Crònica a Núvol del concert de l’Agrupació Cor Madrigal
Cor de cors
El passat dissabte 22 de desembre la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona va acollir el tradicional concert de Nadal de l’Agrupació Cor Madrigal, formada per cinc cors: L’Esquellerinc, elCor Albada, el Cor Ariadna, el Cor Madrigal i el Cor Signum. Enguany però va ser especial en tant que va ser alhora el concert commemoratiu dels 25è anys de l’Agrupació, constituïda legalment l’any 1987, tot i que la seva llavor, el Cor Madrigal, fou fundat per Manel Cabero l’any 1951.
Concert del Cor Madrigal | Foto d’arxiu de Noemí Riba
La direcció del concert va anar a càrrec de Mireia Barrera, que fou directora del Cor Nacional de España i que dirigeix actualment el Cor Madrigal des de 1993. Completaven els intèrprets la mallorquina Maria del Mar Bonet com a contralt solista, i un conjunt instrumental format per: flauta travessera i flautí, clarinet, oboè, tuba i dues trompetes, més percussió i orgue, que van tocar en dues posicions, a banda i banda de l’escenari o integrats dins l’orquestra.
El format de l’acte de celebració va consistir en la interpretació de dues peces compostes per a l’ocasió pel contratenor i compositor manlleuenc Jordi Domènech, sota el títol “Cant d’Amors de Ramon Llull”. El mateix concert va ser presentat a Vilafranca del Penedès el dia 16 de desembre, en el marc de la residència del Cor Madrigal a l’Auditori Municipal de Vilafranca, allà, el públic assistent va omplir l’aforament i va regalar una llarga ovació i aplaudiments al final del concert.
Els més menuts del cor infantil L’Esquellerinc van obrir el concert amb la cantada de quatre cançons tradicionals nadalenques sota la pacient direcció de Megan Albets en una mostra dels fruits del conreu de la música en els més petits; tot seguit es va sentir la tradicional nadala cantada per totes les formacions de l’Agrupació, composada com és tradició per a l’ocasió; i posteriorment més d’un centenar de cantaires de les quatre formacions restants van conformar el cor infantil, el cor de veus blanques i el cor mixt, actuant com a cor petit o cor gran segons demanava cada una de les peces.
El compositor ha fet una cantata amb la intenció de crear, segons paraules seves: “una mena de teixit coral que treu profit dels diferents timbres i colors dels conjunts vocals i que explora també altres efectes com el contrast entre les veus infantils i les madures, entre les masculines i les femenines i entre el so del grup gran i d’un de petit.”
El títol de la cantata “Cant d’Amors de Ramon Llull” dóna protagonisme a dos dels seus textos, fragments del Plany de la Verge de Ramon Llull, també conegut com “Augats, seyós qui credets Déu lo Payre” però es compon de textos de temàtica mariana provinents de l’Antic i el Nou Testament, i es centra en la figura de Maria. La narració contraposa la jove verge Maria amb l’adulta, on expressa de manera directa el dolor i les vivències provocades per la traïció de Judes, i per la passió i mort del seu fill. La imatge del programa de mà reflecteix aquesta dualitat de dona jove i terrenal, ingènua i innocent, que rep la notícia que infantarà el fill de Déu, amb la dona madura, l’espiritual, que es desfà de dolor per la mort del fill.
Alternant moments de tendra sonoritat del cor infantil, la dolcesa del cor de veus blanques o la potència i magnificència del cor mixt format per tots els cantaires de l’Agrupació Cor Madrigal, el bressolar del clarinet al Regina Coeli Laetare i el contrapunt de la percussió en els moments de major dramatisme, el concert va transcórrer des d’un Magnificat que feia humitejar els ulls a l’Ameni al “tutti” del Nigra Sum.
El lament del número “Ah dolenta marrida” va ser bellament cantat per una Maria del Mar Bonetque va proposar una interpretació intensa i emotiva però continguda, tant pel paper del desconsol de Maria com pel fet de ser el contrapunt del cor de cantaires, vertaders protagonistes del concert.
I n’éren els protagonistes perquè el món coral el fan els cantaires. També els directors, i les entitats, però especialment totes i cada una de les persones que fan de la música part indispensable de la seva vida. Els cantaires que li dediquen el seu temps, es formen i aprenen música, però també convivència, valors culturals, i per què no, valors de país, com han testimoniat cantaires de diferents generacions recollits en l’article Agrupació Cor Madrigal, un quart de segle. La tradició de corals amateurs a Catalunya és gran, i entre d’altres coses omple el buit de cors professionals que hi hauria d’haver. Potser no es viu amb l’entusiasme dels fundadors, i amb la sensació que el que feien conformava un país, però segueix convocant a moltes persones d’arreu al voltant del cant coral. Potser vam trobar a faltar un record i un reconeixement més evident als cantaires de cada una de les corals, però el regal de poder veure el mestre de mestres Manel Cabero, Creu de Sant Jordi del 2002, dirigint a tot el cor i al públic amb “El noi de la mare” va donar un toc ben emotiu al final de la celebració.
Amb un paral·lelisme si més no impactant, obriren el concert la innocència de les veus de l’Esquellerinc i una Nadala, “Sento el fred de la nit” que musicant un poema de Salvat Papasseit recorda que “Demà posats a taula oblidarem els pobres” i Jesús que serà nat, “després de mirar-nos arrencarà a plorar”, i el va cloure el record emocionat de Manel Cabero per les darreres víctimes de la insània als Estats Units. Probablement l’infant Jesús tornaria avui a plorar.
Auditori de Barcelona, 22 de desembre de 2012, 20h. Intèrprets: Cors de l’Agrupació Cor Madrigal: L’Esquellerinc (Manel Cubeles, direcció); Cor Albada (Pablo Larraz, direcció); Cor Ariadna (Júlia Sesé, direcció); Cor Signum (Jordi Marín, direcció); Cor Madrigal (Mireia Barrera, direcció). Veu solista: Maria del Mar Bonet
Conjunt instrumental: Bernat Castillejo, flauta travessera i flautí; Maria Crisol, fagot; César Femenia i Nicola Barreca, trompetes; Juan Batista Domènech, tuba; Marc Cabero, percussió; Ibin López, clarinet; Dolors Almirall, oboè; i Aaron Ribas, orgue.
Direcció Mireia Barrera
Mariona Sanfeliu
26/12/12
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
Crònica a Núvol “Carlos Núñez a Barcelona: doble ració”
…I m’estreno al Calàndria de Núvol el 19/12/12 amb un article sobre Carlos Núñez, quina il·lusió!!!
Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”. 
Carlos Núñez en acció En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres. En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert. L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana ”Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l’”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven. 
Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.
—
I en castellà:
Mazùt de Baró d’Evel Cirk Cie, crítica teatral publicada a Núvol
El 17.12.2012 em van publicar la meva tercera crítica teatral a Núvol, aquesta vegada d’un espectacle a mig camí entre el teatre i el circ d’una companyia francocatalana que m’agrada molt: Baró d’Evel Cirk Cie.
Aquí la teniu: Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara” i aquí la transcric:
En el deliciós espectacle Le sort du dedans la companyia Baró d’Evel Circk feia passar l’espectador dins la seva petita carpa circense a través d’uns tubs sonors, un espiral t’engolia dins el que seria una magnífica estona de circ, música, dansa entre humans, un cavall, i un contrabaix. Enguany Mazùt es presenta com una proposta més teatral. El ball d’un cavall a l’inici, el lent caminar d’una gossa al final. Instint i cor. Treballada simbiosi de circ, dansa, música i arts plàstiques que arrossega a l’espectador per les emocions, els sentits i la intuïció més que no pas per la raó.
Un espectacle que reflexiona sobre l’animalitat que rau en tot ésser humà i la seva acceptació.
Dos intèrprets en escena, Blaï Mateu Trias, i Camille Decourtye, omplen l’escenari amb un desplegament profús de la seva corporalitat: la dansa, l’acrobàcia, la gestualitat, la veu, tot es posa al servei d’una narració imprecisa. Assistim a una lenta transformació, a un canvi (Mazút en rus i en grec vol dir “canvi”, però també “petroli”, d’aquí l’ambientació en una fàbrica i l’element negre que impregna les teles al principi i al final de l’obra). La mutació dels personatges inicials, reconeixibles, racionals, quadriculats, un home i una dona que treballen amb taules, cadires i papers, i que poc a poc van alliberant la seva animalitat. Es van embolicant, són engolits literalment pels papers, necessiten cada cop més espai vital, es desmunten, es despentinen, es mimetitzen l’un en l’altre, es confonen el seu gènere masculí i femení, es complementen també en una recerca per tot l’espai, una recerca de no se sap què, no saben cap a on, ni fins quan: “No sabem perquè però continuem, oi?” s’interpel·len l’un a l’altre, i alhora interpel·len a l’espectador atent.
Mazùt té moments de gran lirisme, com el dels dos protagonistes esgotats per la recerca respirant acompassadament, gairebé musicalment, o com el so de les gotes omplint l’escena; de monotonia i fatalisme en alguns passatges, ritme i color en d’altres. Per aquesta meravella de recurs escènic poc vist, Baró d’Evel Circk Cie ha comptat amb l’ajuda de l’enginyer de gotes Thomas Pachoud i del conseller de rítmica i música Marc Miralta. Grans aportacions per a un espectacle on la música, la il·luminació, l’aigua, els sons de les gotes i també els fets amb el propi cos, així com també els silencis, acompanyen el misteri i la poesia intimista de tota l’obra.
També té moments pertorbadors, com la gota d’aigua incessant que l’atribolada cantant acaba integrant en el seu repertori bucal fins a trobar-li la gràcia, almenys durant una estona, per acabar amb un esgarip desesperat i un udol, o la màscara de pintura blanca que empastifa el rostre d’ell, sense que ni tan sols se n’adoni, fins que l’altre, ella, li fa notar. Talment com a la vida mateixa: suportem càrregues imposades i mirem d’integrar-les abans que ens esclafin, vivim amb màscares que només els qui més ens estimen i coneixen ens poden ajudar a reconèixer.
El mot ‘Mazùt’ vol dir ‘canvi’ en rus i en grec.
Al llarg de els seus personatges es transformen, muten, evolucionen. Interactuen entre ells o fan solos dansats, ballats i cantats. La presència tranquil·la d’una gossa evoca la seva pròpia animalitat. I la figura mítica del cavall esdevé la metàfora de l’instint, de la força, de la bèstia que ens habita. Aconsegueixen amb una bellesa inusual i corprenedora una de les coses que es proposen: portar a l’espectador a endinsar-se i gaudir de l’«aquí i ara».
La companyia ha treballat aquesta peça en col·laboració amb artistes catalans, com la companyia Mal Pelo, grup creatiu format per Maria Muñoz i Pep Ramis, que han aportat la seva trajectòria en l’aproximació al moviment basat en el fons i no tant en la forma, i el seu enfocament surrealista de la dansa, amb l’animalitat com un dels seus interessos principals. I també francesos, com el dissenyador Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel. Gràcies a aquest darrer artista l’espectador ha tingut la possibilitat d’endur-se a la sortida un exemplar imprès al moment del cartell de l’obra. La cua era llarga i els somriures de complicitat i admiració a la sortida del teatre, molts.
Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias / Col·laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis (Mal Pelo) / Il·luminació: Adèle Grépinet / So: Fanny Thollot / Vestuari: Céline Sathal / Consell rítmica i musical: Marc Miralta / Enginer de gotes: Thomas Pachoud / Producció: Marie Bataillon, Marie Dubois
Al Mercat de les Flors, del 13 al 16 de desembre de 2012
—
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
L’acolliment familiar al programa “El Mirall” de Catalunya Ràdio
El passat dimecres al programa El mirall de Catalunya Ràdio van tractar el tema de l’acolliment familiar.
Hi van parlaran de l’acolliment familiar coneguts meus, entre ells, l’acollidor del germà de la meva nena acollida, i entre els testimonis també vaig sentir coneguts, i va ser citat en antena un dels meus comentaris a la seva pàgina de facebook! ;)
Aquí us deixo els textos de la seva pàgina a Facebook, els comentaris i reflexions que es van anar fent allà i també a twitter, i per descomptat l’enllaç a l’àudio del programa:
Parlarem de l’acolliment familiar. Persones que decideixen ajudar els menors oferint-los un entorn familiar fins que puguin tornar amb les seves famílies o puguin ser adoptats.
“Heu acollit un infant? Us ho heu plantejat però encara no ho heu fet? Coneixem prou l’acolliment familiar? És el mateix un acolliment que una adopció? L’adopció d’infants catalans passa, necessàriament, per l’acolliment? De tot plegat, “El mirall” en parla amb Núria Canal, directora de l’Institut Català d’Acolliment i Adopció de la Generalitat; amb Lluís Vallès, que té 2 adolescents en acolliment; amb Brauli Narvon, d’una família acollidora d’una nena de 4 anys; amb David Roman, educador d’un centre de menors que té acollit un adolescent amb necessitats educatives especials, i amb tots els qui ens vulgueu explicar el vostre cas.”
Anna M.M. A mi m’agradaria animar a la gent jove, jo tinc 29 anys i en fa mes de dos que tinc un nen maravellos acollit.
Es una vivença molt gratificant.
…i tuits que són transcripcions de la conversa mantinguda:
- Núria Canal “L’acolliment familiar és un acte desinteressat i altruïsta, pensat només per al benestar de l’infant”
- Núria Canal “L’acolliment familiar és una figura de protecció que implica temporalitat i vinculació amb la família biològica”
- Núria Canal “Hi ha diverses modalitats d’acolliment de durades molt diferents en funció de les necessitats i totes demanen un compromís”
- Lluís Vallès “Els dos nens que vam acollir van venir amb mancances afectives i sense dinàmiques familiars i van apostar per formar una llar”
- Lluís Vallès “mantenir relació amb la família biològica és una de les parts més dures i un focus d’inestabilitat, sol afectar molt als nens”
- Braulio Narvon “La nena que tenim en acollida té 4 anys i distingeix entre els seus pares “de panxa” i els que tenen cura d’ella”
- Núria Canal “una tasca importants de la família acollidora és acompanyar en la descoberta de la identitat, també de la família biològica”
- Núria Canal “Encara que dolgui, quan el nen diu adéu a la família d’acollida és que s’ha triomfat en l’objectiu”
- David Roman “Vam acollir un adolescent amb necessitats especials fa un any, ell està pletòric i ha avançat molt”
- David Roman: Un dels moments més bonics va ser quan, parlant per telèfon, li vam sentir dir “Sóc aquí, a casa meva”
