La dieta vegana no té riscos per als infants si es fa bé i es prenen complements vitamínics

Agost 21, 2016 at 10:45 pm (inventaris)

Avui no va de textos, avui va de vídeos: el reportatget que ens han fet pel Telenotícies Vespre de TV3 sobre alimentació vegana especialment pel que fa als infants.

Captura de pantalla 2016-08-22 a les 1.05.22

Captura de pantalla 2016-08-21 a les 22.06.19

La Teresa i el Tristán ens han vingut a entrevistar i grabar a casa mentre fèiem el dinar i dinàvem, i parlar una mica del veganisme arran de les polèmiques declaracions d’una diputada italiana sobre un cas del que se n’ha fet força sensacionalisme, d’una menor de 2 anys ingressada a la UCI que seguia una alimentació vegana. Aquí informació sobre el cas, als mitjans en trobareu molta més de la del titular sensacionalista ;)

En aquest vídeo de tot l’informatiu veureu la presentació i el clip, al minut 23.13 aprox.
www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/telenoticies-cap-de-setmana-vespre-21082016/video/5616048/

i aquí el clip:

La dieta vegana no té riscos per als infants si es fa bé i es prenen complements vitamínics

Captura de pantalla 2016-08-22 a les 0.08.57

Aquí el text que he compartit a les meves xarxes socials:

CAT (CAST más abajo):

Per acabar la meva setmana mediàtica avui hem sortit la Sara i jo a casa en un petit tall al TNvespre sobre ‪#‎veganisme‬ i‪#‎alimentaciovegana‬ especialment en nens. Els hi anàvem bé com a exemple perquè suplementem amb vitamina B-12, que és el que recomana el nutricionista que han consultat i entrevistat. Ens ho vam passar molt bé amb la Teresa i el Tristan per casa gravant com fèiem el dinar i dinàvem :)

I em vaig posar de gala, a banda de les ja arxiconegudes arracades “Abre las jaulas” solidàries del Santuario Gaia, la meva samarreta ‪#‎vegan‬ de la meravellosíssima AMAPOLA regal de l’Aurora Portillo ;)

Vam parlar moltes més coses del que surten, sobre assessorar-se amb un bon nutricionista que conegui la nutrició vegana, sobre santuaris, etc., però per donar una pinzellada en horari ‘prime time’ crec que ha quedat prou bé! Ha citat al principi el que li vaig comentar que el #veganisme és una filosofia de vida que “rebutja qualsevol explotació animal destinada al consum humà (…) i implica no comprar sabates ni bosses de pell, ni cosmètics d’origen animal*, així com anar al zoo o a espectacles en què participin animals” (*més que l’origen en els cosmètics el preocupant que vaig comentar és l’experimentació amb animals).
(Y por cierto, que el ternerito del que hablo en el corte que me hizo dar el paso al veganismo es obviamente Samuel!!! @ismaeldobarganes y @coque511! )

* * * CAST * * *
Y para terminar mi semana mediática hoy hemos salido en un pequeño corte en el TNvespre sobre ‪#‎veganismo‬ y ‪#‎alimentacionvegana‬especialmente en niños. Los íbamos bien como ejemplo porque en casa tomamos suplementos de vitamina B-12, que es lo que recomienda el nutricionista que han consultado y entrevistado. Nos lo pasamos muy bien con Teresa y Tristan por casa grabando como hacíamos la comida y comíamos :)

Y me puse de gala, aparte de las ya archiconocidos pendientes “Abre las jaulas ” solidarias del Santuario Gaia, mi camiseta #vegan de la maravillosísima AMAPOLA, regalo de Aurora Portillo ;)

Hablamos de muchas más cosas de lo que salen, sobre asesorarse con un buen nutricionista que conozca la nutrición vegana, sobre santuarios, etc., pero para dar una pincelada en horario ‘prime time’ creo que ha quedado bastante bien! Ha citado incluso lo que le comenté de que el #veganismo es espectáculos en que participen animales” (*más que el origen en los cosméticos lo preocupante que comenté es la experimentación con animales). (Y por cierto, que el ternerito del que hablo en el corte que me hizo dar el paso al veganismo es obviamente Samuel!!! @ismaeldobarganes y @coque511!) ‪#‎goVegan‬

Enllaç permanent Feu un comentari

A mitja partida

Mai 22, 2016 at 10:25 pm (cabories)

Publicat el 22/5/2016 al blog col·lectiu “Seria molt injust” obert pels alumnes de la tercera tanda del curs “Escriure la veritat” de Carles Capdevila.

ocaso

Sota el sostre d’estrelletes fluorescents, regal de primera comunió, potser, vetllo el son del pare, com faig cada dues setmanes, des de fa poc menys d’un any.
Qui ens ha canviat les regles del joc a mitja partida?
Quin és aquest fat estrany el d’haver-lo d’ajudar en les operacions més quotidianes?
Quins daus cruels el tornen tirada rere tirada a la casella de sortida?
Qui ens tornarà la son, a les filles, desvetllades?
Des de l’habitació infantil, on dormíem juntes, en una llitera, de petites, les germanes, és des d’on ara fem guàrdia, un vespre de set, altern, cada dues setmanes.
És des d’on li vetllem el son, a la vora d’on dorm, sol, el pare.

Enllaç permanent Feu un comentari

Memento mori

Mai 4, 2016 at 1:00 am (cabories) ()

Publicat el 3/5/2016 al blog col·lectiu “Seria molt injust” obert pels alumnes de la tercera tanda del curs “Escriure la veritat” de Carles Capdevila.

gat-negre

Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: “Memento mori“, “recorda que moriràs”. Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i noincorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.

En altres bandes trobo que l’expressió “memento mori” seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir “Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.

D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest “màxim” determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civiltizació i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.

A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista “anicca” o “anitya“, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: “tot passa”. En les arts japoneses existeix una idea similar, el “Mono no aware” (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà “el desapego”.

Aquesta idea del “tot passa” enllaça doncs amb el “memento mori” del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegroa, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós “ara i aquí” que tant ens costa als occidentals.

I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori “memento mori” en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simpre esgarrapada. Així que mans a la feina.

Enllaç permanent Feu un comentari

Curs d’escriptura amb en Carles Capdevila

Març 13, 2016 at 8:32 pm (cabories) ()

Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat (3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.

catorze-tassa

Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del meu bloc.

I he fet amics blogaires, també, aquí us deixo els seus blocs:

(I amb ganes que altres companys obrin blocs i treguin a la llum els seus escrits!)

Aquí us deixo els meus tres escrits per si us vaga llegir-los (ja polits amb els retocs que hem anat aprenent):

Presentació no convencional

Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.

Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.

Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.

Una anècdota de la nostra vida

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Alkaline Power (Text lliure)

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Salut i lletres!

Enllaç permanent 2 comentaris

Docu-mentalista. El poder d’una ment organitzada

Novembre 3, 2015 at 9:37 am (inventaris)

El poder d'una ment organitzada ;)

El poder d’una ment organitzada ;)

Enllaç permanent Feu un comentari

Documentalista, què és i què fa?

Octubre 16, 2015 at 12:51 pm (inventaris)

Començo una sèrie d’infografies senzillíssimes-inventaris sobre què és i què fa un@ documentalista:

01. 13-10-2015 Docu…què? #Documentalista #MarionaDocumentalista (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista

Docu...què? #Documentalista #MarionaDocumentalista (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista

02. 13-10-2015 Què puc fer per tu? ‪#‎MarionaDocumentalista‬ Qué és i què fa un@ ‪#‎Documentalista‬? Aviat + info… (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista ((cartells via @hellonotegraphy))

Què puc fer per tu? ‪#‎MarionaDocumentalista‬ Qué és i què fa un@ ‪#‎Documentalista‬? Aviat + info... (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista wink emoticon ((cartells via @hellonotegraphy))

Enllaç permanent Feu un comentari

Quan l’oblit té nom de dona, crítica de teatre a Núvol

Octubre 14, 2015 at 12:42 pm (crítica) (, , , )

Article publicat a Núvol el 13.10.2015
Escric conjuntament amb Aída Pallarés

La casa, les terres, els somnis… la vida. Tot això van perdre els milers i milers de represaliades del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola a qui com que “només eren dones” no se’ls va concedir ni la dignitat de ser comptabilitzades com a baixes pel fet de no ser considerades preses polítiques. Mariona Sanfeliu i Aída Pallarès han vist Només són dones de Carme Portaceli al Teatre Nacional i ens expliquen per què l’hem de veure.

Míriam Iscla i Sol Picó a Només són dones © Albert Armengol

L’espectacle

Mariona Sanfeliu: L’obra que es representarà a la Sala Petita del TNC fins el 8 de novembre vol fer reviure el record de les oblidades d’entre els oblidats, i buscar d’explicar l’inexplicable, parlar de l’inefable, reviure el dolor, l’angoixa, la soledat, la desesperació de tantes i tantes dones que van haver de patir els horrors de les execucions sense judici, les tortures i les presons del franquisme, o l’exili forçós.

El testimoni de cinc d’aquestes dones és explicat en primera persona, a través de la veu de cada una d’elles, superposant tres llenguatges escènics: la interpretació de Míriam Iscla, on recau gran part de la narració, i l’amplificació de la part més emocional i subjectiva de cada una de les històries a través de la dansa (Sol Picó el dia de l’estrena, i que s’alternarà ambXaro Campo) i de la música i la veu de Maika Makovski. Uns audiovisuals amb imatges al·lusives i projecció de dades acompanyen i reforcen les històries humanes que es van presentant.

D’elles en destaquen fragments dels seus pensaments i reflexions que farien si poguéssim sentir-les, fragments ficcionats a partir d’històries i testimonis reals de presons d’arreu de l’Estat espanyol. Hi veiem dones polititzades, compromeses amb els ideals pels que van lluitar, però també una de les nenes enviades a Rússia, o la néta d’una dona enterrada en una fossa comuna. El model igualitari de la legislació republicana va ser derogat per la dictudura franquista i en aquest context les dones considerades “roges” van ser tractades amb el màxim rigor tant pels militars com per l’aparell de l’església, sense tenir en compte ni la seva edat, ni el seu estat de salut, ni els seus drets com a presoneres; se’ls van treure tots els drets, tota consideració, tota dignitat.

Per què s’ha de veure?

Aída Pallarès:  Perquè és un espectacle necessari. Per fer memòria, per no oblidar, per reivindicar. Perquè com sempre recorda la gran Neus Català, en la guerra (i en altres camps) les dones som les oblidades dels oblidats: no sortim als llibres d’història, no tenim veu. Algú recorda Las Ventas, Saturrarán o Amorebieta? Van ser, com Les Corts o València, centres penitenciaris exclusivament femenins on hi anaven milers de dones acusades de “putes” o “lladregotes”.

Les militants, sindicalistes i lluitadores pels drets adquirits durant la Segona República, senzillament van desaparèixer del mapa. Literalment. L’espectacle ens ajuda a recordar-ho però també a no oblidar que durant tota la dictadura franquista (i la “transició”) es va redefinir el rol de la dona i vam passar a ser considerades éssers subalterns sense drets, confinades a la llar, obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes. I en certa manera, Carme Portaceli amb Només són dones ens insta a ser més justos. Ens obliga a mirar més enllà del nostre melic i adonar-nos que només cal fer un cop d’ull als diaris per veure que les coses, que la societat, no ha canviat tant com pensem.

Mariona Sanfeliu: L’obra recorda en determinats moments l’esgarrifosa pel·lícula basada en fets reals La Noche de los Lápices, dirigida per Héctor Olivera, que es centrava en l’experiència física i psicològica de set adolescents de la ciutat de La Plata que van ser segrestats, torturats i assassinats per reclamar una reducció en el preu dels bitllets de transport per a estudiants, durant els primers mesos de la dictadura militar argentina, el setembre de 1976.

Només són dones, amb text de Carmen Domingo, i direcció de Carme Portaceli és un nou clam per recuperar la memòria de la nostra història, a donar espai a tantes vides i morts oblidades, a recordar a totes les víctimes, a homenatjar-les, a dignificar-les, especialment les de les dones.

El repartiment

Mariona Sanfeliu: L’Iscla fa una nova demostració de la seva capacitat interpretativa i la seva entrega al personatge, Sol Picó atrapa amb els seus moviments magnètics, precisos i Maika Makovski posa una banda sonora punyent a aquesta ferida oberta, a aquest crit silenciat, a aquesta desmemòria vergonyant.

Aída Pallarès: És difícil imaginar un càsting més encertat per l’espectacle que Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski. Pel talent, per la força, pel magnetisme. Les tres es converteixen en la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones i, dijous passat, van aconseguir posar dempeus pràcticament tot el teatre.

Enllaç permanent Feu un comentari

Trobo una feina molt ben remunerada

Juliol 31, 2015 at 8:50 pm (inventaris)

Trobo

Trobo una feina interessant i molt ben remunerada, gràcies a tu…:
…perquè sé que si em llegeixes i te n’assabentes d’alguna feina que podria encaixar amb el meu perfil hi pensaràs, m’avisaràs o em passaràs el contacte.

Sí. Busco feina/feines/feinejar… En tinc però vull estar més ben remunerada, de manera que seguint aquella tradició espiritual de demanar a l’Univers el que vols, i manifestar el que vols que succeeixi, en positiu, com si ja estés passant, enlloc de dir-vos #buscofeina us dic que #trobofeina gràcies a proclamar-ho als quatre vents, per terra, mar i twitter.

En la meva bio d’instagram hi ha una adreça on resumeixo el meu itinerari professional https://about.me/marionas/ i dins del meu blog el CV està complet i actualitzat: https://inventariant.wordpress.com/curriculum-vitae/

Què sé fer? Doncs com a llicenciada en filosofia crec que he desenvolupat una bona capacitat d’abstracció, de síntesi i claredat expositiva en la redacció, i com a documentalista tinc experiència en la cerca, gestió i maneig de la informació en diferents fonts, suports i formats, en gestió de projectes i interlocució amb clients, així com en formació especialment en recursos d’internet i web social, de la que en soc una usuaria força activa.

Resumint? Escriure, redactar, resumir, organitzar, endreçar, catalogar, revisió i correcció de textos, webs, catàlegs… Puc ser el teu escrivent 2.0 o escrivent del segle XXI. Puc millorar la teva web, escriure el teu curriculum, traduir-lo; puc escriure un text bonic per a una celebració familiar, corregir un text que ja tens escrit. Escric per tu, escric per a tu. ​També ​​m’ofereixo com a facilitadora​ en temes dinformàtica i Internet. M’adapto a les necessitats.
Algú dirà que no és ni un dia ni un mitjà típic per a #trobarfeina, oi? 31 de juliol passades les vuit del vespre, a Instagram… No passa res. El món és dels valents. I a mi m’agraden els reptes!

Queda dit: trobo una feina interessant i molt ben remunerada gràcies a tu. Amb la teva ajuda.

S’agraeix difusió amb Rt i Reposts! (Lletres fetes amb #Notegraphy)

Enllaç permanent Feu un comentari

Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari. Crítica de teatre

Juny 9, 2015 at 12:21 am (inventaris) (, , , )

Article publicat a Núvol el 08.06.2015

Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse Bonet.No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa, en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la. Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.

Alejandra Jiménez Cascón a “Blanca desvelada”

És veritat que un bon decorat, una escenografia potent, postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral, però també en el cinema i la televisió.

He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.

image

El treball del cos i el moviment en aquesta obra és admirable

I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques, broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells, a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura, de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió, una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura bellugadissa.

I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era, com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat. Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor, amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la reconciliació.

image

Alejandra Jiménez Cascón fa un gran treball interpretatiu

Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes. La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista completa.

Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria revelar-la.

image

I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca, que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals. Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també podria ser per la veritat finalment revelada.

Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.

Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.

Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón; Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros; Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat; Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini; Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok

Enllaç permanent Feu un comentari

Pallasses sense fronteres al Circ Cric

Juny 5, 2015 at 1:44 am (inventaris) (, , , , )

Article publicat a Núvol el 05.06.2015

Enmarcat dins del Festival Circ Cric que ofereix des de l’abril fins al juliol circ, música i teatre, el Circ Circ i l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera, van organitzar enguany la segona edició del Festival Internacional de Pallasses, amb espectacles tant a dins del recinte del circ, com en diferents espais del poble.

Cia. Decopivolta Teatre al Festival Internacional de Pallasses - © Fotografia: FIP

Cia. Decopivolta Teatre al Festival Internacional de Pallasses – © Fotografia: FIP

Els passats dies 29, 30 i 31 de maig va tenir lloc la Segona edició del Festival Internacional de Pallasses, donant continuïtat a l’esperit del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, creat per Pepa Plana i Tortell Poltrona l’any 2007, i a la primera edició del festival de l’any 2014 organitzat aleshores conjuntament amb Almazen i el seu cicle Very Important Women. Amb una xarxa de festivals similars a Barcelona, Viena, Hèlsinki, Rio de Janeiro, Brasília, i Recife, aquest tipus de certamen es va consolidant com una oferta diferenciada de les propostes generalistes de circ, per tal de donar visibilitat al que ja s’anomena com “la comicitat amb mirada femenina”.

En un enclavament màgic enmig del Parc Natural del Montseny, pol d’atracció d’una inexplicable força tel·lúrica per la gran quantitat de persones, entitats i grups dedicats a les arts escèniques que es troben per la zona, les carpes del Circ Cric i els seu multiespai ofereixen un punt de trobada ideal pels amants del circ, especialment pensat per al públic familiar però no només per a aquest. El cartell dels tres dies de festival venia ben farcit: una exposició d’il·lustracions, teatre còmic, cabaret clown, animació, espectacles músico-teatrals, teatre d’ombres, circ, i pallasses, moltes pallasses amb els seus números, o presentant-ne fragments. Pels assistents que ho desitgessin es va dur a terme també un curs intensiu sobre la pallassa i el públic a càrrec de Caroline Obin.

A la plaça del poble

A la plaça de Sant Esteve Merche Ochoa (Premio Nacional de Circo 2014 del Ministeri de Cultura), ens va presentar juntament amb Núria Valerio el seu espectacle “La Cloti va al Circ”. Una història especialment pensada per als més petits en què una pallassa busca feina en un circ, i repassen així amb molta tendresa les diferents professions que hi tenen cabuda: l’acròbata, la maga, l’equilibrista, amb tota la determinació i motivació d’una aprenent digníssima que va ser molt aplaudida per tots els assistents.

Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” © Mariona Sanfeliu

Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” – Fotografia: Mariona Sanfeliu

Els exteriors de les carpes

Ja als exteriors de les carpes del Circ Cric, la Cia. Capicua va anar teixint la història d’Entredos, Premi del públic al Millor Espectacle de Teatre a la Fira Internacional de Teatre i Dansa d’Osca 2013. Amb una escenografia de factura pròpia on treuen tot el suc poètic d’un element aparentment tan poc del món del circ com és la corbata, amb un armari volador amb mil portes que feia les delícies de petits i grans, un llit empassa-persones i un sofà acordiònic amb mil possibilitats, els artistes van explicar una història sobre els encontres i desencontres de l’amor a dos (o a tres!) i de la relació entre allò que vivim en somnis i la realitat, tot plegat amb el deliciós vocabulari del llenguatge del circ (trapezi, cordes, equilibrisme), el teatre gestual, la dansa, i la manipulació d’objectes.

Cia. Capicua – © Fotografia: Jose Moya

Gran treball del gest en tots els seus components, a destacar l’expressivitat d’Oscar Valsecchi, a qui recentment vam poder gaudir com a actor i ajudant de direcció i moviment a L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Lluís Homar, que va triomfar la passada primavera al TNC; així com la bellíssima coordinació al trapezi de les germanesYolanda i Rebeca Gutiérrez, i un gran treball de l’acròbata Sira Bover. Un espectacle molt recomanable.

En carpa i en sala

Dins de les carpes van tenir lloc un caleidoscopi de pallasses on vam poder veure un tastet de la feina de pallasses de tot el món: tota la tendresa del riure més infantil del personatge de l’argentina afincada a Brasil Lily Curcio, amb la seva concertina; des de França Caroline Obin com a Proserpine desconcertava a grans i petits amb les seves armes de cowboy, camisa de dormir de iaia i sabates d’indi sioux; l’anglesa Rachel Ponsonby i la seva dona orquestra vestida com una institutriu va brillar sobre l’escenari; des de Burgos Las Pituister ens recordaven amb el seu humor blanc que “l’únic fi de l’existència és transformar-se per a perfeccionar-se” com deia la papallona del seu conte; i des de casa nostra el jocs de màgia de la pallassa Xicana (Anna Montserrat) van interactuar amb atrevides ajudants d’entre el públic infantil assistent.

La companyia valenciana Decopivolta Teatre (Mar Marcos i Laia Sales) va destacar especialment amb el seu fragment de l’espectacle “Doble cita”, on unes autoanomenades “professionals de la espera” no van deixar de jugar amb les paraules i de fer picades d’ullet als grans i amb una molt expressiva gestualitat i comicitat a l’abast també dels més petits.

Pepa Plana en un moment del muntatge “Giulietta” © Fotografia: Pepa Plana

I el colofó del festival el va posar Pepa Plana, Premi Nacional de Cultura 2014, amb el seu espectacle “Giulietta”, i la seva esbojarrada versió de Romeu i Julieta, de final inesperat. Grandíssimes dosis de complicitat amb la platea, i mostres de l’humor intel·ligentíssim de la seva pallassa. Molts jocs de paraules, molts gags i un domini sobrat dels elements del clown, com són la repetició, l’equivocació, la innocència, la broma, i sobretot… la rebel·lia.

Enllaç permanent Feu un comentari

Soc la curator 112a del Catalan Voices del DIPLOCAT

Mai 3, 2015 at 6:12 pm (inventaris)

Hola a tothom! Pels que tingueu twitter, durant aquesta setmana soc la curator número 112 del compte @CatalanVoices del DIPLOCAT (Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya), tuitejant en anglès per a una audiència internacional, parlant de la meva vida quotidiana, interressos… De moment el major èxit de favs i RTs se’ls han endut la Canica i la Mitsuko i un tuit sobre enciams plantats al carrer…! Si us ve de gust seguir el compte i si us vaga interactuar, fantàstic! :-) Aquí trobareu la meva presentació, en anglès, que reprodueixo a continuació!

Mariona_Sanfeliu

Hi there!

My name is Mariona Sanfeliu, I am 35 years old, and I am from Barcelona. My twitter handle is@marionaxs. I’ll try to give you a few hints of my life and endeavours.

I live with a ten years old foster child, who has been living with me since she was six. We are not alone, we have a lot of fun with our pets Canica (dog) and Mitsuko (cat). And I am vegan. It means I try to live in the most respectful way for other animals, and I aim to reduce their suffering by running a vegan lifestyle (not only in terms of food, but also in the way I dress, the toiletries I use…).

I am currently working on digital media as a sales assistant, for a Catalan digital news site (VilaWeb) and for a health and nutrition online magazine (Etselquemenges). I also write about theater and books for an online cultural website called NÚVOL (which stands for Network Updaters Volunteering OnLine). And I keep a blog called Inventariant (I like making inventories of anything).

Since I was a child I have been an avid reader, and I graduated in Philosophy at Barcelona University (UB) in 2002. Later I moved my focus towards the Information Management at Open University of Catalonia (UOC), an emerging field that has enabled me to work in libraries, archives, consulting firms, publishing and digital media. I have also been a member of UOCmeet, a community of graduates who meet to exchange their knowledge and experiences.

I am involved in several associations. First and foremost I belong to AFABAR (association for foster families in Barcelona) where I am currently the vice-president. I’m also committed with other associative projects such as Can Batlló, a collective cooperative self-managed space in La Bordeta quarter, which is run by the local community.

In my spare time I have participated in reading clubs, dancing schools, and choirs. And I have also devoted myself to leisure education for ten years and volunteered for an organization that works for homeless people, the Centre Obert Heura. And last but not least, my daughter and I belong toCastellers de la Vila de Gràcia (this incredible Catalan tradition that consists in build human towers called “castells”, included in the Representative List of Intangible Cultural Heritage of Humanity since 2010) with whom we travel around Catalonia and abroad.

I am glad and honored of being the 112th curator of CatalanVoices this week!

—-

I com a bona documentalista me’ls vaig guardar. Però com que “en casa del herrero cuchillo de palo”, em faltaria completar-los amb les imatges, que també les tinc. Queda pendent, però aquí us poso una part de la “chicha”, pendent de completar-la fins al diumenge!:

Tuit
Thanks @estersarquella! I’m both nervous and glad of being next @catalanvoices this week! Contenta de representar uns dies #Catalunya al món
Hello! I am excited to be a @catalanvoice broa​r​dcasting my ideas and lifestyle to the world this week! This is me: http://catalanvoices.com/2015/05/03/curator-112-mariona-sanfeliu/
Special shoutouts for our new followers @CatalanVoices and @LovelyJapan01. Nice to meet you:)
.@We_Japan @LovelyJapan01 nice to meet you too! Here in #Barcelona we have @CasaAsia, that promote relations among Asian & Spanish societies
@CatalanVoices That’s very interesting! Are you personally involved in @CasaAsia?
.@We_Japan @CasaAsia not really…! But I’ve heard a lot about it and it’s very known for Asia lovers here in Barcelona ^_^
@CatalanVoices I always wanted to visit Spain esp. #Barcelona and Alhambra.
.@We_Japan good choices! Just schedule it ;)
.@CatalanVoices @CasaAsia I see! It sounds so exciting. Now I wonder which Asian countries are covered there.
Let me introduce you our friends Mitsuko & Canica, street cat & shelter dog They remind me @muttscomics #MoochandEarl
How much is your country committed to animals rights? We have organizations like @FAADAorg (@movetheworld) @liberaONG
.@markhawthorne great! Here we have @APDACops that coordinates different police org (both local&national) #protectanimals cc @Nordic_Voices
I like to find faces in places. The #Iseefaces or #facesinplaces movement is spreading all over the planet #hairstyle
@CatalanVoices there’s a nice compilation of faces here: @FacesPics ! ;-)
.@vedereka @FacesPics .@vedereka @FacesPics thank you very much! Very funny descriptions… I’ll favorite it for my next spare time
Walking with Canica by the pond of La Espanya Industrial park, guarded by Neptune’s sculpture
In #Catalonia there’re over 70 shelters for abandoned pets.More awareness on this issue is needed. #SayNoToPetShops&PuppyMills #adoptdontbuy
Today is the Day of Cultural Associations commemorating 1st #Euterpe Festival #choirs http://bit.ly/1DPPfjQ @gencat http://bit.ly/1DPPfjQ
I’m proud to say that I was the first coworker in this Coworking Space in my quarter #Sants, called @lahormigoneracc
My afternoon walk ended in @CanBatllo, a cooperative space run by the local community. More info in: http://bit.ly/1tymSDO by @Marc_Pares
In our way to school. Somebody is growing lettuces in recycled plastic bottles, in the street! #CommunityGardening
@CatalanVoices Yayyyyy! Stunning!
.@M_BrokenLeg yes! really surprising! We saw it last week and it’s still there, happyly growing outdoors ;)
@CatalanVoices That can only happen in Barcelona!!!!
How does street #bicycleparkings work in your city? This is our system in #Barcelona pic.twitter.com/j2PdNRRv1A
@CatalanVoices I think that #barcelona (and Catalan cities) should improve this easy-usual but ugly parking system, don’t you?
@gildevic @CatalanVoices Something like this would be great http://memolition.com/2013/06/23/amazing-japanese-underground-bicycle-parking-systems-9-pictures-video/
.@mutsuda @gildevic I agree with you both! There are only a few of other parking systems in #Eixample quarter #bikes pic.twitter.com/ooyiQMTBYX
Today is the big day! Schoolchildren aged 8-13 singing a composition made expressly for #Cantania @lauditori project: http://bit.ly/1F3haE4
I have #multilingual thoughts depending on what I’m thinking about. Could be #catalan or #spanish, or #english! What about you? #languages
@CatalanVoices +#german
.@JimmyTrail then… #gràcies, #gracias, #thanks and #danke for answer! ;)
@CatalanVoices Me too! I am deaf, so I have also #multilingual thoughts in #catalan, #castellano, #english or #signlanguage! That’s great!
.@martavmaristany amazing! I studied #LSC (#LlenguadeSignesCatalana) in @agils_com and I enjoyed it a lot. It should be taught in schools!
@CatalanVoices Ha ha! The world is so small, “El món és un mocador”! The boss Joan of @agils_com is a good mate. I am a @DifuSord volunteer
.@martavmaristany @agils_com @DifuSord i tant, Marta, el món és un mocador! En Joan corria x allà i la meva professora va ser la Vanessa :)
Do you ever think about how many ants it would take to lift you?
.@WeRWorld You make me laugh thinking on it! Some ideas to figure it out: http://amzn.to/1KcK1DZ Hi from antipodeans!
Lunch time! I’ll show you a typical #vegan meal: veggie burgers, millet&onion puree, salad & strawberries+orangejuice
@CatalanVoices awesome and yummy. Enjoy!
.@daniel_julia thanks! Great benefits of a plant-based diet for our health, the environment & #protectanimals! #whatveganseat @markhawthorne
@CatalanVoices sure, i know @markhawthorne
Rob Dobson ‏@H2BCN 6h6 hours ago View translation
Curator #112 @CatalanVoices: Mariona Sanfeliu – http://bit.ly/1E1Fxfy
While they rest… I run! #afternoonIssues #busy #multipleTasks #friends #pets
I’m really greateful to @Alzheimer_Cat for his support group for relatives of #Alzheimer’s disease patients. Last day pic.twitter.com/8FYzIFV54c
Thanks a lot @CatalanVoices for your comments. Hug.
Twice a week we take part of @cvg_cat #Castellers (#HumanTowers) rehearsal. Here a Pillar of 5 http://bit.ly/1Ee6Hiu
I use to act as a #crutch: a person of lower stature than the bass who places his shoulder under bass armpit helping to support the weight.
This is a “pinya” (pinneapple) of a “#castell net” (Here more info in #english: http://www.m2stravels.com/blog/2014/01/20/catalonian-human-towers-handbook/ …) #HumanTowers pic.twitter.com/OGvOoRPjW8
@CatalanVoices I think that a better translation of “pinya” is pinecone
.@tonvaldi I think you are right! Certainly “pinecone” it’s easy to understand ;) Thanks! #pinya #castellers @cvg_cat pic.twitter.com/5tCxTrHPcf
In the previous #castle I’ve been a cap or gap filler in the base, and this is the “folre” that reinforce the trunk
In Xmas day 2011 we found a abandoned dog in the street; we warned authorities & followed his shelter destiny (1/2)
..going for a walk with shelter’s volunteers; was #adopted! We discovered a sad reality, the #CompassionFatigue http://bit.ly/1GPxkS2 (2/2)
My heart melt with all @HopeForPaws #rescue vídeos, I laugh & disc. #dogfriendly places with @_SrPerro, and learn a lot from @hablandoperro
Children already in the school… park time with Canica! #Barcelona #BarcelonaWithDog
Deeply sorrow… I recommend to read: “Zoos, pitiful prisons” by @peta I support #BoycottTheZoo and #protectanimals
There still are tailors and cobblers (shoemakers) who sew and repair shoes and handbags with a sewing machine #jobs
I want to have a @Fairphone, 1st ethical smartphone. Other way to produce & consume is possible! #superhero logo font
I forgot to say that this article is from the ethologist @Hablandoperro blog, in #spanish, but it has a link to a related video in #english
Yesterday I eated delicious and yummy (as usual) vegan meal from Vegetart in ViladeGràcia quarter
Today I’m going to have lunch yummy homemade meal at fresh air in a tipical city near Nuvol where I collaborate from time to time
Today homemade meal & @Vegetart #veggieburger #PicnicStyle in a public square in #Raval #Barcelona #whatveganseat
#Worthfollow @xavieraldekoa Africa Correspondent in @LaVanguardia #worthproject
I highly recommend this @IsaacUlam @lejosenmi album, revisiting traditional music #folklore #music #recommended https://www.youtube.com/playlist?list=PLWkRFupVomSBW1Dx4YKutpNgEK8OMWgNq
Sometimes #happiness is a game #dogsplaying #dogs #Barcelona cc @_SrPerro @Hablandoperro @melisatuya pic.twitter.com/SG5a0TqlTB
I like to find strange things, esp. urban details, like this leaf mark in a pedestrian crossing’s white stripe #city
Could we have a song like this for our #catalan #politicians? Would be great! #Municipals2015 @APMTV3 #MarvinGaye
My favourite paiting is “The Milkmaid” by Johannes #Vermeer. You can find it at @rijksmuseum #Amsterdam What’s yours?
.@mutsuda @rijksmuseum thanks! :D A #mustSee !
I used to #draw when I was younger. There are some of my #drawings (in catalan: “#dibuixos”) https://www.flickr.com/photos/inventariant/sets/72157606918006372/
Listen @petitdecaleril La figura del buit. It is #catalan lang. but #music is a lang. itself https://open.spotify.com/album/3grIsex3CbF3LJuXFu9xSJ/6ZcCFYXfcW2QvJiLxAP59q …?
Arts & crafts now for @FMplvila A neighbourhood festival in August http://www.barcelonayellow.com/bcn-events-articles/217-festa-major-de-gracia … #FestesdeGràcia Join us!
Happy ending: cinema night #BladeRunner at @PhenomenaExp with friends
Good morning from #Barcelona #Catalonia! Asphalt, green and blue
[quick plug] For anybody interested in Barcelona or Catalonia, a #FF for their English-tweeting #rocur account @CatalanVoices
.@peopleofyorks Thank you for the #FF!
There are 10 #AnimalSanctuaries in #Spain Last 3 in #Catalonia: @santuvacaloura,@MinoValleyFarm,@leonvegano_net (1/3)
@elvallencantado,@wings_of_heart,@refugiolacandel,@animalcompasion,@granjalabassa, @EH_asanctuary and @santuariogaia #protectanimals (2/3)
This @santuariogaia video shows their spirit https://www.youtube.com/watch?v=qoyswtFi3p4 #AnimalSanctuaries #AnimalShelters #protectanimals in #Spain (3/3)
My #coworkers say it’s #naptime #workwithdog #workwithcat #dogs #cats #yawn #yawning #yawningdogs #yawningcats #love
Related w/ #AnimalSanctuaries it recently launched @EduAnimalorg that aim to promote their respect & protection inside educational curricula
Talking about #VeganLifeStyle, you may know @amapolavegan Shop for #VeganShoes boots, purses, belts In #Barcelona Besides, it’s #dogfriendly
From #Horta to #Poblesec Interviewing #ElSobrinodelDiablo with @aidapallares & @tatianapaga for @calandriaNUVOL #cool
Best friday night ever: #ElSobrinodelDiablo guitar, voice & “cajón” box drum Xavi García from #Calamento in #PobleSec
Weekend! Going to the #PublicLibrary @bibvaporvell There cool #librarian @EbonyWhite runs cinema section & SpotifyLst http://bit.ly/1zMMDbu
#Barcelona has great #PrivateLibraries too. I was pleased to work with @SubiranaJaume & @el_fotograf in this #book http://bit.ly/1AMgvQi
Knowing those intimate and secret places with you was my pleasure. @SubiranaJaume @CatalanVoices
.@el_fotograf @SubiranaJaume & @marionaxs we are such a good team! Good vibrations, conversations, good feelings, good work for @bcn_llibres
What do you do at your #sparetime? I like to go the #theatre, watch movies, series, #read, write, hang out with friends… and you? #weekend
Amazing! #DaveMeinert The Pegasus Project https://vimeo.com/126378138 #adopt #AdoptDontShop #stoppuppymills Strong bond http://bit.ly/1DPjwnR
In our way to #Roses we find a car burning in petrol station. @mossoscat & @bomberscat do their job. Problem solved
The orange sun umbrella and the green turtle. In #Roses main beach @VisitRoses #Catalonia #CostaBrava
.@VisitRoses thanks for using my photo! ;)
.@hsc_roses thanks for using my photo! ;)
Our cat and dog Mitsuko & Canica play fighting in a quiet sunday morning. No hurries, play and enjoy, it’s weekend! https://www.youtube.com/watch?v=lq1iV9eGm6M
Look for: Aurora Portillo (#illustration) Blanca Martí (#scientificIllustration) and Jordi Santanach (#art objects)
Having lunch at #vegetarian #restaurant #TeresaCarles celebrating my birthday a few days later with part of my family
My sister Berta (right) who is psychologist and therapist specialized in #autism took part in #CharityRace @correblau
It’s worthknowing the @Wabotai & @iscolo alphabetisation project designed for #Africa. I explained it (in catalan) in http://wp.me/p9rKE-jh
Here you can see the workinproject pics of the #hopscotch #alphabetisation game #marelle #education #music #Africa
Endless work in @etselquemenges stand in @biocultura. They are launching 1st child health & nutrition journal EtsNen
Endless work in @etselquemenges stand in @biocultura. They are launching 1st child health & nutrition journal EtsNen
By the way… I want #Catalonia to be #thenextstateofEurope
A backlight selfie of my human family (at least for now) to say goodbye. Hope you enjoyed my week as I do! @marionaxs

Captura de pantalla 2015-07-31 a les 20.24.41

Enllaç permanent Feu un comentari

Un dia al circ, crònica de circ a Núvol

Febrer 28, 2015 at 12:22 pm (inventaris)

Article publicat a Núvol el 27.02.2015

The big top, l’espectacle dels Raluy fa justícia als seus eslògans: “El circ més clàssic i familiar” i “Un circ català obert al món”. No en va, el passat 3 de febrer va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona per “l’eficaç combinació artesanal de números propis i atraccions internacionals”.

Circ Raluy

Com a conductor de l’espectacle trobem al veterà Carlos Raluy, que amb la seva direcció precisa i destra va presentant acrobàcies, malabars, números aeris, mags i pallassos, alternant-se artistes de la nissaga Raluy amb artistes internacionals, per a transportar-nos durant una estona al món del “més difícil encara”. Un dels valors afegits d’anar-los a veure és gaudir dels voltants de la carpa: podreu visitar el Museu del Circ i fotografiar-vos davant dels carruatges del segle XIX i XX perfectament conservats que formen part de la seva comitiva itinerant.

En un detall de posada en escena molt ben trobat, és la cinquena generació de la família Raluy qui obre la funció: les joves germanes Kimberly i Jillian Giribaldi Raluy (tenen 16 i 14 anys) amb les seves talentoses acrobàcies dels “Jocs Icaris”. Altres membres de la nissaga els trobem en el número aèri de Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, en el de Louisa Raluy dins una esfera metàl·lica imponent, i en el molt destacable número d’inspiració ètnica de Rosa Raluy amb fletxes i llances en equilibri, homenatge a l’escultor Alexander Calder. En aquesta ocasió no vam poder veure el número dels patins de Niedzielai Emily Swider Raluy, ni les acrobàcies mans-a-mans dels ucraïnesos Golden Star, però vam poder gaudir d’altres artistes internacionals com el números del llaç i altres elements dels cowboys amb el francès Patrick Gruss Bouglione, o els malabars impossibles amb caixes que semblen surar en l’aire de William Giribaldi.

La serietat del Bigotis (una mena de carablanca per la seva serietat), la comicitat ingènua deBilin (l’august) i l’energia desbordant de Sandro (el contraaugust) formen el clàssic trio de pallassos que fan les delícies de grans i petits, amb números individuals o de transició compartits també amb Globó i les seves ampolles musicals.

El final amb els germans Carles i Lluís Raluy (que a banda de clown és matemàtic, alerta!) tocant la concertina a dues mans, i marxant junts d’esquena al públic mentre el cercle de llum es va tancant és un bonic final per a un espectacle rodó.

Enllaç permanent Feu un comentari

Els arquetips de Damià Bardera, crònica de literatura a Núvol

Desembre 11, 2014 at 10:45 am (inventaris) (, , , )

Article publicat a Núvol l’11.12.2014

Damià Bardera ha infantat una nova obra. Ha sortit a la llum el seu cinquè llibre de contes amb El Cep i la Nansa, de la mà del seu editor Francesc Mestres, padrí de tots ells des que sortí “i alguns contes per llegir-los d’amagat” l’any 2010. Comptant el primer llibre de poemes del 2008, a llibre per any i amb dos més ja escrits, Bardera té una prolífica progènie de sis obres, i presentava dimarts la seva darrera, Contes de propina, a la llibreria La Impossible de Barcelona.

Bardera_contespropina_2

Fotografia de Moisés Velarde

Va introduir l’acte en Quico Mestres, qui va reiterar, per a qui ho sentís de nou, el seu constant entusiasme i recolzament a l’obra barderiana. Van continuar els convidats a presentar la nova peça, en Jordi Nopca i en Matthew Tree, tots dos convocats en qualitat d’escriptors, no pas de periodistes o diguem-ne, mediàtics.

Nopca va voler destacar tres elements del llibre: el viatge (a través de l’espai, el temps i l’itinerari vital del narrador); la crueltat com a element més característic de la literatura de Bardera, amb la tendresa com a contrapunt o polaritat (però una tendresa no sentimental, va voler aclarir); i finalment l’excentricitat. Dels personatges, de les situacions, dels excessos, de l’onirisme o l’estrip. Una reflexió interessant per part d’un escriptor jove analitzant l’obra d’un altre escriptor jove la va fer Nopca quan va afirmar que “les connexions impensades és una de les qüestions que més m’interessen, especialment perquè això no em passa sempre”, i va posar exemples de relacions entre contes de Damià Bardera i Kafka, Lydia Davis o la llegenda del Gòlem.

També Matthew Tree trobava connexions en l’obra de Bardera, amb un escriptor nord-americà en el seu cas, Palahniuk, però tot i veure’n una certa semblança temàtica o d’atmòsfera, Tree en destacava la rotunditat amb què els textos de “Contes de propina” provoquen la incomoditat en el lector. La part fosca d’un mateix hi és retratada sense necessitat de recórrer a allò grotesc, que provoca fins i tot desmais de tant explícit com ho fa Palahniuk. En la literatura de Bardera la violència, la desolació, la crueltat, allò escatològic, el sadisme… vesteixen personatges físicament impedits, salvatges, o retardats, d’una naturalitat i una aparença de quotidianitat que és el que els fa especialment impactants. “Com un cop de puny al plexe solar”, va dir Tree.

Després de les dues elogioses presentacions, contingudes en la forma però entusiastes en el fons, Damià Bardera va enfilar els agraïments a l’editor, al corrector Josep Maria Fulquet present a l’acte, i a la Mireia i l’Olga de la llibreria La Impossible per acollir de nou la presentació d’un llibre seu. Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera, el seu bagatge filosòfic va traspuar en les notes que havia pres dels seus dos convidats, i en un diàleg entre enjogassat i profund es va parlar de la referència constant a la infantesa, d’on Bardera diu que li agrada pouar a la recerca de vivències, records, traumes o sensacions, d’on ell en filtra aquesta cruesa inquietant de l’ànima humana. Es va parlar d’una certa “èpica escatològica”, en paraules de Matthew Tree, i de l’arquetip que ha d’emergir d’entre les boires de la seva ment per tal que escriqui: “Si no m’està emergint un arquetip, no escric. Ha de ser logos, ha de ser paraula viva” va dir Bardera.

Francesc Mestres obrint l'acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l'autor. Fotografia de Moisés Velarde

Francesc Mestres obrint l’acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l’autor. Fotografia de Moisés Velarde

I és que aquesta és una de les característiques més destacables dels textos de Bardera: la seva brutal versemblança amb situacions viscudes, amb personatges coneguts, sense autocensura, on el dolor i l’horror tenen “un deix metafísic”, com ell diu, profund, que des del microcosmos i les microcrueltats dels nens solitaris dels seus contes, o dels individus estranys i perversos que vagaregen per les seves històries, ens fan pensar, conscient o inconscientment, en els grans drames i les grans massacres perpetrades pels éssers humans, al llarg de la història de la humanitat, i a gran escala.

En aquest darrer llibre, de nou separats els contes en dues seccions, la segona part té un punt més surrealista; són antics poemes reconvertits a contes, i potser d’aquí la seva concreció, i alhora la seva llibertat narrativa, la seva poètica inversemblant. La primera però, conté un element nou en l’obra barderiana: un “Damià”, el nom propi, i unes referències presumptament biogràfiques que tenen una intencionalitat i una funcionalitat molt clares: la versemblança dels contes, el rerafons reconeixible i identificable els fa encara més frontals.

Enllaç permanent Feu un comentari

Airejant pensaments i secrets a la Sala Muntaner, crítica de teatre a Núvol

Octubre 3, 2014 at 11:38 am (crítica) (, , )

 Article publicat a Núvol el 2.10.2014
A la Sala Muntaner es representa aquests dies l’obra Pensaments secrets. Lluís Soler s’estrena en la direcció amb els actors Mercè Pons i Àlex Casanovas, a partir de l’adaptació teatral de la novel·la Thinks… de David Lodge, feta pel mateix escriptor, que a banda de teatre ha escrit obres de crítica literària i guions de televisió. La traducció que ha fet servir Soler és la de Llorenç Rafecas de l’obra Secret Thoughts estrenada a Londres l’any 2011.

L’argument és senzill: una escriptora d’èxit s’allotja al campus universitari d’una universitat anglesa per impartir durant un semestre un curs d’escriptura creativa. Coincidirà al campus amb un científic, que dirigeix l’Institut de Ciència Cognitiva. El mateix dia tots dos començaran un diari per motius diferents: ella per capturar les sensacions i vivències d’aquesta nova experiència des de la soledat de la seva recent viudetat, lluny de casa; ell, per a un experiment científic: grava la transcripció en veu alta dels seus pensaments, aleatoris, al mateix moment en què li venen a la ment, per a un estudi científic de la consciència, per tal d’extreure’n claus explicatives. El públic serà doncs testimoni tant dels pensaments d’ella, en veu en off, com dels d’ell, recitats en veu alta a les escenes en què els grava a la cinta de casset.

És un argument poc habitual, pel rerefons científic, però té en comú amb moltes obres clàssiques el fet que tracta les relacions humanes, subratllades pel tàndem home-dona, la polaritat femenina i la polaritat masculina. Ell, un home casat i faldiller, ella una vídua recent i d’arrels catòliques, on la tensió dramàtica passa pel llit. Malgrat les reticències inicials de la Helen a mantenir una relació que la seva moral catòlica rebutja, la relació es precipita, però tan ràpidament com ha començat s’acabarà, per un gir del destí. Tanmateix, allò que els allunya més com a persones no és tant la seva concepció de les relacions i l’adulteri, com la seva concepció de l’ésser humà: la visió de la transcendència de l’ànima d’ella en contraposició a la que veu la consciència com un simple fenomen col·lateral de l’activitat cerebral.

Els diàlegs tenen volada, consistència, contingut. Cada frase té material per a pensar, opinar, assentir o dissentir, per a generar debat. A banda de les relacions humanes i la gestió d’un adulteri, hi surten el dol, la por a la malaltia, la por a la mort, i també l’etern debat entre la cosmovisió de la ciència i la de les humanitats i l’art, en aquest cas concret la literatura. Les discussions giren  a l’entorn dels intents del científic per objectivar el fenomen del pensament, mentre que ella defensarà que això fa anys que la literatura ho aconsegueix amb les novel·les. Les converses estètico-filosòfiques sobre els “qualia”, la naturalesa específica de la nostra experiència subjectiva del món, com poden ser l’olor del cafè acabat de moldre o el gust de la pinya són també molt i molt interessants. I el debat ciència-literatura és ric, dens, i ben salpebrat de cites literàries.

El muntatge és la primera producció teatral de la productora de cinema i audiovisuals Utopia Global. Una bona combinació d’actors amb dilatada experiència que es fa palesa damunt de l’escenari, una escenografia senzilla però molt versàtil i evocadora. Una bona proposta teatral per aquesta tardor, que es podrà veure a la Sala Muntaner des del 17 de setembre fins al 26 d’octubre.

Títol original: Secret Thoughts Autor: David Lodge Direcció: Lluís Soler Actors: Mercè Pons i Àlex Casanovas Traducció: Llorenç Rafecas Adaptació: Lluís Soler i Llorenç RafecasProductors: Jordi Roigé i Llorenç Rafecas Director de Producció: Raül Perales Disseny de llums: Quico Gutiérrez Disseny d’espai: Dino Ibáñez & Miquel Àngel Llonovoy Disseny de so:Jordi Agut Disseny de vestuari: Montse Alacuart Caracterització: Toni Santos Ajudant de direcció: Anna Ullibarri Assistent de direcció: Josep Miquel Muñoz Ajudant de Producció:Albert Garcia Cap tècnic: Carles Borràs Fotografia: David Ruano Premsa i Comunicació:Comèdia, comunicació i mèdia Distribució: Magnètica Management (Elena Blanco) Producció:Utopia Global

Enllaç permanent Feu un comentari

Més contes de Paper de Vidre

Setembre 27, 2014 at 11:41 am (crítica) (, )

Article publicat a Núvol el 26.09.2014

Sota les garlandes de la terrassa del Bau House Bar, disposat el públic en les taules com per a un sopar de finals d’estiu, amb la llum tènue de les espelmes i algun punt de llum il·luminant l’escenari, el capvespre va transcórrer plàcidament entre contes i aplaudiments.

L’obertura de l’acte la van fer parlant primer un i després l’altra, en Guillem Miralles i la Tina Vallès, impulsors i coordinadors de la segona etapa de la revista. Van explicar als paperdevidrers presents, amics i coneguts, que el nou Paper de Vidre publicarà un conte nou cada setmana, i que al nou portal els tenen organitzats en cinc seccions: el trobat (autors que s’estrenen en el gènere), l’inèdit(allò que els seu nom indica), el traduït (la secció internacional), el recuperat (un conte recuperat d’antigues antologies, reculls, i recomanat per qui el recupera), i l’avançat (avançaments editorials exclusius).

En l’acte hi van intervenir el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu terrassenca Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez, i el van cloure les converses del protagonistes i assistents, tot sopant amb una temperatura esplèndida de darrer dissabte d’estiu.

Jordi Martín Lloret, traductor de Boris Vian al català, va explicar detalls de l’obra de l’escriptor francès, de qui va dir que era una persona molt intel·ligent; va explicar anècdotes de la seva experiència traduint-lo, i en va llegir fragments d’un dels seus contes, publicat precisament a la secció “el traduït” de Paper de Vidre: Drèncula, fragments del diari de David Benson. Provocador, ens va deixar extasiats, perquè no ens en va llegir el final, i ens vam quedar tots intrigats, amb ganes de visitar el portal.

L’actriu Rosa Boladeras va llegir un dels contes de la secció “el trobat”: era el conte titulat “La concavitat de l’horitzó” de Miquel Duran Frigola, amb frases tan potents com aquesta: “Allà, quiet, vaig lamentar que estiguéssim exposats a tants rellotges i que mai cap s’hagués aturat per a nosaltres.”

I el vespre el va completar l’escriptor Eduard Márquez, que va llegir, amb veu clara i potent, sense presentacions, alguns dels contes del seu darrer llibre: “Vint-i-nou contes menys”, recentment editat per l’editorial Empúries, i publicats a la secció “l’avançat”. Textos de frases curtes i idees contundents; em vaig apuntar algunes expressions que em van impactar: “Un desmantellament de cruïlles” o “ofec neuràlgic”, i em vaig quedar amb ganes de més.

Com explicaven en Guillem i la Tina a l’entrevista que Assumpció Maresma els va fer a Vilaweb en motiu de la presentació del juliol, les xarxes socials tenen un paper molt important en l’èxit del portal, com a espai per a fer ressò de les novetats, dels actes, repiulant els tuits del seu compte, i generant conversa. A banda del miler de subscriptors del butlletí, tenen prop de mil vuit-cents seguidors a twitter. Fent un càlcul ràpid, i sense #hasthtag (etiqueta) propi per la vetllada, l’esdeveniment va generar una trentena de tuits previs (des de deu dies abans de l’acte fins a minuts abans de començar!) des d’uns disset comptes de twitter, durant l’acte es van fer tretze tuits amb vuit fotografies des d’una desena comptes, i l’endemà encara hi va haver uns sis tuits, des de tres comptes. Els tuitsretuits, o mencions, entre d’altres, es van fer des dels comptes @Paperdevidre@tinavalles_, @jmartinlloret, @connecterrassa@BauHouseBar,@mduranfrigola@torrepalau@QuadernSabadell, @Synusia_, @JosepLluchPuig,@marionaxs@llibresxllegir@blogsdelletres@Ed_Empúries@jaumaulet@cescpoch,@publics21@SusannalRodo@carlesmiro_2n, @LaBreuEdicions@annacroac, @jotanavarro_,@EsterMatali, @matilmartinez, @DiarisTerrassa i @PepG_P.

Més enllà de les converses generades en la dimensió virtual, i la petja i ressò que deixen en les xarxes socials, aquestes vetllades literàries serveixen per escoltar autors llegir els seus propis contes, per desvirtualitzar seguidors i seguits, per comprar exemplars, i en definitiva, per fer una festa de la cultura, una festa per la literatura, i per l’esperit.

Enllaç permanent Feu un comentari

Inventari de petits plaers

Setembre 14, 2014 at 5:59 pm (inventaris) (, )

  • veure com dorm la Canica
  • sentir els seus petits esbufecs
  • notar el sol a la pell
  • abraçar-se amb algú que estimes i desitges quan el sol us ha escalfat la pell
  • capbussar-se en aigües netes
  • dutxar-se per treure’s la sal del mar
  • sentir la fresca dels vespres d’estiu
  • sentir la fresca dels matins de setembre que anuncien la tardor
  • amanyagar-se els cabells
  • que t’acariciïn els cabells
  • rascar-se els voltants d’una picada de mosquit
  • treure’t el rellotge
  • descordar-se el sostenidor
  • canviar sabates per sabatilles en arribar a casa
  • una migdiada
  • una migdiada acompanyada
  • menjar síndria
  • una galeta sucada en el te
  • menjar xocolata
  • la Canica adormida damunt meu
  • la Canica i la nena adormides damunt meu
  • tenir sexe amb algú que t’agrada
  • fer l’amor amb algú que estimes
  • parlar amb algú interessant
  • escriure’t coses interessants amb algú que encara no coneixes
  • pronunciar els noms de les figures retòriques, castellanes o catalanes
  • les floretes inesperades
  • els petits afalacs
  • les coses petites
  • els petits
  • els plaers
  • aquests i altres petits plaers

bonheurs

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Quan els somnis caminen: alfabetització a l’Àfrica

Setembre 10, 2014 at 8:38 am (cites) (, , )

El juny de l’any passat us parlava d’unes persones: el congoleny Jean Paul Wabotaï i la catalana Isa Colomer, i un projecte: l’alfabetització per mitjà de la música, la imatge i el joc (veure entrada)

Seria fantàstic que a banda de al meu blog algun mitjà català se’n fes ressò…!

JPW isabelcolomer

Avui us parlaré d’un cas d’èxit, la culminació d’un procés engegat fa molts anys i l’inici de molts projectes i plans de futur:

El 1er Festival Alphabet Africa que ha tingut lloc a Brazzaville, capital de la República del Congo.

festival festivalcartell cartells

El seu objectiu ha estat difondre el projecte Alphabet Africa: un projecte de sensibilització per l’educació a través de música i jocs. Un projecte educatiu, divertit, informal i atemporal, sociocultural, intergeneracional i innovador del segle XXI. El projecte Alphabet Africa pretén:

  • lluitar contra l’analfabetisme per mitjà de jocs lúdics i educatius
  • promoure l’entrada a l’escola, la re-escolarització de nens i adults, i el desenvolupament de la població congolenya que es prepara per a construir el país del futur
  • Mobilitzar tant nens i adults a prendre consciència de la importància de l’educació i la cultura fora de l’àmbit escolar
  • preservar el llegat de la cultura oral i musical dels avantpassats, fent èmfasi en la importància de les llengües maternes

Els orígens

La idea de trobar una forma de fomentar l’alfabetització per mitjà de la música, la imatge i el joc, va prendre forma en cançons i un llibre il·lustrat amb l’ABECEDARI, en diferents llengües. Després dels primers abecedaris  en castellà (Abecedario VOX) i en anglès (VOX Alphabet) publicats a l’editorial Larousse sota el segell Vox, i en català El meu primer Abecedari en el segell Estrella Polar, finalment està arribant allà on més es necessitava: l’Alphabet Africa, en francès, sota el segell JPW Productions i l’Associació Enfants du Congo-Enfants du Monde, pels països francòfons de l’Àfrica.

Primers passos del projecte a l’Àfrica

L’Alphabet Africa, en francès, igual que els anteriors, consta d’un material educatiu composat per un CD amb tres cançons i un pòster dissenyats per a aprendre l’abecedari d’una manera lúdica i divertida, i amb conceptes arrelats a la cultura de l’idioma en qüestió.

poster-alphabet-africa alphabet-africa-brazzaville

L’any 2013 TV Congo i DRTV, dos dels canals de televisió més importants de la República del Congo, difonien el vídeo del projecte tres vegades al dia, a més de les emissores de radio Micodec i Ràdio Congo. Els diners recaptats amb la venda de la col·lecció Abecedari 2.0 es van destinar íntegrament a la reactivació de projectes com la Maison d’Éducation pour Tous (MET) a Brazzaville (República del Congo) que s’emmarca dins dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni de la UNESCO 2000-2015.

El 1er Festival Alphabet Africa: 6-7-8 de setembre de 2014

Durant tres dies s’han organitzat activitats per a donar a conèixer el projecte. Els mitjans locals se n’han fet ressò (minut 4.54):


tvcongo

http://www.dailymotion.com/video/x254d5a_jt-live-02-09-14-edition-de-l-apres-midi_news

Sobre la base d’una xarranca (la “marelle” en francès) amb les lletres de l’alfabet enlloc de números, els infants aprenen cultura general a través del joc.

marelle

En paraules de Jean Paul Wabotaiï dins del reportatge:

“La xarranca ja existia, però mai amb les lletres de l’alfabet. Jo he associat les 26 lletres de l’alfabet per treballar cada tema. Per exemple, podem aprendre la geografia africana dient: A d’Algèria, B de Brazzaville o Burundi. Després podem fer-ho amb la gastronomia congolesa: F de fu-fu, P de pondu…”

Captura de pantalla 2014-09-10 a les 10.04.00

Es dibuixaran xarranques a tots els barris perquè pugui formar part del seu dia a dia.

marelle_isa  marelle_isa2
marelle_isa3 marella_isa2b

marelle_1

Articles a la premsa local:

premsaescrita

 

premsaescrita2

Seria molt interessant que a Catalunya també ens en féssim ressò!

Algun periodista interessat en desenvolupar i cobrir la notícia per a un mitjà amb difusió? Propostes benvingudes!

Als autors els agradaria molt fer tallers sobre l’Abecedari amb música i jocs a les escoles catalanes.

Enllaç permanent 1 Comentari

Organitzadors UOCmeet curs 2013-14

Juliol 31, 2014 at 12:30 am (inventaris)

Durant el curs 2013-14 vaig formar part de l’equip d’organitzadors de la trobada periòdica UOCmeet impulsada per la comunitat de graduats de la Universitat Oberta de Catalunya i que compta amb el suport de UOC Alumni.

Organitzadors

AleixCabreraAleix Cabrera

Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la UOC i Llicenciat i Màster en Farmàcia per la UB.

Ha orientat la seva activitat professional a projectes i empreses amb la comunicació com a base: periodisme, gestió de xarxes i continguts, producció audiovisual, literatura infantil i creació de cursos de formació.

Blog | Twitter | Linkedin

MaiteCastelletMaite Castellet Homet

Licenciada en Filosofia i Ciències de l’Educacio per la UB, i Máster en direcció de Comunicació i Marketing per la UOC. Laboralment vinculada a la comunicació, les RRPP i el marketing des de fa més de 20 anys, i a diversos sectors: agències de comunicació, món editorial i ONG. Actualment té la seva pròpia empresa: Feel Art, un servei de Personal Art Shopper a Barcelona i Tenerife.

Linkedin

FXavierMedina

F. Xavier Medina

Doctor en antropologia social per la UAB. Director de l’àrea de Food Systems, Culture and Society dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

President per a Europa de la International Commission on the Anthropology of Food and Nutrition (ICAF).

Twitter | Linkedin

OriolMiralbell

Oriol Miralbell

Doctor en Societat de la Informació i del Coneixement per la UOC, Master en Information Resources management per Syracuse University (NY-USA), sóc professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC en el programa de Turisme. He estat responsable de Sistemes d’informació Turística i de la Xarxa d’Oficines de Turisme a la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya.

Facebook | Twitter | Linkedin

Toni MorenoAntoni Moreno Peleteiro

Profesional de la Gestió de Projectes TIC. Ha desenvolupat la seva carrera a Telefónica, a les àrees de Logística, Operacions i Sistemes d’Informació.

Actualment es cap de projectes de grans clients a Telefónica. Enginyer Tècnic en Informàtica de Gestió per l’UOC.

Linkedin

Mariona Santfeliu

Mariona Sanfeliu

Documentalista graduada per la UOC i llicenciada en Filosofia per la UB, he desenvolupat la meva carrera professional en l’àmbit de les biblioteques, la consultoria (Infonomia, Momentum), i en el sector editorial (a Grup62 en els dos darrers anys). M’apassionen les arts escèniques, la literatura i l’escriptura, així com les TIC i les possibilitats que obren les xarxes socials.

Blog | Twitter | Linkedin

– See more at: http://social.alumni.uoc.edu/uocmeet/organitzadors/#sthash.QjFLC0VW.dpuf

Enllaç permanent Feu un comentari

Un viatge meravellós, crítica a Núvol

Juliol 8, 2014 at 10:28 am (crítica) (, , , , )

Article publicat a Núvol el 8.07.2014

Una tela de globus “estàtic”, un gas molt especial, dos artistes, un públic molt atent, i altes dosis d’imaginació, són els ingredients necessaris per un espectacle deliciós: Trípula, dels Farrés Brothers i cia. En un escenari inusual, dins el que sembla un hangar d’aeroport, els germans Fabrice i Philippe Montgolfier, descendents directes per part de tieta dels inventors del globus aerostàtic original, Joseph i Etienne Montgolfier, ens conviden a volar amb ells en un viatge al·lucinant per terres llunyanes, mons perduts i mons imaginaris, durant el qual viurem tota mena d’aventures i descobrirem éssers prodigiosos, animals misteriosos, i llocs increíbles.

Tot és possible gràcies a una “altra” tecnologia punta feta d’andròmines, cordes, teles, llums i ombres. Molt teatre gestual, marionetes, ombres xineses, i molta molta imaginació, amb jocs de paraules a l’abast de petits i grans i divertidíssimes picades d’ullet al públic adult. Com expliquen ells mateixos, la companyia Farrés Brothers. han creat un espectacle a partir de conèixer el projecte “Iglús de vent”, de Jordi Enrich, que buscava donar noves vides a vells globus aerostàtics en desús, i els ha obert “un camp dʼexploració teatral inèdit en el recorregut de la companyia”. El van presentar en el Temporada Alta (Salt) el desembre del 2013 i ara aterren al Grec per enlairar-se amb tots aquells que els vulguin acompanyar.

Jo em vaig quedar encisada una bona estona en el món de les cabòries, i vaig tenir por de no saber sortir del mar de dubtes… però gràcies a la prodigiosa conducció del pilots de la nau, i de la perícia dels seus valerosos ajudants, vam poder arribar sans i estalvis a bon port. Si encara hi sou a temps, no us perdeu aquest espectacle fresc i enjogassat!

Teatre Lliure, Sala Fabià Puigcerver. 7 i 8 de juliol. Creació: Jordi Palet, Pep Farrés i Jordi Farrés; Text: Jordi Palet; Interpretació: Jordi Farrés i Pep Farrés; Direcció: Jordi Palet i Puig; Escenografía i disseny de titelles: Jordi Enrich, Alfred Casas, Farrés brothers i cia.; Música: Jordi Riera; Il·luminació: Jordi Llongueras; Producció: Farrés brothers i cia; Veu en off: Pere Arquillué

Enllaç permanent Feu un comentari

Quan Pinotxo es va fer gran, crítica a Núvol

Juliol 3, 2014 at 10:22 am (crítica) (, , , )

Article publicat a Núvol el 3.07.2014

“Us heu preguntat què se’n va fer del Pinotxo un cop es va haver fet gran?” Aquest és l’original punt de partida de l’espectacle L’ombra de Pinotxo, de Néstor Navarro i Carolina Llacher, una coproducció de Teatre Obligatori i La Puntual, en col·laboració amb el Grec 2014 Festival de Barcelona, dins de les propostes del MiniGrec.

A la petita però molt acollidora sala de putxinel·lis de Barcelona La Puntual es va poder gaudir ahir l’estrena d’un espectacle tendre i intel·ligent, deliciós en imatges i àgil i amè tant en seva proposta visual com per la història narrada.

La conegudíssima figura de Pinotxo agafa tota una nova dimensió, ja que se’ns presenta d’adult, vivint en l’època de la segona Revolució Industrial, recorrent mig món exercint la professió del seu pare Geppeto, titellaire, i descobrint els nous invents de l’època: el gramòfon, la bombeta, el telèfon. Ens trobem en el seu taller, per això en un cartell es pot llegir “Marionetes Pinotxo”, i ell mateix ens explica la seva història, amb puntuals i simpàtiques interrupcions del seu amic El Grill, una marioneta de mà. Com van explicar a la roda de premsa, l’obra té una segona capa de sentit com a autobiografia poètica del propi titellaire, Néstor Navarro, fill del també titellaire i fundador de La Puntual Eugenio Navarro.

Així doncs, titelles, narració oral a la manera de les rondalles explicades vora el foc i ombres xineses són els elements que composen la peça, i amb elles es van enfilant imatges d’una sensibilitat infinita. Des de les andròmines que veiem damunt de l’escenari, el taller del Pinotxo de trenta anys, al –magnífic– titella de fils de qui no desvelarem la identitat, passant per les precioses escenes de les ombres xineses, l’espectacle que presenten a La Puntual, on ofereixen una programació estable de putxinel·lis des de l’any 2005, té una factura exquisida.

Com a prova del seu encert cal dir que els nens presents a la sala se’l miraven embadalits, alguns s’espantaven amb els dolents del conte, i d’altres hi participaven i es queixaven transportats per l’escena: “Es mullarà! Jo no vull que es mulli”, se sentia dir a una veueta preocupada entre el públic. Amb moments deliciosos tant per a petits (com quan Gepetto pensa el nom pel seu nou i especial titella) com per als grans (atents als jocs de paraules o detalls d’actualitat), el titellaire Néstor Navarro ens convida a compartir amb ell un viatge meravellós pels records de Pinotxo. La vertadera història de Carlo Collodi escrita en el segle XIX era més cruenta que la que han preparat Carolina Llacher (a la direcció) i Néstor Navarro (de qui és la idea original), tanmateix, però conserva la vivor del conte, i la història del nas que creix amb les mentides manté la seva força per a tot aquell qui la vulgui escoltar. Qui en conegui la història reconeixerà els personatges de la guineu, el gat, el Gran Tauró (no era una balena!), la Fada Blava, i molts d’altres.

Rebla el clau una música escaient i evocadora, i l’únic que potser es podria millorar són els temps un pèl llargs de les transicions entre escenes, en algun cas, a les fosques, especialment pensant en els més petits, molt impressionables. Un espectacle que farà les delícies de petits i grans, o més ben dit, que farà grans als petits, perquè aprendran, còmplices i partícips de les aventures de Pinotxo, i traurà uns quants anys del damunt als grans, seduïts per sentir-se, per una estona, de nou infants.

La Puntual. Del 2 al 13 de juliol, de dimecres a diumenge. Als matins hi ha funcions escolars. Idea original i titellaire: Néstor Navarro; Direcció: Carolina Llacher; Dramatúrgia: Raquel Loscos; Música Original; Octavi Rumbau; Construcció Marioneta: Martí Doy i Néstor Navarro; Il·luminació: Quico Gutierrez; Assistència Tècnica i Invents: Joan Gorro; Ombres i decorats: Jordina Salvany; Productor: Eugenio Navarro.

Amb l’entrada de l’espectacle teniu entrada gratuïta a l’exposició «Metamorfosis» del CCCB, que repassa l’obra de quatre figures essencials del cinema d’animació; només cal presentar l’entrada a les taquilles.

Enllaç permanent Feu un comentari

Maiurta. El plaer de transitar per l’art, crítica de circ a Núvol

Abril 14, 2014 at 4:28 pm (crítica) (, , )

Article publicat a Núvol el 13.04.2014

En el recentment remodelat Mercat de les Flors la petita carpa de Los Galindos, una tenda en forma de iurta mongola s’alça com un bolet dins la sala Maria Aurèlia Capmany. Marcel Escolano, Bet Garrell i Marc Vila ens ofereixen un espectacle de petit format de circ familiar en què comparteixen amb nosaltres la seva trajectòria a través d’un personatge que fa de pallasso, de malabarista, de trapezista i d’acròbata, però tot això en només nou metres quadrats.

 

Com recorda la cita del director de teatre, cinema i òpera britànic Peter Brook que emmarca la porta de la sala MAC, només calen un espai buit, un actor travessant-lo i un espectador, perquè l’acte teatral tingui lloc. En el circ, a més d’aquests elements s’afegeix un element nou: el risc. El perill del trapezista, el més difícil encara de l’equilibrista… A Maiurta hi ha però un risc sense perill, bromista, gamberro, que juga amb l’humor fent viure a l’espectador l’amenaça de ser esquitxat, embrutat amb farina, fent-lo així enfrontar-se a les seves petites pors. Maiurta és la possibilitat de l’impossible, de baixar de la xarxa sense haver-ne pujat mai, de meravellar-se de les delicades peripècies d’una ballarina de ballet amb puntes de metall…

Molts personatges del circ tradicional aniran apareixent com per art de màgia de les creacions de Marcel Escolano amb farina i aigua (en un homenatge i record a la seva infància com a fill de forner), teixint imatges breus, poètiques (meravellós el joc amb el llum que penja de la part més alta de la iurta) subratllades per la música original i suggerent de Marc Vila, que amb instruments exòtics i poc comuns, i d’altres fets amb andròmines o material reciclat, dialoga i juga tant amb el pallasso com amb l’espectador.

En paraules del propi Escolano, a Maiurta ha creat un espai de joc, un conte sense història, un circ sense proesa. Amb un humor que fa emocionar des de la tendresa, crea un espai de trànsit (perquè marxarem quan s’obrin les llums) i d’estada (perquè ens conviden a quedar-nos). I perquè transitant per l’art, en l’acte de presenciar qualsevol art escènica, una part de nosaltres es queda en l’escenari. S’hi queda el ressò dels nostres riures i dels nostres “oooh”, i el ressò de la màgia de compartir emocions amb el desconegut que ens ho dóna tot des del centre de la pista, amb la persona de la butaca mig il·luminada que tenim al davant, a l’altra banda de l’escenari, o amb el de la cadira del costat.

“Maiurta”. Mercat de les Flors. Fins el 13 d’abril.  Dins el cicle “Circ d’ara mateix”

Músic Marc Vila Pallasso Marcel Escolano Escriptura Marcel Escolano Creació musical Marc Vila Direcció Bet Garrell Producció Los Galindos Tècnic muntatge i llum Nathan WallaceAndròmines Helios. Amb el suport Institut Català de les Empreses Culturals, Roca Umbert – Fàbrica de les Arts / Circ Cric

Enllaç permanent Feu un comentari

My book of gratitudes 2007-2009

Març 11, 2014 at 12:27 am (inventaris)

He trobat una petita joia. Una llibreteta groga que vaig anar omplint de coses a agrair… N’hi ha de molt “xorres” i d’altres de més trascendents… Doncs aquí la copio (la deixaré incompleta i aniré omplint en els propers dies). :) (I per cert, és bilingüe perquè és com jo soc)

GRACIAS, GRÀCIES…

  • [set 2007] por la herida del dedo, que se ha cerrado
  • por estar cogiéndole el gusto a cocinar
  • por estar aprendiendo a organizarme
  • por haber conocido a Jean Paul Wabotai, a Salvador, la obra de Louis Hay
  • por el taller de Pechú en Andanças’07
  • por el grup de gente del Cor Trobada (Nou)
  • porque a lo mejor pronto volveré a ser tía
  • porque algun día seré madre… seremos padres
  • porque con A nos queremos cada vez mejor
  • porque hoy he entregado un trabajo a tiempo
  • por el macbook
  • por la moto
  • por la cartera de documentos que me regaló papá
  • por la calefacción de casa

La gratitud no es una consecuencia de las cosas que nos suceden; es una ACTITUD que cultivamos con LA PRÁCTICA. Cuanto más agradecemos, más tenemos por agradecer.

  • por la lluvia
  • por las clases con Jean Paul
  • pel sopar; estava molt bo tot

Rose (Lost): “never toke question my blessings”

  • por la família “Som sis i més” (Nadeus & Co.)
  • per haver conegut el Subirana i amb ell el món de la poesia
  • perquè tinc dues feines no-monòtones!
  • [oct-nov 2007] 30/11/2007
  • no haver sigut jo i les cortines la causa indirecta de la caiguda de’n XRdV
  • per haver conegut a en Pasqual Maragall
  • per no tenir cap accident amb la moto malgrat conduir atabalada…!
  • per tenir companys de feina… encara que sigui en les 4 hores que faig de voluntària a la BGAB
  • per no haver xocat en un encreuament amb una moto que ha passat en vermell
  • [des 07] per lo meravellosament que em sento quan cantem “l’arise” del compàs anacrusa del 112 del Chorus del número 9è (O Thou…) del Messies de Haendel.
  • [3-12-07] gràcies per l’amistat i les converses sobre documentació amb en Llorenç (IEC)
  • Gràcies per lo fantàstic que està sent per l’A. el seu viatge a Florència (conversa amb el D.!)
  • [4-12-07] Gràcies per la meva mare i la meva germana
  • [5-12-07] Perquè l’A. ha tornat sa i estalvi!
  • [10-12-07] per l’aigua calenta que surt de l’aixeta de la biblioteca on treballo ara
  • perquè avui puc cantar mentre treballo!
  • [11-12-07] Gràcies per la vida
  • [14-12-07] Por los ratos con papá, enseñándole inglés
  • [15-12-07] Por los conciertos de Carlos Núñez & banda
  • Por la amistad con Carlos, Pancho…
  • Por el ratito cogiendo en brazos a la Gia, la hija de un mes de Cristina, ex bailarina de los Cl.gh
  • [17-12-07] Por los buenos ratos en el ensayo general del Mesías
  • Por el aria “But who may abide ” de alto o de contratenor (el año pasado: Robin Blaze)
  • [18-12-07] Por lo bonito que es cantar el Messies participatiu. Y más al lado de mamá.
  • [20-12-07] Per les classes de flauta de l’Abel
  • Perquè he vist a la Lia!

(continuarà)

Enllaç permanent Feu un comentari

Llibres llegits

Febrer 23, 2014 at 5:53 pm (inventaris) ()

Primera aproximació, incompleta, perfeccionable, provisional, sense cap ordre més que el que m’he trobat en una llista de llibres feta per mi fa mil anys, cap al 2006, o el 2007, calculo; més els que vagi recordant sobre la marxa, no té cap ordre concret… només algunes agrupacions tenen un cert sentit…

  • El mundo de Sofía
  • L’art d’estimar, Erich Fromm
  • Las cosas de Clara (infantil)
  • El zoo de’n Pitus (infantil)
  • Elvis Karlsson (infatil)
  • ¡Elvis, Elivs! (infantil)
  • Si un matí d’estiu un nen, Roberto Cottroneo
  • La escafandra y la mariposa, Dominique Beauvy
  • Veig una veu, Oliver Sacks
  • El meu amic Friedrich (infantil)
  • I un dia serà demà (infantil)
  • El petit príncep, Saint-Exupery
  • Mecanoscrit del segon origen, Manuel del Pedrolo (escolar)
  • El procés, Frank Kafka
  • Ell castell, Frank Kafka
  • La metamorfosis, Frank Kafka
  • Noranta-tres, Víctor Hugo
  • Un món feliç, Alfous Huxley
  • Momo, Michael Ende
  • La historia interminable, Michael Ende
  • Cien años de soledad, Gabriel García Márquez
  • Todos los nombres, José Saramago
  • Ensayo sobre la ceguera, José Saramago
  • El pan de los años mozos
  • Prosa y circunstancia
  • Incerta Glòria, Joan Sales
  • Las ciudades invisibles, Italo Calvino
  • La vida sale al encuentro, José Luis Martín Vigil
  • Le guardián entre el centeno, Sallinger
  • Un lugar para mí (infantil)
  • Quan un toca el dos (infantil)
  • De qui és el bosc? (escolar)
  • Platero y yo (escolar)
  • Rinconete y cortadillo (escolar)
  • Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán (escolar)
  • Teatre d’Àngel Guimerà (escolar)
  • L’auca del Sr. Esteve (escolar)
  • La plaça del diamant, Mercè Rodoreda (escolar)
  • Mirall trencat, Mercè Rodoreda (escolar)
  • La gesta dels estels, Salvat Papasseit (escolar)
  • Els fruits saborosos, Josep Carner (escolar)
  • Cementiri de Sinera, Àngel Guimerà (escolar)
  • Aquí descansa Nevares, Pere Calders (escolar)
  • Tirant el blanc (escolar)
  • Solitud, Víctor Català-Caterina Albert (escolar)
  • Allò que tal vegada s’esdevingué (escolar)
  • L’auca del Sr. Esteve (escolar)
  • Llibre dels fets (escolar)
  • Contes d’un filòsof
  • Del amor y otros demonios, Gabriel García Márquez
  • El hombre que era jueves, Chesterton
  • ¿Qué me quieres amor? Manuel Rivas
  • Fahrenheit 451
  • Siddaharta
  • 1984, George Orwell
  • Rebelión en la granja, George Orwell
  • K.L.Reich, Amat Piniella
  • El tercer hombre
  • Los jardines secretos de Mogador
  • El cielo protector, Michael Bowle
  • La hojarasca
  • Tan veloz como el deseo
  • Del amor
  • Grans esperances, Dickens
  • El mito trágico del ángelus
  • Condició de pare, Joan Barril
  • Tots els ports es diuen Helena, Joan Barril
  • Certes mentides, Joan Barril
  • La ciudad y los perros
  • Las tres preguntas, Bucay
  • Déjame que te cuente…, Bucay
  • El camino de las lágrimas, Bucay
  • El camino del encuentro, Bucay
  • Seguir sin ti, Bucay & Salinas
  • Juntos pero no atados, Jaume Soler i M. Conangla
  • Las mujeres que aman demasiado
  • Amar o depender
  • Descubre el secreto
  • El secreto
  • La última lección, Randy Paush
  • Paraules des del silenci, Laia de Ahumada
  • Carta de una desconocida, Stephan Sweig
  • Poesía completa, Mario Benedetti
  • Filosofia d’estar per casa, Xavier Rubert de Ventós
  • Pa negre, Emili Teixidor
  • Pedra de tartera, Maria Barbal
  • Cada dia penso en tu, Maria Barbal
  • El hombre que susurraba al oído de los caballos, Nicholas Evans
  • El médico, Noah Gordon
  • La doctora Cole, Noah Gordon
  • Las voces del desierto, Marlo Morgan
  • Fauna animal, Damià Bardera
  • Provisionalitat, Toni Sala
  • L’últim dia abans de demà, Eduard Márquez
  • El libro de las ilusiones, Paul Auster
  • La gatera, Muriel Villanueva
  • La mort, una Aurora, Kubbler-Ross
  • Les dues cares de la lluna, Asha Miró
  • El llenguatge secret de les flors, Vanessa Diffenbaugh
  • Algun dia ens ho explicarem tot, Daniela Krien

Enllaç permanent Feu un comentari

Text rescatat

Febrer 23, 2014 at 4:30 pm (anecdotes)

Aquest es un text rescatat de papers que acumulo anys i anys en carpetes i ara estic ventilant, esporgant, buidant. Perquè si no m’allibero de lo vell no deixo espai perquè entri el nou. No toco res de les frases llargues i massa complexes, ni de l’estil, ni res. Deu ser de vora l’any 2000, cap als vint anys, imagino, per l’escena, real, que recordo, al costat de la meva antiga escola; vaig anar a tafanejar a una casa que de petita em feia por, ens hi colavem amb els amiguets que esperàvem que ens vingués a buscar l’autobús escolar per dur-nos a casa. Sovint trigava molt a venir, i campàvem per la zona. Tot eren “descampats” i hi havia runa i deixalles per tot arreu. Jugàvem entre tota aquella brutícia, ara seria impensable…! He mirat amb el google maps i ara tota aquella zona està urbanitzada i molt polida. On hi havia hagut la porta ara hi ha una zona ajardinada i tot està net i polit. Records.

“Y sigo pensando en aquellos paisajes de mi infancia que pueblan mis recuerdos, como el que ahora vengo de profanar. Como el niño travieso que nunca fui, antes de cometer esa tropelía tanto tiempo estudiada, preparada, u saboreada la espera del momento adecuado para perpetrar, como ese aprendiz de canalla me he sentido al torcer por el pequeño senderillo que lleva a la vieja puerta de alambre de un pequeño vertedero. No es un vertedero, aunque lo parezca a primera vista. Hay una caja llena de cartones de leche vacíos y mugrientos, llenos de moscas, que debieron de pertenecer al mismo consumidor, pues todos estan abiertos del mismo modo, con una boquilla del mismo tamaño cada uno, y todos los cartones están tan cual quedaron después de servir su último centímetro cúbico del preciado líquido blanco, sin abrir las esquinas inferiores, sin apilar como manda la inscripción.

Cartones sucios y húmedos esparcidos, viejos periódicos que probablemente nunca se leyeron, botellas de plástico, cachivaches indescriptibles, colchones y cables, y hierro y tubos oxidados. Por fin llego a la puerta de mi recuerdo. Está hecha con el somier de una cama de los de antes, de muelles.”

Captura de pantalla 2014-02-23 a les 17.41.21

Enllaç permanent Feu un comentari

2013 in review

Desembre 31, 2013 at 7:03 pm (inventaris)

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2013 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A New York City subway train holds 1,200 people. This blog was viewed about 5,000 times in 2013. If it were a NYC subway train, it would take about 4 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Enllaç permanent Feu un comentari

Carpe Diem

Desembre 31, 2013 at 6:53 pm (cabories) (, )

Un dia com qualsevol altre. El 31 de desembre és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel no ha canviat res entre l’ahir, l’avui ni probablement canviarà demà. La seva mirada vidriosa, perduda més enllà dels que passen pel seu voltant sense veure’l, ja no ha canviat d’ençà que viu al carrer. Pausadament, sense pressa, com cada tarda, es prepara l’abric de bosses d’escombraries i paper de diari que li faran més passadora la nit al caixer. Una nit com les altres nits, igual de freda, igual de trista, igual de llarga.

Però aquesta nit haurà d’aguantar una altra mena de fredor, i la tristor se li farà llarga. La fredor amb què el miraran i se’n riuran nois embriacs insultantment joves que li passaran pel costat a quarts de tants de la matinada. La tristor de recordar els fills que no ha vist mai més, que hauran crescut ves a saber si en el caliu d’una família d’acollida, o en la soledat d’un centre de menors. I el sentiment de culpa de no haver-los pogut donar ni una mica de dignitat, d’haver fugit de les seves vides.

En els contes de Nadal típics plens d’històries de tendresa, de compassió, d’ajuda mútua, sentiments que se suposa que aquestes dates ens han de desvetllar, algú li deixaria les restes d’un sopar, o una part del que es pensava gastar en la següent parada de la festa, o un turró per encetar…, però en aquest conte de Nadal ningú pensarà en el Sr. Manuel aquesta nit. Com tampoc ningú pensarà en la velleta del quart que es morirà de pena i de soledat en un racó fred de la seva casa de sostres alts, impossible d’escalfar amb aquella petita estufa. L’estufa elèctrica que li van portar de regal de reis l’any passat els d’Amics de la Gent Gran, i que ja no feia servei des que li van tallar la llum. En aquesta nit de cap d’any algú perdrà un fill a la carretera per culpa dels excessos, i els condemnats a pena de mort veuran com se’ls acaba el seu darrer dia. A l’avi de la residència a qui no li queda ningú li regalimarà una llàgrima galta avall. L’infermera que l’atén i li neteja amorosa amb el mocador no sap encara que a ella també li regalimarà una llàgrima galta avall més tard, a casa seva, tota sola al sofà davant la televisió, mentre pensa en la família que mai no ha arribat a tenir.

I a la televisió seguirà el ritual de les convencions. El ritual de la redempció i del tornar a començar. El discurs del si no ho has aconseguit és perquè no t’has esforçat prou. I la cançoneta estúpida i insidiosa del consumisme inundarà la casa de l’infermera amb falses promeses i hipnotitzadors missatges de suposada felicitat. Però és la felicitat de posseir, la felicitat del tenir aquest o aquella novetat tecnològica, aquella joguina, aquella vianda a taula, aquell perfum. “Felices fiestas”, “feliç any nou”. I a la televisió seguirà el ritual de falsa alegria, d’hipòcrites felicitacions i desitjos de pau i amor. De desitjos i bons propòsits per l’any entrant que tampoc tenim intenció de perseguir. L’infermera, sola, treu el so i contempla els vestits elegants de les presentadores, veu les cares embogides dels passavolants que busquen sortir per càmera, veu que al rellotge marquen les dotze, veu la histèria en les cares, veu en silenci el ritual estúpid d’haver-se d’empassar per força i sense queixar-se dotze grans de raïm al ritme de les dotze campanades. I en aquell moment pensa en el senyor del caixer de la cantonada. Pensa en quin trist passat l’ha portat al terra d’una oficina bancària que desnona famílies. I pensa en la sort que té ella de poder viure la seva tristesa arraulida en un sofà i abrigada amb mantes. Però li ve la son i s’adorm. Les imatges de gent abraçant-se fan pampallugues des de la televisió sense so. Demà ja hi pensarà. Però demà ja no es despertarà, per una mala combustió del braser, i ningú no se n’adonarà. I per ella, com per molts altres aquella nit, ja serà massa tard.

big-caesar

Enllaç permanent 4 comentaris

Els meus escrits a Núvol, el digital de cultura

Desembre 28, 2013 at 4:35 pm (crítica, inventaris) (, , , , , )

Els meus escrits a Núvol, el digital de cultura… els inventario en un post, perquè me n’he adonat que si anava posant aquesta llista a cada nou post del blog, saltava com a “retroping” als comentaris de l’article de núvol en qüestió, i a banda de la feinada per a l’editor, quedava lleig i massa autoreferencial… ;) Així que els deixaré en un sol post que aniré actualitzant.

En ordre cronològic:

  1. 10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
  2. 13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
  3. 17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
  4. 19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
  5. 29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
  6. 26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
  7. 19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
  8. 20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
  9. 12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
  10. 17.07.2013 – [TEATRE] “Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra
  11. 27.07.2013 – [TEATRE] Molt més que Mozart
  12. 15.09.2013 – [LITERATURA] Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana
  13. 13.12.2013 – [CIRC] Obres de Baró d’Evel, l’espectacle sinestèsic, crònica de circ a Núvol
  14. 18.12.2013 – [TEATRE] El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia
  15. 13.04.2014 – [CIRC] Maiurta. El plaer de transitar per l’art
  16. 03.07.2014 – [TITELLES] Quan Pinotxo es va fer gran
  17. 08.07.2014 – [TITELLES] Trípula, un viatge meravellós
  18. 26.09.2014 – [LITERATURA] Més contes de Paper de Vidre
  19. 02.10.2014 – [TEATRE] Airejant pensaments i secrets a la Sala Muntaner
  20. 11.12.2014 – [LITERATURA] Els arquetips de Damià Bardera
  21. 27.02.2015 – [CIRC] Un dia al circ
  22. 05.06.2015 – [CIRC] Pallasses sense fronteres al Circ Cric
  23. 09.06.2015 – [TEATRE] Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari
  24. 08.06.2015 – [TEATRE] Quan l’oblit té nom de dona
  25. 19.10.2015 – [TEATRE] Què són avui en dia els Lladres de Temps?

Enllaç permanent Feu un comentari

El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia, crítica de teatre a Núvol

Desembre 18, 2013 at 10:13 pm (crítica) (, , , )

El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia

 / 13.12.2013

L’adaptació del “Romeu i Julieta” de Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de l’aclamada companyia anglesa Propeller, que es pot veure fins al 12 de gener al Teatre Akadèmia, comença amb una picada d’ullet a les estàtues de les Rambles, i que ho és de fet al teatre en general: el personatge que l’introdueix ens demana que li posem unes monedes per a començar a actuar, i l’estatua que prendrà vida és la dels infeliços amants de Verona. Teatre dins del teatre.

L’escena del ball de disfresses [Fotografia de Joan Vico]

Com deia el director en una entrevista recent, i es recull en el programa de mà, ell n’ha volgut treure la pols acumulada amb els anys, és a dir, les múltiples capes de sentit en referència al tema arxiconegut de l’amor de Romeu i Julieta, per a buscar-ne de més profundes: la idea de la construcció de la identitat a través de l’altre. I de com aquesta identificació o dependència pot esdevenir obsessiva, de forma que en el moment que una de les dues persones desapareix, compromet seriosament la identitat de l’altra, fins al punt de portar al conegut desenllaç del doble suïcidi.

No he tingut la sort de veure els Propeller en acció, però pel que he llegit aquesta proposta barcelonina té el toc de frescor i gosadia marca de la casa. La companyia anglesa recrea les peces de Shakespeare només amb homes a escena, també pels papers femenins, no tant pel fet que és com es feia en l’Anglaterra del seu temps, sinó per proposar a l’espectador un esforç d’imaginació i animar-lo a capbussar-se en el joc teatral. Un joc al qual se li permet la llicència d’acceptar bastons de fusta com a espases i mocadors vermells com a sang. Personalment vaig trobar fantàstica la barreja de vestits de nit de tall contemporani amb faldilles i jupes més evocadors de l’època victoriana, així com les màscares del ball de disfresses combinades amb bambes i texans moderns per a accentuar determinades personalitats. Aquesta reeixida tasca de vestuari la signa Ricart Prat i Coll. Concisa però suficient, la mesurada banda sonora a càrrec dels mateixos actors, és un altre dels trets característics d’aquesta adaptació excepcional.

També és marca “propelleriana” la llibertat que el director ha donat als actors per a fer algunes aportacions a l’adaptació, com són algunes paraules gruixudes actualitzades per a provocar l’efecte desitjat en l’espectador (un “hòstia” pel mig del text ens resulta xocant però ens distancia menys que si hagués bramat l’original “carall” de l’acurada traducció de Desclot) sense estalviar-nos, però, els “a fe que” i “ai las”  que fan que siguem conscients que estem veient tot un Shakespeare. Fantàstica també la cançó basca Nerea Izango Zen com a trist i tendre eco de la tragèdia de l’amor dependent que acabem de presenciar, aportació gairebé casual d’un dels membres de la companyia sorgida al llarg dels assajos amb el director.

El repartiment al complet s’hi deixa la pell, però en destaco la feina d’Òscar Bosch com a Fra Llorenç/Abraham (que ja havíem vist solvent en molts Parking Shakespeare),  la divertidíssima Dida d’Helena Font, el versàtil Xisco Segura com a Príncep/Cor/Pere i la força interpretativa, els matisos i la triple energia desplegada per Toni Mas com a Mercutio/Gregori/Paris.

Romeu amb Benvolio o Mercutio [Fotografia de Joan Vico]

Efectivament, com va veure Bruce-Lockhart en la seva estada al Teatre Akadèmia fa dos anys, la seva balconada és ideal per a fer un “Romeu i Julieta”. L’equip de la Mercè Manguerra, directora artística de la sala va tenir  l’encert de posar-se d’acord amb el director per  dur l’obra al seu espai, perquè encaixa a la perfecció amb el seu projecte: ser un “Centre de producció i exhibició d’espectacles teatrals concebuts amb coherència, risc i tempo artesanal, on el públic pugui trobar creacions que proposen temes universals”. Perquè al capdavall, què hi ha més universal que el conflicte: els que genera la construcció de la pròpia identitat, els que genera l’amor dependent, i els conflictes que travessen generacions perpetuant-se fins que una ànima valenta es decideixi a trencar la cadena.

“Romeu i Julieta”. Teatre Akadèmia. Fins el 12 de gener.

Cia. Teatre Akadèmia: Òscar Bosch – Fra Llorenç/Abraham, Emilià Carilla – Capulet/Apotecari, Helena Font – Dida, Sílvia Forns – Julieta, Toni Mas – Mercutio/Gregori/Paris, Andrea Montero – Senyora Capulet, Guillem Motos – Romeu, Lluís Olivé – Montagut/Fra Joan, Xesco Pintó – Benvolio, Jordi Robles – Tibalt/Baltasar, Xisco Segura – Príncep/Cor/Pere. Autor: William Shakespeare. Direcció: Dugald Bruce-Lockhart. Traducció: Miquel Desclot. Escenografia i vestuari : Ricart Prat i Coll. Disseny d’il·luminació: Tito Rueda. Cap de producció: Jordi Robles. Producció executiva: Gabriella Dilorenzo. Cap de comunicació: Mireia Mora. Cap tècnic: Pol Queralt. Cap de sala:Enrique Vallejo.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Obres de Baró d’Evel, l’espectacle sinestèsic, crònica de circ a Núvol

Desembre 13, 2013 at 10:12 am (crítica) (, , , , , )

“Obres”, de Baró d’Evel Cirk Cie., l’espectacle sinestèsic

/ 13.12.2013

Detalls, fragments, idees, traços, pinzellades, Obres, el nou espectacle de Baró d’Evel està concebut com una visita d’obres a un espai en construcció. Una visita itinerant que ens permet veure part del seu procés creatiu, alhora resultat de recerques recents i embrió de futurs treballs.

El nou muntatge de la companyia francocatalana Baró d’Evel, Premi Nacional de Circ de Catalunya de l’any 2010, es desenvolupa en diversos espais del Mercat de les Flors, aprofitant les obres de remodelació que s’hi estan fent. Els afortunats que tinguin entrades per a veure aquest experiment recorreran en els propers tres dies una ruta per les seves entranyes, les sales, els espais polivalents, les escales, camerinos i passadissos.

Veiem pertot la petjada de Mateu-Decourtye i el seu especial univers: en el cavall mig dona o dona mig cavall, l’omnipresència de l’animalitat que ens habita, en els moviments animalescos dels ballarins que recordem de La sort du dedans, en les gotes musicals que a Mazùt tenien un protagonisme destacat; en els diàlegs molt de l’estil d’en Blaï Mateu: mig metafilosòfics, mig pragmàtics, mig mitològics i multilingüístics: en català, francès, italià o senzillament en gramelot. La veu de Camille Decourtye desperta emocions i malgrat no tenir tanta presència com en altres de les seves obres t’arriba a l’ànima i et fa vibrar. Per una bonica circumstància temporal no fa d’amazona dels cavalls Bonito i Shengo, que també apareixen en escena, però la seva connexió amb ells genera moments màgics en l’espectacle. Completen el repartiment d’aquest calidoscopi fragmentari els artistes convidats: Lali Ayguadé (ballarina), Noémie Boissou (màstil xinès i contorsió), Piero Steiner (actor), Julian Sicard (acròbata), Ricardo Martell (serigrafia), i Mado & Tino (músics).

A “Obres” hi ha música, pintura, dansa, contorsió, acrobàcia, teatre, animals, criatures, molta poesia visual i molts sons; sentireu sons per tot arreu, i notareu olors, i paladejareu pintura, terra i aire. Som davant d’un espectacle sensorial i sinestèsic: un galop fet de sorra, una mirada en unes mans, l’aigua com a instrument sonor, el fred lluminós del carrer, l’escalfor fosca sota els focus, gotes musicals que marquen el camí com senyals lluminosos d’un passadís d’avió.

Les pintures d’aire ancestral de l’artista Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel, presents arreu, acaben de conformar el retaule multidisciplinar d’aquest espectacle total.

I per si en voleu encara més, el programa complementari als espectacles que ofereix el Mercat de les Flors als espectadors interessats en aprofundir en les obres que programa comptarà aquest divendres 13 amb un especial Baró d’Evel: a les 19h de la tarda el crític i analista de circ Jordi Jané impartirà la conferència “Baró d’Evel: l’herència i la conquesta” amb el posterior debat amb Bet Miralta i Jordi Aspa de la Cia. Escarlata Circus. En finalitzar l’espectacle, a les 22h, la companyia conversarà amb la moderació de la periodista Bàrbara Raubert i amb el mateix Jané.

Baró d’Evel Cirk Cie. “Obres”. Mercat de les Flors. Del 12 al 15 de desembre

Direcció artística: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias. Col·laboradors: Bonnefrite. Equip artístic: Lali Ayguade, Noémie Bouissou, Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, Ricardo Martell, Julian Sicard, Piero Steiner, Mado & Tino. Equip tècnic: Boris Billier, Marc Boudier, Adèle Grépinet, Laurent Jacquin, Nadine Nay, Fanny Thollot. Producció & difusió: Marie Bataillon, Marie Dubois.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Comentaris tancats a Obres de Baró d’Evel, l’espectacle sinestèsic, crònica de circ a Núvol

Iniciant El camino del Clown amb Alain Vigneau. La escucha

Novembre 24, 2013 at 10:30 pm (inventaris)

Bienaventurados los fracturados porque dejan pasar la luz. Acabant un impressionant cap de setmana de tres dies en què he experimentat el misteriós poder terapèutic i reparador del Clown essencial, amb Alain Vigneau Costedoat transitant “El camino del Clown”, segon mòdul “La escucha”. Quin gran viatge… “Sólo ha sido un golpe de mar…”. Infinites gràcies Glòriacaminoclown.

Enllaç permanent Feu un comentari

Trobada de famílies acollidores

Octubre 28, 2013 at 11:50 am (anecdotes, cites) (, )

És poc comú que es parli en els mitjans de comunicació de l’acolliment familiar desvinculat de les males notícies relacionades amb els infants tutelats. Per això m’agrada que RTVCardedeu de la Xarxa ens fessin aquest mini reportatge d’una de les nostres trobades semestrals (d’AFABAR), que vam fer un parc municipal de Cardedeu.

http://www.laxarxa.com/noticia/trobada-de-families-acollidores

Captura de pantalla 2013-10-28 a les 12.47.46

“Cardedeu ha estat aquest diumenge escenari d’una trobada molt especial. I és que famílies d’acollida d’arreu de Catalunya s’han reunit en una de les dues trobades anuals que organitza l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona.

L’acollida de nens i nenes és un tema encara força desconegut. Les famílies d’acollida es troben amb situacions similars i processos comuns. Per això els és molt útil poder compartir-ho amb d’altres famílies en la seva mateixa situació.

A la trobada hi han assistit una trentena de famílies de poblacions com Barcelona, Sant Cugat, Mataró, Esplugues o Cardedeu.”

Enllaç permanent Feu un comentari

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

Setembre 15, 2013 at 1:41 pm (anecdotes) (, , , )

Després del parèntesi estival, publico el meu darrer article escrit per a Núvol: la crònica de la meva participació en un dels itineraris literaris muntants en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a la Catedral, amb que una colla d’il·lustradors i dibuixants van recòrrer els carrers de l’antic Call jueu de Barcelona de la mà de l’autor convidat en aquest itinerari. Una experiència molt bonica, que em va deixar ganes de llegir la novel·la… i de tornar a agafar llapis i carbonet…!

—-

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

La Setmana 2013 / 15.09.2013

En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’ha fet enguany una prova pilot, un experiment, una provatura: ajuntar dues propostes, un itinerari literari (passeig amb un autor pels indrets i localitzacions de la seva novel·la) i una trobada d’sketchcrawl (dibuixants, il·lustradors i pintors es convoquen per a dibuixar sobre un mateix tema en el mateix moment en espais públics d’una ciutat; generalment es fan trobades simultànies a nivell mundial). 

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ per als sketchcrawlers

Així, el grup Barcelona’s Sketchcraw anunciava en el seu blog dues trobades per als anomenats “urban sketchers” (dibuixants urbans) que volguessin participar en un d’aquests itineraris personalitzats: “Barcelona en femení” (itinerari A) i “L’àngel de les tenebres” (itinerari B). Calia inscripció prèvia pel fet de tenir un nombre limitat de participants donades les característiques de la trobada.

En César, un dels organitzadors de la comunitat d’il·lustradors rep els inscrits, i els organitzadors de l’acte de La Setmana presenten als participants en Josep-Lluis González, l’autor de “L’àngel de les tenebres”, el llibre del nostre itinerari, i la seva editora d’Angle Editorial, Rosa Rey. Som una vintena de persones, la majoria adults, però també algun infant. Expliquen que la ruta recorrerà els carrers del que va ser el Call jueu de Barcelona, on transcorre l’acció d’aquesta novel·la d’intriga, que relata assassinats esfereïdors, misteris, secrets però també amors, sota l’amenaça constant de la pesta que assola la ciutat.

En les converses pescades a l’atzar entre els participants es nota la curiositat per veure com anirà l’experiment, si tindran temps d’aprofitar les estones durant les explicacions de l’autor al llarg de l’itinerari, hi ha dubtes, curiositat… També sents que parlen del material de treball que porten, s’ensenyen els blocs, les aquarel·les, també tamborets i cadiretes plegables els més preparats. I comença la passejada: el Call jueu de la Barcelona del segle XIV són només quatre carrers principals i alguns carrerons estrets i ombrívols. Per aquí és per on transcorrerà el nostre itinerari.

Amb una bona oratòria, passió per l’ofici i capacitat evocadora, l’autor ens comença a guiar per la seva novel·la, amb contextualitzacions històriques, de personatges, i lectures de fragments. En els inicis tothom se’l mira i se l’escolten atents. En la primera parada fan tímida aparició només un parell o tres de blocs de notes i s’escolen els primers traços ràpids i discrets… “Hem d’escalfar” comenta una participant. A la segona parada les orelles escolten, però els ulls que es miren l’orador de seguida fugen més enllà, cap a l’entorn, buscant un racó per dibuixar, una escena que captar, un detall per esbossar. Però les parades són curtes, cal anar agafant la mida al temps, al ritme de la caminada. Cal trobar la sintonia entre l’autor i el seu públic que l’escolta i s’hi inspira.

Paraules com “vi juïc”, “l’alfòndega”, l’escola de dones, la Sinagoga Xica, es succeeixen en les explicacions de l’autor ressonant en els caps dels il·lustradors que es capbussen en els seus esbossos, en els seus retrats… Llapis, bolígrafs, rotrings i també aquarel·les van donant forma en cada parada de l’itinerari als espais on habita la novel·la de González. Espiant discretament per damunt dels blocs no veiem ningú que s’atreveixi a imaginar el rostre del jueu protagonista de la història: Xamuel, el físic (metge) de Pere III el Cerimoniós, però sí que anem trobant balconades, portes i finestres i també retrats de turistes, de rodamóns o d’altres pintors del grup, qui sap si descendents d’aquells que durant un temps van quedar aïllats dins del Call per fugir de la pesta que assolava la ciutat.

En un passatge del text amb càrrega sensual es desferma la creativitat i no hi ha dibuixant que no dibuixi, il·lustrador que no il·lustri… tots troben el seu racó, s’asseuen en pilones, als llindars de les portes o els aparadors, fins i tot una moto fa d’improvisat cavallet. Ara també s’escolten l’autor des d’una terrassa propera. Un silenciós però aparatós cotxe de la neteja els fa aixecar diverses vegades, i tant l’autor com els artistes han de fer-se lloc entre vianants, bicicletes i corrues de grups que fan visites guiades, i que amablement abaixen el volum dels seus altaveus en passar entre el nostre grup, momentàniament conscients de la comunió que viuen dibuixants i escriptor. Ell cuida el grup, els espera, els pregunta si estan ben instal·lats, busca llocs amb prou espai per a tots.

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ al call de Barcelona

Hem arribat a la darrera localització, quatre carrers només hem voltat i de tantes parades sembla que hagin estat molts més; l’autor ens deixa amb l’emoció i les ganes de voler saber el final. Ens diu que el seu llibre tracta de la recerca de la felicitat, de l’amor i de la mort. Ens llegeix l’endreça i amb un somriure dóna per acabat l’itinerari pel Call jueu de Barcelona, i per la seva novel·la.

Els dibuixants li agraeixen, n’aplaudeixen l’encert, i es busquen les mirades per veure si necessiten tornar a algun punt per acabar l’esbós, parlen de l’experiència; jo els pregunto i trobo diversitat d’opinions: hi ha qui ho ha trobat molt difícil per la manca de temps, hi ha qui ha gaudit amb el repte de la velocitat. N’hi ha que confessen haver desconnectat de les explicacions de l’escriptor, però també n’hi ha a qui ajudava a concentrar-se i a dibuixar més inspirat. Una experiència nova per a tots, una prova pilot que si ha tingut l’èxit que s’esperava es podrà repetir l’any que ve.

Sovint, els participants en un acte d’Sketchcrawl que ho desitgen comparteixen la seva experiència i els seus dibuixos en el blog de la comunitat. Aquí podeu trobar la d’un dels participants, en Ramon, i fer-vos una idea, amb imatges, del que acabeu de llegir.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Molt més que Mozart

Juliol 26, 2013 at 11:29 am (crítica) (, , , )

La flauta màgica. Variacions de Dei Furbi a La Seca

Publicat a Núvol l’endemà, 27.7.2013

Meravellosa petita obra d’art. Petita per la durada, petita per l’espai en què es mouen els actors, petita per l’escassetat d’elements escènics. Però gran en diversió, talent, i virtuosisme, de la mà dels sis intèrprets de la companyia Dei Furbi, (Els astuts!) que hàbilment entrellacen a la perfecció el cant a capella, el teatre del gest, l’humor i la dansa.

“La flauta màgica” que fan és una adaptació lliure i enjogassada de l’òpera de Mozart, i està farcida de referències culturals actuals que l’espectador podrà reconèixer. El libretto de les famosíssimes cançons s’han reescrit per a jugar amb el significat dels sons, de les onomatopeies, dels monosíl·labs i de les paraules. Les parts instrumentals es converteixen en evocadores polifonies. Hi trobareu teatre del gest, dansa contemporània, humor televisiu (amb referències al nostrat “Força Barça” i m’ha semblat també veure traces d’APM!), o autoparòdies a la pròpia òpera mozartiana (en els emperrucats i divertidíssims personatges del final); però com que fan teatre intel·ligent Dei Furbi no cauen mai en la parodia ni perden la qualitat d’un gran Mozart reinterpretat en clau contemporània d’una forma exquisida, molt valenta, divertida, i per a tots els públics.

furbis3Fotografia extreta de la web de Dei Furbi

La primera escena amb els personatges de l’òpera abillats amb granotes blanques i màscares antigàs ja presagia una obra diferent, renovada i profunda, amb diferents nivells de lectura i capes de sentit. Amb metàfores visuals com aquesta en què la ignorància i la por s’assimila a foscor, la contaminació i la toxicitat, de les quals s’alliberarà el príncep Tamino amb l’ajuda de Papageno en el lluminós camí del coneixement, l’amistat i l’amor.

He recordat la màgia de descobrir l’òpera de Mozart de joveneta amb “El somni de Mozart” de la companyia El Musical més Petit a la Sala petita del TNC, i he gaudit com una criatura de les evolucions d’uns intèrprets en estat de gràcia, del primer al sisè: Toni Vinyals (potent i expressiu príncep Tamino), Joana Estebanell (gran Reina de l’Abric, la seva ària no defrauda en absolut), Marc Pujol (virtuós cantant i divertidíssim Papageno), Robert González (convincent i imponent Sarastro), Anna Herebia (dolcíssima i meravellosa interpretació de Pamina) i David Marcé (sorprenent i polivalent Monostatos, en altres muntatges aquest paper l’ha fet Marc Vilavella). Els arguments universals de l’amor, l’amistat, la por, el coratge, i la força de la música i de l’art per a superar totes les foscors, són agombolats per la música, l’humor i una gestualitat desbordant d’originalitat i creativitat.

Furbi_foto_manolo-laguillo

Fotografia de Manolo Laguillo

La dramatúrgia i direcció és de Gemma Beltran, fundadora i directora de la companyia, també professora d’entrenament actoral i responsable del Taller de Creació sobre tècniques de la Commedia dell’Arte a l’Institut del Teatre. La direcció musical de David Costa.  Els arranjaments musicals de Paco Viciana, la il·luminació de David Bofarull i la creació de l’espai escènic d’Oscar Merino, Ramon Ivars i Gemma Beltran. Aquests dos darrers s’encarreguen també del vestuari (realitzat per Elisa Echegaray i Maria Albadalejo) així com de les màscares balineses.

Queden tres dies, quatre funcions (dissabte doble funció), és possible que ja no trobeu entrades, espavileu! I si us ho perdeu, informeu-vos d’on faran gira, i creieu-me, val la pena que us desplaceu allà on recalin, no us en penedireu. I un últim consell: si podeu repassar la partitura abans, el gaudi de la versió de Dei Furbi encara serà major, perquè no us perdreu cap de les seves picades d’ullet. La Seca Espai Brossa. Fins el 28 de juliol.

Mariona Sanfeliu, 

26 de juliol de 2013

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
17.07.2013 – [TEATRE] “Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra
27.07.2013 – [TEATRE] Molt més que Mozart

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Contenta de formar-ne part

Juliol 22, 2013 at 7:47 pm (cites) (, )

Bases del premi Núvol de contes 2013

Núvol. Barcelona. / 10.07.2013
Enguany Núvol torna a convocar el premi de contes d’estiu. Tal com vam fer a la primera edició, els contes es publicaran al llarg del mes d’agost i tothom podrà llegir les obres participants abans que el jurat entri en deliberacions. El jurat està format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Griselda Oliver, Enric Gomà, Neus Nogué i Bernat Puigtobella. 

Eduard Ribera, guanyador del premi Núvol de contes 2012

Les bases d’enguany presenten alguns canvis. Si l’any passat es van publicar tots els contes rebuts a la redacció de Núvol, més d’un centenar, a un ritme de tres contes diaris, aquest any publicarem únicament un conte cada dia, fins a un màxim de 33 contes. D’aquesta manera, els contes passaran un filtre previ de qualitat abans de ser publicats i estaran exposats més dies a portada de Núvol.

Bases del premi Núvol de contes 2013:

1. El premi és obert a tothom. Els autors hi poden participar amb un únic conte. No cal que sigui un conte inèdit. Pot haver estat publicat en un blog o en una revista o llibre.

2. Els contes han de tenir una extensió màxima de 3.600 caràcters amb espais i s’han d’enviar en un document adjunt a l’adreça contes.nuvol@gmail.com amb una foto i un telèfon de contacte de l’autor. També cal fer constar, si és el cas, el compte de twitter i el blog de l’autor.

3. Els autors que ja van guanyar algun premi en l’edició anterior queden exclosos d’aquesta convocatòria.

4. El jurat estarà format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Enric Gomà, Neus Nogué, Griselda Oliver i Bernat Puigtobella, i concedirà tres premis. El primer premi consistirà en una estada d’un cap de setmana de Priorat Versió Original a la tardor. El segon premi serà una subscripció a la revista L’Avenç. I el tercer un lot de llibres.

5. El termini de presentació és el 31 de juliol de 2013. Els contes seran llegits i valorats per ordre d’arribada.

Enllaç permanent Feu un comentari

Dona sàpiens de Les Xandrines, crònica de teatre a Núvol

Juliol 17, 2013 at 8:59 am (crítica) (, , )

“Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra

. Barcelona. / 16.07.2013

Publicat a Núvol

Si encara no ho heu fet esteu a temps de veure les possibilitats teatrals d’un escenari fosc, 6 cadires i 6 mocadors, de la mà de les intèrprets de l’obra Dona Sàpiens, al Teatre Alexandra fins al 25 de juliol. Amb direcció de Jordi Purtí i textos de Maria Vancells, Jordi Purtí, Eduard Biosca i Olga Munté, les sis actrius Núria Bou, Mayte Calvo, Viriginia Cervera, Silvia Claramunt, Olga Munté i Maria Vancells porten a Barcelona l’obra estrenada al Mirasol Teatre de Sant Cugat. 

Dona sapiens, de Les Xandrines a L’Alexandra cada dijous (fotografia d’A. Bernat, Diari de Sant Cugat)

L’obra consisteix en nou esquetxos al voltant de la quotidianitat de les dones d’avui en dia, ballant entre el realisme fotogràfic i el surrealisme poètic. Elles en són el centre, el pretext, i també les protagonistes, de situacions reals viscudes, recreades o imaginades. Amb humor, ironia, i també sarcasme, ens presenten dones en diferents rols i moments vitals (nena, mare, àvia…) jugant amb la idea de la intel·ligència com a allò que moltes dones no saben si exerceixen com caldria, com voldrien, o si se’ls hi valora en la seva justa mesura.

Una “mare moderna” es pregunta amb ironia si els guanys aconseguits amb l’equiparació de la dona a l’home en drets laborals no l’han portada a una situació contradictòria de major càrrega de responsabilitats. Als intensos horaris laborals afegits a les responsabilitats de la llar que no acaben de ser compartides amb les seves parelles masculines, cal sumar-li les angoixes pel fet de voler ser la mare i esposa perfecta. Una subtil crítica política recorre transversalment les anècdotes, que augmenten amb la lupa de l’exageració situacions quotidianes com les famoses converses sobre els malentesos amb els homes, la innocència de les primeres cites, o les fantasies sobre l’home ideal, entre d’altres. Per veure-s’hi reflectit, riure’s d’un mateix i reflexionar sobre la nostra societat a través del sentit de l’humor.

L’Associació Teatral Les Xandrines és un grup de dones que es van fer amigues arran de trobar-se al parc amb els seus fills, i van decidir l’any 2005 muntar una companyia per a dur a terme activitats relacionades amb el món del teatre. Han representat diverses obres de teatre (I de sobte, PLIF!, T de Teatre, Després de la pluja, Les Cunyades, Ves quins parells, La Hortènsia i la Úrsula, Dones 3.0, Sant Jordi i Dones 7.0.) i fan també lectures teatralitzades per a empreses i entitats culturals. El teatre els serveix com a excusa per a trobar-se, gaudir de la creació de personatges, i tenir el seu propi espai de realització i de relació.

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Històries que commouen (1)

Juliol 16, 2013 at 9:25 am (cites) (, )

Si no l’heu vist encara, us recomano que primer veieu el vídeo, amb aquesta breu explicació de qui el va penjar, l’usuari ArquitecturaViva:

Marina Abramovic y Ulay tuvieron una intensa relación amorosa durante los años 70. Cuando vieron que ésta se venía abajo decidieron recorrer a pie la Muralla China, comenzando cada uno desde un extremo, para encontrarse en el centro, darse un fuerte abrazo y no volverse a ver. Muchos años después ella expuso en el MoMA ‘The Artist is Present’ (el artista está presente), un minuto de silencio mirando a los ojos de quien quisiera sentarse enfrente. El vídeo muestra lo que ocurrió cuando él llegó al museo.

i en acabat, si us ve de gust, podeu llegir més de la intensa història d’aquestes dues persones, i del context de la trobada al MoMA, molt ben narrada i documentada en aquest article de Fietta Jarque: 

Captura de pantalla 2013-07-16 a les 11.07.58

http://blogs.elpais.com/sin-titulo/2013/02/marina-ulay-arte-performance.html

Enllaç permanent 2 comentaris

Matx de pallassos, crònica de circ a Núvol

Juliol 12, 2013 at 11:31 am (cabories, crítica) (, , , )

Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
. Barcelona. / 12.07.2013

Publicat a Núvol

Avui es lliura al Teatre Lliure un combat important. Un matx de pallassos deixen K.O. l’avorriment, la grisor, i el desencís, i n’ha sortit vencedora l’alegria. Els dos grups de pallassos contrincants i els presentadors han fet gaudir el públic d’una gran vetllada de riure i de descompressió. Els dies 11 i 12 de juliol el públic del Grec té l’oportunitat de veure’s les cares amb el seu propi sentit del ridícul. Tranquils, no en sereu protagonistes si no ho voleu, però podreu assaborir un plat de teatre efímer, únic i irrepetible, una amanida d’improvisacions amb direcció i dramatúrgia de Jaume Mateu(Tortell Poltrona) i Montserrat Trias, de la mà de deu pallassos de categoria, el bo i millor delclown del país.

Jaume Mateu i Montserrat Trias fan ‘Matx de Pallassos’ al Teatre Lliure fins avui

Dos equips a banda i banda del ring competeixen per la puntuació del públic, formats per Jordi MartínezAlba SarrauteLola GonzálezPere HostaMerche OchoaClaret Clown,Cristi Garbo, i el mateix Tortell Poltrona, i amb l’acollida i la dinamització de Pep Callau iSabanni com a presentadors i àrbitres del combat, amenitzat amb la també improvisada banda sonora i efectes sonors del músic Lluís Rodríguez. Dues hores i escaig d’un espectacle que parteix d’una idea original de la companyia brasilera Jogando no Quintal que ja s’ha explorat amb èxit de públic de la mà del Circ Circ, i que aquí a l’Espai Lliure ens ha permès als espectadors imbuir-nos de la màgia dels pallassos, gaudir de la rapidesa mental dels artistes i esprémer una mica el nostre propi enginy. Com deia Callau, viure el moment, i deixar-nos travessar per les emocions d’abraçades de més de deu segons, amb tot el públic dempeus. Si voleu saber què poden arribar a dir vuit pallassos sobre la felicitat dels unicorns, o el descobriment de la molècula de la Cuentina sota un ficus, no us perdeu “Matx de pallassos”. I prepareu-vos per un final èpic digne de tot bon combat. Avui divendres última funció.

Matx de pallassos. Amb Jaume Mateu i Montserrat Trias. Espai Lliure. teatre Lliure. 11 i 12 de juliol. Festival Grec 2013

12.07.2013

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Desconnectar per a connectar

Juny 17, 2013 at 10:38 pm (anecdotes, cabories, inventaris)

Desconnectar de la situació laboral d’un acomiadament inesperat per a connectar amb les coses vertaderament importants, com la família. Marxar lluny per veure més a prop el destí desitjat. Trobar-se aïllat del món sense cobertura i tallar el fil de la connexió immediata i indiscreta amb tothom per a descobrir a l’altra banda del silenci molts pensaments que són per a mi. Rodejar-te d’amics de fa poc temps per a descobrir vincles d’amistat amb companyes de feina que s’han anat forjant calladament, a foc lent, com moltes de les coses bones de la vida. Conduir en la solitud del seient del darrere adormit escoltant cançons infantils que emocionen, llàgrimes que llisquen d’ulleres fosques, i el bes del sol rogenc de la tarda en les retencions d’entrada a la ciutat d’on havíem fugit.

Retornar per començar a sortir. Sortir del pessimisme, sortir de la mal dita crisi, esquivar-la, vorejar-la, ignorar-la per deixar de viure-la. Buscaré alternatives, donaré veus, arribaré a més oïdes i més ulls. Lluitaré per a fer-me un lloc, per a fer un lloc en el món a la meva forma de veure’l, la compartiré, i aprendré d’altres. Com en les apories de Zenó en què el moviment no es pot explicar de forma racional,  em mouré per no sentir-me aturada,  o aniré més lenta i fins i tot em pararé per a sentir que estic viva, no ofegada dins una estructura que va massa ràpid i no es mira ni els peus.

Recordo ara del Dahma Neru el gran aprenentatge que vaig fer-hi: “Anicha”, la llei de la impermanència: tot passa. I tot torna, com els cicles de la naturalesa, però amb sort, havent après del cicle anterior. Això espero. Així serà.

naturalesa

Post scriptum: He caigut en la temptació d’escriure aquest post amb aquest infinitiu que s’ha posat taaant de moda en les xarxes socials. Algú recorda si és una figura retòrica de les que apreníem a l’escola? Estan entre les oracions impersonals i el subjecte el·líptic… però no és ben bé ni una cosa ni l’altra… Algun/a filòleg/a a la sala? Vull treure’m el D però ja…! Jo aquí posaria ‘filòleg/oga’ però ja m’imagino que no va així ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

Projecte d’alfabetització Abecedari de J.P. Wabotaï i Isa Colomer

Juny 11, 2013 at 11:46 pm (cites, inventaris) ()

Avui us presento un projecte i unes persones.

Les PERSONES són en Jean Paul Wabotaï i la Isa Colomer.

  • En Jean Paul Wabotaï és un artista polifacètic nascut a Kinshasa (República Democràtica del Congo) i actualment resident a París. És cantant, autor i compositor, percusionista, coreògraf, pintor i pedagog. Ha viscut la seva trajectòria artística i vital implicant-se en projectes humanitaris des de 1993, i és un incansable ambaixador de la cultura congolesa per tot el món. Té divuit discos editats, entre ells sis àlbums per a infants. L’any 2003 a Barcelona va crear l’Associació Nens del Congo-Nens del Món i té en marxa diferents projectes per ajudar als nens i nenes del Congo. La característica principal de Jean Paul és la seva vitalitat, la seva alegria i la seva lluita contra les injustícies, que transmet sense parar en totes les seves formes d’art.
  • La Isabel Colomer, nascuda a Barcelona, és dissenyadora gràfica i il·lustradora. Va estudiar a l’Escola Massana, i havent treballat en diferents estudis de disseny gràfic, el 1995 crea el seu propi estudi amb Pilar Colomer: Colomer Disseny i Il·lustració. Des del seu estudi ha desenvolupat la imatge gràfica del projecte del que ara us parlaré, a banda de posar la seva veu també, com a apassionada del cant a capella que és, i cantant habitual de cors de gospel.

JPISA

El projecte:

L’any 2009 en Jean Paui i la Isabel van engegar un projecte essencial en les seves vides, juntant les seves professions i passions, la il·lustració i la música: el de fomentar l’alfabetització per mitjà de la música, la imatge i el joc, creant una cançó i un llibre il·lustrat amb l’ABECEDARI, en diferents llengües. Així va anar sorgint un abecedari rere l’altre, els primers van ser en castellà i en anglès publicats a l’editorial Larousse sota el segell Vox: “Abecedario” en castellà i “Alphabet” en anglès.

El projecte Alfabet Àfrica, en francès, sota el segell JPW Productions i l’ Associació Enfants du Congo-Enfants du Monde, va veure finalment la llum finalment l’any 2012 per a promoure l’educació informal a Àfrica i contribuir així al desenvolupament del continent. Igual que els anteriors, es tracta d’un material educatiu composat per un CD amb tres cançons i un pòster dissenyats per a aprendre l’abecedari d’una manera lúdica i divertida, i amb conceptes arrelats a la cultura de l’idioma en qüestió.

poster-alphabet-africa alphabet-africa-brazzaville

Actualment, TV Congo i DRTV, dos dels canals de televisió més importants de la República del Congo, difonen el vídeo del projecte tres vegades al dia, a més de les emissores de radio Micodec i Ràdio Congo. Els diners recaptats amb la venda de la col·lecció Abecedari 2.0 es destinarà íntegrament a la reactivació dels projectes recentment engegats Casa de la Pau i de l’Alfabetització a Brazzaville (República del Congo) i el projecte Caravane Alphabet Africa, que s’emmarquen dins dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni de la UNESCO 2000-2015.

Difusió i promoció del projecte a casa nostra:

En motiu de la publicació de la versió en català, “El meu primer Abecedari” en el segell Estrella Polar, a la Galeria d’art Espai Garum de Lliçà d’Amunt (la sala d’art més petita del món, recentment ampliada a dos espais), dirigida per l’artista Màrius Gómez, s’hi estan exposant aquests dies les obres dels nostres dos protagonistes, per a fer difusió del projecte que us he explicat.

A l’Espai Garum (Anselm Clavé, 95, Llicà d’Amunt) s’hi exposen les il·lustracions d’Isabel Colomer presents en els quatre abecedaris sota el títol: “Abecedari, un projecte per a tots els nens del món” (fins el 30 de juny), a la foto, la Isabel amb Màrius Gómez davant de l’exposició.

IsaMarius

I al Nou Espai Garum (Anselm Clavé, 6) s’hi exposen (i estan a la venda) 26 quadres de 40×40 cm que mostren les lletres de l’alfabet a través d’un estil inspirat en l’art aborigen australià i l’estètica africana. Exposició Abecedari 2.0 (fins el 30 de juny)

wabotai_espai_garum_9892a projectes

Com bé diu el Màrius en el seu blog, el projecte Abecedari “traslladat a Catalunya (a Espanya, a Europa), amb una escolarització infantil del 100%, ofereix a particulars i a escoles la possibilitat d’aprendre l’alfabet per mitjà de la música, d’una manera lúdica i divertida. És un projecte educatiu alegre, informal, atemporal, innovador i intergeneracional”.

Aviat tindran llesta una sorpresa que us pot interessar a vosaltres, lectors catalanoparlants! però per anar fent boca, aquí us deixen el videoclip que van fer per a la versió francesa, l’Alphabet Africa, que el gaudiu!

ACTUALITACIÓ DEL POST: I aquí, la sorpresa pels lectors catalans! el vídeo de l’abecedari, amb la col·laboració de familiars i amics!

Ah! I per a que conegeu encara més a les persones i el projecte, aquí us deixo una estupenda entrevista que els hi van fer recentment a la televisió local vallesana VOT, Vallès Oriental Televisió, al programa Territoris, en el seu programa 159. (A tall d’anècdota personal, a mi em van fer emocionar en el minut 20:12, en que la mirada que es fan mentre expliquen junts el projecte parla de la connexió i sintonia que els ha permés tirar endavant plegats aquest preciós i tant encomiable projecte de vida, per a ells, i per al món. Isa i Jean Paul: sou llum!)

JPIsa2

Espero que us hagi agradat!

Mariona

Ah! EM PREGUNTEU QUE COM PODEU COL·LABORAR AMB EL PROJECTE?
Doncs comprant algun dels llibres de l’abecedari (el català a totes les llibreries catalanes, els altres a les de tot Espanya!) o alguna de les petites obres d’art de’n Jean Paul com són les pintures en acrílic (40 x 40 cm) amb les vint-i-sis lletres de l’alfabet representades amb elements poètics de la naturalesa: coloms de la pau, arbres, fulles, estrelles… Estan a la venda per 150€ i els diners es destinaran als projectes d’alfabetització que tenen a la República Democràtica del Congo.

Per a més informació:

 

ACTUALITZACIÓ: El 1er Alphabet Àfrica ja és una realitat!!!

Llegiu: Quan els somnis caminen

Enllaç permanent 4 comentaris

Aprenentatges

Juny 5, 2013 at 9:15 pm (inventaris) ()

Avui, per recuperar l’escriptura al blog, se m’ha acudit fer una llista de les coses que he après o he sabut fer durant un temps de la meva vida, encara que ara no en sàpiga tant o se m’hagi oblidat allò après. Segur que com allò que es diu que anar en bici no s’oblida, si en recuperés alguna d’elles, alguna cosa en deu haver quedat. (Aquesta vegada no faig l’inventari per ordre alfabètic, sinó aproximadament cronològic, aproximadament temàtic… ;)

  • parlar català i castellà
  • dibuixar
  • pintar
  • llegir
  • escriure lletra lligada
  • escriure ràpid
  • memoritzar conceptes
  • memoritzar poesies
  • recitar poesies
  • escriure poesies
  • jugar jocs d’equip
  • jugar sola
  • cantar de solista
  • cantar en un cor
  • cantar un fado al CAT
  • tocar la flauta dolça (soprano, contralt, tenor, baixa, i piccola)
  • tocar un xilòfon
  • tocar un yembé
  • tocar la guitarrra (acords i puntejat)
  • tocar unes castanyoles
  • fer trenes
  • nedar
  • bussejar
  • anar en bici
  • esquiar
  • saltar a corda
  • jugar a gomes
  • fer anar un diàbolo
  • fer malabars amb 3 pilotes
  • muntar a cavall
  • parlar anglès
  • parlar francès
  • parlar alemany
  • parlar portuguès
  • llegir italià
  • parlar esperanto
  • parlar llengua de signes catalana
  • ballar ballet clàssic
  • ballar dansa contemporània
  • ballar funky
  • ballar capoeira
  • ballar flamenc
  • tocar les “castañuelas” (una mica!)
  • ballar body weather
  • ballar salsa
  • ballar sardanes
  • ballar en un esbart
  • ballar danses africanes
  • ballar dansa del ventre
  • ballar danses de tot el món
  • fer ganxet
  • fer mitja
  • fer punt de creu
  • fer macramé
  • papiroflexia
  • marqueteria
  • modelatge amb fang
  • ceràmica amb torn
  • tai-chi
  • chi-kung
  • fer ioga (també bikram ioga)
  • cuina creativa
  • meditació vipassana
  • meditació zen
  • fer puzzles
  • localitzar constel·lacions
  • muntar mobles
  • conduir una moto
  • conduir un cotxe
  • interpretar mapes
  • reciclar
  • cuinar
  • servir cafès
  • recomanar llibres
  • llegir-ne
  • fer adormir nens
  • explicar contes
  • fer castells
  • fer webs
  • escriure blogs
  • a fer massatges
  • a escoltar
  • a compartir
  • a intercanviar
  • a desitjar
  • a somiar
  • a estimar

20130606-071738.jpg

I les que m’agradaria aprendre algun dia:

  • basc
  • gallec
  • àrab
  • japonès
  • xinès
  • a fer animacions stop-motion
  • a tocar l’harmònica
  • fer acroioga en parella
  • ballar roda cubana
  • reflexologia
  • fer un hort
  • conduir una autocaravana

autocaravana

Enllaç permanent 2 comentaris

Teatre antitotalitari, crònica teatral a Núvol

Abril 20, 2013 at 3:01 pm (cabories, crítica) (, )

Teatre antitotalitari
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013

Mariona Sanfeliu ha anat al teatrelliure i a la SalaFlyhard i reflexiona sobre el teatre antitotalitari

Publicat a Núvol

Recentment i en un mateix cap de setmana vaig tenir el privilegi de viure dues experiències teatrals de primer ordre, un plaer pels sentits i una fugida de la realitat (la quotidiana, la meva particular) per endinsar-me de ple, de la mà dels personatges, en una altra realitat paral·lela, però que també és la meva, la dels nostres dies. Es representava en dues obres de teatre en cartell a la ciutat de Barcelona: L’onada, idea i direcció de l’actor i director Marc Montserrat Drukkeramb text del dramaturg Ignacio García May, al Teatre Lliure de Gràcia, i la segona, El rei borni, del guionista i director Marc Crehuet, a la Sala FlyHard de Sants.

Eduard Farelo és Ron Jones a L’onada | Foto de Ros Ribas

Les vaig veure en dos dies consecutius, i ambdues em van deixar una grandíssima bona impressió, que va anar més enllà del gaudi estètic de la narració, de les interpretacions, l’escenografia o els recursos per a recrear atmosferes, per a transmetre idees, sensacions. Allò que em va fer gaudir amb intensitat les dues propostes va ser la seva connexió amb el moment present, i la seva apel·lació a la resposta de l’espectador.

Per a qui no n’hagi sentit a parlar, difícil a aquestes alçades, narren dues històries ben diferents, la primera basada en un fet real que va succeir els anys seixanta als Estats Units, i és fruit de cinc anys de treball i recerca documental, i que ha comptat amb l’assessorament de part dels protagonistes de la història; la segona, tot i que també es basa en un fet real, és una comèdia negra estripada sobre un tema d’actualitat.

La peça del Lliure tracta de l’experiment real que Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’història d’institut, feu amb els seus alumnes, per a intentar ensenyar-los com es va poder forjar la societat que va donar lloc, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme, amb els seus camps de concentració i extermini. Durant diverses setmanes va proposar-los seguir unes normes estrictes per poder formar part d’un moviment secret, “La 3a Onada”. El que havia de ser un exercici de classe, una mena de joc de rol, els permetria experimentar, sense saber-ho, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari, amb l’excusa del perfeccionament personal i col·lectiu a través de potenciar tres pilars: la disciplina, el valor de la comunitat i el valor de l’acció. (Si voleu saber més sobre com es pot induir a persones normals i corrents a entrar en l’anomenat “estat agèntic” d’obediència cega a “una” autoritat, la que sigui, no deixeu de veure l’impactant documental “La zona extrema”, la versió francesa de l’any 2010 de l’esgarrifós experiment de Stanley Milgram del anys 60 en relació a l’obediència a l’autoritat). L’abast i conseqüències de l’experiment van desbordar el mateix professor.

La peça de la FlyHard, al seu torn, parteix de la hipòtesi següent: què passaria si sopessin junts en el clàssic sopar de parelles, casualment i sense saber-ho, un mosso d’esquadra antidisturbis i el darrer manifestant a qui ha buidat un ull. Com reaccionarien cadascun d’ells en el moment d’adonar-se’n i com afectaria les seves vides aquesta trobada casual. L’obra tracta a través de l’humor, l’exageració i la metàfora, temes de molta actualitat, com són el discurs dels nostres polítics sobre la crisi i la seva gestió, l’ús de la violència per part del govern a l’hora de reprimir les protestes contra aquesta suposada crisi que els qui protesten veuen com una estafa, i més concretament les conseqüències de l’ús de les pilotes de goma en la dissolució de manifestacions. És sabut que hi ha un bon regitzell de persones que han patit lesions per impactes de goma, i el tema va agafar molt de ressò mediàtic amb el cas d’Ester Quintana; el text però havia estat escrit temps abans, inspirant-se en el cas d’un noi italià a qui li havia passat el mateix l’any 2010.

El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard

El rei borni ets el convidat de pedra del sopar amb què comença l’obra, mentre que en la proposta de L’Onada l’espectador composa la tradicional quarta paret de l’aula on transcorre l’acció. La naturalesa de la FlyHard, de dimensions minúscules, et fa viure les escenes gairebé en primera persona; és una una sala deliciosament petita que fa encara més intenses unes interpretacions molt naturalistes, on els personatges femenins són més arquetípics (la pijo-progre de la Ruth Llopis i la “garrula” de la Betsy Túrnez), però destil·len veritat, estan despullades d’artificis; els actors poden permetre’s el luxe de gairebé xiuxiuejar el text, o com fa Miki Esparbé en un moment, concentrar tota la intensitat de la recreació de les emocions del personatge en les llàgrimes del seu únic ull. Les dimensions de la sala i la disposició clàssica dels espectadors generen en canvi al Lliure un relat més cinematogràfic dels fets, i les interpretacions han de ser més grans, més exagerades, per bé que la companyia de joves actors donen al conjunt dels personatges dels estudiants una innocència i una espontaneïtat molt aconseguides.

Ambientades en moments històrics molt allunyats, els anys setanta la primera, amb referències als fets esdevinguts durant la segona guerra mundial, i en el nostre temps la segona, les dues obres conviden els espectadors a presenciar la violència, no tant en la seva execució sinó en la seva formulació teòrica i en la seva justificació.

En el cas de L’Onada, els valors de la disciplina, la comunitat i l’acció són pervertits per a justificar la violència contra la llibertat, exercida sota el paradigma de l’autoritat, per tal d’aconseguir conduir les persones, els alumnes de l’experiment, per les vies de la uniformitat i la fe cega en el líder. La innocència dels joves que viuen un moment històric convuls, sumat al carisma del professor, és el caldo de cultiu per l’acceptació acrítica del seu discurs totalitari.

En el cas de El rei borni tractem amb l’anomenada “violència legal”, aquella que és exercida pels agents de l’ordre públic contra els manifestants, la dels “gestors de masses” diu el text amb àcida ironia. També veiem la violència del discurs de la por: “Nosaltres tenim les armes, nosaltres manem i les coses es queden com estan”, li retreu el personatge del manifestant ferit al mosso. Però també és la violència del rentat de cervell a què han de ser sotmesos aquests per executar aquestes ordres fins al punt de relativitzar el mal causat com a “dany col·lateral” o justificar-lo com si pel fet de ser-hi el manifestant s’ho busqués. I també es violenta el polític cada cop més en sentir-se dir una vegada i una altra el mateix discurs après sobre la crisi, repetint en loop les paraules “austeritat”, “mesures”, “ens hi veiem obligats”, a qui cada vegada li costa més verbalitzar amb coherència unes raons suposadament científiques i argumentades sobre la situació de crisi que vivim.

El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard | Foto R. Blanch

Tanmateix, el text de Crehuet no és reduccionista ni maniqueu: el mosso acceptarà canviar la seva forma de veure el món per amor, i ni el manifestant ni la seva parella són herois (ell viu dels diners paterns i ella es revela força esnob tot i parapetar-se en un discurs d’esquerres) i tenen les seves incoherències i clarobscurs. És l’espectador qui s’haurà de fer més preguntes sobre els personatges, ja que aquests no queden tancats en una sola definició.

El teatre contemporani de Montserrat i Crehuet posa la lupa sobre aquestes violències institucionalitzades, com podria haver-lo posat sobre moltes de les altres violències que ens envolten: la violència exercida contra les dones en cada comentari sexista o broma suposadament galant sobre l’aparença física d’una companya a l’oficina; la violència dels falsíssims models publicitaris de famílies tipus, d’enaltiment de la joventut com a ideal i del cànon de bellesa imperant; la violència contra el diferent (amb el ciberassetjament a les escoles); la violència contra la pobresa, la violència contra el dèbil, i la violència que suposa el silenciament de totes aquestes violències.

No desvelarem com va acabar l’experiment de Ron Jones, per qui pugui anar-la a veure o vulgui buscar-ne la versió cinematogràfica, ni l’evolució que fan els personatges del manifestant i el mosso d’esquadra ni què succeeix al final, perquè és la gràcia de la proposta d’El rei borni, (que esperem i desitgem que segueixi rodant per altres sales de major aforament). Però sí que en destacaria que en els dos casos l’he trobat un teatre necessari, intel·ligent, madur, que desperta l’espectador de la letargia de la nostra més o menys confortable (tot i que no per a tothom igual) quotidianitat, i que ens passa el testimoni per tal que assumim la nostra part de responsabilitat en els drames que acabem de presenciar. Montserrat ens fa un recordatori de fets del passat que poden il·luminar el nostre present (no oblidar els fets de la història per a no repetir els mateixos errors); Crehuet ens presenta un retrat del nostre present perquè puguem decidir com volem que sigui el nostre futur.

L’Onada acabava amb la pregunta “I ara, què…?”, del professor, encarnat per un gran i contundent Farelo, que perfectament es podia interpretar com una pregunta de l’autor al públic: “I ara què fareu amb això que heu vist?”, mentre que a El rei borni el personatge del mosso d’esquadra, colossalment interpretat per Alain Hernández, ens preguntava als espectadors si nosaltres teníem les respostes, perquè fins aleshores vivia sense fer-se-les, però ara les té dins del cap i ja no se’n van.

Ningú va dir que fos fàcil el discerniment crític sobre el que passa al nostre voltant. Com al mite de la caverna de Plató la veritat ens pot enullernar, i podem arribar a pensar que érem més feliços creient que les ombres que vèiem dins la cova eren “la” realitat. I és que les dues obres ens alerten dels perills de deixar que algú altre ens digui quina és la veritat sobre la realitat. Busquem-la, doncs, per nosaltres mateixos. Fem-nos preguntes, i busquem les respostes.

19.04.2013

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

L’edició, unplugged, o la fe dels petits editors, a Núvol

Abril 19, 2013 at 3:07 pm (anecdotes, cabories, cites)

L’edició, unplugged
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013

Publicat a Núvol

La Llibreria Documenta ha organitzat una trobada amb editors independents sota el lema ‘Nosaltres som els altres’, que ha reunit 21 segells indies de Barcelona. El llibreter Josep Cots ha fet de mestre de cerimònies. I Mariona Sanfeliu hi ha estat i ens ho explica.

‘Nosaltres som els altres’ a la LLibreria Documenta

Música clàssica per a amenitzar l’arribada de la gent, tràfec de cadires, moviment de cables pel micròfon i l’altaveu, El Llibreter amatent i diligent amunt i avall de la botiga arraconant enormes i pesades taules de llibres per a fer lloc al públic assistent. Ha pagat la pena l’esforç perquè la tertúlia pre-Sant Jordi “Nosaltres som els altres” que ha reunit 21 editors independents ha aplegat una bona munió de gent encuriosida i interessada per la proposta. El gran poder de convocatòria del llibreter Josep Cots ha deixat a bona part dels assistents a peu dret a l’entrada o traient el nas entre els prestatges i les llibreries, perquè la idea de dedicar el Sant Jordi d’enguany a l’editor artesanal, al petit, al microeditor, amb una llarga tradició a Catalunya i recentment renovada amb noves fornades de joves editors és, en els temps que vivim, agosarada i molt lloable.

La falta de cobertura d’internet al bell mig de la botiga convidava als tuitaires compulsius a deixar-se estar de piulades i etiquetes per cobrir via Twitter l’acte d’aquest vespre, i fer-lo així analògic i verbal, desenxufat, unplugged.

Els editors convocats al “Nosaltres som els altres, i que seran destacats en la parada de Sant Jordi de la llibreria Documenta d’enguany eren els següents, segons la classificació personal de Cots: Dalmau i Club Editor (clàssics de llarga trajectòria), LaBreu i Blackie Books (moderns), Males Herbes i Periscopi (acabats de néixer), Adesiara i Ela Geminada (erudits), Alrevés i Raig Verd (més lleugers), Sajalín i Alpha Decay (de narrativa arriscada i d’experiència) o amb contingut sociopolític, con Dau edicions o Virus, a més d’Alfabia, Asteroide, Minúscula, Arola, 1984, Días Contados i Cómplices. Tots ells representen en paraules de Josep Cots: “artesania, tradició i noves generacions unides per l’amor a l’edició, a la creació literària i a les humanitats.”

Diria que a molts l’estona se’ns ha fet curta, i probablement més d’un s’ha quedat amb ganes d’aprofundir en el coneixement d’algunes de les editorials, que per començar no han fet ni una roda de presentació (“Tots ens coneixem, oi?” celebrava distès el llibreter, en presentar l’acte). Donat que eren molts els representants de les vint-i-una editorials, la forma d’estructurar la trobada ha estat si més no enginyosa: consistia en llegir a l’atzar les respostes escrites en paperets que cada un dels editors i editores li havia donat a quatre preguntes formulades prèviament. Eren les següents: “Quin llibre t’agradaria haver editat i no has pogut mai (o fins ara)?”; “Quin és el teu fracàs més injust o estrepitós?”; “Quins són els malsons de l’editor?” i la divertida i darrera pregunta “Què es pot ser després de ser editor?”.

Sense gaire ordre ni guió, sinó fluint moguda per l’atzar dels paperets, la conversa ha anat divagant entre les reflexions personals més o menys autobiogràfiques dels editors (parlaven de l’“autoexplotació” laboral a que se sotmet l’editor artesanal), la troballa de punts comuns en l’ofici (com la por a les devolucions de llibres, el risc com a constant en les seves decisions…), les anècdotes simpàtiques sobre aquest o aquell llibre en concret, i una valoració més global i generalista de l’estat de la qüestió: “el” sector editorial…, “els” lectors…, “la” visibilitat…, l’alt volum de publicació vs el baix índex de lectors a casa nostra i en comparació amb altres països, la baixada de les vendes, la incursió de lo digital o l’amor compartit per tots ells a la lletra impresa…, entre d’altres temes.

Josep Cots, llibreter de La Documenta

S’ha donat durant la trobada el divertit i entranyable moment de la gibrelleta platejada amb avellanes passant de mà en mà entre el públic i el mateix cercle d’editors, talment com si en un ritual sagrat compartíssim l’aliment simbòlic d’un coneixement secret. Els riures còmplices, l’hospitalitat del llibreter impulsor de la trobada, i el to, gens victimista ni afectat dels editors, han subratllat com a valor la passió que senten per la seva feina així com l’amor per la literatura per damunt de tota altra consideració.

Una de les editores ha recordat que el seu ideal, probablement compartit per molts dels presents, és que un llibre et “toqui”, et saccegi, et remogui. Un altre dels editors s’ha comparat amb un anestesista, que col·labora perquè el cirurgià (l’autor del text) entri dins de les entranyes del pacient (el lector), i el modifiqui, l’arregli, el curi sense que gairebé se n’adoni en sortir de l’anestèsia del que l’ha modificat per dins.

I la metàfora més bonica de la nit, la de l’editor(a) que després només pot ser jardiner(a), perquè haurà aprés a plantar, a esperar, a veure créixer allò sembrat acceptant els seus ritmes i cicles propis, sovint incomprensibles, s’haurà avesat a les seves servituds, i a veure néixer plantes adventícies però també flors efímeres, meravelloses i úniques en la seva particularitat, però eternes en la seva repetició.

En Cots ha tancat l’acte: “Ens hem vist, ens hem conegut, ens hem tractat. Us heu fet visibles, doneu la cara. Nosaltres us ajudarem lluitant tot el que podrem”. I han seguit els beures, la música i les converses dins i fora de Documenta. Com ha dit un dels assistents: hem fet bullir l’olla pel Sant Jordi que, un any més, ja tenim aquí.

19.04.2013

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged

Enllaç permanent Feu un comentari

Homenatge al Cor Trobada

Març 10, 2013 at 10:38 pm (cites) (, , )

Enllaç permanent 1 Comentari

Catalans tenim una història, crònica a Núvol

Febrer 26, 2013 at 9:39 am (crítica) (, , , )

Catalans, tenim una història
Mariona Sanfeliu. TNC. / 26.02.2013

Publicat a Núvol

Mariona Sanfeliu ha pogut assistir a una prèvia d’Una història catalana de Jordi Casanovas, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran del TNC després d’un esforç de reescriptura per part de l’autor, que ja va presentar aquesta obra dins el projecte T-6.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

El bon grapat d’espectadors vam tenir el privilegi d’assistir a la funció prèvia a l’estrena de l’obra Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya vam gaudir de la cuina on s’està coent l’espectacle que s’estrenarà dijous que ve i que estarà en cartell, en principi, del 27 de febrer al 7 d’abril. Com a primera actuació amb presència de públic, i prèvia a l’assaig general que es farà dimarts, el director va avisar que podria haver-hi alguna parada per resoldre algun problema tècnic que hi pogués haver, tot agraint-nos també que féssim de “conillets d’índies”.

Pels aplaudiments i xiulets de felicitació finals crec que puc afirmar que la versió reescrita d’aquesta obra presentada a la Sala Tallers del mateix TNC en el marc del projecte T6 la temporada 2010/11 del director i dramaturg català Jordi Casanovas va agradar, i molt.

Una història catalana es podria haver titulat també “Catalans, tenim una història” o qui no recorda el seu passat no comprèn el seu present. La peça de Casanovas ens explica part de la nostra història entre els anys 1979 al 1995, i ho fa entrellaçant tres trames argumentals (una d’elles és completament nova respecte a la versió anterior, per tal de poder rescatar i contextualitzar un dels personatges) que s’entrellacen i es relacionen malgrat que inicialment la relació no és explícita i només les intuïcions ho poden fer sospitar. En un poblet aïllat del Pirineu rural les ànsies dels veïns per vendre els seus terrenys al millor postor topen amb la negativa d’una família que es nega a abandonar casa seva, i que per a protegir-se s’empara en la superstició dels vilatans i la seva por a la (suposada) bruixeria de les mestresses de la casa que les portarà a un aïllament de conseqüències insospitades i terribles; en un segon escenari la droga que circulava dels carrers de la Mina a les cases de la Barcelona rica, i el boom de la bombolla immobiliària en la Barcelona preolímpica, i en el tercer, aparentment deslligat, coneixem la història d’un català que per un motiu molt personal es refugia en la lluita de la Nicaragua revolucionària per a fugir dels seus propis fantasmes i de les seves covardies. En aquests tres escenaris es desplega davant l’espectador una tragèdia en tres temps, una tragicomèdia del nostre temps, impregnada d’un gran sentit de l’humor i d’una autocrítica sana i constructiva, que serveix per alleugir la intensitat emocional d’un text que va in crescendo però que ja començava fort en la primera escena en què la conversa entre els feréstecs veïns de la muntanya pirenenca ens situa en el punt de partida del conflicte.

Andrés Herrera i Pep Cruz a ‘Una història catalana’ de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

La dramatúrgia és, a parer meu, fascinant, per tal com atrapa l’espectador amb composicions que, tot i ser escenogràficament molt austeres, són denses i precises (magnífica la idea de la doble porta); les entrades i sortides dels personatges amb diferents caracteritzacions són complexes i incessants però estan molt ben travades de manera que en cap moment perds el fil; el treball actoral és màxim, perquè deu actors representen més d’una vintena de personatges, que han de parlar en diferents llengües, diferents accents (en català nord-occidental pirinenc, castellà dels suburbis, nicaragüenc) caracteritzacions, caràcters, excepte tres dels personatges que sí que es mantenen en el mateix paper al llarg de tota l’obra. Tots els intèrprets tenen un moment o altre de protagonisme i de lluïment, perquè tots els personatges tenen pes en la història, en les tres històries, tots els actors i les actrius es despleguen i es recreen en els personatges amb una intensitat i una entrega admirable. Destacaria potser per la seva jovenesa l’actriu Vicky Luengo en el paper de Laia de Farràs, i el veterà David Bagés pel desplegament d’accents i caracteritzacions tan dispars com és el vilatà pusil·lànime i el revolucionari sandinista.

Amb un punt de realisme màgic caldersià, les supersticions i allò sobrenatural es passegen per la narració (i fins aquí puc llegir), i sense arribar a demanar la implicació de l’espectador a la manera de les performances, els personatges de la història es dirigeixen al públic trencant a estones la separació entre la representació i l’espectador. Com a recurs dramàtic permet avançar en la història i presentar els personatges, si bé en el tercer acte es demana encara un plus més d’implicació, en convidar a part de la platea a entrar en l’escenari i apropar-se, integrar-se en el decorat (no tant com en l’anterior versió) per sentir i vivenciar l’intensíssima i vibrant culminació del relat en què les tres històries han anat convergint.

Una història catalana ens parla d’un temps i d’un país. D’un país, el nostre, i d’un temps en què semblava que hi havia molt camí per recórrer i molt per fer. Sobretot, calés. Semblava que progressar era senzill si anava acompanyat de diners. El país estava en venda. Les trucades i els favors, els pa de cada dia. L’eufòria de l’etapa pre-olímpica va obrir les portes al boom immobiliari i a l’auge de tota mena de personatges ambiciosos i sense escrúpols en tots els racons i en tota la societat, des del personatge de l’atracador i traficant d’heroïna Luis Calanda, que en el seu ascens dels suburbis als despatxos de la burgesia barcelonina com a propietari d’una agressiva immobiliària acaba per no respectar res ni ningú, als veïns supersticiosos i covards que no dubtarien en cremar la casa de les veïnes que no volen vendre la seva part de muntanya, però també per aquells que darrere de la defensa d’una revolució col·lectiva amaguen les seves misèries i les seves pròpies covardies.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

Una història catalana, en paraules del seu director, tracta de la identitat d’un poble (fantàstica feina de recolzament visual amb les imatges d’arxiu del vídeo projectat) i dels conflictes identitaris que viuen les persones en les fronteres (socials, territorials, emocionals); d’aquí li ve la (fantàstica) ambientació d’èpica westerniana (amb picades d’ullet constants al gènere, sobretot pel cop d’efecte del final de la segona part, impecable), que li escau a aquesta Catalunya terra d’oportunitats, territori per conquerir i -per comprar-, per defensar i per estimar, amb persones que com els herois dels westerns americans fugen de la seva realitat per amagar-se en una altra d’inventada (el món solipsista de les dones de Farràs), o de creada (“el Cala” passa a ser un Luis Calanda de corbata i americana). Jordi Casanovas s’endinsa en el fangar de la nostra història recent per a ajudar-nos a entendre qui som i d’on venim.

Una història catalana també parla, com tants grans obres, de l’amor. De l’Amor en majúscula, de mares a filles generació rere generació, de l’amor a la terra (“Vendre’s la muntanya? Mals catalans!”); de l’amor mai assolit, de l’amor que no es va saber donar. En aquest retaule pintoresc de personatges ferits cada escenari treu les seves urpes quan se sent assetjat, autodefensa en forma d’escopeta, de navalla, o de fusell, on lluiten per conservar el que se’ls vol prendre, per assolir el que anhelen o que se’ls ha negat, o per oblidar els fantasmes del passat i crear un futur millor.

Jordi Casanovas ha comptat amb Ferran Utzet com a ajudant de direcció, amb l’assessorament lingüístic pel català nord-occidental pirinenc i l’argot castellà de Noëlia Motlló i Ramon Sistac (OLLPP-UdL); l’escenografia la signen Sebastià Brosa i Elisenda Pérez; el vestuari és d’Albert Pascual; la il·luminació (gairebé un personatge més de l’obra) és de David Bofarul i el so de Damien Bazin i Roc Mateu. Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Amor de tres densitats

Febrer 14, 2013 at 9:21 pm (cabories) ()

Tot i que soc més de #joSantJordi, avui caic en la temptació de jugar amb el famós símbol de l’amor, el cor. Aquest que m’ha caigut a les mans avui pot representar el meu amor de tres densitats: amor a mi mateixa, amor pels animalons que estimo, i amor per les persones que estimo i les que estimaré. Tres densitats, o tres graus, o tres destinataris del mateix amor, i igual que els líquids de diferent densitat que d’entrada són impermeables l’un a l’altre, quan els sacseges es barregen i confonen l’un en l’altre, i l’altre en l’un, tot i que cada element conserva la seva entitat, i a la seva química. M’allargaria dient allò que és imprescindible que ens estimem bé a nosaltres mateixos per estimar els altres…, que l’amor a la Canica m’ha ensenyat moltes coses sobre fidelitat, constància i incondicionalitat, i que cada dia aprenc a estimar millor a la personeta que he deixat que se m’incorporés al viatge a mig camí, i que espero estar ben atenta per reconèixer el proper destinatari del meu amor en un futur-present proper. Però crec que no caldrà. Bona nit de xiu-xiuejos i carícies compartides per a tots aquells que la tingueu, sigui avui, sigui per Sant Jordi, el nostre dia dels enamorats, o pels afortunats per a qui ho és cada dia de l’any.

amor3densitats

Enllaç permanent 4 comentaris

La meva llista, per fi

gener 10, 2013 at 6:30 pm (inventaris)

Vist l’èxit aclaparador que ha suposat per a un molt bon amic, em decideixo, per fi, a llençar la meva petició a l’univers de com m’agradaria que fos el meu proper company de vida. Com que explica molt bé de què va aquest joc el propi Jaume en la seva entrada de l’estiu passat, aquí us deixo la seva versió de la idea, per si no s’entengués :)

A mi ne n’han sortit 110, de característiques. Sent que avui és 10-1 quedaria molt millor 101, ho sé, però no m’he atrevit a coartar la meva pròpia petició, i com diu el Jaume, “posats a demanar, fem-ho a l’engròs”!!! Aquí va l’inventari:

Accessible, actiu, adaptable, adult, agraït, alliberat, amable, amic, apassionat, atractiu , atrevit, barbut, bo, bromista, capaç, carinyós, ciclista, clar, coherent, compromès, comunicatiu, conscienciat, creatiu, crèdul, cuidador, curiós, curós, decidit, despert, destre, detallista, disponible, divertit, dolç, ecologista, emocional, enamorat, endreçat, energètic, enèrgic, energitzant, enginyós, engrescador, entusiasta, eròtic, escoltador, espiritual, espontani, excursionista, expressiu, fàcil, facilitador, feliç, fidel, flexible, fort, galant, generós, guapo, home, honest, humil, independent, intel·ligent, intrèpid, intuïtiu, juganer, lector, lleuger, lluitador, madur, màgic, masculí, meticulós, “motero” (no és imprescindible ;), musical, natural, “ninyero”, obert, optimista, organitzat, pallasso, parlador, participatiu, perseverant, petoner, planer, positiu, predisposat, realista, reflexiu, resolutiu, rialler, romàntic, sa, seductor, segur (d’ell mateix), sensible, sensual, senzill, sincer, solidari, somiador (una miconeta), sorprenent, tendre, tranquil, transparent, valent, viril, vital.

Que així sigui… o alguna cosa millor!

#Ynohasefaltadesirnadamás

@marionaxs

110

Enllaç permanent 4 comentaris

Resum del blog 2012 (2012 annual report)

gener 1, 2013 at 11:11 am (inventaris)

I ja que me’l fan automàtic… l’informe anual del meu any (menys blogger que altres anys, per cert)

https://inventariant.wordpress.com/2012/annual-report/

  • Resum general: 22 posts (3 menys que el 2011), 60 imatges (=2011!), equivalent a una per setmana (no està malament… ;) El que em resulta curiós és que el post amb més visites del 2012 sigui el de Sant Jordi de 2010…! què m’està volent dir això… algun avís d’estancament, potser…? ho trobo significatiu… M’agrada que el post de Saramago de 2008 segueixi rebent visites, i el post sobre  el paral·lelisme Baraka-Avatar del 2010 també. És tan xula aquella escena… :)

crunchy numbers

  • Posts més llegits, tots antics! ells t’ho posen el positiu: Your writing has staying power”! què macos… enlloc de dir que no tens tantes visites en els darrers escrits… segueixen amunt la crida del text “Ensayo sobre la ceguera”, les lletres del segon disc del grup Manel, la felicitació de Sant Jordi que era de la Generalitat, per cert, el Braka’s Balineses Monkey Chant in Avatar, i el meu inventari de declaracions d’amor platònic :-)

Postsmesllegits

  • La procedència de les visites manté al podi el cada any més i més exitós blackblocs.blogspot.com, twitter, on cada cop remeno més, més que no pas a la blogosfera, facebook, i la web sobre temes de creativitat: micelulacreativa.com

procedencia

  • En el llistat de posts més comentats està el vídeo Mira’ls, no són invisibles, una iniciativa per visibilitzar les persones que viu al carrer. Zed Isdead ha desaparegut definitivament ( ;-D ) i encapçalen el rànking de comentaris el Jaume i la Mercè, seguit de l’Aurora. Tot queda a casa ;)

comments

Aquí l’informe sencer. A veure com serà l’any 2013 a nivell de blog… Feliç any nou!

Enllaç permanent 2 comentaris

Crònica a Núvol del concert de l’Agrupació Cor Madrigal

Desembre 26, 2012 at 9:47 pm (crítica) (, , , , )

Cor de cors

El passat dissabte 22 de desembre la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona va acollir el tradicional concert de Nadal de l’Agrupació Cor Madrigal, formada per cinc cors: L’Esquellerinc, elCor Albada, el Cor Ariadna, el Cor Madrigal i el Cor Signum. Enguany però va ser especial en tant que va ser alhora el concert commemoratiu dels 25è anys de l’Agrupació, constituïda legalment l’any 1987, tot i que la seva llavor, el Cor Madrigal, fou fundat per Manel Cabero l’any 1951.

Concert del Cor Madrigal | Foto d’arxiu de Noemí Riba

La direcció del concert va anar a càrrec de Mireia Barrera, que fou directora del Cor Nacional de España i que dirigeix actualment el Cor Madrigal des de 1993. Completaven els intèrprets la mallorquina Maria del Mar Bonet com a contralt solista, i un conjunt instrumental format per: flauta travessera i flautí, clarinet, oboè, tuba i dues trompetes, més percussió i orgue, que van tocar en dues posicions, a banda i banda de l’escenari o integrats dins l’orquestra.

El format de l’acte de celebració va consistir en la interpretació de dues peces compostes per a l’ocasió pel contratenor i compositor manlleuenc Jordi Domènech, sota el títol “Cant d’Amors de Ramon Llull”. El mateix concert va ser presentat a Vilafranca del Penedès el dia 16 de desembre, en el marc de la residència del Cor Madrigal a l’Auditori Municipal de Vilafranca, allà, el públic assistent va omplir l’aforament i va regalar una llarga ovació i aplaudiments al final del concert.

Els més menuts del cor infantil L’Esquellerinc van obrir el concert amb la cantada de quatre cançons tradicionals nadalenques sota la pacient direcció de Megan Albets en una mostra dels fruits del conreu de la música en els més petits; tot seguit es va sentir la tradicional nadala cantada per totes les formacions de l’Agrupació, composada com és tradició per a l’ocasió; i posteriorment més d’un centenar de cantaires de les quatre formacions restants van conformar el cor infantil, el cor de veus blanques i el cor mixt, actuant com a cor petit o cor gran segons demanava cada una de les peces.

El compositor ha fet una cantata amb la intenció de crear, segons paraules seves: “una mena de teixit coral que treu profit dels diferents timbres i colors dels conjunts vocals i que explora també altres efectes com el contrast entre les veus infantils i les madures, entre les masculines i les femenines i entre el so del grup gran i d’un de petit.”

El títol de la cantata “Cant d’Amors de Ramon Llull” dóna protagonisme a dos dels seus textos, fragments del Plany de la Verge de Ramon Llull, també conegut com “Augats, seyós qui credets Déu lo Payre” però es compon de textos de temàtica mariana provinents de l’Antic i el Nou Testament, i es centra en la figura de Maria. La narració contraposa la jove verge Maria amb l’adulta, on expressa de manera directa el dolor i les vivències provocades per la traïció de Judes, i per la passió i mort del seu fill. La imatge del programa de mà reflecteix aquesta dualitat de dona jove i terrenal, ingènua i innocent, que rep la notícia que infantarà el fill de Déu, amb la dona madura, l’espiritual, que es desfà de dolor per la mort del fill.

Alternant moments de tendra sonoritat del cor infantil, la dolcesa del cor de veus blanques o la potència i magnificència del cor mixt format per tots els cantaires de l’Agrupació Cor Madrigal, el bressolar del clarinet al Regina Coeli Laetare i el contrapunt de la percussió en els moments de major dramatisme, el concert va transcórrer des d’un Magnificat que feia humitejar els ulls a l’Ameni al “tutti” del Nigra Sum.

El lament del número “Ah dolenta marrida” va ser bellament cantat per una Maria del Mar Bonetque va proposar una interpretació intensa i emotiva però continguda, tant pel paper del desconsol de Maria com pel fet de ser el contrapunt del cor de cantaires, vertaders protagonistes del concert.

I n’éren els protagonistes perquè el món coral el fan els cantaires. També els directors, i les entitats, però especialment totes i cada una de les persones que fan de la música part indispensable de la seva vida. Els cantaires que li dediquen el seu temps, es formen i aprenen música, però també convivència, valors culturals, i per què no, valors de país, com han testimoniat cantaires de diferents generacions recollits en l’article Agrupació Cor Madrigal, un quart de segle. La tradició de corals amateurs a Catalunya és gran, i entre d’altres coses omple el buit de cors professionals que hi hauria d’haver. Potser no es viu amb l’entusiasme dels fundadors, i amb la sensació que el que feien conformava un país, però segueix convocant a moltes persones d’arreu al voltant del cant coral. Potser vam trobar a faltar un record i un reconeixement més evident als cantaires de cada una de les corals, però el regal de poder veure el mestre de mestres Manel Cabero, Creu de Sant Jordi del 2002, dirigint a tot el cor i al públic amb “El noi de la mare” va donar un toc ben emotiu al final de la celebració.

Amb un paral·lelisme si més no impactant, obriren el concert la innocència de les veus de l’Esquellerinc i una Nadala, “Sento el fred de la nit” que musicant un poema de Salvat Papasseit recorda que “Demà posats a taula oblidarem els pobres” i Jesús que serà nat, “després de mirar-nos arrencarà a plorar”, i el va cloure el record emocionat de Manel Cabero per les darreres víctimes de la insània als Estats Units. Probablement l’infant Jesús tornaria avui a plorar.

Auditori de Barcelona, 22 de desembre de 2012, 20h. Intèrprets: Cors de l’Agrupació Cor Madrigal: L’Esquellerinc (Manel Cubeles, direcció); Cor Albada (Pablo Larraz, direcció); Cor Ariadna (Júlia Sesé, direcció); Cor Signum (Jordi Marín, direcció); Cor Madrigal (Mireia Barrera, direcció). Veu solista: Maria del Mar Bonet 

Conjunt instrumental: Bernat Castillejo, flauta travessera i flautí; Maria Crisol, fagot; César Femenia i Nicola Barreca, trompetes; Juan Batista Domènech, tuba; Marc Cabero, percussió; Ibin López, clarinet; Dolors Almirall, oboè; i Aaron Ribas, orgue.

Direcció Mireia Barrera

Mariona Sanfeliu

26/12/12

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Crònica a Núvol “Carlos Núñez a Barcelona: doble ració”

Desembre 22, 2012 at 4:54 pm (crítica) (, , , )

…I m’estreno al Calàndria de Núvol el 19/12/12 amb un article sobre Carlos Núñez, quina il·lusió!!!

Carlos Núñez a Barcelona: doble ració

Mariona Sanfeliu Barcelona / 19.12.2012

Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”. Carlos Núñez en acció En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres. En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert. L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana ”Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l’”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven. Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.

I en castellà:

Después de bastante tiempo sin aparecer por nuestras tierras, Carlos Núñez nos ha obsequiado con dos privilegios en una misma semana. En el acertadísimo cobijo del Centre Artesà Tradicionàrius, su director Jordi Fàbregas presentaba y daba paso a la proyección del documental “Brasil somos nós” grabado y dirigido por el director gerundense Robert Bellsolà. Al día siguiente Carlos Núñez ofrecía con el cartel de entradas agotadas un concierto en la iglesia de Santa Maria del Pi para presentar su nuevo disco “Discover”.
En la calidez del auditorio del CAT los afortunados que nos desplazamos allí disfrutamos de poco más de una hora de un documental muy logrado sobre las peripecias de Carlos y su equipo y familia, en su búsqueda de un bisabuelo trombonista que se fue a Brasil y al que le perdioron la pista. Explicaba la tradición familiar que lo habrían matado al poco tiempo de llegar, quizá por una pelea, quizás por una rencilla profesional, pero la leyenda nunca fue contrastada, ni supieron nunca más sobre su paradero. La idea inicial de buscar algún rastro de su vida, tal vez descendientes, lo llevó a conocer este vasto y hermoso país que es Brasil, que lo cautivó y sedujo durante los tres años que duró su búsqueda. Una búsqueda que empezó a tomar aires detectivescos con el descubrimiento de un músico de apellido “Nunes” que hizo fortuna en el ambiente musical de la época y compuso melodías y piezas con reminiscencias sospechosamente gallegas y españolas. El documental se basa en las grabaciones que el cineasta catalán hizo acompañando a Carlos por el país, y el montaje y la postproducción se encargan de ir desgranando la trama, la narración de una investigación y un descubrimiento. La hipótesis de que este músico pudiera ser su bisabuelo, que hubiera adoptado una nueva identidad “abrasilerada” va tomando forma, y se nos explica con una base teórica que es toda una clase de musicología; asistimos también a momentos de lo que finalmente sería la grabación de su magnífico disco “Alborada do Brasil” editado en 2010, con trece maravillas que exploran las conexiones entre la música brasileña y algunas de sus raíces celta, con la colaboración de Carlinhos Brown, entre otros artistas.
En el concierto en Santa María del Pi en el marco del 14 º Festival del Milenio Carlos Núñez y los músicos que le acompañaban (el inestimable Pancho con su guitarra, voz y maravillosa zamfona, el gran percusionista y hermano Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinner y con la colaboración de dos jóvenes gaiteros barceloneses y un también joven organista de la iglesia) como siempre Carlos pusieron la parroquia en pie. Las primeras notas del “Canto do afiador” de su primer disco presagiaban un gran concierto.
El artista ha interpretado temas de su nuevo disco, como el “Salve Finisterrae” con homenaje y recuerdo a Montserrat Caballé, el inédito villancico latinoamericano “Diferencias sobre la gayta” que suena en sus primeras notas misteriosamente como “El noi de la mare”, el reconocido tema de la banda sonora de “Mar adentro”, y otros como “Galleguiña” o “Camiño de Santiago”, presentes también en sus discos anteriores. Con las animadas “Passacorredoiras” el entusiasmo de un fiel seguidor del primer banco que se ha puesto en pie ha hecho levantar todo el público, casi por contagio, y de ahí hasta el final del concierto con algún “¡Fenómeno!” Y “Viva Galiza” incluido, ya ha tenido al auditorio rendido a sus pies, como ocurre tan a menudo en sus conciertos. Personalmente “Amanecer” me ha vuelto a poner la piel de gallina, el “An dro” me ha hecho bailar, y “Feira de mangaio” me ha emocionado y transportado a Brasil. El Carlos Núñez trovador, contador de historias, hablador y bromista nos ha hecho disfrutar con cada introducción, con cada presentación de tema, y la interpretación de cada uno de los instrumentos que maneja ha estado al nivel del virtuosismo al que nos tiene acostumbrados, en este caso con un protagonismo más discreto en favor de los otros intérpretes que le acompañaban.
Poco queda por decir que no se haya dicho ya de Carlos Núñez, bautizado como “El Jimi Hendrix de la gaita”, pero sí destacaría que ha sido un concierto fresco, motivador, como si se tratara de aquel primer concierto a finales los noventa cuando sorprendía a todos con su disco “A Irmandade das estrelas” y tocaba en polideportivos por los pueblos de Cataluña, y que despertó mi admiración de flautista amateur de dieciséis años. Tantos años después y con tanto mundo recorrido a sus espaldas, acompañado de tan buenas críticas y habiendo tocado con músicos de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o nuestro Jordi Savall, Carlos Núñez no olvida al final del concierto de saludar con dulzura a la abuelita gallega que le lleva a su nieta para que la conozca, de hablar con los jóvenes músicos que lo admiran y a quien quizá, quién sabe, invitará a tocar en un próximo concierto, de repartir sonrisas y compartir anécdotas con todo aquel que se le acerca. Esta calidez y la positividad que emana dejan un muy buen sabor de boca entre quienes la vamos a escuchar, y le auguramos un futuro lleno de novedades, logros, aún más sorpresas, y seguro buena, muy buena música.
—-
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Mazùt de Baró d’Evel Cirk Cie, crítica teatral publicada a Núvol

Desembre 19, 2012 at 4:28 pm (crítica) (, , , , )

El 17.12.2012 em van publicar la meva tercera crítica teatral a Núvol, aquesta vegada d’un espectacle a mig camí entre el teatre i el circ d’una companyia francocatalana que m’agrada molt: Baró d’Evel Cirk Cie.

Aquí la teniu: Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara” i aquí la transcric:

En el deliciós espectacle Le sort du dedans la companyia Baró d’Evel Circk feia passar l’espectador dins la seva petita carpa circense a través d’uns tubs sonors, un espiral t’engolia dins el que seria una magnífica estona de circ, música, dansa entre humans, un cavall, i un contrabaix. Enguany Mazùt es presenta com una proposta més teatral. El ball d’un cavall a l’inici, el lent caminar d’una gossa al final. Instint i cor. Treballada simbiosi de circ, dansa, música i arts plàstiques que arrossega a l’espectador per les emocions, els sentits i la intuïció més que no pas per la raó.

Un espectacle que reflexiona sobre l’animalitat que rau en tot ésser humà i la seva acceptació.

Dos intèrprets en escena, Blaï Mateu Trias, i Camille Decourtye, omplen l’escenari amb un desplegament profús de la seva corporalitat: la dansa, l’acrobàcia, la gestualitat, la veu, tot es posa al servei d’una narració imprecisa. Assistim a una lenta transformació, a un canvi (Mazút en rus i en grec vol dir “canvi”, però també “petroli”, d’aquí l’ambientació en una fàbrica i l’element negre que impregna les teles al principi i al final de l’obra). La mutació dels personatges inicials, reconeixibles, racionals, quadriculats, un home i una dona que treballen amb taules, cadires i papers, i que poc a poc van alliberant la seva animalitat. Es van embolicant, són engolits literalment pels papers, necessiten cada cop més espai vital, es desmunten, es despentinen, es mimetitzen l’un en l’altre, es confonen el seu gènere masculí i femení, es complementen també en una recerca per tot l’espai, una recerca de no se sap què, no saben cap a on, ni fins quan: “No sabem perquè però continuem, oi?” s’interpel·len l’un a l’altre, i alhora interpel·len a l’espectador atent.

Mazùt té moments de gran lirisme, com el dels dos protagonistes esgotats per la recerca respirant acompassadament, gairebé musicalment, o com el so de les gotes omplint l’escena; de monotonia i fatalisme en alguns passatges, ritme i color en d’altres. Per aquesta meravella de recurs escènic poc vist, Baró d’Evel Circk Cie ha comptat amb l’ajuda de l’enginyer de gotes Thomas Pachoud i del conseller de rítmica i música Marc Miralta. Grans aportacions per a un espectacle on la música, la il·luminació, l’aigua, els sons de les gotes i també els fets amb el propi cos, així com també els silencis, acompanyen el misteri i la poesia intimista de tota l’obra.

També té moments pertorbadors, com la gota d’aigua incessant que l’atribolada cantant acaba integrant en el seu repertori bucal fins a trobar-li la gràcia, almenys durant una estona, per acabar amb un esgarip desesperat i un udol, o la màscara de pintura blanca que empastifa el rostre d’ell, sense que ni tan sols se n’adoni, fins que l’altre, ella, li fa notar. Talment com a la vida mateixa: suportem càrregues imposades i mirem d’integrar-les abans que ens esclafin, vivim amb màscares que només els qui més ens estimen i coneixen ens poden ajudar a reconèixer.

El mot ‘Mazùt’ vol dir ‘canvi’ en rus i en grec.

Al llarg de els seus personatges es transformen, muten, evolucionen. Interactuen entre ells o fan solos dansats, ballats i cantats. La presència tranquil·la d’una gossa evoca la seva pròpia animalitat. I la figura mítica del cavall esdevé la metàfora de l’instint, de la força, de la bèstia que ens habita. Aconsegueixen amb una bellesa inusual i corprenedora una de les coses que es proposen: portar a l’espectador a endinsar-se i gaudir de l’«aquí i ara».

La companyia ha treballat aquesta peça en col·laboració amb artistes catalans, com la companyia Mal Pelo, grup creatiu format per Maria Muñoz i Pep Ramis, que han aportat la seva trajectòria en l’aproximació al moviment basat en el fons i no tant en la forma, i el seu enfocament surrealista de la dansa, amb l’animalitat com un dels seus interessos principals. I també francesos, com el dissenyador Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel. Gràcies a aquest darrer artista l’espectador ha tingut la possibilitat d’endur-se a la sortida un exemplar imprès al moment del cartell de l’obra. La cua era llarga i els somriures de complicitat i admiració a la sortida del teatre, molts.

Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias / Col·laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis (Mal Pelo) / Il·luminació: Adèle Grépinet / So: Fanny Thollot / Vestuari: Céline Sathal / Consell rítmica i musical: Marc Miralta / Enginer de gotes: Thomas Pachoud / Producció: Marie Bataillon, Marie Dubois

Al Mercat de les Flors, del 13 al 16 de desembre de 2012

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

L’acolliment familiar al programa “El Mirall” de Catalunya Ràdio

Desembre 13, 2012 at 10:36 pm (cites) ()

El passat dimecres al programa El mirall de Catalunya Ràdio van tractar el tema de l’acolliment familiar.

Hi van parlaran de l’acolliment familiar coneguts meus, entre ells, l’acollidor del germà de la meva nena acollida, i entre els testimonis també vaig sentir coneguts, i va ser citat en antena un dels meus comentaris a la seva pàgina de facebook! ;)

Aquí us deixo els textos de la seva pàgina a Facebook, els comentaris i reflexions que es van anar fent allà i també a twitter, i per descomptat l’enllaç a l’àudio del programa:

Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.07.44

Parlarem de l’acolliment familiar. Persones que decideixen ajudar els menors oferint-los un entorn familiar fins que puguin tornar amb les seves famílies o puguin ser adoptats.

“Heu acollit un infant? Us ho heu plantejat però encara no ho heu fet? Coneixem prou l’acolliment familiar? És el mateix un acolliment que una adopció? L’adopció d’infants catalans passa, necessàriament, per l’acolliment? De tot plegat, “El mirall” en parla amb Núria Canal, directora de l’Institut Català d’Acolliment i Adopció de la Generalitat; amb Lluís Vallès, que té 2 adolescents en acolliment; amb Brauli Narvon, d’una família acollidora d’una nena de 4 anys; amb David Roman, educador d’un centre de menors que té acollit un adolescent amb necessitats educatives especials, i amb tots els qui ens vulgueu explicar el vostre cas.”

Comentaris via facebook

Anna M.M. A mi m’agradaria animar a la gent jove, jo tinc 29 anys i en fa mes de dos que tinc un nen maravellos acollit.
Es una vivença molt gratificant. 

Mariona S. S. Caram Anna! Jo en tinc 32 i una nena de vuit acollida des de fa uns dos anys també i ja soc la més jove de l’associació de famílies on pertanyo (afabar)… Tu baixaries la mitjana d’edat encara més!!
Maria S. M. Hola, em dic Maria S. Sóc una estudiant de segon de batxillerat i estic fent el treball de recerca sobre els acolliments familiars. M’agradaria molt poder contactar amb famílies acollidores que em volguessin respondre unes preguntes sobre les seves experiències. Moltes gràcies.
Mariona S. S. Potser ja ho has fet, Maria, però en cas que no, aquí trobaràs força informació, i a través del mail de contacte et podem dirigir a famílies acollidores que et puguin ajudar: www.afabar.org A l’enllaç recursos > altres associacions trobaràs els enllaços a altres associacions com la nostra o similar que també et poden donar un cop de mà. Salutacions!
Maria S. M. Moltes gràcies! Ara entraré a la pàgina i us enviaré un email!

Comentaris via twitter
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.27.04
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.07
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.18

…i tuits que són transcripcions de la conversa mantinguda:

  •  Núria Canal “L’acolliment familiar és un acte desinteressat i altruïsta, pensat només per al benestar de l’infant”
  • Núria Canal “L’acolliment familiar és una figura de protecció que implica temporalitat i vinculació amb la família biològica”
  • Núria Canal “Hi ha diverses modalitats d’acolliment de durades molt diferents en funció de les necessitats i totes demanen un compromís”
  • Lluís Vallès “Els dos nens que vam acollir van venir amb mancances afectives i sense dinàmiques familiars i van apostar per formar una llar”
  • Lluís Vallès “mantenir relació amb la família biològica és una de les parts més dures i un focus d’inestabilitat, sol afectar molt als nens”
  • Braulio Narvon “La nena que tenim en acollida té 4 anys i distingeix entre els seus pares “de panxa” i els que tenen cura d’ella”
  • Núria Canal “una tasca importants de la família acollidora és acompanyar en la descoberta de la identitat, també de la família biològica”
  • Núria Canal “Encara que dolgui, quan el nen diu adéu a la família d’acollida és que s’ha triomfat en l’objectiu”
  • David Roman “Vam acollir un adolescent amb necessitats especials fa un any, ell està pletòric i ha avançat molt”
  • David Roman: Un dels moments més bonics va ser quan, parlant per telèfon, li vam sentir dir “Sóc aquí, a casa meva”
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.29

…Gràcies a vosaltres per ajudar a difondre aquesta realitat!

Serem una societat més cuidadora i sana com més infants tinguin una segona oportunitat.


Enllaç permanent Feu un comentari

El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus crítica teatral a Núvol

Novembre 28, 2012 at 7:00 pm (crítica) (, , , , )

El 13.11.2012 em van publicar la meva segona crítica teatral a Núvol*, i encara no me n’havia enrecordat de copiar-la!
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-tinent-dinishmore-de-martin-mcdonagh-al-versus/ i aquí la transcric:

Durant un mes podreu trobar en cartellera l’obra El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus Teatre, de mans de la companyia banyolina Tetrabrik. 

Martin McDonagh ens trasllada a un llogarret de la Irlanda dels anys noranta, on el temps sembla aturat. El protagonista, Mad Padraic, un sàdic terrorista solitari que no ha estat acceptat a les files de l’IRA perquè està massa boig, torna a casa a l’illa d’Inishmore quan la seva mare l’avisa que els seu gat no es troba gaire bé. El cas és que el gat és mort, atropellat o assassinat en circumstàncies no gaire clares, i en la seva mort s’hi veu involucrat un veí hippie amb poques llums però millor intenció, que en portar el gat mort a la mare del tinent entra en el pla de represàlies de Padraic, per a qui el gat havia estat el seu únic amic.

Obra coral, El tinent d’Inishmore ens presenta una galeria de personatges, que van des d’un traficant mediocre al veí desafortunat que es creua amb el seu gat passant per la germana del veí, companys de jocs sàdics en la infantesa del Padraic.

El protagonista viu en la doble moral. L’amor incondicional envers seu gat contrasta amb la pràctica de demanar als seus torturats quina part del cos prefereixen perdre. La naturalitat amb què ja de petit feia saltar ulls es correspon ara amb la facilitat per posar bombes als fish&chips en pro d’una Irlanda alliberada. El deliri de sadisme que ens presenta MCDonagh des de la primera escena va in crescendo i en algun moment pateixes que et facin saltar als cabells trossos de cervell per completar l’humor cafre. En aquest espiral de violència i absurd, les referències que et vénen al cap són inequívocament tarantinianes, o el film “Very bad things” de Peter Berg.


Una escena de “El tinent d’Inishmore”, de Martin Mc Donagh, al Versus Teatre

Cal destacar la direcció escènica de Joan Gómez, que resol amb encert els problemes que podria generar la petitesa de l’espai. L’escenografia i el vestuari són  ben senzills però contextualitzen visualment l’ambient resclosit i decadent dels personatges, i la direcció artística és de Salvador Duran, tots dos actors. D’entre el repartiment destacaria Tere Solà, la mare del protagonista (en altres muntatges aquest personatge és el pare) i la comicitat suau de Rafael Ferré en el paper de hippie.

Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Si esteu  a la petita platea del fons de l’escenari gaudireu (o no) de poder passar pel mig de l’escampall que queda en acabar l’obra. A mi personalment m’encanta, com m’agrada molt i gaudeixo de la música en directe que posaven la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic. Inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida. Més val que no hi aneu sopats.

Mariona Sanfeliu @marionaxs

* amb algunes ajudes en la redacció de l’editor ;)

—-

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Quin nom li posareu? crítica teatral publicada a Núvol

Novembre 12, 2012 at 1:19 pm (crítica) (, , , , )

El 31.10.2012 em van publicar la meva primera crítica teatral a Núvol.
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-nom-no-fa-la-cosa/ i aquí la transcric:

No voldria dir massa però tampoc voldria dir massa poc. “El nom” és una comèdia francesa de les bones, d’humor mordaç i ritme lleuger, amb personatges rodons, plens, de múltiples facetes, com les persones reals.

El nom al Teatre Goya Codorniu

Si bé en un principi creus que coneixes tots els personatges, el guapo fatxenda, el professor universitari amb ínfules, la dona amb estudis mestressa de casa seva, acollidora, cuidadora i servicial, a mida que l’obra avança cadascú va mostrant la seva realitat caleidoscopica, de més d’un color, no tot és tan senzill com sembla, ningú s’acaba en la seva aparença.

Perquè d’això i de moltes altres coses tracta l’obra: de les aparences, de la realitat, de la veritat i la mentida, de les veritats a mitges i les mitges mentides que es diuen a qui no vol saber tota la veritat. Tot, enmig de la quotidianitat més absoluta i recognoscible d’un sopar de família i amics en motiu d’una propera paternitat.

El títol de l’obra enganya però no decep: el nom no fa la cosa, és un macguffin molt ben trobat perquè aquesta juga amb molt d’encert amb les paraules (com acusen de fer al professor universitari que ho enreda tot amb el seu infantilisme disfressat de coherència). L’argument et porta i t’arrossega i et deixa expectant fins a un punt de l’obra en què el que creies que era el tema clau comença a derivar cap aquí i cap allà, d’un personatge a un altre, fent filigranes sobre el vertader i el fingit, l’aparença i el rerefons, el secret i el confessat, teixint i desteixint la conversa amb un ventall que va des de la més banal i corrent de les converses al més punyent dels retrets, a l’estil de Tracy Letts. La complexitat de les relacions s’imposa, les màscares van caient, la veritat va calant com la pluja fina que queia aquest vespre d’estrena sobre la ciutat.

El text, amb diverses capes de profunditat, es va desplegant com un camí entre la boira, només veus el que tens a dues passes. Cinc centes boques aguantant l’alè esperant la continuació d’un diàleg que havia començat innocent. Amb un humor intel·ligent (algú més s’ha rigut en la primera part de l’acudit d’Aristòtil? a mi m’ha fet molta gràcia) “El nom” també critica i se’n riu de la nostra societat edulcorada i autocomplaent, injusta i tan sovint hipòcrita, emparada, encara, en la doble moral. Aquells draps bruts que diuen que cal rentar a casa queden aquí ben esbandits.

A nivell teatral la gestualitat i el moviment dels personatges ajuda bàrbarament a definir-los; l’escenografia recrea amb molta fidelitat una casa viscuda, amb detalls d’actualitat com llibres de recent publicació a casa nostra, subtileses que perfilen els personatges i les seves màscares (retalls de diaris subratllats al fons de l’escena, al despatx del professor, la roba estesa a la terrassa, les joguines per terra, els plats que sembla que fumegin). Tot plegat et dóna ben bé la sensació d’estar veient una escena real per l’espiell d’una porta. Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer reblen el clau amb actuacions molt convincents i resoltes amb mestria, sigui amb rèpliques incessants o monòlegs ben sostinguts.

Còmplice i sabedor que s’hi reconeix i reconeix allò que veu, l’espectador no pot més que rendir-se a la catarsi de riure’s d’un mateix. L’obra de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière en la ben trobada versió de Jordi Galceran, amb referents molt fàcils d’identificar per l’espectador, i direcció de Joel Joan, convenç, distreu, fa pensar i fa passar una molt bona estona. Una delícia teatral.

“El nom”, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, Teatre Goya Codorniu, 30 d’octubre de 2012

Mariona Sanfeliu @marionaxs
http://www.inventariant.wordpress.com

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Em vull tornar a enrojolar

Novembre 8, 2012 at 9:52 pm (cabories) ()

A Porto l’any 2007 un noi gallec amb qui només havia intercanviat quatre paraules i algunes mirades en un festival de dansa, em va dir: “Eres guapa, guapa, guapa. Me han cautivado tus ojos, tu mirada… no quería irme sin decírtelo”. L’escena va ser especial a més perquè m’ho va dir després que ens trobéssim de casualitat (ehem) uns dies després d’acabat el festival, que ens havíem quedat a fer turisme per la ciutat propera amb unes amigues. Estàvem esperant un autobús i segons abans de pujar-hi em va apartar una miqueta per dir-me aquesta floreta.
No sabíem si ens tornaríem a veure més…, només tenia el seu nom. No cal dir que encara m’enrojolo quan recordo el moment, i la cara de no tocar de peus a terra que devia posar quan vaig pujar a l’autobús i les amigues encuriosides em preguntaven què què…
La gràcia ha estat que el destí, l’atzar… ha volgut que ens tornessim a trobar molt sovint durant els anys següents, o a les ballades de la Plaça del Rei, o a la Fira de la Terra, la darrera vegada ell amb la seva filla, havent-se separat, i jo amb la Sara, la meva filla acollida, molt més gran que la seva petita Luna. Ben curiós tot plegat.
El que sé és que tinc moltes ganes que algú em torni a dir unes paraules com aquelles.
I tornar-me a enrojolar.

^_^’

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Reportatge al programa Respira de BTV sobre acolliments

Octubre 24, 2012 at 9:35 pm (cites) ()

Bonic i encertat reportatge sobre l’acolliment familiar a BTV http://www.btv.cat/respira/

Felicitats a tot l’equip! (Surt la meva ICIF ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

L’impossible s’esdevé

Octubre 13, 2012 at 7:18 pm (cabories, cites)

La fragilitat de la vida, la fortalesa de les persones, la força de l’amor. El que semblava impossible s’esdevé. Podeu veure el tràiler clicant sobre la imatge. No cal dir que recomano molt la pel·lícula.

Des d’ahir que la vaig veure que no he parat de pensar en la història, en el relat, en els personatges que acompanyes, en les històries que no t’expliquen però que et pots imaginar. Fa unes hores m’acabo d’assabentar de la mort d’una amiga del meu pare de tota la vida, jo me l’estimava molt, me l’estimo molt, era una persona molt estimada. Sabíem que estava malalta i estàvem mirant d’anar-la a veure a València, on vivia. El meu pare hi ha anat avui perquè sabia que la malaltia estava molt avançada i no podíem allargar-ho més. Ha arribat uns minuts abans que marxés definitivament d’aquest món, i ha pogut acompanyar en aquests moments tan dolorosos al seu company de vida i a amics íntims dels dos. Me n’alegro per ell perquè almenys se n’ha pogut acomiadar, encara que sigui breument, acomiadar-se d’una molt bona amiga que apreciava moltíssim, i sé que encara que ella no estigués conscient, d’alguna manera haurà marxat sentint que amb ell tots els qui l’estimàvem estàvem també allà amb ella.

Rosa, siempre siempre siempre te recordaremos con un amor infinito.

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Recuperem Can Batlló, endavant Bloc 11!

Setembre 22, 2012 at 10:26 pm (anecdotes, cites) (, )

Avui em faré ressó del projecte que ja és una realitat de “transformació del recinte fabril de Can Batlló en equipaments i espai verd pel barri de la Bordeta”. Jo hi estic de voluntària des de fa pocs mesos en un dels molts projectes que hi ha: una biblioteca popular autogestionada, que forma part de la Xarxa de Biblioteques Socials, per tant, soc bibliovoluntària. ;)

Però està taaaan ben explicat al bloc de Can Batlló, i el Dani, l’Anna, la Montse, ho expliquen tan bé en els vídeos i amb la seva feina que us redirecciono cap allà i cap als reportatges que n’ha fet BTV (en ordre temporal invers, com el blog, el més recent, més amunt):

Blog de Can Batlló: http://canbatllo.wordpress.com/
Biblioteca Josep Pons: http://canbatllo.wordpress.com/bloc-11/biblioteca-josep-pons/

Recull de premsa del Blog de Can Batlló:

Fotos “artístiques” de la Biblioteca Josep Pons i de Can Batlló (són meves! ;)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Orgullosa de formar part d’un projecte tan gran i tan imponent, bonic, engrescador… i esperençador… perquè… UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE!

Dedicat a l’Anna, el Dani, la Montse, el Cesc, les Roses, el Josep Maria, el Llorenç, la Mercè, el Jesús, i tants d’altres bibliovoluntaris que fa molt de temps que han treballat i segueixen treballat de valent perquè això ja sigui una realitat.

signat: una bibliovoluntària motivada

(a veure si ens trobeu en els vídeos ;D

Enllaç permanent Feu un comentari

La gestió del temps d’oci i els nens

Setembre 20, 2012 at 4:40 pm (cabories) (, , , , )

Inauguro etiqueta: microreflexions del dia a dia.

Avui, la gestió del temps d’oci i els nens

“Mama, aquest cap de setmana tenim alguna cosa a fer?” crida des del llit la nena de 8 anys a la seva mare- “Ui sí! tenim un munt de propostes interessants a fer…! ja veuràs, anirem a un taller de cinema per a nens que hi ha a…”. “Ohh… vaja, jo que volia dormir…”. Microreflexió del dia que em faig: Ostres tu… si ja té la percepció que té l’agenda super plena a la seva edat potser que frenem una mica, que estem a principis de curs…! Ok, missatge rebut, Sara! ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

Ecoconsells senzillets i pràctics

Juliol 18, 2012 at 7:37 pm (inventaris)

Mireu-vos aquest vídeo. Des que l’he vist compto a dotze (twelve!) cada vegada que em rento les mans i agafo una tovalloeta de paper…! Funciona!!! què tonto… eh! ;D És la teoria del granet de sorra…

Enllaç permanent Feu un comentari

Llistat de les Ciutats Invisibles d’Italo Calvino

Juliol 15, 2012 at 9:07 pm (inventaris)

  • Diomira
  • Isidora
  • Dorotea
  • Zaira
  • Anastasia
  • Tamara
  • Zora
  • Despina
  • Zirma
  • Isaura
  • Maurilia
  • Fedora
  • Zoe
  • Zenobia
  • Eufemia
  • Zebeide
  • Ipazia
  • Armilla
  • Cloe
  • Valdrada
  • Olivia
  • Sofronia
  • Eutropia
  • Zemrude
  • Aglaura
  • Ottavia
  • Ersilia
  • Bauci
  • Leandra
  • Melania
  • Smeraldina
  • Fillide
  • Pirra
  • Adelma
  • Eudossia
  • Moriana
  • Clarice
  • Eusapia
  • Bersabea
  • Leonia
  • Irene
  • Argia,
  • Tecla,
  • Trude
  • Olinda
  • Laudomia
  • Perinzia
  • Procopia
  • Raissa
  • Andria
  • Cecilia
  • Marozia
  • Pentesilea
  • Teodora
  • Berenice

Enllaç permanent Feu un comentari

Consciència de felicitat

Mai 8, 2012 at 9:04 pm (anecdotes, cabories, inventaris) (, )

Avui, després de molts mesos sense escriure m’ha vingut de gust tornar a escriure al blog, per a mi, per a qui ho llegeixi, per als que estan subscrits a les quatre xorradetes que vaig explicant, i pels passavolants que caiguin en aquest post per atzar, per casualitat, o per alguna causalitat explicable, o inexplicable.

Enlloc de fer un post llarguíssim en que aniria saltant de temes, d’acumulació de coses per dir que tinc avui, faré un post d’estructura en arbre, amb ramificacions i hipervincles a mode de notes a peu de pàgina o digressions que estan relacionades però es desvien de la idea principal, però que en una lectura no seqüencial, l’enriqueixen i la complementen.

Avui com feia temps que no ho sentia he tingut un ATAC SOBTAT DE CONSCIÈNCIA DE FELICITAT. He estat conscient, de cop, que SOC FELIÇ. I el més curiós de tot ha estat el moment i el “motiu” d’aquest “adonar-se”, d’aquesta presa de consciència… no ha estat en cap moment especial, en cap situació especialment alegre, ni especialment emocionant… ni especialment res… tot al contrari, m’ha vingut en el típic moment de tornar a casa després de la feina, en què poses el pilot automàtic de les coses pendents que et queden aquell dia. Quan agafo la moto per tornar de la feina cap a casa m’acostuma a passar que la ment desplaça voluntàriament (per necessitat) tots els problemes, temes pendents, i possibles solucions laborals per centrar-se en els problemes, temes pendents i possibles solucions de la quotidianitat. Un dels meus mals vicis, perquè encara no he aconseguit que en aquests moments de transició no activar aquesta mena de “pilot automàtic” i fer anar el cap a mil quan el que hauria d’estar fent és centrar-me en la conducció i prou. Estic en procés d’interiorització d’aquella dita zen del “cuando comas, come, cuando peles patatas, pela patatas”, tot i que encara tot sovint no només pelo patates

Aleshores comença un procés de repàs mental de la propera cosa que faré (per exemple, recollir a la Sara a l’escola de música), del que caldrà fer en arribar a casa (passejar la Canica), del que caldria fer si tenim temps (compra, encàrrecs, endreça de la casa) i de les tasques del dia a dia que s’han de fer peti qui peti (la dutxa, el sopar, el dinar pel tupper del dia següent…, etc.). I ha estat en aquest precís moment, d’acumulació mental de tasques pendents, que m’he donat compte que cada una de les coses que tenia per a fer avui eren testimoni de la meva felicitat.

I he plorat d’emoció :-)

I perquè per a cada cosa que tenia per a fer, que es podrien veure com una feina feixuga, com una llista d’obligacions, se m’acudia la seva contrapartida positiva. Diguem que de cada cosa veia el got mig ple, enlloc de mig buit, enlloc de tasca pendent hi veia l’alegria de fer-ho, de poder-ho fer.

Vols fer l’exercici? Mira, si vols, la meva llista de tasques pendents d’avui, mira els temes genèrics, (força típics del dia a dia de la majoria de nosaltres) i busca el teu equivalent de cada una de les coses que explico, i busca-li també la seva vessant positiva, t’animes?

Segur que li trobes… i potser tu també descobreixes que… ETS FELIÇ!

20120509-082028.jpg

Més info sobre la imatge: Samsara – Sunyata, i sobre felicitat i zen)

Enllaç permanent 4 comentaris

El got mig ple

Mai 8, 2012 at 8:43 pm (anecdotes, inventaris) (, , )

Inventari de coses que avui tenia per fer, i la seva versió “got-mig-ple” (ve del proper post, “Consciència de felicitat“, sí, sí, del proper en el temps però que he volgut que quedi el darrer en publicar, i per tant, seqüenciament estaran al revés però a través dels hipervincles es pot saltar d’un a l’altre i entendre el context i el perquè d’aquesta llista curiosa):

de tasques domèstiques:

  • Passejar a la Canica : tinc un animal de companyia que és un amor i a banda de les obligacions que comporta… em dóna mil i una satisfaccions!
  • Cosir l’escut que em falta a la camisa de castellera de la Sara: em fa lluir i sentir l’orgull de gracienca fins i tot abans de ser-ho! ;)
  • Fer el sopar & dinar de l’endemà: podré gaudir de l’aprenentatge que faig cada dia cuiant per a dos, i tinc la sort que aquests dies que la Sara està amb la varicel·la i ens hem instal·lat a casa del meu pare, ell m’ajudarà a fer-lo o ens organitzarem i tindré menys feina que quan estem soles a casa

altres temes, de casa:

  • Penjar les fotos en els seus nous marcs que ja he muntat: em fa molta il·lusió vere-les cada dia a la sala i a l’entrada, quedaran maquíssimes
  • Revisar aquell llistat de coses pendents per fer de les que m’agraden i fer-ne alguna! Escriure al blog, buscar a la xarxa curiositats, informar-me d’actes i esdeveniments als que vull assistir…: tenir interessos i aficions, i gaudir-ne, un goig.

encàrrecs diversos, al carrer:

  • La compra: molt fàcil de veure el got mig ple: gràcies que tinc diners per pagar el que necessitem, i de tant en tant alguns petits capricis i tot
  • Anar al veterinari per posar-li el recordatori de la vacuna a la Canica: un complement més per a la seva salut

de temes laborals:

  • Adelantar alguna cosa de feina que m’enduc a casa (opcional i en funció del temps que em quedi!): tinc feina! I a sobre m’agrada!!!

i la llista de coses per a fer avui (o pròximament) que em bullia al cap hagués pogut seguir i seguir si no fos perquè, com us explico en el post Consciència de felicitat, m’he emocionat i de tanta emoció m’he concentrat en ella i he deixat de fer llistes mentals i he tret el pilot automàtic i m’he concentrat en gaudir del present, que en aquell moment era: conduir.

Enllaç permanent 1 Comentari

No només pelo patates

Mai 8, 2012 at 8:34 pm (inventaris)

I aquí, a mode de recordatori, de “mea culpa”, o de “propósito de enmienda”… alguna de les coses que faig alhora enlloc de centrar-me en una sola de les activitats, just al contrari del que deia en el post “patates”, que és el meu propòsit des de fa anys, i estic en procés d’aprenentatge (la recordo i m’agrada com sona en castellà): “cuando comas come, cuando peles petatas, pela patatas”

Començo per un clàssic i després la llista es va sofisticant:

  • Mirar la televisió mentre esmorzen, dinem o sopem
  • Escoltar música mentre cuino
  • Llegir el diari mentre dino o esmorzo a la feina
  • “Fullejar” al Flipboard les novetats de les meves xarxes socials mentre dino, o mentre camino pel carrer, o mentre…
  • Escoltar el programa de ràdio “La competència” mentre dino a l’office de la feina
  • Respondre whatsapps, missatges, mails, mencions, tuits, mentre camino, o mentre estic a la feina, o fins i tot… xxxxt… no ho digueu a ningú, mentre espero amb la moto en un semàfor!! (ja vaig tenir un avís d’un urbano un dia, ja procuro no fer-ho, agent, li prometo)
  • Mirar un mapa (google maps) mentre condueixo cap a un lloc desconegut
  • Cosir mentre miro la televisió
  • Mirar la televisió mentre planxo
  • Fer fotos mentre gaudeixo d’un passeig, de la meva gosseta, de la meva filla..
  • Fullejar alhora un diari i mirar en les xarxes socials notícies, actualitzacions d’estat, i novetats dels meus contactes, subscrits…
  • Parlar amb algú i alhora anar responent whatsapps amb el mòbil en silenci per no molestar…
  • Mantenir més d’una conversa alhora pel mòbil
  • Treballar en algun tema a l’ordinador (a casa) i alhora mirar algun capítol d’una sèrie
  • Escriure tuits pre i post funció en una obra de teatre, un concert…
  • Tuitejar mentre miro un programa de televisió (sobre @operaentexans, per exemple, o sobre programes que em generen el hashtag “el33escultura”, “cinema” o “recomano”.)
  • Escriure aquest post mentre tinc un ull en el que tinc al foc pel sopar, jeje..
Tu també ets el rei o la reina del “multitasking”?

T’animes a explicar-me les teves superposicions? ;)

Enllaç permanent 1 Comentari

Quan pelis patates, pela patates

Mai 8, 2012 at 8:28 pm (anecdotes) (, )

Estic en procés d’interiorització d’aquella dita zen que diu més o menys així: “cuando camines, camina, cuando peles patatas, pela patatas” (i a mi m’agrada versionar-la com a “cuando comas, come” perquè és la cosa que comptades vegades faig sola, sense fer res més alhora!).

Desconec ara mateix si hi ha una font de la frase (sembla ser que és un proverbi zen) però em sembla un resum perfecte de la idea de centrar-se en el present, l’aquí i l’ara, tant propi de disciplines orientals (des de les arts marcials a la meditació passant per l’art de l’origami) i que és la base de qualsevol exercici de meditació.

Ja fa temps que la vaig sentir citar, en els inicis del meu flirteig amb la meditació vipassana, cap al 2008, i es confirma amb els anys com una de les idees cabdals que vull tenir com a base de la meva vida: viure sempre en l’ara i aquí. No en el passat ni en el futur, en l’ara i aquí, en el present, que d’altra banda és l’única cosa que tenim.

Una primera conseqüència d’aquesta actitud se’n deriva que vius amb més intensitat el present, l’assaboreixes més, en frueixes tots els seus colors i sabors, i s’esvaeixen (si més no, minven) els patiments i les angoixes pel futur o pel passat, perquè et fas plenament conscient que malgrat que el passat hagi condicionat el present que vius, no l’ha determinat; i també que el present que visquis, la qualitat i la direcció de les teves decisions són la llavor del teu futur, i que per tant, està a les teves mans crear, des del present, el futur que vols.

I una segona conseqüència molt important també és que el fer les coses amb plena consciència demana centrar-te en allò que fas, en comparació amb el famós “multitasking” que especialment les dones tant fem i que durant un temps em feia sentir orgullosa. I centrar-te en el que fas acostuma a voler dir que les fas millor que quan fas mil coses alhora. I això també et fa la vida més plaent.

Enllaç permanent 1 Comentari

Mira’ls, no són invisibles

gener 20, 2012 at 11:25 pm (cites) ()

Brutal. Mireu-lo, si us plau, i recordeu-lo quan passeu al costat d’una de les moltíssimes persones que dormen i viuen al carrer a les nostres ciutats.

Recopilación de las acciones de los participantes en el proyecto Dreaming the Same en varias ciudades del mundo.

http://www.dreamingthesame.org/

Des del Centre Obert Heura, com tants d’altres, treballen contra l’exclusió social d’aquest col·lectiu, i per ajudar-los a retornar a una societat de la que ja no se’ls considera integrants, oferint-los un Centre de primera acollida per a Persones Sense Llar, un espai de relació que intenta millorar les situacions de desarrelament a través d’una metodologia participativa i l’acompanyament.

Enllaç permanent 5 comentaris

Miniressenya-inventari del llibre “Un ós panda al pas zebra”

gener 19, 2012 at 9:21 pm (inventaris)

Com que tuitejar sobre un llibre no és fàcil de fer en 140 caracters, he fet un tuit-resum de l’inventari que faré ara, sobre la meva darrera lectura, “Un ós panda al pas zebra” de Roc Casagran, editat per Columna.

 

El tuit amb el mini-inventari:

www.twitter.com/marionaxs

L’inventari de micro-reflexions sobre el llibre:

Del llibre “Un ós panda al pas zebra”, una novel·la de @RocCasagran, faig un petit inventari del que m’ha agradat i el que no:

  • m’ha agradat l’argument clàssic de les vides creuades i les famoses casualitats (o no)
  • els personatges, senzills però amb matisos emocionals que els fan rodons, que creixen sota la mirada del lector
  • que aquests mateixos personatges i els successos són creïbles, veraços
  • l’ús que fa de tant en tant de frases de 3 paraules i el verb el·líptic, perquè donen un ritme àgil a la lectura, o marquen un canvi de ritme
  • l’expectativa d’un fet (la llàgrima que vessarà en Baljo 5 anys més tard, a l’estil del “confietor” de Cabré)

  • he de reconèixer que m’ha sobrat una mica el pseudo-assaig sobre el blanc i el negre que potser llegit seguit hagués tingut el seu ganxo però més per un blog, potser no com a final de capítol, no li he trobat el lligam a la idea respecte al personatge que ho escrivia..
  • m’ha agradat perquè m’ha fet riure
  • m’ha agradat perquè m’ha fet plorar
  • m’ha agradat perquè he vist reflectida la meva societat
  • perquè se’t posa un nus a la gola davant certes realitats que descriu prou bé…
  • i m’ha agradat molt el “anti-happy end”, molt més realista que el que et fa pensar tota la novel·la que passarà i no acaba passant.

…no dic el què, llegiu-la! Passareu una bona estona :-)

Enllaç permanent Feu un comentari

Resum 2011 – una selecció

gener 19, 2012 at 8:55 pm (inventaris)

Hola, hola,

vaig postejar el text automàtic que et “regala” wordpress on fan un resum del teu any com a blogger amb ells (2011 in review) perquè feien el que a mi m’agrada fer, inventaris, i a sobre maco, amb coloraines, i de forma automàtica… així que vaig pensar, perfecte, un bon resum de l’any.

Però trobo que la imatge del flash que han muntat és més aviat lletgeta, i que fa mandra clicar-hi… així que he capturat el que m’ha agradat més de l’informe anual que m’han fet, i faig un mini de resum del blog al 2011 en quatre imatges i 4 reflexions.

  • Resum general: 25 posts, 60 imatges, equivalent a una per setmana (no està malament… ;)

  • Com arriben preferentment els lector al blog, m’encanta aquest apartat: la crida del text “Ensayo sobre la ceguera”, Mafalda i Miquel Martí i Pol m’encanta, i em sembla curiós i graciós que hi arribi gent per “Guille”, “Mafalda” i per les lletres del grup Manel. Per cert, un dia us he de parlar de la meva relació amb Mafalda…
  • I atenció: homenatge a en Jaume que manté el gran i cada cop més gran blackblocs.blogspot.com, i les altres entrades són les clàssiques, 3 xarxes socials i una gran web sobre temes de creativitat: micelulacreativa.com

  • Re-homenatge al Jaume i els seus 15 comentaris, seguit de la meva mare ;-)

  • I finalment el top five: literatura, música, autoajuda per a gossos, dansa i declaracions d’amor platònic :-)

Voilà!

Si voleu veure l’informe sencer piqueu la imatge de l’anterior post, 2011 in review.

 

Enllaç permanent 1 Comentari

2011 in review

gener 10, 2012 at 9:48 pm (inventaris)

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2011 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

The concert hall at the Sydney Opera House holds 2,700 people. This blog was viewed about 8.500 times in 2011. If it were a concert at Sydney Opera House, it would take about 3 sold-out performances for that many people to see it.

Click here to see the complete report.

Enllaç permanent 1 Comentari

Ordre restablert

gener 9, 2012 at 11:34 pm (cabories, inventaris)

Llevar-se el primer dilluns feiner després de festes amb energia i il•lusió. Enllestir l’esmorzar i el dinar mig preparat la nit anterior. Tenir madalenes a la cistella per poder-li oferir d’esmorzar. Aconseguir que se li passi el mal humor matiner i canvïi “el xip” per un de més alegre. Sortir només cinc minuts més tard del previst que acaben sent deu i al carrer gairebé un quart abans que obrin el cangur de l’escola, però que ens permet fer un mini passeget a la Canica tot esperant que obrin la porta. Ser el tercer petó del matí a la porta de l’escola, i tornar mentre es van apagant els fanals del carrer al nostre pas. Veure els directors de les caixes del carrer obrir els llums de l’oficina, obrir amb la clau. Ser testimoni així de passada de l’espera encaboriada de l’encarregat de la peixeteria que què deu pensar mentre prem l’automatisme de la persiana. Trobar-se els veïns dels matins al principi del seu trajecte, apressats o indiferents. Arribar puntual a la feina, amb una certa, fràgil, tranquilitat. Gaudir de la retrobada i els jocs infantils tot caminant, pel pur plaer de caminar jugant, o jugar caminant. Trencar la petita rutina retrobada amb una sorpresa a l’amiga que avui (ahir) feia anys, i dir-li així, a la nostra ma(dale)nera, com l’estimem.  Recollir i estendre roba abduiïda per la història bèstia d’una artista dissortada, a la caixa tonta, i deixar-se endur pel plor i tancar quan ja se’n té prou. Escriure el post des del llit, amb el mòbil. Esperar fer-ho encara millor l’endemà. Celebrar i gaudir d’allò quotidià.

Ordre restablert.

Enllaç permanent 3 comentaris

Una part de mi ja no és la que era

Desembre 27, 2011 at 7:04 am (cabories) ()

Una part de mi ja no és el que era. Avui tenia l’oportunitat de seure davant de l’ordinador, i passar-hi una bona estona, com havia fet tantes i tantes vegades. De fet, havia planejat sopar davant de l’ordinador i anar veient algun capítol d’alguna sèrie, programa, mentre repassaria correus, seguiria algun muntatge de foto-albums que no acabo mai, llegiria algun blog, em posaria per enèsima vegada a intentar endreçar els milers de fotografies digitals… Però enlloc d’això, després de sopar a la taula veient una mica la tele he preferit quedar-me al sofà amb la Canica al damunt ben calentonetes les dues tapades amb la manta, veient la televisió.

No és tan sorprenent, fet i fet, perquè el reportatge s’ho valia, el de BTV sobre l’Annie Leibovitz. Boníssim. Un gran documental, fet per una germana seva. Però el que és curiós és que ja l’havia vist, i tot i això se m’ha oblidat els meus mil plans amb la màquina, els meu mil projectes sempre a mitges…, les meves mil pàgines guardades a la meva llista de lectura, als marcadors, al delicious, les idees i propostes al tasks… Se m’ha anat del cap i m’he quedat enganxada al present, fascinada per la història i pel personatge, emocionada, de nou, amb la història d’amor amb la Susan, i per l’aparició misteriosa d’uns fills que no deien d’on havien sortit. Com no podia ser diferent en la meva història semi-obsessiva amb la/les maternitats, he llegit per internet que la seva primera filla la va tenir ella mateixa via la inseminació artificial d’un “non identified father”, als 51 anys, i anys més tard va tenir dues bessones per la via de la “maternidad substitutiva”, que he trobat per una altra banda, és a dir per un “ventre de lloguer” (que sona força malament, tot s’ha de dir…).

Sense voler entrar en caaaaap mena de polèmica sobre aquestes opcions, aquests dos fets m’han fet escriure avui: la meva anècdota personal de no tornar als meus hàbits d’abans, geeks, per dir-ho d’alguna manera, de lecto-tecno-geek (lectora però a través de la tecnologia per dir-ho d’alguna manera, i aficionada a les novetats en xarxes socials, webs, gadget tecnològics, etc.) i la tri-maternitat de l’Annie gairebé en solitari (la seva parella, la intel·lectual Susan Sontag va morir als tres anys de néixer la primera filla, i pel que he llegit així en diagonal va ser un desig de l’Annie acceptat amb certes dificultats per l’escriptora, i les seves dues filles bessones les va tenir anys més tard.

I la reflexió que em genera és aproximadament la següent: com a família acollidora monoparental que soc, la meva vida ha canviat força, evidentment en rutines, canvis d’hàbits i sacrificis diversos (pobre carnet del Tr3sc, ja fa teranyines a la cartera…) i per descomptat en la responsabilitat que suposa decidir-se a criar, tirar endavant una criatura, que en aquest cas ni és “meva” en el sentit de biològic, ni és “meva” en el sentit legal del terme, perquè no és una adopció, sinó un acolliment, i vull pensar que tampoc és “meva” en un sentit profund, metafísic, o espiritual del terme, perquè per a mi ningú és de ningú, només ets de tu mateix i si vols, ets una criatura divina, o ets tots els éssers, però no ets “de” ningú, ni ningú és “teu”… I espero seguir pensant així quan tingui un fill o una filla biològics, en el sentit que vull que això impliqui el donar-los prou llibertat per a que puguin ser ells mateixos, elles mateixes, aprendre del meu exemple, ajudar-los sempre que calgui, guiar-los, però deixar-los ser qui vulguin ser.

Emperò… (queda bé, oi? Jordina, és correcte? ;) … la realitat que em trobo és ben diferent: d’una banda, criant a la Sara sola, sense company (no és buscat eh, no em vull fer el carnet de família monoparental, no és la meva voluntat…, jo vull un compaaaaany!) no tinc amb qui parlar les decisions que prenc, i per A o per B em trobo “marcant-la” molt, ensenyant-li, sí, acompanyant-la, sí, educant-la, sí (que en algunes coses li feia molta falta… també…). Però és que darrerament hi dono voltes, i a estones em sento a mi mateixa i osti, no veig per enlloc aquesta llibertat que crec voler-li ensenyar… vull que sigui com a mi m’agraden les persones que siguin: responsable de si mateixa, responsable dels seus actes, que sàpiga distingir allò que està bé del que no, que sàpiga reconèixer l’egoisme en un mateix i en els altres, que aprengui a no fer cas de la opinió dels altres i ser ella mateixa, que superi les dificultats, que no tingui por, que no es faci la víctima, que no sigui xantatgista, ni excessivament protagonista, que pensi en els altres, que obeeixi, que a més obeeixi a la primera i de bon grat, que…, que…, que… La sara m’està posant davant un mirall de mi mateixa i m’està recordant coses que he viscut amb parelles que he tingut, però que ells em deien, i la sara no farà, perquè no és la seva feina, no li toca, ni s’ho planteja. Els pares (o qui sigui que et cuidin) són el teu referent, per bé o per mal, i en ells t’emmiralles i t’enfrontes al món a través de les ulleres que t’han donat, conscient o inconscientment, en calca idèntica o en oposat perfecte, per contraposició rebel però simètrica. I a vegades, osti, darrerament, em plantejo quina llibertat és aquesta que no la deixa ser com és, que la vull com jo vull que sigui…

I d’altra banda (havia començat el paràgraf anterior amb un “d’una banda” perquè hi ha una segona part de la reflexió sobre la maternitat), és l’estranyesa que em provoca com reacciona la gent, o més ben dit, com no reaccionen. D’acord que els acolliments són una experiència, una realitat, una vivència, molt poc conegudes, i poc comunes…. D’acord que un acolliment permanent també és molt estrany… D’acord que no-arriba-a-un-any és poc temps per a fer judicis… però he de dir que m’ha sorprès enormement com la meva maternitat ha passat com, diríem, “desapercebuda” en la meva família extensa (la gran, diríem, la dels tiets, cosins, dones i nòvies de cosins i fills de cosins). Això meu és UNA maternitat, rareta, ho reconec, però a la sara li faig i li faré sempre DE mare, de fet, amb el temps seré LA seva mare, i ella la meva filla. Hi alguns bons amics i amigues que ja ho diuen així, amb tot el carinyo del món ens diuen “família”. Però el curiós és que a mi poquíssima gent m’ha felicitat com es felicita a un cosí que et diu que seran pares a la primavera. Poquíssima gent em pregunta per l’experiència de ser una mare novella (“primeriza”), malgrat que la nena ja tingui més anys que els que caben en una mà. Els familiars amb nens encara no la compten per a les festes infantils (tot just comencen…), hi ha familiars propers que encara no han vingut a conèixer-la a casa meva, que no saben ni quina cara té…, poques persones s’interessen per la història (dues mares de l’escola de la Sara, ole per elles), encara més poques t’ofereixen ajuda, suport, emocional o logístic. A banda de les vivències que comparteixo amb altres famílies acollidores a l’associació de Barcelona i amb una parella que són com la meva guia espiritual en els acolliments; a banda del que m’ajuden una altra parella que són com els és guies espirituals però de la vida en general; a banda del que li explico a la meva amiga més íntima; a banda del recolzament incondicional i afectuós que tinc de la meva família més propera, especialment germana, pare i mare, tinc la tremenda sospita que, per variar, torno a anar a contracorrent, i el que faig no té referents per a ningú, i per això és com si no existís. No ha generat el corrent de simpatia, reconeixement, acompanyament, celebració que sí que acostumen a tenir els naixements biològics o fins i tot les adopcions.

Malgrat la naturalitat amb la que et pot tractar la gent, tinc la sensació que hi ha una certa mirada de dubte, de recel, o de llunyania. Si no miro és com si no existís? El dubte cartesià sobre el món aplicat a les coses que incomoden. Des de fa un temps he entrat en contacte amb una realitat molt bèstia, i m’he assabentat d’històries tremendes de nens acollits en famílies alienes perquè els avis no l’han volgut reconèixer pel fet d’haver nascut d’una filla que es va perdre en la mala vida; he conegut la dedicació i l’abnegació de la família acollidora que ajuda també a un germà de l’acollit; o la història d’una professional dels acolliments i les adopcions que tutela i acompanya a una jove fins a fer-li gairebé de mare i d’àvia del seu fill, sense tenir-hi cap vincle legal. Com aquestes mil històries més que s’haurien d’explicar i donar a conèixer perquè més gent es decidís a fer el pas d’acollir, i que es buidessin els centres, però com deia, m’ha sorprès enormement la reacció o la no-reacció de molta gent del meu entorn a la meva opció de maternitat acollidora. Em pregunto com serà la resposta, la reacció, la relació amb l’entorn quan sigui una maternitat biològica.

Em queda pendent escriure ara sobre l’acolliment com a experiència personal. La meva vivència. En positiu, però realista, explicant també les ambivalències, les dificultats, els dubtes. I també tinc ganes de fer una reflexió sobre com sento aquesta maternitat, i poder-la comparar el dia que en tingui una nova d’experiència, la de la maternitat biològica. I la Sara en serà una germana gran estupenda, no en tinc cap dubte :)

Cel Obert, la ICIF on vaig anar jo

Tota la informació a la web de la meva associació: AFABAR

Què és i passos per a fer un acolliment i altres preguntes, a la web del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya

Enllaç permanent 4 comentaris

El tiqui-tiqui

Desembre 14, 2011 at 10:51 pm (inventaris)

Amb una parella que vaig tenir vam establir un terme per definir el fet del molt que m’agradava sentir-me acompanyada a casa, el fet de saber que mentre feineges, treballes, llegeixes, descanses… algú altre va fent les seves coses per la casa: era
“sentir el tiqui-tiqui”. Suposo que, tot i no ser el mateix, per això m’agrada tant sentir la Sara quan juga a la seva habitació mentre planxo a la sala o llegeixo al sofà…; sentir-la organitzar onatge fort i maremotos a la banyera de 3 pams, des de la cuina mentre faig el sopar per a dos…; com la meva gosseta Canica fa la seva “gimnàstica” al sofà o sentir des del llit la fressa curiosa a l’habitació del costat , quan mastega el seu pinso just abans d’anar a dormir. Per això també m’agrada que m’esclafi una miqueta quan se m’arrauleix al damunt per sobre l’edredó, a les cames, o se’m cola sota els llençols buscant l’eecalforeta del meu cos en les nits d’hivern. 
Tinc ganes de més tiqui-tiquis a casa… especialment els de l’altra mena. :) #horeconec

Enllaç permanent 2 comentaris

Tinc

Desembre 14, 2011 at 10:20 pm (inventaris)

un amor per sempre.

Enllaç permanent Feu un comentari

Canvis de paradigma en el sistema educatiu

Octubre 12, 2011 at 7:28 pm (inventaris) (, , )

Ho ha enviat una mare del grup de l’alumnes de la meva filla acollida.

M’ha agradat, el reprodueixo, a veure què us sembla

Enllaç permanent Feu un comentari

Canalla castellera

Setembre 26, 2011 at 11:13 pm (inventaris) (, )

Enllaç permanent Feu un comentari

Binta y la gran idea

Juliol 7, 2011 at 1:02 pm (inventaris) ()

Magnífic curtmetratge de Javier Fesser per a UNICEF.

Preciós i sorprenent com feia temps que no veia.

Gracias Aurora, eres una gran connectora :-)))

Enllaç permanent 2 comentaris

#seguimoscubriendo No culture no future

Juliol 1, 2011 at 10:57 am (inventaris) ()

Original campanya de protesta contra les retallades en cultura i educació!
més info a: http://www.tea-tron.com/txalotoloza/blog/2011/06/30/seguimoscubriendo-no-culture-no-future-bcn/

Enllaç permanent Feu un comentari

Curs per a millorar la creativitat personal, molt recomanable!

Juny 15, 2011 at 10:12 am (inventaris) ()

LAS NOCHES DE LA CREATIVIDAD
Curso nocturno de creatividad personal.

/// Un plan diferente para una noche de sábado ///

¿QUÉ ES?
Es un curso de creatividad que se realiza en horario nocturno de 4h. de duración que permite entender y disfrutar de la creatividad. Herramientas que te ayudarán a potenciar tu inteligencia creativa.

Es de carácter práctico y experiencial con ejercicios tanto individuales como grupales. Se realiza con grupos de hasta 20 personas.

Activo, dinámico y adaptable a las necesidades de cada persona.

PUEDEN ASISTIR todas aquellas personas que quieran descubrir, potenciar, explorar o mejorar su creatividad. Para personas con inquietudes creativas que quieran explorar nuevos campos o enfocar cambios de manera creativa y compartir una noche con gente entusiasta de la creatividad.

¿DÓNDE?

Cent 159, Local F de F

c/Consell de Cent 159


MÁS INFORMACIÓN:

http://www.facebook.com/event.php?eid=225378904140768

PDF informativo:

http://micelulacreativa.com/DOCS/LasNochesDeLaCreatividad.pdf

Inscripciones:
http://micelulacreativa.com/form_cursos.php

Mail de contacto:
info@micelulacreativa.com

Organiza:

Micelulacreativa, Divulgando la creatividad
http://micelulacreativa.com/

Enllaç permanent Feu un comentari

Indignem-nos!

Mai 25, 2011 at 12:43 pm (cites) (, )

Quan alguna cosa està ben raonada i escrita, paga la pena difondre-la, així que us redirecciono al blog de la Laia de Ahumada, gran escriptora i millor amiga i persona, que posa paraules al recolzament de les acampades, però especialment a la profunditat de la reflexió que es pretén, i no tant a l’anècdota de la concentració, perquè no quedi en foc d’encenalls.

Paraules des del silenci, el Blog de Laia de Ahumada
http://www.catalunyareligio.cat/blocs/paraules-des-del-silenci/%C2%A1indignem-nos

Enllaç permanent Feu un comentari

La unió fa la força

Mai 23, 2011 at 11:48 pm (inventaris) ()

Cito una gran amiga, i subscric la frase: “‎Solo no puedes… ¡con amigos sí!”. Una bonica metàfora que ara em quadra molt tant amb la meva vida personal com amb les movilitzacions que s’estan succeïnt arreu del món, #acampadabcn i tantes altres…

Enllaç permanent Feu un comentari

Palabrejas – paraulisques

Mai 20, 2011 at 11:59 am (inventaris)

  • ara
  • bing
  • bubok
  • chronories
  • delicious
  • ebook
  • google
  • hashtag
  • ikea
  • instagram
  • ipad
  • iphone
  • kotatsu
  • latitude
  • linkedin
  • mac
  • mahong
  • mindmap
  • picasa
  • picnick
  • quora
  • sclipo
  • seo
  • spotify
  • tasks
  • timeline
  • twitter
  • uoc
  • wiki
  • xing

Enllaç permanent 2 comentaris

Bansky

Abril 26, 2011 at 10:16 am (cites) ()

Vist a Public Space http://www.publicspace.org/en/post/banksy

The European Prize for Urban Public Space is an initiative of the Centre of Contemporary Culture of Barcelona (CCCB). It was established following the exhibition “The Reconquest of Europe”, which was held in the CCCB in 1999, in order to offer testimony to the process of rehabilitation of public spaces that has been occurring in many European cities.

Actualització amb un post que parla de la identitat de l’artista:

http://www.soitu.es/participacion/2008/07/15/u/albaladejo_1216109351.html

Enllaç permanent 1 Comentari

Feliç Sant Jordi 2011! Inventari de llibres

Abril 23, 2011 at 12:16 pm (inventaris) ()

Avui, especial dia de Sant Jordi: foto de la senyera al baló d’enguany,  inventari de llibres que tinc a la tauleta de nit o pul·lulant per la casa per a ser llegits o rellegits:

amb més temps intentaré fer una mini-ressenya de cada un, i comentar el tema dels “libros viajeros” del bookcrossing que han posat a l’office de l’ajuntament, que també donarà per un post. Tot i que hi ha alguns llibres que parlen per si sols, oi? ;-)

   “Al llivre de sadt jodi”
 “Maternidades”, exposició de fotos de Bru Rovira
  “L’acolliment de la Maria”
  “Parada obligatòria” de Joan Barril
  “La escafandra y la mariposa” de Jean Dominique Bauby,relectura motivada pel fet de veure la peli recentment
  “1Q84” de Haruki Murakami
    “Momo” de relectura sempre, pendent fer un post amb les cites que més m’agraden






Enllaç permanent 4 comentaris

Inventari d’inventaris que vull fer

Abril 20, 2011 at 2:27 pm (inventaris)

  • coses intercanviades mercats d’intercanvis
  • coses per aprendre
  • coses per les que em sento orgullosa de ser catalana
  • coses que faré algun dia
  • coses que porto a la cartera
  • frases mítiques de pel·lícules
  • llibres que m’he llegit
  • llibres que tinc (que no són els que m’he llegit)
  • música associada a algun lloc/moment
  • urbantari
(imatge treta de http://laranya.wordpress.com/2008/08/27/inventari/ Gràcies!)

Enllaç permanent Feu un comentari

Gratitud

Abril 8, 2011 at 12:00 am (cites)

Aquest post el vaig publicar el 8 de desembre de 2007, però em ve de gust que torni a pujar.

Dedicat a Z. Perquè la gratitud genera abundància.

—-

Fragment del llibre

Gratitud. Dar gracias por lo que tienes transformará tu vida
Luise L. Hay con la colaboración de sus amigos
Ed. Urano, Recopilado por Jill Kramer

Dar gracias, una actitud curativa
Dr. Emmett E. Miller, p. 142-145

(…) En el ejercicio de mi profesión (medicina del cuerpo-mente), la importancia de la gratitud es extraordinariamente clara en el sentido psicofisiológico: las personas agradecidas sanan más rápido, son capaces de eliminar con más facilidad de su vida los comportamientos dañinos y son más felices.

(…) Nuestro modo de ver el mundo configura nuestra reacción ante los retos que nos presenta la vida. El sentimiento de gratitud nos capacita para elegir sabiamente nuestra forma de sentirnos, lo que decimos, lo que creemos, lo que hacemos… (…)

Círculo vicioso, círculo virtuoso
Cuando sentimos gratitud, participamos a los demás de nuestra plenitud; las personas se sienten valoradas y atraídas por nuestra energía. El resentimiento, la amargura y la actitud de víctima tienden a repeler a los demás, y entonces nos sentimos menos apoyados. De igual modo, cuando nuestra falta de gratitud nos lleva a la impotencia y la enfermedad, nos sentimos “timados”, pensamos que nuestra salud decae mientras los demás disfrutan.

Gratitud aprendida
En el campo de la psiconeuroinmunología, ahora tenemos la seguridad de que ciertas emociones, creencias e interpretaciones (nuestro mapa del mundo) tiene un profundo efecto en el funcionamiento del cuerpo, de lo cual depende que nos pongamos enfermos u opongamos resistencia a la enfermedad. Más espectaculares son los estudios sobre la “impotencia aprendida”. Sean cuales fueren las dificultades o crisis de nuestra vida, si no sentimos impotentes ante ellas, tenemos muchas más posibilidades de enfermar.

En mi opinión, el estado mental que llamamos gratitud no es innato, sino algo que aprendemos. La gratitud tiene que ver con sentirnos llenos, completos, capaces, con el hecho de sentir que tenemos todo lo que necesitamos y que nos lo merecemos; miramos el mundo desde la perspectiva que somos personas valiosas. (…) Si no tuviste la suerte de que te enseñaran la actitud de dar gracias en tu infancia, puede que de vez en cuando caigas en la desesperación, el resentimiento y la desdicha. Eso todavía me ocurre a mi a veces, y cuando me

pasa, simplemente recuerdo con gratitud mis motivos para hacer las cosas que hago, mi misión personal en la vida y mis sueños. (…) Después de todo, igual que tú, “soy lo que pienso”.

pàgina web sobre l’autor: http://www.int-a1.com/DrMiller/

fitxa sobre l’autor de la pàgina web de L. Hay: http://www.hayhouse.com/authorbio.php?id=92

Enllaç permanent 1 Comentari

De dolor, sofriment i contes per a pensar

Abril 3, 2011 at 10:51 am (cites)

Per a tu. Per a mi. Per a qui ho vulgui llegir.

http://psicoletra.blogspot.com/2009/06/todo-no-termino.html

 

Enllaç permanent 1 Comentari

The Secret & 4 Law of Attraction Myths

Març 30, 2011 at 10:04 pm (cites)

“… and you can also cook the  man!”

http://ezinearticles.com/?4-Law-of-Attraction-Myths&id=914954

Enllaç permanent 1 Comentari

La ment no té límits

Març 28, 2011 at 10:11 pm (cites) (, )

Fa molts anys que arrossego de carpeta en carpeta un article que va sortir en el dominical del país que es titulava “¿Tiene límites la mente?”. Aproximadament uns sis, anys, perquè data del 24/07/2005. Em va frapar el que hi deia i la meva idea era transcriure’l, algun dia.

Després d’un trasllat i múltiples endreces i digue-li espurgs, digue-li neteja de paperots encara resisteix dins un dossier, i avui se m’ha acudit, quina tonteria, mirar si estava a internet. Efectivament. Senceret, no cal picar ni una coma.

El transcric, doncs, perquè em va encantar. L’enllaç a l’original és aquest:

http://www.elpais.com/articulo/portada/Tiene/limites/mente/elpeputec/20050724elpepspor_2/Tes

i la frase clau, al meu parer, aquesta:

“Mis intenciones afectan al futuro […]. Las intenciones de otras personas también afectan a las mías”

Tela, no?  Per cert, per qui no l’hagi llegit, molt recomenable el llibre “Las voces del desierto” de Marlo Morgan. I l’enllaç a la wikipedia del biòleg i filòsof Rupert Sheldrake aquí.

Espero que us agradi tant com a mi i a veure si us desperta algun interrogant o us trenca algun esquema. Aquí està el text:

Año 2103, los teléfonos móviles están en vías de extinción y el correo electrónico se ha convertido en una reliquia que sólo usan los nostálgicos. El mundo del siglo XXII está construido sobre el poder de la mente. Los humanos han aprendido a compartir informaciones con la sola fuerza del pensamiento. Con el cambio de milenio, algunos científicos comenzaron a trabajar intensamente en fármacos y chips para mejorar el funcionamiento neuronal; al tiempo, otro grupo de investigadores se salía de la norma lanzándose a la exploración de la cara menos conocida del universo de la mente, convencidos de que podrían descubrir y despertar capacidades innatas extraordinariamente potentes. De este modo, fenómenos como la telepatía o las percepciones extrasensoriales que la vieja ciencia calificaba como supercherías o parapsicología pasaron a ser realidades biológicas y físicas. Los humanos del siglo XXII han aprendido a desarrollar y a emplear su mente para traspasar las barreras del espacio, comunicarse con sus semejantes a distancia y, lo que es más impresionante, participar conscientemente en la materialización del futuro.

Muchos pensarán que se trata del guión de la segunda parte de Minority report u otra ficción de Hollywood; sin embargo, algunos elementos quizá no disten mucho de la realidad. ¿Hasta dónde puede llegar la mente humana? Los científicos todavía no han podido determinar sus límites, si los tiene. Ni siquiera el cerebro, el órgano sobre el que se asienta toda la actividad intelectual, creativa y emocional, ha querido revelar completamente sus secretos. Francis Crick, uno de los padres del ADN y gran estudioso de las redes neuronales, reconocía que “nuestro conocimiento de las distintas partes del cerebro sigue en un estado muy primitivo”.

Como en la ficción propuesta, en la actualidad otros exploradores de los laberintos de la mente han optado por caminos diferentes. Rupert Sheldrake, polémico bioquímico británico con una gran formación en filosofía, lleva dos décadas haciendo experimentos para demostrar que nuestra mente tiene un poder muy superior a lo que imaginamos y que fenómenos como la telepatía o la premonición tienen una explicación biológica y son “partes normales del comportamiento animal que han evolucionado durante millones de años porque desempeñan un papel importante en la supervivencia”. “Hemos heredado estas habilidades de nuestros ancestros e investigándolas entenderemos más la naturaleza animal, la humana y, especialmente, la naturaleza de nuestras mentes”, afirma.

La mayoría de las personas habrá experimentado alguna vez que antes de descolgar el teléfono ya sabe quién llama, o que poco después de haber pensado en un conocido, ese alguien aparece de un modo u otro. Incluso que ha sentido que le estaban mirando y al volverse ha comprobado que tenía unos ojos clavados en él. Pues bien, según Sheldrake, no se trata ni de casualidades, ni de extrañas percepciones. Es más, como muestra de que hasta los más reputados científicos, bastante reacios a aceptar este tipo de fenómenos, los experimentan en persona, el investigador británico ofrece en su libro The sense of being stared at (La sensación de que te están mirando) una curiosa anécdota. El escenario es la Academia de Ciencias suiza tras una conferencia en la que Sheldrake había expuesto sus teorías y sus trabajos sobre las capacidades de la mente. Entre los asistentes se encontraba un Nobel de Química, Richard Ernst, y su mujer. Durante la cena, la señora Ernst confesó al conferenciante: “Mi marido no cree en lo que usted ha contado, pero él mismo puede hacerlo”. Y le dio un ejemplo: ella regresaba de un viaje y no le había dicho qué tren había tomado; sin embargo, él estaba esperándola en la estación a la hora justa: “No fue capaz de explicar cómo lo sabía”.

¿Qué es lo que lleva a este revolucionario de la biología a hacer afirmaciones semejantes? Sheldrake sostiene que la mente no es sinónimo de cerebro, y que no permanece encerrada dentro de él, sino que “se extiende al mundo que nos rodea, conectándonos con todo lo que vemos”. Además, y como ha demostrado la física moderna, no la considera una relación pasiva, sino que “nuestra percepción del mundo externo implica una interacción con él”. Dicho de otro modo, nuestras mentes están sometidas a la influencia del universo circundante, pero también ellas dejan su huella en lo que las rodea.

La teoría, que ha denominado “mente extendida”, forma parte de otra más amplia que cubre diversos aspectos de los seres vivos. En la base de ambas se encuentra la idea de que, al igual que existen campos electromagnéticos, hay campos mentales –o morfogenéticos, de modo genérico– por los que discurren comportamientos, intenciones e ideas tanto conscientes como inconscientes. Según esta teoría, por estas autopistas de información viajan los pensamientos e incluso la memoria de la especie, ya que “cada vez que aparece una nueva forma de comportamiento –por ejemplo, una técnica deportiva o un juego de ordenador– se construye una experiencia que involucra a un gran número de personas”. Esta participación masiva de mentes hace que la nueva habilidad entre en circulación, creando un campo mental nuevo y específico para ella. “Creo que esto hace que el posterior aprendizaje de otros individuos sea más fácil”. Posiblemente haya otras interpretaciones puramente sociológicas, pero, a juzgar por la destreza con la que los niños de hoy manejan los ordenadores, el planteamiento del británico debería al menos considerarse.

Tras la aparición de su primer libro en los años ochenta, Una nueva ciencia de la vida, que, aunque tuvo buena acogida entre los físicos, supuso una auténtica bomba en el mundo de la biología, Sheldrake realizó dos experimentos para demostrar que la transmisión mental o telepática del conocimiento se da en humanos. Se trataba de acertijos cuyas soluciones emitió la BBC un solo día en hora de máxima audiencia. Los mismos enigmas se plantearon antes y después de la emisión a numerosos individuos en diferentes partes del mundo –sin acceso a la BBC–. El porcentaje de respuestas correctas después de que el programa apareciera en el Reino Unido aumentó hasta un 76% respecto al resultado obtenido antes. Las posibilidades de que esto se debiera al azar eran de una entre cien.

Evidentemente, no todos los pensamientos o comportamientos son iguales, de modo que no todos crean un campo mental propio, sino que están sometidos a selección natural como lo están las mutaciones genéticas. “Si alguien tiene una buena idea que es del agrado de otras personas y que se copia, se extenderá y se volverá común”. ¿Qué pasa después? “Cuanto más habitual es, más inconsciente se vuelve. De modo que al final los patrones generales de la cultura simplemente se dan por sentados”. Una posible conclusión de este mecanismo es que el instinto es, en realidad, el recuerdo de un comportamiento ancestral. A este respecto, Sheldrake opina: “El instinto depende de la memoria colectiva de las especies, construida durante generaciones. Por ejemplo, los perros pastores que nunca han visto una oveja, en general tratan de reunirlas antes de que hayan sido entrenados”. “Hay muchos hábitos inconscientes que nos afectan a todos a través de la memoria colectiva”.

Si regresamos a la biología pura, los resultados de la secuenciación del genoma de diferentes especies parecen indicar que las claves de la diferencia entre unos seres vivos y otros no están escritas en la doble hélice. Con ese punto de vista, con lo descubierto hasta el momento, un humano no es muy diferente de una rata o de un gusano. “Los genes codifican la estructura de las proteínas, pero la forma de organización de las células y de los sistemas nerviosos es muy diferente [entre unas especies y otras]”, asegura Sheldrake. “Hay mucho más en un organismo que su ADN y proteínas”.

Utilizando la comparación con los campos electromagnéticos, Sheldrake propone una reflexión sobre la visión. La publicación que ahora mismo tiene en sus manos ha sido captada y descifrada por su cerebro, pero no se puede decir que la imagen se haya quedado encerrada en el cráneo, sino que la está viendo delante de usted. “Su mente la está proyectando hacia el exterior, donde efectivamente parece encontrarse”. De la misma manera que lo que se ve en el receptor de televisión es la proyección de una escena que ocurre en otra región del espacio. Obviamente, este proceso pasa por una actividad eléctrica determinada dentro del aparato igual que “partes específicas del cerebro se encienden cuando se está produciendo una actividad mental determinada”.

Quizá muchos se sientan inquietos pensando que sus pensamientos o sus ideas están flotando por el aire y que podrían ser captados por cualquiera. No deben preocuparse porque, según los miles de experiencias recogidas por Sheldrake, como en cualquier tipo de habilidad, “unas personas son más sensibles que otras”, y además “la telepatía se da entre personas que se conocen muy bien, y depende de vínculos emocionales o sociales”.

Algo muy importante en la transmisión mental es la intención. Cuando una persona decide hacer algo –llamar por teléfono o regresar a casa– proyecta la intención hacia su objetivo –la persona con la que va a hablar o su hogar–, y, según el científico británico, esto es lo que algunas personas y animales son capaces de captar. De hecho, estudios realizados con imágenes cerebrales han demostrado recientemente que la intención de una acción pone en funcionamiento las redes neuronales antes de que ésta se realice. El año pasado, un ensayo estadounidense encontraba de forma fortuita evidencias de la existencia del sexto sentido o telepatía. Los investigadores descubrieron, para su sorpresa, que una tercera parte de los participantes en un experimento sobre la percepción visual eran capaces de sentir los cambios en una secuencia de fotografías unos segundos antes de que éstos aparecieran ante sus ojos. En su último libro, Sheldrake describe también los experimentos, desclasificados, financiados por agencias gubernamentales estadounidenses como la CIA entre 1970 y 1993 para investigar la posibilidad del espionaje psíquico. El porcentaje de aciertos en la transmisión de imágenes con la mente resultó muy superior a lo que sería predecible por azar.

Pero quizá una de las partes más impactantes de la teoría de Sheldrake para los espíritus cartesianos es la que concierne a la influencia de la mente en el tiempo. “Mis intenciones afectan al futuro […]. Las intenciones de otras personas también afectan a las mías”, asegura. Algunos estudios pueden dar una idea de esta línea de pensamiento. El último, publicado este año por la Sociedad Psicológica Americana, indica que si los padres creen que sus hijos consumen mucho alcohol, los jóvenes efectivamente lo hacen, como siguiendo la programación mental de sus progenitores. También se ha observado que si los profesores piensan que sus alumnos van a obtener buenos resultados, éstos lo conseguirán. Seguro que estos fenómenos están influidos por otros factores, pero “la comunicación normal puede implicar tanto la transferencia de información por los canales normales como por la telepatía [campos mentales]. No se excluyen mutuamente”.

Estos planteamientos pueden resultar desconcertantes. Si alguien hubiera descrito en el siglo XVIII un futuro de móviles y satélites que envían información a todo el planeta, habría sido calificado de loco. Cuando, en los ochenta, Sheldrake presentó sus teorías, algunos científicos calificaron su libro como candidato a la hoguera. En opinión del investigador, “la razón por la que la telepatía causa miedo y rechazo entre muchos científicos es, en parte, porque no encaja con la teoría materialista. En la historia de la ciencia, las revoluciones ocurren cuando hay un cambio en los paradigmas, de modo que un modelo amplio de la realidad sustituye a otro más limitado”. Por el contrario, los especialistas en física cuántica, acostumbrados a considerar la realidad en múltiples dimensiones –11 según la teoría que se supone explicará el universo, las supercuerdas–, a aceptar la existencia de universos paralelos e incluso a asumir el viaje en el tiempo, creen científicamente posibles los campos mentales.

De forma muy condensada se podría decir que la física cuántica muestra que la realidad no existe de forma absoluta, sino como una probabilidad, y es la presencia de un espectador la que hace que se convierta en algo concreto. Es el observador el que construye la realidad. ¿Desconcertante? Quizá no tanto si se piensa en la botella medio llena o medio vacía. Por otro lado, la cuántica incorpora el concepto de no localización o no separación, según el cual una vez que dos partículas han estado en contacto permanecerán siempre conectadas aunque se separen miles de kilómetros. Uno de los padres de la física cuántica, Werner K. Heisenberg (1901-1976), afirmaba: “El mundo parece un complicado tejido de acontecimientos en el que toda suerte de conexiones se alternan, se superponen o se combinan, y así determinan la textura del conjunto”.”

Publicado en Edición Impresa en la sección de El País Semanal

Enllaç permanent 1 Comentari

Seu del Memorial Democràtic de Catalunya

Març 2, 2011 at 7:31 am (anecdotes)

Seu del Memorial Democràtic de Catalunya

Fa uns dies vaig fer una foto a l’edifici, perquè em va agradar pel significat i pel disseny de l’edifici. Ara em fixo que el dia que la vaig fer era el 25 de febrer… el mateix dia que se n’anunciava el tancament (notícia a l’Ara, notícia a l’Avui). Curiós, no?

Em quedo amb la darrera notícia que he trobat:

Compromís per reobrir el Memorial Democràtic (diari Avui, 1/3/2011)

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Felicitat

Febrer 24, 2011 at 10:06 pm (cites)

Enllaç permanent 1 Comentari

L’important

Febrer 10, 2011 at 9:34 pm (cites) ()

és tornar-se a aixecar.
http://www.youtube.com/watch?v=g_Je9Oh7e5E

Dedicat a z.

 

(2a part de l’altra cosa important a la vida, des del meu modest punt de vista)

Enllaç permanent 3 comentaris

Recreació de la proclamació de la República Catalana, 2011

Febrer 8, 2011 at 10:45 pm (inventaris)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Plaça Sant Jaume, dilluns 31 de gener de 2011

Enllaç permanent Feu un comentari

Foguerons de Sant Antoni a Gràcia

gener 30, 2011 at 11:29 pm (anecdotes) ()

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Enllaç permanent Feu un comentari

Pyrene de l’Esbart Sant Martí

gener 8, 2011 at 1:50 pm (anecdotes) ()

Si esteu per Barcelona aquest cap de setmana us recomano moltíssim l’espectacle Pyrene, de l’Esbart de Sant Martí. Tant si us agrada el ballet folklòric com no us animo a que deixeu els prejudicis de costat i aneu a gaudir d’un espectacle molt complet de dansa tradicional i contemporània que no us deixarà indiferent.

PATUM

Dansa de creació
Música de Joan Ll. Moraleda
Muntatge coreogràfic de David Martínez

Fundat l’any 1947 a Barcelona és un dels ballets considerats de referència dins del món de la dansa catalana. Si voleu saber què vol dir “ballar en català” no us el perdeu. Oblideu-vos de la sardana, oblideu-vos del que heu vist fins ara. La tria musical, encertadíssima, la il·luminació, molt bona, el vestuari, preciós, modern sense estridències quan cal, tradicional i evocador en la majoria de les danses (dissenyat per una de les ballarines), el cos de ball, molt professional, malgrat ser tots amateurs, i les coreografies de David Martínez (i de Jaume Guasch en el magnífic Vall de Valencians de Tarragona) impecables.

Un espectacle per redescobrir danses, músiques i textos de la mà de la mitologia catalana i una trentena de dansaires entusiastes i molt professionals. La incorporació de l’actriu i narradora Jordina Biosca afegeix un punt de teatralitat i narrativitat molt interessant a un espectacle de ball ja de per sí molt complet i gratificant de veure.

Més informació a la web de l’Auditori o a la web de l’espectacle.

(Les fotografies de l’espectacle les he tret del grup del Facebook de l’esbart)

Enllaç permanent Feu un comentari

Inventari de barbuts i imberbes

gener 1, 2011 at 9:55 pm (inventaris)

Avui faig un inventari dels imberbes que em van agradar en la meva adolescència, i dels barbuts que m’agraden ara (tots són amors platònics, aixx… algun dia en coneixeré (i em lligaré) algun ;)

Inventari de… IMBERBES
L’actor Rob Morrow interpretant al Doctor Joel Fleishmann  a la sèrie Doctor en Alaska, que veia l’any 1996 a les dotze de la nit, a TV2, a casa tota sola a les fosques quan la meva mare i la meva germana ja dormien (sempre serà el primer, el meu primer amor platònic ;)
John Corbett, actor, interprentant a Chris Stevens, de la mateixa sèrie. Masculí, hippie i bohemi, delinqüent juvenil reconvertit a amant de la filosofia i locutor sensible. Com no m’havia d’agradar…
Robert Redford a la peli “El hombre que susurraba a los caballos”, la pel·lícula sobre el llibre de Nicholas Evans “El hombre que susurraba al oído de los caballos” que tant em va emocionar.
 

 

Bruce Springsteen, el rei, ai què dic, perdò, The Boss. Ho torno a dir? virilitat + chico malo + sensibilitat, especialment l’etapa del videoclip de Dancing in The Dark del concert on va pujar a una suposada fan (la Courteney Cox). Mereix menció especial per ser el meu ídol “oficial” d’infància i adolescència. 

Sergi López actor. De nou l’encarnació (per a mi) de la masculinitat sumada a una profunditat de mirada que fa posar els pèls de punta.


I ja de més gran, ara que ja en tinc trenta, em perden els barbuts de nas prominent i rínxols als cabells, o amb alguna de les tres coses… mira, tinc aquesta dèria… Ara, que si són músics o es dediquen a alguna cosa del món de l’art, ja em tenen morta…

Inventari de… BARBUTS
Enric Montefusco, el líder i cantant d’un dels meus grups descobriment d’enguany, bé, del 2010, Standstill. Per la barba, per la mirada entre misteriosa i fràgil…
David Otero, El Pescao, per la barba, els cabells, pel seu videoclip…
Guillem Gisbert, la barba, la mirada com trista, el nas, l’ukelele, el seu grup, la timidesa…
Lluís Vilamajor, tenor de prestigi i director de cors, he tingut la sort de conèixer-lo en persona per l’amistat d’una de les ex-directores de la meva ex-coral. Un encant d’home, amb molt de magnetisme també.
Jordi Rico, actor. L’únic ros, mira! D’ell m’atrau la barba (no sempre en porta!), els seus rínxols, la dolçor de la seva mirada, la seva veu, i els papers que ha anat triant al llarg de la seva carrera.
Julio Manrique, ehem, baveta caient… des del primer dia que el vaig veure en una sèrie, i darrerament pels seus treballs com a actor i com a director, se’m fa difícil descriure el seu magnetisme.
Oleguer Aymamí, músic, violoncel. Per la mirada, per com toca el violoncel tant per a música clàssica i barroca com per fer música popular, pel somriure, i pels rínxols.

inventariant

Enllaç permanent Feu un comentari

Paraules

Desembre 17, 2010 at 11:35 am (inventaris)

Inventari de paraules que s’anirà actualitzant a mida que se’m vagin acudint… 

  • sutaque: per la seva soronitat (accent, en portuguès)
  • borboleta: significa papallona, en portuguès també
  • bambú: per la seva sonoritat
  • among: pel seu significat (entre, però no entre dos elements sinó entre un grup de…)
  • haka: sona fort, enèrgica… com el ball maorí al que fa referència
  • rissotto: per la seva sonoritat + significat; només sentir-la ja fa venir salivera
  • nomás: m’encanta com sona i l’ús que en fan alguns sudamericans, m’encanten aquestes paraules que com aquesta no tenen una traducció clara en altres idiomes; amplia la meva Weltanschauung! :-)
  • mariposario: “El mariposario es un lugar cerrado donde se ha creado un ecosistema ideal para reproducir las mariposas en condiciones óptimas”.
  • stuff: però en el sentit familiar de coses: can I leave my stuff here?, puc deixar les meves coses aquí?
  • casum! expressió catalaníssima
  • txirrindula: bici en euskera
  • cachava: palo, bastón, se usa en cantabria
  • disgustoso: Desagradable, enfadoso, que causa disgusto.
  • pifostio: lío, follón, jaleo, “marrón”… (dedicado a mi au)

 

Publicat a l’antic bloc el 2/10/2007, actualitzat el 3/12/2007, el 24/01/2009, i el 17/12/2010

Enllaç permanent 5 comentaris

Diari 1996 1a part

Novembre 18, 2010 at 10:07 am (anecdotes, cites) (, , , )

He retrobat uns textos que vaig escriure amb setze anys, i els trobo macots i ben escrits… així que faig una auto-cita, i tal qual estaven, sense modifcar-ne res,  els “elevo a públic”, com deia en Genís Roca en una entrevista que tenim com a materials en el Postgrau que estic cursant (Llibre, literatura i lectura en la societat de l’informació).

De passada serà un petit homenatge a la meva coral, el Cor Trobada, que possiblement deixaré en breu, i que tantes alegries m’ha donat al llarg d’aquests anys. Us estimo molt a tots, nens… us enyoraré un muntarró dels grans… però no ens deixarem de veure, eh! Visca el Cor Trobada!!!

“Dijous, 15 de novembre de 1996

Avui ha estat un dijous plujós i com cada dijous he anat a disfrutar les meves dues horetes d’assaig amb la coral. Ha començat a ploure a mitja tarda i em sembla a mi que quan més ha descarregat ha estat l’estona d’anar cap a la coral, perquè he entrat a la classe de música gairebé regalimant, amb els camals dels pantalons ben rexops…! I això que duia paraigües…! (Bé,…un d’aquests meravellosos paraigües plegables que ara van de tort, ara et quedes amb el pal a la mà, i que a la mínima bufada un pèl vigorosa se’t capgiren fent un “flop” delator).

Després dels exercicis de tècnica de veu per escalfar (molt útil en aquesta època de l’any en què qui més qui menys arrosseguem els símptomes d’un refredat tardà…) hem començat l’assaig. Avui érem pocs, i hem format un petit semicercle a la banda esquerra de la classe, davant del piano. Ostres tu, gairebé m’adormia cantant “Blue Moon”, com que ja l’hem cantat tantes vegades, doncs surt sola; era talment com “tararejar” inconscientment una cançoneta lleugera mentre feineges distretament… però aquesta dolça inconsciència no pot durar eternament, i el Toni (el director), ens ha despertat amb uns horribles acords al piano desafinats expressament, que han fet saltar a més d’un de la cadira, i hem hagut de prendre’ns-ho amb més serietat si volíem ser dignes de l’ofici que professem, una coral.”

Cor Trobada 1996

Cor Trobada 2010

ps: em reconeixeu en les fotos? Pista: al setze portava 8-) ulleres! ;-)

Enllaç permanent 6 comentaris

Taller de Marionetas de Pepe Otal

Novembre 3, 2010 at 5:32 pm (anecdotes, cites) ()

Us recomano vívament que aneu a veure algun espectacle al Taller de Marionetas de Pepe Otal.

Casa-taller de Marionetas de Pepe Otal
C. Guàrdia, 11, baixos, 08001 Barcelona
[M] Drassanes

RESERVES & INFORMACIÓ
http://www.tallerdemarionetas.org/
http://cias.titerenet.com/group-1913.htm
http://duduclown.wordpress.com/

El del diumenge 31 d’octubre al vespre va ser pura magia… un univers delirant i surrealista d’escenes multicolors, multiformes, criatures infintes i sensacions a flor de pell… només amb la força de la imaginació i algunes andròmines trobades en una estació de tren…

un home que balla sensualment amb una bossa d’escombraries… una princesa que es torna a convertir en granota després d’un petó apassionat…  un paraigües que plou… les busques d’un rellotge convertides en peces del tetris, l’emoció trepidant de pujar a una muntanya russa  o una mosca que fa pessigolles dins del cor…

tota la màgia dels titelles més minimalistes i ecològics que hagueu vist mai, de la mà d’un titellaire i mim/clown del qual no sé el nom… Ho averiguaré i completaré* aquest post :-)

* I ja el puc completar!

El Clown es deia Dudu i l’espectacle que vam veure, Calma.

Cia DUDUCLOWN

http://duduclown.wordpress.com

L’atzar va fer que me’l tornés a trobar ahir en unes jornades de conflicte i creativitat a l’Autònoma, i així vaig poder saber el seu nom. En el seu blog podreu veure fragments dels seus espectacles, el contacte, i el més important, properes cites dels espectacles de la Cia DUDUCLOWN!

Aquí un fragment de l’espectacle. No us el perdeu!

Enllaç permanent Feu un comentari

Un altre Rodríguez Gerada caçat a Barcelona

Setembre 9, 2010 at 11:06 am (cites) ()

He detectat un altre mural de l’artista cubà Jorge Rodríguez Gerada a Barcelona, gràcies al meu pare. Fa murals en mitjaneres, en grafit (carchoal), que es van desfent amb el temps, per efecte del sol, el vent i la pluja. Com a concepte artístic la idea la trobo preciosa, una mena d’art efímer però gegantí i contudent. I la idea que porta realitzant des de 2002, amb la seva sèrie Identity, retrats de veïns del barri de la mitjanera que tria per fer-hi la seva obra d’art, una interessantíssima oportunitat per reflexionar sobre el tema de la identitat, l’essència efímera de tot, també de les persones, els barris, les ciutats, i les seves identitats.

L’espectador ocasional de les seves obres, sovint casuals, veïns, transeünts, viatgers, rodamons, ciutadans o turistes, són, som, testimonis d’una mirada que podria ser la seva, la nostra, la teva, un mirall de la humanitat mateixa, amb les seves pors, dubtes, tristes, alegries, felicitat potser, però sobretot, Rodríguez Gerada aconsegueix amb els seus retrats, per la tria del lloc, del model, del gest, fer un homenatge de la dignitat de l’ésser humà.

Actualització a 26/4/2011:

Gràcies a que l’ha penjat al seu facebook he sabut d’aquest muntatge sobre la creació de l’obra:

En el meu post del blog antic, Retrat de grafit mitjanera born en vaig parlar perquè m’havia enamorat d’una de les seves obres, i demanava ajuda per trobar l’artista, perquè en aquell moment no ho sabia, però temps més tard el vaig descobrir, i vaig anar gaudint d’altres obres que ha fet per Barcelona i pel món.

Aquí podeu trobar més informació dels retrats de l’Emma i de la sèrie Identities, i de tota la seva obra:

http://www.artjammer.com/

M’encanta, té màgia.

Enllaç permanent 3 comentaris

Mother and Child

Agost 31, 2010 at 10:26 am (inventaris)

Gran pel·lícula de Rodrigo García, fill de García Márquez, guionista de la serie In treatment, també boníssima.
No us la perdeu… Grandíssim guió, molt bons actors i actrius, bon muntatge, una fotografia molt dolça i una gran banda sonora.
Pel·lícula coral que narra les vides creuades d’un seguit de personatges molt ben dibuixats, amb els que t’identifiques de seguida, hagis passat o no per situacions similars. Emotiva, intimista, reflexiva i contundent, les seves històries no et deixen indiferent. Surts havent compartit amb els personatges silencis, esperes, esperances i il·lusions, però també tristeses, abandonaments, penes i desenganys. Com la vida mateixa. Una ficció que resulta ben real i que té efectes catàrquics en l’espectador. Per a mi, si més no, els va tenir. És d’aquelles pel·lícules que s’agraeixen. Us la recomano ben vívament.

Enllaç permanent Feu un comentari

FilmList (seen)

Agost 2, 2010 at 1:09 pm (inventaris) (, )

Actualització a 31/12/2014

Trasllado per fi un dels 21 inventaris que encara em queda per “traslladar” del meu ex-blog Inventariant

Publicat per primera vegada per inventariant el 15 Oct, 2006

(Pels que ja haguessiu vist aquest post: he afegit pelis. I a data d’avui 3/05/2008 afegeixo la data en què l’he vista, i si s’escau, sigles de amb qui l’he vista, i on -cine, casa, etc.-)

(((Actualitzada a 02/08/2010)))

TXT ORIGINAL:

Buf…! fa temps que ho volia fer aixo… una llista de les pelis que he vist

I ara només faig inventari de les pelis de les quals he anat guardant el paperet (aquells paperets que s’agafen a la sortida dels cines, amb info tècnica i artísitca… no tots els cines en tenen). Em faltaran un munt, de les que veus per la tele, del videoclub, o de les vistes al cine però de les que no hi ha paperet per endur-se… i … ahá…! Guardo des dels setze anys, aprox., les entrades dels cines! Ja he hagut de canviar la col·lecció de capsa, perquè ja no m’hi cabia. Un dia faré repàs i aniré afegint les que falten…

Per més informació de qualsevol de les películes consultar: The Internet Movie Database

  • 11 de septiembre
  • A Good Woman (2004)
  • A mi madre le gustan las mujeres
  • Abajo el telón
  • Abajo el telón [Cradle Will Rock, 1999]
  • Agua
  • Alta fidelidad (High fidelity, 2000)
  • Amélie
  • American beauty
  • American History X [1998]
  • Amores perros
  • Antonia’s Line
  • Asediada
  • Atlantis
  • Atrapado en el tiempo
  • Avatar
  • Aventuras en la gran ciudad
  • Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Enllaç permanent Feu un comentari

Next page »

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: