Sombreros de Philippe Decouflé, al TNC
“SOMBREROS” DE PHILIPPE DECOUFLÉ AL TNC – PER ROSA ROMERO
http://www.icatfm.cat/
“La Sala Gran del TNC no podia escollir un espectacle millor per inaugurar la temporada que el de Philippe Decouflé amb “Sombreros”.
Aquest és un títol que amaga un doble sentit: a més del seu significat en espanyol, la seva pronunciació en francès ens parla de “sombre héros”, és a dir, d’herois ombrívols. L’espectacle és un homenatge al món del cinema expressionista de Murnau de llum i ombres i compta amb la música de Brian Eno i Sebastian Libot i textos de Claude Ponti. Tots els que ja coneixeu Decouflé pel seus espectacles “Shazam” i “Iris” ja sabeu que és un ballarí i coreògraf renovador de la dansa contemporània i autor d’espectacles de gran vellesa visual.
“Sombreros” és la història de Françoise i Françoise i del seu viatge a Mèxic que serveix com a pretext per mostrar-nos una sèrie de retaules plens de poesia i d’humor amb un component d’adsurd. Com hem dit les referències al cinema són constants en aquest espectacle de dansa que evoluciona dia rere dia gràcies al seu punt d’improvisació. “Sombreros” s’estarà a la Sala Gran del TNC fins al 28 d’aquest mes, és a dir, diumenge. No us la perdeu.”
Ho subscric: un espectacle innovador i trencador, amb molta bellesa, sentit de l’humor, sensibilitat, poesia visual… La primera part amb un ballarí tot vestit de negre fent de l’ombra d’un altre tot vestit de blanc… espectacular.
Noms
Publicat originalment en el blog antic el 8 Set, 2006)
Actualitzat a 15 de setembre de 2008, 12/10/08…
Aquest matí venint de la feina m’ha passat una cosa que m’ha sabut greu…: he vist a un antic company de la facultat, amb el seu bebé, que només havia vist en fotos, i com que no m’he enrecordat del seu nom, no l’he pogut cridar perquè s’aturés i poder parlar amb ell una estona, conèixer la seva peque… m’ha sabut tan greu… I aleshores he pensat… he de fer un post.. amb la llista dels noms de la gent que conec. I el faré no només de la gent que conec ara, sinó també de la gent que he conegut al llarg de la vida. Amics i no tant amics, familiars, coneguts, però tots gent amb qui hi he canviat més de dues paraules… Així quan em torni a passar , recorreré a aquest exercici de lluita contra l’oblit en forma d’inventari. Algú està buscant un nom per una criatura? Aquí teniu el meu “santoral” particular, a veure si us ajuda ;-)
Ah, els noms seran tal com les conec a les persones, vull dir que per mi Dolors, Loles i Lola són tres noms diferents.
I per suposat que l’aniré ampliant a mida que me’n vaig enrecordant de més noms! Si em coneixeu i no us trobeu… queixeu-vos!!! ;-)
A
Abel
Abigail
Adan
Adrià
Adriana
Àfrica
Àgata
Agnès
Águeda
Agustín
Aina
Aitor
Albert
Alberto
Alejandra
Alejandro
Àlex
Alfons
Alicia
Alma
Amparo
Ana
Andrea
Ángel
Àngel
Ángela
Àngela
Àngels
Anna
Anne Sophie
Antoni
Antonella
Antònia
Araceli
Arantxa
Ariadna
Armand
Arnim
Aroa
Assumpta
Asun
Aure
Aurora
Axel
B
Bàrbara
Begoña
Bernat
Berta
Bet
Blanca
C
Carles
Carlos
Carme
Carrrles
Cecilia
Cesc
Chimo
Clàudia
Climent
Conrad
Cristina
D
David
Desirée
Dídac
Diego
Doris
E
Edmon
Eduard
Elena
Eli
Elia
Elisa
Elisabet
Elsa
Emma
Emmanuelle
Enric
Enric
Eric
Estefania
Ester
Esther
Eulàlia
Eva
F
Fátima
Federico
Felipe
Fermin
Fernando
Ferran
Fidel
Fiona
Flàvia
Flor
Fran
Francesc
Francesc-Xavier
G
Gabriel
Gemma
Genís
Georgina
Gerard
Gerardo
German
Glòria
Gonço
Gorka
Griselda
Guim
Gustavo
H
Héctor
Helena
Honorat
I
Idoia
Ignasi
Ilenia
Imma
Immanol
Íñigo
Iratxe
Isa
Isabel
Isma
Itziar
Ivette
J
Jaume
Javi
Javier
Jean Paul
Jeray
Jezzabel
Joan
Joan Ramon
Jordi
Jordina
Jose
José Ignacio
Josep
Josep Lluís
Josep M.
Juan
Juan Carlos
Juaquin
Justino
K
Kaori
Kenzo
Kevin
L
Laia
Laura
Llorenç
Lluís
Llull
Lluna
Lola
Loles
Lourdes
Lucas
Lukas
Luís
Luli
M
Mª Josep
Mª Lidón
Mª Teresa
Magda
Manel
Marc
Marcela
Marcelo
Marco Antonio
Marek
Margarita
Maria
Maria José
Maribel
Marina
Mariona
Marisa
Marisol
Marta
Martín
Masumi
Mayka
Melany
Melción
Mercè
Mercedes
Meritxell
Míguel
Mili
Miquel
Miren
Misericòrdia
Mónica
Mònica
Montse
Montserrat
Mustafa
N
Nacho
Nastia
Nat
Natalia
Nausica
Nayara
Nébel
Nerea
Neus
Neyfer
Nika
Norbert
Noris
Nur
Nuri
Núria
O
Olga
Ona
Oriol
Òscar
P
Pablo
Pachi
Paco
Pancho
Paola
Paquita
Patxi
Pau
Paula
Paz
Pep
Pepe
Pia
Pili
Pol
Pompeu
Q
Quelot
Quico
Quim
R
Raimon
Ramon
Raquel
Ribocho
Ricard
Rijolé
Rioco
Rita
Roberto
Rocky
Rodrigo
Roger
Rosa
Rosa Maria
Rosanna
Roser
Rosó
Rubert
Ryan
S
Salma
Salvador
Salvi
Sandra
Sara
Sarah
Satoshi
Sergi
Silke
Sílvia
Socorro
Sonoe
Su
Sumiko
T
Tabita
Tania
Tayson
Tere
Teresa
Thaïs
Tomàs
Toni
Tresa
Txené
U
Ulla
V
Vanja
Víctor
Vladimir
W
X
Xavi
Xavier
Xell
Xènia
Xiomara
Xurxo
Y
Yaiza
Yolanda
Yoli
Yuma
Z
Zary
Zoé
Zuleima
Oh conductor, el meu conductor
poema mig en sèrio mig en conya escrit (amb el meu assus nou) dins del tren BCNPlaça Catalunya – Ocata, dedicat al conductor de tren de la renfe que em va obrir les portes quan ja les havia tancat… :-)
“Oh conductor, el meu conductor
no sé quines implicacions pel meu futur tindrà el teu gest;
no sé quines giragonses farà el destí del teu tren,
del vagó on he entrat gràcies a la teva benvolença
i potser també al meu gest de prec.
Gràcies a seguir el cor i la intuïció, i no el manual
o el que devies aprendre a l’escola de conductors:
que no es poden tornar a obrir les portes per cada noia
que et mira a pel retrovisor amb cara de pena i d’esperança.
no sé què hagués passat si no hagués trobat lliure l’ascensor,
si l’accident del carrer aragó hagués provocat més retenció,
si no hagués trobat aparcament a la rambla,
si la vigilant no s’hagués estat parlant amb el venedor de la guixeta
i no m’haugés avisat que baixant per l’escala del fons “…a veces te ve el conductor”;
si no hagués demanat a tres persones “em deixa passar, si us plau?” a les mecàniques
si elles no s’haguessin apartat
si hagués volgut forçar les portes enlloc d’esperar que se’m tanquessin al nas
i llençar la llambregada brutal… amb les mans en forma de prec… tot musitant “si us plau, si us plau…”
Oh, conductor, el meu conductor
no sé què em depararà el futur a partir d’ara
no sé què hagués passat si no m’haguessis obert les portes
només sé que has unit els nostres destins amb el teu gest
només sé que se m’obria el cor encongit mentre veia sortir la plataforma
només sé que se m’omplia d’il·lusió perquè no perdia el tren.
Espero que hagis interpretat el meu gest d’agraïment abans d’entrar
perquè aquesta és una d’aquelles coses que fan el dia dia més amè
i que et fan creure en les persones.”
inventariant
ps: quan vaig baixar del tren vaig anar al davant del tren i li vaig donar les gràcies en gestos; aleshores va obrir la porta de la cabina i quan li vaig dir q era la noia de la parada de plaça catalunya em va dir: “Ah, eras tu? De nada mujer; es que me has llegado al corazón”. Què bonic :-) I em va pitar el tren al marxar i tot. Quina ilu em va fer ;)
No té res a veure amb el tema del post però el títol del poema m’ha recordat aquesta escena de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”.
Apa, perquè ploreu una miqueta, que sempre va bé :-)
Què cabr… la música va directe a la jugular…)
Himne
“Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé, más grande, más bonita, y más fácil que ayer, más fácil que ayer. Y esta vez, creo que en vez de una puerta viene un ventanal, muy sólido, muy grande y con vistas al mar… con vistas al mar”.
Puede ser, que me haya equivocado una y otra vez,
pero esta vez es cierto que todo va a ir bien,
lo siento aquí en el pecho y en tu cara también.
Y debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se ve mas claro, mas fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y ahora que se marcha la tristeza y las penas también,
quisiera despedirme diciéndoles que
espero que no nos volvamos a ver.
Debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se be más claro, más fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Conchita, Puede ser
