A Porto l’any 2007 un noi gallec amb qui només havia intercanviat quatre paraules i algunes mirades en un festival de dansa, em va dir: “Eres guapa, guapa, guapa. Me han cautivado tus ojos, tu mirada… no quería irme sin decírtelo”. L’escena va ser especial a més perquè m’ho va dir després que ens trobéssim de casualitat (ehem) uns dies després d’acabat el festival, que ens havíem quedat a fer turisme per la ciutat propera amb unes amigues. Estàvem esperant un autobús i segons abans de pujar-hi em va apartar una miqueta per dir-me aquesta floreta.
No sabíem si ens tornaríem a veure més…, només tenia el seu nom. No cal dir que encara m’enrojolo quan recordo el moment, i la cara de no tocar de peus a terra que devia posar quan vaig pujar a l’autobús i les amigues encuriosides em preguntaven què què…
La gràcia ha estat que el destí, l’atzar… ha volgut que ens tornessim a trobar molt sovint durant els anys següents, o a les ballades de la Plaça del Rei, o a la Fira de la Terra, la darrera vegada ell amb la seva filla, havent-se separat, i jo amb la Sara, la meva filla acollida, molt més gran que la seva petita Luna. Ben curiós tot plegat.
El que sé és que tinc moltes ganes que algú em torni a dir unes paraules com aquelles.
I tornar-me a enrojolar.
^_^’
Inventariant 