Què són avui en dia els Lladres de Temps?

Octubre 20, 2016 at 10:06 pm (crítica, inventaris) (, , , )

Publicat el 19.10.2015

Aquest diumenge la Companyia de Teatre Anna Roca porta Momo, de Michael Ende a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles. La Mariona Sanfeliu ens explica per què no ens ho podem perdre. 

foto-simon

Momo de la cia Anna Roca

Per a tots aquells que estigueu familiaritzats amb l’obra de l’escriptor alemany sabreu que dins de l’obra Momo o l’estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes hi ha molts contes, moltes històries, molts personatges. I pels que no, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer aquesta història meravellosa sobre el temps i l’ús que en fem.

La gran riquesa d’aquesta obra de crítica social és que sap fer arribar un conjunt de valors (l’escolta, el no judici, les relacions humanes, la solidaritat, el joc lliure, la imaginació…) i permet reflexionar sobre els perills d’una societat consumista i l’imperatiu de la productivitat i com això afecta a les relacions personals. Això, diu Anna Roca, és una de les coses que més la van animar a portar la història de Momo al teatre. Volia fer reflexionar, especialment als nens, sobre el fet que encara avui en dia correm el perill de ser abduïts pels “homes grisos” i que ens robin el temps, un toc d’alerta que, malauradament, no ha perdut actualitat.

Explicava la directora que d’una banda, la de Momo era una història que sempre havia volgut portar al teatre, i que d’una altra banda, tenia clar que volia fer una obra amb una escenografia característica, molt particular. Un dia les dues idees van confluir de forma natural: “Jo tenia molt clar que volia un jardí botànic abandonat, tenia molt clar que volia el públic a dins, que estigués respirant el que nosaltres respiràvem, i a partir d’aquí va néixer Momo”. La idea del jardí botànic circular li va recordar les velles ruïnes de l’amfiteatre abandonat de la novel·la, i va enllaçar amb la idea de tres actors presentant alguns dels personatges i de les històries del llibre, especialment la part de Momo i els homes grisos. I el propi escenari acompanya en tota la idea de fons de l’obra: el temps sembla aturat en aquest jardí botànic abandonat, les plantes enfiladisses comencen a senyorejar l’espai, se senten refilets d’ocells, i s’oloren fragàncies de naturalesa…

Com és marca de la casa, en aquest espectacle d’Anna Roca hi tenen el mateix protagonisme la paraula, la narració, la música i la manipulació d’objectes. Hi ha teatre d’ombres, hi ha personatges que són presentats amb els meravellosos titelles de materials reciclats de la Judith Torres, i hi ha música en directe.

Els tres actors es desdoblen en múltiples personatges, apareixent i desapareixent pels arcs de la glorieta com jugant a fet i amagar amb el públic. Amb un ritme àgil i vibrant, les evolucions i els canvis de veu dels actors Anna Roca, Jordi Gilabert i Marta Rius (que també canta i toca l’acordió), tenen al públic infantil enganxat a les banquetes, barrejant diferents llenguatges teatrals per a explicar un conte de contes, una història universal.

Expressament retallada, sense entrar en la part més onírica o metafòrica de la tortuga Cassiopea, el Mestre Hora i les flors horàries, Momo (1973) és un llibre posterior -però a vista d’ocell aproximadament coetani- amb les grans obres del s. XX Un mundo feliz (Huxley, 1932), 1984 (George Orwell, 1949) o Fahrenheit 451 (Ray Bradbury, 1953); totes elles són crítiques a un model de societat a on semblava que la humanitat s’estava dirigint; des de la distopia o des de la ciència ficció expressaven les pors, o podríem dir que alertaven, dels perills de la tecnificació, el control de l’individu o la uniformització del pensament.

Que avui en dia el concepte “lladres de temps” estigui associat en les primeres pàgines d’una cerca a Google amb totes aquelles activitats o hàbits que afecten a la productivitat, demostra que la història de Momo té una vigència indiscutible. Potser hauríem de començar a pensar qui són els homes grisos del nostre temps i si no serà que ens els hem ficat a les butxaques, a casa, al llit. Aquesta sèrie de fotografies ens pot donar una pista…

* Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

* La companyia aporta un dossier pedagògic completíssim per a treballar a les escoles abans i després de l’espectacle.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: