Catalans tenim una història, crònica a Núvol

febrer 26, 2013 at 9:39 am (crítica) (, , , )

Catalans, tenim una història
Mariona Sanfeliu. TNC. / 26.02.2013

Publicat a Núvol

Mariona Sanfeliu ha pogut assistir a una prèvia d’Una història catalana de Jordi Casanovas, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran del TNC després d’un esforç de reescriptura per part de l’autor, que ja va presentar aquesta obra dins el projecte T-6.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

El bon grapat d’espectadors vam tenir el privilegi d’assistir a la funció prèvia a l’estrena de l’obra Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya vam gaudir de la cuina on s’està coent l’espectacle que s’estrenarà dijous que ve i que estarà en cartell, en principi, del 27 de febrer al 7 d’abril. Com a primera actuació amb presència de públic, i prèvia a l’assaig general que es farà dimarts, el director va avisar que podria haver-hi alguna parada per resoldre algun problema tècnic que hi pogués haver, tot agraint-nos també que féssim de “conillets d’índies”.

Pels aplaudiments i xiulets de felicitació finals crec que puc afirmar que la versió reescrita d’aquesta obra presentada a la Sala Tallers del mateix TNC en el marc del projecte T6 la temporada 2010/11 del director i dramaturg català Jordi Casanovas va agradar, i molt.

Una història catalana es podria haver titulat també “Catalans, tenim una història” o qui no recorda el seu passat no comprèn el seu present. La peça de Casanovas ens explica part de la nostra història entre els anys 1979 al 1995, i ho fa entrellaçant tres trames argumentals (una d’elles és completament nova respecte a la versió anterior, per tal de poder rescatar i contextualitzar un dels personatges) que s’entrellacen i es relacionen malgrat que inicialment la relació no és explícita i només les intuïcions ho poden fer sospitar. En un poblet aïllat del Pirineu rural les ànsies dels veïns per vendre els seus terrenys al millor postor topen amb la negativa d’una família que es nega a abandonar casa seva, i que per a protegir-se s’empara en la superstició dels vilatans i la seva por a la (suposada) bruixeria de les mestresses de la casa que les portarà a un aïllament de conseqüències insospitades i terribles; en un segon escenari la droga que circulava dels carrers de la Mina a les cases de la Barcelona rica, i el boom de la bombolla immobiliària en la Barcelona preolímpica, i en el tercer, aparentment deslligat, coneixem la història d’un català que per un motiu molt personal es refugia en la lluita de la Nicaragua revolucionària per a fugir dels seus propis fantasmes i de les seves covardies. En aquests tres escenaris es desplega davant l’espectador una tragèdia en tres temps, una tragicomèdia del nostre temps, impregnada d’un gran sentit de l’humor i d’una autocrítica sana i constructiva, que serveix per alleugir la intensitat emocional d’un text que va in crescendo però que ja començava fort en la primera escena en què la conversa entre els feréstecs veïns de la muntanya pirenenca ens situa en el punt de partida del conflicte.

Andrés Herrera i Pep Cruz a ‘Una història catalana’ de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

La dramatúrgia és, a parer meu, fascinant, per tal com atrapa l’espectador amb composicions que, tot i ser escenogràficament molt austeres, són denses i precises (magnífica la idea de la doble porta); les entrades i sortides dels personatges amb diferents caracteritzacions són complexes i incessants però estan molt ben travades de manera que en cap moment perds el fil; el treball actoral és màxim, perquè deu actors representen més d’una vintena de personatges, que han de parlar en diferents llengües, diferents accents (en català nord-occidental pirinenc, castellà dels suburbis, nicaragüenc) caracteritzacions, caràcters, excepte tres dels personatges que sí que es mantenen en el mateix paper al llarg de tota l’obra. Tots els intèrprets tenen un moment o altre de protagonisme i de lluïment, perquè tots els personatges tenen pes en la història, en les tres històries, tots els actors i les actrius es despleguen i es recreen en els personatges amb una intensitat i una entrega admirable. Destacaria potser per la seva jovenesa l’actriu Vicky Luengo en el paper de Laia de Farràs, i el veterà David Bagés pel desplegament d’accents i caracteritzacions tan dispars com és el vilatà pusil·lànime i el revolucionari sandinista.

Amb un punt de realisme màgic caldersià, les supersticions i allò sobrenatural es passegen per la narració (i fins aquí puc llegir), i sense arribar a demanar la implicació de l’espectador a la manera de les performances, els personatges de la història es dirigeixen al públic trencant a estones la separació entre la representació i l’espectador. Com a recurs dramàtic permet avançar en la història i presentar els personatges, si bé en el tercer acte es demana encara un plus més d’implicació, en convidar a part de la platea a entrar en l’escenari i apropar-se, integrar-se en el decorat (no tant com en l’anterior versió) per sentir i vivenciar l’intensíssima i vibrant culminació del relat en què les tres històries han anat convergint.

Una història catalana ens parla d’un temps i d’un país. D’un país, el nostre, i d’un temps en què semblava que hi havia molt camí per recórrer i molt per fer. Sobretot, calés. Semblava que progressar era senzill si anava acompanyat de diners. El país estava en venda. Les trucades i els favors, els pa de cada dia. L’eufòria de l’etapa pre-olímpica va obrir les portes al boom immobiliari i a l’auge de tota mena de personatges ambiciosos i sense escrúpols en tots els racons i en tota la societat, des del personatge de l’atracador i traficant d’heroïna Luis Calanda, que en el seu ascens dels suburbis als despatxos de la burgesia barcelonina com a propietari d’una agressiva immobiliària acaba per no respectar res ni ningú, als veïns supersticiosos i covards que no dubtarien en cremar la casa de les veïnes que no volen vendre la seva part de muntanya, però també per aquells que darrere de la defensa d’una revolució col·lectiva amaguen les seves misèries i les seves pròpies covardies.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

Una història catalana, en paraules del seu director, tracta de la identitat d’un poble (fantàstica feina de recolzament visual amb les imatges d’arxiu del vídeo projectat) i dels conflictes identitaris que viuen les persones en les fronteres (socials, territorials, emocionals); d’aquí li ve la (fantàstica) ambientació d’èpica westerniana (amb picades d’ullet constants al gènere, sobretot pel cop d’efecte del final de la segona part, impecable), que li escau a aquesta Catalunya terra d’oportunitats, territori per conquerir i -per comprar-, per defensar i per estimar, amb persones que com els herois dels westerns americans fugen de la seva realitat per amagar-se en una altra d’inventada (el món solipsista de les dones de Farràs), o de creada (“el Cala” passa a ser un Luis Calanda de corbata i americana). Jordi Casanovas s’endinsa en el fangar de la nostra història recent per a ajudar-nos a entendre qui som i d’on venim.

Una història catalana també parla, com tants grans obres, de l’amor. De l’Amor en majúscula, de mares a filles generació rere generació, de l’amor a la terra (“Vendre’s la muntanya? Mals catalans!”); de l’amor mai assolit, de l’amor que no es va saber donar. En aquest retaule pintoresc de personatges ferits cada escenari treu les seves urpes quan se sent assetjat, autodefensa en forma d’escopeta, de navalla, o de fusell, on lluiten per conservar el que se’ls vol prendre, per assolir el que anhelen o que se’ls ha negat, o per oblidar els fantasmes del passat i crear un futur millor.

Jordi Casanovas ha comptat amb Ferran Utzet com a ajudant de direcció, amb l’assessorament lingüístic pel català nord-occidental pirinenc i l’argot castellà de Noëlia Motlló i Ramon Sistac (OLLPP-UdL); l’escenografia la signen Sebastià Brosa i Elisenda Pérez; el vestuari és d’Albert Pascual; la il·luminació (gairebé un personatge més de l’obra) és de David Bofarul i el so de Damien Bazin i Roc Mateu. Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: