cos-ment
“El cuerpo es el campo de batalla de las guerras creadas en la mente”
Brian Seaward, Ph.D
tret del DVD de la Colecció Mente Sana
“Deepak Chopra. Encuentra tu equilibro, 1”
Cantussejant a la feina
avui per fi he pogut cantar a la feina! :D la sala ja estava buida, només quedava una persona, de manera que la darrera mitja hora he pogut tararejar les cançons que sempre escolto mentre treballo. jeje Ja veus quina cosa, però per mi ha estat una alegria; un plaer contingut tot aquest temps… una d’aquelles petites coses que fan que la vida pagui la pena… poder cantar… jeje
Crònica d’un "michelin" anunciat
… I ara el que m’ha decidit a posar-hi remei no ha estat pas la pressió mediàtica que fa pensar que si no tens un cos bonic (segons els canons actuals, es clar: prim) no seràs feliç a la vida, sinó una constatació física: tenir sobre-pes molesta, es incòmode. Asseguda a la taula de treball noto el michelin de la panxa intentar-se col·locar, per damunt o per sota de la taula, per damunt o per sota del cinturo del pantaló… No les tinc totes de si me’n sortiré igual de bé que l’any passat, que vaig baixar uns sis quilets… ara que sé pel que vaig haver de passar… ara que també ser que em va agradar el resultat…
Primavera
Sembla ser que sí, sembla que ja ha arribat la primavera a la ciutat. Se sap perquè hom recupera aquella sensació de caloreta, quan l’abric de l’hivern comença a fer nosa, es respira una certa sensació de xafogor incipient, una sensació, unes olors, que el pas de l’hivern aconsegueix fer oblidar temporalment, i es un temps no prou llarg perquè deixi de resultar-te familiar, no prou curt com perquè no el reconeguis de tant avesat que n’estàs… Es la gràcia de viure en un clima temperat, la varietat…! :)
Això no pot ser
.jpg)
No he acabat d’agafar el ritme; no me l’he cregut. Ni la facilitat d’agafar pàrquing em motiva prou… Ara m’excuso amb lo d’agafar el bicing, i ja veuràs, em passarà que alguna vegada no hi haurà bici… i ja hi som: tornaré a tenir l’excusa per arribar tard…
Aixxx…
Sembla com si en les feines, si no estic rodejada de gent, i per tant, d’”observadors”, no me l’acabo de prendre seriosament… A lo de la biblioteca on faig de voluntària estic les dues hores com un clau, sense parar, i no m’entero ni de la gana. A veure, en puc tenir, però com que no tinc mes remei que aguantar, aguanto i no és per tant… En canvi si això em passa a l’arxiu, com que ningú em controla, m’aixeco per anar a picar alguna cosa…, per fer un descanset… no s’hi val!
Oci – negoci…
Perquè em passa això…? Em passo tota la setmana pensant en coses que tinc ganes de fer (sobretot escriure, llegir, endreçar papers…) i quan arriba el cap de setmana
m’agafa una fluixera…, una “madritis”…, només tinc ganes de jeure al sofà, dormir, mandrejar…, ni de cuinar tinc ganes…, menjaria qualsevol cosa… I després torna a venir el dilluns i tot és omplir llistes de coses per fer, fer plans sobre això i allò, pensar com m’organitzaré el temps, esgarrapar el poc temps que em queda a la tarda després de treballar… i em tooorna a passar indefectiblement (crec que és el quart cap de setmana que em passa): arriba el temps de l’oci i no m’hi poso… només tinc ganes… de no fer res… aix… què contradictòria que soc…
I quan finalment decideixo posar-m’hi, amb ganes, apareixen coses a fer, responsabilitats… joooo…
