Aquest any la meva mare m’ha volgut regalar un curs, d’alguna cosa, per distreure’m i passar-m’ho bé (coses que fan les mares quan ens veuen moixes!) i jo he triat que fos un curs d’escriptura. Avui, doncs, tot i que ja n’havia triat un de l’oferta que tenen a l’escola Laboratori de Lletres, m’ha vingut de gust tafanejar al TastaLab, una mena de jornada de portes obertes, o petit tastet d’alguns dels seus cursos.
Jo m’he apuntat al curs de Redacció i estil, però durant la presentació del de Narrativa professional, la professora, l’escriptora Carla Gràcia, ha proposta un exercici que és el que vull compartir-vos avui, per si a algú li ressona, i per deixar constància del moment vital amb què estic amb l’escriptura. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses?
Això és el que he escrit, a raig:
Agafo el llibre entre les mans. “El” llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: “jo no…”, “no, si jo…”, “a mi no em cal…”, “jo només volia…”. Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.
Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.
(En la presentació d’un altre dels cursos han citat una altra paraula: les resistències. Són les excuses i viaranys que prenem a la vida per no escriure! Això de la “covardia” segurament n’és una d’aquestes resistències.)
Inventariant 