porcentaje de respuestas correctas después de que el programa apareciera en el Reino Unido aumentó hasta un 76% respecto al resultado obtenido antes. Las posibilidades de que esto se debiera al azar eran de una entre cien.
Evidentemente, no todos los pensamientos o comportamientos son iguales, de modo que no todos crean un campo mental propio, sino que están sometidos a selección natural como lo están las mutaciones genéticas. “Si alguien tiene una buena idea que es del agrado de otras personas y que se copia, se extenderá y se volverá común”. ¿Qué pasa después? “Cuanto más habitual es, más inconsciente se vuelve. De modo que al final los patrones generales de la cultura simplemente se dan por sentados”. Una posible conclusión de este mecanismo es que el instinto es, en realidad, el recuerdo de un comportamiento ancestral. A este respecto, Sheldrake opina: “El instinto depende de la memoria colectiva de las especies, construida durante generaciones. Por ejemplo, los perros pastores que nunca han visto una oveja, en general tratan de reunirlas antes de que hayan sido entrenados”. “Hay muchos hábitos inconscientes que nos afectan a todos a través de la memoria colectiva”.
Si regresamos a la biología pura, los resultados de la secuenciación del genoma de diferentes especies parecen indicar que las claves de la diferencia entre unos seres vivos y otros no están escritas en la doble hélice. Con ese punto de vista, con lo descubierto hasta el momento, un humano no es muy diferente de una rata o de un gusano. “Los genes codifican la estructura de las proteínas, pero la forma de organización de las células y de los sistemas nerviosos es muy diferente [entre unas especies y otras]”, asegura Sheldrake. “Hay mucho más en un organismo que su ADN y proteínas”.
Utilizando la comparación con los campos electromagnéticos, Sheldrake propone una reflexión sobre la visión. La publicación que ahora mismo tiene en sus manos ha sido captada y descifrada por su cerebro, pero no se puede decir que la imagen se haya quedado encerrada en el cráneo, sino que la está viendo delante de usted. “Su mente la está proyectando hacia el exterior, donde efectivamente parece encontrarse”. De la misma manera que lo que se ve en el receptor de televisión es la proyección de una escena que ocurre en otra región del espacio. Obviamente, este proceso pasa por una actividad eléctrica determinada dentro del aparato igual que “partes específicas del cerebro se encienden cuando se está produciendo una actividad mental determinada”.
Quizá muchos se sientan inquietos pensando que sus pensamientos o sus ideas están flotando por el aire y que podrían ser captados por cualquiera. No deben preocuparse porque, según los miles de experiencias recogidas por Sheldrake, como en cualquier tipo de habilidad, “unas personas son más sensibles que otras”, y además “la telepatía se da entre personas que se conocen muy bien, y depende de vínculos emocionales o sociales”.
Algo muy importante en la transmisión mental es la intención. Cuando una persona decide hacer algo –llamar por teléfono o regresar a casa– proyecta la intención hacia su objetivo –la persona con la que va a hablar o su hogar–, y, según el científico británico, esto es lo que algunas personas y animales son capaces de captar. De hecho, estudios realizados con imágenes cerebrales han demostrado recientemente que la intención de una acción pone en funcionamiento las redes neuronales antes de que ésta se realice. El año pasado, un ensayo estadounidense encontraba de forma fortuita evidencias de la existencia del sexto sentido o telepatía. Los investigadores descubrieron, para su sorpresa, que una tercera parte de los participantes en un experimento sobre la percepción visual eran capaces de sentir los cambios en una secuencia de fotografías unos segundos antes de que éstos aparecieran ante sus ojos. En su último libro, Sheldrake describe también los experimentos, desclasificados, financiados por agencias gubernamentales estadounidenses como la CIA entre 1970 y 1993 para investigar la posibilidad del espionaje psíquico. El porcentaje de aciertos en la transmisión de imágenes con la mente resultó muy superior a lo que sería predecible por azar.
Pero quizá una de las partes más impactantes de la teoría de Sheldrake para los espíritus cartesianos es la que concierne a la influencia de la mente en el tiempo. “Mis intenciones afectan al futuro […]. Las intenciones de otras personas también afectan a las mías”, asegura. Algunos estudios pueden dar una idea de esta línea de pensamiento. El último, publicado este año por la Sociedad Psicológica Americana, indica que si los padres creen que sus hijos consumen mucho alcohol, los jóvenes efectivamente lo hacen, como siguiendo la programación mental de sus progenitores. También se ha observado que si los profesores piensan que sus alumnos van a obtener buenos resultados, éstos lo conseguirán. Seguro que estos fenómenos están influidos por otros factores, pero “la comunicación normal puede implicar tanto la transferencia de información por los canales normales como por la telepatía [campos mentales]. No se excluyen mutuamente”.
Estos planteamientos pueden resultar desconcertantes. Si alguien hubiera descrito en el siglo XVIII un futuro de móviles y satélites que envían información a todo el planeta, habría sido calificado de loco. Cuando, en los ochenta, Sheldrake presentó sus teorías, algunos científicos calificaron su libro como candidato a la hoguera. En opinión del investigador, “la razón por la que la telepatía causa miedo y rechazo entre muchos científicos es, en parte, porque no encaja con la teoría materialista. En la historia de la ciencia, las revoluciones ocurren cuando hay un cambio en los paradigmas, de modo que un modelo amplio de la realidad sustituye a otro más limitado”. Por el contrario, los especialistas en física cuántica, acostumbrados a considerar la realidad en múltiples dimensiones –11 según la teoría que se supone explicará el universo, las supercuerdas–, a aceptar la existencia de universos paralelos e incluso a asumir el viaje en el tiempo, creen científicamente posibles los campos mentales.
De forma muy condensada se podría decir que la física cuántica muestra que la realidad no existe de forma absoluta, sino como una probabilidad, y es la presencia de un espectador la que hace que se convierta en algo concreto. Es el observador el que construye la realidad. ¿Desconcertante? Quizá no tanto si se piensa en la botella medio llena o medio vacía. Por otro lado, la cuántica incorpora el concepto de no localización o no separación, según el cual una vez que dos partículas han estado en contacto permanecerán siempre conectadas aunque se separen miles de kilómetros. Uno de los padres de la física cuántica, Werner K. Heisenberg (1901-1976), afirmaba: “El mundo parece un complicado tejido de acontecimientos en el que toda suerte de conexiones se alternan, se superponen o se combinan, y así determinan la textura del conjunto”.”
Publicado en Edición Impresa en la sección de El País Semanal
Seu del Memorial Democràtic de Catalunya
Seu del Memorial Democràtic de Catalunya
Fa uns dies vaig fer una foto a l’edifici, perquè em va agradar pel significat i pel disseny de l’edifici. Ara em fixo que el dia que la vaig fer era el 25 de febrer… el mateix dia que se n’anunciava el tancament (notícia a l’Ara, notícia a l’Avui). Curiós, no?
Em quedo amb la darrera notícia que he trobat:
Compromís per reobrir el Memorial Democràtic (diari Avui, 1/3/2011)
L’important
és tornar-se a aixecar.
http://www.youtube.com/watch?v=g_Je9Oh7e5E
Dedicat a z.
(2a part de l’altra cosa important a la vida, des del meu modest punt de vista)
Recreació de la proclamació de la República Catalana, 2011
This slideshow requires JavaScript.
Plaça Sant Jaume, dilluns 31 de gener de 2011
Foguerons de Sant Antoni a Gràcia
This slideshow requires JavaScript.
Pyrene de l’Esbart Sant Martí
Si esteu per Barcelona aquest cap de setmana us recomano moltíssim l’espectacle Pyrene, de l’Esbart de Sant Martí. Tant si us agrada el ballet folklòric com no us animo a que deixeu els prejudicis de costat i aneu a gaudir d’un espectacle molt complet de dansa tradicional i contemporània que no us deixarà indiferent.
 |
 |
PATUM
Dansa de creació
Música de Joan Ll. Moraleda
Muntatge coreogràfic de David Martínez
Fundat l’any 1947 a Barcelona és un dels ballets considerats de referència dins del món de la dansa catalana. Si voleu saber què vol dir “ballar en català” no us el perdeu. Oblideu-vos de la sardana, oblideu-vos del que heu vist fins ara. La tria musical, encertadíssima, la il·luminació, molt bona, el vestuari, preciós, modern sense estridències quan cal, tradicional i evocador en la majoria de les danses (dissenyat per una de les ballarines), el cos de ball, molt professional, malgrat ser tots amateurs, i les coreografies de David Martínez (i de Jaume Guasch en el magnífic Vall de Valencians de Tarragona) impecables.
Un espectacle per redescobrir danses, músiques i textos de la mà de la mitologia catalana i una trentena de dansaires entusiastes i molt professionals. La incorporació de l’actriu i narradora Jordina Biosca afegeix un punt de teatralitat i narrativitat molt interessant a un espectacle de ball ja de per sí molt complet i gratificant de veure.
Més informació a la web de l’Auditori o a la web de l’espectacle.
 |
| (Les fotografies de l’espectacle les he tret del grup del Facebook de l’esbart) |
Inventari de barbuts i imberbes
Avui faig un inventari dels imberbes que em van agradar en la meva adolescència, i dels barbuts que m’agraden ara (tots són amors platònics, aixx… algun dia en coneixeré (i em lligaré) algun ;)
| Inventari de… | IMBERBES |
 |
L’actor Rob Morrow interpretant al Doctor Joel Fleishmann a la sèrie Doctor en Alaska, que veia l’any 1996 a les dotze de la nit, a TV2, a casa tota sola a les fosques quan la meva mare i la meva germana ja dormien (sempre serà el primer, el meu primer amor platònic ;) |
 |
John Corbett, actor, interprentant a Chris Stevens, de la mateixa sèrie. Masculí, hippie i bohemi, delinqüent juvenil reconvertit a amant de la filosofia i locutor sensible. Com no m’havia d’agradar… |
 |
Robert Redford a la peli “El hombre que susurraba a los caballos”, la pel·lícula sobre el llibre de Nicholas Evans “El hombre que susurraba al oído de los caballos” que tant em va emocionar. |
|
Bruce Springsteen, el rei, ai què dic, perdò, The Boss. Ho torno a dir? virilitat + chico malo + sensibilitat, especialment l’etapa del videoclip de Dancing in The Dark del concert on va pujar a una suposada fan (la Courteney Cox). Mereix menció especial per ser el meu ídol “oficial” d’infància i adolescència.
|
 |
Sergi López actor. De nou l’encarnació (per a mi) de la masculinitat sumada a una profunditat de mirada que fa posar els pèls de punta. |
I ja de més gran, ara que ja en tinc trenta, em perden els barbuts de nas prominent i rínxols als cabells, o amb alguna de les tres coses… mira, tinc aquesta dèria… Ara, que si són músics o es dediquen a alguna cosa del món de l’art, ja em tenen morta…
| Inventari de… | BARBUTS |
 |
Enric Montefusco, el líder i cantant d’un dels meus grups descobriment d’enguany, bé, del 2010, Standstill. Per la barba, per la mirada entre misteriosa i fràgil… |
 |
David Otero, El Pescao, per la barba, els cabells, pel seu videoclip… |
 |
Guillem Gisbert, la barba, la mirada com trista, el nas, l’ukelele, el seu grup, la timidesa… |
 |
Lluís Vilamajor, tenor de prestigi i director de cors, he tingut la sort de conèixer-lo en persona per l’amistat d’una de les ex-directores de la meva ex-coral. Un encant d’home, amb molt de magnetisme també. |
 |
Jordi Rico, actor. L’únic ros, mira! D’ell m’atrau la barba (no sempre en porta!), els seus rínxols, la dolçor de la seva mirada, la seva veu, i els papers que ha anat triant al llarg de la seva carrera. |
 |
Julio Manrique, ehem, baveta caient… des del primer dia que el vaig veure en una sèrie, i darrerament pels seus treballs com a actor i com a director, se’m fa difícil descriure el seu magnetisme. |
 |
Oleguer Aymamí, músic, violoncel. Per la mirada, per com toca el violoncel tant per a música clàssica i barroca com per fer música popular, pel somriure, i pels rínxols. |
inventariant
Paraules
- sutaque: per la seva soronitat (accent, en portuguès)
- borboleta: significa papallona, en portuguès també
- bambú: per la seva sonoritat
- among: pel seu significat (entre, però no entre dos elements sinó entre un grup de…)
- haka: sona fort, enèrgica… com el ball maorí al que fa referència
- rissotto: per la seva sonoritat + significat; només sentir-la ja fa venir salivera
- nomás: m’encanta com sona i l’ús que en fan alguns sudamericans, m’encanten aquestes paraules que com aquesta no tenen una traducció clara en altres idiomes; amplia la meva Weltanschauung! :-)
- mariposario: “El mariposario es un lugar cerrado donde se ha creado un ecosistema ideal para reproducir las mariposas en condiciones óptimas”.
- stuff: però en el sentit familiar de coses: can I leave my stuff here?, puc deixar les meves coses aquí?
- casum! expressió catalaníssima
- txirrindula: bici en euskera
- cachava: palo, bastón, se usa en cantabria
- disgustoso: Desagradable, enfadoso, que causa disgusto.
- pifostio: lío, follón, jaleo, “marrón”… (dedicado a mi au)
Publicat a l’antic bloc el 2/10/2007, actualitzat el 3/12/2007, el 24/01/2009, i el 17/12/2010
Diari 1996 1a part
He retrobat uns textos que vaig escriure amb setze anys, i els trobo macots i ben escrits… així que faig una auto-cita, i tal qual estaven, sense modifcar-ne res, els “elevo a públic”, com deia en Genís Roca en una entrevista que tenim com a materials en el Postgrau que estic cursant (Llibre, literatura i lectura en la societat de l’informació).
De passada serà un petit homenatge a la meva coral, el Cor Trobada, que possiblement deixaré en breu, i que tantes alegries m’ha donat al llarg d’aquests anys. Us estimo molt a tots, nens… us enyoraré un muntarró dels grans… però no ens deixarem de veure, eh! Visca el Cor Trobada!!!
“Dijous, 15 de novembre de 1996
Avui ha estat un dijous plujós i com cada dijous he anat a disfrutar les meves dues horetes d’assaig amb la coral. Ha començat a ploure a mitja tarda i em sembla a mi que quan més ha descarregat ha estat l’estona d’anar cap a la coral, perquè he entrat a la classe de música gairebé regalimant, amb els camals dels pantalons ben rexops…! I això que duia paraigües…! (Bé,…un d’aquests meravellosos paraigües plegables que ara van de tort, ara et quedes amb el pal a la mà, i que a la mínima bufada un pèl vigorosa se’t capgiren fent un “flop” delator).
Després dels exercicis de tècnica de veu per escalfar (molt útil en aquesta època de l’any en què qui més qui menys arrosseguem els símptomes d’un refredat tardà…) hem començat l’assaig. Avui érem pocs, i hem format un petit semicercle a la banda esquerra de la classe, davant del piano. Ostres tu, gairebé m’adormia cantant “Blue Moon”, com que ja l’hem cantat tantes vegades, doncs surt sola; era talment com “tararejar” inconscientment una cançoneta lleugera mentre feineges distretament… però aquesta dolça inconsciència no pot durar eternament, i el Toni (el director), ens ha despertat amb uns horribles acords al piano desafinats expressament, que han fet saltar a més d’un de la cadira, i hem hagut de prendre’ns-ho amb més serietat si volíem ser dignes de l’ofici que professem, una coral.”
Cor Trobada 1996
Cor Trobada 2010
ps: em reconeixeu en les fotos? Pista: al setze portava 8-) ulleres! ;-)
Taller de Marionetas de Pepe Otal
Us recomano vívament que aneu a veure algun espectacle al Taller de Marionetas de Pepe Otal.
Casa-taller de Marionetas de Pepe Otal
C. Guàrdia, 11, baixos, 08001 Barcelona
[M] Drassanes
RESERVES & INFORMACIÓ
http://www.tallerdemarionetas.org/
http://cias.titerenet.com/group-1913.htm
http://duduclown.wordpress.com/
El del diumenge 31 d’octubre al vespre va ser pura magia… un univers delirant i surrealista d’escenes multicolors, multiformes, criatures infintes i sensacions a flor de pell… només amb la força de la imaginació i algunes andròmines trobades en una estació de tren…
un home que balla sensualment amb una bossa d’escombraries… una princesa que es torna a convertir en granota després d’un petó apassionat… un paraigües que plou… les busques d’un rellotge convertides en peces del tetris, l’emoció trepidant de pujar a una muntanya russa o una mosca que fa pessigolles dins del cor…
tota la màgia dels titelles més minimalistes i ecològics que hagueu vist mai, de la mà d’un titellaire i mim/clown del qual no sé el nom… Ho averiguaré i completaré* aquest post :-)
* I ja el puc completar!
El Clown es deia Dudu i l’espectacle que vam veure, Calma.
Cia DUDUCLOWN
http://duduclown.wordpress.com
L’atzar va fer que me’l tornés a trobar ahir en unes jornades de conflicte i creativitat a l’Autònoma, i així vaig poder saber el seu nom. En el seu blog podreu veure fragments dels seus espectacles, el contacte, i el més important, properes cites dels espectacles de la Cia DUDUCLOWN!
Aquí un fragment de l’espectacle. No us el perdeu!
Un altre Rodríguez Gerada caçat a Barcelona
He detectat un altre mural de l’artista cubà Jorge Rodríguez Gerada a Barcelona, gràcies al meu pare. Fa murals en mitjaneres, en grafit (carchoal), que es van desfent amb el temps, per efecte del sol, el vent i la pluja. Com a concepte artístic la idea la trobo preciosa, una mena d’art efímer però gegantí i contudent. I la idea que porta realitzant des de 2002, amb la seva sèrie Identity, retrats de veïns del barri de la mitjanera que tria per fer-hi la seva obra d’art, una interessantíssima oportunitat per reflexionar sobre el tema de la identitat, l’essència efímera de tot, també de les persones, els barris, les ciutats, i les seves identitats.
L’espectador ocasional de les seves obres, sovint casuals, veïns, transeünts, viatgers, rodamons, ciutadans o turistes, són, som, testimonis d’una mirada que podria ser la seva, la nostra, la teva, un mirall de la humanitat mateixa, amb les seves pors, dubtes, tristes, alegries, felicitat potser, però sobretot, Rodríguez Gerada aconsegueix amb els seus retrats, per la tria del lloc, del model, del gest, fer un homenatge de la dignitat de l’ésser humà.
Actualització a 26/4/2011:
Gràcies a que l’ha penjat al seu facebook he sabut d’aquest muntatge sobre la creació de l’obra:
En el meu post del blog antic, Retrat de grafit mitjanera born en vaig parlar perquè m’havia enamorat d’una de les seves obres, i demanava ajuda per trobar l’artista, perquè en aquell moment no ho sabia, però temps més tard el vaig descobrir, i vaig anar gaudint d’altres obres que ha fet per Barcelona i pel món.
http://inventariant.bloc.cat/post/6151/100393
Aquí podeu trobar més informació dels retrats de l’Emma i de la sèrie Identities, i de tota la seva obra:
M’encanta, té màgia.
Mother and Child
Gran pel·lícula de Rodrigo García, fill de García Márquez, guionista de la serie In treatment, també boníssima.
No us la perdeu… Grandíssim guió, molt bons actors i actrius, bon muntatge, una fotografia molt dolça i una gran banda sonora.
Pel·lícula coral que narra les vides creuades d’un seguit de personatges molt ben dibuixats, amb els que t’identifiques de seguida, hagis passat o no per situacions similars. Emotiva, intimista, reflexiva i contundent, les seves històries no et deixen indiferent. Surts havent compartit amb els personatges silencis, esperes, esperances i il·lusions, però també tristeses, abandonaments, penes i desenganys. Com la vida mateixa. Una ficció que resulta ben real i que té efectes catàrquics en l’espectador. Per a mi, si més no, els va tenir. És d’aquelles pel·lícules que s’agraeixen. Us la recomano ben vívament.
FilmList (seen)
Trasllado per fi un dels 21 inventaris que encara em queda per “traslladar” del meu ex-blog Inventariant
(Pels que ja haguessiu vist aquest post: he afegit pelis. I a data d’avui 3/05/2008 afegeixo la data en què l’he vista, i si s’escau, sigles de amb qui l’he vista, i on -cine, casa, etc.-)
(((Actualitzada a 02/08/2010)))
TXT ORIGINAL:
Buf…! fa temps que ho volia fer aixo… una llista de les pelis que he vist
I ara només faig inventari de les pelis de les quals he anat guardant el paperet (aquells paperets que s’agafen a la sortida dels cines, amb info tècnica i artísitca… no tots els cines en tenen). Em faltaran un munt, de les que veus per la tele, del videoclub, o de les vistes al cine però de les que no hi ha paperet per endur-se… i … ahá…! Guardo des dels setze anys, aprox., les entrades dels cines! Ja he hagut de canviar la col·lecció de capsa, perquè ja no m’hi cabia. Un dia faré repàs i aniré afegint les que falten…
Per més informació de qualsevol de les películes consultar: The Internet Movie Database
- 11 de septiembre
- A Good Woman (2004)
- A mi madre le gustan las mujeres
- Abajo el telón
- Abajo el telón [Cradle Will Rock, 1999]
- Agua
- Alta fidelidad (High fidelity, 2000)
- Amélie
- American beauty
- American History X [1998]
- Amores perros
- Antonia’s Line
- Asediada
- Atlantis
- Atrapado en el tiempo
- Aventuras en la gran ciudad
- Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Gran PopArb 2010
“Amb les entrades altre cop exhaurides i la intenció d’ampliar l’espai i millorar la infrastructura, tanca una de les edicions més exitoses del PopArb, que s’ha convertit en un dels festivals de música imprescindibles, gràcies a la qualitat de la programació i a la seva proposta de ‘certamen de petit comitè’, amb limitació d’aforament, en ple Monseny.”
De “Rendits a Mishima“, notícia a Vilaweb del diumenge 27.06.2010, per Bel Zaballa
Foto de Flickr de @underscore_web
Mario Alonso, la segona oportunitat
Especialment adequat avui…
per recordar-me a mi mateixa de no caure en el “secuestro amigdalino”!
http://www.tv3.cat/videos/2896230/Mario-Alonso-la-segona-oportunitat
“Mario Alonso és metge especialista en cirurgia general i aparell digestiu. Però és moltes coses més, perquè és un home polifacètic i amb una energia contagiosa. Fa conferències sobre lideratge, comunicació, creativitat i gestió de l’estrès.”
Crab… 1200 days…
Dear future self,
I’m reminding you about your stated goal on 43 things, to
“have a baby… someday”.
How’s it going?
Sincerely,
Your past self
1200 dies… (3 anys, 3 mesos i 15 dies sense comptar avui) :’/
Noms
Publicat originalment en el blog antic el 8 Set, 2006)
Actualitzat a 15 de setembre de 2008, 12/10/08, 2/6/2010…
Aquest matí venint de la feina m’ha passat una cosa que m’ha sabut greu…: he vist a un antic company de la facultat, amb el seu bebé, que només havia vist en fotos, i com que no m’he enrecordat del seu nom, no l’he pogut cridar perquè s’aturés i poder parlar amb ell una estona, conèixer la seva peque… m’ha sabut tan greu… I aleshores he pensat… he de fer un post.. amb la llista dels noms de la gent que conec. I el faré no només de la gent que conec ara, sinó també de la gent que he conegut al llarg de la vida. Amics i no tant amics, familiars, coneguts, però tots gent amb qui hi he canviat més de dues paraules… Així quan em torni a passar , recorreré a aquest exercici de lluita contra l’oblit en forma d’inventari. Algú està buscant un nom per una criatura? Aquí teniu el meu “santoral” particular, a veure si us ajuda ;-)
Ah, els noms seran tal com les conec a les persones, vull dir que per mi Dolors, Loles i Lola són tres noms diferents.
I per suposat que l’aniré ampliant a mida que me’n vaig enrecordant de més noms! Si em coneixeu i no us trobeu… queixeu-vos!!! ;-)
A
Abel
Abigail
Adan
Adrià
Adrian
Adriana
Àfrica
Àgata
Agnès
Águeda
Agustín
Aina
Aitor
Alaitz
Albert
Alberto
Aleix
Alejandra
Alejandro
Àlex
Alfons
Alicia
Alma
Álvaro
Amel
Amparo
Ana
Andrea
Andreu
Àngel
Ángel
Àngela
Àngels
Anna
Anne Christine
Anne Sophie
Antoni
Antonella
Antònia
Araceli
Arantxa
Ariadna
Ariel
Armand
Arnau
Arnim
Aroa
Assumpta
Asun
Aure
Aurora
Axel
B
Bàrbara
Begoña
Bernat
Berta
Bet
Blanca
Bruna
C
Carles
Carlos
Carme
Caroline
Carrrles
Cecilia
Cesc
Chimo
Clàudia
Climent
Conrad
Cristina
Cristóbal
D
Dan
Dani
Daniel
Daniela
David
Devachita
Desirée
Dídac
Diego
Doris
Dudu
Duna
Dudu
E
Edmon
Eduard
Elena
Eli
Elia
Elisa
Elisabet
Elsa
Emma
Emmanuelle
Enric
Enric
Eric
Estefania
Ester
Esther
Eulàlia
Eva
F
Fátima
Federico
Felipe
Fermin
Fernando
Ferran
Fidel
Fiona
Flàvia
Flor
Fran
Francesc
Francesc-Xavier
G
Gabriel
Gastón
Gemma
Genís
Georgina
Gerard
Gerardo
German
Gina
Gisela
Glòria
Gonço
Gorka
Griselda
Guim
Gustavo
H
Héctor
Helena
Honorat
I
Idir
Idoia
Ignasi
Ikra
Ilenia
Illias
Imma
Immanol
Íñigo
Iratxe
Isa
Isabel
Isadora
Isma
Itziar
Ivette
J
Jan
Jaume
Javi
Javier
Jean Paul
Jeray
Jezzabel
Jihane
Joao
Joel
Joan
Joan Ramon
Johesy
Jordi
Jordina
Jose
José Ignacio
Josep
Josep Lluís
Josep M.
Juan
Juan Carlos
Juaquin
Judith
Julieta
Julio
Junior
Justino
K
Kaori
Kenzo
Kervin
Kevin
L
Laia
Lamia
Laura
Lara
Leandre
Llorenç
Lluís
Llull
Lluna
Lola
Loles
Lourdes
Lucas
Luccía
Lukas
Luís
Luli
M
Mª Josep
Mª Lidón
Mª Teresa
Mª José
Magalí
Magda
Mai
Manel
Marc
Marcel
Marcela
Marcelo
Marco Antonio
Marçal
Marek
Margarita
Maria
Maria José
Maribel
Mariela
Marina
Mariona
Marisa
Marisol
Marta
Martín
Martina
Marwa
Marwan
Masumi
Mateu
Matthies
Mayadiisha
Mayka
Melani
Melción
Mercè
Mercedes
Meritxell
Míguel
Mili
Miquel
Mireia
Míriam
Miren
Misericòrdia
Mónica
Mònica
Montse
Montserrat
Mustafa
N
Nacho
Nastia
Nat
Natalia
Nahuel
Nausica
Nayara
Nébel
Nelson
Nerea
Nesma
Neus
Neyfer
Nico
Nicole
Nika
Nilo
Nizar
Norbert
Noris
Nur
Nuri
Núria
O
Olga
Ona
Oriol
Òscar
P
Pablo
Pachi
Paco
Pancho
Paola
Paquita
Patxi
Pau
Paula
Paz
Pep
Pepe
Pia
Pili
Pol
Pompeu
Q
Quelot
Quico
Quim
R
Rafa
Raimon
Ramon
Raquel
Ribocho
Ricard
Rijolé
Rioco
Rita
Roberto
Rocky
Rodrigo
Roger
Rosa
Rosa Maria
Rosanna
Roser
Rosó
Rubert
Ryan
S
Salma
Salva
Salvador
Salvi
Sandra
Sara
Sarah
Satoshi
Selva
Sergi
Silke
Sílvia
Socorro
Sophie
Sonoe
Sous
Su
Susanna
Sumiko
T
Tabita
Tania
Tayson
Tere
Teresa
Thaïs
Tina
Toni
Tresa
Tuli
Turia
Txené
U
Ulla
V
Vanja
Víctor
Vladimir
W
X
Xavi
Xavier
Xell
Xènia
Xiomara
Xurxo
Y
Yamel
Yaiza
Yolanda
Yoli
Yuma
Z
Zacharies
Zary
Zoé
Zuleima
Guillem Clua, Jordi Oriol i Roger Bernat a L’hora del lector amb Emili Manzano
L’hora del lector – 28/05/2010 1.01.18
Guillem Clua, Jordi Oriol i Roger Bernat
Emili Manzano parla amb els dramaturgs Guillem Clua, Jordi Oriol i Roger Bernat sobre la creació teatral.
http://www.tv3.cat/videos/2934130
Recomano la proposta teatral Integral Indi Gest
Recomano molt la proposta teatral Integral Indi Gest, NO US LA PERDEU! Durant el mes de maig presenten diferents obres, monteu-vos el vostre programa i no us despisteu que només duren una o dues setmanes cada una!
http://www.indigest.org/
http://www.salabeckett.cat/arxiu/integral-indi-gest
ESCOLTEU-LOS AQUÍ: http://www.icatfm.cat/ al cabaret elèctric del 10.05.2010, entrevista a Jordi Oriol i Alicia Gorina (a un quart del programa, aprox.)
CITO: http://www.notodo.com/v4/php/noticias.php?itop=1483#
“Indi Gest es un nuevo modelo de agrupación artística en la que conviven directores, dramaturgos y creadores de diferentes disciplinas con un local de trabajo y exhibición propio y común en el que se prioriza la creatividad de cada miembro sin olvidar los objetivos de investigación y experimentación artística comunal. Algunos de estos creadores, con gran personalidad propia, son Jordi Oriol, Alícia Gorina, Isak Férriz o Glòria Cano. De la necesidad de unir esfuerzos y competencias creativas nacen nuevos lenguajes, nuevas propuestas donde el riesgo y la experimentación son parte del ADN escénico. Y su disfrute está garantizado en estas semanas venideras.
Treinta artistas, ocho espectáculos, cuatro semanas. Ésta es la clave. Por primera vez, la asociación artística Indi Gest se embarca en una maratón sin pausa en la barcelonesa Sala Beckett para presentar las creaciones, la actividad y la trayectoria de este colectivo desde su creación en 2007. Entre las propuestas imprescindibles se encuentran las creaciones de Jordi Oriol Ara estem d’acord estem d’acord, una divertida visión del mundo del fútbol mezclada con el mito de Platón que se pudo ver fugazmente en el Teatre Lliure y Puputyttö, de Sara Turunen, una sorprendente obra que se define con una nueva categoria, el teatro manga, y que es una irresistible locura musical llena de color. Gloria Cano, con Ordre(s), una reflexión sobre el caos, y Alícia Gorina con Flors, el recorrido vital de dos floristas; son dos de las creadoras de Indi Gest que presentan pieza en esta maratón. Otro de los espectáculos muy recomendables de este “no parar teatral” será la nueva pieza de Álex Mañas, Una de guerra, un tenso diálgo entre un torturador y un torturado en plena guerra. Y también hay propuestas audiovisuales como el cortometraje De buena mañana, de Isak Férriz, ganador del premio del público al mejor cortometraje internacional en el Festival Mecal 2007. Integral Indi Gest culminará con un espectáculo de improvisación del colectivo CREA, esta vez basado en todos los espectáculos de Indi Gest.”
Feliç Sant Jordi 2010!
“Per Sant Jordi, fem llegenda”
podeu felicitar als vostres amics amb la felicitació en 3D o interactiva de la generalitat: http://santjordi.gencat.cat/
…FELIÇ SANT JORDI 2010!
m:-)
Creart, una labor inmensa
Quiero compartir con vosotros el texto que Chené nos ha mandado a los amigos de Creart, una ONG dedicada a fomentar la educación del niño a través del arte. Como tanto él como Marta se explican estupendamente, no digo más. Ahí va:
“Hola a todos, socios y amigos de Creart,
Desde Creart queremos compartir con todos vosotros el trabajo realizado meses atrás en la Franja de Gaza. Como sabéis, se trata de un programa de talleres con fines terapéuticos para madres y sus hijos e hijas, que se enmarcan en un proyecto de urgencia en apoyo psicosocial financiado por el Gobierno Vasco y organizado por Solidaridad Internacional en centros de salud de la UHWC (Union Health Work Committees) en cuatro campos de refugiados de la Franja de Gaza.
Todo el trabajo del programa de talleres ha sido recogido en un video que acabamos de editar:
Desde aquí queremos agradecer a Gabi Vila todo el esfuerzo, trabajo e ilusión que ha puesto en este video.
Os dejo a continuación el texto que Marta Mercade ha escrito en su blog desde Colombia para presentar este video. Marta es parte del equipo de Creart, nos acompañó a Palestina y ahora está en Colombia junto con Mar Maiques en un nuevo proyecto de la asociación. Disfrutad el video, hay mucha parte de vosotros en este trabajo. Gracias a los socios y colaboradores de Creart por vuestro apoyo, y a los que aún no lo son os animo a sumaros a este carro creativo.
Un abrazo.
Chené
Marta Mercade:
El pasado mes de noviembre tuve la oportunidad de viajar como parte del equipo de Creart (junto con Chené, Gabi y Rebeca) a Palestina, para desarrollar un programa de talleres de expresión artística con fines terapéuticos para niños, niñas y sus madres en los campos de refugiados de Jabalia, Beit Hanoun, Rafah y Nusseirat (en la Franja de Gaza).
Para saber más sobre este trabajo y para ver un vídeo documental que acaba de salir “del horno”, pincha en el título de esta entrada y viaja un rato conmigo hasta Palestina..
A través de los talleres que realizamos se pudo crear un espacio de relación entre mujeres y también entre madres y niños/as, creativo y diferente, que permitió trabajar habilidades, actitudes y contenidos que fomentan una educación para la paz. También se trabajó la confianza, la autoestima, la participación activa, la subjetividad, la identidad, las emociones, la expresión y la empatía, todas ellas habilidades fundamentales para aprender a afrontar los conflictos de forma positiva y pedagógica.
Supongo que os estaréis preguntando por qué os cuento todo esto justo ahora y, además, en un blog titulado 2Colombianeando… Resulta que justo hoy, Gabi (nuestro fotógrafo y cámara), ha acabado de montar un pequeño video documental de 14 minutos que explica un poco la experiencia. Tengo que reconocer que ver el video me ha removido, que por unos momentos me he trasladado otra vez a Gaza: con la gente, los paisajes, las sonrisas sinceras, también las miradas de preocupación, las historias de vida que pude conocer, algunas anécdotas impensables, otras demasiado duras para ser tan reales y cercanas… Me vienen a la cabeza imágenes, palabras, recuerdos, caras, manos, colores, voces y un largo etcétera que no se acaba.
Ahora estamos en Colombia, es cierto. Ahora Creart (a través de nosotras) está empezando a desarrollar una experiencia en otro continente muy lejano a Palestina, también cierto… Pero precisamente porque Creart no trabaja solamente en un país o en un lugar en singular, sino que está en constante movimiento (entre contextos, personas y voces diferentes, creando y recreándose en nuevos espacios y construyendo otras posibilidades de acción desde el arte), es interesante que conozcáis también esta experiencia.
Además, creo que todas las luchas sociales para la transformación del mundo (aunque sea en pequeña escala) son importantes y, sobretodo, están conectadas. Por todo eso (y porque creo que el video vale la pena), os invito a verlo y a conocer uno de los proyectos más longevos de Creart y otra experiencia más de trabajo en torno a la educación para la paz y la transformación positiva de los conflictos. Para aquellos a quienes conté la experiencia en persona es una oportunidad de que le pongáis caras, sonidos, lugares, sensaciones, etc., a lo que, hasta ahora, sólo eran palabras y algunas fotos.
Espero que disfrutéis de este vídeo que ha creado Gabi y que, en pocos minutos, muestra a la perfección la atmósfera de trabajo de Creart, así como el contexto de la franja de Gaza en acción.
Chené Gómez
director
933 568 704
639 403 074
info@creart.org.es
www.creart.org.es“
Lletres del disc de Manel “Els millors professors europeus”
LES LETRES
01- En la que el bernat se’t troba
I ahir a la nit
vam conèixer tres dones altes i elegants,
i amb una em vaig posar d’acord
vam conversar, vam riure i hem fet l’amor
i m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un castellà força extrany sorprenentment fluïd.Quin nas més gros que tens m’ha dit,
la dona alta des del llit,
hi a la paret ha assenyalat
un quadre verd que de nena havia pintat.
I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit
quina nena més dolça devia ser
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.
(xiulen… :)
Si tanques els dos ulls m’ha dit,
si et quedes quiet a dins el llit,
t’ensenyaré una cançó
que a casa em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un bosc i d’un senyor
que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d’animals
I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit
i quina veu més fina que té
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt temps.
(trompa)
Però el Bernat m’ha dit
que t’ha vist per Barcelona,
que t’acompanyava un home molt alt,
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem,
i que m’envies molts records.
Però el Bernat m’ha dit
que t’ha vist per Barcelona,
que t’acompanyava un home molt alt
i que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m’envies molts records.
Però el Bernat m’ha dit
que t’ha vist per Barcelona
que t’acompanyava un home molt alt,
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m’envies molts, i molts records.
02- avís per navegants
Has vist que bé que he parlat?
Quin discurs tan ben travat?
Quins principis clars i ferms
dignes d’un home de seny?
Però un avís per a navegants:
fes-me cas els dies senars,
i els parells fes com qui sent
que a la platja hi xiula el vent.
Sembles franca quan em dius
atractiu entre atractius
i que estimes, en el fons,
les meves imperfeccions.
Però jo, que vinc de grumet,
els dies parells et crec,
que els senars, sota dels pins,
tan sols cantes rodolins.
03- ai, dolors
Ai, Dolors, porta’m al ball,
avui que ve tothom, avui és quan hi hem d’anar.
Ai, Dolors, vindré cap al tard
amb un cop de cotxe i t’esperaré a baix.
I, Dolors, avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat
ni, Dolors, cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat.
Avui, Dolors, jo picaré un ritme amb les mans
mentre tu treus els tiquets de l’enèsim combinat.
Avui, Dolors, proposa un tema al cantant,
un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que s’ha anat acabant.
Va, Dolors, que avui serem dos nens grans,
res de tonteries, res de ser especials.
Un-dos-tres, un-dos-tres cha-cha-chà,
taló-punta, taló-punta i torna a començar.
I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal,
ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar.
Avui, Dolors, mourem el cos al compàs
d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix.
Avui, Dolors, proposa un tema al cantant,
un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important.
Un que ens defineixi en tres acords,
un que ens expliqui a la posteritat,
un que conscientment sigui un punt i final,
Dolors, Dolors un que sembli impossible que pugui acabar.
Dolors un que sembli impossible que pugui acabar.
Dolors un que sembli impossible que pugui acabar.
04- pla quinquenal
05- roma
Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
viuria en un Imperi, tindríem un esclau,
i àmfores al pati plenes d’oli i vi,
i una estàtua de marbre dedicada a mi.
Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
no faria olor a xampú el teu cabell daurat,
oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats
i ens despertaria un carro pujant per l’empedrat.
(((ai com m’agraden aquests timbals aquí… buufff…)))
I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l’eternitat,
i una guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.
I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu
el braçalet de maragdes que t’embolicava el peu,
i un submarista troba els nostres gots i els nostres plats,
són les coses bones de passar a l’eternitat.
06- captatio benevolentiae
07- nit freda per ser abril
08- al mar
Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…
al mar, al mar… al mar, al mar… al mar…
Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, que bufa de mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.
Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.
al mar, al mar…
al mar, al mar…
al mar… al maaaaaar…
porobom, porobom, porobom, porobooom…
porobom, porobom, porobom, porobooom…
porobom, porobom, porobom, porobooom…
porobom-bom-bom, porobomboromborobo
porobom, porobom, porobom, porobom…
porobom, porobom, porobom, porobooom…
porobom, porobom, porobom, porobom…
porobom-bom-bom, porobomboromborobó.
09- els guapos són els raros
Un home amb ulleres de pasta gruixudes passeja pel port nerviós.
Ja fa més d’una hora que a la seva dona l’espera el Doctor Ramon.
Que avui s’han omplert de coratge i han decidit operar-se el cos.
La dona es vol treure papada i l’home es farà fer un penis més gros.
Però, no saben que ser atractius també pot comportar viure en un malson.
I els dos canten de puta mare, molt millor que jo, que fan cant coral.
I ballen sardanes a Plaça Sant Jaume i ho fan de collons.
El Pepe és un noi que ha fet panxa i es passa el sant dia estirat llit.
Avui el rodegen tres metges i un jove becari amb un bisturí.
Amb un permanent delimiten l’essència greixosa que li extrauran.
I ell somia amb prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons.
Però, el Pepe no sap que alguns ben plantats també viuen en un malson.
I el tio organitza trobades d’amics del 600, i en té un de vermell.
I quan puja al poble, els nens li demanen que els porti a fer un tomb.
No saben que els guapos són els raros.
Ho sap tothom, però no ho diu ningú.
Tampoc no s’agraden i tenen complexes per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen , no tenen swing i no ballen bé.
També es preocupen i tenen psicòlegs, i no passa res.
I no passa res.
I no passa res.
10- dona estrangera
11- ceràmiques guzman
12- corrandes de la parella estable
Ferreteria Bolibar. 100 anys obrint portes
Ei amics!
esteu convidats a passar a veure l’exposició que entre la meva amiga Aurora i jo hem estat preparant pels aparadors de la ferreteroa Bolibar de barcelona (consell de cent, 43 cantonada rambla de catalunya). Fan cent anys i els hi hem dissenyat i muntat l’exposició “Bolibar. 100 anys obrint portes”. Estarem encantats que la passeu a veure.
Bolibar és una ferreteria metal·listeria amb una tradició de servei de tres generacions, i es nota la seva professionalitat només passar per la porta. Segur que molts ja la coneixeu, però si no, us ho recomano, val molt la pena!
Avui divendres 19 de març de 2010 és la inauguració, s’ha convidat als amics i familiars de la botiga, però a l’Aurora i ami també ens farà ilusió si veniu amics nostres, és clar! Ella ha preparat aquesta invitació, per enviar als amics, a banda de la oficial que han fet a la ferreteria, us la poso més avall. Ens hi veiem?
MÉS INFO A LA WEB DE L’AURORA
http://www.auroraportillo.com/index.php?/curator/bolibar/
This slideshow requires JavaScript.
inventariant :-)
ps: em copio els agraïments de l’Aurora, perquè els subscric 100%: gràcies marc, chené, ramon, gracias juan ramón, margarita, ¡os quiero mucho!, gràcies també al dani segura, el fuster, per la paciència i bon rollo, al jordi bolibar, la bruna bolibar, en jaume i la bet ;-) i a tot l’equip de treballadors que ens ho han posat tot molt fàcil i ha estat un plaer “colar-nos” en la seva quotidianitat laboral, i per suposat per l’aurora, por esta aventura que hetenido el placer de compartir contigo.
Baraka’s Balinese Monkey Chant in Avatar
L’escena en que es transfereix la consciència del cos de’n Jake Sully al del seu avatar (i l’intent anterior amb la Grace) m’ha recordat tremendament a l’escena dels cants rituals de Baraka, que em van quedar gravats a la memòria (amb la diferència de la paritat del món de Pandora ;)
He trobat poqueta cosa, però no soc la primera que n’ha parlat a la xarxa, mireu (d’on he tret la imatge, per cert, thanks!):
http://james-camerons-avatar.wikia.com/wiki/Consciousness_Transfer
Més informació sobre la transferència de consciència aquí:
http://james-camerons-avatar.wikia.com/wiki/Consciousness_Transfer
i algunes cosetes que m’he anat guardant al delicious sobre Avatar, per a mi, “LA” PEL·LÍCULA, en majúscules:
- relació imatges personatge humà / actor – avatar
- galeria oficial d’imatges
- i un reportatge molt complet “como se hizo” de la Butaca.
Apa, que ho disfruteu tant com jo…!
m:-)
ps: m’encantaria que anéssiu afegint links interessants sobre avatar, els que vingueu a petar a aquest post, gràcies!
Thalassa, 20 anys
Felicitats, Thalassa!
“Thalassa” celebra vint anys solcant els mars
Oferim una edició especial del programa del mar per commemorar-ne l’aniversari: repassem els millors moments d’aquestes dues dècades i tornem a veure tres grans reportatges.
http://www.tv3.cat/actualitat/139319/Thalassa-celebra-vint-anys-solcant-els-mars
Orquesta de guitarres de Barcelona
Els he vist i sentit avui al teatre poliorama (tot i que era la formació més petita, amb la que se n’aniran de gira als Estats Units) i m’han encantat :-)
Hi toca el marit d’una cosina meva, quin orgull!
Enhorabona, ha estat un plaer sentir-vos.
Shine, el David Helfgott de Scott Hicks
El teatre, el cinema, la interpretació de fet, em confonen: de vegades veig els actors i les actrius com gent de la qual no sé si me’n fiaria, és a dir: si saben interpretar tan bé el seu paper en escena, com saps que no ho fan també en la vida real…? Que no fingeixen divertir-se quan desitgen marxar, que no fingeixen estimar quan tan sols desitgen…? Però d’una altra banda, el teatre, el cinema, la interpretació de fet, trobo que tenen una màgia, una capacitat que només tenen algunes arts… Admiro el do d’aquell actor o actriu que és capaç d’explicar-te una història, transmetre emocions, sentiments, que és capaç de fer-te viure una altra vida, vides que no haguessis ni pogut imaginar; vides d’un altre món, del seu món que fas teu per unes hores, d’un altre país, cultura, sexe… si és capaç d’aconseguir tot això, penso que el pots considerar un bon actor.
Aquest és el cas de Geoffrey Rush, que interpretant el paper d’adult David Helfgott en la pel·lícula australiana “Shine”, del director Scott Hicks, m’ha fet pensar, m’ha fet pensar moltes coses.
La pel·lícula està basada en un fet real, i constitueix una honesta mirada sobre la naturalesa humana i els seus misteris, i això és el que la pel·lícula i els seus actors han sabut fer-me arribar a la perfecció: una nova visió de la misteriosa, meravellosa, i interessant condició, naturalesa humana…la ment, la ment (ànima?) humana, amb la “vessant racional” i la “vessant sentimental” dels sentiments, no és per a mi més que un vastíssim, infinit ventall de possibilitats, combinacions,que s’obre a cada individualitat: allò de que “cada persona és un món”.
Geoffrey Rush interpreta a David Helfgott, un nen prodigi del piano nascut a Australia als anys cinquanta, fill d’un jueu supervivent de l’holocaust, que perdé la seva família durant la guerra, i sense voler-ho transmet, amb la seva actitud possessiva i dominant sobre el fill, els seus traumes infantils.
Aquest és un fet que es troba sovint en diferents quadres humans: el pare, que va veure frustrada la seva passió per la música quan era nen, no deixa de recordar-li constantment el privilegi que ell li ofereix per permetre’l tocar el piano. Certs pares han tingut aquesta malaltissa, destructiva i perjudicial obsessió de realitzar els seus somnis, les seves frustracions, en els fills, cosa que no fa sinó continuar la cadena de traumes infantils, ja que el nen creixerà condicionat, el seu ego en sortirà afectat d’una manera o altra, i, si no és un rebuig a la figura paterna en arribar a la pubertat, serà la creació d’una personalitat insegura, incapaç de prendre decisions, o d’un ser excèntric i mig boig, que viu una mena de tempesta interior arran de la pressió que haurà hagut de suportar durant tants anys.
David Helfgott, doncs, viu els primers anys de la seva vida en una família on la mare no té cap poder de decisió, i tots viuen sotmesos a la figura dominant del pare que educa als fills en el concepte la vida com a lluita on han de sobreviure, i en la que ell és l’únic que els estima (“Ningú t’estimarà tant com jo”), i on la música serà sempre l’única amiga fidel, l’única cosa que mai no els trairà.
De concurs en concurs, David veu frustrada la seva oportunitat d’anar a estudiar música als Estats Units per la conducta possessiva del pare i per la seva obsessió de mantenir la família unida, per la necessitat de recuperar allò que la guerra li va prendre. De jove, però, David decideix plantar cara al seu pare i se’n va a Londres amb una beca, on aprendrà música amb un prestigiós pianista i on, ara, la figura obsessiva del pare és substituïda per una altra fixació: aconseguir interpretar “la peça més difícil del món”, el concert nº 3 de Rachmaninov, composició que curiosament era una amb què esperava fer sentir l’home més feliç del món al seu pare en sentir-se-la tocar.
La pressió de tota una vida però, sobrepassen la genialitat del jove Helfgott i en el concert de la presentació de la genial peça pateix un desmai fruit de l’angoixa acumulada, i quedarà pertorbat per la resta dels seus dies.
La pel·lícula juga amb els “flash-backs” i no segueix un sentit lineal sinó que ens situa al començament de l’obra en un David adult, l’interpretat per Geoffrey Rush, que viu enmig d’una hiperexcitació infantiloide, i que gràcies a un seguit de persones amb una tremenda sensibilitat l’ajuden a sortir del sanatori on vivia ingressat i aconsegueixen que en David recuperi la seva passió pel piano, i la música no torni a ser un vehicle opressor sinó alliberador i una font de felicitat.
Amb el seu retorn a les tecles, David redescobreix la vida i recupera una part de la cordura que havia perdut, si bé sense perdre el seu caràcter tendre i infantilitzant, amb un punt d’excentricitat (de fet, molt propi de tot geni) que provoca un inevitable sentiment de tendresa envers la seva persona, i no em cansaré de repetir-ho, tan ben interpretada per Rush.
Amb un bon guió, una imatge de molta qualitat amb plans inesperats i ben aconseguits, tècnicament l’he considerat una pel·lícula molt ben aconseguida, i temàticament, ja valoro el fet que m’hagi fet pensar sobre la condició humana, la fragilitat de la ment, i les possibilitats de sentir, emocionar, a què és capaç d’arribar la ment, el cor, l’ànima (o com se li vulgui dir) humana.
Escrit a l’escola entre el 1996 i el 1998, ara no recordo quan…
i el publico perquè un amic m’ha passat l’ha pel·lícula. M’ha agradat tornar-la a veure :-)
M’agrada
(escrit originalment el 14/08/2006) Actualitzat el 14/10/2009
M’agrada…
- l’olor a terra mullada…
- que em rasquin, sobretot a l’esquena…
- llegir, tot el que em passi per davant dels ulls…
- els nens…
- les escales…
-
- dibuixar al grafit, al pastel, al carbó… (aquí una mostra)
- anar amb moto per la ciutat…
- les esteles dels avions al cel…
- les coses d’Ikea. M’agrada passejar-hi, i comprar-m’hi mobles, bols, capses, coixins… i muntar-ho després a casa seguint les instruccions…
- fer muntatges de fotos…
- les vies de tren…
- dormir i dormir i dormir…
- quan el mar i el cel s’ajunten…
-
- anar als concerts del Carlos Núñez & banda…
- la dansa… ballar i veure ballar
- mirar les escultures de la meva ciutat…
- fer ceràmica, torn…
- Les sèries de televisió, començant per la meva mítica Doctor en Alaska (Northern Exposure)
- les fotografies retocades del Chema Madoz, m’encanten…
- la Mafalda
- Els reportatges del Canal 33, com els Horitzons, Km33
- La pintura dels germans Santilari, i l’hiperrealisme en general
- La poesia de Mario Benedetti
- Els quadres de Vermeer
- si he de plorar, que sigui als autobusos o al metro
- i m’encanta m’encanta… i no sé perquè, quan posen banderetes als autobusos :-)
- els sorollets de l’E.T. (faré un post amb un inventari de les frases mítiques d’E.T.)
- els sorollets del Wall-e
- l’olor de les castanyes fetes a les brases
i moltes coses més… ja aniré augmentant la llista :-)
actualitzat: 16, 22 i 31 d’agost de 2006, i el 14/10/2009
Invents encara no inventats
(o això crec, és clar…)
Post escrit el 24/01/2008, es va actualitzant amb noves idees i d’altres que agafo “prestades” ;)
A dalt els més recents, com els correus
- uns prismàtics que s’aguantin com unes ulleres, que et deixin les mans lliures
- una targeta de plàstic que serveixi per a tot, caixers, carnets de punts, del CAP… ;)
- pegatines o pintura fluorescent pels endolls que mai saps trobar quan estàs a les fosques i els necessites!
- un bar-karaoke per a corals, amb més de dos micros i cançons a veus!
- una càmara de fotos amb entrada per a auriculars, per poder sentir bé els vídeos
- cigarrets però d’herbes no tan nocives com el tabac i sense nicotina, ja liats
- un botó de zapping en el comandament a distància, amb el temps de canvi programable
- un sistema eficaç per marcar els mitjons i poder així aparellar-los correctament després de passar per la rentadora, o en el seu defecte, algun sistema per mantenir les parelles unides durant el rentat
- l’e-rebost: poder saber online i en temps real què hi tinc al rebost (o rebost + nevera + congelador). Segur que això està previst en el futur de la domòtica… :-) Tinc ganes que arribi i tingui un preu raonable
- un sistema d’aprenentatge d’idiomes online, diari, però que tingués la clau per MOTIVAR a fer els 10-15 minuts d’exercici diari, o el temps que fos.
- un tupper amb una tapa que no es separi d’ell, però que alhora sigui fàcilment apilable i fàcil de netejar (que pugui anar al rentaplats)
- un sistema d’embalatge dels paquets d’arròs, sucre, cigrons, etc. que es permeti tornar-lo a tancar un cop obert (ja existeix, la llàstima és q no no està generalitzat…)
- un expenedor de dentífric a l’estil del dels sabons en crema, que pitges pel broc i surt el sabó
- un “ploròdrom” on poder plorar tranquilament, en un ambient acollidor i on trobar consol, potser en altres persones…, potser en tu mateix…; amb la mateixa idea un “abraçòdrom”
- i l’invent dels invents, com diu el mutsu: un “trobador universal” de coses perdudes. De petita m’imaginava que podia tornar els mobles transparents i buscar com amb una mena d’infrarojos les nines, arrecades, bales, etc. que perdia per l’habitació…
Inventari gràfic de l’estiu 2009
(avís: post molt bilingüe)
XVII Festival de Blues, Jazz i Gospel de Roses
Roses, Catalunya (del 16 al 18 de juliol de 2009)
Taller de gospel amb l’artista Jean-Paul Wabotaï
Festival Danzas sin fronteras
Ávila, Espanya (29 de juliol al 2 d’agost)
Danzas Sin Fronteras es un espacio de encuentro multicultural a través de las danzas y las músicas tradicionales de diferentes pueblos del mundo.
Andanças 2009
Carvalhais, Portugal (del 3 al 9 d’agost)
Tendo por base a cultura participativa, o Andanças é um festival de dança e música popular de todo o mundo, onde a aprendizagem cultural é ilimitada e transborda para outras áreas, em que quem toca e quem dança se junta para formar um colectivo que é muito mais que a mera soma das partes.
18 Encuentro Anual de la Red Ibérica de Ecoaldeas
Ecoaldea Sámara; Requena, Valencia (del 19 a 23 d’agost)
Concierto de Carlos Núñez en el Festival de Cap Roig (teloners: Bikimel)
11 d’agost de 2009
Thriller Masivo Barcelona
Bailando el Thriller de Michael Jackson con 700 personas como homenaje (más info aquí)
(entre el minuto 1.01 y el 1.20 se me ve. Minuto 1.18 (momento q canta: “Cause this is thrilleeeer!”) se me ve bastante bien: la segunda por la derecha, en segunda fila, entre un chico que va de gris y una chica de marron; camiseta blanca y pantalones cortos negros. A ver si me veis! :-DDD
Borredà
1 al 3 de setembre 2009
HairVision, Compañía Sienta la cabeza
Sant Adrià de Besos, 4/9/2009
Resumint…: UN ESTIU GENIAL! :-)
El món fàntastic d’Albert Khan. Una visió del món
No fa gaires dies vaig veure un documental de la BBC al canal233 (on sinó..?) que em va fascinar:
tractava d’un banquer milionari i filàntrop francès que va decidir destinar part de la seva fortuna a crear el que ell mateix va anomenar “l’Arxiu del planeta”. Sospitant que el canvi de segle i les seves modernitats estaven a punt de fer caure en l’oblit un munt de vells costums i formes de vida, va voler deixar constància de la vida cultural i quotidiana de la humanitat de principis de segle XX.
Va enviar fotògrafs a fotografiar i filmar arreu la vida cultural col·lectiva del planeta. Khan creia que veure les altres cultures ajudaria a comprendre’ns millor, que retratant documentalment el món ajudaria a crear una cultura de pau, que les imatges de la vida quotidiana de les altres cultures farien que el pacifisme s’arrelés en les persones.
Per desgràcia el projecte no va tenir ni ha tingut mai la rellevància pública que volia que tingués el seu creador, i en pocs anys les guerres mundials van sepultar i condemnar a l’oblit les seves bones intencions, així com bona part dels escenaris i els protagonistes del que ara per ara és la major col·lecció de fotografies antigues a color (tècnica de l’autocrom).
Un inventari visual de la vida quotidiana de la humanitat que com a creadora del blog inventariant no puc deixar de ressenyar, lloar, i admirar.
Aquest és el resum del programa:
El món fàntastic d’Albert Khan. Una visió del món
“Entre el 1908 i el 1930, el milionari banquer i filantrop francès Albert Khan va decidir enviar un equip de fotògrafs arreu del món amb l’objectiu de documentar la vida al planeta. Gràcies a la seva immensa fortuna personal, els fotògrafs de Khan van poder viatjar a més de 50 països plasmant l’espai natural i cultural del món conegut fins aleshores.
A més de convertir-se en testimonis d’alguns dels esdeveniments més destacats de l’època, aquests artistes també van fotografiar els detalls més íntims del dia a dia de molts personatges anònims.
Un segle després, el públic encara pot continuar meravellant-se amb el remarcable, màgic i fascinant món fotogràfic d’Albert Khan.”
Més informació:
Entrada a la wikipedia (en anglès)
La vida son tres flores que se riegan a diario
ei gent…
que la vida són quatre dies i no sabem quin serà el que farà quatre…
em permeto un mini-inventari de recomenacions que m’han vingut avui al cap en saber de la mort d’Adrián Herrero, de vint-i-sis anys, un ballarí argentí boníssim que feia d’ajudant de la professora Marbelys del programa Fama A Bailar.
T’agradi o no el programa si t’agrada el ball veure’l ballar era un gust… un plaer pels ulls…
descansi en pau :’-((
- viviu cada dia com si fos el darrer…
- no deixeu converses pendents…
- feu el que us agrada…
- difruteu del que feu…
- penseu perquè feu el que feu…
- seguiu els vostres somnis…
- compartiu…
- balleu…
- canteu…
- rieu…
- feu riure…!
Us proposo que completem la llista entre tots…
quines recomenacions em faríeu, faríeu als altres…?
m :”-)
ps: aquí podeu llegir-lo i veure’l en el seu blog del MySpace, hi ha coses
ps: la foto l’he agafada del fotolog Diario de un Escapista. Gràcies
O Mare e Tu – Dulce Pontes & Andrea Bocelli
“O Mare e Tu” – Dulce Pontes & Andrea Bocelli
Homenatge al punt volat
Com que la buscava i no la trobava… la faig jo:
inventari de paraules amb ela geminada (el dígraf composat per dues eles amb un punt volat al mig, tant nostrada com la ce trencada). Més info a can wiki sobre el punt o sobre la ela geminada. Al teclat està damunt del tres!
Merci víctor per la idea ;)
- al·legació
- al·legar
- al·legoria
- al·leluia
- al·lèrgia
- al·licient
- al·literació (merci jordi!)
- al·locució
- al·lot
- al·lucinació
- al·lucinar
- al·lusió
- al·ludir
- al·luvió
- ampul·lós
- anul·lació
- anul·lar/anular
- apel·lació
- apel·lar
- aquarel·la
- axil·la
- Al·là
- bagatel·la
- bèl·lic
- bel·ligerant
- Brussel·les
- cal·ligrafia
- cal·ligrama
- camamil·la/camamilla
- cancel·lació
- cancel·lar
- capil·lar
- caravel·la
- cavil·lar
- cel·la
- cel·lofana
- cèl·lula
- cel·lular
- cel·lulitis
- cel·lulosa
- circumval·lació
- ciríl·lic
- clorofil·la
- col·laboració
- col·laborador
- col·laborar
- col·lapse
- col·lapsar
- col·lateral
- col·lecció
- col·leccionar
- col·leccionista
- col·lecta
- col·lectiu
- col·lectivitat
- col·lega
- col·legi
- col·legial
- col·liri
- col·lisió
- col·locació
- col·locar
- descol·locar
- col·loqui
- col·loquial
- constel·lació
- corol·la
- cristal·lí
- cristal·litzar
- Compostel·la
- damisel·la
- destil·lar
- el·lipse/el·lipsi
- el·líptic
- estel·lar
- excel·lent
- excel·lència
- excel·lentíssim
- expel·lir
- fal·làcia
- fal·lera
- fal·lus
- fil·loxera
- flagel·lar
- franel·la
- fregitel·la
- fumarel·la
- gal·lès
- gal·licisme
- gal·lo
- gel·laba
- goril·la
- hel·lènic
- idil·li
- il·legal
- il·legible
- il·legítim
- il·lès
- il·lícit
- il·limitat
- il·localitzable
- il·lògic
- il·luminació
- il·luminar
- il·lusió
- il·lús
- il·lusionar
- il·lusionista
- il·lusori
- desil·lusionar
- il·lustració
- il·lustrador
- il·lustrar
- il·lustre
- infal·lible
- instal·lació
- instal·lar
- intel·lecte
- intel·lectual
- intel·ligència
- intel·ligent
- intel·ligible
- interpel·lar
- legionel·la
- libèl·lula
- mal·leable
- maquiavèl·lic
- maxil·lar
- medul·la
- metàl·lic
- metal·lúrgia
- metal·lúrgic
- mil·lenni
- mil·lenari
- mil·lèsim
- mil·ligram
- mil·límetre
- miscel·lània
- mol·lusc
- mortadel·la
- Marcel·lí
- novel·la
- novel·lista
- fotonovel·la
- telenovel·la
- nul·litat
- ombrel·la
- oscil·lar
- pal·li
- pal·liar
- pàl·lid
- empal·lidir
- paral·lel
- paral·lelament
- paral·lelisme
- parcel·la
- passarel·la
- pel·lícula
- penicil·lina
- pol·len
- pol·linització
- pol·lució
- pol·luir
- protocol·lari
- pul·lular
- pupil·la
- pusil·lànime
- putxinel·li
- ral·li
- rebel·lió
- rebel·larse
- recol·lecció
- recol·lectar
- recol·lector
- repel·lent
- repel·lir
- satèl·lit
- salmonel·la
- sibil·lí
- sigil·lós
- síl·laba
- monosíl·lab
- polisíl·lab
- sol·lícit
- sol·licitar
- sol·licitud
- taral·larà
- taral·lejar
- taral·lirot
- tessel·la
- til·la
- til·ler
- titil·lar
- tortel·lini
- tranquil·litat
- tranquil·lament
- tranquil·litzar
- vacil·lar
- varicel·la
- vel·leïtat
- vil·la/vila
- xarel·lo
- xinel·la
- xitxarel·lo
Agraïments:
blog dÒscar Bagur: http://www.menorcaweb.net/oscarbagur/tipografia/arxius.htm i pàgina http://usuaris.tinet.org/aragones/ortocat/elageminada.pdf
Inventari de paraules-porta
Aquest post havia de caure un dia o un altre…:
és un inventari de les paraules o cadenes de paraules que segons les estadístiques de wordpress han fet que algú arribi al meu blog des d’algun cercador, i que per tant, han estat com una porta d’entrada al meu blog. N’hi ha de lògiques, n’hi ha de divertides… ;)
- catalanisme
- cites escriptura
- el barbarisme de dentifric
- fotos facebook
- frases de louis hay
- “frases” + louse hay
- imagenes de facebook
- insomni
- inventariant 2
- insomni
- invents molt importants
- mafalda
- mente sana psicologia positiva
- miquel marti i pol
- miquel martí pol
- oliver sacks el hombre que confundio a s
- pelicula inspirada en ensayo sobre la ce
- philippe decouflé,sombreros
- una noche la soledad se ira sin avisar
- veure programa horitzons
- wall e
- wall e eva
- wall.e
- walle
- wall-e
Taller de Muñeiras a la Casa de Galícia
Taller de Muñeiras a la Casa de Galícia.
- dia: dissabte, 21-2-09
- hora: de 16:00 a 19:00 h
- lloc: Casa de Galícia, Rambles 35-37, de Barcelona. Sala per a unes 50-60 persones, bona per ballar.
- preu: 12 €
- professora: Montse Rivera, de Leilia
- VA SER FANTÀSI! JA SÉ BALLAR MUÑEIRAS!!! :)
Freire habla sobre identidad digital
La 15a sesión web del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (Departamento de Justicia de la Generalitat de Catalunya) que ahora se organizan conjuntamente con la Dirección general de Atención Ciudadana (Departamento de la Presidencia de la Generalitat de Catalunya estuvo dedicada al tema de la identidad digital, y fue impartida por Juan Freire bajo el título “Les persones hem de tenir identitat digital? Com construir-la”, un tema de gran relevancia hoy en día, por su actualidad y por sus implicaciones éticas, sociales y incluso económicas.
El conocido blogger y profesor universitario habló de la importancia de saber qué usos das a tu identidad digital, como por ejemplo con qué finalidad entras a formar parte de una red social (que no es lo mismo que el servicio de red social).
Al hablar de identidad digital, y haciendo referencia a un gráfico de Genís Roca, quiso resaltar que no cree que se deba oponer la llamada “identidad digital” a una supuesta “identidad analógica”, por así decirlo, como si fueran dos cosas distintas, sino que, teniendo ya de por sí una identidad híbrida y fragmentaria, nuestra identidad en internet no deja de ser una extensión más.
Freire, basándose en un estudio sobre adolescentes americanos, habló de niveles de relación entre pares (primer nivel: redes de amigos, segundo nivel: redes de interés, con quien compartes aficiones, etc.), de géneros de participación (ejemplo: hanging out, pasar el rato, contacto sin motivo específico (vía SMS, vía redes sociales, etc.), diferenció, citando a Enrique Dans, el estado (qué estás haciendo) de la presencia (dónde estás).
El fenómeno de la creación de una identidad digital, sea activa o sea pasiva, dijo, implica un proceso de aprendizaje, y no un aprendizaje instrumental, sino la potenciación de lo que ya se llaman “competencias digitales” (“¿Estoy preparado para colaborar?”, pero… “¿quiero colaborar?”) Freire mostró una tabla muy interesantes con el doble enfoque tecnológico / comunicacional de las habilidades. (A ver si encuentro el enlace a la presentación para poderlo releer).
Y este aprendizaje, recalcó, de momento es un proceso individual, no hay normas, no hay consenso, cada cual debe buscar dónde pone sus límites, qué grados de apertura hace de sus perfiles, qué usos hace de las redes sociales y otras herramientas web 2.0 de colaboración.
Las competencias de la alfabetización mediática que citó eran: SABER, SABER HACER Y SABER SER
- SABER: conocer los lenguajes, los medios, lenguaje texto – lenguaje audiovisual – lenguaje digital
- SABER HACER: interpretación crítica y constructiva
- SABER SER: participación y ciudadanía activa
¡Parece ser que la UNESCO ya ha desgranado estas competencias en lo digital!
A la pregunta de un asistente de si el desarrollo de estas competencias no podía hacernos “perder” competencias de las que se “usan” en el mundo “real” Freire recordó que internet es en sí mismo un espacio de socialización, y que justo lo contrario de lo que se podría suponer, puede permitir aumentar competencias…! y crear nuevas, como por ejemplo la de la atención distribuida (también denominada multitarea, muy conocida por la mayoría de las mujeres ;) . En cualquier caso, opinó, complementan, y no tiene porqué ir en detrimento de la parte “analógica” de las relaciones en el mundo físico…!
Freire también habló de internet como ese espacio de aprendizaje y socialización, colaborativo, donde se ha dado en los últimos una explosión de creatividad en que se co-crea contenido, y cuyas reglas aún están por definir y que nos enfrenta a nuevos retos y problemas.
Retos y problemas que nos van obligar en los próximos años a redefinir conceptos como el de “vigilancia”, “protección”, “propiedad”… Problemas como el conocido tema de la desprotección, de la minería de datos personales para usos comerciales (u otros). Recordó que aún están por definir muchas reglas de juego, que hay peligros pero también oportunidades.
Hizo alusión a la necesidad de que los estándares sean abiertos, que me permitan transferir mis datos, que estos sean propiedad del usuario, o que las reglas sean neutrales. Cuestiones todas ellas que aun no están resueltas. Todavía hay más preguntas que respuestas, el debate está abierto… de hecho podríamos considerar que ¡el debate todavía no ha empezado…!
Me hizo especial gracia la idea de que en el futuro quizá los usuarios estemos siempre conectados, de modo que la decisión no será “me conecto” sino “voy a desconectarme”.
Y sobre el tema del anonimato en la red…: ¿Qué pasa si no me preocupo de mi identidad digital? ¿qué pasará con quien quiera “ausentarse” del mundo digital? Freire alertó sobre el hecho que es importante tener presente que, aunque uno no quiera, puede estarse generándose en la red una identidad digital de uno mismo, de modo que parece mejor el ser nosotros mismos los que la gestionemos, o al menos la atendamos, y que no sean otras personas que nos la gestionen (casos de suplantación de identidad, o de difamaciones y burlas en la red).
Finalmente, en referencia al público mayoritario de la sesión web, funcionarios de la administración pública catalana, Freire recordó que la identidad digital también afecta a las organizaciones por lo que sugirió que la Administración también debe construir su propia identidad y debe saber qué quiere transmitir a la ciudadanía.
Desde el aula web de Sclipo se retransmitió la sesión web por videostreaming en tiempo real.
Muy interesante. Conceptos, no despliegue de listas de herramientas web y neologismos resultones ;)
Aquí la presentación:
el enlace a la propia entrada del blog de Freire
y el vídeo en youtube:
Ah,
y aquí tenéis el enlace a la propia entrada del blog de Freire, y resúmenes de la sesión también en el blog de Jordi Graells y en el de Dolors Reig.
Triple tribute – The Rising, Bruce Springsteen
Aquí el vídeo més oficial, del compte de l’Stone Pony
i aquest més sentit, des del públic. M’encanta pq es sent la gent cantar! I fins i tot crec que es sent millor al Bruce. Com si hi haguéssim estat, eh! :-)))
THE RISING
Can’t see nothin’ in front of me
Can’t see nothin’ coming up behind
I make my way through this darkness
I can’t feel nothing but
this chain that binds me
Lost track of how far I’ve gone
How far I’ve gone, how high I’ve climbed
On my back’s a sixty pound stone
On my shoulder a half mile line
Come on up for the rising
Com on up, lay your hands in mine
Come on up for the rising
Come on up for the rising tonight
Left the house this morning
Bells ringing filled the air
Wearin’ the cross of my calling
On wheels of fire I come rollin’ down here
Come on up for the rising
Come on up, lay your hands in mine
Come on up for the rising
Come on up for the rising tonight
Li,li, li,li,li,li, li,li,li
There’s spirits above and behind me
Faces gone black, eyes burnin’ bright
May their precious blood forever bind me
Lord as I stand before your fiery light
Li,li, li,li,li,li, li,li,li
I see you Mary in the garden
In the garden of a thousand sighs
There’s holy pictures of our children
Dancin’ in a sky filled with light
May I feel your arms around me
May I feel your blood mix with mine
A dream of life comes to me
Like a catfish dancin’ on the end of the line
Sky of blackness and sorrow
(a dream of life)
Sky of love, sky of tears
(a dream of life)
Sky of glory and sadness
(a dream of life)
Sky of mercy, sky of fear
(a dream of life)
Sky of memory and shadow
(a dream of life)
Your burnin’ wind fills my arms tonight
Sky of longing and emptiness
(a dream of life)
Sky of fullness, sky of blessed life
(a dream of life)
Come on up for the rising
Come on up, lay your hands in mine
Come on up for the rising
Come on up for the rising tonight
EL LEVANTAMIENTO
No puedo ver nada enfrente de mi
No puedo ver nada viniendo desde atrás
Me abro camino a través de esta oscuridad
No puedo sentir nada excepto
esta cadena que me ata
Huellas perdidas de tan lejos como he ido
Lo lejos que he ido, lo alto que he escalado
En mi espalda una piedra de 60 libras
En mi hombro una cuerda de media milla de largo
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba, pon tus manos sobre las mías
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba para el levantamiento esta noche
Dejé la casa esta mañana
El sonido de campanas llenaba el aire
Llevando la cruz de mi llamada
Sobre ruedas de fuego vine rodando hasta aquí
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba, pon tus manos sobre las mías
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba para el levantamiento esta noche
Li,li, li,li,li,li, li,li,li
Hay espíritus encima y detrás de mi
Caras ennegrecidas, brillantes ojos ardiendo
Quizá su querida sangre me atrape para siempre
Señor, mientras estoy de pie ante tu ardiente luz
Li,li, li,li,li,li, li,li,li
Te veo Mary en el jardin
En el jardín de los mil suspiros
Hay fotografías sagradas de nuestros hijos
Bailando en un cielo repleto de luz
¿Podría sentir tus brazos a mi alrededor?
¿Podría sentir tu sangre mezclada con la mía?
Un sueño de vida se acerca a mi
Como un siluro bailando en el extremo de mi sedal
Cielo de oscuridad y pena
(un sueño de vida)
Cielo de amor, cielo de lágrimas
(un sueño de vida)
Cielo de gloria y tristeza
(un sueño de vida)
Cielo de piedad, cielo de terror
(un sueño de vida)
Cielo de recuerdos y sombra
(un sueño de vida)
Tu ardiente viento llena mis brazos esta noche
Cielo de nostalgia y vacio
(un sueño de vida)
Cielo de plenitud, cielo de bendita vida
(un sueño de vida)
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba, pon tus manos sobre las mías
Vamos arriba para el levantamiento
Vamos arriba para el levantamiento esta noche
Ara i aquí
M’encanta perquè fent cermàmica al torn estic realment en “l’aquí i l’ara”. I prou :-)
La meva primera peça gran: un test :)
Torn
Les meves primeres vuit peces :-)
fetes al taller del Martin & la Paula: www.eltornbarcelona.com/
Ensayo sobre la ceguera. Fragmentos
Autor: José Saramago
Resumen: Una ceguera blanca se expande de manera fulminante.
De forma repentina, los afectados se vuelven ciegos. Sin que se sepa la forma de transmisión, aquellas personas que tienen cierto contacto con los enfermos van siendo afectados por la misteriosa enfermedad.
Las autoridades de la ciudad, deciden recluir a los pacientes en un edificio de las afueras preparado para tal fin, bajo la rigurosa vigilancia del ejército que impone su aislamiento absoluto: se convierten así en “apestados”.
Internados en cuarentena o perdidos por la ciudad, los ciegos deben enfrentarse a lo más primitivo de la especie humana: la voluntad de sobrevivir a cualquier precio.
José Saramago, Premio Nobel de Literatura 1998, teje una aterradora parábola acerca del ser humano, que encierra lo más sublime y miserable de nosotros mismos.
Paradójicamente, frente a los nuevos ciegos que tienen que aprender a defenderse en un mundo hostil y completamente desconocido para ellos, los ciegos “de siempre” se hacen con el poder. Ellos son los nuevos amos y ejercen una tiranía cruel. Todo está visto a través de los ojos de una mujer. La única que no ha perdido la visión y que se ve obligada a mantenerlo oculto por mor de su propia vida. Es el medio que utiliza Saramago para describir el horror del nuevo orden social.
més sobre el llibre:
- Ensayo sobre la ceguera a Wikipedia
- Post a “Ojo Avizor, Bitácora de Alejandro Moledo”
- Trailer teaser de la película que s’ha fet inspirada en el llibre: Blindness
- Post al blog “Mi galaxia Lejana” sobre el llibre i la pel·lícula
- Fragments en el blog “El Hilo de Ariadna”
Fragments escollits de l’edició d’Afaguara:
(recollits l’any 2002)
- “Con la marcha de los tiempos, más las actividades derivadas de la convivencia y los intercambios genéticos, acabamos metiendo la consciencia en el color de la sangre y en la sal de las lágrimas, y, como si tanto fuera aún poco, hicimos de los ojos una especie de espejos vueltos hacia dentro, con el resultado, muchas veces, de que acaban mostrando sin reserva lo que estábamos tratando de negar con la boca.” p. 30
- “(…) cuando el futuro era una carta cerrada y aún estaba por nacer la curiosidad de abrirla.” p. 38
- “(…) la herida parecía latir con tanta fuerza que era como si el corazón se hubiera cambiado de sitio y se encontrara ahora en el fondo del agujero.” p. 77
- “Déjate de sofismas, rechazó la conciencia, y sigue andando.” p. 85
- “(…) que si antes de cada acción pudiésemos prever todas sus consecuencias, nos pusiésemos a pensar en ellas seriamente, primero en las consecuencias immediatas, después en las probables, más tarde las posibles, luego las imaginables, no llegaríamos siquiera a movernos de donde el primer pensamiento nos hubiera hecho detenernos.
- Los buenos y malos resultados de nuestros dichos y las obras se van distribuyendo, de forma bastante equilibrada y uniforme, por todos los días del futuro, incluyendo aquellos, infinitos, en los que ya no estaremos aquí para poder comprobarlo, para congratularnos o para pedir perdón. Hay quien dice que eso es la inmortalidad de la que tanto se habla.” p. 112
- “Cierto es que se dice que odio viejo no cansa.” p. 115
- “(…) cuando el cuerpo se encuentre liberado de las servidumbres brutales y egoístas que resultan de la simple, pero imperiosa, necesidad de mantenerse.” p. 117
- “(…) y el cuerpo, pese a estar tan parcamente alimentado, se abandona al relajamiento de la química dijestiva.”p. 127
- “Pero no se podía quejar mucho, aún tenía a alguien a quien no le importaba limpiarlo.” p. 132
- “Un estómago que trabaja en falso amanece pronto.” p. 133
(no está acabat, tinc encara 4 fulls més per passar) :-)
exemples d’una escriptura brillant, oi B-) ?
Moto kaput… i moto recuperada
A mitja Ronda del mig, venint de la zona franca, abans d’entrar al túnnel que passa per sota el carrer Numància! Sort que anava amb la maria i ella va anar fent frenar els cotxes, que en aquest túnel s’embalen que dóna gust! i sort també que no va ser més greu, perquè ho podria haver estat… 85€ em va costar al dia següent la broma de la grua… de moment…! a veure què em diu el mecànic…
No dejes de jugar
Yo (yo) Al verte sonreir (al
verte sonreir) Soy
(soy) El niño que ayer fui (el niño
que ayer fui) Si yo velo por tus sueños El
miedo no vendrá y asi sabrás lo
bello que es vivir
Caen (caen) Mis lagrimas al
mar (mis lagrimas al
mar) Tú (tú) No me veras llorar (no
me veras llorar) Es que solo tu alegría
Amansa mi dolor y así yo sé lo bello
que es vivir
Lalalalalalala….
Si Mi corazón siempre estará
Donde esté tu corazón si tu no dejas
de luchar Y Nunca pierdas la ilusión Nunca
olvides que al final habrá un lugar para el
amor
Tú (tú) No dejes de jugar (no dejes
de jugar) No (no) No pares de soñar (nunca
pares de soñar)
Que una noche la tristeza Se irá sin
avisar y al fin sabrás lo bello que es
vivir
Lalalalala…
Que una noche la tristeza Se irá sin
avisar y al fin sabrás lo bello que es
vivir Se irá sin avisar y al fin
sabrás lo bello que es vivir.
dedicat a la colla B-)
la cançó me l’ha descoberta la maria ;)
Sombreros de Philippe Decouflé, al TNC
“SOMBREROS” DE PHILIPPE DECOUFLÉ AL TNC – PER ROSA ROMERO
http://www.icatfm.cat/
“La Sala Gran del TNC no podia escollir un espectacle millor per inaugurar la temporada que el de Philippe Decouflé amb “Sombreros”.
Aquest és un títol que amaga un doble sentit: a més del seu significat en espanyol, la seva pronunciació en francès ens parla de “sombre héros”, és a dir, d’herois ombrívols. L’espectacle és un homenatge al món del cinema expressionista de Murnau de llum i ombres i compta amb la música de Brian Eno i Sebastian Libot i textos de Claude Ponti. Tots els que ja coneixeu Decouflé pel seus espectacles “Shazam” i “Iris” ja sabeu que és un ballarí i coreògraf renovador de la dansa contemporània i autor d’espectacles de gran vellesa visual.
“Sombreros” és la història de Françoise i Françoise i del seu viatge a Mèxic que serveix com a pretext per mostrar-nos una sèrie de retaules plens de poesia i d’humor amb un component d’adsurd. Com hem dit les referències al cinema són constants en aquest espectacle de dansa que evoluciona dia rere dia gràcies al seu punt d’improvisació. “Sombreros” s’estarà a la Sala Gran del TNC fins al 28 d’aquest mes, és a dir, diumenge. No us la perdeu.”
Ho subscric: un espectacle innovador i trencador, amb molta bellesa, sentit de l’humor, sensibilitat, poesia visual… La primera part amb un ballarí tot vestit de negre fent de l’ombra d’un altre tot vestit de blanc… espectacular.
Oh conductor, el meu conductor
poema mig en sèrio mig en conya escrit (amb el meu assus nou) dins del tren BCNPlaça Catalunya – Ocata, dedicat al conductor de tren de la renfe que em va obrir les portes quan ja les havia tancat… :-)
“Oh conductor, el meu conductor
no sé quines implicacions pel meu futur tindrà el teu gest;
no sé quines giragonses farà el destí del teu tren,
del vagó on he entrat gràcies a la teva benvolença
i potser també al meu gest de prec.
Gràcies a seguir el cor i la intuïció, i no el manual
o el que devies aprendre a l’escola de conductors:
que no es poden tornar a obrir les portes per cada noia
que et mira a pel retrovisor amb cara de pena i d’esperança.
no sé què hagués passat si no hagués trobat lliure l’ascensor,
si l’accident del carrer aragó hagués provocat més retenció,
si no hagués trobat aparcament a la rambla,
si la vigilant no s’hagués estat parlant amb el venedor de la guixeta
i no m’haugés avisat que baixant per l’escala del fons “…a veces te ve el conductor”;
si no hagués demanat a tres persones “em deixa passar, si us plau?” a les mecàniques
si elles no s’haguessin apartat
si hagués volgut forçar les portes enlloc d’esperar que se’m tanquessin al nas
i llençar la llambregada brutal… amb les mans en forma de prec… tot musitant “si us plau, si us plau…”
Oh, conductor, el meu conductor
no sé què em depararà el futur a partir d’ara
no sé què hagués passat si no m’haguessis obert les portes
només sé que has unit els nostres destins amb el teu gest
només sé que se m’obria el cor encongit mentre veia sortir la plataforma
només sé que se m’omplia d’il·lusió perquè no perdia el tren.
Espero que hagis interpretat el meu gest d’agraïment abans d’entrar
perquè aquesta és una d’aquelles coses que fan el dia dia més amè
i que et fan creure en les persones.”
inventariant
ps: quan vaig baixar del tren vaig anar al davant del tren i li vaig donar les gràcies en gestos; aleshores va obrir la porta de la cabina i quan li vaig dir q era la noia de la parada de plaça catalunya em va dir: “Ah, eras tu? De nada mujer; es que me has llegado al corazón”. Què bonic :-) I em va pitar el tren al marxar i tot. Quina ilu em va fer ;)
No té res a veure amb el tema del post però el títol del poema m’ha recordat aquesta escena de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”.
Apa, perquè ploreu una miqueta, que sempre va bé :-)
Què cabr… la música va directe a la jugular…)
Himne
“Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé, más grande, más bonita, y más fácil que ayer, más fácil que ayer. Y esta vez, creo que en vez de una puerta viene un ventanal, muy sólido, muy grande y con vistas al mar… con vistas al mar”.
Puede ser, que me haya equivocado una y otra vez,
pero esta vez es cierto que todo va a ir bien,
lo siento aquí en el pecho y en tu cara también.
Y debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se ve mas claro, mas fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y ahora que se marcha la tristeza y las penas también,
quisiera despedirme diciéndoles que
espero que no nos volvamos a ver.
Debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se be más claro, más fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Conchita, Puede ser
Inventari de noms populars de carrers
Manllevo aquest inventari d’una pàgina web dels taxistes de Barcelona: una llista dels noms populars de carrers i places de Barcelona.
http://www.taxidebarcelona.com/mat_nomenclatura.htm
Alerta xancletes!
atenció als avisos de les escales mecàniques…
he patit i tot després de veure que les xancletes són perilloses…! i efectivament en sortir gairebé em foto una bona nata… però era perquè havia plogut, jeje. Això sí, a partir d’ara quan agafi unes escales mecàniques em tornaré a estudiar totes les recomenacions… per si de cas!
Groucho Marx
Dedicat a un bon amic :-) Descobert gràcies al Gimene.
Wall-e
Com que molts dels bloggers que segueixo ja han comentat la gran pel·lícula d’aquest estiu: Wall-e, i molt bé, només en posaré l’enllaç als seus posts, perquè us els llegiu. Completament d’acord amb ells: una obra d’art. La primera part, sobretot, va directa al cor. I amb molta intel·ligència. El millor: el missatge. I l’escena més bonica: quan imita els ballarins del musical amb una tapa de llauna fent de barret. Ah, i també m’encanta quan s’espera assegut pensant que l’Eva se’n vol anar amb ell a la terra… com diu en Moriarty, està a l’alçada de Buster Keaton i Charles Chaplin!
wall-e
Ja tinc ganes que surti en DVD per anar fent “pause” i poder veure els detallets i les mil referències cinematogràfiques que hi ha (m’han dit que es veia el tiranosaurus de toystory a la seva col·lecció de “cachivaches”) i les “tomes falses”, que si n’han fet, seran genials també, segur, com en totes les de pixar! I si no em puc esperar… la tornaré a veure!
Camuflatge
…camuflada entre els turistes (pell clara, cabell ros i ulls blaus ajuden) passejo la meva ciutat, la meva calurosa ciutat, que aquests dies està més fresqueta. Circulo, passejo, miro, remiro, llegeixo asseguda al terra de la fnac, m’acabo comprant el llibre. Serà un més de la sèrie de llibres que m’agrada llegir alhora (ara estic amb 4: Gediman, Bono, la revista Esquire, Bucay… i algun més que ara no recordo). Tampoc he pogut resistir la temptació de comprar-me un mini portàtil assus per un terç del preu de l’smart phone que anava a veure… per mi el teclat és el que compta…! A veure què tal, espero que no s’escalfi tant com deia el paio del fòrum de la web de la mateixa fnac. Visca l’escriptura portàtil! (amb perdó de les moleskines, que tenen molt d’encant, però per segons què prefereixo les tecles. QWERTY power! ;-)
Bones vacances als que les estigueu disfrutant*!
* sempre em costa emprar el verb “fruir”…, no té la mateixa sonoritat del barbarisme “disfrutar”
Ribes de l’Àfrica
“Navegants com Colom o Magalhâes van dibuixar els mapes de les terres que van descobrir i van donar forma, així, al món que coneixem avui en dia. Hi ha, però, un continent que no coneixem tan bé: Àfrica. Qui pot situar Abuja, la capital de l’estat africà més poblat? Qui sap que l’Etiòpia d’avui va ser l’antic regne d’Aksum, que va gaudir de la seva màxima esplendor entre els segles III i IX? Redescobrirem aquest immens continent amb un grup de periodistes que viatgen a bord d’un veler i que s’aturaran a Port Saïd, Massawa, Djibouti, Mombasa, Durban, Ciutat del Cap, Luanda, Douala, Cotonou, Dakar i Tànger.”
Indígenes sense xaman
I la segona cosa sorprenent era el fet que no tenien xaman. No recordo molt bé l’explicació que van donar, però resumint la raó era que en algun moment de la seva història van descobrir que el món xamànic els feia viure amb angoixes, pors, i baralles amb altres tribus pel poder, per venjances, i que en algun moment van decidir “treure-se’ls del damunt”. Com? Doncs matant-los. Van matar tots els xamans de la regió, o del seu poblat, no ho recordo. Amb ells es va perdre una llarga tradició de xamanisme, un bé cultural? Algú podria dir que és una llàstima i que amb això s’extingeix una cosmovisió del món, una forma de vida, però que voleu que us digui, si en aquesta tribu han descobert que viuen més feliços així doncs em sembla molt bé. Potser haguessin pogut ser menys dràstics, però bé, no soc ningú per jutjar-los. La qüestió és que per l’antropòleg anglès semblava que això era un fet molt sorprenent i un cas força atípic d’entre els que ell havia conegut.
Em segueixen fascintant aquests petits documentals ☺
Trasllado també els comentaris que va tenir el post en el blog original: 25 Oct, 2006
Pesca sagrada a Entogo
Canal 33, dijous 31 d’agost de 2006.
L’esperit de les llegendes, Cap. 8: La pesca sagrada a Entogo. “Al país dels dogons, l’estació seca és angoixant perquè l’aigua hi escasseja molt. Un dels pocs bassals de la regió que no s’asseca és l’Entongo. Allà hi viu un peix sagrat: el silur. Una vegada a l’any, des de fa segles, tots els homes de la regió de Bamba organitzen una gran expedició de pesca. Cada pescador intenta caçar-ne un perquè, segons diu la llegenda, li ha de portar felicitat.”
Impressionant. Acabo de veure un d’aquests reportatges del Canal 33 sobre la vida de diferents tribus del món. Aquest estiu m’estic fent un fart de veure’ls cada matí, m’encanten! Et permeten recórrer món sense moure’t de la cadira. Veure coses fascinants que difícilment podria veure ni que em passés tota la vida viatjant. Són moments, experiències i situacions excepcionals per mi, per nosaltres, els occidentals, però ben quotidianes i normals pels protagonistes, perquè són les seves vides.
El d’avui tractava d’un ritual de la tribu dels dogon (tot i que no he entès si eren els mateixos Dogon de les màscares, crec que si no ho són, seran cosins germans. Mireu aquesta web de fotografies sobre els Dogon. Estava situat a Mali, pel que m’ha semblat veure en els títols de crèdit, un país situat a la banda oest d’Àfrica, per sota d’Algèria i Mauritània, per damunt de Níger, Burkina Fasso, Costa d’Ivori, Guinea i Senegal. “La pesca ritual a Entongo”.
El ritus consisteix en el següent: una vegada a l’any es reuneixen tots els homes i joves circumcidats (pot ser a partir dels dotze anys) a les ribes d’un estany. Les dones no hi estan convidades, es queden al poblat. La caravana l’obre el cap religiós de la regió, muntat a cavall, i un cop allà, els quatre caps dels clans més importants de la regió reciten en veu alta, amb el cap dins una de les senalles que faran servir per pescar, els noms de les famílies dels clans. Això reforça la unitat dels clans, pel que sembla. Un cop acabada de recitar la llista, es llencen a l’aigua només els representants escollits de cada família, per treure unes branques que prèviament havien posat dins l’aigua, al centre de l’estany, perquè els ocells no es mengessin els peixos (això és el que he entès…); es veu que és un honor ser escollit per aquesta tasca…! Això poden ser ben bé una quarantena de persones, que en un no res surten de l’estany amb les branques, i és aleshores quan comença l’impressionant pesca:
tots alhora, que poden ser vora un miler de persones, potser més i tot… es llencen a l’aigua fangosa amb les seves senalles, una mena de cistell ample per una banda i obert amb un petit forat per l’altra banda, per passar- hi la mà, i l’enfonsen una i altra vegada en l’aigua remoguda i marronosa per pescar uns petits peixos taronges (silurs, diu la fitxa de TV3 que són) que es fiquen dins d’una mena de bosses de plàstic negre que duen lligades al cos, o els aguanten amb la boca mentre en busquen més. Aquesta activitat frenètica, amb milers de persones omplint a vessar un estany, que fa que els peixos es quedin sense espai, i per tant siguin més fàcils de pescar, dura només un quart d’hora. Passat aquest temps tots els homes surten de l’aigua i es reuneixen amb els altres membres de la seva família, per posar en comú els peixos que han pescat, i repartir-los entre ells. Pels dogon aquests peixos són símbol de fertilitat (no els vénen, sinó que els regalen a les seves dones) i, segons el ritual, quan més en pesquis més felicitat tindràs per l’any entrant.
Impressionant, oi? :-)
Trasllado també els comentaris que va tenir aquest post en el moment de la seva publicació original, el 31/08/2006
-
Ho he de reconèixer, jo també m’he quedat a veure el reportatge,(això que ja l’havia vist), però és que l’imatge d’aquella gentada buscant peixets dins d’un bassal de fang…impressionant, i el reportatge anterior d’una regió d’Alemanya….bufff ja m’hi veia jo passejant per les ribes de l’Elba!!
-
El d’ahir d’Alemanya no el vaig veure, veus… Són genials sempre, aquests reportatges… (compartim aquest “disfrute”, eh, AlimbUrg…! Ben curiós el teu blog, per cert, m’he de llegir bé això dels memes… ens veiem per “cioraved”…;)
-
A mi aquest tipus de reportatges m’encanten, perquè com dius tu, et permeten descobrir món que no podries trobar sense ells. D’altra banda m’entristeixen perquè tinc la impressió de perdre el temps en els viatges que faig, faltats d’aquest component aventurer tant gran!
Ara mateix
“Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible“.
Miquel Martí Pol
El poeta Miquel Martí i Pol
Drawings
Inventari visual d’alguns dels dibuixos que he anat fent al llarg de la meva vida.
(Més a http://www.flickr.com/photos/inventariant/ Carpeta “detalls”)
young mother
fet a classe d’anglès, fa molts anys… avorrida perquè el professor havia marxat i no tornava:
Michael Jordan's arm
d’un anunci de cotxes tot-terreny:
fisherman
un exemple de la meva afició per ballar i per dibuixar ballarins:
Ballerina foot
un exemple de retrat:
Laughing gipsy woman
Inventaris
Fins que acabi de fer el “trasllat” de les entrades del blog antic, aquí està l’enllaç a tots els inventaris que vaig escriure. :-)
Ifest’08 & deepak chopra
Tot plegat, tres grans experiències
- ifest’08
PechaKucha Night Barcelona
- Deepak Chopra a Barcelona
Frases Louis Hay
Frases Louis Hay
- La vida refleja todos mis pensamientos. Mientras mis pensamientos son positivos, la vida sólo me aporta buenas experiencias.
- Mi mente es una herramienta y puedo emplearla como desee.
- Estoy perfectamente preparada para todas las sitaciones que me plantea la vida.
- Ahora creo mi vida del modo que quiero que sea.
- Aprendo fácilmente mis lecciones en la vida.
- Todas las experiencias son oportunidades para aprender y crecer.
- La vida me apoya. Sólo me trae experiencias buenas y positivas
- El jardín está empezando a florecer y llega gente nueva a mi vida. Van a llegar experiencas nuevas a tu vida, es conveniente que estés abierta y receptiva a todas ellas. Ten expectativas positivas, sabes que todo está bien y que estás a salvo.
- Fluyo fácilmente con el cambio. Siempre voy en la mejor dirección.
- Abro la puerta para que lo bueno fluya en abundancia en mi vida.
- Elijo pensamientos que me hacen sentirme bien. Sentirme bien hace que conserve mi salud.
- Pido lo que quiero conseguir. Sé que todo lo que necesite siempre estará a mi alcance.
- Disfruto de cada minuto de todo lo que estoy haciendo ahora.
- Dejo ir el pasado con alegría. Estoy en paz.
- Contemplo mi pasado, presente y futuro con amor.
- Vivir en gatitud y reconocimiento constante aporta cosas buenas a mi vida.
- Mis ingresos aumentan constantemente.
- Mis talentos unicos hacen que sea una persona interesante.
- Nutro mi cuerpo con alimentos y bebidas saludables y hago ejercicio de formas divertidas.
- Tengo la vivienda perfecta. Es segura y sólo alberga pensamientos positivos.
Persones que segurament mai coneixeré (actualitzat)
Original: 3/11/2006 a Inventariant
Avui faré un inventari una mica “tontorrón”: de persones que per una raó o per una altra m’agradaria conèixer, encara que sàpiga que no els coneixeré mai. Rollo que et quedes tancat en un ascensor i com que els bombers en tenen per hores deicideixes asseure’t a terra, tranquilitzar-te, i com que aquestes situacions deuen unir molt, et comences a explicar la vida amb un desconegut. Fantasia-ficció, jeje
Algunes raons són més frívoles, altres més profundes…
- el Boris Izaguirre (demano perdó als castellanoparlants, però és que als catalans, i especialment als barcelonins, ens surt posar l’article determinant? definit? davant dels noms i no ens fa l’efecte de despectiu que es veu que sí que fa als castellanoparlants). Em sembla una persona encantadora, i molt interessant.
- el Xavier Sardà (li preguntaria si tot el que fa ho sent o d’alguna manera juga un paper, i en el fons és conscient de determinats “circs” que sembla que potencïi, si és feliç…, com si ha trobat…)
- la Rosa Maria Sardà (em sembla la tieta especial, rara, aventurera i divertida que seria divertit tenir)
- el Bruce Springsteen (no sé què li diria, superat el xoc inicial -soc springsteeniana, encara que no una seguidora boja-, però aguna cosa se m’acudiria, segur. M’encantaria parlar de com diferents poden ser les vides d’una persona nascuda a New Jersey, als EEUU, i una nascuda a Barcelona. I com d’iguals, també, no?
- el Nelson Mandela (tampoc sé que li diria, suposo que m’agradaria xuclar la seva humanitat, escoltar les seves experiències vitals, conèixer el seu món…)
- la Leonor Waltling (sota d’aquesta aparença de fragilitat sembla haver-hi un gran món interior, sembla una persona molt amiga dels seus amics, que no s’ha deixat endur per la “voràgine” de la fama… li preguntaria com s’ho ha fet, i si se sent bé en aquest món. Sembla com si li agradés actuar però no necessàriament ser coneguda… el tipus de persona que és gelosa de la seva intimitat, i que es deu cansar una mica d’estar sempre perseguida pels focus, per lès càmares, pels “fans”… Jo li diria “tia, tens sort de fer el que t’agrada, és genial si trobes l’equilibri entre disfrutar-ho i haver-ne de patir les conseqüències de la fama, i tal”.
- la Scarlett Johansson (aclariré que la trobo una tia guapíssima, súper sexy, i molt bona actriu, però el que m’agradaria conèixer d’ella és la seva forma de pensar, si és una tia intel·ligent -ho sembla- i no només intel·ligència de “coco” sinó la intel·ligència emocional. M’encantaria saber com va portar la separació dels seus pares a una edat semblant a la que tenia jo quan els meus es van separar. Com és això de tenir els pares vivint a diferents ciutats. Com és això del seu actor, del ser famós, d’estar en pòtsers a les cases de tanta gent, de ser un objecte de desig. De com ho porta i si tot això no li fa pedre el cap… De com és tractar amb un geni vivent (i molt estrambòtic) com Woody Allen… etc.)
- el Miguel Bosé, per ser una persona atrevida, enigmàtica, que se’l veu molt segur de si mateix, i sembla que hagi de ser un gran amic dels seus amics… M’agrada d’ell el seu atreviment, que exerceix amb una naturalitat encomiable…!
- la Carme Ruscalleda. Ahir la sentia parlar a la ràdio de la seva afició a ballar sardanes, i em va fer venir ganes d’aprendre’n i fruir de la “joia” que ella diu que sent quan balla… em va encantar la seva vitalitat i la manera de ser tan positiva que transmet. Ma mare l’ha coneguda un dia que va anar al Sant Pol i diu que és igual que quan la veus a la tele, autèntica i sincera :-)
Hi ha més gent, ja l’aniré pensant i ampliaré l’inventari. Ja veieu que em tira el tema del “famoseo”, però m’agradaria aclarir que no sóc una friky d’aquest tema, eh, i que mai he assaltat un famós per dir-li “tio, ets guay”, tot i que a vegades he tingut temptacions, pq tinc força poca vergonya… jaja. Em controlo perquè sé que sovint la gent que m’acompanya es moriria de vergonya si ho fes…!
Continuarà… :-)
26 Oct 2006, 00:51
Curiós on n’hi hagi, el que més em crida l’atenció és que matassin als xamans, no els hi podrien haver oferit una altra professió? Sempre hi ha algú que acaba pagant el “pato” pero les desicions de la vida, i això passa a la vida moderna, com a les tribus africanes del congo occidental.
26 Oct 2006, 19:25
jajaja M’ha agradat aquesta catalanització tan graciosa de l’expressió castellana “X donde lo haya”, chat! ;)
Exacte, a vegades hi ha gent que paga el pato de les decisions que altres no saben prendre d’una manera “civilitzada”, o humana… menys dràstica, en definitiva…!
27 Oct 2006, 01:43
Doncs jo crec q ho dic molt a això por donde lo haya, no està tan mal dit, no??
27 Oct 2006, 11:30
jajaja! en castellà sí, és clar! el que no sé si en català… però buenu, en realitat parlem una mena de castelà o castalà tots, eh… parlo per mi i crec que per bastants barcelonins com jo… a les balears practiqueu bastant el bilingüisme del dia a dia, com es veu en el teu blog, eh ther ;-) (perdona que en l’anterior missatge t’he canviat el nom!)
per cert, molt bones les fotos que tries (no sé si ja t’ho havia dit)
salutacions bloggaires
29 Oct 2006, 21:27
Doncs no, jo mai xerr (parlo) en castellà aquí a Mallorca, però el blog es distint, pq sé que hi ha gent que no entén el català o mallorquí, i em llegeix. Però referent a ficar expressions castellanes, doncs sí, serà que som de poble… ;)
Una abraçada!!!!
i salutacions bloggaires
01 Nov 2006, 16:00
Interessant, sí, encara que jo no solc mirar documentals. Però aquí estàs tu per resumir-los. :-)
01 Nov 2006, 20:30
I m’encanta parlar-ne’n Charleeze, perquè em tenen fascinada, i amb el blog he trobat una manera ideal de compartir aquesta fascinació! :D
més salutacions bloggaires, ther! (jo no soc de poble però també dic moltíssimes castellanades! ;)