Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari. Crítica de teatre

Juny 9, 2015 at 12:21 am (crítica, inventaris) (, , , )

Article publicat a Núvol el 08.06.2015

Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse Bonet.No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa, en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la. Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.

Alejandra Jiménez Cascón a “Blanca desvelada”

És veritat que un bon decorat, una escenografia potent, postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral, però també en el cinema i la televisió.

He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.

image

El treball del cos i el moviment en aquesta obra és admirable

I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques, broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells, a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura, de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió, una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura bellugadissa.

I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era, com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat. Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor, amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la reconciliació.

image

Alejandra Jiménez Cascón fa un gran treball interpretatiu

Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes. La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista completa.

Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria revelar-la.

image

I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca, que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals. Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també podria ser per la veritat finalment revelada.

Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.

Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.

Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón; Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros; Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat; Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini; Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

Pallasses sense fronteres al Circ Cric

Juny 5, 2015 at 1:44 am (inventaris) (, , , , )

Article publicat a Núvol el 05.06.2015

Enmarcat dins del Festival Circ Cric que ofereix des de l’abril fins al juliol circ, música i teatre, el Circ Circ i l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera, van organitzar enguany la segona edició del Festival Internacional de Pallasses, amb espectacles tant a dins del recinte del circ, com en diferents espais del poble.

Cia. Decopivolta Teatre al Festival Internacional de Pallasses - © Fotografia: FIP

Cia. Decopivolta Teatre al Festival Internacional de Pallasses – © Fotografia: FIP

Els passats dies 29, 30 i 31 de maig va tenir lloc la Segona edició del Festival Internacional de Pallasses, donant continuïtat a l’esperit del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, creat per Pepa Plana i Tortell Poltrona l’any 2007, i a la primera edició del festival de l’any 2014 organitzat aleshores conjuntament amb Almazen i el seu cicle Very Important Women. Amb una xarxa de festivals similars a Barcelona, Viena, Hèlsinki, Rio de Janeiro, Brasília, i Recife, aquest tipus de certamen es va consolidant com una oferta diferenciada de les propostes generalistes de circ, per tal de donar visibilitat al que ja s’anomena com “la comicitat amb mirada femenina”.

En un enclavament màgic enmig del Parc Natural del Montseny, pol d’atracció d’una inexplicable força tel·lúrica per la gran quantitat de persones, entitats i grups dedicats a les arts escèniques que es troben per la zona, les carpes del Circ Cric i els seu multiespai ofereixen un punt de trobada ideal pels amants del circ, especialment pensat per al públic familiar però no només per a aquest. El cartell dels tres dies de festival venia ben farcit: una exposició d’il·lustracions, teatre còmic, cabaret clown, animació, espectacles músico-teatrals, teatre d’ombres, circ, i pallasses, moltes pallasses amb els seus números, o presentant-ne fragments. Pels assistents que ho desitgessin es va dur a terme també un curs intensiu sobre la pallassa i el públic a càrrec de Caroline Obin.

A la plaça del poble

A la plaça de Sant Esteve Merche Ochoa (Premio Nacional de Circo 2014 del Ministeri de Cultura), ens va presentar juntament amb Núria Valerio el seu espectacle “La Cloti va al Circ”. Una història especialment pensada per als més petits en què una pallassa busca feina en un circ, i repassen així amb molta tendresa les diferents professions que hi tenen cabuda: l’acròbata, la maga, l’equilibrista, amb tota la determinació i motivació d’una aprenent digníssima que va ser molt aplaudida per tots els assistents.

Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” © Mariona Sanfeliu

Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” – Fotografia: Mariona Sanfeliu

Els exteriors de les carpes

Ja als exteriors de les carpes del Circ Cric, la Cia. Capicua va anar teixint la història d’Entredos, Premi del públic al Millor Espectacle de Teatre a la Fira Internacional de Teatre i Dansa d’Osca 2013. Amb una escenografia de factura pròpia on treuen tot el suc poètic d’un element aparentment tan poc del món del circ com és la corbata, amb un armari volador amb mil portes que feia les delícies de petits i grans, un llit empassa-persones i un sofà acordiònic amb mil possibilitats, els artistes van explicar una història sobre els encontres i desencontres de l’amor a dos (o a tres!) i de la relació entre allò que vivim en somnis i la realitat, tot plegat amb el deliciós vocabulari del llenguatge del circ (trapezi, cordes, equilibrisme), el teatre gestual, la dansa, i la manipulació d’objectes.

Cia. Capicua – © Fotografia: Jose Moya

Gran treball del gest en tots els seus components, a destacar l’expressivitat d’Oscar Valsecchi, a qui recentment vam poder gaudir com a actor i ajudant de direcció i moviment a L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Lluís Homar, que va triomfar la passada primavera al TNC; així com la bellíssima coordinació al trapezi de les germanesYolanda i Rebeca Gutiérrez, i un gran treball de l’acròbata Sira Bover. Un espectacle molt recomanable.

En carpa i en sala

Dins de les carpes van tenir lloc un caleidoscopi de pallasses on vam poder veure un tastet de la feina de pallasses de tot el món: tota la tendresa del riure més infantil del personatge de l’argentina afincada a Brasil Lily Curcio, amb la seva concertina; des de França Caroline Obin com a Proserpine desconcertava a grans i petits amb les seves armes de cowboy, camisa de dormir de iaia i sabates d’indi sioux; l’anglesa Rachel Ponsonby i la seva dona orquestra vestida com una institutriu va brillar sobre l’escenari; des de Burgos Las Pituister ens recordaven amb el seu humor blanc que “l’únic fi de l’existència és transformar-se per a perfeccionar-se” com deia la papallona del seu conte; i des de casa nostra el jocs de màgia de la pallassa Xicana (Anna Montserrat) van interactuar amb atrevides ajudants d’entre el públic infantil assistent.

La companyia valenciana Decopivolta Teatre (Mar Marcos i Laia Sales) va destacar especialment amb el seu fragment de l’espectacle “Doble cita”, on unes autoanomenades “professionals de la espera” no van deixar de jugar amb les paraules i de fer picades d’ullet als grans i amb una molt expressiva gestualitat i comicitat a l’abast també dels més petits.

Pepa Plana en un moment del muntatge “Giulietta” © Fotografia: Pepa Plana

I el colofó del festival el va posar Pepa Plana, Premi Nacional de Cultura 2014, amb el seu espectacle “Giulietta”, i la seva esbojarrada versió de Romeu i Julieta, de final inesperat. Grandíssimes dosis de complicitat amb la platea, i mostres de l’humor intel·ligentíssim de la seva pallassa. Molts jocs de paraules, molts gags i un domini sobrat dels elements del clown, com són la repetició, l’equivocació, la innocència, la broma, i sobretot… la rebel·lia.

Enllaç permanent Feu un comentari

%d bloggers like this: