L’any 2007 vaig estar treballant com a documentalista per a en Xavier Rubert de Ventós i sempre vaig guardar un grandíssim record d’aquella època i d’haver-lo conegut, a més a més des d’una dimensió tan personal, perquè no només el vaig ajudar en relació a la seva vessant professional sinó també a organitzar el seu arxiu personal.
D’aquella època en vaig fer un diari on guardava registre de com anava avançant la feina, amb fotografies de l’abans i el després de les reordenacions que li vaig fer de prestatgeries de llibres, arxivadors de documents i molts papers, notes manuscrites i llibretes (dins de cada calaix de casa seva hi trobaves piles i piles de llibretes, notes i notetes). En deia “papers letàrgics” a documentació de tipus burocràtic, i com a bon savi despistat el seu era un caos domesticat.
Vaig classificar, endreçar i etiquetar carpetes, carpesans i dossiers d’articles, conferències i capítols de llibres, alimentava i organitzava el recull de premsa d’articles sobre ell, crítiques dels seus llibres, entrevistes…
també vaig escanejar o picar sencers textos o documents antics dels quals no es conservava cap arxiu més que l’original (no era gens fan de les noves tecnologies) i així vaig arribar a sortir en els agraïments en una reedició del seu llibre “Teoría de la sensibilidad”.
Vaig preparar materials per a la seva web amb ajuda de la que havia estat la seva jove, la Tamara, i en vaig acabar redactant un article a la revista Lletra: “Rubert de Ventós, pensador polifacètic” https://lletra.uoc.edu/ca/autor/xavier-rubert-de-ventos/detall
Recordo també fer-li “xuletes” de com funcionava el portàtil, o el mòbil, o quan va trobar fantàstica la meva classificació dels seus arxivadors metàl·lics, i vam penjar índex del contingut de cada calaix al lateral de cada moble. A vegades em deixava notes perquè sovint estava de viatge, i em deia afectuosament “Ona”.
Com a cosa excepcional i curiosa, també el vaig ajudar a gestionar i coordinar amb la Cap de l’Arxiu Maragall Dolça Tormo la donació d’una part del seu fons de llibres de Jordi Maragall que tenia a la seva casa de Castelló d’Empúries, la qual cosa em recorda dues anècdotes d’aquell dia tan especial: una, de l’anada des de Barcelona fins allà en el seu cotxe remenut, en què vaig al·lucinar amb lo malament que conduïa en Xavier (vaig passar por a les rotondes!). I l’altra a la tornada, en què per aprofitar el viatge fins a Girona per agafar-hi el tren vaig anar al darrere de la furgoneta on es va posar els llibres destinats la biblioteca, ara no recordo si de l’arxiu o de la BNC, però sí que era una furgoneta sense finestres, i que vaig fer aquella mica de trajecte a les fosques entre capses de llibres!
I com a anècdota personal em fa il·lusió explicar també que el meu pare que va ser arquitecte havia estat alumne seu, i sempre en parlava meravelles de les seves classes d’estètica. A més, jo havia estudiat la carrera de filosofia abans de la de documentació, de manera que juntar d’aquella forma curiosa les meves dues llicenciatures va ser un regal per a la meva (aleshores) incipient carrera laboral.
A banda de les fotos del diari que vaig estar fent, en conservo una que ell em va fer un dia mentre jo feinejava a taula del seu despatx del fons del seu pis de la Diagonal, que donava damunt d’on ara es troba el teatre Akadèmia.
I l’altra és d’anys més tard d’haver-hi treballat, un dia que va conèixer la meva filla d’acollida Sara (ara ja major d’edat) al bar de la cantonada de sota casa seva, i ella recordava perfectament que li va explicar un acudit! Era l’any 2014. Sempre ho recordarem
En Xavier Rubert de Ventós era tot un personatge, un intel·lectual d’una obra prolífica i dilatada, i el recordo com una persona afable, divertida i d’una elegància desmenjada que el feia entranyable. Descansi en pau, i el meu condol als seus fills i família
Inventariant 