Publicat a Núvol el 4/11/2023
Avui se celebra Dibujos x Gaza, mercat solidari de dibuixos, il·lustracions, serigrafies i altres obres d’art per a recaptar fons per a Palestine Children’s Relief Fund.
Fa dies que em pregunto per què, com, fins quan. Per què això no s’atura, com podem aturar-ho, fins quan durarà? Fa dies que veiem amplificat davant dels nostres ulls a la pantalla del mòbil, l’ordinador, la televisió, el dolor de milers i milers de persones. Un dolor que no és nou, que sabíem que existia, que fa anys que dura, però que ara brolla a cada emissió, a cada scroll mentre tafanegem les xarxes socials distrets, absorts en el nostre món, en les nostres cabòries i petites o grans misèries. Unes imatges i un dolor que semblen diferents aquests dies potser per la intensitat, per la freqüència, i per la duresa, perquè les víctimes són majoritàriament infants.
Em pregunto a tothora quants diaris d’una Zlata Filipović adolescent palestina que no ha conegut altra realitat que la guerra s’hauran perdut sota la runa. Quants diaris com el d’Anna Frank que potser estava escrivint una jove palestina mai veuran la llum perquè han quedat sepultats amb ella en el darrer bombardeig. Potser es deia Mayar, Lana, Rahima, i no havent conegut altre vida que la de l’apartheid i el terror, explicava el seu dia a dia pensant que algun dia el món ho llegís. I sabés el que estava passant, el que estaven passant, des de feia més de 75 anys, una generació rera l’altra, el seu poble.
Em pregunto si seguirà viva la nena d’ulls brillants que explicava en un vídeo, dels molts que veiem aquests dies d’infants asseguts sobre les runes de casa seva, com de feliç n’era per haver salvat els seus llibres i certificats escolars. Els va posar a la motxilla quan van saber que havien de fugir perquè la casa podia ser bombardejada, els seus diplomes i els dels seus germans, i deia que si li destruïen li destruïen la infantesa. Com si no li haguessin destruït ja. Vol, (volia?) ser enginyera. Enmig d’aquella desolació l’alegria als seus ulls, l’esperança, la resiliència. Em pregunto com viuen les famílies israelianes ostatges des del dia 7 d’octubre. Em trobo preguntant-me si estan junts o separats. Si els infants pateixen o els han pogut crear una petita bombolla de normalitat o de joc per dissimular l’horror i el terror que estan vivint.
Em pregunto amb qui viurà el seu proper aniversari, si és que en sap el dia, la criatura que ha quedat cega després d’uns dels atacs, potser el d’una de les escoles de la ONU que acollien a desplaçats, potser el de l’hospital bombardejat sota pretextos militars. També la guerra té normes, he llegit que es diu. Però jo no en sé ni de guerres, ni de política internacional, ni en sé prou de la història del poble palestí, però no puc deixar-me de preguntar si algú de la família de la Samar de 6 anys ha quedat viva o tots són morts, com ella, registrada, ella sí, en una llista de noms perquè no quedin en l’oblit. No tots hi són, no tots hi arribaran a ser. Em pregunto si algú en plorarà la mort o ningú en recordarà quin era el seu color preferit, quines llaminadures comprava al basar de tornada de l’escola, quins somnis tenia per a complir i que ja mai seran. Em pregunto com està la mare que no rebrà mai més cap abraçada del Youssef, de 5 anys, que ni tan sols va poder acomiadar-se del seu petit cos dins d’una bossa plàstica blanca, perquè estava inconscient en un altre hospital de la ciutat, i amb prou feines aconseguirà saber en quina fossa comuna va ser enterrat. Em pregunto qui tindrà cura a partir d’ara, a partir de demà, del Mohamed, ara orfe i sol al món en una llitera d’hospital, germà gran de la Lynn, de 4, que no se n’ha sortit i ha mort a l’ambulància, i com enyorarà la seva germana petita la resta de la seva vida. També l’enyorarà la gateta de la família, que ha sobreviscut miraculosament a la desfeta de l’edifici i que ara busca entre les runes alguna olor que li recordi la menuda. I potser ell recollirà per a fer-se companyia mútua a un dels molts gossos del carrer que vaguen confosos esperant que algú els comparteixi algun rosegó de pa, una fruita d’un arbre fruiter que hagi resistit enmig de la pols i la devastació. Quant de dolor per a tot ésser amb capacitat de sentir, de patir.
Penso en els orfes sense pares, i en les mares i pares sense fills. Potser no és ni el primer fill que els han matat. I em pregunto quants fills morts és capaç de suportar una mare. Em pregunto si la Hamza, de 3 anys, ja recitava sencera la cançó que li havia ensenyat l’àvia, i si va riure el dia abans que la matés un míssil. Em pregunto si la Sham, de 2, va quedar viva colgada sota les parets esfondrades de casa seva i si va morir sola, o si va poder aferrar-se a la mà ja freda i inerta d’una mare o d’un germà fins al seu darrer alè. Em pregunto i em rebenta la pena pensar en la Marwa, d’1 any, que no va arribar a fer les seves primeres passes i la imatge de la seva cara dolça només quedarà en el record dels seus familiars vius, si és que n’hi ha, s’han perdut totes les fotos, com la casa, el barri sencer ha desaparegut. O en Salam, com tots els menors d’un any morts en aquesta cruenta guerra, ja no podran gaudir més de la descoberta del món. Un món gris per a ell, potser, però el seu món. El de la seva família, la seva terra.
I fa dies que cada gest quotidià amb el meu fill em porta imatges dels gestos que ja no podran fer els més de 3.000 infants morts en poques setmanes. I cada trapelleria, cada riure, cada plor, em fan pensar en els instants arrabassats a les seves mares, als seus pares, àvies, avis, germans. Si és que són vius. I en la trencadissa interna, moral, social, comunitària que estan vivint i que desgraciadament sembla que no s’atura. I em pregunto, cada dia em pregunto, què estem fent la resta del món veient-ho en directe, davant dels nostres ulls, en les nostres pantalles blaves, com s’apaga una vida més, com se segueixen cometen atrocitats inhumanes, com continua dia rere dia, any rere any, un genocidi permanent.
Recordo com si fos ahir l’impacte que va tenir en mi als catorze anys La llista de Schindler. Els meus pares explicaven sempre que en tornar del cinema em vaig tancar al lavabo a plorar i no en vaig sortir fins al cap de molta estona, els ulls inflats de plorar. I recordo pensar que si algún dia una cosa semblant tornava a passar, i vèiem els trens passar, no ens quedaríem passius, protestaríem, ens hi rebel·laríem, hi posaríem el cos, si calgués, perquè totes aquelles persones no arribessin al seu fatídic destí. Però ha tornat a passar, i no només ara, desgraciadament passa cada dia a les rutes migratòries del mediterrani, a terres o aigües més llunyanes o més properes, a les terres de les escriptures sagrades o a altres continents, però la societat civil no sempre reacciona. Recol·lectes de material, de roba, sí. Protestes, algunes, també. Però sento impotència de veure que seguim el nostre dia a dia com si no estiguéssim sent testimonis i en part còmplices d’un genocidi. Entenc que la salut mental és fràgil, etc. Però més fràgils són les vides de qui mor rere l’oblit o la desídia. Ni una miserable cassolada, ni protestes creatives de desobediència civil, ni pressió als nostres governants per exigir un alto al foc sabem fer.
Per això no podem sinó aplaudir i recolzar tota iniciativa per petita que sigui per fer alguna cosa. Dissabte 4 de novembre d’11 a 19.30 s’organitza a Gràcia Dibujos x Gaza, un mercat solidari de dibuixos, il·lustracions, serigrafies i altres obres d’art amb l’objectiu de recaptar fons per a Palestine Children’s Relief Fund, una organització humanitària sense ànim de lucre que proporciona des de 1991 ajuda als nens i nenes de Palestina en forma d’atenció mèdica gratuïta.
Organitza i hostatja l’esdeveniment benèfic El Diluvio Universal, C. Guilleries, 2, local 2. en col·laboració amb Taller Fosforito, Escola La Gossa i Te Quiero Mucho, i com diuen en la presentació aportar el nostre granet de sorra en aquesta situació tan greu. Aneu-hi. Anem-hi.
Inventariant 