Un mar de núvols suaus i núvols de tempesta. Teatre

Juny 1, 2017 at 10:20 pm (crítica) (, , )

Publicat a Núvol el 1.06.2017

El passat 27 de maig es va estrenar l’obra “Compartint famílies. Simpòsim Mundial de Famílies Mar de Núvols” al Centre Cultural Albareda. L’espectacle tracta el tema de l’acolliment familiar i s’ha estrenat coincidint amb la Segona Setmana de l’Acolliment impulsada per l’actual Govern, a través de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA), que tindrà lloc a Badalona del 29 de maig al 2 de juny.

Aquesta peça singular de teatre amateur ha estat creació conjunta d’un grup de mares i pares acollidors i s’ha gestat gràcies a l’impuls d’una mare acollidora, Gemma Julià, que és alhora creadora escènica: actriu, dramaturga i directora i des de 2008 l’ànima de la Cia. La Prodigosa. La idea de muntar un espectacle sobre l’acolliment amb el col·lectiu de mares i pares d’acollida va néixer amb la intenció de compartir, reconèixer i donar valor a l’experiència i coneixement de les famílies acollidores i mostrar al públic tot el que posa en joc l’acolliment i, en paraules de Julià, “celebrar l’oportunitat personal i social que ofereix”.

L’acolliment familiar és una mesura administrativa de protecció de la infància que atorga la guarda d’un menor a una família durant un temps, sense que existeixi finalitat adoptiva. Nadons, infants i adolescents de qui la seva família biològica no en pot tenir cura i que la família acollidora es compromet a cuidar, educar i fer-se’n càrrec temporalment, fins que pugui tornar a ser atès adequadament per la seva família biològica, o es decideixi una mesura més adient.

És doncs des de l’experiència de vida que dóna el fet d’acollir un menor tutelat en el si d’una família que sis valents, sis mares i pares acollidors de cinc famílies amb diferents modalitats d’acolliment han donant forma, dirigits per la Gemma Julià, a una obra que explica d’una manera amena i divertida les vivències, pensaments i sensacions que travessen a aquelles persones que decideixen teixir la seva família amb un menor acollit.

L’obra té dos registres, un més clown i caricaturesc, en què uns doctors de bata blanca de noms estrafolaris presenten el simpòsium i els resultats de la seva recerca en el Gran Diccionari de l’Acolliment, alternant-se amb els testimonis dels subjectes d’estudi del simpòsium, els pares i mares acollidors, els quals desdoblats en els seus alter-ego, expliquen anècdotes i situacions de vida basats en fets reals viscuts pels actors. Narrades amb la combinació perfecta de tendresa i suspens, amb un ritme teatral ben orquestat i temporalitzat fa que no es perdi en cap moment la trama del simpòsium i les seves conclusions, a mida que anem coneixent les vivències dels acollidors i els seus acollits.

El dia de l’estrena la platea la formàvem un públic divers, des de tècnics de les institucions encarregades de vetllar perquè l’acolliment familiar sigui una realitat per a milers de famílies i menors, famílies acollidores amb els seus menors acollits, passant per familiars o amics, fins a persones interessades en l’acolliment però sense relació directa amb cap família acollidora. La reacció a l’obra va ser tan càlida com comprensiva amb els nervis i entrebancs dels sis actors i actrius que en molts casos pujaven per primera vegada a un escenari, amb més mèrit pel fet de tractar un tema tan especial. Cada frase dels testimonis era alè de vida, veritats profundes que desfermaven emocions, vivències autèntiques i sinceres, reconeixibles, especialment per aquells qui hem viscut o estem vivint a casa l’experiència intensa i a vegades aclaparadora de l’acolliment familiar. Riures, llàgrimes i molts aplaudiments sincers i emocionats va ser la collita d’aquest primer dia d’estrena, que de ben segur es repetirà en la segona i, de moment, darrera funció prevista pel proper dissabte 3 de juny al mateix Centre Cultural Albareda.

Tant si ja coneixíeu la realitat de l’acolliment familiar a Catalunya com si no, tant si coneixeu famílies acollidores o menors tutelats, que visquin en un centre de menors o en família extensa (avis, tiets) o aliena (família acollidora), us recomanem vivament que aneu a veure aquesta obra honesta i colpidora, perquè no us deixarà indiferent, perquè no us deixi indiferent, i entre tots fem de l’acolliment familiar una realitat més present, més real i més estesa a casa nostra.

L’actual govern està impulsant una sèrie de mesures per a donar a conèixer i promocionar l’acolliment, com campanyes de publicitat, o la creació de la Setmana de l’Acolliment que anirà recorrent diferents ciutats realitzant actes de difusió i de conscienciació sobre el fet que Catalunya té al voltant de 7000 menors tutelats, dels quals gairebé 3000 viuen en centres, ja que no hi ha suficients famílies que s’ofereixin a acollir-ne, especialment en casos de grups de germans, amb malalties o d’edats superiors als vuit anys. Esperem que aquesta obra de teatre ajudi a fer arribar també aquest missatge, i aconsegueixi el seu objectiu de difondre la singularitat de l’acolliment familiar.

Compartint famílies. Simpòsim Mundial de Famílies Mar de Núvols

Direcció i dramatúrgia: Gemma Julià, Cia. La Prodigosa. Actors: Teresina Fons, Joan Gimeno, Francesca Ruiz, Goretti Salvadó, Albert Solsona, Heike Tellmann. Espai escènic i vestuari: Jorgina Belda. Selecció musical: Teresa Graell. Disseny d’il·luminació: Esteve Berenguer. Disseny gràfic i il·lustració: Maria Vidal. Fotografia i vídeo: Anastasi Rinos. Premsa i comunicació: Cristina Serrat. Community manager: Esmeralda Elizalde

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

Curs d’escriptura amb en Carles Capdevila

Març 13, 2016 at 8:32 pm (cabories, crítica) (, , , , , , )

Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat (3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.

catorze-tassa

Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del meu bloc.

I he fet amics blogaires, també, aquí us deixo els seus blocs:

(I amb ganes que altres companys obrin blocs i treguin a la llum els seus escrits!)

Aquí us deixo els meus tres escrits per si us vaga llegir-los (ja polits amb els retocs que hem anat aprenent):

Presentació no convencional

Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.

Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.

Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.

Una anècdota de la nostra vida

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Alkaline Power (Text lliure)

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Salut i lletres!

Enllaç permanent 2 comentaris

Trobada de famílies acollidores

Octubre 28, 2013 at 11:50 am (anecdotes, cites) (, )

És poc comú que es parli en els mitjans de comunicació de l’acolliment familiar desvinculat de les males notícies relacionades amb els infants tutelats. Per això m’agrada que RTVCardedeu de la Xarxa ens fessin aquest mini reportatge d’una de les nostres trobades semestrals (d’AFABAR), que vam fer un parc municipal de Cardedeu.

http://www.laxarxa.com/noticia/trobada-de-families-acollidores

Captura de pantalla 2013-10-28 a les 12.47.46

“Cardedeu ha estat aquest diumenge escenari d’una trobada molt especial. I és que famílies d’acollida d’arreu de Catalunya s’han reunit en una de les dues trobades anuals que organitza l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona.

L’acollida de nens i nenes és un tema encara força desconegut. Les famílies d’acollida es troben amb situacions similars i processos comuns. Per això els és molt útil poder compartir-ho amb d’altres famílies en la seva mateixa situació.

A la trobada hi han assistit una trentena de famílies de poblacions com Barcelona, Sant Cugat, Mataró, Esplugues o Cardedeu.”

Enllaç permanent Feu un comentari

L’acolliment familiar al programa “El Mirall” de Catalunya Ràdio

Desembre 13, 2012 at 10:36 pm (cites) ()

El passat dimecres al programa El mirall de Catalunya Ràdio van tractar el tema de l’acolliment familiar.

Hi van parlaran de l’acolliment familiar coneguts meus, entre ells, l’acollidor del germà de la meva nena acollida, i entre els testimonis també vaig sentir coneguts, i va ser citat en antena un dels meus comentaris a la seva pàgina de facebook! ;)

Aquí us deixo els textos de la seva pàgina a Facebook, els comentaris i reflexions que es van anar fent allà i també a twitter, i per descomptat l’enllaç a l’àudio del programa:

Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.07.44

Parlarem de l’acolliment familiar. Persones que decideixen ajudar els menors oferint-los un entorn familiar fins que puguin tornar amb les seves famílies o puguin ser adoptats.

“Heu acollit un infant? Us ho heu plantejat però encara no ho heu fet? Coneixem prou l’acolliment familiar? És el mateix un acolliment que una adopció? L’adopció d’infants catalans passa, necessàriament, per l’acolliment? De tot plegat, “El mirall” en parla amb Núria Canal, directora de l’Institut Català d’Acolliment i Adopció de la Generalitat; amb Lluís Vallès, que té 2 adolescents en acolliment; amb Brauli Narvon, d’una família acollidora d’una nena de 4 anys; amb David Roman, educador d’un centre de menors que té acollit un adolescent amb necessitats educatives especials, i amb tots els qui ens vulgueu explicar el vostre cas.”

Comentaris via facebook

Anna M.M. A mi m’agradaria animar a la gent jove, jo tinc 29 anys i en fa mes de dos que tinc un nen maravellos acollit.
Es una vivença molt gratificant. 

Mariona S. S. Caram Anna! Jo en tinc 32 i una nena de vuit acollida des de fa uns dos anys també i ja soc la més jove de l’associació de famílies on pertanyo (afabar)… Tu baixaries la mitjana d’edat encara més!!
Maria S. M. Hola, em dic Maria S. Sóc una estudiant de segon de batxillerat i estic fent el treball de recerca sobre els acolliments familiars. M’agradaria molt poder contactar amb famílies acollidores que em volguessin respondre unes preguntes sobre les seves experiències. Moltes gràcies.
Mariona S. S. Potser ja ho has fet, Maria, però en cas que no, aquí trobaràs força informació, i a través del mail de contacte et podem dirigir a famílies acollidores que et puguin ajudar: www.afabar.org A l’enllaç recursos > altres associacions trobaràs els enllaços a altres associacions com la nostra o similar que també et poden donar un cop de mà. Salutacions!
Maria S. M. Moltes gràcies! Ara entraré a la pàgina i us enviaré un email!

Comentaris via twitter
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.27.04
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.07
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.18

…i tuits que són transcripcions de la conversa mantinguda:

  •  Núria Canal “L’acolliment familiar és un acte desinteressat i altruïsta, pensat només per al benestar de l’infant”
  • Núria Canal “L’acolliment familiar és una figura de protecció que implica temporalitat i vinculació amb la família biològica”
  • Núria Canal “Hi ha diverses modalitats d’acolliment de durades molt diferents en funció de les necessitats i totes demanen un compromís”
  • Lluís Vallès “Els dos nens que vam acollir van venir amb mancances afectives i sense dinàmiques familiars i van apostar per formar una llar”
  • Lluís Vallès “mantenir relació amb la família biològica és una de les parts més dures i un focus d’inestabilitat, sol afectar molt als nens”
  • Braulio Narvon “La nena que tenim en acollida té 4 anys i distingeix entre els seus pares “de panxa” i els que tenen cura d’ella”
  • Núria Canal “una tasca importants de la família acollidora és acompanyar en la descoberta de la identitat, també de la família biològica”
  • Núria Canal “Encara que dolgui, quan el nen diu adéu a la família d’acollida és que s’ha triomfat en l’objectiu”
  • David Roman “Vam acollir un adolescent amb necessitats especials fa un any, ell està pletòric i ha avançat molt”
  • David Roman: Un dels moments més bonics va ser quan, parlant per telèfon, li vam sentir dir “Sóc aquí, a casa meva”
Captura de pantalla 2012-12-13 a les 23.26.29

…Gràcies a vosaltres per ajudar a difondre aquesta realitat!

Serem una societat més cuidadora i sana com més infants tinguin una segona oportunitat.


Enllaç permanent Feu un comentari

Reportatge al programa Respira de BTV sobre acolliments

Octubre 24, 2012 at 9:35 pm (cites) ()

Bonic i encertat reportatge sobre l’acolliment familiar a BTV http://www.btv.cat/respira/

Felicitats a tot l’equip! (Surt la meva ICIF ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

Una part de mi ja no és la que era

Desembre 27, 2011 at 7:04 am (cabories) ()

Una part de mi ja no és el que era. Avui tenia l’oportunitat de seure davant de l’ordinador, i passar-hi una bona estona, com havia fet tantes i tantes vegades. De fet, havia planejat sopar davant de l’ordinador i anar veient algun capítol d’alguna sèrie, programa, mentre repassaria correus, seguiria algun muntatge de foto-albums que no acabo mai, llegiria algun blog, em posaria per enèsima vegada a intentar endreçar els milers de fotografies digitals… Però enlloc d’això, després de sopar a la taula veient una mica la tele he preferit quedar-me al sofà amb la Canica al damunt ben calentonetes les dues tapades amb la manta, veient la televisió.

No és tan sorprenent, fet i fet, perquè el reportatge s’ho valia, el de BTV sobre l’Annie Leibovitz. Boníssim. Un gran documental, fet per una germana seva. Però el que és curiós és que ja l’havia vist, i tot i això se m’ha oblidat els meus mil plans amb la màquina, els meu mil projectes sempre a mitges…, les meves mil pàgines guardades a la meva llista de lectura, als marcadors, al delicious, les idees i propostes al tasks… Se m’ha anat del cap i m’he quedat enganxada al present, fascinada per la història i pel personatge, emocionada, de nou, amb la història d’amor amb la Susan, i per l’aparició misteriosa d’uns fills que no deien d’on havien sortit. Com no podia ser diferent en la meva història semi-obsessiva amb la/les maternitats, he llegit per internet que la seva primera filla la va tenir ella mateixa via la inseminació artificial d’un “non identified father”, als 51 anys, i anys més tard va tenir dues bessones per la via de la “maternidad substitutiva”, que he trobat per una altra banda, és a dir per un “ventre de lloguer” (que sona força malament, tot s’ha de dir…).

Sense voler entrar en caaaaap mena de polèmica sobre aquestes opcions, aquests dos fets m’han fet escriure avui: la meva anècdota personal de no tornar als meus hàbits d’abans, geeks, per dir-ho d’alguna manera, de lecto-tecno-geek (lectora però a través de la tecnologia per dir-ho d’alguna manera, i aficionada a les novetats en xarxes socials, webs, gadget tecnològics, etc.) i la tri-maternitat de l’Annie gairebé en solitari (la seva parella, la intel·lectual Susan Sontag va morir als tres anys de néixer la primera filla, i pel que he llegit així en diagonal va ser un desig de l’Annie acceptat amb certes dificultats per l’escriptora, i les seves dues filles bessones les va tenir anys més tard.

I la reflexió que em genera és aproximadament la següent: com a família acollidora monoparental que soc, la meva vida ha canviat força, evidentment en rutines, canvis d’hàbits i sacrificis diversos (pobre carnet del Tr3sc, ja fa teranyines a la cartera…) i per descomptat en la responsabilitat que suposa decidir-se a criar, tirar endavant una criatura, que en aquest cas ni és “meva” en el sentit de biològic, ni és “meva” en el sentit legal del terme, perquè no és una adopció, sinó un acolliment, i vull pensar que tampoc és “meva” en un sentit profund, metafísic, o espiritual del terme, perquè per a mi ningú és de ningú, només ets de tu mateix i si vols, ets una criatura divina, o ets tots els éssers, però no ets “de” ningú, ni ningú és “teu”… I espero seguir pensant així quan tingui un fill o una filla biològics, en el sentit que vull que això impliqui el donar-los prou llibertat per a que puguin ser ells mateixos, elles mateixes, aprendre del meu exemple, ajudar-los sempre que calgui, guiar-los, però deixar-los ser qui vulguin ser.

Emperò… (queda bé, oi? Jordina, és correcte? ;) … la realitat que em trobo és ben diferent: d’una banda, criant a la Sara sola, sense company (no és buscat eh, no em vull fer el carnet de família monoparental, no és la meva voluntat…, jo vull un compaaaaany!) no tinc amb qui parlar les decisions que prenc, i per A o per B em trobo “marcant-la” molt, ensenyant-li, sí, acompanyant-la, sí, educant-la, sí (que en algunes coses li feia molta falta… també…). Però és que darrerament hi dono voltes, i a estones em sento a mi mateixa i osti, no veig per enlloc aquesta llibertat que crec voler-li ensenyar… vull que sigui com a mi m’agraden les persones que siguin: responsable de si mateixa, responsable dels seus actes, que sàpiga distingir allò que està bé del que no, que sàpiga reconèixer l’egoisme en un mateix i en els altres, que aprengui a no fer cas de la opinió dels altres i ser ella mateixa, que superi les dificultats, que no tingui por, que no es faci la víctima, que no sigui xantatgista, ni excessivament protagonista, que pensi en els altres, que obeeixi, que a més obeeixi a la primera i de bon grat, que…, que…, que… La sara m’està posant davant un mirall de mi mateixa i m’està recordant coses que he viscut amb parelles que he tingut, però que ells em deien, i la sara no farà, perquè no és la seva feina, no li toca, ni s’ho planteja. Els pares (o qui sigui que et cuidin) són el teu referent, per bé o per mal, i en ells t’emmiralles i t’enfrontes al món a través de les ulleres que t’han donat, conscient o inconscientment, en calca idèntica o en oposat perfecte, per contraposició rebel però simètrica. I a vegades, osti, darrerament, em plantejo quina llibertat és aquesta que no la deixa ser com és, que la vull com jo vull que sigui…

I d’altra banda (havia començat el paràgraf anterior amb un “d’una banda” perquè hi ha una segona part de la reflexió sobre la maternitat), és l’estranyesa que em provoca com reacciona la gent, o més ben dit, com no reaccionen. D’acord que els acolliments són una experiència, una realitat, una vivència, molt poc conegudes, i poc comunes…. D’acord que un acolliment permanent també és molt estrany… D’acord que no-arriba-a-un-any és poc temps per a fer judicis… però he de dir que m’ha sorprès enormement com la meva maternitat ha passat com, diríem, “desapercebuda” en la meva família extensa (la gran, diríem, la dels tiets, cosins, dones i nòvies de cosins i fills de cosins). Això meu és UNA maternitat, rareta, ho reconec, però a la sara li faig i li faré sempre DE mare, de fet, amb el temps seré LA seva mare, i ella la meva filla. Hi alguns bons amics i amigues que ja ho diuen així, amb tot el carinyo del món ens diuen “família”. Però el curiós és que a mi poquíssima gent m’ha felicitat com es felicita a un cosí que et diu que seran pares a la primavera. Poquíssima gent em pregunta per l’experiència de ser una mare novella (“primeriza”), malgrat que la nena ja tingui més anys que els que caben en una mà. Els familiars amb nens encara no la compten per a les festes infantils (tot just comencen…), hi ha familiars propers que encara no han vingut a conèixer-la a casa meva, que no saben ni quina cara té…, poques persones s’interessen per la història (dues mares de l’escola de la Sara, ole per elles), encara més poques t’ofereixen ajuda, suport, emocional o logístic. A banda de les vivències que comparteixo amb altres famílies acollidores a l’associació de Barcelona i amb una parella que són com la meva guia espiritual en els acolliments; a banda del que m’ajuden una altra parella que són com els és guies espirituals però de la vida en general; a banda del que li explico a la meva amiga més íntima; a banda del recolzament incondicional i afectuós que tinc de la meva família més propera, especialment germana, pare i mare, tinc la tremenda sospita que, per variar, torno a anar a contracorrent, i el que faig no té referents per a ningú, i per això és com si no existís. No ha generat el corrent de simpatia, reconeixement, acompanyament, celebració que sí que acostumen a tenir els naixements biològics o fins i tot les adopcions.

Malgrat la naturalitat amb la que et pot tractar la gent, tinc la sensació que hi ha una certa mirada de dubte, de recel, o de llunyania. Si no miro és com si no existís? El dubte cartesià sobre el món aplicat a les coses que incomoden. Des de fa un temps he entrat en contacte amb una realitat molt bèstia, i m’he assabentat d’històries tremendes de nens acollits en famílies alienes perquè els avis no l’han volgut reconèixer pel fet d’haver nascut d’una filla que es va perdre en la mala vida; he conegut la dedicació i l’abnegació de la família acollidora que ajuda també a un germà de l’acollit; o la història d’una professional dels acolliments i les adopcions que tutela i acompanya a una jove fins a fer-li gairebé de mare i d’àvia del seu fill, sense tenir-hi cap vincle legal. Com aquestes mil històries més que s’haurien d’explicar i donar a conèixer perquè més gent es decidís a fer el pas d’acollir, i que es buidessin els centres, però com deia, m’ha sorprès enormement la reacció o la no-reacció de molta gent del meu entorn a la meva opció de maternitat acollidora. Em pregunto com serà la resposta, la reacció, la relació amb l’entorn quan sigui una maternitat biològica.

Em queda pendent escriure ara sobre l’acolliment com a experiència personal. La meva vivència. En positiu, però realista, explicant també les ambivalències, les dificultats, els dubtes. I també tinc ganes de fer una reflexió sobre com sento aquesta maternitat, i poder-la comparar el dia que en tingui una nova d’experiència, la de la maternitat biològica. I la Sara en serà una germana gran estupenda, no en tinc cap dubte :)

Cel Obert, la ICIF on vaig anar jo

Tota la informació a la web de la meva associació: AFABAR

Què és i passos per a fer un acolliment i altres preguntes, a la web del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya

Enllaç permanent 4 comentaris

Canvis de paradigma en el sistema educatiu

Octubre 12, 2011 at 7:28 pm (inventaris) (, , )

Ho ha enviat una mare del grup de l’alumnes de la meva filla acollida.

M’ha agradat, el reprodueixo, a veure què us sembla

Enllaç permanent Feu un comentari

Feliç Sant Jordi 2011! Inventari de llibres

Abril 23, 2011 at 12:16 pm (inventaris) ()

Avui, especial dia de Sant Jordi: foto de la senyera al baló d’enguany,  inventari de llibres que tinc a la tauleta de nit o pul·lulant per la casa per a ser llegits o rellegits:

amb més temps intentaré fer una mini-ressenya de cada un, i comentar el tema dels “libros viajeros” del bookcrossing que han posat a l’office de l’ajuntament, que també donarà per un post. Tot i que hi ha alguns llibres que parlen per si sols, oi? ;-)

   “Al llivre de sadt jodi”
 “Maternidades”, exposició de fotos de Bru Rovira
  “L’acolliment de la Maria”
  “Parada obligatòria” de Joan Barril
  “La escafandra y la mariposa” de Jean Dominique Bauby,relectura motivada pel fet de veure la peli recentment
  “1Q84” de Haruki Murakami
    “Momo” de relectura sempre, pendent fer un post amb les cites que més m’agraden






Enllaç permanent 4 comentaris

%d bloggers like this: