L’any 2007 vaig estar treballant com a documentalista per a en Xavier Rubert de Ventós i sempre vaig guardar un grandíssim record d’aquella època i d’haver-lo conegut, a més a més des d’una dimensió tan personal, perquè no només el vaig ajudar en relació a la seva vessant professional sinó també a organitzar el seu arxiu personal.
D’aquella època en vaig fer un diari on guardava registre de com anava avançant la feina, amb fotografies de l’abans i el després de les reordenacions que li vaig fer de prestatgeries de llibres, arxivadors de documents i molts papers, notes manuscrites i llibretes (dins de cada calaix de casa seva hi trobaves piles i piles de llibretes, notes i notetes). En deia “papers letàrgics” a documentació de tipus burocràtic, i com a bon savi despistat el seu era un caos domesticat.
Vaig classificar, endreçar i etiquetar carpetes, carpesans i dossiers d’articles, conferències i capítols de llibres, alimentava i organitzava el recull de premsa d’articles sobre ell, crítiques dels seus llibres, entrevistes…
també vaig escanejar o picar sencers textos o documents antics dels quals no es conservava cap arxiu més que l’original (no era gens fan de les noves tecnologies) i així vaig arribar a sortir en els agraïments en una reedició del seu llibre “Teoría de la sensibilidad”.
Vaig preparar materials per a la seva web amb ajuda de la que havia estat la seva jove, la Tamara, i en vaig acabar redactant un article a la revista Lletra: “Rubert de Ventós, pensador polifacètic” https://lletra.uoc.edu/ca/autor/xavier-rubert-de-ventos/detall
Recordo també fer-li “xuletes” de com funcionava el portàtil, o el mòbil, o quan va trobar fantàstica la meva classificació dels seus arxivadors metàl·lics, i vam penjar índex del contingut de cada calaix al lateral de cada moble. A vegades em deixava notes perquè sovint estava de viatge, i em deia afectuosament “Ona”.
Com a cosa excepcional i curiosa, també el vaig ajudar a gestionar i coordinar amb la Cap de l’Arxiu Maragall Dolça Tormo la donació d’una part del seu fons de llibres de Jordi Maragall que tenia a la seva casa de Castelló d’Empúries, la qual cosa em recorda dues anècdotes d’aquell dia tan especial: una, de l’anada des de Barcelona fins allà en el seu cotxe remenut, en què vaig al·lucinar amb lo malament que conduïa en Xavier (vaig passar por a les rotondes!). I l’altra a la tornada, en què per aprofitar el viatge fins a Girona per agafar-hi el tren vaig anar al darrere de la furgoneta on es va posar els llibres destinats la biblioteca, ara no recordo si de l’arxiu o de la BNC, però sí que era una furgoneta sense finestres, i que vaig fer aquella mica de trajecte a les fosques entre capses de llibres!
I com a anècdota personal em fa il·lusió explicar també que el meu pare que va ser arquitecte havia estat alumne seu, i sempre en parlava meravelles de les seves classes d’estètica. A més, jo havia estudiat la carrera de filosofia abans de la de documentació, de manera que juntar d’aquella forma curiosa les meves dues llicenciatures va ser un regal per a la meva (aleshores) incipient carrera laboral.
A banda de les fotos del diari que vaig estar fent, en conservo una que ell em va fer un dia mentre jo feinejava a taula del seu despatx del fons del seu pis de la Diagonal, que donava damunt d’on ara es troba el teatre Akadèmia.
I l’altra és d’anys més tard d’haver-hi treballat, un dia que va conèixer la meva filla d’acollida Sara (ara ja major d’edat) al bar de la cantonada de sota casa seva, i ella recordava perfectament que li va explicar un acudit! Era l’any 2014. Sempre ho recordarem
En Xavier Rubert de Ventós era tot un personatge, un intel·lectual d’una obra prolífica i dilatada, i el recordo com una persona afable, divertida i d’una elegància desmenjada que el feia entranyable. Descansi en pau, i el meu condol als seus fills i família
Acabo de recordar que tinc perfil al portal de crítiques i ressenyes d’arts escèniques a Recomana! Deixo aqui la bio per si algun dia es despenja, perquè segueix sent força veigent tot plegat!
Llicenciada en Filosofia, documentalista de professió i blocaire per afició, escriu sobre arts escèniques des de l’any 2010 al seu blog Inventariant, i col·labora des del 2012 en mitjans culturals com Núvol, el digital de cultura, o Barcelona Metròpolis, i gestiona les webs i les xarxes socials d’associacions en les que participa. Apassionada de la cultura, la literatura, i especialment el teatre, col·lecciona des dels setze anys les entrades i fulletons de les obres que ha vist, documentació gairebé fetitxista de la seva passió.
I aquestes són les crítiques que hi són penjades, del mes de juny del 2017:
Fantàstica exhibició de destresa i comicitat de la mà, i del peu, i del cap, de dos artistes compromesos amb l’art, que van guanyar el Best Show Cliento Buskers Festival 2015 i la Beca Creació Testimoni Escènic 2016 amb aquest espectacle. Les vicissituds d’una parella que són companys de feina, una cantant i el seu ajudant, que s’enamoren i festegen en directe, i veiem els seus encontres i desencontres perquè, com diuen ells, “La vida hay que tomarla con amor y con humor, amor para comprenderla, humor para soportarla”.
Amb un gran domini del llenguatge i els codis clown, increïbles equilibris sobre bicicleta de l’Alejo Gamboa, sol, o en parella, en un in crescendo de dificultat (el tradicional i circense “més difícil encara”) amanit amb una senzilla trama i interaccions amb el públic, i la música en directe amb l’ajuda d’un sampler que donava resultats impressionants amb la magnífica veu de la polifacètica i divertidíssima Amanda Delgado.
En els agraïments al Circ Cric l’Amanda va comentar, emocionada, que sentia que havia estat un honor participar en el Festival del Circ Cric, a la seva terra, i ens van emocionar a nosaltres quan van destacar que sense nosaltres, sense el públic, la seva feina i el seu art no tindrien raó de ser.
Teia Moner és una domadora d’emocions. Emocions de sorpresa (oooh!), de por (ai, ai, ai!), de misteri (segur…?) i d’alegria (visca!) que desperta entre els infants que, emocionats, veuen com unes misterioses i invisibles puces ensinistrades fan equilibris sobre corda fluixa, toquen instruments en miniatura (la meravellosa Orquestra Pusil·lànime!), o es fan de pregar dins del seu camerino, com la Puça Minelli.
Aquesta petita pista de circ en miniatura, amb tots els seus detalls, daurats i vermells, lletres lluminoses i carruatges, ens transporten als grans espectacles de circ d’abans, amb actualitzacions molt humorístiques i ben incorporades, com la puça que arriba en dron, o la puça que es fa un selfie amb el públic.
I ja que hi som, i l’artista ha adaptat el seu número als nous temps, amb aquestes ocurrents picades d’ullet a les modes actuals, fora bo que també tragués del seu guió la referència als elefants i els lleons, perquè els nens d’avui i de demà ja no els tindran en el seu imaginari, perquè no ens cal sotmetre a animals ni utilitzar-los, preferim l’enginy i la destresa de qui busca els límits de les capacitats humanes… o d’artròpode ectoparàsit… com al circ de puces de Teia Moner!
Esplèndides, ocurrents, en estat de gràcia permanent, aquest duo clown format per Marta Sitjà i Fanny Giraud, no necessiten el nas de pallasso per a encomanar la rialla a petits i grans, amb desenes de gags i improvitzacions quan interactuen amb el públic, i amb els espais i mobiliari del carrer. Li treuen punta a cada situació, són ràpides i enginyoses, de gest clar i molt expressives. L’uniforme és la peça clau de la comicitat dels seus personatges, perquè amb humor i tendresa aquestes policies maldestres intenten fer respectar la llei i protegir el ciutadà, amb la comicitat hilarant que provoquen els seus esforços per a mantenir-ho tot sota control, quan tot es descontrola, fins i tot… elles mateixes!
Hora i mitja de monòleg clown que la veterana artista britànica de renom internacional Nola Rae va defensar sense defallir, en un relat un xic irregular que a voltes desorientava, però que li va permetre desplegar un gran ventall d’escenes, recursos dramàtics i números en codi clown que feien florir riures enjogassats per la platea de forma intermitent però constant.
“Exit Napoleon Pursued by rabbits” és un espectacle fosc, terrible i tendre alhora, on s’intueix una reflexió que traspassa tota la trama, sobre el poder i les bogeries del poder. Un personatge perdedor, un cuiner de l’exèrcit que ha perdut els seus companys, enmig del no res, del fred, s’arrecera en una cabana. Hi troba antigues relíquies de la guerra, unes botes, un abric, un estendard amb una insígnia imperial i sobretot un barret, el barret napoleònic, que li serveixen per construir-se un món de fantasia en què es converteix en un emperador o en un dictador, amb recursos que semblen trets de “El Gran Dictador” de Charles Chaplin. Allà hi assaja petites venjances de mort i assassinat amb éssers que només estan en la seva imaginació, amb a armes que no són més que olles, culleres, i ratlladors de formatge, i comença un deliri de cobdícia i poder.
Podríem dir que les referències surrealistes d’un episodi real de la vida de Napoléo Bonaparte que va fugir d’un estol de conills dòcils enmig d’una cacera, li recorden al personatge, al pallasso i també als espectadors, que tots tenim els nostres punts febles, les nostres fòbies i les nostres pors.
Els postissos i la veritat del clown, que ens emmiralla
L’últim que penses és que una presentadora d’un show televisiu damunt de tacons, amb postissos als cabells, vestit i caminars de passarel·la, serà qui seurà a atonyinar amb una energia desbordant la bateria que forma part de l’escenografia.
Com si d’un programa de preguntes en directe es tractés, Mecha s’ofereix a ajudar als telespectadors, i comença aleshores un delirant seguit de propostes que són més aviat despropòsits, gags a duo amb la seva ajudant Jimena, i improvitzacions amb el públic a partir de les preguntes que els hi llença “¿Qui necessita alguna cosa?”.
Irreverent, transgredint amb els gestos o la paraula, rient-se de les convencions i les modes, un in crescendo d’energia, amb la veu i percussió, desfigurant-se ella, i amb ella el vestuari, l’escenografia, tot! Em va fascinar especialment el moment en què la pallassa aprofita el registre còmic per deixar anar veritats, com que està farta dels postissos, mentre es treu la “mecha” postissa dels cabells, i confessar que la vida a vegades fa mal, com quan creu que no ha ajudat a un suïcida que tenia a l’altra banda del fil telefònic, i plora per no haver arribat a temps.
Entre el públic, una nena li diu el seu pare “sé que per dins està rient, eh?”. Anem bé, anem bé, el futur públic d’arts escèniques i d’arts de carrer, entén el codi clown i gaudeix del joc de mirades i de distanciament entre la realitat i la ficció. Això sí, avisa als seus pares perquè ells no pateixin, que sàpiguen que no pateix. La pallassa ens emmiralla, perquè Mecha ens mostra (“Mecha Show You”) i amb ella riem i plorem, d’ella i de nosaltres mateixos, i ens serveix de catarsi, com tota bona obra d’art.
Hola! No sé si això ho llegirà algú o simplement serà un altre escrit estil “diari personal” que em servirà a mi com a recordatori i record…
El cas és que feia temps que em feien enveja els repassos que feien de la seva “setmana vegana” els companys activistes Maria i Sergio al seu podcast Infovegana, i anteriorment també feien en alguns episodis els pioners en temes de podcasts vegans el Joseph de la Paz, de Vitamina Vegana, i Joan Boluda, en el seu podcast conjunt (i enyorat) Veganismo, el podcast.
Sovint pensava que jo no tindria gaire a dir la majoria de les setmanes i en canvi recentment he pensant que estava equivocada. Que segur que en totes i cada una de les setmanes que porto sent vegana aquests darrers 8 anys podria haver escrit una ressenya, un resum, un recopilatori de fets, accions o anècdotes relacionades amb el veganisme, això és, amb la lluita pel reconeixements dels drets dels altres animals, no drets de benestar animal, no, el SEU dret a disposar i gaudir de la seva pròpia VIDA, principalment, i per tant, a no ser USATS i EXPLOTATS per al seu ús per part d’altres animals com són els animals humans.
Aquesta setmana:
He començat a col·laborar en un nou projecte: la web de Filosofia Vegana en català, traducció del mateix web original en castellà, Filosofia Vegana, de Luís Tovar. La idea és ajudar en la traducció dels articles. I pel camí, aprendré un munt, segur!
Comentàvem amb la persona que ho porta que es diu Xavier, que no sabem fins a quin punt és un “producte” d’autoconsum entre vegans, però com que mai se sap on pot arribar la informació, ajudar a difondre el veganisme en la nostra llengua em fa especial il·lusió.
Vaig assitir a un webinar de la conegudíssima Melanie Joy, titulat “How Vegans Can Improve Relationships and Communication During the Holidays“, del que em va parlar un company activista, l’Albert, amb qui vaig coincidir en el sopar solidari al Restaurant Alive en favor de la Fundació El Hogar.
Molt interessant el que vaig poder escoltar, amb ganes de rebre el link de la gravació i repassar conceptes!
Per cert, al sopar solidari vaig coincidir amb l’Edu, l’Albert, la Maria i el Sergio, que tenen junts un podcast que m’agrada moltíssim i recomano molt: Infovegana, podcast de veganismo y sostenibilidad., tots ells companys activistes del de la Plataforma Antiespecista de Barcelona amb qui vaig coincidir una època que vaig estar fent activisme de carrer amb ells: el Cubo por los animales (prèviament havíem estat dins de l’organització AV que feia un tipus d’activisme similar). El web i perfils a xarxes socials que tenen són molt interessants també i tenen molta informació! Segui-los i escolteu-los, valen molt la pena!
I per acabar la setmana vegana estupendíssima, vam visitar per primer cop un santuari, el Santuari Món La Bassa Hogar Animal, que ens va encantar, tant al petit que per primer cop a la seva vida va veure i tocar animals de prop! (i confesso que jo també en alguns casos, perquè mai havia vist de prop a alguns!). Vam veure un conill, dos porcs senglars, un es deia Kiwi i tenia les potes del darrere paralitzades, gallines, paóns, porcs i porcs híbrids de porc vietnamita i porc senglar, ases, cavalls i dues vaques, la Macarena i la Mari Carmen!
Avui faig públic un “podcast” (entre cometes ho poso…) que he anat gravant aquests darrers dies i que ja veurem si té continuïtat o queda en un projecte passatger. El primer projecte fill del “projecte espores”.
DocuMamiTips serà un podcast de “tips”, trucs, consells, idees que com a documentalista i mare penso que poden ser útils per a altres persones que estiguin en fase de criança (i potser també a les que no).
Idees de productivitat, gestió del temps, creuat amb el fet que soc monoparental de forma que la organització és molt important per al nostre dia a dia!
L’art del teatre té una versió atàvica, inicial, perfecte per als no iniciats, pels infants, que són els titelles. Poden ser putxinel·lis o titelles de guant, titelles de dit (més petitons, es manipulen “disfressant” els dits) i les anomenades marionetes o titelles de fil.
Més enllà d’això es poden fer també andròmines manipulables amb estructures, complicats mecanismes i politges, però tornem ara a les titelles més senzilles: petites nines, ninots, figures o personatges fets amb cartró, tela, paper, fil, que representen animals, persones o figures imaginaries com fades o follets, o entitats com el sol i la lluna, que els menuts reconeixeran perfectament.
La Cia. Pamipipa és una d’aquestes companyies familiars que van fent camí dins del món de l’escena familiar i ja fa més de 20 anys acompanyen a la petita infància. Això són moltes generacions que han gaudit de totes les seves creacions (i amb ells els seus familiars i acompanyants). Amb ells hauran començat a aprendre el ritual del teatre: l’espera prèvia a entrar a la sala o a que comenci la funció si és a l’aire lliure, aquest fet d’entrar en un espai especial, amb un escenari o petita escenografia, el fet que es tanquin els llums, fer silenci, centrar l’atenció en el que ens oferiran els artistes, i participar, ja sigui cantant o picant de mans o simplement mirant i gaudint.
Dins de la programació de la sala L’Autèntica Teatre (antiga Porta4) la Cia. Pamipipa ha estat oferint l’espectacle El lleó no em fa por, com diuen ells, “teatre de musicosetes”, ja que a banda de les titelles fan la música i la percussió pràcticament tota en directe. Allà mateix, al davant de les mirades embadalides i encuriosides del seu petit públic. De la seva presentació: “El lleó no em fa por és un espectacle de musicosetes senzill i alegre que ens parla de sentiments i valors, especialment pensat per a infants de fins a 3 anys.”
La companyia Titelles Pamipipa és una companyia professional d’arts escèniques especialitzada en espectacles de cançons i titelles per bebès i primera infància. Una aventura familiar de tres membres, tremendament polifacètics i traçuts: entre tots tres escriuen, dissenyen, componen la música, l’enregistren i creen tot l’espectacle en què la Mar Gascó n’és a titellaire i cantant (una veu dolcíssima i melodiosa), i el PereLópez n’és el músic i tècnic de so (gran instrumentista i intèrpret). El tercer membre, Arsène Gascó, fill dels artistes, participa en la creació de l’espectacle, ja que s’encarrega dels dibuixos i disseny dels cartells, entre d’altres.
En els seus espectacles, com el que vam anar a veure dissabte passat, Titelles Pamipipa fan difusió de cançons populars alhora que una meravellosa introducció als sons de diversos instruments de diferents parts del món, a través de melodies, contes i històries de la tradició oral que podríem dir que són hereves tant dels joglars medievals com de la tradició oral del costumari català, amb les seves cançons, els seus jocs de falda, jocs tradicionals i jocs de carrer.
Amb les titelles els infants poden aprendre un munt de coses: estimulen la imaginació, l’associació d’imatges, sons i conceptes (una ploma que la titellaire fa voleiar i el so d’un ocell ÉS un ocell, un guant amb ulls que es mou com un estruç ÉS un estruç…), fan aprenentatges a través del simbolisme i la imitació, i per suposat aprenen llenguatge: senten paraules, vocabulari que potser és nou per a ells, comencen a aprendre a interpretar-ne els sentits, a expressar-se, escolten la cantarella que fan les paraules quan rimen (això és la poesia), les inflexions que fa la veu per diferenciar preguntes, respostes, el to amb què es comunica l’alegria, la por, la tristesa… I tot això… divertint-se i gaudint… Què més podem demanar!
A les titelles de la companyia Pamipipa no hi ha ni cops ni garrotades, tampoc ensurts, són totalment aptes per a infants a partir de l’any (i abans si voleu!) i el que plana per sobre de tot l’espectacle és una tendresa infinita, un món dolç que amanyaga els petits, on el lleó no es vol menjar l’ovella sinó que juguen a fet i amagar, on el més petit serà el més valent i on podem acompanyar la tortuga, la gallina i la granota a fer un petó a la lluna. Citant-los, per acabar, subscribim la seva filosofia de vida: “L’art ens fa créixer com a persones, alimenta la nostra ànima i ens relaciona des de l’amor. En els nostres espectacles ens agrada parlar de la bellesa de la natura i d’anècdotes, experiències, observacions i reflexions sobre la vida.”
Consulteu la programació de L’Autèntica Teatre (i aprofiteu per conèixer aquesta sala de teatre que és també cinema, productora, escola i laboratori de projectes, dirigit per Verónica Pallini a qui vam entrevistar a Núvol) perquè acostumen a tenir a Titelles Pamipipa en la seva programació regular, i el proper espectacle serà “Petit Vivaldi”, recomanat a partir d’1 any. No us el perdeu que només hi seran tres dies, del 29 al 31 d’octubre! I us recomanem també visitar la seva web i el seu canal de Youtube on comparteixen amb el públic fragments de les seves creacions.
Aquest cap de setmana vaig assistir amb el meu nadó de deu mesos a una de les quatre funcions de celebració dels 500 espectacles de Pintamúsica, una peça pensada per a l’anomenada primera infància, dels 0 als 4 anys, que va iniciar els seus èxits l’any 2015. Per a aquesta ocasió tan especial l’espai Auditori de la Fundació Joan Miró acull les funcions els dos primers caps de setmana de juliol. La companyia Viu el teatre ho defineix com “una aventura sensorial per escoltar, mirar, interaccionar i jugar”.
Després d’una presentació i salutació inicial cantada dels tres actors, músics i cantants acompanyada de llengua de signes (gran encert!), l’espectacle va començar i els petits van quedar immediatament embadalits amb les melodies, els colors i els moviments dels intèrprets. Malgrat que per les mesures sanitàries que cal prendre en aquests temps s’ha hagut de sacrificar la proximitat dels infants amb els artistes, i les mascaretes anaven fent aparició en aquells moments en què s’hi apropaven, la funció no va deixar de tenir un caliu i una proximitat molt especial.
L’obra, nascuda de la sensibilitat de les creadores, Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró, mares elles mateixes, va ser concebuda per ser experimentada i gaudida pels infants tan petits com són els nadons, de forma que treballa amb molt pocs elements escènics i un vestuari molt net i clar. Hi intervenen instruments de vent ben dolços per a les oïdes dels petits espectadors, com un clarinet, un saxo i una flauta travessera, el so alegre d’un piano i d’altres més particulars com els d’un pal de pluja, d’unes campanetes o d’un timbal amb sorra.
Juntament amb les veus, les projeccions d’imatges en una pantalla amb què interaccionen els pinta-músics són el llenç on els protagonistes del Pintamúsica creen un univers sonor i visual amb elements que els infants poden reconèixer fàcilment: paraigües, fulles tardorenques, ocells, les onades del mar… amb el fil conductor de les quatre estacions i els seus colors i elements característiques, la famosa peça de Vivaldi del mateix nom, i d’altres melodies clàssiques i populars. Alhora, van recreant i creant en escena una pintura de Joan Miró, Dona i ocells en la nit, que no és de les més conegudes pel gran públic, atès que forma part d’una col·lecció privada. Aquesta peça va ser triada justament perquè conté la paleta clàssica mironiana, els tres colors primaris: groc, vermell i blau, més el verd i el negre, i perquè el traç de l’artista connecta molt amb la mirada neta dels infants.
Embadaliment, ulls atents, sorollets i balbucejos, aplaudiments matussers de petites manetes molsudes i algun crit d’alegria… algun “bravo”, un “oooh”, un “aaaah”, i els somriures i aplaudiments amb més anys de pràctica dels acompanyants dels nadons i petits infants, aquestes són les reaccions que hem experimentat els presents a la sala de l’Auditori de la Fundació Joan Miró. Un viatge sensorial meravellós i tendre per a grans i petits.
Música, arts plàstiques, interpretació, el Pintamúsica ha estat el bateig teatral d’unes quantes generacions d’infants i s’ha convertit en un referent gràcies al boca-orella. Això l’ha portat a escenaris d’arreu de Catalunya i Espanya, però també a països tan llunyans com Corea o Turquia. La pandèmia va truncar una gira internacional que havia de començar a França i que esperen reprendre de seguida que sigui possible. I així ho esperem, perquè segueixin portant aquesta proposta teatral de gran qualitat per als més petits, i futurs espectadors i potser, qui sap, futurs músics, cantants, actors i actrius o pintores…!
Pintamúsica és una idea original de Gisela Juanet, les creadores de l’espectacle són Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró, amb direcció escènica de Gisela Juanet i Lluís Juanet, i direcció musical, composició i arranjaments de Berta Ros i Lorena Lliró. Les intèrprets i músics en aquesta ocasió van ser Berta Ros, Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró, però s’intercanvien funcions amb Núria Gomez, Raul Viana, Hector Canós i Cris Vidal.
Endreça les prioritats de la vida, com a primer canvi significatiu quan neix la criatura. Coses que abans et semblaven molt importants passen a segon terme, bàsicament el que eren les teves estones d’oci desapareixen gairebé per complet. En el meu cas anar el teatre! La veritat és que l’enyoro, però ara mateix no és important. També fas un ràpid aprenentatge de com aprofitar les estones en què el nadó dorm, i a prioritzar, de nou, les tasques més importants sobre les més supèrflues… A vegades, ai las, cal triar entre dutxar-se o dormir, o entre dutxar-se i alimentar-se, i us asseguro que segons el dia una dutxa proporciona més salut mental que omplir el pap, a banda de ser una estoneta (generalment curta) d’un plaer ben senzill i relaxant.
I endreça també les amistats… Perquè tenir criatures t’aparta d’alguns amics i t’apropa a nous… Ja ho havia experimentat amb la nena d’acollida amb qui vaig viure 8 anys, que quan tens nens alguns amics es queden pel camí, i que també en fas de nous.
I tenir un nadó desendreça, òbviament, desendreça la casa, que sovint és la primera damnificada de la falta de temps (especialment la cuina), desendreça els horaris (fas ben bé el que pots amb la gestió del temps) i el ritme el marca el bioritme del teu fill o filla; i desendreça el cos, que pren dimensions desconegudes durant l’embaràs, i en el postpart et canvien algunes proporcions, especialment si fas lactància exclusiva i a demanda! ;)
L’obra Maremarde Dagoll Dagom és una obra total. Paraula, dansa i cançó al servei de la narració d’històries de la humanitat. Una humanitat que emigra, que fuig, que naufraga, que mor als mars de tot el món des de temps immemorials.
Us queden dos dies si encara no hi heu anat! Al Teatre Poliorama!
A partir de l’adaptació de l’obra “Pèricles, Príncep de Tir” de William Shakespeare, la companyia Dagoll Dagom ha enllaçat històries que van ser i que són encara avui, cada dia. El drama dels refugiats, persones soles o famílies senceres que pel fet de no tenir #viessegures per fugir de països en guerra, de la fam o de la pobresa, es juguen la vida en mars i deserts, per la legítima aspiració d’una vida digna, d’un futur pels seus. El tràfic de persones sovint associat a aquesta migració forçosa, l’ús del cos de la dones com a moneda de canvi…
Des del punt de vista social em sembla meravellós que un musical tracti aquests temes, i més quan han realitzat funcions solidàries en favor de la ONG Proactiva Open Arms, que rescata persones al mar Mediterrani, i en el cartell del mapa amb la ruta de Pèricles informa de quantes persones portaven salvades, meravellós. També fan funcions Escolars i col·loquis amb periodistes i reporters que coneixen de primera mà les situacions dels països d’un provenen molts dels refugiats, com els de la revista5w, de qui em vaig comprar un número a la parada que tenirn al hall del teatre.
Des del punt de vista artístic m’han fascinat les coreografies d’Ariadna Peya (brutal la violació de la filla d’Antíoc, impactants les escenes de navegació i naufragis, subtil i punyent la representació del burdell), interpretades per grans (i molt joves!) talents.
Perquè aquest ha estat un altre dels encerts de Maremar: tenir un repartiment de bandera. El càsting ha juntat intèrprets totterreny consolidats com el polifacètic actor i cantant Marc Pujol@marcpujo, la solvència i veu portentosa de Mercè Martínez@mercetinez, i la veterania d’Albert Triola@alberttriola (en el paper que l’anterior temporada feia Roger Casamajor @rogercasamajor) amb joves talents als quals caldrà seguir la pista de ben aprop: Marc Vilajuana@marcvilajuana (veu imponent i magnètica, ballarí avantatjat), Marc Soler@marcsolerrull (increïble ballarí), Cisco Cruz@ciscocruzbonal, Aina Sánchez@aisancusco, Helena Gispert@helenagispert (en el paper que l’anterior temporada feia Anna Castells@acastells) i Júlia Jové@juliajove (en els personatge protagonista de Marina i Refugiada que havia interpretat Elena Tarrats@elenatarrats).
La obra coral amb protagonistes, però on totes les persones anònimes que surten en les projeccions dels cortinatges de fons de l’escenari en són els vertaders protagonistes que cal recordar, defensar i no oblidar.
Servidora, amb Marc Pujol
I us deixo el vídeo d’una de les cançons que em va impactar més, amb la coreografia d’Ariadna Peya, brutal:
L’Aquitània Teatre recupera ‘Kràmpack’, l’obra de Jordi Sánchez que va triomfar als anys noranta
Probablement no serà la primera vegada que sentiu a dir que “tot torna”. Tornen els xandalls, tornen els discs de vinil, tornen els governs feixistes i els mobles vintage… Doncs en un curiós exercici de viatge en el temps (i de nostàlgia potser) ha tornat una comèdia que ho va petar durant quatre temporades entre els anys 1996 i 1999.
La comèdia Kràmpack, segona obra escrita per Jordi Sánchez en la seva faceta de dramaturg (paral·lela i menys coneguda que la d’actor) fou Premi especial de la crítica l’any 1995 i Premi MAX al millor autor en català l’any 2003, entre altres guardons. L’èxit cultivat es va reforçar amb l’adaptació al cinema que l’any 2000 en va fer el director Cesc Gay, i ara ha tornat, 25 anys després de la seva estrena, de la mà de Pep Antón Gómez, company professional de Sánchez de fa molts anys, a l’Aquitània Teatre (l’antiga Filmoteca, més nostàlgia en vena).
Quatre joves actors, Àlex Ferré, Jaume Casals, Mikel Iglesias, i Lídia Casanova, donen vida al Pau, el Xavi, el Jose Luis i la Berta, que en l’obra original van interpretar uns (aleshores) poc coneguts Jordi Sánchez, Joel Joan, Eduard Fernández (més tard substituït pel Lluís Villanueva), i Ester Formosa (ella per Mònica Glaenzel). Servidora va anar a veure l’obra en plena adolescència i encara en conservo un cub de paper amb les cares dels actors i cites de l’obra, signat per cadascun d’ells.
Amb un escenari típic de sitcom de les que ensenyen l’interior d’un pis on hi passen coses, l’argument de l’obra desgrana situacions que es poden donar en la convivència de tres joves que ronden la vintena i comparteixen pis. Amb pocs canvis respecte del text original (referències a les pessetes que s’han passat a euros, el Whatsapp i algunes picades d’ullet a l’actualitat), la història s’inicia quan el Pau, el Xavi i el José Luis comencen a viure junts en un pis de quatre habitacions, i la persona que trien per a completar-lo, la Berta, resulta ser l’exnòvia del Xavi, amb la tensió emocional i sexual que això comportarà, i l’afegit doble que tant al Xavi com al José Luis els agradarà (i faran intents barroers de conquistar-la) i que entre el Pau i el Xavi potser hi ha alguna cosa més que amistat, encara que ells s’entestin a voler disfressar els seus “kràmpacks” com un joc masturbatori entre amics sense importància.
La virtut del text rau en la frescor amb què els diàlegs reflecteixen la complexitat de les relacions humanes, d’una forma àgil, divertida i desacomplexada, especialment rellevant si pensem en el moment en què va ser escrita i representada (amb un nu integral de Joel Joan que es va ser molt comentat pel boca-orella en l’època prexarxes socials).
Tot i que surten temes que no han canviat amb el pas dels anys com pot ser el de la precarietat laboral, i que les inquietuds vitals dels joves poden ser les mateixes, determinats jocs o bromes ara es considerarien masclistes (el director deia en una entrevista a la ràdio que se n’havien modificat les que ara es veurien més ofensives), i potser l’homosexualitat i la bisexualitat no es viu avui en dia com un “problema” o un desconcert com en la dècada dels 90… Tot el que en el seu moment va ser molt trencador, als joves d’avui en dia no els hi sembla tan problemàtic ni sorprenent, i el tema de la sexualitat s’enfoca més enllà de la genitalitat i les corporeïtats, acompanyat per l’evolució que hi ha hagut en el pensament sobre la identitat de gènere amb l’impuls també de la nova onada feminista.
Els riures a platea durant tota l’obra de la gran comèdia d’èxit de Jordi Sánchez traspassa generacions, doncs, per la temàtica i per un plantejament que va ser modern per l’època, i connecta els personatges del Pau i el Xavi, de caràcters i gestualitat mimètics als del Lopes i el David de Plats bruts amb els joves que han crescut veient-ne les successives reemissions que s’han fet a TV3 de la sitcom catalana per excel·lència.
Jaume Casals recrea tant el personatge creat per Joel Joan que et fa parpellejar fins i tot per la semblança física, la corporalitat, de la veu i de l’entonació de les frases. Àlex Farré recorda també molt el Pau-Lopes per la dicció histriònica i atacada que va ser la de Jordi Sánchez, sobretot en les primeres escenes de la discussió per l’enterrament de la padrina, i Iglesias i Casanova defensen els seus personatges amb gran solvència (sense el pes de la referencialitat als actors anteriors) i donen el contrapunt simbòlic i argumental als embolics còmics de qui té el dilema o la qüestió de la seva sexualitat en plena efervescència i ebullició. Kràmpack es va estrenar al Teatre Aquitània el 16 de setembre, i programada inicialment per a tres mesos, ha estat prorrogada fins al 12 de gener. Si vau veure l’original, ara potser la podeu anar a veure amb els fills o els nebots i comentar la jugada!
En aquest article intento resumir el que considero que són els reptes, oportunitats i dificultats de celebrar un Nadal Vegà enmig d’una societat especista.
Viure un Nadal (o festes del solstici o Hannukah) vegà bàsicament vol dir tenir en compte els animals en totes les teves accions, igual que fem les veganes i els vegans la resta de l’any.
El que està clar és que és una època en que la necessitat humana de trobar-se per celebrar plegats aquests dies es tradueix en haver de compartir molts àpats amb gent no vegana, especialment difícils quan són la família, i la obligació de sentir constantment un discurs sobre la solidaritat, l’amor, la compassió, que MAI els inclou a ells, els animals no humans, i ens posa davant de la hipocresia de la SOCIETAT i CULTURA ESPECISTA en la que ens hem criat la majoria de persones abans de la nostra “conversió” a persones veganes.
Aleshores, en concret, idees/suggerències per a viure un Nadal Vegà:
si vas a un restaurant, i vols compartir l’estona de l’àpat nadalenc amb família o companys de feina si és un sopar/dinar d’empresa, assegura’t que tinguin opcions veganes per no haver d’acabar menjant una amanida de fulla verda i tomàquet a preu d’or o pots provar de convènce’ls de triar almenys un restaurant vegetarià…
si per coherència amb com vius la resta de l’any, evitant consumir productes d’origen animal per ètica, per sostenibilitat o per salut, decideixes que no vols assistir a algun d’aquests àpats on tota la taula serà plena de cossos d’éssers que tu consideres que mereixien una vida digna que se’ls va arrebassar, pots preparar-te mentament les respostes a les preguntes de perquè no assistiràs, perquè te les faran; com més serenament i amb convenciment responguis més difícil serà que puguin fer-ne mofa, i haraun de respectar la teva decisió. Si el fet que t’absentis els fa qüestionar-se coses, no t’ha de fer claudicar, cadascú ha de ser responsable de les seves decisions, i ningú et pot imposar que hi vagis perquè a ells/elles els farà sentir malament la teva abscència
prepara’t també mentalment pels xantatges emocionals que et puguin fer qui et vulgui titllar de radical, o menystenir la teva opció
existeixen cada cop més restaurants vegans que ofereixen àpats nadalencs totalment vegans, també en opció per a emportar!
si vols incorporar al teu Nadal Vegà els dolços i postres especials d’aquesta època com són els torrons, els bombons, o el tortell de reis, no és difícil trobar comerços que fan pastisseria vegana, tant a peu de carrer com per internet. Només caldrà una mica d’anticipació perquè no es troben en les botigues clàssiques de queviures ni encara en grans supermercats (tot i que l’oferta augmenta cada dia més)
Imatge de la web de Jenny Rodríguez recetasveganas.net
Festes i activitats per a infants
és fàcil que amb l’excusa que antigament es feia i en tens un record agradable (distorsionat per la cultura especista) puguis caure en la temptació de voler que els infants de la família vagin a un espectacle on hi ha animals implicats (per sort el circ amb animals està prohibit a Catalunya però encara es poden trobar fires de nadal o fires medievals que exhibeixen animals vius amb l’excusa de la recreció històrica). Aquestes situacions suposen un abús per a l’animal, que és sotmès a moltes hores d’estrés especialment auditiu, i no poden tenir els seus comportaments naturals sinó que sovint se’ls obliga a ser muntats (cas de ponis de fira)
Il·lustració del llibre “Sin palabras” de Roger Olmos
les antigues visites al zoo o l’aquari sembla un clàssic i s’acostuma a fer sota el pretext educatiu, però cada cop hi ha més gent que se n’adona que no té res d’educatiu ensenyar un animal engabiat allunyat fora del seu entorn natural patint estrés i pretendre que el fet de veure’l eduqui sobre la seva vertadera naturalesa, quan els seus comportaments naturals en llibertat estan explicats en gràfics i murals, i no quadren amb l’individu apàtic i desnaturalitzat que els infants veuen entre parets de vidre o reixes. Ni tan sols l’educació, que no és efectiva, justificaria una vida de captiveri. Els zoos del segle XXI han d’evolucionar ja cap a espais vertaderament educatius de realitat virtual o projeccions dels animals en el seu hàbitat.
La tecnologia al servei de la conservació de la naturalesa. Del blog de zooxxi.org
com a alternativa, si vols que els infants de la casa coneguin com són els animals realment, pot ser una bona ocasió per a visitar la teva protectora o gossera local i oferir-te com a voluntari per a passejar gossos o cuidar gats, o fer una visita respectuosa a santuaris d’animals que permeten el contacte amb humans per les característiques de l’animal i de la forma de contacte, respectuosa i controlada.
Un gos a la gossera vs un cop adoptat ;)
Contribuir econòmicament amb donacions o ajuda voluntària pot ser una bona manera d’educar als infants en el respecte als animals
un altre tema delicat són els pessebres vivents que fan servir animals reals en la seva representació. De nou, se’ls obliga a estar llargues hores en determinats espais i exposats als espectadors, i a diferència dels actors que participen de la performance teatral, no han triat ser allà
El consumisme nadalenc
més enllà del menjar les festes es caracteritzen per les diferents tradicions de fer-se regals mútuament entre família i amics (reis mags, el tió, l’amic invisible, el pare noel…), i això comporta un consum sovint descontrolat que no mira qui es beneficia i a qui perjudica aquest consum. Com a vegà prens consciència del patiment que viuen les víctimes sense veu que són els animals, però aquesta nova mirada al món sense la bena de l’especisme et fa veure moltes altres realitats de les que abans potser no n’eres conscient, de forma que acostumes a sortir de la cadena del consumisme acrític, i busques formes alternatives de celebració que no passin per la compra compulsiva.
Existeixen els mercats d’intercanvi, la reutilització, la opció de comprar a petits artesans locals, de recolzar el comerç local i de proximitat, de fer tu els teus propis regals, fer regals no tangibles… Imaginació al poder contra la bogeria capitalista del consum desorbitat!
si decideixes comprar, com a vegà tindràs en compte que els teus regals no contiguin productes d’origen animal (pells, cuirs i llanes en el cas de roba, llet o mel com a ingredients en sabons i cosmètica) o que hagin estat testats en animals en el cas de perfums, cosmètics o detergents
el veganisme també acostuma a portar de la mà una preocupació per la sostenibilitat i el medi ambient, així que probablement tindràs en compte no només l’origen del producte, sinó també els seus materials
no és bo associar l’adopció d’un animal de companyia i molt menys la seva compra com a regal nadalenc, per l’associació que en pot fer l’infant d’aquell animal a qualsevol altre bé de consum; el propi concepte de “mascota” ja els objectivitza i pot fer que les ganes de fer un regal especial acabin en un nou abandonament perquè no ha estat un acte responsable per part de la família que l’ha ofert com a regal de Nadal.
L’activisme pels drets dels animals
Les festes de Nadal poden ser un bon moment per a fer un pas mes en la teva decisió d’infringir el mínim dolor possible a qualsevol ésser, sigui humà o animal no humà: fer-te activista pels drets dels animals. És un bon moment perquè l’excusa del menjar pot dur a converses sobre les possibilitats de seguir una dieta que exclogui els animals en qualsevol etapa de la vida i condició i perquè la cantarella generalitzada de “pau i amor” d’aquestes dates pot fer més evident que en altres èpoques la contradicció entre el que es predica i el que es fa.
Hi ha moltíssimes formes d’activisme des de fer i distribuir enganxines a xerrades o activisme a peu de carrer per a mostrar la realitat de l’explotació animal. Només has de buscar una mica al teu poble o ciutat i trobaràs un grup local d’activistes, per exemple d’Anonymous for the Voiceless, i si no n’hi ha, et pots inspirar en d’altres per a crear el teu.
Un festí de mots és el que acabem de presenciar els espectadors de l’obra ‘Poemes i mirlitonades’ de Samuel Beckett. Una festa de la paraula, un tiberi de mots, una bacanal de sons, un àpat de lletres i pronúncies. En català i en francès, intercalant-se, juganers, els idiomes, en boca dels intèrprets. Aina Clotet i Jordi Oriol, Jordi i Aina, actors i persona, persona i (també) personatge, en una lectura de poemes força inusual, gens encarcarada, no formal però sí formosa, sense faristol ni focus, amb una certa (petita) dramatúrgia, i un escenari mínim i minimalista.
Us recomanaria que l’anéssiu a veure si no fos que ja no hi podeu anar, perquè només es feia avui, dins del Cicle Samuel Beckett, que commemora els 30 anys de la seva mort i els 30 anys de l’obertura de la sala al públic. El recital s’emmarca també dins del Festival Alcools, que vol portar la poesia contemporània a escena des que va néixer el 2015 a La Seca-Espai Brossa, que i ens ha permès aproximar-nos a la poesia (jocs de paraules?) de Beckett, un recull de textos escrits en francès abans de 1940 (els poemes) i d’altres forjats a finals dels anys 70 (les mirlitonades).
“L’essència beckettiana expressada a través de la forma mínima” és el que ens han acostat l’actriu i l’actor, dramaturg i director, que per primer cop han fet tàndem amb gran encaix en una peça d’un estil que encaixa molt amb altres obres que li hem vist a Oriol, com va ser “La caiguda d’Amlet” del 2007, en aquest cas de factura pròpia.
Ells han paladejat cada mot, i ens l’han fet paladejar a nosaltres, han jugant amb els oients, trencant a estones la quarta paret, i ho han fet assaborint-ne els significats, els ressons semàntics, les idees, però també els sons, la musicalitat, la cadència. Magnífica (i meritòria!) traducció, per cert, de Maria del Mar Díaz i Amat. El poema Com dir (1989), la seva sonoritat i potència, “Follia el fet de voler-hi creure entreveure què… follia…”, m’ha deixat clavada a la cadira.
Un plaer per l’oïda, gimnàstica pel cervell, un recer per l’ànima en aquests temps convulsos. Ah, i si a sobre vas en companyia d’una amant del teatre i espectadora entusiasta com la Sílvia Pujades l’alegria i el gaudi es multiplica per dos!
Jumon Erra i Roger Julià han aconseguit la proesa de fer arribar lleugera i molt àgil la densa reflexió de la novel·la Assaig sobre la lucidesa del Premi Nobel José Saramago en la seva adaptació al teatre, amb la Cia La Danesa. Un dels grans èxits de públic del Grec 2018 torna a la ciutat al Teatre Akadèmia.
Fa quatre anys, a la capital d’un país, una plaga de ceguesa va fer aflorar el millor i el pitjor de ciutadans i governants. Només una dona ho va veure tot. Ara, quatre anys després, els ciutadans són cridats a les urnes i, de manera aparentment espontània, voten massivament en blanc. Aquest és el punt de partida d’una novel·la escrita l’any 2004, però la vigència dels temes que tracta és absoluta, i els cinc actors (Marc Pujol, Xavier Casan, Elena Fortuny, Xavier Torra i Júlia Santacana) estan esplèndids en un espai escènic tan senzill com potent: una sola línia blanca pintada a terra, que delimita l’escenari. Un espai que ells transformaran subtilment en dos, en directe, durant l’obra, creant un dins i un fora, un amunt i un avall, una mena de petit passadís que serà l’hàbitat d’uns personatges en contrast amb els altres, que només es mouran en l’espai central.
Amb aquest no-lloc i molts llocs alhora en constant transformació, juntament amb una il·luminació magnífica de Sylvia Kuchinow i escenografia i vestuari encertat de Clàudia Vilà, l’obra ens ofereix una reflexió sobre la força de la gent organitzada, la corrupció del poder, la responsabilitat pròpia i la col·lectiva, la lucidesa dels “escollits” i les possibles conseqüències del seu rol, triat o assignat, amb una interessant capa de lectura mística o espiritual sobrevolant algunes escenes.
La llum és gairebé un personatge més, molt adequat pel fet de tenir la mateixa arrel etimològica de la paraula que dona títol a l’assaig, i ajuda a dibuixar escenes magnífiques com la dels lots per a exemplificar una acció organitzada (o espontània?) de dissidència; una escenografia mínima d’objectes senzills com una cadira o un telèfon ajuden a recrear alguns espais, i les petites coreografies que salpebren la peça no desentonen gens sinó que ajuden a fer avançar l’acció.
Com deia un dels espectadors en el col·loqui final amb la companyia, al qual vaig tenir la sort d’assistir un cop acabada l’obra, una de les claus es troba en el qüestionament dels límits de l’actual democràcia participativa. Però es va convenir que s’hi troben també ecos de l’actualitat política i social dels darrers anys, tant del nostre petit país, com de la resta del territori, de revoltes ciutadanes en altres continents, de conspiracions i clavegueres del poder, de condemnes que volen ser exemplaritzant, de murs, o d’execucions sumàries.
Calfreds, i reflexions, és el que l’obra produeix. Esplèndida adaptació, doncs, de Jumon Erra (dramaturg) i Roger Julià (dramatúrgia i direcció), d’un llibre no tan conegut com Assaig sobre la ceguesa però igual de contundent i profund, pensat com una certa continuïtat del primer. Com comentava durant el col·loqui també l’actriu Elena Fortuny, cofundadora de la companyia (juntament amb Ota Vallès i Jumon Erra), aquesta adaptació porta coent-se força anys, des del 2016, i sense saber-ho quan la van triar, recull i fa reviure molts moments recents, moltes situacions de les quals tenim en el record imatges, espais, protagonistes, tant a casa nostra com al món. Que bo seria que hi anessin els estudiants d’institut i universitaris en massa. I ho treballessin i pensessin i debatessin a les aules.
L’aposta d’aquesta companyia pel teatre postdramàtic, o teatre narratiu, es veu perfectament representada en aquesta obra pel seu rerefons polític, perquè porta a la reflexió de temes que interpel·laran l’espectador crític. Fer reflexionar pot ser incòmode, però cal posar llum a les ombres. En què ens interpel·la la línia blanca? On ens situem? Què identifiquem que ens pugui servir per a reflexionar sobre el nostre present? Sobre les nostres accions? Què decidim mirar i què decidim fer com si no ho haguéssim vist? Quin és el nostre paper en el món que ens ha tocat viure? Estem disposats a mirar? I un cop hem vist… què en fem del que hem vist?
La de Saramago és una obra necessària, i la relectura que n’ha fet la Cia La Danesa d’aquesta novel·la és àgil, intel·ligent i madura. La podreu veure fins al 13 d’octubre al Teatre Akadèmia.
A la una, a les dues i a les… i a les… i a les tres, crida en Ramon. Xof! Després d’uns segons de dubte i vacil·lació, la Maria, la més petitoia dels tres infants, es capbussa a les aigües netes i tranquil·les color turquesa de la badia. A l’estiu a Mallorca la temperatura de l’aigua és ideal, ni molt freda ni massa calenta, però a ella li sembla geladíssima, i en un tres i no res neda cap a la zodiac i s’hi enfila agafant-se de les cordes i picant fort amb els peuets a l’aigua per tornar-hi a pujar. Li reclama al Pare una tovallola amb urgència, amb el banyador taronja regalimant i tota ella tremolant de fred malgrat l’escalf del sol, mentre sent el veredicte, la puntuació de la seva tirada: un set i mig! N’està molt i molt orgullosa, de si mateixa, perquè ha millorat la seva marca anterior, i amb una gran riallada es col·loca en posició per veure el següent en saltar, ben tapadeta amb la tovallola, xuclant-ne una de les puntes xopes com faria amb un xumet, perquè fer-ho li porta bons records i perquè li agrada el gust de salat.
Ara li toca el torn al cosí, en Ton. És el més gran dels tres, i el més alt, i per això, tot i que el germà aquest darrer cop ho ha fet força bé, sovint el cosí és qui guanya perquè és clar, és qui millor se sap tirar de cap. El pare sap que aquella sana competició estival per veure qui entra amb el millor angle, qui esquitxa menys, qui ho fa amb les cames més alineades amb el tronc, ha esdevingut un ritual inexcusable de cada estiu, i no els fa pas cap mal. Ans al contrari, els anima a ser millors nedadors. El premi s’ho val! Una moneda de cent pessetes per a comprar-se un gelat rosa en forma de peu, o de coet amb gust de cola, o per a fer un futbolí amb els amics.
També és un ritual per a aquell simpàtic retaule d’un adult i tres marrecs anar tot el camí fins al port esportiu on hi tenen la zodiac amb totes les finestres de l’Alpha Romeo baixades, saltant els petits de seient en seient, sense cinturó (insensats!) i cantant les cançons del cassette de “Nostálgicos Carrozas” a tot drap. “Si yo tuviera una escooooba” s’esgargamellen alegres els quatre a l’uníson, mentre el cotxe agafa la baixada final des de la qual ja es divisa Port Adriano. Com els gossos de Pàvlov les tres criatures s’esveren per l’ànsia de saber que els espera una tarda de mar i sol i jocs i aventures i llibertat. La llibertat de viure el present com només els infants saben fer. Sense horaris, sense preocupacions, sense passat i sense futur, gaudir sempre i en tot moment de l’ara i aquí.
* * *
En Ramon aparca el cotxe apressat i puja les escales de tres en tres fins a la tercera planta. Els localitza al fons de la saleta dels avis que soparan en el segon torn.
— Avui tampoc, Maria? No ha dit res el Pare? Perdona que arribi tan tard. La feina, ja saps, sempre hi ha temes per tancar…
— Res, Ramon, no ha dit res de res —li respon— Només que avui tota l’estona somreia, com si estigués molt a gust, o com si estigués recordant alguna cosa que el feia feliç. Però no ha dit ni una paraula. Tenia els ulls humits, i diria que li ha caigut una llagrimota ara poc abans que arribessis… Significarà alguna cosa? No sé què dir-te… Què fem aleshores…? Hem de prendre una decisió…
— Avisarem al doctor que no ens programin més sessions, doncs. Que la família hem acordat que el Pare no segueixi amb l’assaig del tractament experimental. Crec que no ens queda més remei que acceptar que per a ell la cura de l’Alzheimer no arribarà a temps.
– Si almenys poguéssim fer-li saber que ho hem intentat…
Un petó, pare. Demà tornarem. Passejarem pel jardí, com fèiem abans. T’estimem.
I que m’ha agradat aquest musicalàs “Les feres de Shakespeare” dels Pirates teatre i Onyric al Teatre Condal. Buah. Si sortís el CD me’l compraria ara mateix. No puc destacar ningú perquè tots estan esplèndids (bé, el solo amb el contrabaix de la @lauraaubertblanch és de traca) però totes totes totes brillen damunt l’escenari: veteranes ja conegudes @lloll_bertran (genia!), la @mariona.castillo (impecable), el @ricardfarre (bestia!) @jordividal_act i descobriments com la @lalaurapau , la @lluna.pm i l’ @arnau.puig.39.
Números d’escàndol q es fan curts, i una girada de truita genial a la misoginia del text original per donar noves reflexions, nous referents, noves lectures per un món que volem diferent per a les dones i els homes del s. XXI. Bravas! 👏🏼👏🏼👏🏼 (curiosa si més no la coincidència de text i de plantejament de l’Ariadna Pastor amb l’obra amb un de similar de la Clara Rovira a “L’amansi(pa)ment de les fúries” dels @parkshakespeare!!!) 😉🚺👩🏻🎤✊🏽
Què bona i necessària aquesta reflexió sobre la llibertat, la situació de la dona abans però encara avui, les relacions humanes, els encerts i els desencerts de les decisions que hom pren a la vida.
La que fas veient Casa de nines 20 anys després de Lucas Hnath al Teatre Romea pel Festival Grec. Actual, punyent, creïble, encertadament dirigida per Sílvia Munt i correctíssimament interpretada pels 4 actors JúliaTruyol, Emma Vilarasau; Ramón Madaula i Isabel Rocatti; menció especial mereix la jove i esplèndida en el seu paper Júlia Truyol enmig de tanta veterania.
L’escenografia, la posada en escena (gairebé diria coreografia) i el vestuari acompanyaven tan bé que gairebé són com un personatge més. Ah, i crec que amb cada personatge he plorat alguna ferida de la meva vida. Però també he(m) rigut.
Si dubtàveu, aneu-hi. Es notava a estones la platea incòmoda. En d’altres moments silencis sepulcrals de quan sents veritats com punys que et fan qüestionar-te la teva pròpia vida. (“Intensa”, he sentit dir a una espectadora en acabar).
Teatre en estat pur. Feia molt que no gaudia tant.
El noi que branda el cap i martelleja amb els dits la porta del metro, nerviós, o bé és músic, o un cul inquiet. Bateria, confirmat. Dues baquetes treuen el cap per la cremallera mig oberta de la motxilla. Ell continua tocant l’instrument imaginari que només ell sent fins que les portes s’obren i baixa, rabent, cap a l’escala de l’esquerra, en direcció al seu destí. Avui no hi havia cap músic a l’intercanviador del metro, i a la Júlia li ha sabut greu. Li ha sabut greu perquè l’arpista, el trompeta, la cantautora amb la seva guitarra o el cantant amb veu de Serrat de l’intercanviador del metro generen una mena de bombolla de plaer. Una bombolla dins la qual gaudir una estona mentre camines apressada, o apressat, cap a la feina, amb el cap emboirat per pensaments.
#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius
These recently-caught fish are being untangled from the fishing net, ready to be served as food at tourist restaurants. Goa, India, 2018. Moving Animals Archive
* * *
Crèdits de la imatge
Contes curts il·lustrats amb imatges de fotògrafs com Aitor Garmendia (“Fotógrafo para la liberación animal”), o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.
“Una dieta vegana es probablemente la manera más eficaz de reducir el impacto sobre el planeta Tierra, no solo los gases de efecto invernadero, sino la acidificación global, la eutrofización, el uso de la tierra y del agua” Joseph Poore, investigador de la Universidad de Oxford, 2018.
“OCÉANOS QUE ESTÁN MURIENDO – Más del 30 por ciento de las áreas de pesca del mundo ya han llegado más allá de sus límites biológicos -o necesitan una acción dramática que les devuelva su equilibrio – y poblaciones marinas enteras están al borde del colapso. Extensas redes arrastran trillones de peces desde los océanos. Entre las especies “objetivo” se encuentra la “captura fortuita”, es decir, animales que no se pretenden pescar pero que son capturados por las redes “accidentalmente”. Hablamos de ballenas, delfines, marsopas, tiburones, estrellas de mar, esponjas, tortugas e incluso aves marinas que se zambullen en el mar, como los albatros. (…) La industria que cultiva peces en granjas hace poco para proteger a los peces que viven en libertad, ya que el alimento para peces de granja está compuesto por sus primos que fueron arrastrados desde los océanos. Y a menudo también (agravando el problema), su alimento incluye soja, que se cultiva en tierras deforestadas.”
En un cert sentit les rutines reconforten. El mateix horari, les mateixes parades, el mateix vagó de metro, situar-se estratègicament a la porta convenient per la sortida de la parada de destí… Creuar-se amb les mateixes persones, viatgers o treballadors. Les dues noies del carro dels pòsters, que sempre xerren i fan cua per agafar l’ascensor; el senyor que recull les escombraries en bosses transparents, sempre amb un somriure; els mateixos músics, alterns però habituals, de l’intercanviador… Però aquell cop, una novetat va salpebrar la monòtona placidesa de les rutines.
Aquell cop en sortir del vagó del metro, el darrer de tot el comboi, va coincidir amb la marxa del metro del sentit contrari, del que ja en cuejaven els darrers vagons, a tota velocitat. La fressa, la olor, la fosca del túnel il·luminada només un moment pel comboi i l’aire que li va aixecar els cabells enrere: la Neus va tenir un flashback al tren de la bruixa del parc d’atraccions de la infantesa. Va somriure, i va agafar la mateixa escala de cada dia, avui una mica diferent.
“Elephants used for riding are often tied and severely beaten as calves in a process called Phajaan, or “the crush”, to break their spirits and control them. Elephants are intelligent and sociable animals, but across the world many are forced to spend their lives alone in chains. (…) Amber Fort is one of India’s biggest tourist attractions, forming part of the ‘cultural triangle’, and attracting thousands of global tourists every single day. However, it is infamous for its use of elephants, where over 100 elephants, many of whom are blind and lame, are forced to haul tourists up and down the steep fort. Jaipur, India, 2018”
“Las actividades con elefantes, reclamo para turistas en el Sudeste Asiático, esconden una atroz realidad: familias enteras de elefantes asesinadas en la selva para robar sus bebés, que serán cruelmente adiestrados para realizar acciones contra su voluntad, como pasear sobre sus lomos, pedir limosna, jugar al fútbol o pintar.
Es posible visitar parques nacionales para ver a los elefantes en su hábitat, así como apoyar la labor de los santuarios, donde son protegidos de la explotación y el maltrato, y en los se puede disfrutar de la observación de la vida social en libertad de estos fascinantes animales.”
La Lluïsa se sent incòmoda quan trepitja una cinta transportadora i se la troba parada, però segueix, tota digna malgrat sentir-se ridícula per culpa d’aquesta fallada de la tècnica, i per culpa també de la seva falta d’atenció al senyal d’avís, vermell com un nas de clown. Incòmoda i estúpida se sent també quan comença a pujar graons d’una escala mecànica aturada, però no es pot fer enrere perquè altres incauts l’han seguida com indefensos xais en direcció a l’escorxador i senten la mateixa incomoditat que ella sent, fent gambades en uns graons més alts del normal d’una estúpida i ineficaç escala mecànica aturada.
#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius
La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros».
Sabíeu que en alguns escorxadors fan servir ovelles amb un esquellot per aconseguir que les pobres ovelles espantades surtin del camió i les guiïn cap la mort, aprofitant-se de la seva innocència? La crueltat humana no té límits… Omnívors, atreviu-vos a veure d’on venen els cossos que mengeu… Mireu el compte d’Aitor Garmendia @traslosmuros. És una de les penes més grans que sentim molts vegans: que no ens hagi caigut la bena dels ulls abans, no haver-ho sabut abans. Tan de bo aquests contes i imatges arribin a algú que vulgui mirar i prendre la decisió de deixar de consumir cossos d’animals.
El seu text de la primera de les fotos: “Esta oveja vive desde hace años en un matadero junto con un carnero. Reciben el nombre de ‘mansos’. Ambos son forzados a guiar a los corderos —muchos en estado de lactación aún— a la zona de sacrificio.
Los corderos con apenas semanas de vida son arrebatados a sus madres, introducidos en un camión y enviados al matadero. Allí, confiando en sus congéneres adultos, son conducidos a la zona de sacrificio. Decenas de veces al día estas ovejas son forzadas, con el objetivo de facilitar el manejo de animales en el matadero, a ‘traicionar’ a sus pequeños.
Aproveché el paro que realizaban los operarios para el almuerzo y me quedé en las cuadras. Quería condensar en una foto la desolación de estas ovejas.
Logrado o no mi objetivo, que la historia que acompaña a esta foto no quede en el olvido.
Salud y libertad.”
* * *
Crèdits de la imatge
La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros». “A través de fotografías y pequeños reportajes, obtenidos en las entrañas de la industria de explotación animal, el proyecto ofrece imágenes para la reflexión y el debate que ponen en entredicho la relación que hemos construido con el resto de animales.”
Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges de fotògrafs com ell que s’autodefineix “Fotógrafo para la liberación animal”, o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.
A cada parada, el nen els avança amb el seu patinet. En la lentitud hostil amb què l’autobús avança a onades intermitents per la carretera de Sants la Núria es descobreix imaginant que el senyor de boina i bufanda ben tancada damunt del coll, que camina amb pas ferm amb els braços a l’esquena, aquest senyor que acaba de passar el nen del patinet, aquest senyor podria ser el seu pare. Per edat, per complexió, per actitud, podria ser-ho, però no l’és. El pare a hores d’ara ja l’hauran posat a dormir a la residència, on l’Alzheimer l’ha reclòs cada cop una mica més endins, en un mutisme només trencat per frases inconexes i paraules esparses, que li arranquen les filles a base de fer-li preguntes, abraçades i petons.
#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius
One of the main tourist spots in North India, the town of Varanasi features incredibly crowded and narrow streets, where hundreds of street animals must coexist with the busy footfall and traffic. Many of these street animals suffer from malnutrition, disease and horrific injuries. Varanasi, India, 2018 MovingAnimals.org
Si estàs pensant en la companyia d’un gos, un gat o una fura, no els compris, CONSIDERA ADOPTAR. He trobat aquesta web on surt molta informació i un directori de protectores de Catalunya. I aquí llistats oficials de la Generalitat.
* * *
Crèdits de la imatge
La imatge que acompanyarà els contes que aniré publicant sempre estarà treta de la pàgina movinganimals que conté un arxiu d’imatges gratis per a l’activisme en defensa dels drets dels animals. Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges aleatòriament, de les 12 categories de l’arxiu, i posaré una frase amb un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.
“By documenting animals around the world, we hope to raise awareness of their suffering by providing free-to-use images and footage for organisations, activists, media desks, and social media platforms.” www.movinganimals.org
Buf… més d’un any que no escrivia res… apa. A posar-hi remei!
…
🐶Avui aquella boleta d’amor de la foto de dalt a l’esquerra fa 9 anys. 9 anys d’amor ininterromput. A la Canica i a mi, 4 anys després de la foto dels seus 5 anys, en què anàvem o tornàvem la Sara i jo d’una actuació castellera, ens ha passat molta vida. Ella està igual però jo estic clarament més cardada… Aquell any compartíem edat perruno-humana, (7x)5 ella, 35 jo, aquest 2019 compartim número, 9 ella, 39 jo.
Sota una pluja real, i metafòrica també, m’ha guiat en una súper passejada d’aniversari fins al seu parc preferit, i l’hem fet tot sencer, de dalt a baix. Soles. Pràcticament. Entre el txirimiri i l’hora no hi havia ni un ànima. O poques. Pipí per aquí, seguir rastre per allà, resoldre un tema pendent que dins a casa no mola fer, córrer, jugar. Caminar. Endavant. I sempre en el present. Gaudint de cada pas. De cames i potes.
Per moltes parets més per olorar, Canica, per moltes més soques on pixar, per molts més rastres per seguir, per més gespetes on aixecar la poteta dreta, sempre la dreta, per més migdiades juntes i per poder-te seguir olorant, petonejant, acompanyant, i que tu m’acompanyis, en el que vingui, com has fet fins ara. Qui és la més bonica? ❤️🎊🐶❤️
A La Burxa del març del 2018, corresponent al Núm. 217, van publicar aquest text que vaig escriure en nom de l’Assemblea Oberta d’organització de la Vaga Feminista 8M del barri de Sants. Vaig preparar l’esborrany, via el grup de telegram es va passar a la gent de la meva comissió d’argumentari i comunicació, i després d’alguns retocs i millores que s’hi van fer, es va enviar i signar col·lectivament. :)
Per cert, a veure si em trobeu a la foto ;) A mi i a la Canica!
Les dones de Sants ens organitzem per la Vaga Feminista al barri
Tal com està passant des de ja fa molt temps als nostres pobles, ciutats i barris, la societat s’autoorganitza per a fer propostes, crear lligams, reivindicar, lluitar. Una cinquantena de veïnes del barri de Sants hem fet assemblees obertes per a preparar la vaga feminista del 8 de març. Una vaga que és no només productiva com de cures i de consum.
El dilluns 19 de febrer es va celebrar la primera assemblea, força concorreguda, a la plaça de Sants, i la segona, en un dia plujós, va ser el dilluns 26 de febrer al Centre Social de Sants. A la primera trobada, després de la presentació, es va decidir que seria no mixta, de forma que es va convidar als pocs homes que hi havia a què s’organitzessin a banda. Va sorgir un grup que van començar a treballar sobre com podrien ajudar com a aliats, especialment organitzant espais de cures pel dia de la manifestació. Ja com a assemblea no mixta es va seguir treballant tant en el concepte i aclarint dubtes i, finalment i el més important, es va començar a treballar organitzades en comissions o subgrups de treball.
A partir d’aquell dia, les comissions creades -Disseny i pancartes, Comunicació i argumentari, Acció i piquets previs al 8M i Accions 8M- ja es van posar a treballar i a fer visible pel barri pancartes amb la imatge icònica de la vaga del 8m -tres dones, que representen les dones cis, lesbianes i transexuals, enllaçades pels braços treballant plegades per fer d’aquesta una societat més justa.
Perquè encara ens trobem en un món que ens discrimina pel fet de ser dones (salaris, càrrecs, representativitat i molts d’altres…), que ens relega a les tasques de cura, alhora que per això mateix se’ns penalitza socialment i econòmicament, expulsant-nos del mercat laboral i feminitzant la pobresa amb feines i sous precaris.
De cara al 8M, el comitè de vaga s’ha dedicat a la difusió prèvia en els actes socials i culturals que se celebren al barri, com les calçotades populars o el Sobtec (Congrés de Sobirania Tecnològica) a La Lleialtat Santsenca. També sortint a fer piquets informatius previs al dia de la manifestació pels mercats i llocs de treball feminitzats, com les residències de gent gran o el sector de la neteja i les cambreres d’hotel, amb l’objectiu d’arribar al màxim de gent. Arribant allà on la difusió via xarxes socials no arriba, a sectors on no hi ha dones feministes comunicant la necessitat d’aquesta vaga, a persones a qui ningú ha explicat els seus drets o que tenen por, per desconeixement, i perquè no saben que NO ESTAN SOLES. S’ha treballat en l’adaptació de les informacions que es difonen i els discursos a la realitat del barri. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer.
[Si ets dona cis, lesbiana o trans, o si ets un home i tens dones al teu entorn, sàpigues que pots venir a autoorganitzar-te amb nosaltres. La propera trobada serà dilluns 5 al Centre Socials de Sants per anar tancant coses de cara al dia de la vaga. A més, pots posar-te en contacte amb les comissions, i informar-te dels dubtes que tinguis o de com voldries participar-hi a la vaga feminista des del barri de Sants a través del nostre]* eliminat de la versió final.
Les comissions són espais de treball oberts a totes les dones amb voluntat de treballar plegades o aportar les seves idees. Gràcies també a les xarxes socials hem tingut una eina de comunicació oberta. S’ha creat un compte de Twitter: @Vaga8MSants, com a canal de difusió del nostre discurs, totes les accions, activitats i altre informació.
Mirar-nos als ulls pot evitar guerres
Publicat a Núvol el 14.02.2018
En una sala petita com la de Cincómonos, Espai d’Art les distàncies són curtes entre els actors i els espectadors. Si, a més, els autors de Camins tancats, Martí Figueras i Jesús U. Labay, t’interpel·len a través del narrador de l’obra mirant-te directament als ulls, dinamitant la quarta paret amb una encaixada de mans, aquesta distància no és que es faci curta… és que desapareix.
‘Camins tancats’ es pot veure a Cincómonos, Espai d’Art.
Aquesta obra revela des de l’inici una petició: escurçar les distàncies que ens separen d’aquell a qui considerem “l’altre”, una distància que la por i la ignorància engrandeixen. La por al desconegut, la por a les idees diferents, la por a la diferència en si mateixa.
La Companyia Sicòmors representa dues històries paral·leles, llunyanes en el temps, però amb un tret en comú: la guerra. Una parella fugint de Barcelona durant la guerra civil, en un ahir que considerem “nostre”, i el drama dels refugiats de Síria, en un avui que ha passat a ser “nostre” malgrat que els seus protagonistes estan lluny, perquè l’horror no entén de fronteres. Pel que fa a la interpretació, cal destacar la força d’Ivette Callís com a Gisela, la mare a qui li roben el fill, i la transformació d’Ivan Caelles primer com a fill robat i falangista despietat i després com el valent i sensible Ahmed.
Les dues històries paral·leles conflueixen davant dels ulls dels espectadors. Si en l’època de la Guerra civil les diferències eren ideològiques, a qualsevol Síria d’avui en dia són les diferències ideològiques, polítiques o religioses les que fan que la gent fugi de la guerra i els seus horrors. I un cop arriben a occident, si és que hi arriben, viuran marcats per les diferències culturals amb nosaltres, els anomenats occidentals. Però els horrors de les guerres s’assemblen tots. I no fan més que tancar camins. Camins tancats és una reflexió i una interpel·lació a posar-se en la pell de l’altre, a mirar-nos als ulls, i a deixar de tenir por.
Marc Rosich va acceptar un repte que li van proposar la Cia. Elena Martinell (la cantant-actriu Elena Martinell i la pianista Glòria Garcés): acostar al públic del S. XXI repertori clàssic però en format teatral. Ell, home de teatre però també un enamorat dels musicals i la seva avantpassada en el gènere, l’opereta francesa del S. XIX, va entrar en el joc per crear aquesta peça entretinguda, humorística i amb un punt clownesc, on assistim als primers dies de les (aparentment) úniques supervivents de l’apocalipsi: una soprano i la seva pianista.
L’argument del divertimento no podia ser més estripat: una soprano de coloratura i la seva pianista són contractades per a executar un concert a l’estil vienès en el reservat d’un hotel durant la festa de cap d’any. A petició expressa dels amfitrions, l’hauran de fer amb els ulls embenats, suggerint que els convidats són persones importants o celebrities i que no volen ser vistos en una nit, potser, d’excessos. Allò a què assistim com a públic, alhora del concert i de l’obra, és doncs un concert d’operetes en alemany i de valsos vienesos, en què destaquen la destresa de la pianista i els ornaments vocals de la cantant, que sorprendran el públic no avesat al gènere operístic, i que gaudiran d’allò més els sí que hi són habituats, per les picades d’ullet humorístiques amb què són interpretades les cançons.
El gir argumental de l’obra, i no faig cap espòiler perquè s’explica al programa de mà i al subtítol (“Una coloratura vianesa al caire de l’abisme postapocalíptic”), és que a partir de les dotze campanades les intèrprets deixaran de sentir la fressa típica d’una festa, i malgrat els dubtes inicials acabaran traient-se les benes dels ulls (bonica metàfora!) per descobrir, oh, destí cruel, que són les úniques supervivents d’un misteriós hecatombe que ha deixat a tots els convidats morts, estesos a terra com fitxes caigudes de dominó, amuntegats els uns damunt dels altres.
Aquesta situació esperpèntica permet al dramaturg elaborar una successió de gags amb la música com a indiscutible protagonista, amb bromes sobre la previsible marxa Radetzky dels concerts de cap d’any, l’Europa kitsch i decadent dels valsos d’Strauss, i en què planarà tota l’estona la pregunta de perquè s’han salvat de l’apocalipsi. Amb una referència molt reconeixible pel públic català la soprano es pregunta si pot haver estat pel fet d’estar interpretant música, com al llibre de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen havia estat el fet de ser a sota l’aigua.
Potser sí que com diuen Los Fabulosos Cadillacs “La música salvará al mundo”, perquè molt sovint la realitat sembla indicar que ens precipitem a l’abisme, i només l’art ens pot retornar aquella humanitat que tan sovint sembla que haguem perdut.
Àries de reservat. Una coloratura vianesa al caire de l’abisme postapocalíptic es pot veure fins al 9 de desembre a La Seca Espai Brossa.
Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich. Intèrprets: Elena Martinell (soprano coloratura) i Glòria Garcés (piano). Espai escènic i vestuari:Joana Martí. Il·luminació: Ángel Puertas. Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso. Producció: Elena Martinell i Glòria Garcés. Coproducció: Temporada Alta 2017
Aquest any la meva mare m’ha volgut regalar un curs, d’alguna cosa, per distreure’m i passar-m’ho bé (coses que fan les mares quan ens veuen moixes!) i jo he triat que fos un curs d’escriptura. Avui, doncs, tot i que ja n’havia triat un de l’oferta que tenen a l’escola Laboratori de Lletres, m’ha vingut de gust tafanejar al TastaLab, una mena de jornada de portes obertes, o petit tastet d’alguns dels seus cursos.
Jo m’he apuntat al curs de Redacció i estil, però durant la presentació del de Narrativa professional, la professora, l’escriptora Carla Gràcia, ha proposta un exercici que és el que vull compartir-vos avui, per si a algú li ressona, i per deixar constància del moment vital amb què estic amb l’escriptura. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses?
Això és el que he escrit, a raig:
Agafo el llibre entre les mans. “El” llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: “jo no…”, “no, si jo…”, “a mi no em cal…”, “jo només volia…”. Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.
Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.
(En la presentació d’un altre dels cursos han citat una altra paraula: les resistències. Són les excuses i viaranys que prenem a la vida per no escriure! Això de la “covardia” segurament n’és una d’aquestes resistències.)
El passat 27 de maig es va estrenar l’obra “Compartint famílies. Simpòsim Mundial de Famílies Mar de Núvols” al Centre Cultural Albareda. L’espectacle tracta el tema de l’acolliment familiar i s’ha estrenat coincidint amb la Segona Setmana de l’Acolliment impulsada per l’actual Govern, a través de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA), que tindrà lloc a Badalona del 29 de maig al 2 de juny.
Aquesta peça singular de teatre amateur ha estat creació conjunta d’un grup de mares i pares acollidors i s’ha gestat gràcies a l’impuls d’una mare acollidora, Gemma Julià, que és alhora creadora escènica: actriu, dramaturga i directora i des de 2008 l’ànima de la Cia. La Prodigosa. La idea de muntar un espectacle sobre l’acolliment amb el col·lectiu de mares i pares d’acollida va néixer amb la intenció de compartir, reconèixer i donar valor a l’experiència i coneixement de les famílies acollidores i mostrar al públic tot el que posa en joc l’acolliment i, en paraules de Julià, “celebrar l’oportunitat personal i social que ofereix”.
L’acolliment familiar és una mesura administrativa de protecció de la infància que atorga la guarda d’un menor a una família durant un temps, sense que existeixi finalitat adoptiva. Nadons, infants i adolescents de qui la seva família biològica no en pot tenir cura i que la família acollidora es compromet a cuidar, educar i fer-se’n càrrec temporalment, fins que pugui tornar a ser atès adequadament per la seva família biològica, o es decideixi una mesura més adient.
És doncs des de l’experiència de vida que dóna el fet d’acollir un menor tutelat en el si d’una família que sis valents, sis mares i pares acollidors de cinc famílies amb diferents modalitats d’acolliment han donant forma, dirigits per la Gemma Julià, a una obra que explica d’una manera amena i divertida les vivències, pensaments i sensacions que travessen a aquelles persones que decideixen teixir la seva família amb un menor acollit.
L’obra té dos registres, un més clown i caricaturesc, en què uns doctors de bata blanca de noms estrafolaris presenten el simpòsium i els resultats de la seva recerca en el Gran Diccionari de l’Acolliment, alternant-se amb els testimonis dels subjectes d’estudi del simpòsium, els pares i mares acollidors, els quals desdoblats en els seus alter-ego, expliquen anècdotes i situacions de vida basats en fets reals viscuts pels actors. Narrades amb la combinació perfecta de tendresa i suspens, amb un ritme teatral ben orquestat i temporalitzat fa que no es perdi en cap moment la trama del simpòsium i les seves conclusions, a mida que anem coneixent les vivències dels acollidors i els seus acollits.
El dia de l’estrena la platea la formàvem un públic divers, des de tècnics de les institucions encarregades de vetllar perquè l’acolliment familiar sigui una realitat per a milers de famílies i menors, famílies acollidores amb els seus menors acollits, passant per familiars o amics, fins a persones interessades en l’acolliment però sense relació directa amb cap família acollidora. La reacció a l’obra va ser tan càlida com comprensiva amb els nervis i entrebancs dels sis actors i actrius que en molts casos pujaven per primera vegada a un escenari, amb més mèrit pel fet de tractar un tema tan especial. Cada frase dels testimonis era alè de vida, veritats profundes que desfermaven emocions, vivències autèntiques i sinceres, reconeixibles, especialment per aquells qui hem viscut o estem vivint a casa l’experiència intensa i a vegades aclaparadora de l’acolliment familiar. Riures, llàgrimes i molts aplaudiments sincers i emocionats va ser la collita d’aquest primer dia d’estrena, que de ben segur es repetirà en la segona i, de moment, darrera funció prevista pel proper dissabte 3 de juny al mateix Centre Cultural Albareda.
Tant si ja coneixíeu la realitat de l’acolliment familiar a Catalunya com si no, tant si coneixeu famílies acollidores o menors tutelats, que visquin en un centre de menors o en família extensa (avis, tiets) o aliena (família acollidora), us recomanem vivament que aneu a veure aquesta obra honesta i colpidora, perquè no us deixarà indiferent, perquè no us deixi indiferent, i entre tots fem de l’acolliment familiar una realitat més present, més real i més estesa a casa nostra.
L’actual govern està impulsant una sèrie de mesures per a donar a conèixer i promocionar l’acolliment, com campanyes de publicitat, o la creació de la Setmana de l’Acolliment que anirà recorrent diferents ciutats realitzant actes de difusió i de conscienciació sobre el fet que Catalunya té al voltant de 7000 menors tutelats, dels quals gairebé 3000 viuen en centres, ja que no hi ha suficients famílies que s’ofereixin a acollir-ne, especialment en casos de grups de germans, amb malalties o d’edats superiors als vuit anys. Esperem que aquesta obra de teatre ajudi a fer arribar també aquest missatge, i aconsegueixi el seu objectiu de difondre la singularitat de l’acolliment familiar.
Compartint famílies. Simpòsim Mundial de Famílies Mar de Núvols
Direcció i dramatúrgia: Gemma Julià, Cia. La Prodigosa. Actors: Teresina Fons, Joan Gimeno, Francesca Ruiz, Goretti Salvadó, Albert Solsona, Heike Tellmann. Espai escènic i vestuari: Jorgina Belda. Selecció musical: Teresa Graell. Disseny d’il·luminació: Esteve Berenguer. Disseny gràfic i il·lustració: Maria Vidal. Fotografia i vídeo: Anastasi Rinos. Premsa i comunicació: Cristina Serrat. Community manager: Esmeralda Elizalde
Si Charles Lutwidge Dodgson aixequés el cap i veiés la versió de Marta Buchaca inspirada en el conte Alícia al país de les meravelles, segurament hagués xalat molt. Lewis Carroll, pseudònim de l’escriptor, matemàtic i fotògraf de turbulenta vida va publicar la seva obra Alice’s Adventures in Wonderland en una Anglaterra on predominava una estricta moral victoriana.
Com passa amb les grans obres, d’aquesta peça amb gran càrrega simbòlica i filosòfica se’n poden treure segles després profundes reflexions sobre la psique humana, i sobre el viure i el sentir dels humans. És per això que la translació que ha fet Buchaca ha anat traduint tots i cada uns dels personatges i les escenes als conflictes i les dicotomies que es podrien considerar de la societat actual: on Alícia perseguia un conill atabalat pel temps, aquí el conill blanc li ha robat a l’Alícia el mòbil que li acaben de regalar els seus pares pel seu desè aniversari.
Alícia inicia les seves aventures al país de les meravelles per arribar al Palau dels Mòbils, on la Reina de Cors contemporània perd el cap per les noves tecnologies i tot el dia parla amb la Siri, i li posarà les coses molt difícils a l’Alícia per recuperar el seu mòbil i tornar a casa. Pel camí l’Alícia es trobarà els personatges icònics del conte de Carroll, el gat de Chesire, el Barretaire boig i la Llebre de Març que li aniran proporcionant ensenyances útils per a la seva vida, tal com passava en la història original. Ensenyances a ritme de cançó encomanadissa com el fet que “les coses a vegades no són el que semblen”, “no tot és blanc o tot és negre sinó que és de més colors” o que “no hi ha res com viure el moment”, que és el que els mòbils avui en dia ens treuen amb la hiperconnectivitat constant, i que l’Alícia descobreix al llarg de les seves aventures.
Aquesta obra de teatre musical oferta pel Petit Romea és una bonica i divertida manera d’introduir els més petits en els musicals, d’apropar-se a l’obra de l’escriptor en clau moderna, amb el recolzament d’audiovisuals i una escenografia que combina la virtualitat i les aplicacions tecnològiques amb les escenografies i el vestuari de tota la vida. Us permetrà gaudir de la desimboltura dels intèrprets Jordi Llordella / Joan Codina com a Capità Invisible, company d’aventures de l’Alícia, interpretada per Júlia Bonjoch, i de Marc Pujol i Queralt Albinyana que fan la resta de papers de l’auca. Tots ells amb veus admirables i que aquí es presten al joc interpretatiu de fer mil personatges, veus i coreografies que faran les delícies de petits, grans, i d’aquells mitjans que es veuran reflectits en una Alícia fascinada pels mòbils i que es diverteix fent bromes a la Siri.
Autora: Marta Buchaca (a partir de l’obra original de Lewis Carroll); Director: Jordi Andújar; Composició musical: Keco Pujol; Intèrprets: Jordi Llordella-Joan Codina, Júlia Bonjoch, Marc Pujol i Queralt Albinyana; Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence; Disseny d’il·luminació: Jaume Gomez i Isidre Ortiz; Coreògrafa: Bealia Guerra; Cap tècnic: Carles Merodio.
Teniu una darrera oportunitat per veure Alícia al Teatre Romea el proper diumenge 23 d’abril.
La nena dels pardals és la darrera peça de la conjunció artística de la Cia. Teatre al detall i la música en directe del grup La tresca i la verdesca, totes dues formacions amb un gran bagatge i èxits damunt i sota dels escenaris (si heu vist espectacles de l’agrupació “tresca” haureu vist l’animació que aconsegueixen amb infants i adults en places i carrers), que repeteixen col·laboració després de guanyar el Premi de la Crítica 2014 al millor espectacle familiar amb L’endrapasomnis.
Una nova oportunitat d’apropar la música, el teatre, les titelles i la manipulació d’objectes als infants, amb històries magníficament narrades per en Xavi Idàñez i la Txell Botey, de gran presència escènica i magnífica dicció pensada per a les oïdes més menudes, entreteixides amb delicadesa amb la música i efectes sonors de’n Toni López, en Jordi López i en Claudi Llobet. A L’Endrapasomnis els infants es van endinsar en una història de fantasia i tendresa onírica, a La nena dels pardals la delicadesa la posen els protagonistes d’aquesta història inspirada en un conte homònim de Sara Pennyparker: una nena valenta i els seus pardals.
Segons explica la història aquests fets van succeir a la Xina de Mao Zedong, vora l’any 1958, en què una nena menuda, la Ming Li, que estimava els ocells, va desobeir l’ordre emesa pel dictador d’exterminar tots els pardals del país fent-los morir per eixordament, perquè segons deia es menjaven el gra de les collites. Amb el record de les paraules sàvies del seu avi i amb l’ajuda del seu bon amic, la Ming Li va realitzar una heroïcitat seguint el que li deia el cor, i no una ordre cruel i equivocada que no va tenir en compte la importància de cada espècie en el cicle de la vida, amb nefastes conseqüències pel país sencer. Es podria fer una analogia amb la importància de cada individu i les seves idees (els pardals i el seu vol en llibertat) contra la homogeneïtat de pensament que volen imposar els dictadors als pobles. No revelarem com va contravenir l’ordre del Gran Timoner, ni quines van ser les conseqüències d’aital disposició presidencial perquè ho descobriu des de la platea. No cal dir que la narració proporcionarà moments de gaudi estètic a petits i grans, riures i rialles amb el personatge del dictador, paraules i imatges que emocionen, i hi trobareu picades d’ullet per a totes les edats.
No us perdeu aquesta adaptació musico-teatral d’aquesta bella història sobre l’amor als animals, i un cant a la coherència amb el que hom sent que ha de fer, encara que això signifiqui anar a contracorrent: “No escoltis qui faci més soroll, escolta qui tu vulguis sentir”. Amb l’escenografia cuidada a que ens tenen acostumats la gent de Teatre al Detall, l’evocador i versàtil vestuari i una escenografia de luxe de Victor Peralta, i amb els preciosos dibuixos de l’il·lustradora Noemí Villamuza de teló de fons, amb tractament digital de Jorge Caballero i animació de Xavi Chamarro Estudi, que també s’han unit en aquest ocasió a aquesta feliç agrupació de talents.
Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez (Teatre al detall), músics: Toni López, Jordi López i Claudi Llobet (La tresca i la verdesca), direcció: Joan Maria Segura Bernadas, text: Jordi Palet Puig, escenografia i vestuari: Victor Peralta, disseny gràfic i il·lustració: Sergi Cugat Garriga, llums: Yuri Plana Llort, tractament del dibuix: Jorge Caballero i animació de les il·lustracions: Xavi Chamarro Estudi.
La nena dels pardals. Sant Andreu Teatre, fins el 19 de març.
El passat dimecres 14 de desembre vam assistir a la primera edició de la “La nit de l’àlbum – Barcelona”. La invitació deia el següent: “Els editors infantils independents de Barcelona ens hem unit per començar un nou camí tots junts, i fer-nos escoltar, donar visibilitat i rellevància social a l’àlbum il·lustrat” i la forma de fer visible i el tret de sortida d’aquesta unió va ser una festa, on van convidar a tots aquells que fan possible l’àlbum il·lustrat: autors, il·lustradors, traductors, llibreters, bibliotecaris, distribuïdors, mestres, promotors de lectura, lectors, personalitats i gent del sector.
Converses informals a peu dret, pica-pica i un còctel de benvinguda, els convidats omplien la planta baixa del Valkiria Hub Space del Poblenou tot passejant-se entre l’exposició dels millors àlbums dels últims anys de totes les editorials que participen en aquesta iniciativa: A Buen Paso, Babulinka, Coco Books, Corimbo, Ekaré, Flamboyant, Juventud, Kalandraka, Libros del Zorro Rojo, Takatuka i Thule.
Durant la presentació oficial de l’acte, oficiada per Patric de San Pedro, de l’editorial Takatuka, i Mar González, de Babulinka Books, van parlar amb entusiasme de la il·lusió que sentien tots els editors per aquesta iniciativa, que vol principalment donar visibilitat a un sector amb important creixement en els darrers vint anys, el sector de l’àlbum il·lustrat. Van recordar la importància per a aquest creixement de la tasca de les llibreries especialitzades, i dels bibliotecaris i mestres que aposten pels àlbums il·lustrats com a eina de comunicació. És el moment de reivindicar un reconeixement social que encara no tenen i que els posi al mateix nivell que altres gèneres de la literatura.
Amb l’objectiu, doncs, de fer pinya, treballar conjuntament per posar en comú problemàtiques, i donar més visibilitat a la literatura infantil, en general, i a l’àlbum il·lustrat en particular, la Nit de l’àlbum és el tret de sortida d’una sèrie d’accions i projectes a desenvolupar amb llibreters, bibliotecaris, mestres i amants de l’àlbum il·lustrat, que es concretaran al llarg del 2017.
Editors participants a la festa de l’àlbum il·lustrat
Per cloure la presentació van llegir un manifest, redactat per a l’ocasió, i la celebració festiva va acabar amb el sorteig de lots d’àlbums il·lustrats. Podeu llegir el manifest sencer, de les 11 raons per a l’àlbum il·lustrat, 11 raons, una per cada editor convocant de la festa. En destaquem la 1a i la 10a: “Perquè qualsevol persona, a qualsevol edat, necessita de l’art, de la bellesa, per habitar el món” i “Perquè cal aturar-se per contemplar el món, per reconèixer les pistes i els detalls que amaguen les imatges. Un àlbum il·lustrat atura el temps, et convida a ser reflexiu”. Podeu llegir les onze raons, perquè un decàleg no era suficient, del manifest aquí.
Dissabte passat 17 de desembre es va estrenar el vint-i-unè Circ d’Hivern de l’Ateneu de Nou Barris. La imatge del seu cartell promocional és una imatge poètica tremendament evocadora. Sota el títol d’Invisibles una casa sense sostre ni parets acull una closca de cargol bover d’on en lloc del cos gelatinós del mol·lusc que surt quan plou, hi surten arrels eixutes.
Aquesta pirueta de conceptes és perfecta per a il·lustrar les imatges visuals que ens presenten aquest any sis artistes sota la direcció de Joan Arqué i Joan Ramon Graell. Des d’un trapezi, una escala d’equilibris, una roda alemanya o el quadrant rus, i amb la música com a setè protagonista, l’obra va desgranant històries de viatges, fugides, migracions i pors.
Tomeu Amer brillant amb la roda alemanya, que amb la seva sola presència omplia l’escenari, clown i especialista també en escala d’equilibris. La trapezista Griselda Juncà ens va posar el cor en un puny dalt del trapezi, així com també el número de Jordi Serra, portador de mans i quadrant rus juntament amb Debi Cobos, especialista en tècniques aèries. Els músics Blai Joanet i Marc Sastre, que formen part de la companyia Espai Dual, completaven l’elenc i donaven el rerefons musical a les històries, especialment punyent aquella en què es podia veure el pas d’immigrants per una tanca de filferros, aprofitant l’estructura del quadrant rus.
Des de les diferents disciplines i tècniques anirem veient escenes de fugides personals o col·lectives, evocadores de la por, els perills i de les dificultats d’arrelar-se o de ser d’algun lloc. Una vela de vaixell fa de teló de fons, evocant el mar que s’arrisquen a creuar tantes persones fugint de la misèria. El nostre viatge amb Invisibles començava amb els protagonistes arrossegant maletes en el primer número, i acabava amb els flocs de neu caient sobre ells en la darrera escena, igual que sobre la casa sense sostre del cartell. Maletes i neu, símbols aquí de la inhospitalitat del món per aquelles persones que sovint, invisibles, no poden fer altra cosa que viure fugint.
El Circ d’Hivern és una de les produccions anuals de circ més importants a Catalunya i serà a la cartellera fins al 22 de gener. Circ contemporani per a tots els públics que explica històries que val la pena gaudir amb el seu llenguatge fascinant.
Ateneu de 9barris. Direcció: Joan Arqué i Joan Ramon Graell. Artistes: Tomeu Amer, Griselda Juncà, Deborah Cobos (Debi); Jordi Serra, Blai Juanet i Marc Sastre (música original). Escenografia: Roger Orra. Vestuari: Rosa Luego. Il·luminació i vídeo efectes: Adrià Pinar.
Esteu tots convidats, santsencs i gent de les rodalies! “Barri que sembra, barri que s’arrela”. Perquè diguin el que diguin els de Gràcia, Sants és molt més que una estació ☺️#somcooperació
Inaugurarem divendres a la tarda una intervenció fotogràfica a l’Horta Alliberada de Sants, fruit del treball al taller “Fotografía y activismo”.
Com que no en tinc prou amb els que tinc, hem muntat un petit bloc que potser creixerà… Ara mateix està en fase de sembra ;) https://barriquesembra.wordpress.com/
L@s alumn@s del taller “Fotografía y activismo” de Luz Sanz, de Al aire Producciones inauguraremos la primera intervención fotográfica del proyecto “Barri que sembra, barri que s’arrela”, con en un evento con algun que otro parlamento breve, y con pica-pica y bebidas calentitas, el próximo Viernes 11 de Noviembre a las 19 hs.
La intervención fotográfica se hará dentro de l’Horta Alliberada del barrio de Sants.
El que es va viure a la Sala [2] de Apolo el passat dimarts 25 d’octubre al vespre va ser una festa, la festa de l’alegria i de la solidaritat. Es presentava l’àlbum ZOOXXI, en què han col·laborat diversos grups i artistes per donar suport a la campanya del mateix nom que proposa una reconversió dels zoos, començant pel de Barcelona, cap a un espai adaptat a una ètica del segle XXI pel que fa a la nostra relació amb els animals no humans.
The Lazy Lies a la Sala Apolo | Foto: Luz Sanz
Sota l’impuls dels voluntaris de la campanya que formen el grup de treball d’art, el doble disc recopilatori reuneix cançons que fomenten valors com l’empatia, l’altruisme, la superació i el coratge davant les adversitats, entre les quals hi ha tres cançons escrites exclusivament per al disc. Una d’elles és el single de la campanya, compost i produït per Roger Gascon, “No tot és tan bonic com sembla”, en el qual han participat artistes com Cesk Freixas, Caïm Riba o Luthea Salom, components de Sidonie, Pinker Tones o Raydibaum i el cor Ol’ Green.
Després que obrissin la vetllada amb les presentacions i agraïments pertinents el coordinador i portaveu de la campanya ZOOXXI, Leonardo Anselmi (també portaveu de la plataforma PROU! que va aconseguir l’abolició de les curses de braus a Catalunya) i el mateix Roger Gascon, vocalista i músic del grup The Lazy Lies, amics, públic i simpatitzants vam poder gaudir de més de dues hores de bona música d’artistes compromesos amb el benestar animal.
Va engegar el concert l’energia vocal i la frescor de Natàlia Miró do Nascimento, cantant catalana de mare brasilera més coneguda com aNamina, ben acompanyada pel seu germà Àlex Miró a la guitarra elèctrica i Agnès Prats al violoncel, que van oferir un mini-set acústic que va fer posar la pell de gallina als assistents.
Tot seguit va pujar a l’escenariSteven Munar, que ens va oferir cinc cançons del seu extens repertori en format semi-acústic, amb les impecables frases de guitarra elèctrica de Patricia Serrano donant el contrapunt perfecte a la carismàtica i pausada veu del cantant anglo-mallorquí. L’himne “Break The Rules”, inclosa al disc de ZOOXXI, va tancar el seu set.
L’alegria contagiosa de la música de The Lazy Lies, quintet barceloní d’indie pop amb reminiscències dels anys 60, va fer pujar la temperatura del local. Amb les veus de Montse Bernad i Roger Gascon, van repassar el seu disc de debut davant un públic entregat que va corejar les tornades de les seves cançons i de la seva particular versió de “Ever Fallen In Love (With Someone You Shouldn’t’ve)?” dels Buzzcocks.
Mazoni va sortir a l’escenari acompanyat només de la seva guitarra acústica, però això no va ser cap impediment per aconseguir mantenir la temperatura de l’ambient, més aviat al contrari. Va oferir un intens concert de quatre cançons, encapçalades per la melòdica “Purgatori”, va regalar-nos un tema inèdit que sortirà en el seu proper àlbum, va seguir amb “La promesa” (cançó que tanca el CD doble de ZOOXXI), i va tancar el seu set de manera espectacular amb l’acompanyament improvisat a la pandereta de Xavi Mir, guitarrista de The Lazy Lies.
Finalment, va ser el torn deThe Crab Apples, que van repassar les millors cançons dels seus dos primers discos amb una gran professionalitat i un gran so, tot i la seva joventut. L’energia de la guitarra de Laia Alsina i les seves cançons de tonalitats indie van posar un fantàstic punt i final per a un concert rodó.
El disc que es presentava, amb 26 cançons d’artistes d’estils variats, entre els quals trobem Love of Lesbian, Blaumut, Txarango, Niño de Elche, Inspira, Joan Dausà, La Troba Kung-Fú, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Pau Vallvé o The Pinker Tones, ja està disponible per a la seva venda en CD físic i també en descàrrega digital aquí.
Entre el públic, personalitats del món de la cultura, com l’actriu Núria Gago, que posa veu al vídeo de la presentació del projecte a la web de la campanya, també membres de la política barcelonina, i molts amics i simpatitzants del projecte que vam poder gaudir d’una nit d’esperança. D’esperança, perquè cada cop més gent es preocupa i s’ocupa de fer d’aquest món un món millor per als animals no humans, començant pels que tenim al costat de casa, en ple centre de la ciutat.
ZOOXXI és una campanya impulsada per l’Associació Animalista Libera! i la Fundació Franz Weber. Després d’anys de treballar amb el món acadèmic, el fruit d’aquests estudis s’ha posat a l’abast de la ciutadania, que és qui ara es mobilitza en grups de treball per poder presentar a l’Ajuntament de Barcelona, a principis de l’any que ve, una Iniciativa Ciutadana (IC) per replantejar la finalitat dels zoològics i les necessitats reals dels animals, i treballar per a la seva reconversió cap a un model adaptat a l’ètica i els coneixements del segle XXI i canviar l’actual model, d’entreteniment i amb una finalitat comercial cap a un model totalment nou.
Aquest diumenge la Companyia de Teatre Anna Roca porta Momo, de Michael Ende a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles. La Mariona Sanfeliu ens explica per què no ens ho podem perdre.
Momo de la cia Anna Roca
Per a tots aquells que estigueu familiaritzats amb l’obra de l’escriptor alemany sabreu que dins de l’obra Momo o l’estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes hi ha molts contes, moltes històries, molts personatges. I pels que no, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer aquesta història meravellosa sobre el temps i l’ús que en fem.
La gran riquesa d’aquesta obra de crítica social és que sap fer arribar un conjunt de valors (l’escolta, el no judici, les relacions humanes, la solidaritat, el joc lliure, la imaginació…) i permet reflexionar sobre els perills d’una societat consumista i l’imperatiu de la productivitat i com això afecta a les relacions personals. Això, diu Anna Roca, és una de les coses que més la van animar a portar la història de Momo al teatre. Volia fer reflexionar, especialment als nens, sobre el fet que encara avui en dia correm el perill de ser abduïts pels “homes grisos” i que ens robin el temps, un toc d’alerta que, malauradament, no ha perdut actualitat.
Explicava la directora que d’una banda, la de Momo era una història que sempre havia volgut portar al teatre, i que d’una altra banda, tenia clar que volia fer una obra amb una escenografia característica, molt particular. Un dia les dues idees van confluir de forma natural: “Jo tenia molt clar que volia un jardí botànic abandonat, tenia molt clar que volia el públic a dins, que estigués respirant el que nosaltres respiràvem, i a partir d’aquí va néixer Momo”. La idea del jardí botànic circular li va recordar les velles ruïnes de l’amfiteatre abandonat de la novel·la, i va enllaçar amb la idea de tres actors presentant alguns dels personatges i de les històries del llibre, especialment la part de Momo i els homes grisos. I el propi escenari acompanya en tota la idea de fons de l’obra: el temps sembla aturat en aquest jardí botànic abandonat, les plantes enfiladisses comencen a senyorejar l’espai, se senten refilets d’ocells, i s’oloren fragàncies de naturalesa…
Com és marca de la casa, en aquest espectacle d’Anna Roca hi tenen el mateix protagonisme la paraula, la narració, la música i la manipulació d’objectes. Hi ha teatre d’ombres, hi ha personatges que són presentats amb els meravellosos titelles de materials reciclats de la Judith Torres, i hi ha música en directe.
Els tres actors es desdoblen en múltiples personatges, apareixent i desapareixent pels arcs de la glorieta com jugant a fet i amagar amb el públic. Amb un ritme àgil i vibrant, les evolucions i els canvis de veu dels actors Anna Roca, Jordi Gilabert i Marta Rius (que també canta i toca l’acordió), tenen al públic infantil enganxat a les banquetes, barrejant diferents llenguatges teatrals per a explicar un conte de contes, una història universal.
Expressament retallada, sense entrar en la part més onírica o metafòrica de la tortuga Cassiopea, el Mestre Hora i les flors horàries, Momo (1973) és un llibre posterior -però a vista d’ocell aproximadament coetani- amb les grans obres del s. XX Un mundo feliz (Huxley, 1932), 1984 (George Orwell, 1949) o Fahrenheit 451 (Ray Bradbury, 1953); totes elles són crítiques a un model de societat a on semblava que la humanitat s’estava dirigint; des de la distopia o des de la ciència ficció expressaven les pors, o podríem dir que alertaven, dels perills de la tecnificació, el control de l’individu o la uniformització del pensament.
Que avui en dia el concepte “lladres de temps” estigui associat en les primeres pàgines d’una cerca a Google amb totes aquelles activitats o hàbits que afecten a la productivitat, demostra que la història de Momo té una vigència indiscutible. Potser hauríem de començar a pensar qui són els homes grisos del nostre temps i si no serà que ens els hem ficat a les butxaques, a casa, al llit. Aquesta sèrie de fotografies ens pot donar una pista…
* Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
* La companyia aporta un dossier pedagògic completíssim per a treballar a les escoles abans i després de l’espectacle.
El proper dimarts 25 d’octubre a les 20h del vespre tindrà lloc la presentació de l’àlbum ZOOXXI, a la Sala [2] de Apolo. El disc es presentarà amb un concert a càrrec de The Crab Apples i The Lazy Lies, amb mini-sets acústics de Mazoni, Steven Munar i Namina.
Es tracta d’un doble recopilatori amb 27 cançons d’artistes i grups, que han volgut donar suport a una campanya que, sota el nom de ZOOXXI, proposa una reconversió profunda dels zoològics, començant pel de Barcelona, però amb vocació internacionalitzadora, en virtut d’un canvi de paradigma, d’una transformació profunda de la visió que es té dels animals que viuen en els parcs zoològics actuals. Totes les cançons del doble compacte, incloses les tres cançons compostes exclusivament per al disc, fomenten valors d’empatia, superació, altruisme, coratge davant l’adversitat i crítica social.
El disc ve encapçalat per la cançó “No tot és tan bonic com sembla”, el single de la campanya, que es va fer públic el passat mes de juliol, compost per Roger Gascon i interpretat per artistes com Cesk Freixas, Caïm Riba i Luthea Salom, components de Sidonie, Itaca Band, The Pinker Tones i Ol’ Green, entre d’altres.
Completen el disc 26 cançons d’altres artistes de diversos estils, entre els quals trobem Love of Lesbian, Blaumut, Txarango, Niño de Elche, Inspira, Joan Dausà, Mazoni, La Troba Kung-Fú, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Pau Vallvé, The Pinker Tones, i molts més.
ZOOXXI, campanya de l’Associació Animalista Libera! i la Fundació Franz Weber, porta ja més de 7 anys de treball amb el món científic i acadèmic, i compta amb el suport de personalitats en el camp científic com Carmen Maté, doctora en zoologia (etologia de primats) i exdirectora del zoo de Barcelona, Jaume Fatjó, etòleg i president del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona, i prop de 20 científics que han completat els dossiers científics que recolzen la campanya. ZOOXXI s’organitza en 9 grups de treball: científic, sociològic, arxiu, comunicació, educació, art, activisme, esdeveniments i campanya, i la seva representació es realitza a través d’una plataforma de 21 personalitats representatives de les institucions, de la política, del món empresarial, acadèmic, dels col·legis professionals, de les organitzacions civils i mediàtiques.
L’objectiu és replantejar la finalitat dels zoològics i les necessitats reals dels animals, i treballar per a la seva reconversió cap a un model adaptat a l’ètica i els coneixements del segle XXI. És una proposta tècnica per transformar els zoos en un espai per protegir els drets dels animals en lloc d’utilitzar-los com ho fa l’actual model, com a forma d’entreteniment i amb una finalitat comercial. ZOOXXI impulsa una mobilització ciutadana que demanarà a l’Ajuntament de Barcelona a principis de l’any 2017 l’aplicació d’aquest programa a la ciutat a través d’una Iniciativa Ciutadana (IC) avalada per una recollida de signatures.
A l’Almeria Teatre s’hi està coent alguna cosa. Un grup d’alumnes del grup Joves III de l’Estudi Laura Jou han fet un treball de creació col·lectiva i ens el serveixen un joc escènic a partir d’una peça del text de William Shakespeare, Somni d’una nit d’estiu.
En aquesta obra, Sueño de una noche de verano versión de Deisy Portaluppi, presenciem els assajos previs a una representació ben particular: una youtuber de moda, famosa i rica, molt rica, ha aconseguit aplegar, a cop del talonari amb els diners del seu “papà”, un “potpourri” de persones i personatges, des d’actrius de Hollywood fins a una cantant de rap, una actriu de mètode, o una famosa ballarina de flamenc, i els ha demanat que representin pel seu canal una versió de la peça de Shakespeare.
D’aquesta barreja surrealista ja preveiem que no en sortirà res de bo, però assistim fascinats a una meta-representació de la tendència actual de fer un espectacle de qualsevol cosa, només perquè la immediatesa i els canals de comunicació de masses com Youtube ens ho permeten.
Els alumnes de l’Estudi Laura Jou, ajudats en la dramatúrgia per Ivan Morales, han fet un intel·ligent exercici de crítica social, i d’autocrítica col·lectiva: se’n riuen i juguen amb idees, preguntes i conceptes que ronden als estudiants d’art dramàtic mentre es preparen per a convertir-se en actors i actrius. Es pot fer qualsevol cosa per diners? I treballar per amor a l’art, sense cobrar? El teatre com a eina de canvi social més enllà de la seva forma estètica? I el teatre com un acte revolucionari? O amb commoure l’espectador ja seria suficient? Treballar amb mètode? Deixar-se posseir pels personatges? Podria ser que l’actor vulgui viure moltes vides per escapar de la seva pròpia vida gris?
Per acabar d’arrodonir la proposta en la (mal) anomenada realitat aquesta obra també té perfil a instagram: a @somnideisyportaluppi veureu com la suposada youtuber ha anat compartint el procés de gestació de l’obra amb hasthags com #lopeta #toomuch #deisyportaluppi o elmillor: #xikspir amb les interaccions dels personatges-actors que s’han apuntat al joc.
Aquesta peça singular, divertida, amb ritme, tracta d’una manera enjogassada temes actuals: la precarietat laboral dins del món de l’actuació, les pors, les aspiracions, la importància de la imatge, la fama en el món de la televisió i de les xarxes socials, i com no, l’amor, la passió, la traïció… Amb recursos com el teatre dins el teatre, amb picades d’ullet tan nostrades com Savall o la Lloll i la Gonyalons, les frases dels personatges de l’obra de Shakespeare, Hèrmia, Demetri, Titània la reina de les fades, Puck el follet, es barregen i interactuen amb l’acció dels assajos de l’obra; i amb una videoprojecció final veiem com la youtuber ha aconseguit fer realitat el seu somni de fer una vertadera obreta-de-merda per als seus incomptables seguidors. El gran tema shakesperià del somni i la realitat traslladat als nostres temps d’una forma més que original.
Direcció: Ivan Morales; ajudant de direcció: Gerard Oms; repartiment: Alba Encabo, Albert Salazar, Ángela Cervantes, Berta García, Carla Linares, David López, Gemma Sastre, Iraida Martos, Ivette Callis, Judit Cortina, Sara Diego, Roser Vilajosana.
Avui no va de textos, avui va de vídeos: el reportatget que ens han fet pel Telenotícies Vespre de TV3 sobre alimentació vegana especialment pel que fa als infants.
La Teresa i el Tristán ens han vingut a entrevistar i grabar a casa mentre fèiem el dinar i dinàvem, i parlar una mica del veganisme arran de les polèmiques declaracions d’una diputada italiana sobre un cas del que se n’ha fet força sensacionalisme, d’una menor de 2 anys ingressada a la UCI que seguia una alimentació vegana. Aquí informació sobre el cas, als mitjans en trobareu molta més de la del titular sensacionalista ;)
Aquí el text que he compartit a les meves xarxes socials:
CAT (CAST más abajo):
Per acabar la meva setmana mediàtica avui hem sortit la Sara i jo a casa en un petit tall al TNvespre sobre #veganisme i#alimentaciovegana especialment en nens. Els hi anàvem bé com a exemple perquè suplementem amb vitamina B-12, que és el que recomana el nutricionista que han consultat i entrevistat. Ens ho vam passar molt bé amb la Teresa i el Tristan per casa gravant com fèiem el dinar i dinàvem :)
I em vaig posar de gala, a banda de les ja arxiconegudes arracades “Abre las jaulas” solidàries del Santuario Gaia, la meva samarreta #vegan de la meravellosíssima AMAPOLA regal de l’Aurora Portillo ;)
Vam parlar moltes més coses del que surten, sobre assessorar-se amb un bon nutricionista que conegui la nutrició vegana, sobre santuaris, etc., però per donar una pinzellada en horari ‘prime time’ crec que ha quedat prou bé! Ha citat al principi el que li vaig comentar que el #veganisme és una filosofia de vida que “rebutja qualsevol explotació animal destinada al consum humà (…) i implica no comprar sabates ni bosses de pell, ni cosmètics d’origen animal*, així com anar al zoo o a espectacles en què participin animals” (*més que l’origen en els cosmètics el preocupant que vaig comentar és l’experimentació amb animals).
(Y por cierto, que el ternerito del que hablo en el corte que me hizo dar el paso al veganismo es obviamente Samuel!!! @ismaeldobarganes y @coque511! )
* * * CAST * * *
Y para terminar mi semana mediática hoy hemos salido en un pequeño corte en el TNvespre sobre #veganismo y #alimentacionveganaespecialmente en niños. Los íbamos bien como ejemplo porque en casa tomamos suplementos de vitamina B-12, que es lo que recomienda el nutricionista que han consultado y entrevistado. Nos lo pasamos muy bien con Teresa y Tristan por casa grabando como hacíamos la comida y comíamos :)
Y me puse de gala, aparte de las ya archiconocidos pendientes “Abre las jaulas ” solidarias del Santuario Gaia, mi camiseta #vegan de la maravillosísima AMAPOLA, regalo de Aurora Portillo ;)
Hablamos de muchas más cosas de lo que salen, sobre asesorarse con un buen nutricionista que conozca la nutrición vegana, sobre santuarios, etc., pero para dar una pincelada en horario ‘prime time’ creo que ha quedado bastante bien! Ha citado incluso lo que le comenté de que el #veganismo es espectáculos en que participen animales” (*más que el origen en los cosméticos lo preocupante que comenté es la experimentación con animales). (Y por cierto, que el ternerito del que hablo en el corte que me hizo dar el paso al veganismo es obviamente Samuel!!! @ismaeldobarganes y @coque511!) #goVegan
Sota el sostre d’estrelletes fluorescents, regal de primera comunió, potser, vetllo el son del pare, com faig cada dues setmanes, des de fa poc menys d’un any.
Qui ens ha canviat les regles del joc a mitja partida?
Quin és aquest fat estrany el d’haver-lo d’ajudar en les operacions més quotidianes?
Quins daus cruels el tornen tirada rere tirada a la casella de sortida?
Qui ens tornarà la son, a les filles, desvetllades?
Des de l’habitació infantil, on dormíem juntes, en una llitera, de petites, les germanes, és des d’on ara fem guàrdia, un vespre de set, altern, cada dues setmanes.
És des d’on li vetllem el son, a la vora d’on dorm, sol, el pare.
Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: “Memento mori“, “recorda que moriràs”. Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i noincorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.
En altres bandes trobo que l’expressió “memento mori” seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir “Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.
D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest “màxim” determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civiltizació i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.
A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista “anicca” o “anitya“, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: “tot passa”. En les arts japoneses existeix una idea similar, el “Mono no aware” (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà “el desapego”.
Aquesta idea del “tot passa” enllaça doncs amb el “memento mori” del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegroa, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós “ara i aquí” que tant ens costa als occidentals.
I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori “memento mori” en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simpre esgarrapada. Així que mans a la feina.
Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat(3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.
Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del meu bloc.
I he fet amics blogaires, també, aquí us deixo els seus blocs:
(I amb ganes que altres companys obrin blocs i treguin a la llum els seus escrits!)
Aquí us deixo els meus tres escrits per si us vaga llegir-los (ja polits amb els retocs que hem anat aprenent):
Presentació no convencional
Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.
Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.
Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.
Una anècdota de la nostra vida
El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.
Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.
Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.
Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.
Alkaline Power (Text lliure)
Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.
La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.
Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.
Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.
Començo una sèrie d’infografies senzillíssimes-inventaris sobre què és i què fa un@ documentalista:
01. 13-10-2015 Docu…què? #Documentalista #MarionaDocumentalista (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista
02. 13-10-2015 Què puc fer per tu? #MarionaDocumentalista Qué és i què fa un@ #Documentalista? Aviat + info… (Aviat aniré posant llistes -inventaris- de les coses q pot fer un@ documentalista ((cartells via @hellonotegraphy))
Article publicat a Núvol el 13.10.2015
Escric conjuntament amb Aída Pallarés
La casa, les terres, els somnis… la vida. Tot això van perdre els milers i milers de represaliades del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola a qui com que “només eren dones” no se’ls va concedir ni la dignitat de ser comptabilitzades com a baixes pel fet de no ser considerades preses polítiques. Mariona Sanfeliu i Aída Pallarès han vist Només són dones de Carme Portaceli al Teatre Nacional i ens expliquen per què l’hem de veure.
L’espectacle
Mariona Sanfeliu: L’obra que es representarà a la Sala Petita del TNC fins el 8 de novembre vol fer reviure el record de les oblidades d’entre els oblidats, i buscar d’explicar l’inexplicable, parlar de l’inefable, reviure el dolor, l’angoixa, la soledat, la desesperació de tantes i tantes dones que van haver de patir els horrors de les execucions sense judici, les tortures i les presons del franquisme, o l’exili forçós.
El testimoni de cinc d’aquestes dones és explicat en primera persona, a través de la veu de cada una d’elles, superposant tres llenguatges escènics: la interpretació de Míriam Iscla, on recau gran part de la narració, i l’amplificació de la part més emocional i subjectiva de cada una de les històries a través de la dansa (Sol Picó el dia de l’estrena, i que s’alternarà ambXaro Campo) i de la música i la veu de Maika Makovski. Uns audiovisuals amb imatges al·lusives i projecció de dades acompanyen i reforcen les històries humanes que es van presentant.
D’elles en destaquen fragments dels seus pensaments i reflexions que farien si poguéssim sentir-les, fragments ficcionats a partir d’històries i testimonis reals de presons d’arreu de l’Estat espanyol. Hi veiem dones polititzades, compromeses amb els ideals pels que van lluitar, però també una de les nenes enviades a Rússia, o la néta d’una dona enterrada en una fossa comuna. El model igualitari de la legislació republicana va ser derogat per la dictudura franquista i en aquest context les dones considerades “roges” van ser tractades amb el màxim rigor tant pels militars com per l’aparell de l’església, sense tenir en compte ni la seva edat, ni el seu estat de salut, ni els seus drets com a presoneres; se’ls van treure tots els drets, tota consideració, tota dignitat.
Per què s’ha de veure?
Aída Pallarès: Perquè és un espectacle necessari. Per fer memòria, per no oblidar, per reivindicar. Perquè com sempre recorda la gran Neus Català, en la guerra (i en altres camps) les dones som les oblidades dels oblidats: no sortim als llibres d’història, no tenim veu. Algú recorda Las Ventas, Saturrarán o Amorebieta? Van ser, com Les Corts o València, centres penitenciaris exclusivament femenins on hi anaven milers de dones acusades de “putes” o “lladregotes”.
Les militants, sindicalistes i lluitadores pels drets adquirits durant la Segona República, senzillament van desaparèixer del mapa. Literalment. L’espectacle ens ajuda a recordar-ho però també a no oblidar que durant tota la dictadura franquista (i la “transició”) es va redefinir el rol de la dona i vam passar a ser considerades éssers subalterns sense drets, confinades a la llar, obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes. I en certa manera, Carme Portaceli amb Només són dones ens insta a ser més justos. Ens obliga a mirar més enllà del nostre melic i adonar-nos que només cal fer un cop d’ull als diaris per veure que les coses, que la societat, no ha canviat tant com pensem.
Mariona Sanfeliu: L’obra recorda en determinats moments l’esgarrifosa pel·lícula basada en fets reals La Noche de los Lápices, dirigida per Héctor Olivera, que es centrava en l’experiència física i psicològica de set adolescents de la ciutat de La Plata que van ser segrestats, torturats i assassinats per reclamar una reducció en el preu dels bitllets de transport per a estudiants, durant els primers mesos de la dictadura militar argentina, el setembre de 1976.
Només són dones, amb text de Carmen Domingo, i direcció de Carme Portaceli és un nou clam per recuperar la memòria de la nostra història, a donar espai a tantes vides i morts oblidades, a recordar a totes les víctimes, a homenatjar-les, a dignificar-les, especialment les de les dones.
El repartiment
Mariona Sanfeliu: L’Iscla fa una nova demostració de la seva capacitat interpretativa i la seva entrega al personatge, Sol Picó atrapa amb els seus moviments magnètics, precisos i Maika Makovski posa una banda sonora punyent a aquesta ferida oberta, a aquest crit silenciat, a aquesta desmemòria vergonyant.
Aída Pallarès: És difícil imaginar un càsting més encertat per l’espectacle que Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski. Pel talent, per la força, pel magnetisme. Les tres es converteixen en la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones i, dijous passat, van aconseguir posar dempeus pràcticament tot el teatre.
Trobo una feina interessant i molt ben remunerada, gràcies a tu…:
…perquè sé que si em llegeixes i te n’assabentes d’alguna feina que podria encaixar amb el meu perfil hi pensaràs, m’avisaràs o em passaràs el contacte.
Sí. Busco feina/feines/feinejar… En tinc però vull estar més ben remunerada, de manera que seguint aquella tradició espiritual de demanar a l’Univers el que vols, i manifestar el que vols que succeeixi, en positiu, com si ja estés passant, enlloc de dir-vos #buscofeina us dic que #trobofeina gràcies a proclamar-ho als quatre vents, per terra, mar i twitter.
Què sé fer? Doncs com a llicenciada en filosofia crec que he desenvolupat una bona capacitat d’abstracció, de síntesi i claredat expositiva en la redacció, i com a documentalista tinc experiència en la cerca, gestió i maneig de la informació en diferents fonts, suports i formats, en gestió de projectes i interlocució amb clients, així com en formació especialment en recursos d’internet i web social, de la que en soc una usuaria força activa.
Resumint? Escriure, redactar, resumir, organitzar, endreçar, catalogar, revisió i correcció de textos, webs, catàlegs… Puc ser el teu escrivent 2.0 o escrivent del segle XXI. Puc millorar la teva web, escriure el teu curriculum, traduir-lo; puc escriure un text bonic per a una celebració familiar, corregir un text que ja tens escrit. Escric per tu, escric per a tu. També m’ofereixo com a facilitadora en temes dinformàtica i Internet. M’adapto a les necessitats.
Algú dirà que no és ni un dia ni un mitjà típic per a #trobarfeina, oi? 31 de juliol passades les vuit del vespre, a Instagram… No passa res. El món és dels valents. I a mi m’agraden els reptes!
Queda dit: trobo una feina interessant i molt ben remunerada gràcies a tu. Amb la teva ajuda.
S’agraeix difusió amb Rt i Reposts! (Lletres fetes amb #Notegraphy)
Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse Bonet.No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa, en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la. Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.
Alejandra Jiménez Cascón a “Blanca desvelada”
És veritat que un bon decorat, una escenografia potent, postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral, però també en el cinema i la televisió.
He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.
El treball del cos i el moviment en aquesta obra és admirable
I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques, broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells, a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura, de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió, una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura bellugadissa.
I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era, com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat. Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor, amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la reconciliació.
Alejandra Jiménez Cascón fa un gran treball interpretatiu
Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes. La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista completa.
Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria revelar-la.
I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca, que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals. Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també podria ser per la veritat finalment revelada.
Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.
Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.
Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón; Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros; Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat; Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini; Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok
Enmarcat dins del Festival Circ Cric que ofereix des de l’abril fins al juliol circ, música i teatre, el Circ Circ i l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera, van organitzar enguany la segona edició del Festival Internacional de Pallasses, amb espectacles tant a dins del recinte del circ, com en diferents espais del poble.
Els passats dies 29, 30 i 31 de maig va tenir lloc la Segona edició del Festival Internacional de Pallasses, donant continuïtat a l’esperit del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, creat per Pepa Plana i Tortell Poltrona l’any 2007, i a la primera edició del festival de l’any 2014 organitzat aleshores conjuntament amb Almazen i el seu cicle Very Important Women. Amb una xarxa de festivals similars a Barcelona, Viena, Hèlsinki, Rio de Janeiro, Brasília, i Recife, aquest tipus de certamen es va consolidant com una oferta diferenciada de les propostes generalistes de circ, per tal de donar visibilitat al que ja s’anomena com “la comicitat amb mirada femenina”.
En un enclavament màgic enmig del Parc Natural del Montseny, pol d’atracció d’una inexplicable força tel·lúrica per la gran quantitat de persones, entitats i grups dedicats a les arts escèniques que es troben per la zona, les carpes del Circ Cric i els seu multiespai ofereixen un punt de trobada ideal pels amants del circ, especialment pensat per al públic familiar però no només per a aquest. El cartell dels tres dies de festival venia ben farcit: una exposició d’il·lustracions, teatre còmic, cabaret clown, animació, espectacles músico-teatrals, teatre d’ombres, circ, i pallasses, moltes pallasses amb els seus números, o presentant-ne fragments. Pels assistents que ho desitgessin es va dur a terme també un curs intensiu sobre la pallassa i el públic a càrrec de Caroline Obin.
A la plaça del poble
A la plaça de Sant Esteve Merche Ochoa (Premio Nacional de Circo 2014 del Ministeri de Cultura), ens va presentar juntament amb Núria Valerio el seu espectacle “La Cloti va al Circ”. Una història especialment pensada per als més petits en què una pallassa busca feina en un circ, i repassen així amb molta tendresa les diferents professions que hi tenen cabuda: l’acròbata, la maga, l’equilibrista, amb tota la determinació i motivació d’una aprenent digníssima que va ser molt aplaudida per tots els assistents.
Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” – Fotografia: Mariona Sanfeliu
Els exteriors de les carpes
Ja als exteriors de les carpes del Circ Cric, la Cia. Capicua va anar teixint la història d’Entredos, Premi del públic al Millor Espectacle de Teatre a la Fira Internacional de Teatre i Dansa d’Osca 2013. Amb una escenografia de factura pròpia on treuen tot el suc poètic d’un element aparentment tan poc del món del circ com és la corbata, amb un armari volador amb mil portes que feia les delícies de petits i grans, un llit empassa-persones i un sofà acordiònic amb mil possibilitats, els artistes van explicar una història sobre els encontres i desencontres de l’amor a dos (o a tres!) i de la relació entre allò que vivim en somnis i la realitat, tot plegat amb el deliciós vocabulari del llenguatge del circ (trapezi, cordes, equilibrisme), el teatre gestual, la dansa, i la manipulació d’objectes.
Gran treball del gest en tots els seus components, a destacar l’expressivitat d’Oscar Valsecchi, a qui recentment vam poder gaudir com a actor i ajudant de direcció i moviment a L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Lluís Homar, que va triomfar la passada primavera al TNC; així com la bellíssima coordinació al trapezi de les germanesYolanda i Rebeca Gutiérrez, i un gran treball de l’acròbata Sira Bover. Un espectacle molt recomanable.
En carpa i en sala
Dins de les carpes van tenir lloc un caleidoscopi de pallasses on vam poder veure un tastet de la feina de pallasses de tot el món: tota la tendresa del riure més infantil del personatge de l’argentina afincada a Brasil Lily Curcio, amb la seva concertina; des de França Caroline Obin com a Proserpine desconcertava a grans i petits amb les seves armes de cowboy, camisa de dormir de iaia i sabates d’indi sioux; l’anglesa Rachel Ponsonby i la seva dona orquestra vestida com una institutriu va brillar sobre l’escenari; des de Burgos Las Pituister ens recordaven amb el seu humor blanc que “l’únic fi de l’existència és transformar-se per a perfeccionar-se” com deia la papallona del seu conte; i des de casa nostra el jocs de màgia de la pallassa Xicana (Anna Montserrat) van interactuar amb atrevides ajudants d’entre el públic infantil assistent.
La companyia valenciana Decopivolta Teatre (Mar Marcos i Laia Sales) va destacar especialment amb el seu fragment de l’espectacle “Doble cita”, on unes autoanomenades “professionals de la espera” no van deixar de jugar amb les paraules i de fer picades d’ullet als grans i amb una molt expressiva gestualitat i comicitat a l’abast també dels més petits.
I el colofó del festival el va posar Pepa Plana, Premi Nacional de Cultura 2014, amb el seu espectacle “Giulietta”, i la seva esbojarrada versió de Romeu i Julieta, de final inesperat. Grandíssimes dosis de complicitat amb la platea, i mostres de l’humor intel·ligentíssim de la seva pallassa. Molts jocs de paraules, molts gags i un domini sobrat dels elements del clown, com són la repetició, l’equivocació, la innocència, la broma, i sobretot… la rebel·lia.
Hola a tothom! Pels que tingueu twitter, durant aquesta setmana soc la curator número 112 del compte @CatalanVoices del DIPLOCAT (Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya), tuitejant en anglès per a una audiència internacional, parlant de la meva vida quotidiana, interressos… De moment el major èxit de favs i RTs se’ls han endut la Canica i la Mitsuko i un tuit sobre enciams plantats al carrer…! Si us ve de gust seguir el compte i si us vaga interactuar, fantàstic! :-) Aquí trobareu la meva presentació, en anglès, que reprodueixo a continuació!
—
Hi there!
My name is Mariona Sanfeliu, I am 35 years old, and I am from Barcelona. My twitter handle is@marionaxs. I’ll try to give you a few hints of my life and endeavours.
I live with a ten years old foster child, who has been living with me since she was six. We are not alone, we have a lot of fun with our pets Canica (dog) and Mitsuko (cat). And I am vegan. It means I try to live in the most respectful way for other animals, and I aim to reduce their suffering by running a vegan lifestyle (not only in terms of food, but also in the way I dress, the toiletries I use…).
I am currently working on digital media as a sales assistant, for a Catalan digital news site (VilaWeb) and for a health and nutrition online magazine (Etselquemenges). I also write about theater and books for an online cultural website called NÚVOL (which stands for Network Updaters Volunteering OnLine). And I keep a blog called Inventariant (I like making inventories of anything).
Since I was a child I have been an avid reader, and I graduated in Philosophy at Barcelona University (UB) in 2002. Later I moved my focus towards the Information Management at Open University of Catalonia (UOC), an emerging field that has enabled me to work in libraries, archives, consulting firms, publishing and digital media. I have also been a member of UOCmeet, a community of graduates who meet to exchange their knowledge and experiences.
I am involved in several associations. First and foremost I belong to AFABAR (association for foster families in Barcelona) where I am currently the vice-president. I’m also committed with other associative projects such as Can Batlló, a collective cooperative self-managed space in La Bordeta quarter, which is run by the local community.
In my spare time I have participated in reading clubs, dancing schools, and choirs. And I have also devoted myself to leisure education for ten years and volunteered for an organization that works for homeless people, the Centre Obert Heura. And last but not least, my daughter and I belong toCastellers de la Vila de Gràcia (this incredible Catalan tradition that consists in build human towers called “castells”, included in the Representative List of Intangible Cultural Heritage of Humanity since 2010) with whom we travel around Catalonia and abroad.
I am glad and honored of being the 112th curator of CatalanVoices this week!
—-
I com a bona documentalista me’ls vaig guardar. Però com que “en casa del herrero cuchillo de palo”, em faltaria completar-los amb les imatges, que també les tinc. Queda pendent, però aquí us poso una part de la “chicha”, pendent de completar-la fins al diumenge!:
Tuit
Thanks @estersarquella! I’m both nervous and glad of being next @catalanvoices this week! Contenta de representar uns dies #Catalunya al món
The big top, l’espectacle dels Raluy fa justícia als seus eslògans: “El circ més clàssic i familiar” i “Un circ català obert al món”. No en va, el passat 3 de febrer va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona per “l’eficaç combinació artesanal de números propis i atraccions internacionals”.
Com a conductor de l’espectacle trobem al veterà Carlos Raluy, que amb la seva direcció precisa i destra va presentant acrobàcies, malabars, números aeris, mags i pallassos, alternant-se artistes de la nissaga Raluy amb artistes internacionals, per a transportar-nos durant una estona al món del “més difícil encara”. Un dels valors afegits d’anar-los a veure és gaudir dels voltants de la carpa: podreu visitar el Museu del Circ i fotografiar-vos davant dels carruatges del segle XIX i XX perfectament conservats que formen part de la seva comitiva itinerant.
En un detall de posada en escena molt ben trobat, és la cinquena generació de la família Raluy qui obre la funció: les joves germanesKimberly i Jillian Giribaldi Raluy (tenen 16 i 14 anys) amb les seves talentoses acrobàcies dels “Jocs Icaris”. Altres membres de la nissaga els trobem en el número aèri de Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, en el de Louisa Raluy dins una esfera metàl·lica imponent, i en el molt destacable número d’inspiració ètnica de Rosa Raluy amb fletxes i llances en equilibri, homenatge a l’escultor Alexander Calder. En aquesta ocasió no vam poder veure el número dels patins de Niedzielai Emily Swider Raluy, ni les acrobàcies mans-a-mans dels ucraïnesos Golden Star, però vam poder gaudir d’altres artistes internacionals com el números del llaç i altres elements dels cowboys amb el francès Patrick Gruss Bouglione, o els malabars impossibles amb caixes que semblen surar en l’aire de William Giribaldi.
La serietat del Bigotis (una mena de carablanca per la seva serietat), la comicitat ingènua deBilin (l’august) i l’energia desbordant de Sandro (el contraaugust) formen el clàssic trio de pallassos que fan les delícies de grans i petits, amb números individuals o de transició compartits també amb Globó i les seves ampolles musicals.
El final amb els germans Carles i Lluís Raluy (que a banda de clown és matemàtic, alerta!) tocant la concertina a dues mans, i marxant junts d’esquena al públic mentre el cercle de llum es va tancant és un bonic final per a un espectacle rodó.
Damià Bardera ha infantat una nova obra. Ha sortit a la llum el seu cinquè llibre de contes amb El Cep i la Nansa, de la mà del seu editor Francesc Mestres, padrí de tots ells des que sortí “i alguns contes per llegir-los d’amagat” l’any 2010. Comptant el primer llibre de poemes del 2008, a llibre per any i amb dos més ja escrits, Bardera té una prolífica progènie de sis obres, i presentava dimarts la seva darrera, Contes de propina, a la llibreria La Impossible de Barcelona.
Fotografia de Moisés Velarde
Va introduir l’acte en Quico Mestres, qui va reiterar, per a qui ho sentís de nou, el seu constant entusiasme i recolzament a l’obra barderiana. Van continuar els convidats a presentar la nova peça, en Jordi Nopca i en Matthew Tree, tots dos convocats en qualitat d’escriptors, no pas de periodistes o diguem-ne, mediàtics.
Nopca va voler destacar tres elements del llibre: el viatge (a través de l’espai, el temps i l’itinerari vital del narrador); la crueltat com a element més característic de la literatura de Bardera, amb la tendresa com a contrapunt o polaritat (però una tendresa no sentimental, va voler aclarir); i finalment l’excentricitat. Dels personatges, de les situacions, dels excessos, de l’onirisme o l’estrip. Una reflexió interessant per part d’un escriptor jove analitzant l’obra d’un altre escriptor jove la va fer Nopca quan va afirmar que “les connexions impensades és una de les qüestions que més m’interessen, especialment perquè això no em passa sempre”, i va posar exemples de relacions entre contes de Damià Bardera i Kafka, Lydia Davis o la llegenda del Gòlem.
També Matthew Tree trobava connexions en l’obra de Bardera, amb un escriptor nord-americà en el seu cas, Palahniuk, però tot i veure’n una certa semblança temàtica o d’atmòsfera, Tree en destacava la rotunditat amb què els textos de “Contes de propina” provoquen la incomoditat en el lector. La part fosca d’un mateix hi és retratada sense necessitat de recórrer a allò grotesc, que provoca fins i tot desmais de tant explícit com ho fa Palahniuk. En la literatura de Bardera la violència, la desolació, la crueltat, allò escatològic, el sadisme… vesteixen personatges físicament impedits, salvatges, o retardats, d’una naturalitat i una aparença de quotidianitat que és el que els fa especialment impactants. “Com un cop de puny al plexe solar”, va dir Tree.
Després de les dues elogioses presentacions, contingudes en la forma però entusiastes en el fons, Damià Bardera va enfilar els agraïments a l’editor, al corrector Josep Maria Fulquet present a l’acte, i a la Mireia i l’Olga de la llibreria La Impossible per acollir de nou la presentació d’un llibre seu. Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera, el seu bagatge filosòfic va traspuar en les notes que havia pres dels seus dos convidats, i en un diàleg entre enjogassat i profund es va parlar de la referència constant a la infantesa, d’on Bardera diu que li agrada pouar a la recerca de vivències, records, traumes o sensacions, d’on ell en filtra aquesta cruesa inquietant de l’ànima humana. Es va parlar d’una certa “èpica escatològica”, en paraules de Matthew Tree, i de l’arquetip que ha d’emergir d’entre les boires de la seva ment per tal que escriqui: “Si no m’està emergint un arquetip, no escric. Ha de ser logos, ha de ser paraula viva” va dir Bardera.
Francesc Mestres obrint l’acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l’autor. Fotografia de Moisés Velarde
I és que aquesta és una de les característiques més destacables dels textos de Bardera: la seva brutal versemblança amb situacions viscudes, amb personatges coneguts, sense autocensura, on el dolor i l’horror tenen “un deix metafísic”, com ell diu, profund, que des del microcosmos i les microcrueltats dels nens solitaris dels seus contes, o dels individus estranys i perversos que vagaregen per les seves històries, ens fan pensar, conscient o inconscientment, en els grans drames i les grans massacres perpetrades pels éssers humans, al llarg de la història de la humanitat, i a gran escala.
En aquest darrer llibre, de nou separats els contes en dues seccions, la segona part té un punt més surrealista; són antics poemes reconvertits a contes, i potser d’aquí la seva concreció, i alhora la seva llibertat narrativa, la seva poètica inversemblant. La primera però, conté un element nou en l’obra barderiana: un “Damià”, el nom propi, i unes referències presumptament biogràfiques que tenen una intencionalitat i una funcionalitat molt clares: la versemblança dels contes, el rerafons reconeixible i identificable els fa encara més frontals.
A la Sala Muntaner es representa aquests dies l’obra Pensaments secrets. Lluís Soler s’estrena en la direcció amb els actors Mercè Pons i Àlex Casanovas, a partir de l’adaptació teatral de la novel·la Thinks… de David Lodge, feta pel mateix escriptor, que a banda de teatre ha escrit obres de crítica literària i guions de televisió. La traducció que ha fet servir Soler és la de Llorenç Rafecas de l’obra Secret Thoughts estrenada a Londres l’any 2011.
L’argument és senzill: una escriptora d’èxit s’allotja al campus universitari d’una universitat anglesa per impartir durant un semestre un curs d’escriptura creativa. Coincidirà al campus amb un científic, que dirigeix l’Institut de Ciència Cognitiva. El mateix dia tots dos començaran un diari per motius diferents: ella per capturar les sensacions i vivències d’aquesta nova experiència des de la soledat de la seva recent viudetat, lluny de casa; ell, per a un experiment científic: grava la transcripció en veu alta dels seus pensaments, aleatoris, al mateix moment en què li venen a la ment, per a un estudi científic de la consciència, per tal d’extreure’n claus explicatives. El públic serà doncs testimoni tant dels pensaments d’ella, en veu en off, com dels d’ell, recitats en veu alta a les escenes en què els grava a la cinta de casset.
És un argument poc habitual, pel rerefons científic, però té en comú amb moltes obres clàssiques el fet que tracta les relacions humanes, subratllades pel tàndem home-dona, la polaritat femenina i la polaritat masculina. Ell, un home casat i faldiller, ella una vídua recent i d’arrels catòliques, on la tensió dramàtica passa pel llit. Malgrat les reticències inicials de la Helen a mantenir una relació que la seva moral catòlica rebutja, la relació es precipita, però tan ràpidament com ha començat s’acabarà, per un gir del destí. Tanmateix, allò que els allunya més com a persones no és tant la seva concepció de les relacions i l’adulteri, com la seva concepció de l’ésser humà: la visió de la transcendència de l’ànima d’ella en contraposició a la que veu la consciència com un simple fenomen col·lateral de l’activitat cerebral.
Els diàlegs tenen volada, consistència, contingut. Cada frase té material per a pensar, opinar, assentir o dissentir, per a generar debat. A banda de les relacions humanes i la gestió d’un adulteri, hi surten el dol, la por a la malaltia, la por a la mort, i també l’etern debat entre la cosmovisió de la ciència i la de les humanitats i l’art, en aquest cas concret la literatura. Les discussions giren a l’entorn dels intents del científic per objectivar el fenomen del pensament, mentre que ella defensarà que això fa anys que la literatura ho aconsegueix amb les novel·les. Les converses estètico-filosòfiques sobre els “qualia”, la naturalesa específica de la nostra experiència subjectiva del món, com poden ser l’olor del cafè acabat de moldre o el gust de la pinya són també molt i molt interessants. I el debat ciència-literatura és ric, dens, i ben salpebrat de cites literàries.
El muntatge és la primera producció teatral de la productora de cinema i audiovisuals Utopia Global. Una bona combinació d’actors amb dilatada experiència que es fa palesa damunt de l’escenari, una escenografia senzilla però molt versàtil i evocadora. Una bona proposta teatral per aquesta tardor, que es podrà veure a la Sala Muntaner des del 17 de setembre fins al 26 d’octubre.
Títol original: Secret Thoughts Autor: David Lodge Direcció: Lluís Soler Actors: Mercè Pons i Àlex Casanovas Traducció: Llorenç Rafecas Adaptació: Lluís Soler i Llorenç RafecasProductors: Jordi Roigé i Llorenç Rafecas Director de Producció: Raül Perales Disseny de llums: Quico Gutiérrez Disseny d’espai: Dino Ibáñez & Miquel Àngel Llonovoy Disseny de so:Jordi Agut Disseny de vestuari: Montse Alacuart Caracterització: Toni Santos Ajudant de direcció: Anna Ullibarri Assistent de direcció: Josep Miquel Muñoz Ajudant de Producció:Albert Garcia Cap tècnic: Carles Borràs Fotografia: David Ruano Premsa i Comunicació:Comèdia, comunicació i mèdia Distribució: Magnètica Management (Elena Blanco) Producció:Utopia Global
El passat dissabte 20 de setembre es va presentar a Terrassa, per segona vegada, la revista digital Paper de vidre, que en la seva nova etapa esdevé un portal dedicat exclusivament als contes. L’acte va comptar amb el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez.
Sota les garlandes de la terrassa del Bau House Bar, disposat el públic en les taules com per a un sopar de finals d’estiu, amb la llum tènue de les espelmes i algun punt de llum il·luminant l’escenari, el capvespre va transcórrer plàcidament entre contes i aplaudiments.
L’obertura de l’acte la van fer parlant primer un i després l’altra, en Guillem Miralles i la Tina Vallès, impulsors i coordinadors de la segona etapa de la revista. Van explicar als paperdevidrers presents, amics i coneguts, que el nou Paper de Vidre publicarà un conte nou cada setmana, i que al nou portal els tenen organitzats en cinc seccions: el trobat (autors que s’estrenen en el gènere), l’inèdit(allò que els seu nom indica), el traduït (la secció internacional), el recuperat (un conte recuperat d’antigues antologies, reculls, i recomanat per qui el recupera), i l’avançat (avançaments editorials exclusius).
En l’acte hi van intervenir el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu terrassenca Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez, i el van cloure les converses del protagonistes i assistents, tot sopant amb una temperatura esplèndida de darrer dissabte d’estiu.
Jordi Martín Lloret, traductor de Boris Vian al català, va explicar detalls de l’obra de l’escriptor francès, de qui va dir que era una persona molt intel·ligent; va explicar anècdotes de la seva experiència traduint-lo, i en va llegir fragments d’un dels seus contes, publicat precisament a la secció “el traduït” de Paper de Vidre: Drèncula, fragments del diari de David Benson. Provocador, ens va deixar extasiats, perquè no ens en va llegir el final, i ens vam quedar tots intrigats, amb ganes de visitar el portal.
L’actriu Rosa Boladeras va llegir un dels contes de la secció “el trobat”: era el conte titulat “La concavitat de l’horitzó” de Miquel Duran Frigola, amb frases tan potents com aquesta: “Allà, quiet, vaig lamentar que estiguéssim exposats a tants rellotges i que mai cap s’hagués aturat per a nosaltres.”
I el vespre el va completar l’escriptor Eduard Márquez, que va llegir, amb veu clara i potent, sense presentacions, alguns dels contes del seu darrer llibre: “Vint-i-nou contes menys”, recentment editat per l’editorial Empúries, i publicats a la secció “l’avançat”. Textos de frases curtes i idees contundents; em vaig apuntar algunes expressions que em van impactar: “Un desmantellament de cruïlles” o “ofec neuràlgic”, i em vaig quedar amb ganes de més.
Més enllà de les converses generades en la dimensió virtual, i la petja i ressò que deixen en les xarxes socials, aquestes vetllades literàries serveixen per escoltar autors llegir els seus propis contes, per desvirtualitzar seguidors i seguits, per comprar exemplars, i en definitiva, per fer una festa de la cultura, una festa per la literatura, i per l’esperit.
El juny de l’any passat us parlava d’unes persones: el congoleny Jean Paul Wabotaï i la catalana Isa Colomer, i un projecte: l’alfabetització per mitjà de la música, la imatge i el joc (veure entrada)
Seria fantàstic que a banda de al meu blog algun mitjà català se’n fes ressò…!
Avui us parlaré d’un cas d’èxit, la culminació d’un procés engegat fa molts anys i l’inici de molts projectes i plans de futur:
El 1er Festival Alphabet Africa que ha tingut lloc a Brazzaville, capital de la República del Congo.
El seu objectiu ha estat difondre el projecte Alphabet Africa: un projecte de sensibilització per l’educació a través de música i jocs. Un projecte educatiu, divertit, informal i atemporal, sociocultural, intergeneracional i innovador del segle XXI. El projecte Alphabet Africa pretén:
lluitar contra l’analfabetisme per mitjà de jocs lúdics i educatius
promoure l’entrada a l’escola, la re-escolarització de nens i adults, i el desenvolupament de la població congolenya que es prepara per a construir el país del futur
Mobilitzar tant nens i adults a prendre consciència de la importància de l’educació i la cultura fora de l’àmbit escolar
preservar el llegat de la cultura oral i musical dels avantpassats, fent èmfasi en la importància de les llengües maternes
L’Alphabet Africa, en francès, igual que els anteriors, consta d’un material educatiu composat per un CD amb tres cançons i un pòster dissenyats per a aprendre l’abecedari d’una manera lúdica i divertida, i amb conceptes arrelats a la cultura de l’idioma en qüestió.
L’any 2013 TV Congo i DRTV, dos dels canals de televisió més importants de la República del Congo, difonien el vídeo del projecte tres vegades al dia, a més de les emissores de radio Micodec i Ràdio Congo. Els diners recaptats amb la venda de la col·lecció Abecedari 2.0 es van destinar íntegrament a la reactivació de projectes com la Maison d’Éducation pour Tous (MET) a Brazzaville (República del Congo) que s’emmarca dins dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni de la UNESCO 2000-2015.
El 1er Festival Alphabet Africa: 6-7-8 de setembre de 2014
Durant tres dies s’han organitzat activitats per a donar a conèixer el projecte. Els mitjans locals se n’han fet ressò (minut 4.54):
Sobre la base d’una xarranca (la “marelle” en francès) amb les lletres de l’alfabet enlloc de números, els infants aprenen cultura general a través del joc.
En paraules de Jean Paul Wabotaiï dins del reportatge:
“La xarranca ja existia, però mai amb les lletres de l’alfabet. Jo he associat les 26 lletres de l’alfabet per treballar cada tema. Per exemple, podem aprendre la geografia africana dient: A d’Algèria, B de Brazzaville o Burundi. Després podem fer-ho amb la gastronomia congolesa: F de fu-fu, P de pondu…”
Es dibuixaran xarranques a tots els barris perquè pugui formar part del seu dia a dia.
Articles a la premsa local:
Seria molt interessant que a Catalunya també ens en féssim ressò!
Algun periodista interessat en desenvolupar i cobrir la notícia per a un mitjà amb difusió? Propostes benvingudes!
Als autors els agradaria molt fer tallers sobre l’Abecedari amb música i jocs a les escoles catalanes.
Durant el curs 2013-14 vaig formar part de l’equip d’organitzadors de la trobada periòdica UOCmeet impulsada per la comunitat de graduats de la Universitat Oberta de Catalunya i que compta amb el suport de UOC Alumni.
Ha orientat la seva activitat professional a projectes i empreses amb la comunicació com a base: periodisme, gestió de xarxes i continguts, producció audiovisual, literatura infantil i creació de cursos de formació.
Licenciada en Filosofia i Ciències de l’Educacio per la UB, i Máster en direcció de Comunicació i Marketing per la UOC. Laboralment vinculada a la comunicació, les RRPP i el marketing des de fa més de 20 anys, i a diversos sectors: agències de comunicació, món editorial i ONG. Actualment té la seva pròpia empresa: Feel Art, un servei de Personal Art Shopper a Barcelona i Tenerife.
Documentalista graduada per la UOC i llicenciada en Filosofia per la UB, he desenvolupat la meva carrera professional en l’àmbit de les biblioteques, la consultoria (Infonomia, Momentum), i en el sector editorial (a Grup62 en els dos darrers anys). M’apassionen les arts escèniques, la literatura i l’escriptura, així com les TIC i les possibilitats que obren les xarxes socials.
Una tela de globus “estàtic”, un gas molt especial, dos artistes, un públic molt atent, i altes dosis d’imaginació, són els ingredients necessaris per un espectacle deliciós: Trípula, dels Farrés Brothers i cia. En un escenari inusual, dins el que sembla un hangar d’aeroport, els germans Fabrice i Philippe Montgolfier, descendents directes per part de tieta dels inventors del globus aerostàtic original, Joseph i Etienne Montgolfier, ens conviden a volar amb ells en un viatge al·lucinant per terres llunyanes, mons perduts i mons imaginaris, durant el qual viurem tota mena d’aventures i descobrirem éssers prodigiosos, animals misteriosos, i llocs increíbles.
Tot és possible gràcies a una “altra” tecnologia punta feta d’andròmines, cordes, teles, llums i ombres. Molt teatre gestual, marionetes, ombres xineses, i molta molta imaginació, amb jocs de paraules a l’abast de petits i grans i divertidíssimes picades d’ullet al públic adult. Com expliquen ells mateixos, la companyia Farrés Brothers. han creat un espectacle a partir de conèixer el projecte “Iglús de vent”, de Jordi Enrich, que buscava donar noves vides a vells globus aerostàtics en desús, i els ha obert “un camp dʼexploració teatral inèdit en el recorregut de la companyia”. El van presentar en el Temporada Alta (Salt) el desembre del 2013 i ara aterren al Grec per enlairar-se amb tots aquells que els vulguin acompanyar.
Jo em vaig quedar encisada una bona estona en el món de les cabòries, i vaig tenir por de no saber sortir del mar de dubtes… però gràcies a la prodigiosa conducció del pilots de la nau, i de la perícia dels seus valerosos ajudants, vam poder arribar sans i estalvis a bon port. Si encara hi sou a temps, no us perdeu aquest espectacle fresc i enjogassat!
Teatre Lliure, Sala Fabià Puigcerver. 7 i 8 de juliol. Creació: Jordi Palet, Pep Farrés i Jordi Farrés; Text: Jordi Palet; Interpretació: Jordi Farrés i Pep Farrés; Direcció: Jordi Palet i Puig; Escenografía i disseny de titelles: Jordi Enrich, Alfred Casas, Farrés brothers i cia.; Música: Jordi Riera; Il·luminació: Jordi Llongueras; Producció: Farrés brothers i cia; Veu en off: Pere Arquillué
“Us heu preguntat què se’n va fer del Pinotxo un cop es va haver fet gran?” Aquest és l’original punt de partida de l’espectacle L’ombra de Pinotxo, de Néstor Navarro i Carolina Llacher, una coproducció de Teatre Obligatori i La Puntual, en col·laboració amb el Grec 2014 Festival de Barcelona, dins de les propostes del MiniGrec.
A la petita però molt acollidora sala de putxinel·lis de Barcelona La Puntual es va poder gaudir ahir l’estrena d’un espectacle tendre i intel·ligent, deliciós en imatges i àgil i amè tant en seva proposta visual com per la història narrada.
La conegudíssima figura de Pinotxo agafa tota una nova dimensió, ja que se’ns presenta d’adult, vivint en l’època de la segona Revolució Industrial, recorrent mig món exercint la professió del seu pare Geppeto, titellaire, i descobrint els nous invents de l’època: el gramòfon, la bombeta, el telèfon. Ens trobem en el seu taller, per això en un cartell es pot llegir “Marionetes Pinotxo”, i ell mateix ens explica la seva història, amb puntuals i simpàtiques interrupcions del seu amic El Grill, una marioneta de mà. Com van explicar a la roda de premsa, l’obra té una segona capa de sentit com a autobiografia poètica del propi titellaire, Néstor Navarro, fill del també titellaire i fundador de La Puntual Eugenio Navarro.
Així doncs, titelles, narració oral a la manera de les rondalles explicades vora el foc i ombres xineses són els elements que composen la peça, i amb elles es van enfilant imatges d’una sensibilitat infinita. Des de les andròmines que veiem damunt de l’escenari, el taller del Pinotxo de trenta anys, al –magnífic– titella de fils de qui no desvelarem la identitat, passant per les precioses escenes de les ombres xineses, l’espectacle que presenten a La Puntual, on ofereixen una programació estable de putxinel·lis des de l’any 2005, té una factura exquisida.
Com a prova del seu encert cal dir que els nens presents a la sala se’l miraven embadalits, alguns s’espantaven amb els dolents del conte, i d’altres hi participaven i es queixaven transportats per l’escena: “Es mullarà! Jo no vull que es mulli”, se sentia dir a una veueta preocupada entre el públic. Amb moments deliciosos tant per a petits (com quan Gepetto pensa el nom pel seu nou i especial titella) com per als grans (atents als jocs de paraules o detalls d’actualitat), el titellaire Néstor Navarro ens convida a compartir amb ell un viatge meravellós pels records de Pinotxo. La vertadera història de Carlo Collodi escrita en el segle XIX era més cruenta que la que han preparat Carolina Llacher (a la direcció) i Néstor Navarro (de qui és la idea original), tanmateix, però conserva la vivor del conte, i la història del nas que creix amb les mentides manté la seva força per a tot aquell qui la vulgui escoltar. Qui en conegui la història reconeixerà els personatges de la guineu, el gat, el Gran Tauró (no era una balena!), la Fada Blava, i molts d’altres.
Rebla el clau una música escaient i evocadora, i l’únic que potser es podria millorar són els temps un pèl llargs de les transicions entre escenes, en algun cas, a les fosques, especialment pensant en els més petits, molt impressionables. Un espectacle que farà les delícies de petits i grans, o més ben dit, que farà grans als petits, perquè aprendran, còmplices i partícips de les aventures de Pinotxo, i traurà uns quants anys del damunt als grans, seduïts per sentir-se, per una estona, de nou infants.
La Puntual. Del 2 al 13 de juliol, de dimecres a diumenge. Als matins hi ha funcions escolars. Idea original i titellaire: Néstor Navarro; Direcció: Carolina Llacher; Dramatúrgia: Raquel Loscos; Música Original; Octavi Rumbau; Construcció Marioneta: Martí Doy i Néstor Navarro; Il·luminació: Quico Gutierrez; Assistència Tècnica i Invents: Joan Gorro; Ombres i decorats: Jordina Salvany; Productor: Eugenio Navarro.
Amb l’entrada de l’espectacle teniu entrada gratuïta a l’exposició «Metamorfosis» del CCCB, que repassa l’obra de quatre figures essencials del cinema d’animació; només cal presentar l’entrada a les taquilles.
En el recentment remodelat Mercat de les Flors la petita carpa de Los Galindos, una tenda en forma de iurta mongola s’alça com un bolet dins la sala Maria Aurèlia Capmany. Marcel Escolano, Bet Garrell i Marc Vila ens ofereixen un espectacle de petit format de circ familiar en què comparteixen amb nosaltres la seva trajectòria a través d’un personatge que fa de pallasso, de malabarista, de trapezista i d’acròbata, però tot això en només nou metres quadrats.
Com recorda la cita del director de teatre, cinema i òpera britànic Peter Brook que emmarca la porta de la sala MAC, només calen un espai buit, un actor travessant-lo i un espectador, perquè l’acte teatral tingui lloc. En el circ, a més d’aquests elements s’afegeix un element nou: el risc. El perill del trapezista, el més difícil encara de l’equilibrista… A Maiurta hi ha però un risc sense perill, bromista, gamberro, que juga amb l’humor fent viure a l’espectador l’amenaça de ser esquitxat, embrutat amb farina, fent-lo així enfrontar-se a les seves petites pors. Maiurta és la possibilitat de l’impossible, de baixar de la xarxa sense haver-ne pujat mai, de meravellar-se de les delicades peripècies d’una ballarina de ballet amb puntes de metall…
Molts personatges del circ tradicional aniran apareixent com per art de màgia de les creacions de Marcel Escolano amb farina i aigua (en un homenatge i record a la seva infància com a fill de forner), teixint imatges breus, poètiques (meravellós el joc amb el llum que penja de la part més alta de la iurta) subratllades per la música original i suggerent de Marc Vila, que amb instruments exòtics i poc comuns, i d’altres fets amb andròmines o material reciclat, dialoga i juga tant amb el pallasso com amb l’espectador.
En paraules del propi Escolano, a Maiurta ha creat un espai de joc, un conte sense història, un circ sense proesa. Amb un humor que fa emocionar des de la tendresa, crea un espai de trànsit (perquè marxarem quan s’obrin les llums) i d’estada (perquè ens conviden a quedar-nos). I perquè transitant per l’art, en l’acte de presenciar qualsevol art escènica, una part de nosaltres es queda en l’escenari. S’hi queda el ressò dels nostres riures i dels nostres “oooh”, i el ressò de la màgia de compartir emocions amb el desconegut que ens ho dóna tot des del centre de la pista, amb la persona de la butaca mig il·luminada que tenim al davant, a l’altra banda de l’escenari, o amb el de la cadira del costat.
“Maiurta”. Mercat de les Flors. Fins el 13 d’abril. Dins el cicle “Circ d’ara mateix”
Músic Marc Vila Pallasso Marcel Escolano Escriptura Marcel Escolano Creació musical Marc Vila Direcció Bet Garrell Producció Los Galindos Tècnic muntatge i llum Nathan WallaceAndròmines Helios. Amb el suport Institut Català de les Empreses Culturals, Roca Umbert – Fàbrica de les Arts / Circ Cric
He trobat una petita joia. Una llibreteta groga que vaig anar omplint de coses a agrair… N’hi ha de molt “xorres” i d’altres de més trascendents… Doncs aquí la copio (la deixaré incompleta i aniré omplint en els propers dies). :) (I per cert, és bilingüe perquè és com jo soc)
GRACIAS, GRÀCIES…
[set 2007] por la herida del dedo, que se ha cerrado
por estar cogiéndole el gusto a cocinar
por estar aprendiendo a organizarme
por haber conocido a Jean Paul Wabotai, a Salvador, la obra de Louis Hay
por el taller de Pechú en Andanças’07
por el grup de gente del Cor Trobada (Nou)
porque a lo mejor pronto volveré a ser tía
porque algun día seré madre… seremos padres
porque con A nos queremos cada vez mejor
porque hoy he entregado un trabajo a tiempo
por el macbook
por la moto
por la cartera de documentos que me regaló papá
por la calefacción de casa
La gratitud no es una consecuencia de las cosas que nos suceden; es una ACTITUD que cultivamos con LA PRÁCTICA. Cuanto más agradecemos, más tenemos por agradecer.
por la lluvia
por las clases con Jean Paul
pel sopar; estava molt bo tot
Rose (Lost): “never toke question my blessings”
por la família “Som sis i més” (Nadeus & Co.)
per haver conegut el Subirana i amb ell el món de la poesia
perquè tinc dues feines no-monòtones!
[oct-nov 2007] 30/11/2007
no haver sigut jo i les cortines la causa indirecta de la caiguda de’n XRdV
per haver conegut a en Pasqual Maragall
per no tenir cap accident amb la moto malgrat conduir atabalada…!
per tenir companys de feina… encara que sigui en les 4 hores que faig de voluntària a la BGAB
per no haver xocat en un encreuament amb una moto que ha passat en vermell
[des 07] per lo meravellosament que em sento quan cantem “l’arise” del compàs anacrusa del 112 del Chorus del número 9è (O Thou…) del Messies de Haendel.
[3-12-07] gràcies per l’amistat i les converses sobre documentació amb en Llorenç (IEC)
Gràcies per lo fantàstic que està sent per l’A. el seu viatge a Florència (conversa amb el D.!)
[4-12-07] Gràcies per la meva mare i la meva germana
[5-12-07] Perquè l’A. ha tornat sa i estalvi!
[10-12-07] per l’aigua calenta que surt de l’aixeta de la biblioteca on treballo ara
perquè avui puc cantar mentre treballo!
[11-12-07] Gràcies per la vida
[14-12-07] Por los ratos con papá, enseñándole inglés
[15-12-07] Por los conciertos de Carlos Núñez & banda
Por la amistad con Carlos, Pancho…
Por el ratito cogiendo en brazos a la Gia, la hija de un mes de Cristina, ex bailarina de los Cl.gh
[17-12-07] Por los buenos ratos en el ensayo general del Mesías
Por el aria “But who may abide ” de alto o de contratenor (el año pasado: Robin Blaze)
[18-12-07] Por lo bonito que es cantar el Messies participatiu. Y más al lado de mamá.
Primera aproximació, incompleta, perfeccionable, provisional, sense cap ordre més que el que m’he trobat en una llista de llibres feta per mi fa mil anys, cap al 2006, o el 2007, calculo; més els que vagi recordant sobre la marxa, no té cap ordre concret… només algunes agrupacions tenen un cert sentit…
El mundo de Sofía
L’art d’estimar, Erich Fromm
Las cosas de Clara (infantil)
El zoo de’n Pitus (infantil)
Elvis Karlsson (infatil)
¡Elvis, Elivs! (infantil)
Si un matí d’estiu un nen, Roberto Cottroneo
La escafandra y la mariposa, Dominique Beauvy
Veig una veu, Oliver Sacks
El meu amic Friedrich (infantil)
I un dia serà demà (infantil)
El petit príncep, Saint-Exupery
Mecanoscrit del segon origen, Manuel del Pedrolo (escolar)
El procés, Frank Kafka
Ell castell, Frank Kafka
La metamorfosis, Frank Kafka
Noranta-tres, Víctor Hugo
Un món feliç, Alfous Huxley
Momo, Michael Ende
La historia interminable, Michael Ende
Cien años de soledad, Gabriel García Márquez
Todos los nombres, José Saramago
Ensayo sobre la ceguera, José Saramago
El pan de los años mozos
Prosa y circunstancia
Incerta Glòria, Joan Sales
Las ciudades invisibles, Italo Calvino
La vida sale al encuentro, José Luis Martín Vigil
Le guardián entre el centeno, Sallinger
Un lugar para mí (infantil)
Quan un toca el dos (infantil)
De qui és el bosc? (escolar)
Platero y yo (escolar)
Rinconete y cortadillo (escolar)
Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán (escolar)
Teatre d’Àngel Guimerà (escolar)
L’auca del Sr. Esteve (escolar)
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda (escolar)
Mirall trencat, Mercè Rodoreda (escolar)
La gesta dels estels, Salvat Papasseit (escolar)
Els fruits saborosos, Josep Carner (escolar)
Cementiri de Sinera, Àngel Guimerà (escolar)
Aquí descansa Nevares, Pere Calders (escolar)
Tirant el blanc (escolar)
Solitud, Víctor Català-Caterina Albert (escolar)
Allò que tal vegada s’esdevingué (escolar)
L’auca del Sr. Esteve (escolar)
Llibre dels fets (escolar)
Contes d’un filòsof
Del amor y otros demonios, Gabriel García Márquez
El hombre que era jueves, Chesterton
¿Qué me quieres amor? Manuel Rivas
Fahrenheit 451
Siddaharta
1984, George Orwell
Rebelión en la granja, George Orwell
K.L.Reich, Amat Piniella
El tercer hombre
Los jardines secretos de Mogador
El cielo protector, Michael Bowle
La hojarasca
Tan veloz como el deseo
Del amor
Grans esperances, Dickens
El mito trágico del ángelus
Condició de pare, Joan Barril
Tots els ports es diuen Helena, Joan Barril
Certes mentides, Joan Barril
La ciudad y los perros
Las tres preguntas, Bucay
Déjame que te cuente…, Bucay
El camino de las lágrimas, Bucay
El camino del encuentro, Bucay
Seguir sin ti, Bucay & Salinas
Juntos pero no atados, Jaume Soler i M. Conangla
Las mujeres que aman demasiado
Amar o depender
Descubre el secreto
El secreto
La última lección, Randy Paush
Paraules des del silenci, Laia de Ahumada
Carta de una desconocida, Stephan Sweig
Poesía completa, Mario Benedetti
Filosofia d’estar per casa, Xavier Rubert de Ventós
Pa negre, Emili Teixidor
Pedra de tartera, Maria Barbal
Cada dia penso en tu, Maria Barbal
El hombre que susurraba al oído de los caballos, Nicholas Evans
El médico, Noah Gordon
La doctora Cole, Noah Gordon
Las voces del desierto, Marlo Morgan
Fauna animal, Damià Bardera
Provisionalitat, Toni Sala
L’últim dia abans de demà, Eduard Márquez
El libro de las ilusiones, Paul Auster
La gatera, Muriel Villanueva
La mort, una Aurora, Kubbler-Ross
Les dues cares de la lluna, Asha Miró
El llenguatge secret de les flors, Vanessa Diffenbaugh
Aquest es un text rescatat de papers que acumulo anys i anys en carpetes i ara estic ventilant, esporgant, buidant. Perquè si no m’allibero de lo vell no deixo espai perquè entri el nou. No toco res de les frases llargues i massa complexes, ni de l’estil, ni res. Deu ser de vora l’any 2000, cap als vint anys, imagino, per l’escena, real, que recordo, al costat de la meva antiga escola; vaig anar a tafanejar a una casa que de petita em feia por, ens hi colavem amb els amiguets que esperàvem que ens vingués a buscar l’autobús escolar per dur-nos a casa. Sovint trigava molt a venir, i campàvem per la zona. Tot eren “descampats” i hi havia runa i deixalles per tot arreu. Jugàvem entre tota aquella brutícia, ara seria impensable…! He mirat amb el google maps i ara tota aquella zona està urbanitzada i molt polida. On hi havia hagut la porta ara hi ha una zona ajardinada i tot està net i polit. Records.
“Y sigo pensando en aquellos paisajes de mi infancia que pueblan mis recuerdos, como el que ahora vengo de profanar. Como el niño travieso que nunca fui, antes de cometer esa tropelía tanto tiempo estudiada, preparada, u saboreada la espera del momento adecuado para perpetrar, como ese aprendiz de canalla me he sentido al torcer por el pequeño senderillo que lleva a la vieja puerta de alambre de un pequeño vertedero. No es un vertedero, aunque lo parezca a primera vista. Hay una caja llena de cartones de leche vacíos y mugrientos, llenos de moscas, que debieron de pertenecer al mismo consumidor, pues todos estan abiertos del mismo modo, con una boquilla del mismo tamaño cada uno, y todos los cartones están tan cual quedaron después de servir su último centímetro cúbico del preciado líquido blanco, sin abrir las esquinas inferiores, sin apilar como manda la inscripción.
Cartones sucios y húmedos esparcidos, viejos periódicos que probablemente nunca se leyeron, botellas de plástico, cachivaches indescriptibles, colchones y cables, y hierro y tubos oxidados. Por fin llego a la puerta de mi recuerdo. Está hecha con el somier de una cama de los de antes, de muelles.”
The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2013 annual report for this blog.
Here’s an excerpt:
A New York City subway train holds 1,200 people. This blog was viewed about 5,000 times in 2013. If it were a NYC subway train, it would take about 4 trips to carry that many people.
Un dia com qualsevol altre. El 31 de desembre és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel no ha canviat res entre l’ahir, l’avui ni probablement canviarà demà. La seva mirada vidriosa, perduda més enllà dels que passen pel seu voltant sense veure’l, ja no ha canviat d’ençà que viu al carrer. Pausadament, sense pressa, com cada tarda, es prepara l’abric de bosses d’escombraries i paper de diari que li faran més passadora la nit al caixer. Una nit com les altres nits, igual de freda, igual de trista, igual de llarga.
Però aquesta nit haurà d’aguantar una altra mena de fredor, i la tristor se li farà llarga. La fredor amb què el miraran i se’n riuran nois embriacs insultantment joves que li passaran pel costat a quarts de tants de la matinada. La tristor de recordar els fills que no ha vist mai més, que hauran crescut ves a saber si en el caliu d’una família d’acollida, o en la soledat d’un centre de menors. I el sentiment de culpa de no haver-los pogut donar ni una mica de dignitat, d’haver fugit de les seves vides.
En els contes de Nadal típics plens d’històries de tendresa, de compassió, d’ajuda mútua, sentiments que se suposa que aquestes dates ens han de desvetllar, algú li deixaria les restes d’un sopar, o una part del que es pensava gastar en la següent parada de la festa, o un turró per encetar…, però en aquest conte de Nadal ningú pensarà en el Sr. Manuel aquesta nit. Com tampoc ningú pensarà en la velleta del quart que es morirà de pena i de soledat en un racó fred de la seva casa de sostres alts, impossible d’escalfar amb aquella petita estufa. L’estufa elèctrica que li van portar de regal de reis l’any passat els d’Amics de la Gent Gran, i que ja no feia servei des que li van tallar la llum. En aquesta nit de cap d’any algú perdrà un fill a la carretera per culpa dels excessos, i els condemnats a pena de mort veuran com se’ls acaba el seu darrer dia. A l’avi de la residència a qui no li queda ningú li regalimarà una llàgrima galta avall. L’infermera que l’atén i li neteja amorosa amb el mocador no sap encara que a ella també li regalimarà una llàgrima galta avall més tard, a casa seva, tota sola al sofà davant la televisió, mentre pensa en la família que mai no ha arribat a tenir.
I a la televisió seguirà el ritual de les convencions. El ritual de la redempció i del tornar a començar. El discurs del si no ho has aconseguit és perquè no t’has esforçat prou. I la cançoneta estúpida i insidiosa del consumisme inundarà la casa de l’infermera amb falses promeses i hipnotitzadors missatges de suposada felicitat. Però és la felicitat de posseir, la felicitat del tenir aquest o aquella novetat tecnològica, aquella joguina, aquella vianda a taula, aquell perfum. “Felices fiestas”, “feliç any nou”. I a la televisió seguirà el ritual de falsa alegria, d’hipòcrites felicitacions i desitjos de pau i amor. De desitjos i bons propòsits per l’any entrant que tampoc tenim intenció de perseguir. L’infermera, sola, treu el so i contempla els vestits elegants de les presentadores, veu les cares embogides dels passavolants que busquen sortir per càmera, veu que al rellotge marquen les dotze, veu la histèria en les cares, veu en silenci el ritual estúpid d’haver-se d’empassar per força i sense queixar-se dotze grans de raïm al ritme de les dotze campanades. I en aquell moment pensa en el senyor del caixer de la cantonada. Pensa en quin trist passat l’ha portat al terra d’una oficina bancària que desnona famílies. I pensa en la sort que té ella de poder viure la seva tristesa arraulida en un sofà i abrigada amb mantes. Però li ve la son i s’adorm. Les imatges de gent abraçant-se fan pampallugues des de la televisió sense so. Demà ja hi pensarà. Però demà ja no es despertarà, per una mala combustió del braser, i ningú no se n’adonarà. I per ella, com per molts altres aquella nit, ja serà massa tard.
Els meus escrits a Núvol, el digital de cultura… els inventario en un post, perquè me n’he adonat que si anava posant aquesta llista a cada nou post del blog, saltava com a “retroping” als comentaris de l’article de núvol en qüestió, i a banda de la feinada per a l’editor, quedava lleig i massa autoreferencial… ;) Així que els deixaré en un sol post que aniré actualitzant.
L’adaptació del “Romeu i Julieta” de Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de l’aclamada companyia anglesa Propeller, que es pot veure fins al 12 de gener al Teatre Akadèmia, comença amb una picada d’ullet a les estàtues de les Rambles, i que ho és de fet al teatre en general: el personatge que l’introdueix ens demana que li posem unes monedes per a començar a actuar, i l’estatua que prendrà vida és la dels infeliços amants de Verona. Teatre dins del teatre.
L’escena del ball de disfresses [Fotografia de Joan Vico]
Com deia el director en una entrevista recent, i es recull en el programa de mà, ell n’ha volgut treure la pols acumulada amb els anys, és a dir, les múltiples capes de sentit en referència al tema arxiconegut de l’amor de Romeu i Julieta, per a buscar-ne de més profundes: la idea de la construcció de la identitat a través de l’altre. I de com aquesta identificació o dependència pot esdevenir obsessiva, de forma que en el moment que una de les dues persones desapareix, compromet seriosament la identitat de l’altra, fins al punt de portar al conegut desenllaç del doble suïcidi.
No he tingut la sort de veure els Propeller en acció, però pel que he llegit aquesta proposta barcelonina té el toc de frescor i gosadia marca de la casa. La companyia anglesa recrea les peces de Shakespeare només amb homes a escena, també pels papers femenins, no tant pel fet que és com es feia en l’Anglaterra del seu temps, sinó per proposar a l’espectador un esforç d’imaginació i animar-lo a capbussar-se en el joc teatral. Un joc al qual se li permet la llicència d’acceptar bastons de fusta com a espases i mocadors vermells com a sang. Personalment vaig trobar fantàstica la barreja de vestits de nit de tall contemporani amb faldilles i jupes més evocadors de l’època victoriana, així com les màscares del ball de disfresses combinades amb bambes i texans moderns per a accentuar determinades personalitats. Aquesta reeixida tasca de vestuari la signa Ricart Prat i Coll. Concisa però suficient, la mesurada banda sonora a càrrec dels mateixos actors, és un altre dels trets característics d’aquesta adaptació excepcional.
També és marca “propelleriana” la llibertat que el director ha donat als actors per a fer algunes aportacions a l’adaptació, com són algunes paraules gruixudes actualitzades per a provocar l’efecte desitjat en l’espectador (un “hòstia” pel mig del text ens resulta xocant però ens distancia menys que si hagués bramat l’original “carall” de l’acurada traducció de Desclot) sense estalviar-nos, però, els “a fe que” i “ai las” que fan que siguem conscients que estem veient tot un Shakespeare. Fantàstica també la cançó basca Nerea Izango Zen com a trist i tendre eco de la tragèdia de l’amor dependent que acabem de presenciar, aportació gairebé casual d’un dels membres de la companyia sorgida al llarg dels assajos amb el director.
El repartiment al complet s’hi deixa la pell, però en destaco la feina d’Òscar Bosch com a Fra Llorenç/Abraham (que ja havíem vist solvent en molts Parking Shakespeare), la divertidíssima Dida d’Helena Font, el versàtil Xisco Segura com a Príncep/Cor/Pere i la força interpretativa, els matisos i la triple energia desplegada per Toni Mas com a Mercutio/Gregori/Paris.
Romeu amb Benvolio o Mercutio [Fotografia de Joan Vico]
Efectivament, com va veure Bruce-Lockhart en la seva estada al Teatre Akadèmia fa dos anys, la seva balconada és ideal per a fer un “Romeu i Julieta”. L’equip de la Mercè Manguerra, directora artística de la sala va tenir l’encert de posar-se d’acord amb el director per dur l’obra al seu espai, perquè encaixa a la perfecció amb el seu projecte: ser un “Centre de producció i exhibició d’espectacles teatrals concebuts amb coherència, risc i tempo artesanal, on el públic pugui trobar creacions que proposen temes universals”. Perquè al capdavall, què hi ha més universal que el conflicte: els que genera la construcció de la pròpia identitat, els que genera l’amor dependent, i els conflictes que travessen generacions perpetuant-se fins que una ànima valenta es decideixi a trencar la cadena.
“Romeu i Julieta”. Teatre Akadèmia. Fins el 12 de gener.
Cia. Teatre Akadèmia: Òscar Bosch – Fra Llorenç/Abraham, Emilià Carilla – Capulet/Apotecari, Helena Font – Dida, Sílvia Forns – Julieta, Toni Mas – Mercutio/Gregori/Paris, Andrea Montero – Senyora Capulet, Guillem Motos – Romeu, Lluís Olivé – Montagut/Fra Joan, Xesco Pintó – Benvolio, Jordi Robles – Tibalt/Baltasar, Xisco Segura – Príncep/Cor/Pere. Autor: William Shakespeare. Direcció: Dugald Bruce-Lockhart. Traducció: Miquel Desclot. Escenografia i vestuari : Ricart Prat i Coll.Disseny d’il·luminació: Tito Rueda. Cap de producció: Jordi Robles. Producció executiva: Gabriella Dilorenzo. Cap de comunicació: Mireia Mora. Cap tècnic: Pol Queralt. Cap de sala:Enrique Vallejo.
Detalls, fragments, idees, traços, pinzellades, Obres, el nou espectacle de Baró d’Evel està concebut com una visita d’obres a un espai en construcció. Una visita itinerant que ens permet veure part del seu procés creatiu, alhora resultat de recerques recents i embrió de futurs treballs.
El nou muntatge de la companyia francocatalana Baró d’Evel, Premi Nacional de Circ de Catalunya de l’any 2010, es desenvolupa en diversos espais del Mercat de les Flors, aprofitant les obres de remodelació que s’hi estan fent. Els afortunats que tinguin entrades per a veure aquest experiment recorreran en els propers tres dies una ruta per les seves entranyes, les sales, els espais polivalents, les escales, camerinos i passadissos.
Veiem pertot la petjada de Mateu-Decourtye i el seu especial univers: en el cavall mig dona o dona mig cavall, l’omnipresència de l’animalitat que ens habita, en els moviments animalescos dels ballarins que recordem de La sort du dedans, en les gotes musicals que a Mazùt tenien un protagonisme destacat; en els diàlegs molt de l’estil d’en Blaï Mateu: mig metafilosòfics, mig pragmàtics, mig mitològics i multilingüístics: en català, francès, italià o senzillament en gramelot. La veu de Camille Decourtye desperta emocions i malgrat no tenir tanta presència com en altres de les seves obres t’arriba a l’ànima i et fa vibrar. Per una bonica circumstància temporal no fa d’amazona dels cavalls Bonito i Shengo, que també apareixen en escena, però la seva connexió amb ells genera moments màgics en l’espectacle. Completen el repartiment d’aquest calidoscopi fragmentari els artistes convidats: Lali Ayguadé (ballarina), Noémie Boissou (màstil xinès i contorsió), Piero Steiner (actor), Julian Sicard (acròbata), Ricardo Martell (serigrafia), i Mado & Tino (músics).
A “Obres” hi ha música, pintura, dansa, contorsió, acrobàcia, teatre, animals, criatures, molta poesia visual i molts sons; sentireu sons per tot arreu, i notareu olors, i paladejareu pintura, terra i aire. Som davant d’un espectacle sensorial i sinestèsic: un galop fet de sorra, una mirada en unes mans, l’aigua com a instrument sonor, el fred lluminós del carrer, l’escalfor fosca sota els focus, gotes musicals que marquen el camí com senyals lluminosos d’un passadís d’avió.
Les pintures d’aire ancestral de l’artista Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel, presents arreu, acaben de conformar el retaule multidisciplinar d’aquest espectacle total.
I per si en voleu encara més, el programa complementari als espectacles que ofereix el Mercat de les Flors als espectadors interessats en aprofundir en les obres que programa comptarà aquest divendres 13 amb un especial Baró d’Evel: a les 19h de la tarda el crític i analista de circ Jordi Jané impartirà la conferència “Baró d’Evel: l’herència i la conquesta” amb el posterior debat amb Bet Miralta i Jordi Aspa de la Cia. Escarlata Circus. En finalitzar l’espectacle, a les 22h, la companyia conversarà amb la moderació de la periodista Bàrbara Raubert i amb el mateix Jané.
Baró d’Evel Cirk Cie. “Obres”. Mercat de les Flors. Del 12 al 15 de desembre
Bienaventurados los fracturados porque dejan pasar la luz. Acabant un impressionant cap de setmana de tres dies en què he experimentat el misteriós poder terapèutic i reparador del Clown essencial, amb Alain Vigneau Costedoat transitant “El camino del Clown”, segon mòdul “La escucha”. Quin gran viatge… “Sólo ha sido un golpe de mar…”. Infinites gràcies Glòria.
És poc comú que es parli en els mitjans de comunicació de l’acolliment familiar desvinculat de les males notícies relacionades amb els infants tutelats. Per això m’agrada que RTVCardedeu de la Xarxa ens fessin aquest mini reportatge d’una de les nostres trobades semestrals (d’AFABAR), que vam fer un parc municipal de Cardedeu.
“Cardedeu ha estat aquest diumenge escenari d’una trobada molt especial. I és que famílies d’acollida d’arreu de Catalunya s’han reunit en una de les dues trobades anuals que organitza l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona.
L’acollida de nens i nenes és un tema encara força desconegut. Les famílies d’acollida es troben amb situacions similars i processos comuns. Per això els és molt útil poder compartir-ho amb d’altres famílies en la seva mateixa situació.
A la trobada hi han assistit una trentena de famílies de poblacions com Barcelona, Sant Cugat, Mataró, Esplugues o Cardedeu.”
Després del parèntesi estival, publico el meu darrer article escrit per a Núvol: la crònica de la meva participació en un dels itineraris literaris muntants en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a la Catedral, amb que una colla d’il·lustradors i dibuixants van recòrrer els carrers de l’antic Call jueu de Barcelona de la mà de l’autor convidat en aquest itinerari. Una experiència molt bonica, que em va deixar ganes de llegir la novel·la… i de tornar a agafar llapis i carbonet…!
En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’ha fet enguany una prova pilot, un experiment, una provatura: ajuntar dues propostes, un itinerari literari (passeig amb un autor pels indrets i localitzacions de la seva novel·la) i una trobada d’sketchcrawl (dibuixants, il·lustradors i pintors es convoquen per a dibuixar sobre un mateix tema en el mateix moment en espais públics d’una ciutat; generalment es fan trobades simultànies a nivell mundial).
Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ per als sketchcrawlers
Així, el grup Barcelona’s Sketchcraw anunciava en el seu blog dues trobades per als anomenats “urban sketchers” (dibuixants urbans) que volguessin participar en un d’aquests itineraris personalitzats: “Barcelona en femení” (itinerari A) i “L’àngel de les tenebres” (itinerari B). Calia inscripció prèvia pel fet de tenir un nombre limitat de participants donades les característiques de la trobada.
En César, un dels organitzadors de la comunitat d’il·lustradors rep els inscrits, i els organitzadors de l’acte de La Setmana presenten als participants en Josep-Lluis González, l’autor de “L’àngel de les tenebres”, el llibre del nostre itinerari, i la seva editora d’Angle Editorial, Rosa Rey. Som una vintena de persones, la majoria adults, però també algun infant. Expliquen que la ruta recorrerà els carrers del que va ser el Call jueu de Barcelona, on transcorre l’acció d’aquesta novel·la d’intriga, que relata assassinats esfereïdors, misteris, secrets però també amors, sota l’amenaça constant de la pesta que assola la ciutat.
En les converses pescades a l’atzar entre els participants es nota la curiositat per veure com anirà l’experiment, si tindran temps d’aprofitar les estones durant les explicacions de l’autor al llarg de l’itinerari, hi ha dubtes, curiositat… També sents que parlen del material de treball que porten, s’ensenyen els blocs, les aquarel·les, també tamborets i cadiretes plegables els més preparats. I comença la passejada: el Call jueu de la Barcelona del segle XIV són només quatre carrers principals i alguns carrerons estrets i ombrívols. Per aquí és per on transcorrerà el nostre itinerari.
Amb una bona oratòria, passió per l’ofici i capacitat evocadora, l’autor ens comença a guiar per la seva novel·la, amb contextualitzacions històriques, de personatges, i lectures de fragments. En els inicis tothom se’l mira i se l’escolten atents. En la primera parada fan tímida aparició només un parell o tres de blocs de notes i s’escolen els primers traços ràpids i discrets… “Hem d’escalfar” comenta una participant. A la segona parada les orelles escolten, però els ulls que es miren l’orador de seguida fugen més enllà, cap a l’entorn, buscant un racó per dibuixar, una escena que captar, un detall per esbossar. Però les parades són curtes, cal anar agafant la mida al temps, al ritme de la caminada. Cal trobar la sintonia entre l’autor i el seu públic que l’escolta i s’hi inspira.
Paraules com “vi juïc”, “l’alfòndega”, l’escola de dones, la Sinagoga Xica, es succeeixen en les explicacions de l’autor ressonant en els caps dels il·lustradors que es capbussen en els seus esbossos, en els seus retrats… Llapis, bolígrafs, rotrings i també aquarel·les van donant forma en cada parada de l’itinerari als espais on habita la novel·la de González. Espiant discretament per damunt dels blocs no veiem ningú que s’atreveixi a imaginar el rostre del jueu protagonista de la història: Xamuel, el físic (metge) de Pere III el Cerimoniós, però sí que anem trobant balconades, portes i finestres i també retrats de turistes, de rodamóns o d’altres pintors del grup, qui sap si descendents d’aquells que durant un temps van quedar aïllats dins del Call per fugir de la pesta que assolava la ciutat.
En un passatge del text amb càrrega sensual es desferma la creativitat i no hi ha dibuixant que no dibuixi, il·lustrador que no il·lustri… tots troben el seu racó, s’asseuen en pilones, als llindars de les portes o els aparadors, fins i tot una moto fa d’improvisat cavallet. Ara també s’escolten l’autor des d’una terrassa propera. Un silenciós però aparatós cotxe de la neteja els fa aixecar diverses vegades, i tant l’autor com els artistes han de fer-se lloc entre vianants, bicicletes i corrues de grups que fan visites guiades, i que amablement abaixen el volum dels seus altaveus en passar entre el nostre grup, momentàniament conscients de la comunió que viuen dibuixants i escriptor. Ell cuida el grup, els espera, els pregunta si estan ben instal·lats, busca llocs amb prou espai per a tots.
Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ al call de Barcelona
Hem arribat a la darrera localització, quatre carrers només hem voltat i de tantes parades sembla que hagin estat molts més; l’autor ens deixa amb l’emoció i les ganes de voler saber el final. Ens diu que el seu llibre tracta de la recerca de la felicitat, de l’amor i de la mort. Ens llegeix l’endreça i amb un somriure dóna per acabat l’itinerari pel Call jueu de Barcelona, i per la seva novel·la.
Els dibuixants li agraeixen, n’aplaudeixen l’encert, i es busquen les mirades per veure si necessiten tornar a algun punt per acabar l’esbós, parlen de l’experiència; jo els pregunto i trobo diversitat d’opinions: hi ha qui ho ha trobat molt difícil per la manca de temps, hi ha qui ha gaudit amb el repte de la velocitat. N’hi ha que confessen haver desconnectat de les explicacions de l’escriptor, però també n’hi ha a qui ajudava a concentrar-se i a dibuixar més inspirat. Una experiència nova per a tots, una prova pilot que si ha tingut l’èxit que s’esperava es podrà repetir l’any que ve.
Sovint, els participants en un acte d’Sketchcrawl que ho desitgen comparteixen la seva experiència i els seus dibuixos en el blog de la comunitat. Aquí podeu trobar la d’un dels participants, en Ramon, i fer-vos una idea, amb imatges, del que acabeu de llegir.
—
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]
Meravellosa petita obra d’art. Petita per la durada, petita per l’espai en què es mouen els actors, petita per l’escassetat d’elements escènics. Però gran en diversió, talent, i virtuosisme, de la mà dels sis intèrprets de la companyia Dei Furbi, (Els astuts!) que hàbilment entrellacen a la perfecció el cant a capella, el teatre del gest, l’humor i la dansa.
“La flauta màgica” que fan és una adaptació lliure i enjogassada de l’òpera de Mozart, i està farcida de referències culturals actuals que l’espectador podrà reconèixer. El libretto de les famosíssimes cançons s’han reescrit per a jugar amb el significat dels sons, de les onomatopeies, dels monosíl·labs i de les paraules. Les parts instrumentals es converteixen en evocadores polifonies. Hi trobareu teatre del gest, dansa contemporània, humor televisiu (amb referències al nostrat “Força Barça” i m’ha semblat també veure traces d’APM!), o autoparòdies a la pròpia òpera mozartiana (en els emperrucats i divertidíssims personatges del final); però com que fan teatre intel·ligent Dei Furbi no cauen mai en la parodia ni perden la qualitat d’un gran Mozart reinterpretat en clau contemporània d’una forma exquisida, molt valenta, divertida, i per a tots els públics.
Fotografia extreta de la web de Dei Furbi
La primera escena amb els personatges de l’òpera abillats amb granotes blanques i màscares antigàs ja presagia una obra diferent, renovada i profunda, amb diferents nivells de lectura i capes de sentit. Amb metàfores visuals com aquesta en què la ignorància i la por s’assimila a foscor, la contaminació i la toxicitat, de les quals s’alliberarà el príncep Tamino amb l’ajuda de Papageno en el lluminós camí del coneixement, l’amistat i l’amor.
He recordat la màgia de descobrir l’òpera de Mozart de joveneta amb “El somni de Mozart” de la companyia El Musical més Petit a la Sala petita del TNC, i he gaudit com una criatura de les evolucions d’uns intèrprets en estat de gràcia, del primer al sisè: Toni Vinyals (potent i expressiu príncep Tamino), Joana Estebanell (gran Reina de l’Abric, la seva ària no defrauda en absolut), Marc Pujol (virtuós cantant i divertidíssim Papageno), Robert González (convincent i imponent Sarastro), Anna Herebia (dolcíssima i meravellosa interpretació de Pamina) i David Marcé (sorprenent i polivalent Monostatos, en altres muntatges aquest paper l’ha fet Marc Vilavella). Els arguments universals de l’amor, l’amistat, la por, el coratge, i la força de la música i de l’art per a superar totes les foscors, són agombolats per la música, l’humor i una gestualitat desbordant d’originalitat i creativitat.
Fotografia de Manolo Laguillo
La dramatúrgia i direcció és de Gemma Beltran, fundadora i directora de la companyia, també professora d’entrenament actoral i responsable del Taller de Creació sobre tècniques de la Commedia dell’Arte a l’Institut del Teatre. La direcció musical de David Costa. Els arranjaments musicals de Paco Viciana, la il·luminació de David Bofarull i la creació de l’espai escènic d’Oscar Merino, Ramon Ivars i Gemma Beltran. Aquests dos darrers s’encarreguen també del vestuari (realitzat per Elisa Echegaray i Maria Albadalejo) així com de les màscares balineses.
Queden tres dies, quatre funcions (dissabte doble funció), és possible que ja no trobeu entrades, espavileu! I si us ho perdeu, informeu-vos d’on faran gira, i creieu-me, val la pena que us desplaceu allà on recalin, no us en penedireu. I un últim consell: si podeu repassar la partitura abans, el gaudi de la versió de Dei Furbi encara serà major, perquè no us perdreu cap de les seves picades d’ullet. La Seca Espai Brossa. Fins el 28 de juliol.
Més informació i crítiques a la web dels de Recomana.cat
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
17.07.2013 – [TEATRE] “Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra
27.07.2013 – [TEATRE] Molt més que Mozart
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Enguany Núvol torna a convocar el premi de contes d’estiu. Tal com vam fer a la primera edició, els contes es publicaran al llarg del mes d’agost i tothom podrà llegir les obres participants abans que el jurat entri en deliberacions. El jurat està format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Griselda Oliver, Enric Gomà, Neus Nogué i Bernat Puigtobella.
Eduard Ribera, guanyador del premi Núvol de contes 2012
Les bases d’enguany presenten alguns canvis. Si l’any passat es van publicar tots els contes rebuts a la redacció de Núvol, més d’un centenar, a un ritme de tres contes diaris, aquest any publicarem únicament un conte cada dia, fins a un màxim de 33 contes. D’aquesta manera, els contes passaran un filtre previ de qualitat abans de ser publicats i estaran exposats més dies a portada de Núvol.
Bases del premi Núvol de contes 2013:
1. El premi és obert a tothom. Els autors hi poden participar amb un únic conte. No cal que sigui un conte inèdit. Pot haver estat publicat en un blog o en una revista o llibre.
2. Els contes han de tenir una extensió màxima de 3.600 caràcters amb espais i s’han d’enviar en un document adjunt a l’adreça contes.nuvol@gmail.com amb una foto i un telèfon de contacte de l’autor. També cal fer constar, si és el cas, el compte de twitter i el blog de l’autor.
3. Els autors que ja van guanyar algun premi en l’edició anterior queden exclosos d’aquesta convocatòria.
4. El jurat estarà format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Enric Gomà, Neus Nogué, Griselda Oliver i Bernat Puigtobella, i concedirà tres premis. El primer premi consistirà en una estada d’un cap de setmana de Priorat Versió Originala la tardor. El segon premi serà una subscripció a la revista L’Avenç. I el tercer un lot de llibres.
5. El termini de presentació és el 31 de juliol de 2013. Els contes seran llegits i valorats per ordre d’arribada.
Si encara no ho heu fet esteu a temps de veure les possibilitats teatrals d’un escenari fosc, 6 cadires i 6 mocadors, de la mà de les intèrprets de l’obra Dona Sàpiens, al Teatre Alexandra fins al 25 de juliol. Amb direcció de Jordi Purtí i textos de Maria Vancells, Jordi Purtí, Eduard Biosca i Olga Munté, les sis actrius Núria Bou, Mayte Calvo, Viriginia Cervera, Silvia Claramunt, Olga Munté i Maria Vancells porten a Barcelona l’obra estrenada al Mirasol Teatre de Sant Cugat.
Dona sapiens, de Les Xandrines a L’Alexandra cada dijous (fotografia d’A. Bernat, Diari de Sant Cugat)
L’obra consisteix en nou esquetxos al voltant de la quotidianitat de les dones d’avui en dia, ballant entre el realisme fotogràfic i el surrealisme poètic. Elles en són el centre, el pretext, i també les protagonistes, de situacions reals viscudes, recreades o imaginades. Amb humor, ironia, i també sarcasme, ens presenten dones en diferents rols i moments vitals (nena, mare, àvia…) jugant amb la idea de la intel·ligència com a allò que moltes dones no saben si exerceixen com caldria, com voldrien, o si se’ls hi valora en la seva justa mesura.
Una “mare moderna” es pregunta amb ironia si els guanys aconseguits amb l’equiparació de la dona a l’home en drets laborals no l’han portada a una situació contradictòria de major càrrega de responsabilitats. Als intensos horaris laborals afegits a les responsabilitats de la llar que no acaben de ser compartides amb les seves parelles masculines, cal sumar-li les angoixes pel fet de voler ser la mare i esposa perfecta. Una subtil crítica política recorre transversalment les anècdotes, que augmenten amb la lupa de l’exageració situacions quotidianes com les famoses converses sobre els malentesos amb els homes, la innocència de les primeres cites, o les fantasies sobre l’home ideal, entre d’altres. Per veure-s’hi reflectit, riure’s d’un mateix i reflexionar sobre la nostra societat a través del sentit de l’humor.
L’Associació Teatral Les Xandrines és un grup de dones que es van fer amigues arran de trobar-se al parc amb els seus fills, i van decidir l’any 2005 muntar una companyia per a dur a terme activitats relacionades amb el món del teatre. Han representat diverses obres de teatre (I de sobte, PLIF!, T de Teatre, Després de la pluja, Les Cunyades, Ves quins parells, La Hortènsia i la Úrsula, Dones 3.0, Sant Jordi i Dones 7.0.) i fan també lectures teatralitzades per a empreses i entitats culturals. El teatre els serveix com a excusa per a trobar-se, gaudir de la creació de personatges, i tenir el seu propi espai de realització i de relació.
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]
Si no l’heu vist encara, us recomano que primer veieu el vídeo, amb aquesta breu explicació de qui el va penjar, l’usuari ArquitecturaViva:
Marina Abramovic y Ulay tuvieron una intensa relación amorosa durante los años 70. Cuando vieron que ésta se venía abajo decidieron recorrer a pie la Muralla China, comenzando cada uno desde un extremo, para encontrarse en el centro, darse un fuerte abrazo y no volverse a ver. Muchos años después ella expuso en el MoMA ‘The Artist is Present’ (el artista está presente), un minuto de silencio mirando a los ojos de quien quisiera sentarse enfrente. El vídeo muestra lo que ocurrió cuando él llegó al museo.
i en acabat, si us ve de gust, podeu llegir més de la intensa història d’aquestes dues persones, i del context de la trobada al MoMA, molt ben narrada i documentada en aquest article de Fietta Jarque:
Avui es lliura al Teatre Lliure un combat important. Un matx de pallassos deixen K.O. l’avorriment, la grisor, i el desencís, i n’ha sortit vencedora l’alegria. Els dos grups de pallassos contrincants i els presentadors han fet gaudir el públic d’una gran vetllada de riure i de descompressió. Els dies 11 i 12 de juliol el públic del Grec té l’oportunitat de veure’s les cares amb el seu propi sentit del ridícul. Tranquils, no en sereu protagonistes si no ho voleu, però podreu assaborir un plat de teatre efímer, únic i irrepetible, una amanida d’improvisacions amb direcció i dramatúrgia de Jaume Mateu(Tortell Poltrona) i Montserrat Trias, de la mà de deu pallassos de categoria, el bo i millor delclown del país.
Jaume Mateu i Montserrat Trias fan ‘Matx de Pallassos’ al Teatre Lliure fins avui
Dos equips a banda i banda del ring competeixen per la puntuació del públic, formats per Jordi Martínez, Alba Sarraute, Lola González, Pere Hosta, Merche Ochoa, Claret Clown,Cristi Garbo, i el mateix Tortell Poltrona, i amb l’acollida i la dinamització de Pep Callau iSabanni com a presentadors i àrbitres del combat, amenitzat amb la també improvisada banda sonora i efectes sonors del músic Lluís Rodríguez. Dues hores i escaig d’un espectacle que parteix d’una idea original de la companyia brasilera Jogando no Quintal que ja s’ha explorat amb èxit de públic de la mà del Circ Circ, i que aquí a l’Espai Lliure ens ha permès als espectadors imbuir-nos de la màgia dels pallassos, gaudir de la rapidesa mental dels artistes i esprémer una mica el nostre propi enginy. Com deia Callau, viure el moment, i deixar-nos travessar per les emocions d’abraçades de més de deu segons, amb tot el públic dempeus. Si voleu saber què poden arribar a dir vuit pallassos sobre la felicitat dels unicorns, o el descobriment de la molècula de la Cuentina sota un ficus, no us perdeu “Matx de pallassos”. I prepareu-vos per un final èpic digne de tot bon combat. Avui divendres última funció.
Matx de pallassos. Amb Jaume Mateu i Montserrat Trias. Espai Lliure. teatre Lliure. 11 i 12 de juliol. Festival Grec 2013
12.07.2013
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Desconnectar de la situació laboral d’un acomiadament inesperat per a connectar amb les coses vertaderament importants, com la família. Marxar lluny per veure més a prop el destí desitjat. Trobar-se aïllat del món sense cobertura i tallar el fil de la connexió immediata i indiscreta amb tothom per a descobrir a l’altra banda del silenci molts pensaments que són per a mi. Rodejar-te d’amics de fa poc temps per a descobrir vincles d’amistat amb companyes de feina que s’han anat forjant calladament, a foc lent, com moltes de les coses bones de la vida. Conduir en la solitud del seient del darrere adormit escoltant cançons infantils que emocionen, llàgrimes que llisquen d’ulleres fosques, i el bes del sol rogenc de la tarda en les retencions d’entrada a la ciutat d’on havíem fugit.
Retornar per començar a sortir. Sortir del pessimisme, sortir de la mal dita crisi, esquivar-la, vorejar-la, ignorar-la per deixar de viure-la. Buscaré alternatives, donaré veus, arribaré a més oïdes i més ulls. Lluitaré per a fer-me un lloc, per a fer un lloc en el món a la meva forma de veure’l, la compartiré, i aprendré d’altres. Com en les apories de Zenó en què el moviment no es pot explicar de forma racional, em mouré per no sentir-me aturada, o aniré més lenta i fins i tot em pararé per a sentir que estic viva, no ofegada dins una estructura que va massa ràpid i no es mira ni els peus.
Recordo ara del Dahma Neru el gran aprenentatge que vaig fer-hi: “Anicha”, la llei de la impermanència: tot passa. I tot torna, com els cicles de la naturalesa, però amb sort, havent après del cicle anterior. Això espero. Així serà.
Post scriptum: He caigut en la temptació d’escriure aquest post amb aquest infinitiu que s’ha posat taaant de moda en les xarxes socials. Algú recorda si és una figura retòrica de les que apreníem a l’escola? Estan entre les oracions impersonals i el subjecte el·líptic… però no és ben bé ni una cosa ni l’altra… Algun/a filòleg/a a la sala? Vull treure’m el D però ja…! Jo aquí posaria ‘filòleg/oga’ però ja m’imagino que no va així ;)
Les PERSONES són en Jean Paul Wabotaï i la Isa Colomer.
En Jean Paul Wabotaïés un artista polifacètic nascut a Kinshasa (República Democràtica del Congo) i actualment resident a París. És cantant, autor i compositor, percusionista, coreògraf, pintor i pedagog. Ha viscut la seva trajectòria artística i vital implicant-se en projectes humanitaris des de 1993, i és un incansable ambaixador de la cultura congolesa per tot el món. Té divuit discos editats, entre ells sis àlbums per a infants. L’any 2003 a Barcelona va crear l’Associació Nens del Congo-Nens del Món i té en marxa diferents projectes per ajudar als nens i nenes del Congo. La característica principal de Jean Paul és la seva vitalitat, la seva alegria i la seva lluita contra les injustícies, que transmet sense parar en totes les seves formes d’art.
La Isabel Colomer, nascuda a Barcelona, és dissenyadora gràfica i il·lustradora. Va estudiar a l’Escola Massana, i havent treballat en diferents estudis de disseny gràfic, el 1995 crea el seu propi estudi amb Pilar Colomer: Colomer Disseny i Il·lustració. Des del seu estudi ha desenvolupat la imatge gràfica del projecte del que ara us parlaré, a banda de posar la seva veu també, com a apassionada del cant a capella que és, i cantant habitual de cors de gospel.
El projecte:
L’any 2009 en Jean Paui i la Isabel van engegar un projecte essencial en les seves vides, juntant les seves professions i passions, la il·lustració i la música: el de fomentar l’alfabetització per mitjà de la música, la imatge i el joc, creant una cançó i un llibre il·lustrat amb l’ABECEDARI, en diferents llengües. Així va anar sorgint un abecedari rere l’altre, els primers van ser en castellà i en anglès publicats a l’editorial Larousse sota el segell Vox: “Abecedario” en castellà i “Alphabet” en anglès.
El projecte Alfabet Àfrica, en francès, sota el segell JPW Productions i l’ Associació Enfants du Congo-Enfants du Monde, va veure finalment la llum finalment l’any 2012 per a promoure l’educació informal a Àfrica i contribuir així al desenvolupament del continent. Igual que els anteriors, es tracta d’un material educatiu composat per un CD amb tres cançons i un pòster dissenyats per a aprendre l’abecedari d’una manera lúdica i divertida, i amb conceptes arrelats a la cultura de l’idioma en qüestió.
Actualment, TV Congo i DRTV, dos dels canals de televisió més importants de la República del Congo, difonen el vídeo del projecte tres vegades al dia, a més de les emissores de radio Micodec i Ràdio Congo. Els diners recaptats amb la venda de la col·lecció Abecedari 2.0 es destinarà íntegrament a la reactivació dels projectes recentment engegats Casa de la Pau i de l’Alfabetització a Brazzaville (República del Congo) i el projecte Caravane Alphabet Africa, que s’emmarquen dins dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni de la UNESCO 2000-2015.
Difusió i promoció del projecte a casa nostra:
En motiu de la publicació de la versió en català, “El meu primer Abecedari” en el segell Estrella Polar, a la Galeria d’art Espai Garum de Lliçà d’Amunt (la sala d’art més petita del món, recentment ampliada a dos espais), dirigida per l’artista Màrius Gómez, s’hi estan exposant aquests dies les obres dels nostres dos protagonistes, per a fer difusió del projecte que us he explicat.
A l’Espai Garum (Anselm Clavé, 95, Llicà d’Amunt) s’hi exposen les il·lustracions d’Isabel Colomer presents en els quatre abecedaris sota el títol: “Abecedari, un projecte per a tots els nens del món” (fins el 30 de juny), a la foto, la Isabel amb Màrius Gómez davant de l’exposició.
I al Nou Espai Garum (Anselm Clavé, 6) s’hi exposen (i estan a la venda) 26 quadres de 40×40 cm que mostren les lletres de l’alfabet a través d’un estil inspirat en l’art aborigen australià i l’estètica africana. Exposició Abecedari 2.0 (fins el 30 de juny)
Com bé diu el Màrius en el seu blog, el projecte Abecedari “traslladat a Catalunya (a Espanya, a Europa), amb una escolarització infantil del 100%, ofereix a particulars i a escoles la possibilitat d’aprendre l’alfabet per mitjà de la música, d’una manera lúdica i divertida. És un projecte educatiu alegre, informal, atemporal, innovador i intergeneracional”.
Aviat tindran llesta una sorpresa que us pot interessar a vosaltres, lectors catalanoparlants! però per anar fent boca, aquí us deixen el videoclip que van fer per a la versió francesa, l’Alphabet Africa, que el gaudiu!
ACTUALITACIÓ DEL POST: I aquí, la sorpresa pels lectors catalans! el vídeo de l’abecedari, amb la col·laboració de familiars i amics!
Ah! I per a que conegeu encara més a les persones i el projecte, aquí us deixo una estupenda entrevista que els hi van fer recentment a la televisió local vallesana VOT, Vallès Oriental Televisió, al programa Territoris, en el seu programa 159. (A tall d’anècdota personal, a mi em van fer emocionar en el minut 20:12, en que la mirada que es fan mentre expliquen junts el projecte parla de la connexió i sintonia que els ha permés tirar endavant plegats aquest preciós i tant encomiable projecte de vida, per a ells, i per al món. Isa i Jean Paul: sou llum!)
Espero que us hagi agradat!
Mariona
Ah! EM PREGUNTEU QUE COM PODEU COL·LABORAR AMB EL PROJECTE?
Doncs comprant algun dels llibres de l’abecedari (el català a totes les llibreries catalanes, els altres a les de tot Espanya!) o alguna de les petites obres d’art de’n Jean Paul com són les pintures en acrílic (40 x 40 cm) amb les vint-i-sis lletres de l’alfabet representades amb elements poètics de la naturalesa: coloms de la pau, arbres, fulles, estrelles… Estan a la venda per 150€ i els diners es destinaran als projectes d’alfabetització que tenen a la República Democràtica del Congo.
Avui, per recuperar l’escriptura al blog, se m’ha acudit fer una llista de les coses que he après o he sabut fer durant un temps de la meva vida, encara que ara no en sàpiga tant o se m’hagi oblidat allò après. Segur que com allò que es diu que anar en bici no s’oblida, si en recuperés alguna d’elles, alguna cosa en deu haver quedat. (Aquesta vegada no faig l’inventari per ordre alfabètic, sinó aproximadament cronològic, aproximadament temàtic… ;)
parlar català i castellà
dibuixar
pintar
llegir
escriure lletra lligada
escriure ràpid
memoritzar conceptes
memoritzar poesies
recitar poesies
escriure poesies
jugar jocs d’equip
jugar sola
cantar de solista
cantar en un cor
cantar un fado al CAT
tocar la flauta dolça (soprano, contralt, tenor, baixa, i piccola)
Recentment i en un mateix cap de setmana vaig tenir el privilegi de viure dues experiències teatrals de primer ordre, un plaer pels sentits i una fugida de la realitat (la quotidiana, la meva particular) per endinsar-me de ple, de la mà dels personatges, en una altra realitat paral·lela, però que també és la meva, la dels nostres dies. Es representava en dues obres de teatre en cartell a la ciutat de Barcelona: L’onada, idea i direccióde l’actor i director Marc Montserrat Drukkeramb textdel dramaturg Ignacio García May, al Teatre Lliure de Gràcia, i la segona, El rei borni, del guionista i director Marc Crehuet, a la Sala FlyHard de Sants.
Eduard Farelo és Ron Jones a L’onada | Foto de Ros Ribas
Les vaig veure en dos dies consecutius, i ambdues em van deixar una grandíssima bona impressió, que va anar més enllà del gaudi estètic de la narració, de les interpretacions, l’escenografia o els recursos per a recrear atmosferes, per a transmetre idees, sensacions. Allò que em va fer gaudir amb intensitat les dues propostes va ser la seva connexió amb el moment present, i la seva apel·lació a la resposta de l’espectador.
Per a qui no n’hagi sentit a parlar, difícil a aquestes alçades, narren dues històries ben diferents, la primera basada en un fet real que va succeir els anys seixanta als Estats Units, i és fruit de cinc anys de treball i recerca documental, i que ha comptat amb l’assessorament de part dels protagonistes de la història; la segona, tot i que també es basa en un fet real, és una comèdia negra estripada sobre un tema d’actualitat.
La peça del Lliure tracta de l’experiment real que Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’història d’institut, feu amb els seus alumnes, per a intentar ensenyar-los com es va poder forjar la societat que va donar lloc, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme, amb els seus camps de concentració i extermini. Durant diverses setmanes va proposar-los seguir unes normes estrictes per poder formar part d’un moviment secret, “La 3a Onada”. El que havia de ser un exercici de classe, una mena de joc de rol, els permetria experimentar, sense saber-ho, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari, amb l’excusa del perfeccionament personal i col·lectiu a través de potenciar tres pilars: la disciplina, el valor de la comunitat i el valor de l’acció. (Si voleu saber més sobre com es pot induir a persones normals i corrents a entrar en l’anomenat “estat agèntic” d’obediència cega a “una” autoritat, la que sigui, no deixeu de veure l’impactant documental “La zona extrema”, la versió francesa de l’any 2010 de l’esgarrifós experiment de Stanley Milgram del anys 60 en relació a l’obediència a l’autoritat). L’abast i conseqüències de l’experiment van desbordar el mateix professor.
La peça de la FlyHard, al seu torn, parteix de la hipòtesi següent: què passaria si sopessin junts en el clàssic sopar de parelles, casualment i sense saber-ho, un mosso d’esquadra antidisturbis i el darrer manifestant a qui ha buidat un ull. Com reaccionarien cadascun d’ells en el moment d’adonar-se’n i com afectaria les seves vides aquesta trobada casual. L’obra tracta a través de l’humor, l’exageració i la metàfora, temes de molta actualitat, com són el discurs dels nostres polítics sobre la crisi i la seva gestió, l’ús de la violència per part del govern a l’hora de reprimir les protestes contra aquesta suposada crisi que els qui protesten veuen com una estafa, i més concretament les conseqüències de l’ús de les pilotes de goma en la dissolució de manifestacions. És sabut que hi ha un bon regitzell de persones que han patit lesions per impactes de goma, i el tema va agafar molt de ressò mediàtic amb el cas d’Ester Quintana; el text però havia estat escrit temps abans, inspirant-se en el cas d’un noi italià a qui li havia passat el mateix l’any 2010.
El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard
A El rei borni ets el convidat de pedra del sopar amb què comença l’obra, mentre que en la proposta de L’Onada l’espectador composa la tradicional quarta paret de l’aula on transcorre l’acció. La naturalesa de la FlyHard, de dimensions minúscules, et fa viure les escenes gairebé en primera persona; és una una sala deliciosament petita que fa encara més intenses unes interpretacions molt naturalistes, on els personatges femenins són més arquetípics (la pijo-progre de la Ruth Llopis i la “garrula” de la Betsy Túrnez), però destil·len veritat, estan despullades d’artificis; els actors poden permetre’s el luxe de gairebé xiuxiuejar el text, o com fa Miki Esparbé en un moment, concentrar tota la intensitat de la recreació de les emocions del personatge en les llàgrimes del seu únic ull. Les dimensions de la sala i la disposició clàssica dels espectadors generen en canvi al Lliure un relat més cinematogràfic dels fets, i les interpretacions han de ser més grans, més exagerades, per bé que la companyia de joves actors donen al conjunt dels personatges dels estudiants una innocència i una espontaneïtat molt aconseguides.
Ambientades en moments històrics molt allunyats, els anys setanta la primera, amb referències als fets esdevinguts durant la segona guerra mundial, i en el nostre temps la segona, les dues obres conviden els espectadors a presenciar la violència, no tant en la seva execució sinó en la seva formulació teòrica i en la seva justificació.
En el cas de L’Onada, els valors de la disciplina, la comunitat i l’acció són pervertits per a justificar la violència contra la llibertat, exercida sota el paradigma de l’autoritat, per tal d’aconseguir conduir les persones, els alumnes de l’experiment, per les vies de la uniformitat i la fe cega en el líder. La innocència dels joves que viuen un moment històric convuls, sumat al carisma del professor, és el caldo de cultiu per l’acceptació acrítica del seu discurs totalitari.
En el cas de El rei borni tractem amb l’anomenada “violència legal”, aquella que és exercida pels agents de l’ordre públic contra els manifestants, la dels “gestors de masses” diu el text amb àcida ironia. També veiem la violència del discurs de la por: “Nosaltres tenim les armes, nosaltres manem i les coses es queden com estan”, li retreu el personatge del manifestant ferit al mosso. Però també és la violència del rentat de cervell a què han de ser sotmesos aquests per executar aquestes ordres fins al punt de relativitzar el mal causat com a “dany col·lateral” o justificar-lo com si pel fet de ser-hi el manifestant s’ho busqués. I també es violenta el polític cada cop més en sentir-se dir una vegada i una altra el mateix discurs après sobre la crisi, repetint en loop les paraules “austeritat”, “mesures”, “ens hi veiem obligats”, a qui cada vegada li costa més verbalitzar amb coherència unes raons suposadament científiques i argumentades sobre la situació de crisi que vivim.
El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard | Foto R. Blanch
Tanmateix, el text de Crehuet no és reduccionista ni maniqueu: el mosso acceptarà canviar la seva forma de veure el món per amor, i ni el manifestant ni la seva parella són herois (ell viu dels diners paterns i ella es revela força esnob tot i parapetar-se en un discurs d’esquerres) i tenen les seves incoherències i clarobscurs. És l’espectador qui s’haurà de fer més preguntes sobre els personatges, ja que aquests no queden tancats en una sola definició.
El teatre contemporani de Montserrat i Crehuet posa la lupa sobre aquestes violències institucionalitzades, com podria haver-lo posat sobre moltes de les altres violències que ens envolten: la violència exercida contra les dones en cada comentari sexista o broma suposadament galant sobre l’aparença física d’una companya a l’oficina; la violència dels falsíssims models publicitaris de famílies tipus, d’enaltiment de la joventut com a ideal i del cànon de bellesa imperant; la violència contra el diferent (amb el ciberassetjament a les escoles); la violència contra la pobresa, la violència contra el dèbil, i la violència que suposa el silenciament de totes aquestes violències.
No desvelarem com va acabar l’experiment de Ron Jones, per qui pugui anar-la a veure o vulgui buscar-ne la versió cinematogràfica, ni l’evolució que fan els personatges del manifestant i el mosso d’esquadra ni què succeeix al final, perquè és la gràcia de la proposta d’El rei borni, (que esperem i desitgem que segueixi rodant per altres sales de major aforament). Però sí que en destacaria que en els dos casos l’he trobat un teatre necessari, intel·ligent, madur, que desperta l’espectador de la letargia de la nostra més o menys confortable (tot i que no per a tothom igual) quotidianitat, i que ens passa el testimoni per tal que assumim la nostra part de responsabilitat en els drames que acabem de presenciar. Montserrat ens fa un recordatori de fets del passat que poden il·luminar el nostre present (no oblidar els fets de la història per a no repetir els mateixos errors); Crehuet ens presenta un retrat del nostre present perquè puguem decidir com volem que sigui el nostre futur.
L’Onada acabava amb la pregunta “I ara, què…?”, del professor, encarnat per un gran i contundent Farelo, que perfectament es podia interpretar com una pregunta de l’autor al públic: “I ara què fareu amb això que heu vist?”, mentre que a El rei borni el personatge del mosso d’esquadra, colossalment interpretat per Alain Hernández, ens preguntava als espectadors si nosaltres teníem les respostes, perquè fins aleshores vivia sense fer-se-les, però ara les té dins del cap i ja no se’n van.
Ningú va dir que fos fàcil el discerniment crític sobre el que passa al nostre voltant. Com al mite de la caverna de Plató la veritat ens pot enullernar, i podem arribar a pensar que érem més feliços creient que les ombres que vèiem dins la cova eren “la” realitat. I és que les dues obres ens alerten dels perills de deixar que algú altre ens digui quina és la veritat sobre la realitat. Busquem-la, doncs, per nosaltres mateixos. Fem-nos preguntes, i busquem les respostes.
19.04.2013
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
La Llibreria Documenta ha organitzat una trobada amb editors independents sota el lema ‘Nosaltres som els altres’, que ha reunit 21 segells indies de Barcelona. El llibreter Josep Cots ha fet de mestre de cerimònies. I Mariona Sanfeliu hi ha estat i ens ho explica.
‘Nosaltres som els altres’ a la LLibreria Documenta
Música clàssica per a amenitzar l’arribada de la gent, tràfec de cadires, moviment de cables pel micròfon i l’altaveu, El Llibreter amatent i diligent amunt i avall de la botiga arraconant enormes i pesades taules de llibres per a fer lloc al públic assistent. Ha pagat la pena l’esforç perquè la tertúlia pre-Sant Jordi “Nosaltres som els altres” que ha reunit 21 editors independents ha aplegat una bona munió de gent encuriosida i interessada per la proposta. El gran poder de convocatòria del llibreter Josep Cots ha deixat a bona part dels assistents a peu dret a l’entrada o traient el nas entre els prestatges i les llibreries, perquè la idea de dedicar el Sant Jordi d’enguany a l’editor artesanal, al petit, al microeditor, amb una llarga tradició a Catalunya i recentment renovada amb noves fornades de joves editors és, en els temps que vivim, agosarada i molt lloable.
La falta de cobertura d’internet al bell mig de la botiga convidava als tuitaires compulsius a deixar-se estar de piulades i etiquetes per cobrir via Twitter l’acte d’aquest vespre, i fer-lo així analògic i verbal, desenxufat, unplugged.
Els editors convocats al “Nosaltres som els altres”, i que seran destacats en la parada de Sant Jordi de la llibreria Documenta d’enguany eren els següents, segons la classificació personal de Cots: Dalmau i Club Editor (clàssics de llarga trajectòria), LaBreu i Blackie Books (moderns), Males Herbes i Periscopi (acabats de néixer), Adesiara i Ela Geminada (erudits), Alrevés i Raig Verd (més lleugers), Sajalín i Alpha Decay (de narrativa arriscada i d’experiència) o amb contingut sociopolític, con Dau edicions o Virus, a més d’Alfabia, Asteroide, Minúscula, Arola, 1984, Días Contados i Cómplices. Tots ells representenen paraules de Josep Cots: “artesania, tradició i noves generacions unides per l’amor a l’edició, a la creació literària i a les humanitats.”
Diria que a molts l’estona se’ns ha fet curta, i probablement més d’un s’ha quedat amb ganes d’aprofundir en el coneixement d’algunes de les editorials, que per començar no han fet ni una roda de presentació (“Tots ens coneixem, oi?” celebrava distès el llibreter, en presentar l’acte). Donat que eren molts els representants de les vint-i-una editorials, la forma d’estructurar la trobada ha estat si més no enginyosa: consistia en llegir a l’atzar les respostes escrites en paperets que cada un dels editors i editores li havia donat a quatre preguntes formulades prèviament. Eren les següents: “Quin llibre t’agradaria haver editat i no has pogut mai (o fins ara)?”; “Quin és el teu fracàs més injust o estrepitós?”; “Quins són els malsons de l’editor?” i la divertida i darrera pregunta “Què es pot ser després de ser editor?”.
Sense gaire ordre ni guió, sinó fluint moguda per l’atzar dels paperets, la conversa ha anat divagant entre les reflexions personals més o menys autobiogràfiques dels editors (parlaven de l’“autoexplotació” laboral a que se sotmet l’editor artesanal), la troballa de punts comuns en l’ofici (com la por a les devolucions de llibres, el risc com a constant en les seves decisions…), les anècdotes simpàtiques sobre aquest o aquell llibre en concret, i una valoració més global i generalista de l’estat de la qüestió: “el” sector editorial…, “els” lectors…, “la” visibilitat…, l’alt volum de publicació vs el baix índex de lectors a casa nostra i en comparació amb altres països, la baixada de les vendes, la incursió de lo digital o l’amor compartit per tots ells a la lletra impresa…, entre d’altres temes.
Josep Cots, llibreter de La Documenta
S’ha donat durant la trobada el divertit i entranyable moment de la gibrelleta platejada amb avellanes passant de mà en mà entre el públic i el mateix cercle d’editors, talment com si en un ritual sagrat compartíssim l’aliment simbòlic d’un coneixement secret. Els riures còmplices, l’hospitalitat del llibreter impulsor de la trobada, i el to, gens victimista ni afectat dels editors, han subratllat com a valor la passió que senten per la seva feina així com l’amor per la literatura per damunt de tota altra consideració.
Una de les editores ha recordat que el seu ideal, probablement compartit per molts dels presents, és que un llibre et “toqui”, et saccegi, et remogui. Un altre dels editors s’ha comparat amb un anestesista, que col·labora perquè el cirurgià (l’autor del text) entri dins de les entranyes del pacient (el lector), i el modifiqui, l’arregli, el curi sense que gairebé se n’adoni en sortir de l’anestèsia del que l’ha modificat per dins.
I la metàfora més bonica de la nit, la de l’editor(a) que després només pot ser jardiner(a), perquè haurà aprés a plantar, a esperar, a veure créixer allò sembrat acceptant els seus ritmes i cicles propis, sovint incomprensibles, s’haurà avesat a les seves servituds, i a veure néixer plantes adventícies però també flors efímeres, meravelloses i úniques en la seva particularitat, però eternes en la seva repetició.
En Cots ha tancat l’acte: “Ens hem vist, ens hem conegut, ens hem tractat. Us heu fet visibles, doneu la cara. Nosaltres us ajudarem lluitant tot el que podrem”. I han seguit els beures, la música i les converses dins i fora de Documenta. Com ha dit un dels assistents: hem fet bullir l’olla pel Sant Jordi que, un any més, ja tenim aquí.
19.04.2013
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
Mariona Sanfeliu ha pogut assistir a una prèvia d’Una història catalana de Jordi Casanovas, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran del TNC després d’un esforç de reescriptura per part de l’autor, que ja va presentar aquesta obra dins el projecte T-6.
Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano
El bon grapat d’espectadors vam tenir el privilegi d’assistir a la funció prèvia a l’estrena de l’obra Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya vam gaudir de la cuina on s’està coent l’espectacle que s’estrenarà dijous que ve i que estarà en cartell, en principi, del 27 de febrer al 7 d’abril. Com a primera actuació amb presència de públic, i prèvia a l’assaig general que es farà dimarts, el director va avisar que podria haver-hi alguna parada per resoldre algun problema tècnic que hi pogués haver, tot agraint-nos també que féssim de “conillets d’índies”.
Pels aplaudiments i xiulets de felicitació finals crec que puc afirmar que la versió reescrita d’aquesta obra presentada a la Sala Tallers del mateix TNC en el marc del projecte T6 la temporada 2010/11 del director i dramaturg català Jordi Casanovas va agradar, i molt.
Una història catalana es podria haver titulat també “Catalans, tenim una història” o qui no recorda el seu passat no comprèn el seu present. La peça de Casanovas ens explica part de la nostra història entre els anys 1979 al 1995, i ho fa entrellaçant tres trames argumentals (una d’elles és completament nova respecte a la versió anterior, per tal de poder rescatar i contextualitzar un dels personatges) que s’entrellacen i es relacionen malgrat que inicialment la relació no és explícita i només les intuïcions ho poden fer sospitar. En un poblet aïllat del Pirineu rural les ànsies dels veïns per vendre els seus terrenys al millor postor topen amb la negativa d’una família que es nega a abandonar casa seva, i que per a protegir-se s’empara en la superstició dels vilatans i la seva por a la (suposada) bruixeria de les mestresses de la casa que les portarà a un aïllament de conseqüències insospitades i terribles; en un segon escenari la droga que circulava dels carrers de la Mina a les cases de la Barcelona rica, i el boom de la bombolla immobiliària en la Barcelona preolímpica, i en el tercer, aparentment deslligat, coneixem la història d’un català que per un motiu molt personal es refugia en la lluita de la Nicaragua revolucionària per a fugir dels seus propis fantasmes i de les seves covardies. En aquests tres escenaris es desplega davant l’espectador una tragèdia en tres temps, una tragicomèdia del nostre temps, impregnada d’un gran sentit de l’humor i d’una autocrítica sana i constructiva, que serveix per alleugir la intensitat emocional d’un text que va in crescendo però que ja començava fort en la primera escena en què la conversa entre els feréstecs veïns de la muntanya pirenenca ens situa en el punt de partida del conflicte.
Andrés Herrera i Pep Cruz a ‘Una història catalana’ de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano
La dramatúrgia és, a parer meu, fascinant, per tal com atrapa l’espectador amb composicions que, tot i ser escenogràficament molt austeres, són denses i precises (magnífica la idea de la doble porta); les entrades i sortides dels personatges amb diferents caracteritzacions són complexes i incessants però estan molt ben travades de manera que en cap moment perds el fil; el treball actoral és màxim, perquè deu actors representen més d’una vintena de personatges, que han de parlar en diferents llengües, diferents accents (en català nord-occidental pirinenc, castellà dels suburbis, nicaragüenc) caracteritzacions, caràcters, excepte tres dels personatges que sí que es mantenen en el mateix paper al llarg de tota l’obra. Tots els intèrprets tenen un moment o altre de protagonisme i de lluïment, perquè tots els personatges tenen pes en la història, en les tres històries, tots els actors i les actrius es despleguen i es recreen en els personatges amb una intensitat i una entrega admirable. Destacaria potser per la seva jovenesa l’actriu Vicky Luengo en el paper de Laia de Farràs, i el veterà David Bagés pel desplegament d’accents i caracteritzacions tan dispars com és el vilatà pusil·lànime i el revolucionari sandinista.
Amb un punt de realisme màgic caldersià, les supersticions i allò sobrenatural es passegen per la narració (i fins aquí puc llegir), i sense arribar a demanar la implicació de l’espectador a la manera de les performances, els personatges de la història es dirigeixen al públic trencant a estones la separació entre la representació i l’espectador. Com a recurs dramàtic permet avançar en la història i presentar els personatges, si bé en el tercer acte es demana encara un plus més d’implicació, en convidar a part de la platea a entrar en l’escenari i apropar-se, integrar-se en el decorat (no tant com en l’anterior versió) per sentir i vivenciar l’intensíssima i vibrant culminació del relat en què les tres històries han anat convergint.
Una història catalana ens parla d’un temps i d’un país. D’un país, el nostre, i d’un temps en què semblava que hi havia molt camí per recórrer i molt per fer. Sobretot, calés. Semblava que progressar era senzill si anava acompanyat de diners. El país estava en venda. Les trucades i els favors, els pa de cada dia. L’eufòria de l’etapa pre-olímpica va obrir les portes al boom immobiliari i a l’auge de tota mena de personatges ambiciosos i sense escrúpols en tots els racons i en tota la societat, des del personatge de l’atracador i traficant d’heroïna Luis Calanda, que en el seu ascens dels suburbis als despatxos de la burgesia barcelonina com a propietari d’una agressiva immobiliària acaba per no respectar res ni ningú, als veïns supersticiosos i covards que no dubtarien en cremar la casa de les veïnes que no volen vendre la seva part de muntanya, però també per aquells que darrere de la defensa d’una revolució col·lectiva amaguen les seves misèries i les seves pròpies covardies.
Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano
Una història catalana, en paraules del seu director, tracta de la identitat d’un poble (fantàstica feina de recolzament visual amb les imatges d’arxiu del vídeo projectat) i dels conflictes identitaris que viuen les persones en les fronteres (socials, territorials, emocionals); d’aquí li ve la (fantàstica) ambientació d’èpica westerniana (amb picades d’ullet constants al gènere, sobretot pel cop d’efecte del final de la segona part, impecable), que li escau a aquesta Catalunya terra d’oportunitats, territori per conquerir i -per comprar-, per defensar i per estimar, amb persones que com els herois dels westerns americans fugen de la seva realitat per amagar-se en una altra d’inventada (el món solipsista de les dones de Farràs), o de creada (“el Cala” passa a ser un Luis Calanda de corbata i americana). Jordi Casanovas s’endinsa en el fangar de la nostra història recent per a ajudar-nos a entendre qui som i d’on venim.
Una història catalana també parla, com tants grans obres, de l’amor. De l’Amor en majúscula, de mares a filles generació rere generació, de l’amor a la terra (“Vendre’s la muntanya? Mals catalans!”); de l’amor mai assolit, de l’amor que no es va saber donar. En aquest retaule pintoresc de personatges ferits cada escenari treu les seves urpes quan se sent assetjat, autodefensa en forma d’escopeta, de navalla, o de fusell, on lluiten per conservar el que se’ls vol prendre, per assolir el que anhelen o que se’ls ha negat, o per oblidar els fantasmes del passat i crear un futur millor.
Jordi Casanovas ha comptat amb Ferran Utzet com a ajudant de direcció, amb l’assessorament lingüístic pel català nord-occidental pirinenc i l’argot castellà de Noëlia Motlló i Ramon Sistac (OLLPP-UdL); l’escenografia la signen Sebastià Brosa i Elisenda Pérez; el vestuari és d’Albert Pascual; la il·luminació (gairebé un personatge més de l’obra) és de David Bofarul i el so de Damien Bazin i Roc Mateu. Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas.
—
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Tot i que soc més de #joSantJordi, avui caic en la temptació de jugar amb el famós símbol de l’amor, el cor. Aquest que m’ha caigut a les mans avui pot representar el meu amor de tres densitats: amor a mi mateixa, amor pels animalons que estimo, i amor per les persones que estimo i les que estimaré. Tres densitats, o tres graus, o tres destinataris del mateix amor, i igual que els líquids de diferent densitat que d’entrada són impermeables l’un a l’altre, quan els sacseges es barregen i confonen l’un en l’altre, i l’altre en l’un, tot i que cada element conserva la seva entitat, i a la seva química. M’allargaria dient allò que és imprescindible que ens estimem bé a nosaltres mateixos per estimar els altres…, que l’amor a la Canica m’ha ensenyat moltes coses sobre fidelitat, constància i incondicionalitat, i que cada dia aprenc a estimar millor a la personeta que he deixat que se m’incorporés al viatge a mig camí, i que espero estar ben atenta per reconèixer el proper destinatari del meu amor en un futur-present proper. Però crec que no caldrà. Bona nit de xiu-xiuejos i carícies compartides per a tots aquells que la tingueu, sigui avui, sigui per Sant Jordi, el nostre dia dels enamorats, o pels afortunats per a qui ho és cada dia de l’any.
Vist l’èxit aclaparador que ha suposat per a un molt bon amic, em decideixo, per fi, a llençar la meva petició a l’univers de com m’agradaria que fos el meu proper company de vida. Com que explica molt bé de què va aquest joc el propi Jaume en la seva entrada de l’estiu passat, aquí us deixo la seva versió de la idea, per si no s’entengués :)
A mi ne n’han sortit 110, de característiques. Sent que avui és 10-1 quedaria molt millor 101, ho sé, però no m’he atrevit a coartar la meva pròpia petició, i com diu el Jaume, “posats a demanar, fem-ho a l’engròs”!!! Aquí va l’inventari:
Resum general: 22 posts (3 menys que el 2011), 60 imatges (=2011!), equivalent a una per setmana (no està malament… ;) El que em resulta curiós és que el post amb més visites del 2012 sigui el de Sant Jordi de 2010…! què m’està volent dir això… algun avís d’estancament, potser…? ho trobo significatiu… M’agrada que el post de Saramago de 2008 segueixi rebent visites, i el post sobre el paral·lelisme Baraka-Avatar del 2010 també. És tan xula aquella escena… :)
Posts més llegits, tots antics! ells t’ho posen el positiu: Your writing has staying power”! què macos… enlloc de dir que no tens tantes visites en els darrers escrits… segueixen amunt la crida del text “Ensayo sobre la ceguera”, les lletres del segon disc del grup Manel, la felicitació de Sant Jordi que era de la Generalitat, per cert, el Braka’s Balineses Monkey Chant in Avatar, i el meu inventari de declaracions d’amor platònic :-)
La procedència de les visites manté al podi el cada any més i més exitós blackblocs.blogspot.com, twitter, on cada cop remeno més, més que no pas a la blogosfera, facebook, i la web sobre temes de creativitat: micelulacreativa.com
En el llistat de posts més comentats està el vídeo Mira’ls, no són invisibles, una iniciativa per visibilitzar les persones que viu al carrer. Zed Isdead ha desaparegut definitivament ( ;-D ) i encapçalen el rànking de comentaris el Jaume i la Mercè, seguit de l’Aurora. Tot queda a casa ;)
Aquí l’informe sencer. A veure com serà l’any 2013 a nivell de blog… Feliç any nou!
;)
