Inventariant

Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari. Crítica de teatre

Juny 9, 2015 at 12:21 am (crítica, inventaris) (art, crítica, núvol, teatre)

Article publicat a Núvol el 08.06.2015

Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse Bonet.No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa, en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la. Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.

Alejandra Jiménez Cascón a “Blanca desvelada”

És veritat que un bon decorat, una escenografia potent, postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral, però també en el cinema i la televisió.

He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.

El treball del cos i el moviment en aquesta obra és admirable

I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques, broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells, a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura, de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió, una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura bellugadissa.

I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era, com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat. Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor, amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la reconciliació.

Alejandra Jiménez Cascón fa un gran treball interpretatiu

Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes. La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista completa.

Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria revelar-la.

I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca, que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals. Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també podria ser per la veritat finalment revelada.

Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.

Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.

Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón; Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros; Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat; Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini; Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok

Enllaç permanent Feu un comentari