Crònica a Núvol “Carlos Núñez a Barcelona: doble ració”

…I m’estreno al Calàndria de Núvol el 19/12/12 amb un article sobre Carlos Núñez, quina il·lusió!!!

Carlos Núñez a Barcelona: doble ració

Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”. Carlos Núñez en acció En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres. En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert. L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana ”Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l’”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven. Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.

I en castellà:

Después de bastante tiempo sin aparecer por nuestras tierras, Carlos Núñez nos ha obsequiado con dos privilegios en una misma semana. En el acertadísimo cobijo del Centre Artesà Tradicionàrius, su director Jordi Fàbregas presentaba y daba paso a la proyección del documental “Brasil somos nós” grabado y dirigido por el director gerundense Robert Bellsolà. Al día siguiente Carlos Núñez ofrecía con el cartel de entradas agotadas un concierto en la iglesia de Santa Maria del Pi para presentar su nuevo disco “Discover”.
En la calidez del auditorio del CAT los afortunados que nos desplazamos allí disfrutamos de poco más de una hora de un documental muy logrado sobre las peripecias de Carlos y su equipo y familia, en su búsqueda de un bisabuelo trombonista que se fue a Brasil y al que le perdioron la pista. Explicaba la tradición familiar que lo habrían matado al poco tiempo de llegar, quizá por una pelea, quizás por una rencilla profesional, pero la leyenda nunca fue contrastada, ni supieron nunca más sobre su paradero. La idea inicial de buscar algún rastro de su vida, tal vez descendientes, lo llevó a conocer este vasto y hermoso país que es Brasil, que lo cautivó y sedujo durante los tres años que duró su búsqueda. Una búsqueda que empezó a tomar aires detectivescos con el descubrimiento de un músico de apellido “Nunes” que hizo fortuna en el ambiente musical de la época y compuso melodías y piezas con reminiscencias sospechosamente gallegas y españolas. El documental se basa en las grabaciones que el cineasta catalán hizo acompañando a Carlos por el país, y el montaje y la postproducción se encargan de ir desgranando la trama, la narración de una investigación y un descubrimiento. La hipótesis de que este músico pudiera ser su bisabuelo, que hubiera adoptado una nueva identidad “abrasilerada” va tomando forma, y se nos explica con una base teórica que es toda una clase de musicología; asistimos también a momentos de lo que finalmente sería la grabación de su magnífico disco “Alborada do Brasil” editado en 2010, con trece maravillas que exploran las conexiones entre la música brasileña y algunas de sus raíces celta, con la colaboración de Carlinhos Brown, entre otros artistas.
En el concierto en Santa María del Pi en el marco del 14 º Festival del Milenio Carlos Núñez y los músicos que le acompañaban (el inestimable Pancho con su guitarra, voz y maravillosa zamfona, el gran percusionista y hermano Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinner y con la colaboración de dos jóvenes gaiteros barceloneses y un también joven organista de la iglesia) como siempre Carlos pusieron la parroquia en pie. Las primeras notas del “Canto do afiador” de su primer disco presagiaban un gran concierto.
El artista ha interpretado temas de su nuevo disco, como el “Salve Finisterrae” con homenaje y recuerdo a Montserrat Caballé, el inédito villancico latinoamericano “Diferencias sobre la gayta” que suena en sus primeras notas misteriosamente como “El noi de la mare”, el reconocido tema de la banda sonora de “Mar adentro”, y otros como “Galleguiña” o “Camiño de Santiago”, presentes también en sus discos anteriores. Con las animadas “Passacorredoiras” el entusiasmo de un fiel seguidor del primer banco que se ha puesto en pie ha hecho levantar todo el público, casi por contagio, y de ahí hasta el final del concierto con algún “¡Fenómeno!” Y “Viva Galiza” incluido, ya ha tenido al auditorio rendido a sus pies, como ocurre tan a menudo en sus conciertos. Personalmente “Amanecer” me ha vuelto a poner la piel de gallina, el “An dro” me ha hecho bailar, y “Feira de mangaio” me ha emocionado y transportado a Brasil. El Carlos Núñez trovador, contador de historias, hablador y bromista nos ha hecho disfrutar con cada introducción, con cada presentación de tema, y la interpretación de cada uno de los instrumentos que maneja ha estado al nivel del virtuosismo al que nos tiene acostumbrados, en este caso con un protagonismo más discreto en favor de los otros intérpretes que le acompañaban.
Poco queda por decir que no se haya dicho ya de Carlos Núñez, bautizado como “El Jimi Hendrix de la gaita”, pero sí destacaría que ha sido un concierto fresco, motivador, como si se tratara de aquel primer concierto a finales los noventa cuando sorprendía a todos con su disco “A Irmandade das estrelas” y tocaba en polideportivos por los pueblos de Cataluña, y que despertó mi admiración de flautista amateur de dieciséis años. Tantos años después y con tanto mundo recorrido a sus espaldas, acompañado de tan buenas críticas y habiendo tocado con músicos de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o nuestro Jordi Savall, Carlos Núñez no olvida al final del concierto de saludar con dulzura a la abuelita gallega que le lleva a su nieta para que la conozca, de hablar con los jóvenes músicos que lo admiran y a quien quizá, quién sabe, invitará a tocar en un próximo concierto, de repartir sonrisas y compartir anécdotas con todo aquel que se le acerca. Esta calidez y la positividad que emana dejan un muy buen sabor de boca entre quienes la vamos a escuchar, y le auguramos un futuro lleno de novedades, logros, aún más sorpresas, y seguro buena, muy buena música.
—-
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]