Publicat el 3/5/2016 al blog col·lectiu “Seria molt injust” obert pels alumnes de la tercera tanda del curs “Escriure la veritat” de Carles Capdevila.
Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: “Memento mori“, “recorda que moriràs”. Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i noincorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.
En altres bandes trobo que l’expressió “memento mori” seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir “Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.
D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest “màxim” determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civiltizació i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.
A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista “anicca” o “anitya“, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: “tot passa”. En les arts japoneses existeix una idea similar, el “Mono no aware” (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà “el desapego”.
Aquesta idea del “tot passa” enllaça doncs amb el “memento mori” del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegroa, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós “ara i aquí” que tant ens costa als occidentals.
I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori “memento mori” en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simpre esgarrapada. Així que mans a la feina.
Inventariant 