Mazùt de Baró d’Evel Cirk Cie, crítica teatral publicada a Núvol

Desembre 19, 2012 at 4:28 pm (crítica) (, , , , )

El 17.12.2012 em van publicar la meva tercera crítica teatral a Núvol, aquesta vegada d’un espectacle a mig camí entre el teatre i el circ d’una companyia francocatalana que m’agrada molt: Baró d’Evel Cirk Cie.

Aquí la teniu: Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara” i aquí la transcric:

En el deliciós espectacle Le sort du dedans la companyia Baró d’Evel Circk feia passar l’espectador dins la seva petita carpa circense a través d’uns tubs sonors, un espiral t’engolia dins el que seria una magnífica estona de circ, música, dansa entre humans, un cavall, i un contrabaix. Enguany Mazùt es presenta com una proposta més teatral. El ball d’un cavall a l’inici, el lent caminar d’una gossa al final. Instint i cor. Treballada simbiosi de circ, dansa, música i arts plàstiques que arrossega a l’espectador per les emocions, els sentits i la intuïció més que no pas per la raó.

Un espectacle que reflexiona sobre l’animalitat que rau en tot ésser humà i la seva acceptació.

Dos intèrprets en escena, Blaï Mateu Trias, i Camille Decourtye, omplen l’escenari amb un desplegament profús de la seva corporalitat: la dansa, l’acrobàcia, la gestualitat, la veu, tot es posa al servei d’una narració imprecisa. Assistim a una lenta transformació, a un canvi (Mazút en rus i en grec vol dir “canvi”, però també “petroli”, d’aquí l’ambientació en una fàbrica i l’element negre que impregna les teles al principi i al final de l’obra). La mutació dels personatges inicials, reconeixibles, racionals, quadriculats, un home i una dona que treballen amb taules, cadires i papers, i que poc a poc van alliberant la seva animalitat. Es van embolicant, són engolits literalment pels papers, necessiten cada cop més espai vital, es desmunten, es despentinen, es mimetitzen l’un en l’altre, es confonen el seu gènere masculí i femení, es complementen també en una recerca per tot l’espai, una recerca de no se sap què, no saben cap a on, ni fins quan: “No sabem perquè però continuem, oi?” s’interpel·len l’un a l’altre, i alhora interpel·len a l’espectador atent.

Mazùt té moments de gran lirisme, com el dels dos protagonistes esgotats per la recerca respirant acompassadament, gairebé musicalment, o com el so de les gotes omplint l’escena; de monotonia i fatalisme en alguns passatges, ritme i color en d’altres. Per aquesta meravella de recurs escènic poc vist, Baró d’Evel Circk Cie ha comptat amb l’ajuda de l’enginyer de gotes Thomas Pachoud i del conseller de rítmica i música Marc Miralta. Grans aportacions per a un espectacle on la música, la il·luminació, l’aigua, els sons de les gotes i també els fets amb el propi cos, així com també els silencis, acompanyen el misteri i la poesia intimista de tota l’obra.

També té moments pertorbadors, com la gota d’aigua incessant que l’atribolada cantant acaba integrant en el seu repertori bucal fins a trobar-li la gràcia, almenys durant una estona, per acabar amb un esgarip desesperat i un udol, o la màscara de pintura blanca que empastifa el rostre d’ell, sense que ni tan sols se n’adoni, fins que l’altre, ella, li fa notar. Talment com a la vida mateixa: suportem càrregues imposades i mirem d’integrar-les abans que ens esclafin, vivim amb màscares que només els qui més ens estimen i coneixen ens poden ajudar a reconèixer.

El mot ‘Mazùt’ vol dir ‘canvi’ en rus i en grec.

Al llarg de els seus personatges es transformen, muten, evolucionen. Interactuen entre ells o fan solos dansats, ballats i cantats. La presència tranquil·la d’una gossa evoca la seva pròpia animalitat. I la figura mítica del cavall esdevé la metàfora de l’instint, de la força, de la bèstia que ens habita. Aconsegueixen amb una bellesa inusual i corprenedora una de les coses que es proposen: portar a l’espectador a endinsar-se i gaudir de l’«aquí i ara».

La companyia ha treballat aquesta peça en col·laboració amb artistes catalans, com la companyia Mal Pelo, grup creatiu format per Maria Muñoz i Pep Ramis, que han aportat la seva trajectòria en l’aproximació al moviment basat en el fons i no tant en la forma, i el seu enfocament surrealista de la dansa, amb l’animalitat com un dels seus interessos principals. I també francesos, com el dissenyador Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel. Gràcies a aquest darrer artista l’espectador ha tingut la possibilitat d’endur-se a la sortida un exemplar imprès al moment del cartell de l’obra. La cua era llarga i els somriures de complicitat i admiració a la sortida del teatre, molts.

Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias / Col·laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis (Mal Pelo) / Il·luminació: Adèle Grépinet / So: Fanny Thollot / Vestuari: Céline Sathal / Consell rítmica i musical: Marc Miralta / Enginer de gotes: Thomas Pachoud / Producció: Marie Bataillon, Marie Dubois

Al Mercat de les Flors, del 13 al 16 de desembre de 2012

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: