Curs d’escriptura amb en Carles Capdevila

Març 13, 2016 at 8:32 pm (cabories, crítica) (, , , , )

Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat (3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.

catorze-tassa

Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del meu bloc.

I he fet amics blogaires, també, aquí us deixo els seus blocs:

(I amb ganes que altres companys obrin blocs i treguin a la llum els seus escrits!)

Aquí us deixo els meus tres escrits per si us vaga llegir-los (ja polits amb els retocs que hem anat aprenent):

Presentació no convencional

Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.

Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.

Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.

Una anècdota de la nostra vida

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Alkaline Power (Text lliure)

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Salut i lletres!

Anuncis

Enllaç permanent 2 comentaris

Els arquetips de Damià Bardera, crònica de literatura a Núvol

Desembre 11, 2014 at 10:45 am (inventaris) (, , , )

Article publicat a Núvol l’11.12.2014

Damià Bardera ha infantat una nova obra. Ha sortit a la llum el seu cinquè llibre de contes amb El Cep i la Nansa, de la mà del seu editor Francesc Mestres, padrí de tots ells des que sortí “i alguns contes per llegir-los d’amagat” l’any 2010. Comptant el primer llibre de poemes del 2008, a llibre per any i amb dos més ja escrits, Bardera té una prolífica progènie de sis obres, i presentava dimarts la seva darrera, Contes de propina, a la llibreria La Impossible de Barcelona.

Bardera_contespropina_2

Fotografia de Moisés Velarde

Va introduir l’acte en Quico Mestres, qui va reiterar, per a qui ho sentís de nou, el seu constant entusiasme i recolzament a l’obra barderiana. Van continuar els convidats a presentar la nova peça, en Jordi Nopca i en Matthew Tree, tots dos convocats en qualitat d’escriptors, no pas de periodistes o diguem-ne, mediàtics.

Nopca va voler destacar tres elements del llibre: el viatge (a través de l’espai, el temps i l’itinerari vital del narrador); la crueltat com a element més característic de la literatura de Bardera, amb la tendresa com a contrapunt o polaritat (però una tendresa no sentimental, va voler aclarir); i finalment l’excentricitat. Dels personatges, de les situacions, dels excessos, de l’onirisme o l’estrip. Una reflexió interessant per part d’un escriptor jove analitzant l’obra d’un altre escriptor jove la va fer Nopca quan va afirmar que “les connexions impensades és una de les qüestions que més m’interessen, especialment perquè això no em passa sempre”, i va posar exemples de relacions entre contes de Damià Bardera i Kafka, Lydia Davis o la llegenda del Gòlem.

També Matthew Tree trobava connexions en l’obra de Bardera, amb un escriptor nord-americà en el seu cas, Palahniuk, però tot i veure’n una certa semblança temàtica o d’atmòsfera, Tree en destacava la rotunditat amb què els textos de “Contes de propina” provoquen la incomoditat en el lector. La part fosca d’un mateix hi és retratada sense necessitat de recórrer a allò grotesc, que provoca fins i tot desmais de tant explícit com ho fa Palahniuk. En la literatura de Bardera la violència, la desolació, la crueltat, allò escatològic, el sadisme… vesteixen personatges físicament impedits, salvatges, o retardats, d’una naturalitat i una aparença de quotidianitat que és el que els fa especialment impactants. “Com un cop de puny al plexe solar”, va dir Tree.

Després de les dues elogioses presentacions, contingudes en la forma però entusiastes en el fons, Damià Bardera va enfilar els agraïments a l’editor, al corrector Josep Maria Fulquet present a l’acte, i a la Mireia i l’Olga de la llibreria La Impossible per acollir de nou la presentació d’un llibre seu. Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera, el seu bagatge filosòfic va traspuar en les notes que havia pres dels seus dos convidats, i en un diàleg entre enjogassat i profund es va parlar de la referència constant a la infantesa, d’on Bardera diu que li agrada pouar a la recerca de vivències, records, traumes o sensacions, d’on ell en filtra aquesta cruesa inquietant de l’ànima humana. Es va parlar d’una certa “èpica escatològica”, en paraules de Matthew Tree, i de l’arquetip que ha d’emergir d’entre les boires de la seva ment per tal que escriqui: “Si no m’està emergint un arquetip, no escric. Ha de ser logos, ha de ser paraula viva” va dir Bardera.

Francesc Mestres obrint l'acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l'autor. Fotografia de Moisés Velarde

Francesc Mestres obrint l’acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l’autor. Fotografia de Moisés Velarde

I és que aquesta és una de les característiques més destacables dels textos de Bardera: la seva brutal versemblança amb situacions viscudes, amb personatges coneguts, sense autocensura, on el dolor i l’horror tenen “un deix metafísic”, com ell diu, profund, que des del microcosmos i les microcrueltats dels nens solitaris dels seus contes, o dels individus estranys i perversos que vagaregen per les seves històries, ens fan pensar, conscient o inconscientment, en els grans drames i les grans massacres perpetrades pels éssers humans, al llarg de la història de la humanitat, i a gran escala.

En aquest darrer llibre, de nou separats els contes en dues seccions, la segona part té un punt més surrealista; són antics poemes reconvertits a contes, i potser d’aquí la seva concreció, i alhora la seva llibertat narrativa, la seva poètica inversemblant. La primera però, conté un element nou en l’obra barderiana: un “Damià”, el nom propi, i unes referències presumptament biogràfiques que tenen una intencionalitat i una funcionalitat molt clares: la versemblança dels contes, el rerafons reconeixible i identificable els fa encara més frontals.

Enllaç permanent Feu un comentari

Més contes de Paper de Vidre

Setembre 27, 2014 at 11:41 am (crítica) (, )

Article publicat a Núvol el 26.09.2014

Sota les garlandes de la terrassa del Bau House Bar, disposat el públic en les taules com per a un sopar de finals d’estiu, amb la llum tènue de les espelmes i algun punt de llum il·luminant l’escenari, el capvespre va transcórrer plàcidament entre contes i aplaudiments.

L’obertura de l’acte la van fer parlant primer un i després l’altra, en Guillem Miralles i la Tina Vallès, impulsors i coordinadors de la segona etapa de la revista. Van explicar als paperdevidrers presents, amics i coneguts, que el nou Paper de Vidre publicarà un conte nou cada setmana, i que al nou portal els tenen organitzats en cinc seccions: el trobat (autors que s’estrenen en el gènere), l’inèdit(allò que els seu nom indica), el traduït (la secció internacional), el recuperat (un conte recuperat d’antigues antologies, reculls, i recomanat per qui el recupera), i l’avançat (avançaments editorials exclusius).

En l’acte hi van intervenir el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu terrassenca Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez, i el van cloure les converses del protagonistes i assistents, tot sopant amb una temperatura esplèndida de darrer dissabte d’estiu.

Jordi Martín Lloret, traductor de Boris Vian al català, va explicar detalls de l’obra de l’escriptor francès, de qui va dir que era una persona molt intel·ligent; va explicar anècdotes de la seva experiència traduint-lo, i en va llegir fragments d’un dels seus contes, publicat precisament a la secció “el traduït” de Paper de Vidre: Drèncula, fragments del diari de David Benson. Provocador, ens va deixar extasiats, perquè no ens en va llegir el final, i ens vam quedar tots intrigats, amb ganes de visitar el portal.

L’actriu Rosa Boladeras va llegir un dels contes de la secció “el trobat”: era el conte titulat “La concavitat de l’horitzó” de Miquel Duran Frigola, amb frases tan potents com aquesta: “Allà, quiet, vaig lamentar que estiguéssim exposats a tants rellotges i que mai cap s’hagués aturat per a nosaltres.”

I el vespre el va completar l’escriptor Eduard Márquez, que va llegir, amb veu clara i potent, sense presentacions, alguns dels contes del seu darrer llibre: “Vint-i-nou contes menys”, recentment editat per l’editorial Empúries, i publicats a la secció “l’avançat”. Textos de frases curtes i idees contundents; em vaig apuntar algunes expressions que em van impactar: “Un desmantellament de cruïlles” o “ofec neuràlgic”, i em vaig quedar amb ganes de més.

Com explicaven en Guillem i la Tina a l’entrevista que Assumpció Maresma els va fer a Vilaweb en motiu de la presentació del juliol, les xarxes socials tenen un paper molt important en l’èxit del portal, com a espai per a fer ressò de les novetats, dels actes, repiulant els tuits del seu compte, i generant conversa. A banda del miler de subscriptors del butlletí, tenen prop de mil vuit-cents seguidors a twitter. Fent un càlcul ràpid, i sense #hasthtag (etiqueta) propi per la vetllada, l’esdeveniment va generar una trentena de tuits previs (des de deu dies abans de l’acte fins a minuts abans de començar!) des d’uns disset comptes de twitter, durant l’acte es van fer tretze tuits amb vuit fotografies des d’una desena comptes, i l’endemà encara hi va haver uns sis tuits, des de tres comptes. Els tuitsretuits, o mencions, entre d’altres, es van fer des dels comptes @Paperdevidre@tinavalles_, @jmartinlloret, @connecterrassa@BauHouseBar,@mduranfrigola@torrepalau@QuadernSabadell, @Synusia_, @JosepLluchPuig,@marionaxs@llibresxllegir@blogsdelletres@Ed_Empúries@jaumaulet@cescpoch,@publics21@SusannalRodo@carlesmiro_2n, @LaBreuEdicions@annacroac, @jotanavarro_,@EsterMatali, @matilmartinez, @DiarisTerrassa i @PepG_P.

Més enllà de les converses generades en la dimensió virtual, i la petja i ressò que deixen en les xarxes socials, aquestes vetllades literàries serveixen per escoltar autors llegir els seus propis contes, per desvirtualitzar seguidors i seguits, per comprar exemplars, i en definitiva, per fer una festa de la cultura, una festa per la literatura, i per l’esperit.

Enllaç permanent Feu un comentari

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

Setembre 15, 2013 at 1:41 pm (anecdotes) (, , , )

Després del parèntesi estival, publico el meu darrer article escrit per a Núvol: la crònica de la meva participació en un dels itineraris literaris muntants en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a la Catedral, amb que una colla d’il·lustradors i dibuixants van recòrrer els carrers de l’antic Call jueu de Barcelona de la mà de l’autor convidat en aquest itinerari. Una experiència molt bonica, que em va deixar ganes de llegir la novel·la… i de tornar a agafar llapis i carbonet…!

—-

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

La Setmana 2013 / 15.09.2013

En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’ha fet enguany una prova pilot, un experiment, una provatura: ajuntar dues propostes, un itinerari literari (passeig amb un autor pels indrets i localitzacions de la seva novel·la) i una trobada d’sketchcrawl (dibuixants, il·lustradors i pintors es convoquen per a dibuixar sobre un mateix tema en el mateix moment en espais públics d’una ciutat; generalment es fan trobades simultànies a nivell mundial). 

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ per als sketchcrawlers

Així, el grup Barcelona’s Sketchcraw anunciava en el seu blog dues trobades per als anomenats “urban sketchers” (dibuixants urbans) que volguessin participar en un d’aquests itineraris personalitzats: “Barcelona en femení” (itinerari A) i “L’àngel de les tenebres” (itinerari B). Calia inscripció prèvia pel fet de tenir un nombre limitat de participants donades les característiques de la trobada.

En César, un dels organitzadors de la comunitat d’il·lustradors rep els inscrits, i els organitzadors de l’acte de La Setmana presenten als participants en Josep-Lluis González, l’autor de “L’àngel de les tenebres”, el llibre del nostre itinerari, i la seva editora d’Angle Editorial, Rosa Rey. Som una vintena de persones, la majoria adults, però també algun infant. Expliquen que la ruta recorrerà els carrers del que va ser el Call jueu de Barcelona, on transcorre l’acció d’aquesta novel·la d’intriga, que relata assassinats esfereïdors, misteris, secrets però també amors, sota l’amenaça constant de la pesta que assola la ciutat.

En les converses pescades a l’atzar entre els participants es nota la curiositat per veure com anirà l’experiment, si tindran temps d’aprofitar les estones durant les explicacions de l’autor al llarg de l’itinerari, hi ha dubtes, curiositat… També sents que parlen del material de treball que porten, s’ensenyen els blocs, les aquarel·les, també tamborets i cadiretes plegables els més preparats. I comença la passejada: el Call jueu de la Barcelona del segle XIV són només quatre carrers principals i alguns carrerons estrets i ombrívols. Per aquí és per on transcorrerà el nostre itinerari.

Amb una bona oratòria, passió per l’ofici i capacitat evocadora, l’autor ens comença a guiar per la seva novel·la, amb contextualitzacions històriques, de personatges, i lectures de fragments. En els inicis tothom se’l mira i se l’escolten atents. En la primera parada fan tímida aparició només un parell o tres de blocs de notes i s’escolen els primers traços ràpids i discrets… “Hem d’escalfar” comenta una participant. A la segona parada les orelles escolten, però els ulls que es miren l’orador de seguida fugen més enllà, cap a l’entorn, buscant un racó per dibuixar, una escena que captar, un detall per esbossar. Però les parades són curtes, cal anar agafant la mida al temps, al ritme de la caminada. Cal trobar la sintonia entre l’autor i el seu públic que l’escolta i s’hi inspira.

Paraules com “vi juïc”, “l’alfòndega”, l’escola de dones, la Sinagoga Xica, es succeeixen en les explicacions de l’autor ressonant en els caps dels il·lustradors que es capbussen en els seus esbossos, en els seus retrats… Llapis, bolígrafs, rotrings i també aquarel·les van donant forma en cada parada de l’itinerari als espais on habita la novel·la de González. Espiant discretament per damunt dels blocs no veiem ningú que s’atreveixi a imaginar el rostre del jueu protagonista de la història: Xamuel, el físic (metge) de Pere III el Cerimoniós, però sí que anem trobant balconades, portes i finestres i també retrats de turistes, de rodamóns o d’altres pintors del grup, qui sap si descendents d’aquells que durant un temps van quedar aïllats dins del Call per fugir de la pesta que assolava la ciutat.

En un passatge del text amb càrrega sensual es desferma la creativitat i no hi ha dibuixant que no dibuixi, il·lustrador que no il·lustri… tots troben el seu racó, s’asseuen en pilones, als llindars de les portes o els aparadors, fins i tot una moto fa d’improvisat cavallet. Ara també s’escolten l’autor des d’una terrassa propera. Un silenciós però aparatós cotxe de la neteja els fa aixecar diverses vegades, i tant l’autor com els artistes han de fer-se lloc entre vianants, bicicletes i corrues de grups que fan visites guiades, i que amablement abaixen el volum dels seus altaveus en passar entre el nostre grup, momentàniament conscients de la comunió que viuen dibuixants i escriptor. Ell cuida el grup, els espera, els pregunta si estan ben instal·lats, busca llocs amb prou espai per a tots.

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ al call de Barcelona

Hem arribat a la darrera localització, quatre carrers només hem voltat i de tantes parades sembla que hagin estat molts més; l’autor ens deixa amb l’emoció i les ganes de voler saber el final. Ens diu que el seu llibre tracta de la recerca de la felicitat, de l’amor i de la mort. Ens llegeix l’endreça i amb un somriure dóna per acabat l’itinerari pel Call jueu de Barcelona, i per la seva novel·la.

Els dibuixants li agraeixen, n’aplaudeixen l’encert, i es busquen les mirades per veure si necessiten tornar a algun punt per acabar l’esbós, parlen de l’experiència; jo els pregunto i trobo diversitat d’opinions: hi ha qui ho ha trobat molt difícil per la manca de temps, hi ha qui ha gaudit amb el repte de la velocitat. N’hi ha que confessen haver desconnectat de les explicacions de l’escriptor, però també n’hi ha a qui ajudava a concentrar-se i a dibuixar més inspirat. Una experiència nova per a tots, una prova pilot que si ha tingut l’èxit que s’esperava es podrà repetir l’any que ve.

Sovint, els participants en un acte d’Sketchcrawl que ho desitgen comparteixen la seva experiència i els seus dibuixos en el blog de la comunitat. Aquí podeu trobar la d’un dels participants, en Ramon, i fer-vos una idea, amb imatges, del que acabeu de llegir.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Contenta de formar-ne part

Juliol 22, 2013 at 7:47 pm (cites) (, )

Bases del premi Núvol de contes 2013

Núvol. Barcelona. / 10.07.2013
Enguany Núvol torna a convocar el premi de contes d’estiu. Tal com vam fer a la primera edició, els contes es publicaran al llarg del mes d’agost i tothom podrà llegir les obres participants abans que el jurat entri en deliberacions. El jurat està format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Griselda Oliver, Enric Gomà, Neus Nogué i Bernat Puigtobella. 

Eduard Ribera, guanyador del premi Núvol de contes 2012

Les bases d’enguany presenten alguns canvis. Si l’any passat es van publicar tots els contes rebuts a la redacció de Núvol, més d’un centenar, a un ritme de tres contes diaris, aquest any publicarem únicament un conte cada dia, fins a un màxim de 33 contes. D’aquesta manera, els contes passaran un filtre previ de qualitat abans de ser publicats i estaran exposats més dies a portada de Núvol.

Bases del premi Núvol de contes 2013:

1. El premi és obert a tothom. Els autors hi poden participar amb un únic conte. No cal que sigui un conte inèdit. Pot haver estat publicat en un blog o en una revista o llibre.

2. Els contes han de tenir una extensió màxima de 3.600 caràcters amb espais i s’han d’enviar en un document adjunt a l’adreça contes.nuvol@gmail.com amb una foto i un telèfon de contacte de l’autor. També cal fer constar, si és el cas, el compte de twitter i el blog de l’autor.

3. Els autors que ja van guanyar algun premi en l’edició anterior queden exclosos d’aquesta convocatòria.

4. El jurat estarà format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Enric Gomà, Neus Nogué, Griselda Oliver i Bernat Puigtobella, i concedirà tres premis. El primer premi consistirà en una estada d’un cap de setmana de Priorat Versió Original a la tardor. El segon premi serà una subscripció a la revista L’Avenç. I el tercer un lot de llibres.

5. El termini de presentació és el 31 de juliol de 2013. Els contes seran llegits i valorats per ordre d’arribada.

Enllaç permanent Feu un comentari

Ensayo sobre la ceguera. Fragmentos

Octubre 17, 2008 at 7:22 pm (cites) ()

Autor: José Saramago

Resumen: Una ceguera blanca se expande de manera fulminante.

De forma repentina, los afectados se vuelven ciegos.  Sin que se sepa la forma de transmisión, aquellas personas que tienen cierto contacto con los enfermos van siendo afectados por la misteriosa enfermedad.

Las autoridades de la ciudad, deciden recluir a los pacientes en un edificio de las afueras preparado para tal fin, bajo la rigurosa vigilancia del ejército que impone su aislamiento absoluto: se convierten así en “apestados”.

Internados en cuarentena o perdidos por la ciudad, los ciegos deben enfrentarse a lo más primitivo de la especie humana: la voluntad de sobrevivir a cualquier precio.

José Saramago, Premio Nobel de Literatura 1998, teje una aterradora parábola acerca del ser humano, que encierra lo más sublime y miserable de nosotros mismos.

Paradójicamente, frente a los nuevos ciegos que tienen que aprender a defenderse en un mundo hostil y completamente desconocido para ellos, los ciegos “de siempre” se hacen con el poder. Ellos son los nuevos amos y ejercen una tiranía cruel. Todo está visto a través de los ojos de una mujer. La única que no ha perdido la visión y que se ve obligada a mantenerlo oculto por mor de su propia vida. Es el medio que utiliza Saramago para describir el horror del nuevo orden social.

més sobre el llibre:

Fragments escollits de l’edició d’Afaguara:

(recollits l’any 2002)

  1. “Con la marcha de los tiempos, más las actividades derivadas de la convivencia y los intercambios genéticos, acabamos metiendo la consciencia en el color de la sangre y en la sal de las lágrimas, y, como si tanto fuera aún poco, hicimos de los ojos una especie de espejos vueltos hacia dentro, con el resultado, muchas veces, de que acaban mostrando sin reserva lo que estábamos tratando de negar con la boca.” p. 30
  2. “(…) cuando el futuro era una carta cerrada y aún estaba por nacer la curiosidad de abrirla.” p. 38
  3. “(…) la herida parecía latir con tanta fuerza que era como si el corazón se hubiera cambiado de sitio y se encontrara ahora en el fondo del agujero.” p. 77
  4. “Déjate de sofismas, rechazó la conciencia, y sigue andando.” p. 85
  5. “(…) que si antes de cada acción pudiésemos prever todas sus consecuencias, nos pusiésemos a pensar en ellas seriamente, primero en las consecuencias immediatas, después en las probables, más tarde las posibles, luego las imaginables, no llegaríamos siquiera a movernos de donde el primer pensamiento nos hubiera hecho detenernos.
  6. Los buenos y malos resultados de nuestros dichos y las obras se van distribuyendo, de forma bastante equilibrada y uniforme, por todos los días del futuro, incluyendo aquellos, infinitos, en los que ya no estaremos aquí para poder comprobarlo, para congratularnos o para pedir perdón. Hay quien dice que eso es la inmortalidad de la que tanto se habla.” p. 112
  7. “Cierto es que se dice que odio viejo no cansa.” p. 115
  8. “(…) cuando el cuerpo se encuentre liberado de las servidumbres brutales y egoístas que resultan de la simple, pero imperiosa, necesidad de mantenerse.” p. 117
  9. “(…) y el cuerpo, pese a estar tan parcamente alimentado, se abandona al relajamiento de la química dijestiva.”p. 127
  10. “Pero no se podía quejar mucho, aún tenía a alguien a quien no le importaba limpiarlo.” p. 132
  11. “Un estómago que trabaja en falso amanece pronto.” p. 133

(no está acabat, tinc encara 4 fulls més per passar) :-)

exemples d’una escriptura brillant, oi B-) ?

Enllaç permanent 3 comentaris

%d bloggers like this: