Una part de mi ja no és la que era

Desembre 27, 2011 at 7:04 am (cabories) ()

Una part de mi ja no és el que era. Avui tenia l’oportunitat de seure davant de l’ordinador, i passar-hi una bona estona, com havia fet tantes i tantes vegades. De fet, havia planejat sopar davant de l’ordinador i anar veient algun capítol d’alguna sèrie, programa, mentre repassaria correus, seguiria algun muntatge de foto-albums que no acabo mai, llegiria algun blog, em posaria per enèsima vegada a intentar endreçar els milers de fotografies digitals… Però enlloc d’això, després de sopar a la taula veient una mica la tele he preferit quedar-me al sofà amb la Canica al damunt ben calentonetes les dues tapades amb la manta, veient la televisió.

No és tan sorprenent, fet i fet, perquè el reportatge s’ho valia, el de BTV sobre l’Annie Leibovitz. Boníssim. Un gran documental, fet per una germana seva. Però el que és curiós és que ja l’havia vist, i tot i això se m’ha oblidat els meus mil plans amb la màquina, els meu mil projectes sempre a mitges…, les meves mil pàgines guardades a la meva llista de lectura, als marcadors, al delicious, les idees i propostes al tasks… Se m’ha anat del cap i m’he quedat enganxada al present, fascinada per la història i pel personatge, emocionada, de nou, amb la història d’amor amb la Susan, i per l’aparició misteriosa d’uns fills que no deien d’on havien sortit. Com no podia ser diferent en la meva història semi-obsessiva amb la/les maternitats, he llegit per internet que la seva primera filla la va tenir ella mateixa via la inseminació artificial d’un “non identified father”, als 51 anys, i anys més tard va tenir dues bessones per la via de la “maternidad substitutiva”, que he trobat per una altra banda, és a dir per un “ventre de lloguer” (que sona força malament, tot s’ha de dir…).

Sense voler entrar en caaaaap mena de polèmica sobre aquestes opcions, aquests dos fets m’han fet escriure avui: la meva anècdota personal de no tornar als meus hàbits d’abans, geeks, per dir-ho d’alguna manera, de lecto-tecno-geek (lectora però a través de la tecnologia per dir-ho d’alguna manera, i aficionada a les novetats en xarxes socials, webs, gadget tecnològics, etc.) i la tri-maternitat de l’Annie gairebé en solitari (la seva parella, la intel·lectual Susan Sontag va morir als tres anys de néixer la primera filla, i pel que he llegit així en diagonal va ser un desig de l’Annie acceptat amb certes dificultats per l’escriptora, i les seves dues filles bessones les va tenir anys més tard.

I la reflexió que em genera és aproximadament la següent: com a família acollidora monoparental que soc, la meva vida ha canviat força, evidentment en rutines, canvis d’hàbits i sacrificis diversos (pobre carnet del Tr3sc, ja fa teranyines a la cartera…) i per descomptat en la responsabilitat que suposa decidir-se a criar, tirar endavant una criatura, que en aquest cas ni és “meva” en el sentit de biològic, ni és “meva” en el sentit legal del terme, perquè no és una adopció, sinó un acolliment, i vull pensar que tampoc és “meva” en un sentit profund, metafísic, o espiritual del terme, perquè per a mi ningú és de ningú, només ets de tu mateix i si vols, ets una criatura divina, o ets tots els éssers, però no ets “de” ningú, ni ningú és “teu”… I espero seguir pensant així quan tingui un fill o una filla biològics, en el sentit que vull que això impliqui el donar-los prou llibertat per a que puguin ser ells mateixos, elles mateixes, aprendre del meu exemple, ajudar-los sempre que calgui, guiar-los, però deixar-los ser qui vulguin ser.

Emperò… (queda bé, oi? Jordina, és correcte? ;) … la realitat que em trobo és ben diferent: d’una banda, criant a la Sara sola, sense company (no és buscat eh, no em vull fer el carnet de família monoparental, no és la meva voluntat…, jo vull un compaaaaany!) no tinc amb qui parlar les decisions que prenc, i per A o per B em trobo “marcant-la” molt, ensenyant-li, sí, acompanyant-la, sí, educant-la, sí (que en algunes coses li feia molta falta… també…). Però és que darrerament hi dono voltes, i a estones em sento a mi mateixa i osti, no veig per enlloc aquesta llibertat que crec voler-li ensenyar… vull que sigui com a mi m’agraden les persones que siguin: responsable de si mateixa, responsable dels seus actes, que sàpiga distingir allò que està bé del que no, que sàpiga reconèixer l’egoisme en un mateix i en els altres, que aprengui a no fer cas de la opinió dels altres i ser ella mateixa, que superi les dificultats, que no tingui por, que no es faci la víctima, que no sigui xantatgista, ni excessivament protagonista, que pensi en els altres, que obeeixi, que a més obeeixi a la primera i de bon grat, que…, que…, que… La sara m’està posant davant un mirall de mi mateixa i m’està recordant coses que he viscut amb parelles que he tingut, però que ells em deien, i la sara no farà, perquè no és la seva feina, no li toca, ni s’ho planteja. Els pares (o qui sigui que et cuidin) són el teu referent, per bé o per mal, i en ells t’emmiralles i t’enfrontes al món a través de les ulleres que t’han donat, conscient o inconscientment, en calca idèntica o en oposat perfecte, per contraposició rebel però simètrica. I a vegades, osti, darrerament, em plantejo quina llibertat és aquesta que no la deixa ser com és, que la vull com jo vull que sigui…

I d’altra banda (havia començat el paràgraf anterior amb un “d’una banda” perquè hi ha una segona part de la reflexió sobre la maternitat), és l’estranyesa que em provoca com reacciona la gent, o més ben dit, com no reaccionen. D’acord que els acolliments són una experiència, una realitat, una vivència, molt poc conegudes, i poc comunes…. D’acord que un acolliment permanent també és molt estrany… D’acord que no-arriba-a-un-any és poc temps per a fer judicis… però he de dir que m’ha sorprès enormement com la meva maternitat ha passat com, diríem, “desapercebuda” en la meva família extensa (la gran, diríem, la dels tiets, cosins, dones i nòvies de cosins i fills de cosins). Això meu és UNA maternitat, rareta, ho reconec, però a la sara li faig i li faré sempre DE mare, de fet, amb el temps seré LA seva mare, i ella la meva filla. Hi alguns bons amics i amigues que ja ho diuen així, amb tot el carinyo del món ens diuen “família”. Però el curiós és que a mi poquíssima gent m’ha felicitat com es felicita a un cosí que et diu que seran pares a la primavera. Poquíssima gent em pregunta per l’experiència de ser una mare novella (“primeriza”), malgrat que la nena ja tingui més anys que els que caben en una mà. Els familiars amb nens encara no la compten per a les festes infantils (tot just comencen…), hi ha familiars propers que encara no han vingut a conèixer-la a casa meva, que no saben ni quina cara té…, poques persones s’interessen per la història (dues mares de l’escola de la Sara, ole per elles), encara més poques t’ofereixen ajuda, suport, emocional o logístic. A banda de les vivències que comparteixo amb altres famílies acollidores a l’associació de Barcelona i amb una parella que són com la meva guia espiritual en els acolliments; a banda del que m’ajuden una altra parella que són com els és guies espirituals però de la vida en general; a banda del que li explico a la meva amiga més íntima; a banda del recolzament incondicional i afectuós que tinc de la meva família més propera, especialment germana, pare i mare, tinc la tremenda sospita que, per variar, torno a anar a contracorrent, i el que faig no té referents per a ningú, i per això és com si no existís. No ha generat el corrent de simpatia, reconeixement, acompanyament, celebració que sí que acostumen a tenir els naixements biològics o fins i tot les adopcions.

Malgrat la naturalitat amb la que et pot tractar la gent, tinc la sensació que hi ha una certa mirada de dubte, de recel, o de llunyania. Si no miro és com si no existís? El dubte cartesià sobre el món aplicat a les coses que incomoden. Des de fa un temps he entrat en contacte amb una realitat molt bèstia, i m’he assabentat d’històries tremendes de nens acollits en famílies alienes perquè els avis no l’han volgut reconèixer pel fet d’haver nascut d’una filla que es va perdre en la mala vida; he conegut la dedicació i l’abnegació de la família acollidora que ajuda també a un germà de l’acollit; o la història d’una professional dels acolliments i les adopcions que tutela i acompanya a una jove fins a fer-li gairebé de mare i d’àvia del seu fill, sense tenir-hi cap vincle legal. Com aquestes mil històries més que s’haurien d’explicar i donar a conèixer perquè més gent es decidís a fer el pas d’acollir, i que es buidessin els centres, però com deia, m’ha sorprès enormement la reacció o la no-reacció de molta gent del meu entorn a la meva opció de maternitat acollidora. Em pregunto com serà la resposta, la reacció, la relació amb l’entorn quan sigui una maternitat biològica.

Em queda pendent escriure ara sobre l’acolliment com a experiència personal. La meva vivència. En positiu, però realista, explicant també les ambivalències, les dificultats, els dubtes. I també tinc ganes de fer una reflexió sobre com sento aquesta maternitat, i poder-la comparar el dia que en tingui una nova d’experiència, la de la maternitat biològica. I la Sara en serà una germana gran estupenda, no en tinc cap dubte :)

Cel Obert, la ICIF on vaig anar jo

Tota la informació a la web de la meva associació: AFABAR

Què és i passos per a fer un acolliment i altres preguntes, a la web del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya

Anuncis

4 comentaris

  1. jaume said,

    És emocionant llegir tot el que expliques Mariona. Suposo que ja ho saps però perquè no se t’oblidi t’ho tornaré a dir. Tothom qui ha tingut la sort de conèixe’t sap que ets una persona meravellosa amb una capacitat d’entrega difícil de superar. Jo no sóc ningú per aconsellar-te però si m’ho permets et diria que facis sempre cas d’aquest cor tan gran que tens i segur que no t’equivocaràs. I si alguna vegada alguna cosa no surt com esperes, doncs redreces i tornes a començar, que d’això es tracta no?

    I per altra part, des de quan t’importa el que diguin o pensin els demés? Els que t’estimen (si em deixes m’hi inclouré) tenen molt clar l’abast del que significa per a tu i per la Sara el fet que esteu juntes. I això, el fet de tenir-la al teu costat i que ella et tingui a tu, és avui dia el més bonic de tot. Les dues sou molt afortunades de tenir-vos l’una a l’altra. La resta, crec que no té massa importància.

    Un petó.

  2. Mercè said,

    Primer de tot FELICITATS! per la maternitat, quan és el primer fill/a sempre costa més, amb els següents (quan hi siguin) és molt més fàcil.

    Sóc mare, tant fa si biològica o no, no cal parir per ser “mare”, i de vegades em venen molts dubtes de com ho faig, però molts. Al final em dic, i també et dic, que “els pares” ho fem de la millor manera que en sabem i que creiem, ens podem equivocar, és clar, però pesa més l’amor que li hem posat que l’equivocació en sí.

    Felicitats per sentir el que només els pares/mares sentim pels nostres fills, un amor únic i diferent.

    Felicita també a la Sara de part meva, per tenir al seu costat una MARE amb majúscules.

    I per acabar et dic que no miris ni escoltis el que diu la gent o el que no diu ni fan, mira tan sols el somriure de la teva filla i gaudeix de sentir “mare” quan et crida. Aquest és l’aliment que farà crèixer la teva pròpia família.

    Bé, per si vols que parlem entre mares, estaré encantada, m’agrada parlar dels meus fills i aprendre d’altres pares/mares.

    Un petó a totes dues!

  3. inventariant said,

    Gràcies Jaume.
    No és tant que m’importi el que pensin els altres (que en part sí, m’importa, almenys els més propers o que creia més propers) sinó que m’estranya, em sorpren.
    Sempre he estat de tirar bastant endavant amb les meves idees, encara que sigui a contracorrent, perquè m’he guiat per les intuïcions, digue-li olfacte, digue-li el que et diu el cor, digue-li X… Però he de reconèixer que en aquesta, que implica a una altra personeta, a una menor, m’ha sorprès la poca o nula reacció de la gent. M’ha donat la sensació que potser senten curiositat, i potser fins i tot ho arribarien a explicar “mira doncs a la família hi ha una cosina que ha…” però que no deuen deixar de sentir-ho com a alguna cosa externa, que no va amb ells… Que e-vi-dent-ment que la decisió és meva i no he demanat a ningú que s’arremangui (dels no tan propers, eh…) però és que sempre m’ha rebelat una mica la apatia de la penya, el “mentre jo i la meva família estiguem bé, rai”. I aquí la “meva família” és la petita, la de sempre, no pas les ampliacions posteriors, o la part “sobrevinguda”… ja m’enteneu.
    Bé, era una reflexió força crítica, ho reconec, fruit d’un cert desencís, però també val a dir que teniu raó tant la Mercè com tu en què tot plegat no té massa importància. L’important és la vida que tenim la Sara i jo juntes, i la que tenim per endavant :-)
    Suposo que ja ho saps però perquè no se t’oblidi t’ho tornaré a dir: gràcies per ser-hi ;)

  4. inventariant said,

    Gràcies Mercè també pels teus consells i per la FELICITACIÓ :-))))
    Tens raó que el somriure dels nens és suficient per ajudar-te a tirar endavant, i que els dubtes formen part de les maternitats i les paternitats ;) Sí que t’escriuré per xerrar, i tant. Potser no soc gaire àgil perquè com deia en el post els meus hàbits geeks o digue-li informàtics han canviat i si abans trigava entre 1 i 3 dies en respondre mails ara en trigo fins a 10…
    Una abraçada cibernètica i fins que ens coneguem, per escrit o en persona.
    mariona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: