El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia, crítica de teatre a Núvol

Desembre 18, 2013 at 10:13 pm (crítica) (, , , )

El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia

 / 13.12.2013

L’adaptació del “Romeu i Julieta” de Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de l’aclamada companyia anglesa Propeller, que es pot veure fins al 12 de gener al Teatre Akadèmia, comença amb una picada d’ullet a les estàtues de les Rambles, i que ho és de fet al teatre en general: el personatge que l’introdueix ens demana que li posem unes monedes per a començar a actuar, i l’estatua que prendrà vida és la dels infeliços amants de Verona. Teatre dins del teatre.

L’escena del ball de disfresses [Fotografia de Joan Vico]

Com deia el director en una entrevista recent, i es recull en el programa de mà, ell n’ha volgut treure la pols acumulada amb els anys, és a dir, les múltiples capes de sentit en referència al tema arxiconegut de l’amor de Romeu i Julieta, per a buscar-ne de més profundes: la idea de la construcció de la identitat a través de l’altre. I de com aquesta identificació o dependència pot esdevenir obsessiva, de forma que en el moment que una de les dues persones desapareix, compromet seriosament la identitat de l’altra, fins al punt de portar al conegut desenllaç del doble suïcidi.

No he tingut la sort de veure els Propeller en acció, però pel que he llegit aquesta proposta barcelonina té el toc de frescor i gosadia marca de la casa. La companyia anglesa recrea les peces de Shakespeare només amb homes a escena, també pels papers femenins, no tant pel fet que és com es feia en l’Anglaterra del seu temps, sinó per proposar a l’espectador un esforç d’imaginació i animar-lo a capbussar-se en el joc teatral. Un joc al qual se li permet la llicència d’acceptar bastons de fusta com a espases i mocadors vermells com a sang. Personalment vaig trobar fantàstica la barreja de vestits de nit de tall contemporani amb faldilles i jupes més evocadors de l’època victoriana, així com les màscares del ball de disfresses combinades amb bambes i texans moderns per a accentuar determinades personalitats. Aquesta reeixida tasca de vestuari la signa Ricart Prat i Coll. Concisa però suficient, la mesurada banda sonora a càrrec dels mateixos actors, és un altre dels trets característics d’aquesta adaptació excepcional.

També és marca “propelleriana” la llibertat que el director ha donat als actors per a fer algunes aportacions a l’adaptació, com són algunes paraules gruixudes actualitzades per a provocar l’efecte desitjat en l’espectador (un “hòstia” pel mig del text ens resulta xocant però ens distancia menys que si hagués bramat l’original “carall” de l’acurada traducció de Desclot) sense estalviar-nos, però, els “a fe que” i “ai las”  que fan que siguem conscients que estem veient tot un Shakespeare. Fantàstica també la cançó basca Nerea Izango Zen com a trist i tendre eco de la tragèdia de l’amor dependent que acabem de presenciar, aportació gairebé casual d’un dels membres de la companyia sorgida al llarg dels assajos amb el director.

El repartiment al complet s’hi deixa la pell, però en destaco la feina d’Òscar Bosch com a Fra Llorenç/Abraham (que ja havíem vist solvent en molts Parking Shakespeare),  la divertidíssima Dida d’Helena Font, el versàtil Xisco Segura com a Príncep/Cor/Pere i la força interpretativa, els matisos i la triple energia desplegada per Toni Mas com a Mercutio/Gregori/Paris.

Romeu amb Benvolio o Mercutio [Fotografia de Joan Vico]

Efectivament, com va veure Bruce-Lockhart en la seva estada al Teatre Akadèmia fa dos anys, la seva balconada és ideal per a fer un “Romeu i Julieta”. L’equip de la Mercè Manguerra, directora artística de la sala va tenir  l’encert de posar-se d’acord amb el director per  dur l’obra al seu espai, perquè encaixa a la perfecció amb el seu projecte: ser un “Centre de producció i exhibició d’espectacles teatrals concebuts amb coherència, risc i tempo artesanal, on el públic pugui trobar creacions que proposen temes universals”. Perquè al capdavall, què hi ha més universal que el conflicte: els que genera la construcció de la pròpia identitat, els que genera l’amor dependent, i els conflictes que travessen generacions perpetuant-se fins que una ànima valenta es decideixi a trencar la cadena.

“Romeu i Julieta”. Teatre Akadèmia. Fins el 12 de gener.

Cia. Teatre Akadèmia: Òscar Bosch – Fra Llorenç/Abraham, Emilià Carilla – Capulet/Apotecari, Helena Font – Dida, Sílvia Forns – Julieta, Toni Mas – Mercutio/Gregori/Paris, Andrea Montero – Senyora Capulet, Guillem Motos – Romeu, Lluís Olivé – Montagut/Fra Joan, Xesco Pintó – Benvolio, Jordi Robles – Tibalt/Baltasar, Xisco Segura – Príncep/Cor/Pere. Autor: William Shakespeare. Direcció: Dugald Bruce-Lockhart. Traducció: Miquel Desclot. Escenografia i vestuari : Ricart Prat i Coll. Disseny d’il·luminació: Tito Rueda. Cap de producció: Jordi Robles. Producció executiva: Gabriella Dilorenzo. Cap de comunicació: Mireia Mora. Cap tècnic: Pol Queralt. Cap de sala:Enrique Vallejo.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: