Viure un Nadal vegà

En aquest article intento resumir el que considero que són els reptes, oportunitats i dificultats de celebrar un Nadal Vegà enmig d’una societat especista.

Viure un Nadal (o festes del solstici o Hannukah) vegà bàsicament vol dir tenir en compte els animals en totes les teves accions, igual que fem les veganes i els vegans la resta de l’any.

El que està clar és que és una època en que la necessitat humana de trobar-se per celebrar plegats aquests dies es tradueix en haver de compartir molts àpats amb gent no vegana, especialment difícils quan són la família, i la obligació de sentir constantment un discurs sobre la solidaritat, l’amor, la compassió, que MAI els inclou a ells, els animals no humans, i ens posa davant de la hipocresia de la SOCIETAT i CULTURA ESPECISTA en la que ens hem criat la majoria de persones abans de la nostra “conversió” a persones veganes.

Aleshores, en concret, idees/suggerències per a viure un Nadal Vegà:

Festes on hi ha menjar implicat

• si has de compartir àpats amb no vegans en la mesura que puguis (si cuines tu) pots sorprendre als teus convidats presentant viandes molt saboroses i festives perquè tens milers de receptaris amb versions veganes dels plats típics nadalencs de cada regió
• si vas a un restaurant, i vols compartir l’estona de l’àpat nadalenc amb família o companys de feina si és un sopar/dinar d’empresa, assegura’t que tinguin opcions veganes per no haver d’acabar menjant una amanida de fulla verda i tomàquet a preu d’or o pots provar de convènce’ls de triar almenys un restaurant vegetarià…
• si per coherència amb com vius la resta de l’any, evitant consumir productes d’origen animal per ètica, per sostenibilitat o per salut, decideixes que no vols assistir a algun d’aquests àpats on tota la taula serà plena de cossos d’éssers que tu consideres que mereixien una vida digna que se’ls va arrebassar, pots preparar-te mentament les respostes a les preguntes de perquè no assistiràs, perquè te les faran; com més serenament i amb convenciment responguis més difícil serà que puguin fer-ne mofa, i haraun de respectar la teva decisió. Si el fet que t’absentis els fa qüestionar-se coses, no t’ha de fer claudicar, cadascú ha de ser responsable de les seves decisions, i ningú et pot imposar que hi vagis perquè a ells/elles els farà sentir malament la teva abscència
• prepara’t també mentalment pels xantatges emocionals que et puguin fer qui et vulgui titllar de radical, o menystenir la teva opció
  existeixen cada cop més restaurants vegans que ofereixen àpats nadalencs totalment vegans, també en opció per a emportar!
• si vols incorporar al teu Nadal Vegà els dolços i postres especials d’aquesta època com són els torrons, els bombons, o el tortell de reis, no és difícil trobar comerços que fan pastisseria vegana, tant a peu de carrer com per internet. Només caldrà una mica d’anticipació perquè no es troben en les botigues clàssiques de queviures ni encara en grans supermercats (tot i que l’oferta augmenta cada dia més)

Imatge de la web de Jenny Rodríguez recetasveganas.net

Festes i activitats per a infants

• és fàcil que amb l’excusa que antigament es feia i en tens un record agradable (distorsionat per la cultura especista) puguis caure en la temptació de voler que els infants de la família vagin a un espectacle on hi ha animals implicats (per sort el circ amb animals està prohibit a Catalunya però encara es poden trobar fires de nadal o fires medievals que exhibeixen animals vius amb l’excusa de la recreció històrica). Aquestes situacions suposen un abús per a l’animal, que és sotmès a moltes hores d’estrés especialment auditiu, i no poden tenir els seus comportaments naturals sinó que sovint se’ls obliga a ser muntats (cas de ponis de fira)

Il·lustració del llibre “Sin palabras” de Roger Olmos

• les antigues visites al zoo o l’aquari sembla un clàssic i s’acostuma a fer sota el pretext educatiu, però cada cop hi ha més gent que se n’adona que no té res d’educatiu ensenyar un animal engabiat allunyat fora del seu entorn natural patint estrés i pretendre que el fet de veure’l eduqui sobre la seva vertadera naturalesa, quan els seus comportaments naturals en llibertat estan explicats en gràfics i murals, i no quadren amb l’individu apàtic i desnaturalitzat que els infants veuen entre parets de vidre o reixes. Ni tan sols l’educació, que no és efectiva, justificaria una vida de captiveri. Els zoos del segle XXI han d’evolucionar ja cap a espais vertaderament educatius de realitat virtual o projeccions dels animals en el seu hàbitat.

La tecnologia al servei de la conservació de la naturalesa. Del blog de zooxxi.org

• com a alternativa, si vols que els infants de la casa coneguin com són els animals realment, pot ser una bona ocasió per a visitar la teva protectora o gossera local i oferir-te com a voluntari per a passejar gossos o cuidar gats, o fer una visita respectuosa a santuaris d’animals que permeten el contacte amb humans per les característiques de l’animal i de la forma de contacte, respectuosa i controlada.

Un gos a la gossera vs un cop adoptat ;)

• Contribuir econòmicament amb donacions o ajuda voluntària pot ser una bona manera d’educar als infants en el respecte als animals
• un altre tema delicat són els pessebres vivents que fan servir animals reals en la seva representació. De nou, se’ls obliga a estar llargues hores en determinats espais i exposats als espectadors, i a diferència dels actors que participen de la performance teatral, no han triat ser allà

El consumisme nadalenc

• més enllà del menjar les festes es caracteritzen per les diferents tradicions de fer-se regals mútuament entre família i amics (reis mags, el tió, l’amic invisible, el pare noel…), i això comporta un consum sovint descontrolat que no mira qui es beneficia i a qui perjudica aquest consum. Com a vegà prens consciència del patiment que viuen les víctimes sense veu que són els animals, però aquesta nova mirada al món sense la bena de l’especisme et fa veure moltes altres realitats de les que abans potser no n’eres conscient, de forma que acostumes a sortir de la cadena del consumisme acrític, i busques formes alternatives de celebració que no passin per la compra compulsiva.
• Existeixen els mercats d’intercanvi, la reutilització, la opció de comprar a petits artesans locals, de recolzar el comerç local i de proximitat, de fer tu els teus propis regals, fer regals no tangibles… Imaginació al poder contra la bogeria capitalista del consum desorbitat!
• si decideixes comprar, com a vegà tindràs en compte que els teus regals no contiguin productes d’origen animal (pells, cuirs i llanes en el cas de roba, llet o mel com a ingredients en sabons i cosmètica) o que hagin estat testats en animals en el cas de perfums, cosmètics o detergents
• el veganisme també acostuma a portar de la mà una preocupació per la sostenibilitat i el medi ambient, així que probablement tindràs en compte no només l’origen del producte, sinó també els seus materials
• no és bo associar l’adopció d’un animal de companyia i molt menys la seva compra com a regal nadalenc, per l’associació que en pot fer l’infant d’aquell animal a qualsevol altre bé de consum; el propi concepte de “mascota” ja els objectivitza i pot fer que les ganes de fer un regal especial acabin en un nou abandonament perquè no ha estat un acte responsable per part de la família que l’ha ofert com a regal de Nadal.

L’activisme pels drets dels animals

• Les festes de Nadal poden ser un bon moment per a fer un pas mes en la teva decisió d’infringir el mínim dolor possible a qualsevol ésser, sigui humà o animal no humà: fer-te activista pels drets dels animals. És un bon moment perquè l’excusa del menjar pot dur a converses sobre les possibilitats de seguir una dieta que exclogui els animals en qualsevol etapa de la vida i condició i perquè la cantarella generalitzada de “pau i amor” d’aquestes dates pot fer més evident que en altres èpoques la contradicció entre el que es predica i el que es fa.
• Hi ha moltíssimes formes d’activisme des de fer i distribuir enganxines a xerrades o activisme a peu de carrer per a mostrar la realitat de l’explotació animal. Només has de buscar una mica al teu poble o ciutat i trobaràs un grup local d’activistes, per exemple d’Anonymous for the Voiceless, i si no n’hi ha, et pots inspirar en d’altres per a crear el teu.

Activistes d’Anonymous for the Voiceless

Conte “Port Adriano” pel Premi Núvol de contes 2019

A la una, a les dues i a les… i a les… i a les tres, crida en Ramon. Xof! Després d’uns segons de dubte i vacil·lació, la Maria, la més petitoia dels tres infants, es capbussa a les aigües netes i tranquil·les color turquesa de la badia. A l’estiu a Mallorca la temperatura de l’aigua és ideal, ni molt freda ni massa calenta, però a ella li sembla geladíssima, i en un tres i no res neda cap a la zodiac i s’hi enfila agafant-se de les cordes i picant fort amb els peuets a l’aigua per tornar-hi a pujar. Li reclama al Pare una tovallola amb urgència, amb el banyador taronja regalimant i tota ella tremolant de fred malgrat l’escalf del sol, mentre sent el veredicte, la puntuació de la seva tirada: un set i mig! N’està molt i molt orgullosa, de si mateixa, perquè ha millorat la seva marca anterior, i amb una gran riallada es col·loca en posició per veure el següent en saltar, ben tapadeta amb la tovallola, xuclant-ne una de les puntes xopes com faria amb un xumet, perquè fer-ho li porta bons records i perquè li agrada el gust de salat.

Ara li toca el torn al cosí, en Ton. És el més gran dels tres, i el més alt, i per això, tot i que el germà aquest darrer cop ho ha fet força bé, sovint el cosí és qui guanya perquè és clar, és qui millor se sap tirar de cap. El pare sap que aquella sana competició estival per veure qui entra amb el millor angle, qui esquitxa menys, qui ho fa amb les cames més alineades amb el tronc, ha esdevingut un ritual inexcusable de cada estiu, i no els fa pas cap mal. Ans al contrari, els anima a ser millors nedadors. El premi s’ho val! Una moneda de cent pessetes per a comprar-se un gelat rosa en forma de peu, o de coet amb gust de cola, o per a fer un futbolí amb els amics.

També és un ritual per a aquell simpàtic retaule d’un adult i tres marrecs anar tot el camí fins al port esportiu on hi tenen la zodiac amb totes les finestres de l’Alpha Romeo baixades, saltant els petits de seient en seient, sense cinturó (insensats!) i cantant les cançons del cassette de “Nostálgicos Carrozas” a tot drap. “Si yo tuviera una escooooba” s’esgargamellen alegres els quatre a l’uníson, mentre el cotxe agafa la baixada final des de la qual ja es divisa Port Adriano. Com els gossos de Pàvlov les tres criatures s’esveren per l’ànsia de saber que els espera una tarda de mar i sol i jocs i aventures i llibertat. La llibertat de viure el present com només els infants saben fer. Sense horaris, sense preocupacions, sense passat i sense futur, gaudir sempre i en tot moment de l’ara i aquí.

* * *

En Ramon aparca el cotxe apressat i puja les escales de tres en tres fins a la tercera planta. Els localitza al fons de la saleta dels avis que soparan en el segon torn.

— Avui tampoc, Maria? No ha dit res el Pare? Perdona que arribi tan tard. La feina, ja saps, sempre hi ha temes per tancar…

— Res, Ramon, no ha dit res de res —li respon— Només que avui tota l’estona somreia, com si estigués molt a gust, o com si estigués recordant alguna cosa que el feia feliç. Però no ha dit ni una paraula. Tenia els ulls humits, i diria que li ha caigut una llagrimota ara poc abans que arribessis… Significarà alguna cosa? No sé què dir-te… Què fem aleshores…? Hem de prendre una decisió…

— Avisarem al doctor que no ens programin més sessions, doncs. Que la família hem acordat que el Pare no segueixi amb l’assaig del tractament experimental. Crec que no ens queda més remei que acceptar que per a ell la cura de l’Alzheimer no arribarà a temps.

– Si almenys poguéssim fer-li saber que ho hem intentat…

Un petó, pare. Demà tornarem. Passejarem pel jardí, com fèiem abans. T’estimem.

De bateries i bombolles de plaer

El noi que branda el cap i martelleja amb els dits la porta del metro, nerviós, o bé és músic, o un cul inquiet. Bateria, confirmat. Dues baquetes treuen el cap per la cremallera mig oberta de la motxilla. Ell continua tocant l’instrument imaginari que només ell sent fins que les portes s’obren i baixa, rabent, cap a l’escala de l’esquerra, en direcció al seu destí. Avui no hi havia cap músic a l’intercanviador del metro, i a la Júlia li ha sabut greu. Li ha sabut greu perquè l’arpista, el trompeta, la cantautora amb la seva guitarra o el cantant amb veu de Serrat de l’intercanviador del metro generen una mena de bombolla de plaer. Una bombolla dins la qual gaudir una estona mentre camines apressada, o apressat, cap a la feina, amb el cap emboirat per pensaments.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

These recently-caught fish are being untangled from the fishing net, ready to be served as food at tourist restaurants. Goa, India, 2018. Moving Animals Archive

* * *
Crèdits de la imatge

Contes curts il·lustrats amb imatges de fotògrafs com Aitor Garmendia (“Fotógrafo para la liberación animal”), o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

Imatge de l’arxiu de  https://www.movinganimals.org/
https://www.movinganimals.org/fishing-industry-archive/

“Una dieta vegana es probablemente la manera más eficaz de reducir el impacto sobre el planeta Tierra, no solo los gases de efecto invernadero, sino la acidificación global, la eutrofización, el uso de la tierra y del agua” Joseph Poore, investigador de la Universidad de Oxford, 2018.

“OCÉANOS QUE ESTÁN MURIENDO – Más del 30 por ciento de las áreas de pesca del mundo ya han llegado más allá de sus límites biológicos -o necesitan una acción dramática que les devuelva su equilibrio – y poblaciones marinas enteras están al borde del colapso.  Extensas redes arrastran trillones de peces desde los océanos. Entre las especies “objetivo” se encuentra la “captura fortuita”, es decir, animales que no se pretenden pescar pero que son capturados por las redes “accidentalmente”. Hablamos de ballenas, delfines, marsopas, tiburones, estrellas de mar, esponjas, tortugas e incluso aves marinas que se zambullen en el mar, como los albatros. (…) La industria que cultiva peces en granjas hace poco para proteger a los peces que viven en libertad, ya que el alimento para peces de granja está compuesto por sus primos que fueron arrastrados desde los océanos. Y a menudo también (agravando el problema), su alimento incluye soja, que se cultiva en tierras deforestadas.”

Cita y texto extraído del Kit de inicio al veganismo de Million Dolar Vegan

Les rutines i els flashbacks

En un cert sentit les rutines reconforten. El mateix horari, les mateixes parades, el mateix vagó de metro, situar-se estratègicament a la porta convenient per la sortida de la parada de destí… Creuar-se amb les mateixes persones, viatgers o treballadors. Les dues noies del carro dels pòsters, que sempre xerren i fan cua per agafar l’ascensor; el senyor que recull les escombraries en bosses transparents, sempre amb un somriure; els mateixos músics, alterns però habituals, de l’intercanviador… Però aquell cop, una novetat va salpebrar la monòtona placidesa de les rutines.

Aquell cop en sortir del vagó del metro, el darrer de tot el comboi, va coincidir amb la marxa del metro del sentit contrari, del que ja en cuejaven els darrers vagons, a tota velocitat. La fressa, la olor, la fosca del túnel il·luminada només un moment pel comboi i l’aire que li va aixecar els cabells enrere: la Neus va tenir un flashback al tren de la bruixa del parc d’atraccions de la infantesa. Va somriure, i va agafar la mateixa escala de cada dia, avui una mica diferent.

“Elephants used for riding are often tied and severely beaten as calves in a process called Phajaan, or “the crush”, to break their spirits and control them. Elephants are intelligent and sociable animals, but across the world many are forced to spend their lives alone in chains. (…) Amber Fort is one of India’s biggest tourist attractions, forming part of the ‘cultural triangle’, and attracting thousands of global tourists every single day. However, it is infamous for its use of elephants, where over 100 elephants, many of whom are blind and lame, are forced to haul tourists up and down the steep fort. Jaipur, India, 2018”

Imatge de l’arxiu de  https://www.movinganimals.org/

https://www.movinganimals.org/elephant-riding-archive/

 

Estas vacaciones no montes en elefante

“Las actividades con elefantes, reclamo para turistas en el Sudeste Asiático, esconden una atroz realidad: familias enteras de elefantes asesinadas en la selva para robar sus bebés, que serán cruelmente adiestrados para realizar acciones contra su voluntad, como pasear sobre sus lomos, pedir limosna, jugar al fútbol o pintar.

Es posible visitar parques nacionales para ver a los elefantes en su hábitat, así como apoyar la labor de los santuarios, donde son protegidos de la explotación y el maltrato, y en los se puede disfrutar de la observación de la vida social en libertad de estos fascinantes animales.”

Texto de la periodista Lucía Arana para El Caballo de Nietzsche: https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/vacaciones-montes-elefante_6_276882318.html

Lee más sobre lo que viven los elefantes que usa la industria del turismo en:

http://turismo-responsable.com/s37

L’escala ineficaç

La Lluïsa se sent incòmoda quan trepitja una cinta transportadora i se la troba parada, però segueix, tota digna malgrat sentir-se ridícula per culpa d’aquesta fallada de la tècnica, i per culpa també de la seva falta d’atenció al senyal d’avís, vermell com un nas de clown. Incòmoda i estúpida se sent també quan comença a pujar graons d’una escala mecànica aturada, però no es pot fer enrere perquè altres incauts l’han seguida com indefensos xais en direcció a l’escorxador i senten la mateixa incomoditat que ella sent, fent gambades en uns graons més alts del normal d’una estúpida i ineficaç escala mecànica aturada.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros».

Sabíeu que en alguns escorxadors fan servir ovelles amb un esquellot per aconseguir que les pobres ovelles espantades surtin del camió i les guiïn cap la mort, aprofitant-se de la seva innocència? La crueltat humana no té límits… Omnívors, atreviu-vos a veure d’on venen els cossos que mengeu… Mireu el compte d’Aitor Garmendia @traslosmuros. És una de les penes més grans que sentim molts vegans: que no ens hagi caigut la bena dels ulls abans, no haver-ho sabut abans. Tan de bo aquests contes i imatges arribin a algú que vulgui mirar i prendre la decisió de deixar de consumir cossos d’animals.

El seu text de la primera de les fotos: “Esta oveja vive desde hace años en un matadero junto con un carnero. Reciben el nombre de ‘mansos’. Ambos son forzados a guiar a los corderos —muchos en estado de lactación aún— a la zona de sacrificio.
Los corderos con apenas semanas de vida son arrebatados a sus madres, introducidos en un camión y enviados al matadero. Allí, confiando en sus congéneres adultos, son conducidos a la zona de sacrificio. Decenas de veces al día estas ovejas son forzadas, con el objetivo de facilitar el manejo de animales en el matadero, a ‘traicionar’ a sus pequeños.
Aproveché el paro que realizaban los operarios para el almuerzo y me quedé en las cuadras. Quería condensar en una foto la desolación de estas ovejas.
Logrado o no mi objetivo, que la historia que acompaña a esta foto no quede en el olvido.
Salud y libertad.”

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros». “A través de fotografías y pequeños reportajes, obtenidos en las entrañas de la industria de explotación animal, el proyecto ofrece imágenes para la reflexión y el debate que ponen en entredicho la relación que hemos construido con el resto de animales.”

Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges de fotògrafs com ell que s’autodefineix “Fotógrafo para la liberación animal”, o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

El nen del patinet

A cada parada, el nen els avança amb el seu patinet. En la lentitud hostil amb què l’autobús avança a onades intermitents per la carretera de Sants la Núria es descobreix imaginant que el senyor de boina i bufanda ben tancada damunt del coll, que camina amb pas ferm amb els braços a l’esquena, aquest senyor que acaba de passar el nen del patinet, aquest senyor podria ser el seu pare. Per edat, per complexió, per actitud, podria ser-ho, però no l’és. El pare a hores d’ara ja l’hauran posat a dormir a la residència, on l’Alzheimer l’ha reclòs cada cop una mica més endins, en un mutisme només trencat per frases inconexes i paraules esparses, que li arranquen les filles a base de fer-li preguntes, abraçades i petons.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

One of the main tourist spots in North India, the town of Varanasi features incredibly crowded and narrow streets, where hundreds of street animals must coexist with the busy footfall and traffic. Many of these street animals suffer from malnutrition, disease and horrific injuries.
Varanasi, India, 2018
MovingAnimals.org

Si estàs pensant en la companyia d’un gos, un gat o una fura, no els compris, CONSIDERA ADOPTAR. He trobat aquesta web on surt molta informació i un directori de protectores de Catalunya. I aquí llistats oficials de la Generalitat.

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge que acompanyarà els contes que aniré publicant sempre estarà treta de la pàgina movinganimals que conté un arxiu d’imatges gratis per a l’activisme en defensa dels drets dels animals. Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges aleatòriament, de les 12 categories de l’arxiu, i posaré una frase amb un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així. 

“By documenting animals around the world, we hope to raise awareness of their suffering by providing free-to-use images and footage for organisations, activists, media desks, and social media platforms.” www.movinganimals.org

Ribes de l’Àfrica

Publicat per inventariant in Horitzons – 3 Nov, 2006

(Amb aquest s’acaba el trasllat dels 4 posts sobre el programa Horitzons. Llàstima que des de fa un temps ja no tinc el privilegi de tenir l’horari flexible que em permetia veure’l alguns matins. Ara en tinc uns altres de privilegis…, però no aquest ;D

“Navegants com Colom o Magalhâes van dibuixar els mapes de les terres que van descobrir i van donar forma, així, al món que coneixem avui en dia. Hi ha, però, un continent que no coneixem tan bé: Àfrica. Qui pot situar Abuja, la capital de l’estat africà més poblat? Qui sap que l’Etiòpia d’avui va ser l’antic regne d’Aksum, que va gaudir de la seva màxima esplendor entre els segles III i IX? Redescobrirem aquest immens continent amb un grup de periodistes que viatgen a bord d’un veler i que s’aturaran a Port Saïd, Massawa, Djibouti, Mombasa, Durban, Ciutat del Cap, Luanda, Douala, Cotonou, Dakar i Tànger.”

Aquesta és la presentació de la sèrie d’Horitzons (K3) de la qual n’he vist el documental d’avui. Tractava de La costa oriental de l’Àfrica, concretament del Canal de Suez.

(Aquí podeu veure la imatge del satèl·lit del google maps, és la línia recta a la dreta del gran delta del Nil).

La imatge que més m’ha impressionat és veure un vaixellot atravessar el desert. Donava la sensació que anava per terra, perquè des d’una banda del canal, segons la perspecitva que prens, no veus l’aigua! Era una imatge força impactant. :)

Indígenes sense xaman

Publicat per inventariant in Horitzons – 25 Oct, 2006

(Estic traslladant els 4 posts de la categoria Horitzons que encara no havia traslladat del meu blog anterior)

El darrer documental d’Horitzons que em va impressionar (Horitzons és un programa del K3 que passa esplèndids documentals de National Geographic, la BBC, Discovery Channel o NHK) explicava la història d’un encontre entre un d’aquests aventurers-antropòlegs que corren pel món i una tribu de l’Amazònia. No recordo ni com es deia la tribu ni a quin país es trobava el seu tros de selva, però sí que em sembla recordar que la llengua dels colonitzadors que coneixien una mica era l’espanyol, no el portugués. La tribu tenia la seva pròpia llengua, és clar, però ja hi havia algun jove que la parlava i podia fer de traducció per l’antropòleg anglés.

El que més em va sorprendre d’aquesta tribu eren dues coses: La primera, la més impactant a nivell visual, era que vestien robes occidentals (duien samarretes, pantalons curts, gorres, chancletes), però seguien vivint a la manera tradicional de les tribus indígenes de l’amazones: els homes caçaven micos i petits animals amb cervatanes i fletxes, les dones cuidaven dels fills i de la casa, els nens passejaven àgils pels intrincats camins de la selva, es banyaven feliços al riu, vivient tranquils en el seu món… Les imatges de cares de sorpresa de dones, joves i nens davant l’home blanc es repetien, però aquesta vegada ni pits nus, ni cordills com a única vestimenta, ni pintures a la cara… robes occidentals! Es veu que el motiu és que aquesta tribu portava anys comerciant amb altres tribus, i havien anat agafant materials i robes occidentals sense haver entrat en contacte amb blancs des de feia moltíssims anys; només alguns dels vells del poblat n’havien conegut algun.. És fascinant veure com havien estat capaços d’agafar només el que els facilitava la vida, però sense canviar el seus sistema de vida: ni una televisió, ni una ràdio, només algunes xarxes, algun miral…

I la segona cosa sorprenent era el fet que no tenien xaman. No recordo molt bé l’explicació que van donar, però resumint la raó era que en algun moment de la seva història van descobrir que el món xamànic els feia viure amb angoixes, pors, i baralles amb altres tribus pel poder, per venjances, i que en algun moment van decidir “treure-se’ls del damunt”. Com? Doncs matant-los. Van matar tots els xamans de la regió, o del seu poblat, no ho recordo. Amb ells es va perdre una llarga tradició de xamanisme, un bé cultural? Algú podria dir que és una llàstima i que amb això s’extingeix una cosmovisió del món, una forma de vida, però que voleu que us digui, si en aquesta tribu han descobert que viuen més feliços així doncs em sembla molt bé. Potser haguessin pogut ser menys dràstics, però bé, no soc ningú per jutjar-los. La qüestió és que per l’antropòleg anglès semblava que això era un fet molt sorprenent i un cas força atípic d’entre els que ell havia conegut.

Em segueixen fascintant aquests petits documentals ☺

Trasllado també els comentaris que va tenir el post en el blog original: 25 Oct, 2006

Enllaç permanent / (7) Comentaris / (0) Retroenllaços / Següent / Anterior

Pesca sagrada a Entogo

Canal 33, dijous 31 d’agost de 2006.

L’esperit de les llegendes, Cap. 8: La pesca sagrada a Entogo. “Al país dels dogons, l’estació seca és angoixant perquè l’aigua hi escasseja molt. Un dels pocs bassals de la regió que no s’asseca és l’Entongo. Allà hi viu un peix sagrat: el silur. Una vegada a l’any, des de fa segles, tots els homes de la regió de Bamba organitzen una gran expedició de pesca. Cada pescador intenta caçar-ne un perquè, segons diu la llegenda, li ha de portar felicitat.”

Impressionant. Acabo de veure un d’aquests reportatges del Canal 33 sobre la vida de diferents tribus del món. Aquest estiu m’estic fent un fart de veure’ls cada matí, m’encanten! Et permeten recórrer món sense moure’t de la cadira. Veure coses fascinants que difícilment podria veure ni que em passés tota la vida viatjant. Són moments, experiències i situacions excepcionals per mi, per nosaltres, els occidentals, però ben quotidianes i normals pels protagonistes, perquè són les seves vides.

El d’avui tractava d’un ritual de la tribu dels dogon (tot i que no he entès si eren els mateixos Dogon de les màscares, crec que si no ho són, seran cosins germans. Mireu aquesta web de fotografies sobre els Dogon. Estava situat a Mali, pel que m’ha semblat veure en els títols de crèdit, un país situat a la banda oest d’Àfrica, per sota d’Algèria i Mauritània, per damunt de Níger, Burkina Fasso, Costa d’Ivori, Guinea i Senegal. “La pesca ritual a Entongo”.

El ritus consisteix en el següent: una vegada a l’any es reuneixen tots els homes i joves circumcidats (pot ser a partir dels dotze anys) a les ribes d’un estany. Les dones no hi estan convidades, es queden al poblat. La caravana l’obre el cap religiós de la regió, muntat a cavall, i un cop allà, els quatre caps dels clans més importants de la regió reciten en veu alta, amb el cap dins una de les senalles que faran servir per pescar, els noms de les famílies dels clans. Això reforça la unitat dels clans, pel que sembla. Un cop acabada de recitar la llista, es llencen a l’aigua només els representants escollits de cada família, per treure unes branques que prèviament havien posat dins l’aigua, al centre de l’estany, perquè els ocells no es mengessin els peixos (això és el que he entès…); es veu que és un honor ser escollit per aquesta tasca…! Això poden ser ben bé una quarantena de persones, que en un no res surten de l’estany amb les branques, i és aleshores quan comença l’impressionant pesca:

tots alhora, que poden ser vora un miler de persones, potser més i tot… es llencen a l’aigua fangosa amb les seves senalles, una mena de cistell ample per una banda i obert amb un petit forat per l’altra banda, per passar- hi la mà, i l’enfonsen una i altra vegada en l’aigua remoguda i marronosa per pescar uns petits peixos taronges (silurs, diu la fitxa de TV3 que són) que es fiquen dins d’una mena de bosses de plàstic negre que duen lligades al cos, o els aguanten amb la boca mentre en busquen més. Aquesta activitat frenètica, amb milers de persones omplint a vessar un estany, que fa que els peixos es quedin sense espai, i per tant siguin més fàcils de pescar, dura només un quart d’hora. Passat aquest temps tots els homes surten de l’aigua i es reuneixen amb els altres membres de la seva família, per posar en comú els peixos que han pescat, i repartir-los entre ells. Pels dogon aquests peixos són símbol de fertilitat (no els vénen, sinó que els regalen a les seves dones) i, segons el ritual, quan més en pesquis més felicitat tindràs per l’any entrant.

Impressionant, oi? :-)

Trasllado també els comentaris que va tenir aquest post en el moment de la seva publicació original, el 31/08/2006

(3) Comentaris

Horitzons

En aquesta categoria m’agradaria anar explicant impressions dels reportatges que Canal 33 emet dins el programa divulgatiu del K3 del mateix nom, que dedica els dilluns als fenòmens de la terra; els dimarts, al coneixement científic; els dimecres, a les humanitats; els dijous, a les cultures del món (el que més m’agrada!) i els divendres, obre el seu quadern de viatges per conèixer món.

més informació a:

• fitxa del programa
• web del programa

ps: un programa boníssim, també, de viatges, és Km 33