TastaLab al Laboratori de Lletres

Octubre 7, 2017 at 7:53 pm (cabories) (, )

Aquest any la meva mare m’ha volgut regalar un curs, d’alguna cosa, per distreure’m i passar-m’ho bé (coses que fan les mares quan ens veuen moixes!) i jo he triat que fos un curs d’escriptura. Avui, doncs, tot i que ja n’havia triat un de l’oferta que tenen a l’escola Laboratori de Lletres, m’ha vingut de gust tafanejar al TastaLab, una mena de jornada de portes obertes, o petit tastet d’alguns dels seus cursos.

 

Jo m’he apuntat al curs de Redacció i estil, però durant la presentació del de Narrativa professional, la professora, l’escriptora Carla Gràcia, ha proposta un exercici que és el que vull compartir-vos avui, per si a algú li ressona, i per deixar constància del moment vital amb què estic amb l’escriptura. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses?

Això és el que he escrit, a raig:

Agafo el llibre entre les mans. “El” llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: “jo no…”, “no, si jo…”, “a mi no em cal…”, “jo només volia…”. Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.

Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.

(En la presentació d’un altre dels cursos han citat una altra paraula: les resistències. Són les excuses i viaranys que prenem a la vida per no escriure! Això de la “covardia” segurament n’és una d’aquestes resistències.)

Anuncis

Enllaç permanent 1 comentari

Memento mori

Mai 4, 2016 at 1:00 am (cabories) ()

Publicat el 3/5/2016 al blog col·lectiu “Seria molt injust” obert pels alumnes de la tercera tanda del curs “Escriure la veritat” de Carles Capdevila.

gat-negre

Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: “Memento mori“, “recorda que moriràs”. Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i noincorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.

En altres bandes trobo que l’expressió “memento mori” seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir “Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.

D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest “màxim” determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civiltizació i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.

A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista “anicca” o “anitya“, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: “tot passa”. En les arts japoneses existeix una idea similar, el “Mono no aware” (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà “el desapego”.

Aquesta idea del “tot passa” enllaça doncs amb el “memento mori” del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegroa, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós “ara i aquí” que tant ens costa als occidentals.

I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori “memento mori” en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simpre esgarrapada. Així que mans a la feina.

Enllaç permanent Feu un comentari

Em vull tornar a enrojolar

Novembre 8, 2012 at 9:52 pm (cabories) ()

A Porto l’any 2007 un noi gallec amb qui només havia intercanviat quatre paraules i algunes mirades en un festival de dansa, em va dir: “Eres guapa, guapa, guapa. Me han cautivado tus ojos, tu mirada… no quería irme sin decírtelo”. L’escena va ser especial a més perquè m’ho va dir després que ens trobéssim de casualitat (ehem) uns dies després d’acabat el festival, que ens havíem quedat a fer turisme per la ciutat propera amb unes amigues. Estàvem esperant un autobús i segons abans de pujar-hi em va apartar una miqueta per dir-me aquesta floreta.
No sabíem si ens tornaríem a veure més…, només tenia el seu nom. No cal dir que encara m’enrojolo quan recordo el moment, i la cara de no tocar de peus a terra que devia posar quan vaig pujar a l’autobús i les amigues encuriosides em preguntaven què què…
La gràcia ha estat que el destí, l’atzar… ha volgut que ens tornessim a trobar molt sovint durant els anys següents, o a les ballades de la Plaça del Rei, o a la Fira de la Terra, la darrera vegada ell amb la seva filla, havent-se separat, i jo amb la Sara, la meva filla acollida, molt més gran que la seva petita Luna. Ben curiós tot plegat.
El que sé és que tinc moltes ganes que algú em torni a dir unes paraules com aquelles.
I tornar-me a enrojolar.

^_^’

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Recuperem Can Batlló, endavant Bloc 11!

Setembre 22, 2012 at 10:26 pm (anecdotes, cites) (, )

Avui em faré ressó del projecte que ja és una realitat de “transformació del recinte fabril de Can Batlló en equipaments i espai verd pel barri de la Bordeta”. Jo hi estic de voluntària des de fa pocs mesos en un dels molts projectes que hi ha: una biblioteca popular autogestionada, que forma part de la Xarxa de Biblioteques Socials, per tant, soc bibliovoluntària. ;)

Però està taaaan ben explicat al bloc de Can Batlló, i el Dani, l’Anna, la Montse, ho expliquen tan bé en els vídeos i amb la seva feina que us redirecciono cap allà i cap als reportatges que n’ha fet BTV (en ordre temporal invers, com el blog, el més recent, més amunt):

Blog de Can Batlló: http://canbatllo.wordpress.com/
Biblioteca Josep Pons: http://canbatllo.wordpress.com/bloc-11/biblioteca-josep-pons/

Recull de premsa del Blog de Can Batlló:

Fotos “artístiques” de la Biblioteca Josep Pons i de Can Batlló (són meves! ;)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Orgullosa de formar part d’un projecte tan gran i tan imponent, bonic, engrescador… i esperençador… perquè… UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE!

Dedicat a l’Anna, el Dani, la Montse, el Cesc, les Roses, el Josep Maria, el Llorenç, la Mercè, el Jesús, i tants d’altres bibliovoluntaris que fa molt de temps que han treballat i segueixen treballat de valent perquè això ja sigui una realitat.

signat: una bibliovoluntària motivada

(a veure si ens trobeu en els vídeos ;D

Enllaç permanent Feu un comentari

La gestió del temps d’oci i els nens

Setembre 20, 2012 at 4:40 pm (cabories) (, , , , )

Inauguro etiqueta: microreflexions del dia a dia.

Avui, la gestió del temps d’oci i els nens

“Mama, aquest cap de setmana tenim alguna cosa a fer?” crida des del llit la nena de 8 anys a la seva mare- “Ui sí! tenim un munt de propostes interessants a fer…! ja veuràs, anirem a un taller de cinema per a nens que hi ha a…”. “Ohh… vaja, jo que volia dormir…”. Microreflexió del dia que em faig: Ostres tu… si ja té la percepció que té l’agenda super plena a la seva edat potser que frenem una mica, que estem a principis de curs…! Ok, missatge rebut, Sara! ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

%d bloggers like this: