Inventariant

Shine, el David Helfgott de Scott Hicks

Octubre 25, 2009 at 8:47 pm (anecdotes) (cine)

El teatre, el cinema, la interpretació de fet, em confonen: de vegades veig els actors i les actrius com gent de la qual no sé si me’n fiaria, és a dir: si saben interpretar tan bé el seu paper en escena, com saps que no ho fan també en la vida real…? Que no fingeixen divertir-se quan desitgen marxar, que no fingeixen estimar quan tan sols desitgen…? Però d’una altra banda, el teatre, el cinema, la interpretació de fet, trobo que tenen una màgia, una capacitat que només tenen algunes arts… Admiro el do d’aquell actor o actriu que és capaç d’explicar-te una història, transmetre emocions, sentiments, que és capaç de fer-te viure una altra vida, vides que no haguessis ni pogut imaginar; vides d’un altre món, del seu món que fas teu per unes hores, d’un altre país, cultura, sexe… si és capaç d’aconseguir tot això, penso que el pots considerar un bon actor.

Aquest és el cas de Geoffrey Rush, que interpretant el paper d’adult David Helfgott en la pel·lícula australiana “Shine”, del director Scott Hicks, m’ha fet pensar, m’ha fet pensar moltes coses.

La pel·lícula està basada en un fet real, i constitueix una honesta mirada sobre la naturalesa humana i els seus misteris, i això és el que la pel·lícula i els seus actors han sabut fer-me arribar a la perfecció: una nova visió de la misteriosa, meravellosa, i interessant condició, naturalesa humana…la ment, la ment (ànima?) humana, amb la “vessant racional” i la “vessant sentimental” dels sentiments, no és per a mi més que un vastíssim, infinit ventall de possibilitats, combinacions,que s’obre a cada individualitat: allò de que “cada persona és un món”.

Geoffrey Rush interpreta a David Helfgott, un nen prodigi del piano nascut a Australia als anys cinquanta, fill d’un jueu supervivent de l’holocaust, que perdé la seva família durant la guerra, i sense voler-ho transmet, amb la seva actitud possessiva i dominant sobre el fill, els seus traumes infantils.

Aquest és un fet que es troba sovint en diferents quadres humans: el pare, que va veure frustrada la seva passió per la música quan era nen, no deixa de recordar-li constantment el privilegi que ell li ofereix per permetre’l tocar el piano. Certs pares han tingut aquesta malaltissa, destructiva i perjudicial obsessió de realitzar els seus somnis, les seves frustracions, en els fills, cosa que no fa sinó continuar la cadena de traumes infantils, ja que el nen creixerà condicionat, el seu ego en sortirà afectat d’una manera o altra, i, si no és un rebuig a la figura paterna en arribar a la pubertat, serà la creació d’una personalitat insegura, incapaç de prendre decisions, o d’un ser excèntric i mig boig, que viu una mena de tempesta interior arran de la pressió que haurà hagut de suportar durant tants anys.

David Helfgott, doncs, viu els primers anys de la seva vida en una família on la mare no té cap poder de decisió, i tots viuen sotmesos a la figura dominant del pare que educa als fills en el concepte la vida com a lluita on han de sobreviure, i en la que ell és l’únic que els estima (“Ningú t’estimarà tant com jo”), i on la música serà sempre l’única amiga fidel, l’única cosa que mai no els trairà.

De concurs en concurs, David veu frustrada la seva oportunitat d’anar a estudiar música als Estats Units per la conducta possessiva del pare i per la seva obsessió de mantenir la família unida, per la necessitat de recuperar allò que la guerra li va prendre. De jove, però, David decideix plantar cara al seu pare i se’n va a Londres amb una beca, on aprendrà música amb un prestigiós pianista i on, ara, la figura obsessiva del pare és substituïda per una altra fixació: aconseguir interpretar “la peça més difícil del món”, el concert nº 3 de Rachmaninov, composició que curiosament era una amb què esperava fer sentir l’home més feliç del món al seu pare en sentir-se-la tocar.

La pressió de tota una vida però, sobrepassen la genialitat del jove Helfgott i en el concert de la presentació de la genial peça pateix un desmai fruit de l’angoixa acumulada, i quedarà pertorbat per la resta dels seus dies.

La pel·lícula juga amb els “flash-backs” i no segueix un sentit lineal sinó que ens situa al començament de l’obra en un David adult, l’interpretat per Geoffrey Rush, que viu enmig d’una hiperexcitació infantiloide, i que gràcies a un seguit de persones amb una tremenda sensibilitat l’ajuden a sortir del sanatori on vivia ingressat i aconsegueixen que en David recuperi la seva passió pel piano, i la música no torni a ser un vehicle opressor sinó alliberador i una font de felicitat.

Amb el seu retorn a les tecles, David redescobreix la vida i recupera una part de la cordura que havia perdut, si bé sense perdre el seu caràcter tendre i infantilitzant, amb un punt d’excentricitat (de fet, molt propi de tot geni) que provoca un inevitable sentiment de tendresa envers la seva persona, i no em cansaré de repetir-ho, tan ben interpretada per Rush.

Amb un bon guió, una imatge de molta qualitat amb plans inesperats i ben aconseguits, tècnicament l’he considerat una pel·lícula molt ben aconseguida, i temàticament, ja valoro el fet que m’hagi fet pensar sobre la condició humana, la fragilitat de la ment, i les possibilitats de sentir, emocionar, a què és capaç d’arribar la ment, el cor, l’ànima (o com se li vulgui dir) humana.

Escrit a l’escola entre el 1996 i el 1998, ara no recordo quan…

i el publico perquè un amic m’ha passat l’ha pel·lícula. M’ha agradat tornar-la a veure :-)

Enllaç permanent 2 comentaris