Una nova avaria de la moto. Tornaré a tenir temps per llegir. Ara, Animals tristos, de Jordi Puntí.

Ep! em trasllado aquí, a WordPress, i “matxambro” els meus dos blogs, Inventariant, que estava a blocat… (no em fa massa gràcia però és que estic cansada del mal funcionament del sistema català… és una llàstima…) i el de blogger: Cabòries i elucubracions.

El motiu és que me n’he adonat que a Inventariant també hi estava posant reflexions, a banda dels inventaris, de manera que ja no té més sentit mantenir la divisió, i com que WordPress té prestacions que milloren tant blogger com blocat, doncs aquí estic. :-) 

Ja he fet la migració de tots els posts amb comentaris i tot de Cabòries, i he començat  a fer el trasllat (haurà de ser artesanalment, mecachis…) del contingut d’Inventariant

El que em sap greu és perdre el widget de Flikr de les meves fotos que es reprodueixen aleatòriament a la capçalera del blog a blogger; a veure si aconsegueixo posar-ho també a WordPress…

espero escriure més i millor amb aquesta nova eina :-) 

fins ara!

Insomni, again…

dos dies seguits dormint quatre hores… i avui vaig de camí… perquè ja són les dues… el blog de’n Genís em fa saltar d’un lloc a un altre i a un altre, i un altre, tot de coses interessants… hauré de parar…! però no, ja me’n vaig a dormir, a veure si avui sí :)

Ahir la pluja i jo vam jugar a fet i amagar tot el dia… Ben d’hora al dematí vaig desetendre la roba perquè vaig veure el cel i vaig penar que podia ploure, i com que aquell dia havia d’arribar tard al vespre, vaig preferir prevenir… però la roba estava una mica humida, amb alguna gota recent caiguda encara ben visible… uf, just a temps! i quan vaig sortir al matí la moto estava mig molla, devia haver plogut durant la nit. Vaig anar a treballar, i a migdia, sortint de la feina del matí per dirigir-me a la de la tarda, de nou la moto estava mullada, …però no plovia…! I finalment al vespre, després de la reunió de les vuit em va enganxar, era xirimiri, però per fi m’havia pescat; jo que l’havia estat driblant tot el dia, i al final em va pescar. I avui tornem-hi: tot el dia que està núvol, i ha estat només arribar a la feina de la tarda, aparcar la moto, engegar l’ordinador, i pam, s’ha posat a diluviar! m’he tornat a escapar pels pèls! ara que la remullada del casc que he deixat lligat a la moto no me la treu ningú… sort que encara no fa massa fred… :-)

Avui la circulació anava com amb sordina…
Darrerament els dies em cundeixen més…! :-)
Em fan mal les espatlles pel pes de les responsabilitats que he agafat…?
Ballar em va fer passar el refredat…, o és que ja no estic tant superada per l’estrès…?

senzillament BRU-TAL

La vida…
…és una oportunitat, aprofita-la.
…és un somni, fes-lo realitat.
…és un repte, afronta’l.
…és un deure, compleix-lo.
…és amor, gaudeix-la.
…és tristesa, supera-la.
…és un misteri, descobreix-lo.
…és un himne, canta’l.
…és felicitat, mereix-te-la.
…és vida, defensa-la.

Mare Teresa de Calcuta

Avui tinc un dia poc productiu laboralment parlant… m’he distret amb el correu electrònic…

en relació a l’email, volia aprofitar per penjar un vídeo en aquest dia poc productiu; el vídeo forma part d’una campanya de publicitat de gmail consistent en demanar als internautes vídeos de dos segons on sortís la icona amb el característic sobre de gmail, que havia d’entrar per l’esquerra i sortir per la dreta; aquesta ha estat la manera de poder enllaçar els millors vídeos; el resultat és aquest:

A mi personalment m’EN-CAN-TA el darrer ;-)

Ja se m’han acabat les vacances; un meset, no em puc queixar gens…! Tornada a la normalitat, doncs, a la rutina, a la quotidianitat laboral. Mentre alguns apuren els dos darrers dies del mes d’agost, el que ja treballem aprofitem que el dia gris s’ha llevat per sentir-nos una mica com si ja fossim al setembre, el primer mes amb aires de tardor; començo a arraconar la pila de les samarretes sense mànigues… es comença a omplir la dels jerseis…, les jaquetes i les sabates tancades tornen a apareìxer al sabeter. Ja s’apropa la tardor…! la veritat és que m’encanta viure en una zona de clima temperat :-)

És curiós… avui que estic acabant una feina que he d’entregar demà al matí, potser pel fet que no és meva, i pel fet que sé que l’acabaré a temps, no em molesten els sorolls dels veïns. Avui no em molesta tant com altres dies el nen de dalt, el “nen mamut” que li diem nosaltres, amb els seus crits, les seves corredisses, les dels seus amiguets (“¡Mamá, bajamos al parque!” bieeeen!, penso jo tot i això). No em molesta i fins i tot em fa gràcia sentir la sintonia de la distribuïdora de turno quan el veí de sota engega el DVD i la seva sessió de diumenge de home cinema amb el dolby surround a tot drap… Avui fins i tot jugo a intentar endevinar quina película deu ser… Avui no és de batalles navals, de canonades o guerres d’avions, per sort; se sent música de ball, com si fos una d’aquelles pelis dels anys quaranta que comencen amb una banda de jazz tocant en un “guateque” i la càmara va fent un zoom cap a la que serà la parella protagonista… Apa, a seguir treballant amb el so de fons de la vida en comunitat… de veïns. :-)

quines ganes m’han agafat de cop, asseguda davant de l’ordinador, d’estar en un chiringuito de platja, a la fresqueta de l’ombra d’un teulat de canyes, prenent uns chocos, olives i patates chips, amb una clareta ben fresqueta, en biquini i amb la pell calenta del sol… esperant un dinar d’estiuet… jooorl… ja queda menys… :)

Hi ha coses d’aquesta casa per les quals el temps s’ha aturat. Pel rellotge de la cuina que sempre marca ufanós les dues menys deu minuts…, la pols a sota les estanteries, damunt els prestatges infinits, sota els armaris…

“El cuerpo es el campo de batalla de las guerras creadas en la mente”
Brian Seaward, Ph.D

tret del DVD de la Colecció Mente Sana
“Deepak Chopra. Encuentra tu equilibro, 1″

avui per fi he pogut cantar a la feina! :D la sala ja estava buida, només quedava una persona, de manera que la darrera mitja hora he pogut tararejar les cançons que sempre escolto mentre treballo. jeje Ja veus quina cosa, però per mi ha estat una alegria; un plaer contingut tot aquest temps… una d’aquelles petites coses que fan que la vida pagui la pena… poder cantar… jeje

… I ara el que m’ha decidit a posar-hi remei no ha estat pas la pressió mediàtica que fa pensar que si no tens un cos bonic (segons els canons actuals, es clar: prim) no seràs feliç a la vida, sinó una constatació física: tenir sobre-pes molesta, es incòmode. Asseguda a la taula de treball noto el michelin de la panxa intentar-se col·locar, per damunt o per sota de la taula, per damunt o per sota del cinturo del pantaló… No les tinc totes de si me’n sortiré igual de bé que l’any passat, que vaig baixar uns sis quilets… ara que sé pel que vaig haver de passar… ara que també ser que em va agradar el resultat…

Sembla ser que sí, sembla que ja ha arribat la primavera a la ciutat. Se sap perquè hom recupera aquella sensació de caloreta, quan l’abric de l’hivern comença a fer nosa, es respira una certa sensació de xafogor incipient, una sensació, unes olors, que el pas de l’hivern aconsegueix fer oblidar temporalment, i es un temps no prou llarg perquè deixi de resultar-te familiar, no prou curt com perquè no el reconeguis de tant avesat que n’estàs… Es la gràcia de viure en un clima temperat, la varietat…! :)

No he acabat d’agafar el ritme; no me l’he cregut. Ni la facilitat d’agafar pàrquing em motiva prou… Ara m’excuso amb lo d’agafar el bicing, i ja veuràs, em passarà que alguna vegada no hi haurà bici… i ja hi som: tornaré a tenir l’excusa per arribar tard…
Aixxx…

Sembla com si en les feines, si no estic rodejada de gent, i per tant, d’”observadors”, no me l’acabo de prendre seriosament… A lo de la biblioteca on faig de voluntària estic les dues hores com un clau, sense parar, i no m’entero ni de la gana. A veure, en puc tenir, però com que no tinc mes remei que aguantar, aguanto i no és per tant… En canvi si això em passa a l’arxiu, com que ningú em controla, m’aixeco per anar a picar alguna cosa…, per fer un descanset… no s’hi val!

Perquè em passa això…? Em passo tota la setmana pensant en coses que tinc ganes de fer (sobretot escriure, llegir, endreçar papers…) i quan arriba el cap de setmana
m’agafa una fluixera…, una “madritis”…, només tinc ganes de jeure al sofà, dormir, mandrejar…, ni de cuinar tinc ganes…, menjaria qualsevol cosa… I després torna a venir el dilluns i tot és omplir llistes de coses per fer, fer plans sobre això i allò, pensar com m’organitzaré el temps, esgarrapar el poc temps que em queda a la tarda després de treballar… i em tooorna a passar indefectiblement (crec que és el quart cap de setmana que em passa): arriba el temps de l’oci i no m’hi poso… només tinc ganes… de no fer res… aix… què contradictòria que soc…
I quan finalment decideixo posar-m’hi, amb ganes, apareixen coses a fer, responsabilitats… joooo…

Oliver Sacks, El hombre que confundió a su mujer con un sombrero

MANIPULACIONES
7 series de estiramientos prácticos que nos colocan en el juego de la alineación, la respiración, la relajación en un proceso que nos conduce a estudiar el cuerpo en la alternancia de la disponibilidad de tocar, de ser receptor o emisor de estimulaciones, se trata de observar el cuerpo y todo lo que nos constituye como personas: estructura ósea y nerviosa.

un gustarro, vamos…

Avui he recuperat la meva bici…! no és que l’hagués perduda, no… és que no me’n recordava que la tenia…! Resulta que al pis del meu pare, on vivia quan era petita, hi ha un “cuartuchu” a la porteria on s’hi deixen les bicis, i com que el volen pintar, han demanat a tots els veïns que treguin les seves bicis. El cas és que m’ha trucat mon pare per dir-me que a veure si podia passar a reconèixer quina era la meva, i jo ni me’n recordava que tenia bici…! una mountain bike per més senyes…!

Doncs a mida que anava cap allà anava pensant… tenia una bici…? i com era…? no recordo ni el color… ni quan la feia servir… però poc a poc la sensació que sí que n’havia tinguda una era cada cop més intens… començava a recordar que la feia servir per anar a la facultat… des del centre de la ciutat…. siiii! cada cop me’n recordava més i més…!

El cas és que quan he entrat al quartet i he fet una primera repassada, no l’he reconeguda, la meva bici…! buscava una de noia, de les que tenen el quadre més avall, i de fet només n’hi havia una entre les bicis que quedaven, però li he passat la vista així per sobre i no m’ha semblat la meva… m’han despistat unes taques de pintura blanca al seient que algú li deu haver fet volent o sense voler en tants anys d’abandonament… i no ha sigut fins al cap d’una estona que m’he parat a mirar-la bé que l’he reconeguda…

siiii…. aquell color, aquella forquilla d’un color diferent al de la resta de la bici…, la cistella, agafada amb un candauet…, la llum del darrera…, l’enganxina de quan la vaig tenir en un parc municipal…! (això ha estat bastant definitiu…) però finalment el candau… Ha estat l’element que més ha activat els mecanismes de la memòria… He recordat com el guardava en el mateix quadre i com en circular em fregava la cama… i que no podia moure gaire la base del candau perquè si ho feia tibava els frens i em feia anar malament…!
I tot plegat m’ha fet recordar les meves anades i vingudes d’elisabets a la facultat, creuant la ciutat pel carril bici, sempre que podia… caram quina pujada… estava en forma aleshores…!
I el gust de la baixada en tornar, sense haver gairebé ni de pedalar…

És ben curiós això de la memòria… com una cosa que no tenies en absolut present… ho havies “oblidat” pot tornar a fer-se present i ben intens quan la “recordes”… Recordo que a filo ens havien explciat alguna cosa de Plató crec que era, referent a la nèmesis… que deia alguna cosa així que tot el que sabem de fet és perquè ja ho sabíem però ho hem oblidat… era així…? ai, ara no ho recordo… ;)

Sembla que una de les dues esperes demà s’acabarà…! ole ole… seguiremos informando ;)

Tinc ganes que passin els dies i ja saber…

Tal com es defineix la revista dins el web de RBA Editores http://www.rba.es/publicidad/revista.jsp?ID_REVISTA=15503

MENTE SANA
“La nueva revista para la mujer que quiere ser protagonista de su propia vida.
- De la mano de Jorge Bucay
- En el tono próximo y ameno de sus libros
- Como respuesta a las nuevas expectativas de las mujeres
Mente Sana, la revista de Jorge Bucay, ofrece cada mes artículos para el bienestar emocional de la persona. Para encontrar un sano equilibrio en nuestra vida familiar, laboral, en las relaciones de pareja y especialmente con uno mismo. Tienen cabida temas de desarrollo personal, aceptación corporal, pareja, hijos, sexualidad… Todo contado con la cercanía y amenidad propias de Jorge Bucay y de otros especialistas que saben que lo importante es que sus ideas lleguen al corazón de la gente y sean realmente útiles para sus vidas.”

No es la típica revista per dones que parla de frivolitats de manera generalista, aquelles de les que tens la sensació que si trobessis un número de fa sis anys hi trobaries els mateixos reportatges que en un número actual… Tampoc et trobes anuncis de cosmètics a cada tres pàgines, com passa en altres revistes suposadament de psicologia. I aquesta revista, mente sana, m’agrada per l’estil del Jorge Bucay, pels plantejaments de la psicologia positiva. Penso que ajuda a pensar millor les coses, de forma menys malaltissa (mente sana!) i a més la lectura es fa amena i divertida. La recomano!

Em sembla que ho intentaré. Malgrat que sembla que una de les característiques del meu signe (en l’horòscop xinés) el mico, és el fet de ser “fácil de desalentar” (segons el que diu* el calendari del 2007 que ens van regalar en el nostre restaurant xinés d’emergència pels dies en què no tenim ganes de cuinar) intentaré aquest any que comença escriure cada dia. En algun dels meus múltiples blogs. Crec que ho puc aconseguir, i que pot ser un bon exercici, no només intel·lectual, sinó de constància, per demostrar-me a mi mateixa que soc capaç de manterir alguna de les activitats que començo, jo, que soc tant tastaolletes…! Serà un d’aquells propòsits que ens fem quan comença l’any…?

Feliç any nou 2007!

* MONO: Inteligente, buen político, sediento de conocimientos e inventivo per fácil de desalentar. Compatible con dragón y rata, pero no con tigre.

Em copio d’una amiga aquest post:
RECORDATORI de l’any que ahir s’acabava

SETEMBRE 06:
Desvetllada, Distraccions, Talpa europaea, Ego-Blog-Ego…, homes i neteja… una relació difícil?, Anar al mateix ritme, Per parlar, Extrems, Desvetllada 2, Dansa, Desvetllada 3;

OCTUBRE 06: Torno i no torno, Santa xocolata, Floretes;

NOVEMBRE 06: Estil fosc-horrendo-hortera, Que noooooooooo, La força de les imatges, Santa xocolata 2;

DESEMBRE 06: Desvetllada 4.

No pot ser… una altra vegada… De moment la solució es diu Valeriana.

No us perdeu el detall de la decoració del plat: espolvorejar (es deu dir així, això?) el plat amb xocolata havent-hi col·locat abans estratègicament una forquilla i un ganivet, i treient-los, de manera que quedi com “l’ombra”. Original, eh?

Aquesta imatge pot tenir moltes interpretacions, oi?
- la fredor d’alguns regals…
- un regal que es fon de seguida…
- el regal de desfer-se de plaer…
- quan canviar d’estat, o els canvis en general, són com un regal…

algú s’anima a fer més interpretacions?

Dedicada a una bloggaire amiga que
ha passat una mala experiència recentment
i a qui crec que li agradarà aquesta fotografia
(que probablement ja coneixies, c. :)

Que NO és la meva feina. No ho penso fer. Quaaaantes vegades hauré de marcar els límits i dir QUE NO, sigui de forma oberta o encoberta, o directament no fer-ho, perquè s’adonin d’una vegada per totes que ja no “trago” com quan era més joveneta, innocent, quan “apechuguaves” amb feines que no et pertoquaven, per les que no et pagaven, perquè encara et “compensava”, encara hi estaves disposat… quantes vegades? Imagino que tantes com faci falta. O fins que me’n cansi i els engegui a pastar fang. A veure qui guanya el pols.

Avui m’he adonat que he tingut la gran sort que els meus pares no han decorat casa seva en un estil que trobo per les cases d’amics i amigues meus: l’estil que jo li dic “estil fosc-horrendo-hortera”. Mobles foscos, antiquadíssims ja, enoooormes, de formes recarregades i ampuloses… i “per més inri” rematats amb figuretes rollo lladró, tigres, ocells, alegories a ves a saber què…, marcs i més marcs de fotos platejats, un estil des del meu punt de vista súper hortera i carrincló! Per mostra un parell de fotos que s’apropen al que em refereixo. No podria viure envoltada d’aquests mobles. M’agraden molt més les línies clares (no tenen perquè ser rectes, però “clares”, no sé si m’explico), els espais diàfans, els mobles clarets, o si són foscos, que contrastin amb el fons, i que no es mengin l’espai. Una mica un rollo ikea, per entendre’ns: funcional i decoratiu, però sense passar-se en cap dels dos aspectes. Mira, tonteries meves. :-)

Avui em guardo les floretes (els “piropos”, en castellà), me’ls guardo a la butxaca per tornar-los a escoltar en les hores baixes…

Què fàcil que semblen totes les decisions, totes les indecisions, tots els dubtes, tots els maldecaps… quan hi dones voltes davant d’un postre com aquest: pastís de xocolata amb gelat i mermelada de gerds…!

Avui creia que podria tornar a escriure al meu blog… Quan he sortit de casa aquest matí l’escala feia olor de café… mmm… he pensat que d’això n’escriuria un post… que em sortiria una nota inspiradíssima ara que per fi ha passat el maremoto d’obligacions que em desvetllaven (desvetllada 1, 2 i 3…!) i que no em deixaven dormir trnaquila, ni tampoc temps per escriure… Però es torna a confirmar que el temps és relatiu, i que ara que se suposa que he de tenir tot el temps del món per escriure… tinc ganes de fer tantes coses i estic ficada en tantes històries que torno i no torno al blog, perquè ARA MATEIX no tinc temps per esciure més. El post del l’escala amb olor de café es quedarà dins meu fins que torni a trobar una mica de tranquilitat d’esperit per escriure… Fins aviat, espero no trigar un mes un altre cop…