Sombreros de Philippe Decouflé, al TNC
“SOMBREROS” DE PHILIPPE DECOUFLÉ AL TNC – PER ROSA ROMERO
“La Sala Gran del TNC no podia escollir un espectacle millor per inaugurar la temporada que el de Philippe Decouflé amb “Sombreros”.
Aquest és un títol que amaga un doble sentit: a més del seu significat en espanyol, la seva pronunciació en francès ens parla de “sombre héros”, és a dir, d’herois ombrívols. L’espectacle és un homenatge al món del cinema expressionista de Murnau de llum i ombres i compta amb la música de Brian Eno i Sebastian Libot i textos de Claude Ponti. Tots els que ja coneixeu Decouflé pel seus espectacles “Shazam” i “Iris” ja sabeu que és un ballarí i coreògraf renovador de la dansa contemporània i autor d’espectacles de gran vellesa visual.
“Sombreros” és la història de Françoise i Françoise i del seu viatge a Mèxic que serveix com a pretext per mostrar-nos una sèrie de retaules plens de poesia i d’humor amb un component d’adsurd. Com hem dit les referències al cinema són constants en aquest espectacle de dansa que evoluciona dia rere dia gràcies al seu punt d’improvisació. “Sombreros” s’estarà a la Sala Gran del TNC fins al 28 d’aquest mes, és a dir, diumenge. No us la perdeu.”
Ho subscric: un espectacle innovador i trencador, amb molta bellesa, sentit de l’humor, sensibilitat, poesia visual… La primera part amb un ballarí tot vestit de negre fent de l’ombra d’un altre tot vestit de blanc… espectacular.
Oh conductor, el meu conductor
poema mig en sèrio mig en conya escrit (amb el meu assus nou) dins del tren BCNPlaça Catalunya – Ocata, dedicat al conductor de tren de la renfe que em va obrir les portes quan ja les havia tancat… :-)
“Oh conductor, el meu conductor
no sé quines implicacions pel meu futur tindrà el teu gest;
no sé quines giragonses farà el destí del teu tren,
del vagó on he entrat gràcies a la teva benvolença
i potser també al meu gest de prec.
Gràcies a seguir el cor i la intuïció, i no el manual
o el que devies aprendre a l’escola de conductors:
que no es poden tornar a obrir les portes per cada noia
que et mira a pel retrovisor amb cara de pena i d’esperança.
no sé què hagués passat si no hagués trobat lliure l’ascensor,
si l’accident del carrer aragó hagués provocat més retenció,
si no hagués trobat aparcament a la rambla,
si la vigilant no s’hagués estat parlant amb el venedor de la guixeta
i no m’haugés avisat que baixant per l’escala del fons “…a veces te ve el conductor”;
si no hagués demanat a tres persones “em deixa passar, si us plau?” a les mecàniques
si elles no s’haguessin apartat
si hagués volgut forçar les portes enlloc d’esperar que se’m tanquessin al nas
i llençar la llambregada brutal… amb les mans en forma de prec… tot musitant “si us plau, si us plau…”
Oh, conductor, el meu conductor
no sé què em depararà el futur a partir d’ara
no sé què hagués passat si no m’haguessis obert les portes
només sé que has unit els nostres destins amb el teu gest
només sé que se m’obria el cor encongit mentre veia sortir la plataforma
només sé que se m’omplia d’il·lusió perquè no perdia el tren.
Espero que hagis interpretat el meu gest d’agraïment abans d’entrar
perquè aquesta és una d’aquelles coses que fan el dia dia més amè
i que et fan creure en les persones.”
inventariant
ps: quan vaig baixar del tren vaig anar al davant del tren i li vaig donar les gràcies en gestos; aleshores va obrir la porta de la cabina i quan li vaig dir q era la noia de la parada de plaça catalunya em va dir: “Ah, eras tu? De nada mujer; es que me has llegado al corazón”. Què bonic :-) I em va pitar el tren al marxar i tot. Quina ilu em va fer ;)
No té res a veure amb el tema del post però el títol del poema m’ha recordat aquesta escena de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”.
Apa, perquè ploreu una miqueta, que sempre va bé :-)
Què cabr… la música va directe a la jugular…)
Himne
“Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé, más grande, más bonita, y más fácil que ayer, más fácil que ayer. Y esta vez, creo que en vez de una puerta viene un ventanal, muy sólido, muy grande y con vistas al mar… con vistas al mar”.
Puede ser, que me haya equivocado una y otra vez,
pero esta vez es cierto que todo va a ir bien,
lo siento aquí en el pecho y en tu cara también.
Y debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se ve mas claro, mas fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y ahora que se marcha la tristeza y las penas también,
quisiera despedirme diciéndoles que
espero que no nos volvamos a ver.
Debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se be más claro, más fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Conchita, Puede ser
