Teatre antitotalitari, crònica teatral a Núvol
Teatre antitotalitari
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013
Mariona Sanfeliu ha anat al teatrelliure i a la SalaFlyhard i reflexiona sobre el teatre antitotalitari
Publicat a Núvol
Recentment i en un mateix cap de setmana vaig tenir el privilegi de viure dues experiències teatrals de primer ordre, un plaer pels sentits i una fugida de la realitat (la quotidiana, la meva particular) per endinsar-me de ple, de la mà dels personatges, en una altra realitat paral·lela, però que també és la meva, la dels nostres dies. Es representava en dues obres de teatre en cartell a la ciutat de Barcelona: L’onada, idea i direcció de l’actor i director Marc Montserrat Drukkeramb text del dramaturg Ignacio García May, al Teatre Lliure de Gràcia, i la segona, El rei borni, del guionista i director Marc Crehuet, a la Sala FlyHard de Sants.
Eduard Farelo és Ron Jones a L’onada | Foto de Ros Ribas
Les vaig veure en dos dies consecutius, i ambdues em van deixar una grandíssima bona impressió, que va anar més enllà del gaudi estètic de la narració, de les interpretacions, l’escenografia o els recursos per a recrear atmosferes, per a transmetre idees, sensacions. Allò que em va fer gaudir amb intensitat les dues propostes va ser la seva connexió amb el moment present, i la seva apel·lació a la resposta de l’espectador.
Per a qui no n’hagi sentit a parlar, difícil a aquestes alçades, narren dues històries ben diferents, la primera basada en un fet real que va succeir els anys seixanta als Estats Units, i és fruit de cinc anys de treball i recerca documental, i que ha comptat amb l’assessorament de part dels protagonistes de la història; la segona, tot i que també es basa en un fet real, és una comèdia negra estripada sobre un tema d’actualitat.
La peça del Lliure tracta de l’experiment real que Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’història d’institut, feu amb els seus alumnes, per a intentar ensenyar-los com es va poder forjar la societat que va donar lloc, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme, amb els seus camps de concentració i extermini. Durant diverses setmanes va proposar-los seguir unes normes estrictes per poder formar part d’un moviment secret, “La 3a Onada”. El que havia de ser un exercici de classe, una mena de joc de rol, els permetria experimentar, sense saber-ho, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari, amb l’excusa del perfeccionament personal i col·lectiu a través de potenciar tres pilars: la disciplina, el valor de la comunitat i el valor de l’acció. (Si voleu saber més sobre com es pot induir a persones normals i corrents a entrar en l’anomenat “estat agèntic” d’obediència cega a “una” autoritat, la que sigui, no deixeu de veure l’impactant documental “La zona extrema”, la versió francesa de l’any 2010 de l’esgarrifós experiment de Stanley Milgram del anys 60 en relació a l’obediència a l’autoritat). L’abast i conseqüències de l’experiment van desbordar el mateix professor.
La peça de la FlyHard, al seu torn, parteix de la hipòtesi següent: què passaria si sopessin junts en el clàssic sopar de parelles, casualment i sense saber-ho, un mosso d’esquadra antidisturbis i el darrer manifestant a qui ha buidat un ull. Com reaccionarien cadascun d’ells en el moment d’adonar-se’n i com afectaria les seves vides aquesta trobada casual. L’obra tracta a través de l’humor, l’exageració i la metàfora, temes de molta actualitat, com són el discurs dels nostres polítics sobre la crisi i la seva gestió, l’ús de la violència per part del govern a l’hora de reprimir les protestes contra aquesta suposada crisi que els qui protesten veuen com una estafa, i més concretament les conseqüències de l’ús de les pilotes de goma en la dissolució de manifestacions. És sabut que hi ha un bon regitzell de persones que han patit lesions per impactes de goma, i el tema va agafar molt de ressò mediàtic amb el cas d’Ester Quintana; el text però havia estat escrit temps abans, inspirant-se en el cas d’un noi italià a qui li havia passat el mateix l’any 2010.
El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard
A El rei borni ets el convidat de pedra del sopar amb què comença l’obra, mentre que en la proposta de L’Onada l’espectador composa la tradicional quarta paret de l’aula on transcorre l’acció. La naturalesa de la FlyHard, de dimensions minúscules, et fa viure les escenes gairebé en primera persona; és una una sala deliciosament petita que fa encara més intenses unes interpretacions molt naturalistes, on els personatges femenins són més arquetípics (la pijo-progre de la Ruth Llopis i la “garrula” de la Betsy Túrnez), però destil·len veritat, estan despullades d’artificis; els actors poden permetre’s el luxe de gairebé xiuxiuejar el text, o com fa Miki Esparbé en un moment, concentrar tota la intensitat de la recreació de les emocions del personatge en les llàgrimes del seu únic ull. Les dimensions de la sala i la disposició clàssica dels espectadors generen en canvi al Lliure un relat més cinematogràfic dels fets, i les interpretacions han de ser més grans, més exagerades, per bé que la companyia de joves actors donen al conjunt dels personatges dels estudiants una innocència i una espontaneïtat molt aconseguides.
Ambientades en moments històrics molt allunyats, els anys setanta la primera, amb referències als fets esdevinguts durant la segona guerra mundial, i en el nostre temps la segona, les dues obres conviden els espectadors a presenciar la violència, no tant en la seva execució sinó en la seva formulació teòrica i en la seva justificació.
En el cas de L’Onada, els valors de la disciplina, la comunitat i l’acció són pervertits per a justificar la violència contra la llibertat, exercida sota el paradigma de l’autoritat, per tal d’aconseguir conduir les persones, els alumnes de l’experiment, per les vies de la uniformitat i la fe cega en el líder. La innocència dels joves que viuen un moment històric convuls, sumat al carisma del professor, és el caldo de cultiu per l’acceptació acrítica del seu discurs totalitari.
En el cas de El rei borni tractem amb l’anomenada “violència legal”, aquella que és exercida pels agents de l’ordre públic contra els manifestants, la dels “gestors de masses” diu el text amb àcida ironia. També veiem la violència del discurs de la por: “Nosaltres tenim les armes, nosaltres manem i les coses es queden com estan”, li retreu el personatge del manifestant ferit al mosso. Però també és la violència del rentat de cervell a què han de ser sotmesos aquests per executar aquestes ordres fins al punt de relativitzar el mal causat com a “dany col·lateral” o justificar-lo com si pel fet de ser-hi el manifestant s’ho busqués. I també es violenta el polític cada cop més en sentir-se dir una vegada i una altra el mateix discurs après sobre la crisi, repetint en loop les paraules “austeritat”, “mesures”, “ens hi veiem obligats”, a qui cada vegada li costa més verbalitzar amb coherència unes raons suposadament científiques i argumentades sobre la situació de crisi que vivim.
El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard | Foto R. Blanch
Tanmateix, el text de Crehuet no és reduccionista ni maniqueu: el mosso acceptarà canviar la seva forma de veure el món per amor, i ni el manifestant ni la seva parella són herois (ell viu dels diners paterns i ella es revela força esnob tot i parapetar-se en un discurs d’esquerres) i tenen les seves incoherències i clarobscurs. És l’espectador qui s’haurà de fer més preguntes sobre els personatges, ja que aquests no queden tancats en una sola definició.
El teatre contemporani de Montserrat i Crehuet posa la lupa sobre aquestes violències institucionalitzades, com podria haver-lo posat sobre moltes de les altres violències que ens envolten: la violència exercida contra les dones en cada comentari sexista o broma suposadament galant sobre l’aparença física d’una companya a l’oficina; la violència dels falsíssims models publicitaris de famílies tipus, d’enaltiment de la joventut com a ideal i del cànon de bellesa imperant; la violència contra el diferent (amb el ciberassetjament a les escoles); la violència contra la pobresa, la violència contra el dèbil, i la violència que suposa el silenciament de totes aquestes violències.
No desvelarem com va acabar l’experiment de Ron Jones, per qui pugui anar-la a veure o vulgui buscar-ne la versió cinematogràfica, ni l’evolució que fan els personatges del manifestant i el mosso d’esquadra ni què succeeix al final, perquè és la gràcia de la proposta d’El rei borni, (que esperem i desitgem que segueixi rodant per altres sales de major aforament). Però sí que en destacaria que en els dos casos l’he trobat un teatre necessari, intel·ligent, madur, que desperta l’espectador de la letargia de la nostra més o menys confortable (tot i que no per a tothom igual) quotidianitat, i que ens passa el testimoni per tal que assumim la nostra part de responsabilitat en els drames que acabem de presenciar. Montserrat ens fa un recordatori de fets del passat que poden il·luminar el nostre present (no oblidar els fets de la història per a no repetir els mateixos errors); Crehuet ens presenta un retrat del nostre present perquè puguem decidir com volem que sigui el nostre futur.
L’Onada acabava amb la pregunta “I ara, què…?”, del professor, encarnat per un gran i contundent Farelo, que perfectament es podia interpretar com una pregunta de l’autor al públic: “I ara què fareu amb això que heu vist?”, mentre que a El rei borni el personatge del mosso d’esquadra, colossalment interpretat per Alain Hernández, ens preguntava als espectadors si nosaltres teníem les respostes, perquè fins aleshores vivia sense fer-se-les, però ara les té dins del cap i ja no se’n van.
Ningú va dir que fos fàcil el discerniment crític sobre el que passa al nostre voltant. Com al mite de la caverna de Plató la veritat ens pot enullernar, i podem arribar a pensar que érem més feliços creient que les ombres que vèiem dins la cova eren “la” realitat. I és que les dues obres ens alerten dels perills de deixar que algú altre ens digui quina és la veritat sobre la realitat. Busquem-la, doncs, per nosaltres mateixos. Fem-nos preguntes, i busquem les respostes.
19.04.2013
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]
L’edició, unplugged, o la fe dels petits editors, a Núvol
L’edició, unplugged
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013
Publicat a Núvol
La Llibreria Documenta ha organitzat una trobada amb editors independents sota el lema ‘Nosaltres som els altres’, que ha reunit 21 segells indies de Barcelona. El llibreter Josep Cots ha fet de mestre de cerimònies. I Mariona Sanfeliu hi ha estat i ens ho explica.
‘Nosaltres som els altres’ a la LLibreria Documenta
Música clàssica per a amenitzar l’arribada de la gent, tràfec de cadires, moviment de cables pel micròfon i l’altaveu, El Llibreter amatent i diligent amunt i avall de la botiga arraconant enormes i pesades taules de llibres per a fer lloc al públic assistent. Ha pagat la pena l’esforç perquè la tertúlia pre-Sant Jordi “Nosaltres som els altres” que ha reunit 21 editors independents ha aplegat una bona munió de gent encuriosida i interessada per la proposta. El gran poder de convocatòria del llibreter Josep Cots ha deixat a bona part dels assistents a peu dret a l’entrada o traient el nas entre els prestatges i les llibreries, perquè la idea de dedicar el Sant Jordi d’enguany a l’editor artesanal, al petit, al microeditor, amb una llarga tradició a Catalunya i recentment renovada amb noves fornades de joves editors és, en els temps que vivim, agosarada i molt lloable.
La falta de cobertura d’internet al bell mig de la botiga convidava als tuitaires compulsius a deixar-se estar de piulades i etiquetes per cobrir via Twitter l’acte d’aquest vespre, i fer-lo així analògic i verbal, desenxufat, unplugged.
Els editors convocats al “Nosaltres som els altres”, i que seran destacats en la parada de Sant Jordi de la llibreria Documenta d’enguany eren els següents, segons la classificació personal de Cots: Dalmau i Club Editor (clàssics de llarga trajectòria), LaBreu i Blackie Books (moderns), Males Herbes i Periscopi (acabats de néixer), Adesiara i Ela Geminada (erudits), Alrevés i Raig Verd (més lleugers), Sajalín i Alpha Decay (de narrativa arriscada i d’experiència) o amb contingut sociopolític, con Dau edicions o Virus, a més d’Alfabia, Asteroide, Minúscula, Arola, 1984, Días Contados i Cómplices. Tots ells representen en paraules de Josep Cots: “artesania, tradició i noves generacions unides per l’amor a l’edició, a la creació literària i a les humanitats.”
Diria que a molts l’estona se’ns ha fet curta, i probablement més d’un s’ha quedat amb ganes d’aprofundir en el coneixement d’algunes de les editorials, que per començar no han fet ni una roda de presentació (“Tots ens coneixem, oi?” celebrava distès el llibreter, en presentar l’acte). Donat que eren molts els representants de les vint-i-una editorials, la forma d’estructurar la trobada ha estat si més no enginyosa: consistia en llegir a l’atzar les respostes escrites en paperets que cada un dels editors i editores li havia donat a quatre preguntes formulades prèviament. Eren les següents: “Quin llibre t’agradaria haver editat i no has pogut mai (o fins ara)?”; “Quin és el teu fracàs més injust o estrepitós?”; “Quins són els malsons de l’editor?” i la divertida i darrera pregunta “Què es pot ser després de ser editor?”.
Sense gaire ordre ni guió, sinó fluint moguda per l’atzar dels paperets, la conversa ha anat divagant entre les reflexions personals més o menys autobiogràfiques dels editors (parlaven de l’“autoexplotació” laboral a que se sotmet l’editor artesanal), la troballa de punts comuns en l’ofici (com la por a les devolucions de llibres, el risc com a constant en les seves decisions…), les anècdotes simpàtiques sobre aquest o aquell llibre en concret, i una valoració més global i generalista de l’estat de la qüestió: “el” sector editorial…, “els” lectors…, “la” visibilitat…, l’alt volum de publicació vs el baix índex de lectors a casa nostra i en comparació amb altres països, la baixada de les vendes, la incursió de lo digital o l’amor compartit per tots ells a la lletra impresa…, entre d’altres temes.
Josep Cots, llibreter de La Documenta
S’ha donat durant la trobada el divertit i entranyable moment de la gibrelleta platejada amb avellanes passant de mà en mà entre el públic i el mateix cercle d’editors, talment com si en un ritual sagrat compartíssim l’aliment simbòlic d’un coneixement secret. Els riures còmplices, l’hospitalitat del llibreter impulsor de la trobada, i el to, gens victimista ni afectat dels editors, han subratllat com a valor la passió que senten per la seva feina així com l’amor per la literatura per damunt de tota altra consideració.
Una de les editores ha recordat que el seu ideal, probablement compartit per molts dels presents, és que un llibre et “toqui”, et saccegi, et remogui. Un altre dels editors s’ha comparat amb un anestesista, que col·labora perquè el cirurgià (l’autor del text) entri dins de les entranyes del pacient (el lector), i el modifiqui, l’arregli, el curi sense que gairebé se n’adoni en sortir de l’anestèsia del que l’ha modificat per dins.
I la metàfora més bonica de la nit, la de l’editor(a) que després només pot ser jardiner(a), perquè haurà aprés a plantar, a esperar, a veure créixer allò sembrat acceptant els seus ritmes i cicles propis, sovint incomprensibles, s’haurà avesat a les seves servituds, i a veure néixer plantes adventícies però també flors efímeres, meravelloses i úniques en la seva particularitat, però eternes en la seva repetició.
En Cots ha tancat l’acte: “Ens hem vist, ens hem conegut, ens hem tractat. Us heu fet visibles, doneu la cara. Nosaltres us ajudarem lluitant tot el que podrem”. I han seguit els beures, la música i les converses dins i fora de Documenta. Com ha dit un dels assistents: hem fet bullir l’olla pel Sant Jordi que, un any més, ja tenim aquí.
19.04.2013
—
A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:
10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
