El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus crítica teatral a Núvol
El 13.11.2012 em van publicar la meva segona crítica teatral a Núvol*, i encara no me n’havia enrecordat de copiar-la!
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-tinent-dinishmore-de-martin-mcdonagh-al-versus/ i aquí la transcric:
Durant un mes podreu trobar en cartellera l’obra El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus Teatre, de mans de la companyia banyolina Tetrabrik.
Martin McDonagh ens trasllada a un llogarret de la Irlanda dels anys noranta, on el temps sembla aturat. El protagonista, Mad Padraic, un sàdic terrorista solitari que no ha estat acceptat a les files de l’IRA perquè està massa boig, torna a casa a l’illa d’Inishmore quan la seva mare l’avisa que els seu gat no es troba gaire bé. El cas és que el gat és mort, atropellat o assassinat en circumstàncies no gaire clares, i en la seva mort s’hi veu involucrat un veí hippie amb poques llums però millor intenció, que en portar el gat mort a la mare del tinent entra en el pla de represàlies de Padraic, per a qui el gat havia estat el seu únic amic.
Obra coral, El tinent d’Inishmore ens presenta una galeria de personatges, que van des d’un traficant mediocre al veí desafortunat que es creua amb el seu gat passant per la germana del veí, companys de jocs sàdics en la infantesa del Padraic.
El protagonista viu en la doble moral. L’amor incondicional envers seu gat contrasta amb la pràctica de demanar als seus torturats quina part del cos prefereixen perdre. La naturalitat amb què ja de petit feia saltar ulls es correspon ara amb la facilitat per posar bombes als fish&chips en pro d’una Irlanda alliberada. El deliri de sadisme que ens presenta MCDonagh des de la primera escena va in crescendo i en algun moment pateixes que et facin saltar als cabells trossos de cervell per completar l’humor cafre. En aquest espiral de violència i absurd, les referències que et vénen al cap són inequívocament tarantinianes, o el film “Very bad things” de Peter Berg.
Una escena de “El tinent d’Inishmore”, de Martin Mc Donagh, al Versus Teatre
Cal destacar la direcció escènica de Joan Gómez, que resol amb encert els problemes que podria generar la petitesa de l’espai. L’escenografia i el vestuari són ben senzills però contextualitzen visualment l’ambient resclosit i decadent dels personatges, i la direcció artística és de Salvador Duran, tots dos actors. D’entre el repartiment destacaria Tere Solà, la mare del protagonista (en altres muntatges aquest personatge és el pare) i la comicitat suau de Rafael Ferré en el paper de hippie.
Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Si esteu a la petita platea del fons de l’escenari gaudireu (o no) de poder passar pel mig de l’escampall que queda en acabar l’obra. A mi personalment m’encanta, com m’agrada molt i gaudeixo de la música en directe que posaven la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic. Inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida. Més val que no hi aneu sopats.
Mariona Sanfeliu @marionaxs
* amb algunes ajudes en la redacció de l’editor ;)
—-
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Quin nom li posareu? crítica teatral publicada a Núvol
El 31.10.2012 em van publicar la meva primera crítica teatral a Núvol.
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-nom-no-fa-la-cosa/ i aquí la transcric:
No voldria dir massa però tampoc voldria dir massa poc. “El nom” és una comèdia francesa de les bones, d’humor mordaç i ritme lleuger, amb personatges rodons, plens, de múltiples facetes, com les persones reals.
El nom al Teatre Goya Codorniu
Si bé en un principi creus que coneixes tots els personatges, el guapo fatxenda, el professor universitari amb ínfules, la dona amb estudis mestressa de casa seva, acollidora, cuidadora i servicial, a mida que l’obra avança cadascú va mostrant la seva realitat caleidoscopica, de més d’un color, no tot és tan senzill com sembla, ningú s’acaba en la seva aparença.
Perquè d’això i de moltes altres coses tracta l’obra: de les aparences, de la realitat, de la veritat i la mentida, de les veritats a mitges i les mitges mentides que es diuen a qui no vol saber tota la veritat. Tot, enmig de la quotidianitat més absoluta i recognoscible d’un sopar de família i amics en motiu d’una propera paternitat.
El títol de l’obra enganya però no decep: el nom no fa la cosa, és un macguffin molt ben trobat perquè aquesta juga amb molt d’encert amb les paraules (com acusen de fer al professor universitari que ho enreda tot amb el seu infantilisme disfressat de coherència). L’argument et porta i t’arrossega i et deixa expectant fins a un punt de l’obra en què el que creies que era el tema clau comença a derivar cap aquí i cap allà, d’un personatge a un altre, fent filigranes sobre el vertader i el fingit, l’aparença i el rerefons, el secret i el confessat, teixint i desteixint la conversa amb un ventall que va des de la més banal i corrent de les converses al més punyent dels retrets, a l’estil de Tracy Letts. La complexitat de les relacions s’imposa, les màscares van caient, la veritat va calant com la pluja fina que queia aquest vespre d’estrena sobre la ciutat.
El text, amb diverses capes de profunditat, es va desplegant com un camí entre la boira, només veus el que tens a dues passes. Cinc centes boques aguantant l’alè esperant la continuació d’un diàleg que havia començat innocent. Amb un humor intel·ligent (algú més s’ha rigut en la primera part de l’acudit d’Aristòtil? a mi m’ha fet molta gràcia) “El nom” també critica i se’n riu de la nostra societat edulcorada i autocomplaent, injusta i tan sovint hipòcrita, emparada, encara, en la doble moral. Aquells draps bruts que diuen que cal rentar a casa queden aquí ben esbandits.
A nivell teatral la gestualitat i el moviment dels personatges ajuda bàrbarament a definir-los; l’escenografia recrea amb molta fidelitat una casa viscuda, amb detalls d’actualitat com llibres de recent publicació a casa nostra, subtileses que perfilen els personatges i les seves màscares (retalls de diaris subratllats al fons de l’escena, al despatx del professor, la roba estesa a la terrassa, les joguines per terra, els plats que sembla que fumegin). Tot plegat et dóna ben bé la sensació d’estar veient una escena real per l’espiell d’una porta. Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer reblen el clau amb actuacions molt convincents i resoltes amb mestria, sigui amb rèpliques incessants o monòlegs ben sostinguts.
Còmplice i sabedor que s’hi reconeix i reconeix allò que veu, l’espectador no pot més que rendir-se a la catarsi de riure’s d’un mateix. L’obra de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière en la ben trobada versió de Jordi Galceran, amb referents molt fàcils d’identificar per l’espectador, i direcció de Joel Joan, convenç, distreu, fa pensar i fa passar una molt bona estona. Una delícia teatral.
“El nom”, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, Teatre Goya Codorniu, 30 d’octubre de 2012
Mariona Sanfeliu @marionaxs
http://www.inventariant.wordpress.com
—
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Em vull tornar a enrojolar
A Porto l’any 2007 un noi gallec amb qui només havia intercanviat quatre paraules i algunes mirades en un festival de dansa, em va dir: “Eres guapa, guapa, guapa. Me han cautivado tus ojos, tu mirada… no quería irme sin decírtelo”. L’escena va ser especial a més perquè m’ho va dir després que ens trobéssim de casualitat (ehem) uns dies després d’acabat el festival, que ens havíem quedat a fer turisme per la ciutat propera amb unes amigues. Estàvem esperant un autobús i segons abans de pujar-hi em va apartar una miqueta per dir-me aquesta floreta.
No sabíem si ens tornaríem a veure més…, només tenia el seu nom. No cal dir que encara m’enrojolo quan recordo el moment, i la cara de no tocar de peus a terra que devia posar quan vaig pujar a l’autobús i les amigues encuriosides em preguntaven què què…
La gràcia ha estat que el destí, l’atzar… ha volgut que ens tornessim a trobar molt sovint durant els anys següents, o a les ballades de la Plaça del Rei, o a la Fira de la Terra, la darrera vegada ell amb la seva filla, havent-se separat, i jo amb la Sara, la meva filla acollida, molt més gran que la seva petita Luna. Ben curiós tot plegat.
El que sé és que tinc moltes ganes que algú em torni a dir unes paraules com aquelles.
I tornar-me a enrojolar.
^_^’
