Trasllado per fi un dels 21 inventaris que encara em queda per “traslladar” del meu ex-blog Inventariant
Publicat per primera vegada per inventariant el 15 Oct, 2006
(Pels que ja haguessiu vist aquest post: he afegit pelis. I a data d’avui 3/05/2008 afegeixo la data en què l’he vista, i si s’escau, sigles de amb qui l’he vista, i on -cine, casa, etc.-)
TXT ORIGINAL:
Buf…! fa temps que ho volia fer aixo… una llista de les pelis que he vist
I ara només faig inventari de les pelis de les quals he anat guardant el paperet (aquells paperets que s’agafen a la sortida dels cines, amb info tècnica i artísitca… no tots els cines en tenen). Em faltaran un munt, de les que veus per la tele, del videoclub, o de les vistes al cine però de les que no hi ha paperet per endur-se… i … ahá…! Guardo des dels setze anys, aprox., les entrades dels cines! Ja he hagut de canviar la col·lecció de capsa, perquè ja no m’hi cabia. Un dia faré repàs i aniré afegint les que falten…
(actualitzat amb noves idees i d’altres que agafo “prestades”
un sistema eficaç per marcar els mitjons i poder així aparellar-los correctament després de passar per la rentadora, o en el seu defecte, algun sistema per mantenir les parelles unides durant el rentat
l’e-rebost: poder saber online i en temps real què hi tinc al rebost (o rebost + nevera + congelador). Segur que això està previst en el futur de la domòtica… Tinc ganes que arribi i tingui un preu raonable
un sistema d’aprenentatge d’idiomes online, diari, però que tingués la clau per MOTIVAR a fer els 10-15 minuts d’exercici diari, o el temps que fos.
un tupper amb una tapa que no es separi d’ell, però que alhora sigui fàcilment apilable i fàcil de netejar (que pugui anar al rentaplats)
un sistema d’embalatge dels paquets d’arròs, sucre, cigrons, etc. que es permeti tornar-lo a tancar un cop obert (ja existeix, la llàstima és q no no està generalitzat…)
un expenedor de dentífric a l’estil del dels sabons en crema, que pitges pel broc i surt el sabó
i l’invent dels invents, com diu el mutsu: un “trobador universal” de coses perdudes. De petita m’imaginava que podia tornar els mobles transparents i buscar com amb una mena d’infrarojos les nines, arrecades, bales, etc. que perdia per l’habitació…
Avui faré un inventari una mica “tontorrón”: de persones que per una raó o per una altra m’agradaria conèixer, encara que sàpiga que no els coneixeré mai. Rollo que et quedes tancat en un ascensor i com que els bombers en tenen per hores deicideixes asseure’t a terra, tranquilitzar-te, i com que aquestes situacions deuen unir molt, et comences a explicar la vida amb un desconegut. Fantasia-ficció, jeje
Algunes raons són més frívoles, altres més profundes…
el Boris Izaguirre (demano perdó als castellanoparlants, però és que als catalans, i especialment als barcelonins, ens surt posar l’article determinant? definit? davant dels noms i no ens fa l’efecte de despectiu que es veu que sí que fa als castellanoparlants). Em sembla una persona encantadora, i molt interessant.
el Xavier Sardà (li preguntaria si tot el que fa ho sent o d’alguna manera juga un paper, i en el fons és conscient de determinats “circs” que sembla que potencïi, si és feliç…, com si ha trobat…)
la Rosa Maria Sardà (em sembla la tieta especial, rara, aventurera i divertida que seria divertit tenir)
el Bruce Springsteen (no sé què li diria, superat el xoc inicial -soc springsteeniana, encara que no una seguidora boja-, però aguna cosa se m’acudiria, segur. M’encantaria parlar de com diferents poden ser les vides d’una persona nascuda a New Jersey, als EEUU, i una nascuda a Barcelona. I com d’iguals, també, no?
el Nelson Mandela (tampoc sé que li diria, suposo que m’agradaria xuclar la seva humanitat, escoltar les seves experiències vitals, conèixer el seu món…)
la Leonor Waltling (sota d’aquesta aparença de fragilitat sembla haver-hi un gran món interior, sembla una persona molt amiga dels seus amics, que no s’ha deixat endur per la “voràgine” de la fama… li preguntaria com s’ho ha fet, i si se sent bé en aquest món. Sembla com si li agradés actuar però no necessàriament ser coneguda… el tipus de persona que és gelosa de la seva intimitat, i que es deu cansar una mica d’estar sempre perseguida pels focus, per lès càmares, pels “fans”… Jo li diria “tia, tens sort de fer el que t’agrada, és genial si trobes l’equilibri entre disfrutar-ho i haver-ne de patir les conseqüències de la fama, i tal”.
la Scarlett Johansson (aclariré que la trobo una tia guapíssima, súper sexy, i molt bona actriu, però el que m’agradaria conèixer d’ella és la seva forma de pensar, si és una tia intel·ligent -ho sembla- i no només intel·ligència de “coco” sinó la intel·ligència emocional. M’encantaria saber com va portar la separació dels seus pares a una edat semblant a la que tenia jo quan els meus es van separar. Com és això de tenir els pares vivint a diferents ciutats. Com és això del seu actor, del ser famós, d’estar en pòtsers a les cases de tanta gent, de ser un objecte de desig. De com ho porta i si tot això no li fa pedre el cap… De com és tractar amb un geni vivent (i molt estrambòtic) com Woody Allen… etc.)
el Miguel Bosé, per ser una persona atrevida, enigmàtica, que se’l veu molt segur de si mateix, i sembla que hagi de ser un gran amic dels seus amics… M’agrada d’ell el seu atreviment, que exerceix amb una naturalitat encomiable…!
la Carme Ruscalleda. Ahir la sentia parlar a la ràdio de la seva afició a ballar sardanes, i em va fer venir ganes d’aprendre’n i fruir de la “joia” que ella diu que sent quan balla… em va encantar la seva vitalitat i la manera de ser tan positiva que transmet. Ma mare l’ha coneguda un dia que va anar al Sant Pol i diu que és igual que quan la veus a la tele, autèntica i sincera
Hi ha més gent, ja l’aniré pensant i ampliaré l’inventari. Ja veieu que em tira el tema del “famoseo”, però m’agradaria aclarir que no sóc una friky d’aquest tema, eh, i que mai he assaltat un famós per dir-li “tio, ets guay”, tot i que a vegades he tingut temptacions, pq tinc força poca vergonya… jaja. Em controlo perquè sé que sovint la gent que m’acompanya es moriria de vergonya si ho fes…!
Escrit i fotografia extretes del foro sobre el César Millán “El encantador de perros”; dins del subforo: Anécdotas de Cesar Millan: escrit per l’usuari: Shouyan Ja sabia que jo connectava amb la filosofia de vida d’aquest home sense entendre ben bé perquè… ara ho descobreixo… (veure negreta al final de l’entrevista) Ara bé, he d’averiguar a què es refereix quan diu “lo que te convierte en alfa”…“Según cuenta Millán, lo planeó exactamente así. Incluso cuando evadía a la Patrulla Fronteriza mientras seguía a un guía desde Tijuana al sur de California, dijo hace poco, “mi objetivo era convertirme en el mejor adiestrador de perros del mundo”. Ahora un inmigrante legal, está casado con una ciudadana estadounidense y está pensando en pedir la nacionalidad.”Y mi objetivo fue siempre Hollywood”, agrega. “De donde yo vengo, lo único que se oye nombrar es Hollywood y Disneyland. Pero no sabes nada de Tejas, de Ohio, ni siquiera de Nueva York. Mi objetivo era Hollywood, porque era lo único que conocía”.Trabajando con estadounidenses y sus perros, dijo, “me sorprendió y me confundió un poco todo lo que vi”. Donde él creció, en Culiacán, Sinaloa, al noroeste de México, “todo el mundo saca a pasear a sus perros”, dijo Millán durante una visita a Nueva York hace poco. “Pero en mi tierra el perro camina siempre detrás. Aquí el perro camina delante. Pensé que ustedes lo hacían bien y que yo estaba equivocado. Pensé que ustedes sabían más y que nosotros estábamos equivocados”.“Los americanos trabajan contra la Madre Naturaleza, y es por eso que los perros son desobedientes en Estados Unidos”, dijo. “¿Por qué son los perros criados en una granja más felices que los que viven en la ciudad? Porque en una granja hay que ser perro. Y en la ciudad ellos se convierten en niños, en maridos, en compañeros del alma. Se transforman en algo que quieren los humanos antes de hacer lo que es mejor para ellos”.“Es como los vaqueros”, dice. “Crecen en torno al caballo y las vacas; no les tienen miedo. Tú puedes ser un terrible amante de los perros, puedes ser un apasionado de los perros, pero eso no significa que puedas desarrollar el fuerte estado de ánimo asertivo que se necesita para tratar casos difíciles. Estos casos son los que yo trabajo, son ellos los que me siguen. Yo no tengo miedo. Es como la gente que trabaja con cobras -en su mente no existe el miedo. Lo que te convierte en alfa es ser tranquilo, tener siempre un estado mental asertivo”.
“Es un efecto dominó”, dijo. “Yo creo en la regla de oro -si haces cosas buenas, te pasarán cosas buenas. Yo sé que yo ayudo a los perros todo el rato. Y porque ayudas a la Madre Naturaleza, la Madre Naturaleza te va a ayudar a ti. No hay otro modo posible. Es una ley del universo”.
És curiosa aquesta empatia humana que acostuma a aparèixer quan algú et parla fluixet. Avui a la biblioteca una de les bibliotecàries, que normalment parlen en veu alta perquè hi ha molt pocs usuaris, parlava amb veu baixa perquè estava afònica… I la gràcia és que tothom amb qui parlava acabaven parlant igual, xiuxiuejant… era una escena d’allò més corrent en una biblioteca, però molt divertida, si tenies tota la informació
Artista: Julieta Venegas
Album: Limón y Sal
Canción: A donde sea
tengo una cita pendiente con mi soledad,
para ver quien soy cuando nadie esta mirando.
tengo una cita pendiente con la mujer que soy,
no la que fui hace tanto, ni la que ven los demas.
tengo una cita con tu recuerdo para ver que queda aun de ti…
Pero no, mejor me voy a donde sea,
que haya una sonrisa que me crea
y una mano acariciandome las venas.
pero, pero no, mejor me voy a donde sea
que quiero una mentira bien pensada
y ese ruido que me separa de la realidad
..y!
tengo una cita esperando con las palabras,
las que nos dijimos algun dia y todavia sigo pensando
a veces se me aparece en algun rincon
me cuentan lo que fuimos pero no dicen como fue que termino
tengo una cita con tu recuerdo para ver que queda aun de ti
pero no, mejor me voy, a donde sea,
que haya una sonrisa que me crea
y una mano acariciandome las venas.
pero, pero no, mejor me voy a donde sea
que quiero una mentira bien pensada
y ese ruido que me separa de la realidad
Gratitud. Dar gracias por lo que tienes transformará tu vida Luise L. Hay con la colaboración de sus amigos
Ed. Urano, Recopilado por Jill Kramer
Dar gracias, una actitud curativa
Dr. Emmett E. Miller, p. 142-145
(…) En el ejercicio de mi profesión (medicina del cuerpo-mente), la importancia de la gratitud es extraordinariamente clara en el sentido psicofisiológico: las personas agradecidas sanan más rápido, son capaces de eliminar con más facilidad de su vida los comportamientos dañinos y son más felices.
(…) Nuestro modo de ver el mundo configura nuestra reacción ante los retos que nos presenta la vida. El sentimiento de gratitud nos capacita para elegir sabiamente nuestra forma de sentirnos, lo que decimos, lo que creemos, lo que hacemos… (…)
Círculo vicioso, círculo virtuoso Cuando sentimos gratitud, participamos a los demás de nuestra plenitud; las personas se sienten valoradas y atraídas por nuestra energía. El resentimiento, la amargura y la actitud de víctima tienden a repeler a los demás, y entonces nos sentimos menos apoyados. De igual modo, cuando nuestra falta de gratitud nos lleva a la impotencia y la enfermedad, nos sentimos “timados”, pensamos que nuestra salud decae mientras los demás disfrutan.
Gratitud aprendida En el campo de la psiconeuroinmunología, ahora tenemos la seguridad de que ciertas emociones, creencias e interpretaciones (nuestro mapa del mundo) tiene un profundo efecto en el funcionamiento del cuerpo, de lo cual depende que nos pongamos enfermos u opongamos resistencia a la enfermedad. Más espectaculares son los estudios sobre la “impotencia aprendida”. Sean cuales fueren las dificultades o crisis de nuestra vida, si no sentimos impotentes ante ellas, tenemos muchas más posibilidades de enfermar.
En mi opinión, el estado mental que llamamos gratitud no es innato, sino algo que aprendemos. La gratitud tiene que ver con sentirnos llenos, completos, capaces, con el hecho de sentir que tenemos todo lo que necesitamos y que nos lo merecemos; miramos el mundo desde la perspectiva que somos personas valiosas. (…) Si no tuviste la suerte de que te enseñaran la actitud de dar gracias en tu infancia, puede que de vez en cuando caigas en la desesperación, el resentimiento y la desdicha. Eso todavía me ocurre a mi a veces, y cuando me
pasa, simplemente recuerdo con gratitud mis motivos para hacer las cosas que hago, mi misión personal en la vida y mis sueños. (…) Después de todo, igual que tú, “soy lo que pienso”.
Ep! em trasllado aquí, a WordPress, i “matxambro” els meus dos blogs, Inventariant, que estava a blocat… (no em fa massa gràcia però és que estic cansada del mal funcionament del sistema català… és una llàstima…) i el de blogger: Cabòries i elucubracions.
El motiu és que me n’he adonat que a Inventariant també hi estava posant reflexions, a banda dels inventaris, de manera que ja no té més sentit mantenir la divisió, i com que WordPress té prestacions que milloren tant blogger com blocat, doncs aquí estic. :-)
Ja he fet la migració de tots els posts amb comentaris i tot de Cabòries, i he començat a fer el trasllat (haurà de ser artesanalment, mecachis…) del contingut d’Inventariant
El que em sap greu és perdre el widget de Flikr de les meves fotos que es reprodueixen aleatòriament a la capçalera del blog a blogger; a veure si aconsegueixo posar-ho també a WordPress…
espero escriure més i millor amb aquesta nova eina :-)
dos dies seguits dormint quatre hores… i avui vaig de camí… perquè ja són les dues… el blog de’n Genís em fa saltar d’un lloc a un altre i a un altre, i un altre, tot de coses interessants… hauré de parar…! però no, ja me’n vaig a dormir, a veure si avui sí
Ahir la pluja i jo vam jugar a fet i amagar tot el dia… Ben d’hora al dematí vaig desetendre la roba perquè vaig veure el cel i vaig penar que podia ploure, i com que aquell dia havia d’arribar tard al vespre, vaig preferir prevenir… però la roba estava una mica humida, amb alguna gota recent caiguda encara ben visible… uf, just a temps! i quan vaig sortir al matí la moto estava mig molla, devia haver plogut durant la nit. Vaig anar a treballar, i a migdia, sortint de la feina del matí per dirigir-me a la de la tarda, de nou la moto estava mullada, …però no plovia…! I finalment al vespre, després de la reunió de les vuit em va enganxar, era xirimiri, però per fi m’havia pescat; jo que l’havia estat driblant tot el dia, i al final em va pescar. I avui tornem-hi: tot el dia que està núvol, i ha estat només arribar a la feina de la tarda, aparcar la moto, engegar l’ordinador, i pam, s’ha posat a diluviar! m’he tornat a escapar pels pèls! ara que la remullada del casc que he deixat lligat a la moto no me la treu ningú… sort que encara no fa massa fred…
Avui la circulació anava com amb sordina… Darrerament els dies em cundeixen més…! Em fan mal les espatlles pel pes de les responsabilitats que he agafat…? Ballar em va fer passar el refredat…, o és que ja no estic tant superada per l’estrès…?
Avui tinc un dia poc productiu laboralment parlant… m’he distret amb el correu electrònic…
en relació a l’email, volia aprofitar per penjar un vídeo en aquest dia poc productiu; el vídeo forma part d’una campanya de publicitat de gmail consistent en demanar als internautes vídeos de dos segons on sortís la icona amb el característic sobre de gmail, que havia d’entrar per l’esquerra i sortir per la dreta; aquesta ha estat la manera de poder enllaçar els millors vídeos; el resultat és aquest:
Ja se m’han acabat les vacances; un meset, no em puc queixar gens…! Tornada a la normalitat, doncs, a la rutina, a la quotidianitat laboral. Mentre alguns apuren els dos darrers dies del mes d’agost, el que ja treballem aprofitem que el dia gris s’ha llevat per sentir-nos una mica com si ja fossim al setembre, el primer mes amb aires de tardor; començo a arraconar la pila de les samarretes sense mànigues… es comença a omplir la dels jerseis…, les jaquetes i les sabates tancades tornen a apareìxer al sabeter. Ja s’apropa la tardor…! la veritat és que m’encanta viure en una zona de clima temperat
És curiós… avui que estic acabant una feina que he d’entregar demà al matí, potser pel fet que no és meva, i pel fet que sé que l’acabaré a temps, no em molesten els sorolls dels veïns. Avui no em molesta tant com altres dies el nen de dalt, el “nen mamut” que li diem nosaltres, amb els seus crits, les seves corredisses, les dels seus amiguets (”¡Mamá, bajamos al parque!” bieeeen!, penso jo tot i això). No em molesta i fins i tot em fa gràcia sentir la sintonia de la distribuïdora de turno quan el veí de sota engega el DVD i la seva sessió de diumenge de home cinema amb el dolby surround a tot drap… Avui fins i tot jugo a intentar endevinar quina película deu ser… Avui no és de batalles navals, de canonades o guerres d’avions, per sort; se sent música de ball, com si fos una d’aquelles pelis dels anys quaranta que comencen amb una banda de jazz tocant en un “guateque” i la càmara va fent un zoom cap a la que serà la parella protagonista… Apa, a seguir treballant amb el so de fons de la vida en comunitat… de veïns.
quines ganes m’han agafat de cop, asseguda davant de l’ordinador, d’estar en un chiringuito de platja, a la fresqueta de l’ombra d’un teulat de canyes, prenent uns chocos, olives i patates chips, amb una clareta ben fresqueta, en biquini i amb la pell calenta del sol… esperant un dinar d’estiuet… jooorl… ja queda menys…
Hi ha coses d’aquesta casa per les quals el temps s’ha aturat. Pel rellotge de la cuina que sempre marca ufanós les dues menys deu minuts…, la pols a sota les estanteries, damunt els prestatges infinits, sota els armaris…
avui per fi he pogut cantar a la feina! la sala ja estava buida, només quedava una persona, de manera que la darrera mitja hora he pogut tararejar les cançons que sempre escolto mentre treballo. jeje Ja veus quina cosa, però per mi ha estat una alegria; un plaer contingut tot aquest temps… una d’aquelles petites coses que fan que la vida pagui la pena… poder cantar… jeje
… I ara el que m’ha decidit a posar-hi remei no ha estat pas la pressió mediàtica que fa pensar que si no tens un cos bonic (segons els canons actuals, es clar: prim) no seràs feliç a la vida, sinó una constatació física: tenir sobre-pes molesta, es incòmode. Asseguda a la taula de treball noto el michelin de la panxa intentar-se col·locar, per damunt o per sota de la taula, per damunt o per sota del cinturo del pantaló… No les tinc totes de si me’n sortiré igual de bé que l’any passat, que vaig baixar uns sis quilets… ara que sé pel que vaig haver de passar… ara que també ser que em va agradar el resultat…
Sembla ser que sí, sembla que ja ha arribat la primavera a la ciutat. Se sap perquè hom recupera aquella sensació de caloreta, quan l’abric de l’hivern comença a fer nosa, es respira una certa sensació de xafogor incipient, una sensació, unes olors, que el pas de l’hivern aconsegueix fer oblidar temporalment, i es un temps no prou llarg perquè deixi de resultar-te familiar, no prou curt com perquè no el reconeguis de tant avesat que n’estàs… Es la gràcia de viure en un clima temperat, la varietat…!
No he acabat d’agafar el ritme; no me l’he cregut. Ni la facilitat d’agafar pàrquing em motiva prou… Ara m’excuso amb lo d’agafar el bicing, i ja veuràs, em passarà que alguna vegada no hi haurà bici… i ja hi som: tornaré a tenir l’excusa per arribar tard… Aixxx…
Sembla com si en les feines, si no estic rodejada de gent, i per tant, d’”observadors”, no me l’acabo de prendre seriosament… A lo de la biblioteca on faig de voluntària estic les dues hores com un clau, sense parar, i no m’entero ni de la gana. A veure, en puc tenir, però com que no tinc mes remei que aguantar, aguanto i no és per tant… En canvi si això em passa a l’arxiu, com que ningú em controla, m’aixeco per anar a picar alguna cosa…, per fer un descanset… no s’hi val!
Perquè em passa això…? Em passo tota la setmana pensant en coses que tinc ganes de fer (sobretot escriure, llegir, endreçar papers…) i quan arriba el cap de setmana m’agafa una fluixera…, una “madritis”…, només tinc ganes de jeure al sofà, dormir, mandrejar…, ni de cuinar tinc ganes…, menjaria qualsevol cosa… I després torna a venir el dilluns i tot és omplir llistes de coses per fer, fer plans sobre això i allò, pensar com m’organitzaré el temps, esgarrapar el poc temps que em queda a la tarda després de treballar… i em tooorna a passar indefectiblement (crec que és el quart cap de setmana que em passa): arriba el temps de l’oci i no m’hi poso… només tinc ganes… de no fer res… aix… què contradictòria que soc… I quan finalment decideixo posar-m’hi, amb ganes, apareixen coses a fer, responsabilitats… joooo…
Avui és un dia de cares de fred i de vent. Nassos arrufats sortint lo just de la bufanda, ulls entretancats, celles frunzides, cabells esbullats. És un d’aquests dies en que passes menys fred anant en moto que a peu, perquè en la moto tens almenys les orelles tapades pel casc, i tenir les orelles tapades un dia de fred i vent és mitja vida!
…que important és que la teva parella accepti i recolzi les teves decisions, per equivocades que li puguin semblar. Que valori els teus reptes, les teves il·lusions, les teves necessitats… Què important és sentir-se molt i molt estimat, i que el seu amor t’abraci fort, fort, però és molt important també que l’amor no constrenyi, no ofegui, que deixi respirar. Que accepti eixamplar horitzons més enllà de l’espiral tendra i dolça però centrípeta en què es pot arribar a convertir una relació de parella, per molt que s’estimin els seus membres, si no la deixem respirar… obrir-se… I això passa per acceptar que no sempre hem d’estar junts, a tothora, per tot… si “sortim” de la parella tindrem més que explicar-nos quan ens retrobem, tindrem a més, l’alegria del retrobament…! idees que em venen al cap sobre això de l’estimar-se…
Amar no es mirarse el uno al otro, es mirar juntos en la misma dirección (A. Saint Exupéry)
MANIPULACIONES 7 series de estiramientos prácticos que nos colocan en el juego de la alineación, la respiración, la relajación en un proceso que nos conduce a estudiar el cuerpo en la alternancia de la disponibilidad de tocar, de ser receptor o emisor de estimulaciones, se trata de observar el cuerpo y todo lo que nos constituye como personas: estructura ósea y nerviosa.
Avui he recuperat la meva bici…! no és que l’hagués perduda, no… és que no me’n recordava que la tenia…! Resulta que al pis del meu pare, on vivia quan era petita, hi ha un “cuartuchu” a la porteria on s’hi deixen les bicis, i com que el volen pintar, han demanat a tots els veïns que treguin les seves bicis. El cas és que m’ha trucat mon pare per dir-me que a veure si podia passar a reconèixer quina era la meva, i jo ni me’n recordava que tenia bici…! una mountain bike per més senyes…!
Doncs a mida que anava cap allà anava pensant… tenia una bici…? i com era…? no recordo ni el color… ni quan la feia servir… però poc a poc la sensació que sí que n’havia tinguda una era cada cop més intens… començava a recordar que la feia servir per anar a la facultat… des del centre de la ciutat…. siiii! cada cop me’n recordava més i més…!
El cas és que quan he entrat al quartet i he fet una primera repassada, no l’he reconeguda, la meva bici…! buscava una de noia, de les que tenen el quadre més avall, i de fet només n’hi havia una entre les bicis que quedaven, però li he passat la vista així per sobre i no m’ha semblat la meva… m’han despistat unes taques de pintura blanca al seient que algú li deu haver fet volent o sense voler en tants anys d’abandonament… i no ha sigut fins al cap d’una estona que m’he parat a mirar-la bé que l’he reconeguda…
siiii…. aquell color, aquella forquilla d’un color diferent al de la resta de la bici…, la cistella, agafada amb un candauet…, la llum del darrera…, l’enganxina de quan la vaig tenir en un parc municipal…! (això ha estat bastant definitiu…) però finalment el candau… Ha estat l’element que més ha activat els mecanismes de la memòria… He recordat com el guardava en el mateix quadre i com en circular em fregava la cama… i que no podia moure gaire la base del candau perquè si ho feia tibava els frens i em feia anar malament…! I tot plegat m’ha fet recordar les meves anades i vingudes d’elisabets a la facultat, creuant la ciutat pel carril bici, sempre que podia… caram quina pujada… estava en forma aleshores…! I el gust de la baixada en tornar, sense haver gairebé ni de pedalar…
És ben curiós això de la memòria… com una cosa que no tenies en absolut present… ho havies “oblidat” pot tornar a fer-se present i ben intens quan la “recordes”… Recordo que a filo ens havien explciat alguna cosa de Plató crec que era, referent a la nèmesis… que deia alguna cosa així que tot el que sabem de fet és perquè ja ho sabíem però ho hem oblidat… era així…? ai, ara no ho recordo…
Que què penso fer ara que tindré més temps lliure, i poques obligacions? (almenys fins a finals de mes, espero!) Doncs sonarà tot el topicazo que es vulgui, pero m’agradaria LLEGIR MÉS (blogs i llibres), escriure més (als meus blogs i en les meves llibretes diverses), veure més CINE (m’encantaria veure tantes pelis com dies de l’espectador pugui aprofitar al llarg de la setamana!), tornar a BALLAR, tornar a DIBUIXAR/PINTAR… Ah, i aprendre portuguès! Jeje
MENTE SANA “La nueva revista para la mujer que quiere ser protagonista de su propia vida. - De la mano de Jorge Bucay - En el tono próximo y ameno de sus libros - Como respuesta a las nuevas expectativas de las mujeres Mente Sana, la revista de Jorge Bucay, ofrece cada mes artículos para el bienestar emocional de la persona. Para encontrar un sano equilibrio en nuestra vida familiar, laboral, en las relaciones de pareja y especialmente con uno mismo. Tienen cabida temas de desarrollo personal, aceptación corporal, pareja, hijos, sexualidad… Todo contado con la cercanía y amenidad propias de Jorge Bucay y de otros especialistas que saben que lo importante es que sus ideas lleguen al corazón de la gente y sean realmente útiles para sus vidas.”
No es la típica revista per dones que parla de frivolitats de manera generalista, aquelles de les que tens la sensació que si trobessis un número de fa sis anys hi trobaries els mateixos reportatges que en un número actual… Tampoc et trobes anuncis de cosmètics a cada tres pàgines, com passa en altres revistes suposadament de psicologia. I aquesta revista, mente sana, m’agrada per l’estil del Jorge Bucay, pels plantejaments de la psicologia positiva. Penso que ajuda a pensar millor les coses, de forma menys malaltissa (mente sana!) i a més la lectura es fa amena i divertida. La recomano!
Em sembla que ho intentaré. Malgrat que sembla que una de les característiques del meu signe (en l’horòscop xinés) el mico, és el fet de ser “fácil de desalentar” (segons el que diu* el calendari del 2007 que ens van regalar en el nostre restaurant xinés d’emergència pels dies en què no tenim ganes de cuinar) intentaré aquest any que comença escriure cada dia. En algun dels meus múltiples blogs. Crec que ho puc aconseguir, i que pot ser un bon exercici, no només intel·lectual, sinó de constància, per demostrar-me a mi mateixa que soc capaç de manterir alguna de les activitats que començo, jo, que soc tant tastaolletes…! Serà un d’aquells propòsits que ens fem quan comença l’any…?
Feliç any nou 2007!
* MONO: Inteligente, buen político, sediento de conocimientos e inventivo per fácil de desalentar. Compatible con dragón y rata, pero no con tigre.
Em copio d’una amiga aquest post: RECORDATORI de l’any que ahir s’acabava
SETEMBRE 06: Desvetllada, Distraccions, Talpa europaea, Ego-Blog-Ego…, homes i neteja… una relació difícil?, Anar al mateix ritme, Per parlar, Extrems, Desvetllada 2, Dansa, Desvetllada 3;
OCTUBRE 06: Torno i no torno, Santa xocolata, Floretes;
NOVEMBRE 06: Estil fosc-horrendo-hortera, Que noooooooooo, La força de les imatges, Santa xocolata 2;
No us perdeu el detall de la decoració del plat: espolvorejar (es deu dir així, això?) el plat amb xocolata havent-hi col·locat abans estratègicament una forquilla i un ganivet, i treient-los, de manera que quedi com “l’ombra”. Original, eh?
Aquesta imatge pot tenir moltes interpretacions, oi? - la fredor d’alguns regals… - un regal que es fon de seguida… - el regal de desfer-se de plaer… - quan canviar d’estat, o els canvis en general, són com un regal…
algú s’anima a fer més interpretacions?
Dedicada a una bloggaire amiga que ha passat una mala experiència recentment i a qui crec que li agradarà aquesta fotografia (que probablement ja coneixies, c.
Que NO és la meva feina. No ho penso fer. Quaaaantes vegades hauré de marcar els límits i dir QUE NO, sigui de forma oberta o encoberta, o directament no fer-ho, perquè s’adonin d’una vegada per totes que ja no “trago” com quan era més joveneta, innocent, quan “apechuguaves” amb feines que no et pertoquaven, per les que no et pagaven, perquè encara et “compensava”, encara hi estaves disposat… quantes vegades? Imagino que tantes com faci falta. O fins que me’n cansi i els engegui a pastar fang. A veure qui guanya el pols.
Avui m’he adonat que he tingut la gran sort que els meus pares no han decorat casa seva en un estil que trobo per les cases d’amics i amigues meus: l’estil que jo li dic “estil fosc-horrendo-hortera”. Mobles foscos, antiquadíssims ja, enoooormes, de formes recarregades i ampuloses… i “per més inri” rematats amb figuretes rollo lladró, tigres, ocells, alegories a ves a saber què…, marcs i més marcs de fotos platejats, un estil des del meu punt de vista súper hortera i carrincló! Per mostra un parell de fotos que s’apropen al que em refereixo. No podria viure envoltada d’aquests mobles. M’agraden molt més les línies clares (no tenen perquè ser rectes, però “clares”, no sé si m’explico), els espais diàfans, els mobles clarets, o si són foscos, que contrastin amb el fons, i que no es mengin l’espai. Una mica un rollo ikea, per entendre’ns: funcional i decoratiu, però sense passar-se en cap dels dos aspectes. Mira, tonteries meves.
Què fàcil que semblen totes les decisions, totes les indecisions, tots els dubtes, tots els maldecaps… quan hi dones voltes davant d’un postre com aquest: pastís de xocolata amb gelat i mermelada de gerds…!
Avui creia que podria tornar a escriure al meu blog… Quan he sortit de casa aquest matí l’escala feia olor de café… mmm… he pensat que d’això n’escriuria un post… que em sortiria una nota inspiradíssima ara que per fi ha passat el maremoto d’obligacions que em desvetllaven (desvetllada 1, 2 i 3…!) i que no em deixaven dormir trnaquila, ni tampoc temps per escriure… Però es torna a confirmar que el temps és relatiu, i que ara que se suposa que he de tenir tot el temps del món per escriure… tinc ganes de fer tantes coses i estic ficada en tantes històries que torno i no torno al blog, perquè ARA MATEIX no tinc temps per esciure més. El post del l’escala amb olor de café es quedarà dins meu fins que torni a trobar una mica de tranquilitat d’esperit per escriure… Fins aviat, espero no trigar un mes un altre cop…
Avui em torno a desvetllar a les sis de la matinada. no tinc cap obligació que m’obligui a llevar-me d’hora… podria dormir fins les dotze del migdia si volgués… Però una vegada més em desperta la necessitat imperiosa d’anar a fer un riuet… i una vegada més ja m’és moooolt difícil tornar a agafar el son. Avui ho he intentat durant tres quarts d’hora. Tres quarts d’hora intentant tornar a trobar la postura, intentant no pensar en res, sentint els sons del dormir del meu company…, fins que les passes de la veïna al pis de dalt, sentir com encén el llum, obre els calaixos de l’armari (van per terra, tenen rodes, per això els sento…), com puja la persiana de l’habitació… això m’ha forçat a aixecar-me. Intentaré fer com la meva amiga: escriure que el em neguiteja i intentar tornar-me a dormir… Ara que ho veig difícil… coneixent-me… Mira, la bateria del portàtil marcarà el temps que dediqui a escriure, ni més ni menys. Tinc un 41% (fa res era un 49%, això baixa de pressa! Segons diu la barra d’informació això equival a 1h 43 minuts. Segur que és menys, perquè ara ja està al 40% i diu que equival a 1:34… Sis menys deu del matí… podré comprovar les equivalències reals… Ara són les sis trenta… diu un 22% i ja surt la bateria en vermel… Ja he escrit el que volia escriure, ja m’he tret part del neguit… provaré de tornar-me a ficar el llit, ja que encara no clareja, encara és negra nit… Bona nit…
si heu ballat ballet clàssic i algun dia teniu la oportunitat proveu de ballar danses africanes, o afroamericanes. La gestualitat del cos és TAN diferent…! en el ballet clàssic el que resulta estètic són les formes toves, rodones, o punxagudes però esbeltes; estirar, allargar, elevar… només veient el que s’arriba a fer amb els peus, que la natura ha fet per estar en contacte tota la planta amb el terra, i en el clàssic es balla a la punta del dit gros… buf! ja es veu que té un punt d’artificial, totalment mèrit humà, això està clar, però demana tant d’esforç, tanta dedicació, tant sacrifici…
les danses africanes o afroamericanes, en canvi, tenen el centre de gravetat més avall, més a prop del terra… es balla més en contacte amb la terra, més “avall”. El que al clàssic és allargar, elevar, aquí és arrodonir, aixafar, trepitjar, ajupir… també es salta, però si es va amunt és per després tornar a baixar, com per dibuixar una pirueta sobre el terra… no sé si m’explico… A més té un punt de més llibertat, de menys sacrifici, de deixar-se portar pel so, per les sensacions del cos, pel ritme… si has ballat clàssic ballar àfrica és com una alliberació!
Torno a estar desvetllada. Són dos quarts de sis del matí, d’un dia festiu… M’he desvetllat, i de tantes coses que m’han començat a passar pel cap ja no m’he tornat a dormir… uns tres quarts d’hora que dec haver estat voltant pel llit… buscant alguna postura còmoda… provant tots els mètodes que conec per dormir… Comptar ovelles no m’ha servit mai… la pissarra i l’esborrador avui impossible. L’esborrador m’ha deixat als deu minuts sobresaturat de feina. I el problema és que el cos em demana de dormir… els ulls em couen, aquella coïssor d’un dia feiner a les set del matí, quan el despertador sona però el teu rellotge intern et diu que encara no has descansat prou. Però no hi ha manera tu. Tot d’idees em venen al cap i no puc parar de pensar. Idees per escriure al blog, idees per apuntar a l’agenda, per apuntar a la llibreteta de les idees per quan no tinc l’agenda a mà… un reguitzell d’idees que aconsegueixen que m’aixequi del llit intentant fer el mínim soroll possible, intentant no despertar-lo, procurant arribar a la porta fent moviments lents i silents, com un lladregot… lladre de son… I ara un S.O.S: algú sap com puc solucionar aquest problema d’insomni intermitent…?
Cap Comentari » | 
inventaris | 
Enllaç permanent
Publicat per inventariant
Tinc ganes que arribi i tingui un preu raonable
la sala ja estava buida, només quedava una persona, de manera que la darrera mitja hora he pogut tararejar les cançons que sempre escolto mentre treballo. jeje Ja veus quina cosa, però per mi ha estat una alegria; un plaer contingut tot aquest temps… una d’aquelles petites coses que fan que la vida pagui la pena… poder cantar… jeje
.jpg)
