Crítica a Núvol “La línia blanca”

Octubre 3, 2019 at 11:36 am (crítica) (, )

Jumon Erra i Roger Julià han aconseguit la proesa de fer arribar lleugera i molt àgil la densa reflexió de la novel·la Assaig sobre la lucidesa del Premi Nobel José Saramago en la seva adaptació al teatre, amb la Cia La Danesa. Un dels grans èxits de públic del Grec 2018 torna a la ciutat al Teatre Akadèmia.

Fa quatre anys, a la capital d’un país, una plaga de ceguesa va fer aflorar el millor i el pitjor de ciutadans i governants. Només una dona ho va veure tot. Ara, quatre anys després, els ciutadans són cridats a les urnes i, de manera aparentment espontània, voten massivament en blanc. Aquest és el punt de partida d’una novel·la escrita l’any 2004, però la vigència dels temes que tracta és absoluta, i els cinc actors (Marc PujolXavier CasanElena FortunyXavier Torra i Júlia Santacana) estan esplèndids en un espai escènic tan senzill com potent: una sola línia blanca pintada a terra, que delimita l’escenari. Un espai que ells transformaran subtilment en dos, en directe, durant l’obra, creant un dins i un fora, un amunt i un avall, una mena de petit passadís que serà l’hàbitat d’uns personatges en contrast amb els altres, que només es mouran en l’espai central.

Amb aquest no-lloc i molts llocs alhora en constant transformació, juntament amb una il·luminació magnífica de Sylvia Kuchinow i escenografia i vestuari encertat de Clàudia Vilà, l’obra ens ofereix una reflexió sobre la força de la gent organitzada, la corrupció del poder, la responsabilitat pròpia i la col·lectiva, la lucidesa dels “escollits” i les possibles conseqüències del seu rol, triat o assignat, amb una interessant capa de lectura mística o espiritual sobrevolant algunes escenes.

La llum és gairebé un personatge més, molt adequat pel fet de tenir la mateixa arrel etimològica de la paraula que dona títol a l’assaig, i ajuda a dibuixar escenes magnífiques com la dels lots per a exemplificar una acció organitzada (o espontània?) de dissidència; una escenografia mínima d’objectes senzills com una cadira o un telèfon ajuden a recrear alguns espais, i les petites coreografies que salpebren la peça no desentonen gens sinó que ajuden a fer avançar l’acció.

Com deia un dels espectadors en el col·loqui final amb la companyia, al qual vaig tenir la sort d’assistir un cop acabada l’obra, una de les claus es troba en el qüestionament dels límits de l’actual democràcia participativa. Però es va convenir que s’hi troben també ecos de l’actualitat política i social dels darrers anys, tant del nostre petit país, com de la resta del territori, de revoltes ciutadanes en altres continents, de conspiracions i clavegueres del poder, de condemnes que volen ser exemplaritzant, de murs, o d’execucions sumàries.

Calfreds, i reflexions, és el que l’obra produeix. Esplèndida adaptació, doncs, de Jumon Erra (dramaturg) i Roger Julià (dramatúrgia i direcció), d’un llibre no tan conegut com Assaig sobre la ceguesa però igual de contundent i profund, pensat com una certa continuïtat del primer. Com comentava durant el col·loqui també l’actriu Elena Fortuny, cofundadora de la companyia (juntament amb Ota Vallès i Jumon Erra), aquesta adaptació porta coent-se força anys, des del 2016, i sense saber-ho quan la van triar, recull i fa reviure molts moments recents, moltes situacions de les quals tenim en el record imatges, espais, protagonistes, tant a casa nostra com al món. Que bo seria que hi anessin els estudiants d’institut i universitaris en massa. I ho treballessin i pensessin i debatessin a les aules.

L’aposta d’aquesta companyia pel teatre postdramàtic, o teatre narratiu, es veu perfectament representada en aquesta obra pel seu rerefons polític, perquè porta a la reflexió de temes que interpel·laran l’espectador crític. Fer reflexionar pot ser incòmode, però cal posar llum a les ombres. En què ens interpel·la la línia blanca? On ens situem? Què identifiquem que ens pugui servir per a reflexionar sobre el nostre present? Sobre les nostres accions? Què decidim mirar i què decidim fer com si no ho haguéssim vist? Quin és el nostre paper en el món que ens ha tocat viure? Estem disposats a mirar? I un cop hem vist… què en fem del que hem vist?

La de Saramago és una obra necessària, i la relectura que n’ha fet la Cia La Danesa d’aquesta novel·la és àgil, intel·ligent i madura. La podreu veure fins al 13 d’octubre al Teatre Akadèmia.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: