Entrevista a Lluís Freixes a Núvol

Publicat originalment a Núvol el 14.3.2024

Lluís Freixes: «Escric pels qui es declaren ‘animal friendly’ pero mengen animals»

El periodista Lluís Freixes Carbonell publica Sedició a la granja (Ara Llibres), un assaig que vol ser un mapa i un petit receptari de solucions al greuge amb més botxins i víctimes de la història: la nostra relació amb els animals.

Lluís Freixes | © Anna Borràs

Ens trobem al bar Santa Vegana de la plaça Orwell de Barcelona, el marc ideal per a un llibre que fa una picada d’ullet al títol de l’autor anglès, Animal farm. És una cafeteria amb rebosteria vegana, pastissos, coques, plats salats, un petit oasi per a la clientela vegana on no caldrà que preguntem de què és realment l’entrepà vegetal… Un local molt agradable amb una cuina i un servei excel·lent per a una entrevista amb molta “teca”.

Lluís, tu ets periodista, estàs avesat a escriure cròniques periodístiques, i també escrius articles de temàtica “animalista”, però aquest és el teu primer llibre… Què et va fer decidir a tractar aquesta temàtica en forma d’assaig? Va ser un encàrrec o se’t va acudir a tu?

L’editorial Ara Llibres buscava un periodista que tingués la capacitat d’analitzar una temàtica de la qual se’n parla cada cop més, com són els drets dels animals, i que alhora tingués experiència en la cobertura informativa d’aquests temes. Volien algú que pogués fer no-ficció, que tingués un punt periodístic i que es fes amb un llenguatge que tothom pogués entendre. Em coneixien perquè col·laboro al mitjà El Caballo de Nietzsche de eldiario.es, i em van fer la proposta. Els vaig dir que necessitaria una mica de temps, però finalment vaig dir que sí.

És la primera vegada que s’escriu en català i que s’endrecen totes les lluites en relació amb els drets dels animals, i a més, amb una mirada catalanocèntrica. Ha sigut tot un repte! Un periodista està acostumat a resumir i això en canvi consistia en esplaiar-se. La idea era veure què estem fent nosaltres respecte als animals: Catalunya té foie-gras, però ja no té indústria pelletera, té una indústria porcina immensa, però ja gairebé no té granges de conills, hi ha correbous i molta relació encara amb l’experimentació amb animals. Volíem dibuixar un “mapa” de com ho estem fent i cap on estem anant en la nostra relació amb els animals.

També contextualitzes i expliques com s’estan fent les coses a altres llocs…

Hi ha temes que ja havia treballat abans, tant a TV3 com a Catalunya Ràdio i haver format part de la secció d’internacional em va permetre entendre per què hi ha països, com el Regne Unit, que en temes de benestar animal ens treuen anys i anys d’avantatge. Al final, tots els animals formen part del mateix engranatge i la nostra violència no té fronteres. Explico com pot ser que hi hagi països on l’animalisme no és només una lluita de les esquerres o que en d’altres l’extrema dreta s’ha apropiat de demandes animalistes. L’animalisme polític, si el comparem amb altres moviments socials com el feminisme, acaba de néixer.

A qui va dirigit el teu llibre? A quin tipus de lectors esperes arribar?

A tothom que tingui prou valentia per descobrir la cara més cruel de l’espècie humana i tingui l’empatia suficient per voler formar part de la solució.  El de ‘Sedició a la granja’ és un antiespecisme per tots els públics, o sigui, un animalisme de veritat que anima a reflexionar sobre quina mena de déus volem ser pels animals: uns déus generosos i benevolents o un déus despietats borratxos de supèrbia. He volgut posar de manifest, d’entrada, que els animals són a tot arreu: són a tots els contes que ens llegeixen de petits; són cada dia al plat a taula, i han nascut amb l’únic propòsit d’acabar en el nostre plat; són a les nostres ciutats; són a tot arreu des que naixem fins que l’últim dia que morim i mai hem tingut en consideració els seus interessos. El llibre vol mostrar al públic general d’on surt la nostra relació amb ells i perquè és problemàtica i tòxica. D’on ve i què podem fer per canviar-la.

Però escrius per a convençuts… o per a convèncer?

Si mires les enquestes d’opinió et trobes que el 93% dels ciutadans està a favor dels drets dels animals, més que el feminisme o qualsevol altra lluita social; que un de cada quatre catalans, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, diu que tots els animals han de tenir els mateixos drets que els humans de no ser explotats, però els números no quadren quan constates que només 1 de cada 10 ciutadans és vegà o vegetarià. Això ho explico quan parlo de l’animalisme i de la dissonància cognitiva, és a dir, el mecanisme mental pel qual separem la carn de l’animal a qui pertanyia. Escric pels qui es declaren “animal friendly” pero mengen animals, cosa que no sembla gaire “friendly” des del punt de vista de l’animal que és menjat.

Com ho has fet per tractar un tema que aparentment no està “al carrer”, i fent servir termes que poden semblar impopulars, com ‘crueltat animal’, ‘sofriment’, ‘greuges morals’?

A molta gent li pot semblar feixuc parlar de drets dels animals perquè partim del fet que no hi ha una educació al respecte. Hi ha molta gent que et diu “jo no m’informo perquè no vull saber què passa”. I això no deixa de ser una alarma teva pròpia, no vols trencar la dissonància cognitiva perquè estàs més tranquil sense pensar-hi que aquella carn que t’estàs menjant era la carn d’un animal que volia viure en pau.

Lluís Freixes | © Anna Borràs

Fas servir la metàfora d’un viatge que potser serà incòmode…

L’explicació de com es fa, per exemple, el foie-gras no l’he tret de cap entitat animalista, l’he treta de la mateixa patronal, perquè no hi ha una manera edulcorada d’explicar el que estan fent. O què és un cabrit, una cria que no arriba a trenta dies, o la trituració de pollets vius en la indústria de l’ou… El que sí que he procurat és no escriure-ho de forma acusatòria. El sistema alimentari és un entramat immens on hi estem ficats tots: productors, intermediaris i consumidors.

T’has hagut de frenar en algun moment?

He pogut dir tot el que havia de dir. I Ara Llibres m’han donat tota la llibertat d’escriure-ho. Com que em dirigeixo a un públic heterogeni, he hagut d’anar amb compte amb expressions típiques de cercles antiespecistes. És a dir, he triat dir “carn” i no “cadàvers esquarterats en safates de porexpan”. Les dues defineixen el mateix, però la segona es fa servir per provocar, i no ho busco.

Vols dir que has mirat de fer servir fórmules perquè qui ho llegeixi no “pugi les defenses” perquè senti com que l’estàs acusant.

Exacte, però tu arribes al final del llibre i és impossible que no reflexionis sobre la teva relació amb els animals i què podries fer per canviar-la. En general som bona gent, hi ha una voluntat de no fer mal. Perquè en això consisteix la humanitat. Conceptes com “la transició proteica” o “l’alliberament animal” generaran problemes perquè van en contra dels nostres privilegis com a humans, però crec que és important que hi pensem.

Com ha estat el procés de documentació per a la preparació d’aquest llibre? La bibliografia és gairebé tota de l’any 2000 en endavant. Ha estat premeditat?

Cito un parell de filòsofs clàssics, la resta pràcticament tots són informes i bibliografia molt actual. Sempre hi ha hagut persones que han mirat els animals de forma diferent, de Pitàgores a Nietzsche i fins a Peter Singer. Moltes de les cites són de filòsofs homes, però això és perquè el seu pensament és el que ha transcendit, els de les dones no quedaven escrits. Però com que la major part de les persones vegetarianes i veganes, amb moltíssima diferència, són dones, he volgut fer una mena de reparació històrica citant-ne moltes: Cecilia Böhl de Faber, que escrivia articles antitaurins al segle XIX, Núria Almiron, catedràtica de la Universitat de La Pompeu Fabra, la periodista Lucía Arana, o Amanda Romero, la primera regidora vegana de l’Ajuntament de Madrid, entre d’altres.

I tot ho has acompanyat de dades. A banda de periodista ets economista, i això es nota…

Em sento molt còmode amb les dades perquè crec que per a convèncer una persona pots apel·lar o bé al cor o bé a la raó. I els números no depenen del nivell de sensibilitat de l’altra persona. Les dades són les que són. I hi ha dades de sobres per a mostrar que el que fem als animals és flagrant, manifestament brutal. Només un parell de dades: a Catalunya, 9 de cada 10 gallines —3 milions l’any— no els tocarà mai la llum del sol, o el nombre de porcs que escorxem cada dia: 21.000 només a Riudellots de la Selva. La gent sap que hi ha més porcs que catalans però no es pregunta d’on surt tot l’aliment que consumeixen i l’aigua que beuen.

Fas servir expressions molt afortunades. El “xarop antiespecista”, la “gran mentida col·lectiva”, el concepte “d’alimentació no-violenta”.

El tema de l’alteritat s’aborda molts cops des de la no-violència. Sobre les persones LGTBI, sobre les dones, sobre les persones racialitzades. I per què no sobre els animals si, objectivament, la seva opressió és la causa amb més víctimes i més botxins de la història? Per què no expandir la nostra esfera moral també cap als animals com hem anat fent amb els humans que hem maltractat històricament? A més és una forma molt gràfica per a una persona que no s’hagi plantejat mai la quantitat de violència necessària perquè un animal acabi al nostre plat. Això vol dir que l’alimentació que no és vegana és violenta? Com a mínim, que pensis, ni que sigui per un moment, “hi ha algú al meu plat, no alguna cosa”. Això estava viu. Això, de fet, és un cadàver en descomposició amb una capa de gastronomia.

També fas servir l’expressió de “desanimalitzar” la dieta…

Ara sentim a tot arreu que cal descarbonitzar la nostra economia, és a dir, reduir les emissions de CO2. I quan apliquem això a què mengem, la millor manera de descarbonitzar la dieta es desanimalitzar-la. L’impacte climàtic d’una dieta basada en vegetals és ridícula comparada amb la dieta occidental d’avui dia. ‘Sedició a la granja’ és una defensa dels animals i per tant de planeta, per bé que tots els vegans són ecologistes però no tots els ecologistes són vegans.

Presentes solucions o idees que es poden considerar “benestaristes”, que apel·len al benestar dels animals per sobre o abans que la seva explotació.

Comencem pel fet que, per a algunes formes d’explotació, l’oposició majoritària realista passa per l’abolició, com és el cas, per exemple, de la tauromàquia, la pelleteria o el transport d’animals vius. No són reformables. Però, en canvi, en explotacions que toquen a l’alimentació encara cal fer moltes “passes benestaristes”, per desgràcia. A nivell individual qui no vulgui menjar animals que no ho faci, però no hi ha una drecera possible col·lectiva i viable. La suma de molts individus vegans mai podrà vèncer un capitalisme que se sustenta en l’explotació animal. Malauradament, a vegades cal un bany de realisme. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió només el 4% dels catalans són vegans. Però per mi no és incompatible ser abolicionista i alhora defensar que s’ha de donar una millor vida als animals explotats mentre l’alliberament no arribi. Crec que necessitem els dos tipus d’activistes: l’anarquista que allibera conills i destrossa torres de guaita de caça, per descomptat, però també hi ha d’haver la persona que lluita perquè els peixos de la piscifactoria estiguin més ben alimentats o que les gallines deixin d’estar en gàbies. Però admeto que és una part del procés que pot fer molta mandra de defensar.

Creus que amb aquestes mesures s’avança en la direcció desitjada..?

Hi ha una sensació que aquestes mesures eternitzen la lluita o fins i tot legitimen l’explotació animal, com explico en el capítol, en què “desmunto” la mentida dels certificats de benestar animal. Hi ha altres mesures que l’escurcen, com podria ser l’educació. Si una generació que ha crescut sense curses de braus ja ho incorporen en la seva ètica i els docents i les famílies acompanyen aquest canvi de mentalitat, al final l’única recepta a llarg termini és l’educació (com en tots els temes socials), tant a les escoles, com a casa o des dels mitjans.

Lluís Freixes | © Anna Borràs

Treballes en un mitjà audiovisual. Creus que aquest és un tema que es tracta amb rigor quan surt alguna notícia relacionada?

L’opressió envers els animals es tracta molt poc i sovint es fa malament. A la majoria de mitjans de comunicació hi ha molt més desconeixement que maldat. Però és que el sistema alimentari cau a trossos si no es basa en la hipocresia i l’engany. Segons l’INE, l’alimentació és la segona despesa més gran de les llars, després de l’habitatge. I el producte alimentari on més diners gastem és la carn. Per fer que la roda segueixi girant cal una propaganda que ens digui que tot està bé i que no ens fem preguntes. És el que anomeno “la hipocresia de la vaca que riu”.

Com esperes que la teva obra contribueixi a la consciència sobre els drets dels animals? Quin impacte t’agradaria tenir?

M’agradaria que algú quan acabi el llibre triï una de les tres opcions que hi ha: reduir el consum de productes d’origen animal, que ja crec que és una victòria; vegetarianisme, per la qual diria que calen més inputs que no només aquest llibre; o bé que pels que ja són vegetarians sigui una empenta per a passar al veganisme. I que el que anomeno “la piràmide especista” es desplaci: a dalt de tot de la nostra jerarquia moral hi ha gossos, gats i animals de família, per sota tenim els grans mamífers (elefants, cetacis, simis), a sota els animals anomenats de granja i de consum i a sota tota la resta (peixos, ocells, invertebrats, insectes). M’agradaria que cada cop es vagi escurçant la distància entre els animals que estimem, com els gossos i els gats, dels que ens mengem o despreciem. Allò de donar un tracte humà a tots els animals, que no és el mateix que humanitzar-los.

Per acabar… com veus el futur dels animals, o més ben dit, els drets dels animals en un futur proper?

La conquesta dels drets dels animals acaba de començar. Jo sóc més optimista que pessimista i he escrit un llibre possibilista. Quasi tot està per fer. M’agradaria que qui el llegeixi hi pensi, que comenci a veure que la carn és algú, que hi ha molta violència en moltes decisions petites que prenem cada dia. I que en acabar-lo sàpigues quin és el pes de les teves decisions i, per tant, seguir per aquest camí ja és decisió teva. Apel·lo especialment a aquell 93% dels ciutadans que es declara defensor dels drets dels animals sense saber exactament què són. Potser el llegiràs i serà empenta. Ajudarà, potser, a acabar de fer el pas. Com a mínim, espero que hi pensaràs la propera vegada que et toqui omplir la nevera.

Moltes gràcies. I molts èxits.

Les festes del Kinousaure, crítica de cinema infantil a Núvol

Article originalment publicat a Núvol el 8.1.2024

Pack Màgic ha programat durant el mes de gener un cicle de cinema per a infants.

Tots els diumenges de gener als cinemes Girona i Zumzeig s’ofereixen sessions de cinema per a infants amb propostes complementàries per a fer més interessant l’experiència iniciàtica d’anar a una sala de cinema, sobretot per a qui sigui la seva primera vegada. Ja fa set edicions que un petit dinosaure-cinematògraf guia a les més menudes a endinsar-se en la foscor de les sales de projecció i en les experiències que ens proporciona el setè art. És un dels projectes del Pack Màgic, que fou premi Pantalles 2021 (Premis Núvol), una “distribuïdora de cinema infantil, tranquil i en català”, pensat per a famílies i per a la comunitat educativa i que forma part de la cooperativa d’iniciativa social Drac Màgic.

Una imatge de Yuku i la flor de l’Himàlaia

La forquilla d’edat recomanada va dels dos anys (crec que és poc realista, la meva opinió personal és que ho veig més aviat a partir dels quatre) fins als dotze (potser els dotze d’ara no són “els d’antes” i ho deixaria fins als deu, tot i que cada família es coneix les seves criatures) i enguany la companyia de teatre El Gecko con botas aporten l’animació abans i després de la projecció. Els arqueòlegs Damian i Diana es proposen filmar per primer cop un Dinosaure i n’expliquen l’aventura amb teatre d’ombres i titelles, i com les històries a la vora del foc que contaven a les coves els nostres avantpassats podrien considerar-se precursores del cinema, sent les ombres projectades a les parets les primeres imatges en moviment que narraven històries.

El petit de la casa i jo vam anar a veure la primera projecció, Yuku i la flor de l’Himàlaia, una pel·lícula d’animació d’Arnaud Demuynck i Rémi Durin, guanyadora de diversos premis l’any que es va estrenar, el 2022. Una bonica faula sobre els contes, el poder de la cooperació i del dol per la pèrdua d’un ésser estimat, amb una ratolineta com a protagonista. La Yuku s’embarca en una missió molt perillosa per l’amor cap a la seva àvia: li ha de portar una flor de la muntanya més alta de la terra, la flor de l’Himàlaia, abans que el talp cec la vingui a buscar (versió adaptada de la Parca). Per aconseguir-ho haurà de fer un camí ple d’obstacles, que superarà gràcies a la força que li dona la música del seu ukelele, les cançons i endevinalles i les amistats que farà pel camí gràcies a elles. Reeixirà en la seva comesa i l’àvia en agraïment abans de morir li traspassarà un llegat molt i molt especial: l’art d’explicar històries.

En aquesta ocasió els petits espectadors van poder participar d’un petit karaoke i veure uns petits esquetxos de teatre d’ombres. En les següents els infants podran gaudir de la il·lustradora Marta Castro dibuixant en directe durant la projecció dels tres curtmetratges agrupats sota el títol L’illa dels ocells (diumenge 14 de gener), un pintacares molt especial i espacial amb pintures que brillen en la foscor (Astres immòbils, diumenge 21 de gener) o aventures detectivesques per desxifrar un mapa a Nina i el secret de l’eriçó (diumenge 28 de gener).

Amb sessions a les 12h i a les 17 h, no us perdeu l’ocasió de veure’ls tots! Són doblats al català i s’exhibeixen amb subtítols, i per si us pregunteu per què, la raó és doble: fomentar la lectura i fer-lo accessible a infants amb dificultats auditives. Bravo!

Art contra la guerra

Publicat a Núvol el 4/11/2023

Avui se celebra Dibujos x Gaza, mercat solidari de dibuixos, il·lustracions, serigrafies i altres obres d’art per a recaptar fons per a Palestine Children’s Relief Fund.

---

Fa dies que em pregunto per què, com, fins quan. Per què això no s’atura, com podem aturar-ho, fins quan durarà? Fa dies que veiem amplificat davant dels nostres ulls a la pantalla del mòbil, l’ordinador, la televisió, el dolor de milers i milers de persones. Un dolor que no és nou, que sabíem que existia, que fa anys que dura, però que ara brolla a cada emissió, a cada scroll mentre tafanegem les xarxes socials distrets, absorts en el nostre món, en les nostres cabòries i petites o grans misèries. Unes imatges i un dolor que semblen diferents aquests dies potser per la intensitat, per la freqüència, i per la duresa, perquè les víctimes són majoritàriament infants.

Em pregunto a tothora quants diaris d’una Zlata Filipović adolescent palestina que no ha conegut altra realitat que la guerra s’hauran perdut sota la runa. Quants diaris com el d’Anna Frank que potser estava escrivint una jove palestina mai veuran la llum perquè han quedat sepultats amb ella en el darrer bombardeig. Potser es deia Mayar, Lana, Rahima, i no havent conegut altre vida que la de l’apartheid i el terror, explicava el seu dia a dia pensant que algun dia el món ho llegís. I sabés el que estava passant, el que estaven passant, des de feia més de 75 anys, una generació rera l’altra, el seu poble.

Em pregunto si seguirà viva la nena d’ulls brillants que explicava en un vídeo, dels molts que veiem aquests dies d’infants asseguts sobre les runes de casa seva, com de feliç n’era per haver salvat els seus llibres i certificats escolars. Els va posar a la motxilla quan van saber que havien de fugir perquè la casa podia ser bombardejada, els seus diplomes i els dels seus germans, i deia que si li destruïen li destruïen la infantesa. Com si no li haguessin destruït ja. Vol, (volia?) ser enginyera. Enmig d’aquella desolació l’alegria als seus ulls, l’esperança, la resiliència. Em pregunto com viuen les famílies israelianes ostatges des del dia 7 d’octubre. Em trobo preguntant-me si estan junts o separats. Si els infants pateixen o els han pogut crear una petita bombolla de normalitat o de joc per dissimular l’horror i el terror que estan vivint.

Em pregunto amb qui viurà el seu proper aniversari, si és que en sap el dia, la criatura que ha quedat cega després d’uns dels atacs, potser el d’una de les escoles de la ONU que acollien a desplaçats, potser el de l’hospital bombardejat sota pretextos militars. També la guerra té normes, he llegit que es diu. Però jo no en sé ni de guerres, ni de política internacional, ni en sé prou de la història del poble palestí, però no puc deixar-me de preguntar si algú de la família de la Samar de 6 anys ha quedat viva o tots són morts, com ella, registrada, ella sí, en una llista de noms perquè no quedin en l’oblit. No tots hi són, no tots hi arribaran a ser. Em pregunto si algú en plorarà la mort o ningú en recordarà quin era el seu color preferit, quines llaminadures comprava al basar de tornada de l’escola, quins somnis tenia per a complir i que ja mai seran. Em pregunto com està la mare que no rebrà mai més cap abraçada del Youssef, de 5 anys, que ni tan sols va poder acomiadar-se del seu petit cos dins d’una bossa plàstica blanca, perquè estava inconscient en un altre hospital de la ciutat, i amb prou feines aconseguirà saber en quina fossa comuna va ser enterrat. Em pregunto qui tindrà cura a partir d’ara, a partir de demà, del Mohamed, ara orfe i sol al món en una llitera d’hospital, germà gran de la Lynn, de 4, que no se n’ha sortit i ha mort a l’ambulància, i com enyorarà la seva germana petita la resta de la seva vida. També l’enyorarà la gateta de la família, que ha sobreviscut miraculosament a la desfeta de l’edifici i que ara busca entre les runes alguna olor que li recordi la menuda. I potser ell recollirà per a fer-se companyia mútua a un dels molts gossos del carrer que vaguen confosos esperant que algú els comparteixi algun rosegó de pa, una fruita d’un arbre fruiter que hagi resistit enmig de la pols i la devastació. Quant de dolor per a tot ésser amb capacitat de sentir, de patir.

Penso en els orfes sense pares, i en les mares i pares sense fills. Potser no és ni el primer fill que els han matat. I em pregunto quants fills morts és capaç de suportar una mare. Em pregunto si la Hamza, de 3 anys, ja recitava sencera la cançó que li havia ensenyat l’àvia, i si va riure el dia abans que la matés un míssil. Em pregunto si la Sham, de 2, va quedar viva colgada sota les parets esfondrades de casa seva i si va morir sola, o si va poder aferrar-se a la mà ja freda i inerta d’una mare o d’un germà fins al seu darrer alè. Em pregunto i em rebenta la pena pensar en la Marwa, d’1 any, que no va arribar a fer les seves primeres passes i la imatge de la seva cara dolça només quedarà en el record dels seus familiars vius, si és que n’hi ha, s’han perdut totes les fotos, com la casa, el barri sencer ha desaparegut. O en Salam, com tots els menors d’un any morts en aquesta cruenta guerra, ja no podran gaudir més de la descoberta del món. Un món gris per a ell, potser, però el seu món. El de la seva família, la seva terra.

I fa dies que cada gest quotidià amb el meu fill em porta imatges dels gestos que ja no podran fer els més de 3.000 infants morts en poques setmanes. I cada trapelleria, cada riure, cada plor, em fan pensar en els instants arrabassats a les seves mares, als seus pares, àvies, avis, germans. Si és que són vius. I en la trencadissa interna, moral, social, comunitària que estan vivint i que desgraciadament sembla que no s’atura. I em pregunto, cada dia em pregunto, què estem fent la resta del món veient-ho en directe, davant dels nostres ulls, en les nostres pantalles blaves, com s’apaga una vida més, com se segueixen cometen atrocitats inhumanes, com continua dia rere dia, any rere any, un genocidi permanent.

Recordo com si fos ahir l’impacte que va tenir en mi als catorze anys La llista de Schindler. Els meus pares explicaven sempre que en tornar del cinema em vaig tancar al lavabo a plorar i no en vaig sortir fins al cap de molta estona, els ulls inflats de plorar. I recordo pensar que si algún dia una cosa semblant tornava a passar, i vèiem els trens passar, no ens quedaríem passius, protestaríem, ens hi rebel·laríem, hi posaríem el cos, si calgués, perquè totes aquelles persones no arribessin al seu fatídic destí. Però ha tornat a passar, i no només ara, desgraciadament passa cada dia a les rutes migratòries del mediterrani, a terres o aigües més llunyanes o més properes, a les terres de les escriptures sagrades o a altres continents, però la societat civil no sempre reacciona. Recol·lectes de material, de roba, sí. Protestes, algunes, també. Però sento impotència de veure que seguim el nostre dia a dia com si no estiguéssim sent testimonis i en part còmplices d’un genocidi. Entenc que la salut mental és fràgil, etc. Però més fràgils són les vides de qui mor rere l’oblit o la desídia. Ni una miserable cassolada, ni protestes creatives de desobediència civil, ni pressió als nostres governants per exigir un alto al foc sabem fer.

Per això no podem sinó aplaudir i recolzar tota iniciativa per petita que sigui per fer alguna cosa. Dissabte 4 de novembre d’11 a 19.30 s’organitza a Gràcia Dibujos x Gaza, un mercat solidari de dibuixos, il·lustracions, serigrafies i altres obres d’art amb l’objectiu de recaptar fons per a Palestine Children’s Relief Fund, una organització humanitària sense ànim de lucre que proporciona des de 1991 ajuda als nens i nenes de Palestina en forma d’atenció mèdica gratuïta.

Organitza i hostatja l’esdeveniment benèfic El Diluvio Universal, C. Guilleries, 2, local 2. en col·laboració amb Taller Fosforito, Escola La Gossa i Te Quiero Mucho, i com diuen en la presentació aportar el nostre granet de sorra en aquesta situació tan greu. Aneu-hi. Anem-hi.

Una Mara-vella de musical

Article publicat a Núvol el 23.7.23

Feia temps que no vibrava amb un musical com ho he fet amb Un amor particular al Teatre Condal. Corregeixo, perquè L’alegria que passa em va captivar molt no fa ni dos mesos, però saltant aquest i mirant enrere me n’he d’anar a Maremar, temporada 2018/19 prepandèmia, què lluny que queda, i a un altre encara 10 anys enrere, del 2008, el musical Què. En tots ells el cor escolta i sents que durant la funció t’eleves uns centímetres de la butaca, transportat per la història, la música i les interpretacions.

Mara Jiménez, Jumon Erra i Xavier Navarro. © David Ruano

A Un amor particular, una comèdia musical que farà les delícies de tot amant dels musicals que se’n faci dir, els dos intèrprets “ho peten” com diria col·loquialment, ja no sé si un boomer, un millennial oalgú de la generació Alfa. Ni idea, tu. Però els dos actors, Mara Jiménez (Ada) i Xavi Navarro (Xavier) es passen la pantalla, ho claven, ho broden, tots dos amb el punt just de comicitat sense histrionismes i excel·lint en el camp vocal. A en Xavi ja el coneixíem de molts musicals, va debutar amb només 18 anyets a l’abans esmentat Què, espectacle que a una servidora la va marcar profundament i va ser una descoberta del gran talent que hi ha a casa nostra pel musical (cal recordar les altres bombes d’aquell espectacle: Mariona Castillo, Roger Berruezo, Ivan Labanda, Marc Pociello…? No cal). Però la Mara… la Mara Jiménez…, perdona? I aquesta veu, aquesta dicció, aquesta modulació, control vocal, projecció, aquest timbre tendre i alhora imponent, en fi, una veuassa de les que et deixen clavat a la cadira, perquè no l’havíem sentida fins ara? Sabíem que era actriu, però aquesta veu! Crec que puc afirmar sense por a equivocar-me que a platea moltes i molts hem ressonat amb ella en el seu solo “Soc jo”, com les cordes que vibren per simpatia o ressonància d’una altra corda que es fa sonar. L’aire ens ha transmès el seu doll de veu i ens ha tocat i ens ha fet vibrar, ens ha humitejat els ulls i ens ha pres l’alè per uns instants (magnificent en el canvi de to, esplèndidament ressaltat per les llums de Paula Costas, per cert!). I perquè a més venia d’un crescendo de cançons que eren hits, talent i emocions.

Amb petites coreografies juganeres, divertides, suggerents i molt ben integrades en les regles del joc del gènere, la música pren protagonisme sense que la història, la narració i la faula que ens expliquen quedin enrere.

Aquest musical de petit format, amb només dos intèrprets i dos músics a escena podria dir-se que és una mena de Romeu i Julieta postmodern que explica un amor que semblaria impossible i improbable, entre una actriu precària que viu al Raval i un empresari conservador de la zona alta. Amb menys drama, que també en té, amb més color i més diversió. On les etiquetes que encaixonen i ofeguen són arrencades una a una a cop de maluc, malgrat les resistències inicials de l’Ada i en Xavier per a sortir de la presó dels seus prejudicis, de l’un cap a l’altra i de l’altra cap a l’un, tots dos com a estereotips d’una classe social, d’una professió o d’un llinatge. Amb text i lletres a quatre mans de Jumon Erra i Daniela Feixas, divertits i ocurrents, una música esplèndida de Miquel Tejada, i sota la direcció de Jumon Erra i la direcció musical del mateix Tejada, i els músics a escena Albert Solà, Andrea Mir, els intèrprets i cantants Mara Jiménez i Xavi Navarro brillen i enlluernen.

Amb petites coreografies juganeres, divertides, suggerents i molt ben integrades en les regles del joc del gènere, la música pren protagonisme sense que la història, la narració i la faula que ens expliquen quedin enrere. La sinopsi diu que L’Ada i el Xavier són dues persones molt diferents, que es troben per casualitat per una necessitat mútua: el Xavier necessita unes classes particulars, diguem, peculiars, i l’Ada les hi pot oferir. El que no diu és que l’escenografia és molt pop, alegre i atrevida, un llenç de color on destaquen els estils i indumentàries tan diferents dels dos protagonistes, que les regidores tenen un paper al muntatge, més enllà de moure mobiliari i atrezzo, com si fossin les remors del món de fora del pis del Raval, que no veiem però intuïm per les trucades telefòniques, les anècdotes i les confessions que es fan en veu alta l’un a l’altre o a personatges que no estan a escena.

No diré més de l’argument i el desenllaç perquè l’aneu a veure, però sí que surts del musical amb una enfilada de ca l’ample (gràcies Pol Capdet per donar-nos una alternativa a “subidón”!) especialment per la cançó “I si demà” que obre i tanca l’espectacle —versionada al final per la transformació que han sofert els personatges— i que fa venir ganes de cantar a cor que vols, a pulmons plens, pel carrer, a la dutxa, a la vida! A jutjar pels adjectius que s’estan començant a veure als stories d’Instagram i a les piulades dels espectadors que ja l’han vist, que van des de “fresca” a “profunda”, i de “divertida” a “àgil” o “festival”, augurem molts d’èxits a aquesta obra i no cal desitjar-los encert, perquè ja el celebrem!

Al Teatre Condal fins al 6 d’agost, no us el deixeu perdre! Text i lletres: Jumon Erra, Daniela Feixas. Música: Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Direcció musical: Albert Solà, Andrea Mir. Repartiment: Mara Jiménez, Xavier Navarro i els músics en directe Andrea Mir/Ariana Abecasis i Albert Solà/Roger Mir. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Paula Costas. So: Jordi Ballbé. Moviment escènic: Gara Roda. Direcció artística del Teatre Condal: Daniel Anglès.

Els zoos són un anacronisme indecent

Article publicat a Núvol el 29.6.23

La mort de Kanelo, la cria d’orangutan d’un any del Zoo de Barcelona suscita, diuen els titulars, una nova polèmica, quan la paraula hauria de ser indignació. No tant per la seva mort, que també, sinó pel fet que la moderna ciutat de Barcelona encara formi part de la indigna indústria de l’exhibició d’animals vius.

Un orangutan al zoo de Barcelona © Zooxxi

Amb tot el que sabem sobre la sentença dels animals (o sintiència, no hi ha encara consens en la paraula per a designar la seva capacitat de sentir) i la fita que va marcar la declaració de Cambridge del 2012 «The Cambridge Declaration on Consciousness» (segons la qual els científics determinen que els animals no humans no només tenen consciència sinó també capacitat de sentir felicitat i dolor igual que les persones humanes) sembla mentida que a hores d’ara encara hàgim de tornar a obrir el debat sobre els zoos. No hauria d’haver-hi cap debat. Éssers vius sentents no haurien de viure privats de llibertat per a ser exposats per al gaudi momentani de ningú. El temps que un visitant d’un zoo passa davant d’un animal és, de mitjana, de 9 segons. Una vida sencera és el preu dels teus 9 segons. Però vaja, tanmateix, tant fa si fossin 9 hores o 9 dies.

L’excusa de la ciència ja no se sosté. Ni tan sols la de la suposada conservació de l’espècie per a la seva reintroducció futura en els seus hàbitats. Quins hàbitats, si els estem eixugant? A qui reintroduireu, als rebesnets de quantes generacions de presoners? Els zoos de tot el món acumulen individus, els intercanvien pels seus interessos econòmics, maten animals sans si en tenen excedent, els reubiquen si convé als beneficis de la cria en captivitat per a la continuïtat del negoci. L’impacte d’aquesta estratègia en la conservació de les espècies amenaçades és petitíssim, en tant que no incideix en la conservació del seu hàbitat, amb taxes baixíssimes d’èxit en la reintroducció. Googlegeu les paraules culling, EAZA, CITES, investigueu, llegiu, pregunteu.

De l’excusa educativa ja ni en parlem. Com es pot pretendre que té sentit explicar com és un elefant si la infografia del cartell de davant de les seves “instal·lacions” diu que són animals gregaris i socials, parla de la quantitat de quilòmetres que camina al dia, i els infants que van a, suposadament, aprendre com és un elefant només veuen un cos amb forma d’elefant, però que no té ni pot tenir cap ni un d’aquests comportaments naturals. Amb l’afegit que a més, aquell elefant no és només un exemplar d’una de les espècies d’elefants, és un individu, amb el seu passat, les seves vivències i records, i un present i un futur descoratjador. I per molt que s’escarrassin els seus cuidadors a dir que l’elefanta Susi de Barcelona va ser acollida després de passar per un circ i que treballen permanentment per al seu benestar tractar bé els teus captius, no treu immoralitat a l’acte de tenir-los en aital condició. No hem d’oblidar que Susi va néixer en estat salvatge l’any 1973 i va ser segrestada i exhibida en un circ i en un altre zoo, i que li devem fa massa anys una vida digna, en semillibertat en un santuari d’elefants com el que ha proposat una vegada i una altra des de l’any 2008 la ONG Libera! i més endavant la plataforma ZOOXXI, tal com queda recollit en el documental Free Susi.

De debò que en l’època dels drons, de la realitat virtual, metaversos i realitat augmentada, dels hologrames 7D, hem de fer servir l’excusa de la biofília innata dels infants per a justificar l’exhibició d’animals en captivitat? 

Els zoos perpetuen la idea que els animals estan per a servir-nos. Per a educar-nos, per a permetre’ns apropar-nos, suposadament, a la naturalesa. El Pla estratègic El nou Model del Zoo de Barcelona: una mirada cap al futur”, promogut i redactat per la Direcció del Zoo de Barcelona el febrer de 2019, no se n’amaga en la seva presentació: “(…) els zoos d’avui ens apropen a la natura, ens fan sentir partícips, ens retornen els sentiments innats que es desperten en els infants i a nosaltres mateixos vers els animals: és allò que el biòleg Edward O. Wilson, pare del terme biodiversitat i de l’ètica de la conservació anomena biofília. Però el Zoo de Barcelona és molt més. A més de formar part del patrimoni cultural i sentimental de Barcelona i dels seus ciutadans, és un lloc de contacte i coneixement de la natura”.

De debò que en l’època dels drons, de la realitat virtual, metaversos i realitat augmentada, dels hologrames 7D, hem de fer servir l’excusa de la biofília innata dels infants per a justificar l’exhibició d’animals en captivitat? Ja existeixen múltiples exemples de recreacions dels hàbitats i dels animals d’un realisme o hiperrealisme, intensitat i experiències sensorials immersives molt més gratificants, educatives i ètiques que les que ofereixen els zoos actuals. Podeu veure alguns exemples d’aquestes alternatives al captiveri en la proposta de Metapark Zoo de Metaofix o els hologrames 7D de Magic Leap ja en funcionament al Japó i Dubai. I també podem deixar volar la nostra creativitat i imaginació gràcies a titelles com els dels animals del bosc i els cavalls articulats de Sàndal Produccions, al nostre país, o els de Handspring Puppet Company de Sud-àfrica.

• 

• 

• 

• 

Amb l’aprovació de la iniciativa ciutadana ZOOXXI el 3 de maig de 2019 l’Ordenança de protecció, tinença i venda d’animals es va modificar incloent un nou text normatiu sobre el parc zoològic de Barcelona. Recordem que les iniciatives ciutadanes són un mecanisme de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona: “un mitjà amb el qual la ciutadania intervé a fi que l’Ajuntament dugui a terme una determinada actuació d’interès general (…)”. En el seu redactat, aprovat pel ple, es parlava de fer una reconversió del zoo començant per frenar la reproducció de tots aquells animals que no estiguessin en perill d’extinció i que no formessin part de plans de reintroducció, aturar els intercanvis d’animals amb altres zoològics; continuant per l’avaluació per al seu trasllat de tants individus com fos possible a santuaris on poguessin acabar les seves vides dignament, sense ser exhibits; i finalment, i a llarg termini, només tenir fauna autòctona en rehabilitació i animals rescatats. Ara mateix ZOOXXI té obert un contenciós administratiu contra l’Ajuntament de Barcelona per incompliment de l’ordenança. Senzillament, tot segueix com sempre amb un màrqueting millorat. L’anacronisme del zoo com a col·lecció d’animals és una herència del colonialisme, com l’estàtua de Colom al port o els monuments als negrers encara en molts carrers de Barcelona. La ciutat aprendrà a viure sense tots ells, i quan ho faci serà un moment de reparació històrica a celebrar.

Pensar en la mort de Kanelo d’un any d’edat i la devastació que deu estar sentint Jawi, la seva mare orangutan, també nascuda en captivitat, hauria de fer encongir el cor a totes les mares humanes que actualment alimenten, crien i gaudeixen de veure créixer els seus infants d’un any, carregades d’oxitocina, l’hormona de l’amor. A la Jawi aquesta experiència li ha estat arrabassada, i al seu fill, negada. Però no només a les mares, que poden empatitzar més fàcil per la vivència anàloga, ens hauria de doldre a tots i totes com a societat.

Hauríem d’obrir noticiaris, crear taules rodones d’experts, tertúlies amb ciutadanes del carrer, tornar a portar a l’opinió pública un tema del qual ja no hauríem d’estar-ne ni parlant. Hauríem d’estar gestionant la reconversió dels zoos en santuaris sense exhibició dels animals. “I els llocs de treball que es perdran?” Ja sento a dir… Doncs també es van perdre o reconvertir quan es van tancar els zoos d’éssers humans i això no va ser excusa per a mantenir-los ni ningú nega que tancar aquella ignomínia era una necessitat, oi que no? 

Elefantes del Zoo de Barcelona – foto de ZOOXXI

Berlin Zoo – pic by News Dog Media – DailyMail

També sento dir: “Però és que allò era un altre tema, eren persones, aquí estem parlant d’animals!”. No només des de l’antiespecisme sinó també en base a estudis científics, arguments jurídics, filosòfics i bioètics, s’està promovent arreu del món una actualització en la jurisprudència per tal que determinats animals puguin obtenir l’estatus jurídic de “persones no humanes”, entre ells els grans simis, els cetacis (balenes, dofins), o els elefants, a causa de la intel·ligència que demostren i de les seves complexes regles socials.

Però més enllà d’aquesta lluita que s’ha iniciat en molts països començant per unes espècies determinades, hem de repensar si els zoos actuals tenen cabuda en la nostra societat. Pensar si creiem de debò que veure pingüins de l’Antàrtida al Mediterrani és educatiu o una atracció per a obtenir més visitants. “Però són una institució a la ciutat! Molts barcelonins tenen els seus records d’infantesa allà”. Ja sento aquest clam… La fal·làcia ad antiquitatem no decep, sempre torna: creure que el correcte o veritable és allò que s’ha fet fins ara. Aquesta mateixa idea hauríem de començar a aplicar a la tradició d’Els Tres tombs i a d’altres com la del colom viu al bec de L’Àliga de Valls de la ballada de la imatgeria festiva que permet, encara, per Sant Joan, l’Ajuntament de Valls i que fa anys que es denuncia.

Quedem-nos amb el logotip, les gràfiques, els eslògans si voleu els nostàlgics… Crideu a la societat barcelonina i tots els turistes del món a visitar les vostres instal·lacions per a aprendre més de la fauna salvatge, dels animals del nostre entorn geogràfic, dels llunyans, dels extints, de tants i tant com vulgueu, difoneu les característiques de tots ells i ensenyem a les noves generacions a cuidar dels seus hàbitats, que, recordem, també són els nostres. Però buideu-los d’éssers sentents, de criatures de carn i ossos, pell, plomes i escates, que també tenen cor, emocions, sentiments, receptors del plaer i del dolor, que formen comunitats, quan se’ls deixen, amb els seus semblants, que interactuen amb el seu entorn, quan no se’ls en priva, que formen llaços amb els seus iguals, quan no se’ls nega la seva vida en llibertat, que tenen llengua, cultura i costums, quan no se’ls desnaturalitza entre parets de ciment decorades, barrots i hàbitats artificials.

Les musicosetes de Titelles Pamipipa

Publicada a Núvol el 12.10.2021

L’art del teatre té una versió atàvica, inicial, perfecte per als no iniciats, pels infants, que són els titelles. Poden ser putxinel·lis o titelles de guant, titelles de dit (més petitons, es manipulen “disfressant” els dits) i les anomenades marionetes o titelles de fil.

Més enllà d’això es poden fer també andròmines manipulables amb estructures, complicats mecanismes i politges, però tornem ara a les titelles més senzilles: petites nines, ninots, figures o personatges fets amb cartró, tela, paper, fil, que representen animals, persones o figures imaginaries com fades o follets, o entitats com el sol i la lluna, que els menuts reconeixeran perfectament.

La Cia. Pamipipa és una d’aquestes companyies familiars que van fent camí dins del món de l’escena familiar i ja fa més de 20 anys acompanyen a la petita infància. Això són moltes generacions que han gaudit de totes les seves creacions (i amb ells els seus familiars i acompanyants). Amb ells hauran començat a aprendre el ritual del teatre: l’espera prèvia a entrar a la sala o a que comenci la funció si és a l’aire lliure, aquest fet d’entrar en un espai especial, amb un escenari o petita escenografia, el fet que es tanquin els llums, fer silenci, centrar l’atenció en el que ens oferiran els artistes, i participar, ja sigui cantant o picant de mans o simplement mirant i gaudint.

Dins de la programació de la sala L’Autèntica Teatre (antiga Porta4) la Cia. Pamipipa ha estat oferint l’espectacle El lleó no em fa por, com diuen ells, “teatre de musicosetes”, ja que a banda de les titelles fan la música i la percussió pràcticament tota en directe. Allà mateix, al davant de les mirades embadalides i encuriosides del seu petit públic. De la seva presentació: “El lleó no em fa por és un espectacle de musicosetes senzill i alegre que ens parla de sentiments i valors, especialment pensat per a infants de fins a 3 anys.”

La companyia Titelles Pamipipa és una companyia professional d’arts escèniques especialitzada en espectacles de cançons i titelles per bebès i primera infància. Una aventura familiar de tres membres, tremendament polifacètics i traçuts: entre tots tres escriuen, dissenyen, componen la música, l’enregistren i creen tot l’espectacle en què la Mar Gascó n’és a titellaire i cantant (una veu dolcíssima i melodiosa), i el Pere López n’és el músic i tècnic de so (gran instrumentista i intèrpret). El tercer membre, Arsène Gascó, fill dels artistes, participa en la creació de l’espectacle, ja que s’encarrega dels dibuixos i disseny dels cartells, entre d’altres.

En els seus espectacles, com el que vam anar a veure dissabte passat, Titelles Pamipipa fan difusió de cançons populars alhora que una meravellosa introducció als sons de diversos instruments de diferents parts del món, a través de melodies, contes i històries de la tradició oral que podríem dir que són hereves tant dels joglars medievals com de la tradició oral del costumari català, amb les seves cançons, els seus jocs de falda, jocs tradicionals i jocs de carrer.

Amb les titelles els infants poden aprendre un munt de coses: estimulen la imaginació, l’associació d’imatges, sons i conceptes (una ploma que la titellaire fa voleiar i el so d’un ocell ÉS un ocell, un guant amb ulls que es mou com un estruç ÉS un estruç…), fan aprenentatges a través del simbolisme i la imitació, i per suposat aprenen llenguatge: senten paraules, vocabulari que potser és nou per a ells, comencen a aprendre a interpretar-ne els sentits, a expressar-se, escolten la cantarella que fan les paraules quan rimen (això és la poesia), les inflexions que fa la veu per diferenciar preguntes, respostes, el to amb què es comunica l’alegria, la por, la tristesa… I tot això… divertint-se i gaudint… Què més podem demanar!

A les titelles de la companyia Pamipipa no hi ha ni cops ni garrotades, tampoc ensurts, són totalment aptes per a infants a partir de l’any (i abans si voleu!) i el que plana per sobre de tot l’espectacle és una tendresa infinita, un món dolç que amanyaga els petits, on el lleó no es vol menjar l’ovella sinó que juguen a fet i amagar, on el més petit serà el més valent i on podem acompanyar la tortuga, la gallina i la granota a fer un petó a la lluna. Citant-los, per acabar, subscribim la seva filosofia de vida: “​​L’art ens fa créixer com a persones, alimenta la nostra ànima i ens relaciona des de l’amor. En els nostres espectacles ens agrada parlar de la bellesa de la natura i d’anècdotes, experiències, observacions i reflexions sobre la vida.”

Consulteu la programació de L’Autèntica Teatre (i aprofiteu per conèixer aquesta sala de teatre que és també cinema, productora, escola i laboratori de projectes, dirigit per Verónica Pallini a qui vam entrevistar a Núvol) perquè acostumen a tenir a Titelles Pamipipa en la seva programació regular, i el proper espectacle serà “Petit Vivaldi”, recomanat a partir d’1 any. No us el perdeu que només hi seran tres dies, del 29 al 31 d’octubre! I us recomanem també visitar la seva web i el seu canal de Youtube on comparteixen amb el públic fragments de les seves creacions.

El “Pintamúsica” dibuixa somriures i desperta emocions, crítica a Núvol

Publicada a Núvol el 5.7.2021

Aquest cap de setmana vaig assistir amb el meu nadó de deu mesos a una de les quatre funcions de celebració dels 500 espectacles de Pintamúsica, una peça pensada per a l’anomenada primera infància, dels 0 als 4 anys, que va iniciar els seus èxits l’any 2015. Per a aquesta ocasió tan especial l’espai Auditori de la Fundació Joan Miró acull les funcions els dos primers caps de setmana de juliol. La companyia Viu el teatre ho defineix com “una aventura sensorial per escoltar, mirar, interaccionar i jugar”.

Després d’una presentació i salutació inicial cantada dels tres actors, músics i cantants acompanyada de llengua de signes (gran encert!), l’espectacle va començar i els petits van quedar immediatament embadalits amb les melodies, els colors i els moviments dels intèrprets. Malgrat que per les mesures sanitàries que cal prendre en aquests temps s’ha hagut de sacrificar la proximitat dels infants amb els artistes, i les mascaretes anaven fent aparició en aquells moments en què s’hi apropaven, la funció no va deixar de tenir un caliu i una proximitat molt especial.

L’obra, nascuda de la sensibilitat de les creadores, Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró, mares elles mateixes, va ser concebuda per ser experimentada i gaudida pels infants tan petits com són els nadons, de forma que treballa amb molt pocs elements escènics i un vestuari molt net i clar. Hi intervenen instruments de vent ben dolços per a les oïdes dels petits espectadors, com un clarinet, un saxo i una flauta travessera, el so alegre d’un piano i d’altres més particulars com els d’un pal de pluja, d’unes campanetes o d’un timbal amb sorra.

Juntament amb les veus, les projeccions d’imatges en una pantalla amb què interaccionen els pinta-músics són el llenç on els protagonistes del Pintamúsica creen un univers sonor i visual amb elements que els infants poden reconèixer fàcilment: paraigües, fulles tardorenques, ocells, les onades del mar… amb el fil conductor de les quatre estacions i els seus colors i elements característiques, la famosa peça de Vivaldi del mateix nom, i d’altres melodies clàssiques i populars. Alhora, van recreant i creant en escena una pintura de Joan Miró, Dona i ocells en la nit, que no és de les més conegudes pel gran públic, atès que forma part d’una col·lecció privada. Aquesta peça va ser triada justament perquè conté la paleta clàssica mironiana, els tres colors primaris: groc, vermell i blau, més el verd i el negre, i perquè el traç de l’artista connecta molt amb la mirada neta dels infants.

Embadaliment, ulls atents, sorollets i balbucejos, aplaudiments matussers de petites manetes molsudes i algun crit d’alegria… algun “bravo”, un “oooh”, un “aaaah”, i els somriures i aplaudiments amb més anys de pràctica dels acompanyants dels nadons i petits infants, aquestes són les reaccions que hem experimentat els presents a la sala de l’Auditori de la Fundació Joan Miró. Un viatge sensorial meravellós i tendre per a grans i petits.

Música, arts plàstiques, interpretació, el Pintamúsica ha estat el bateig teatral d’unes quantes generacions d’infants i s’ha convertit en un referent gràcies al boca-orella. Això l’ha portat a escenaris d’arreu de Catalunya i Espanya, però també a països tan llunyans com Corea o Turquia. La pandèmia va truncar una gira internacional que havia de començar a França i que esperen reprendre de seguida que sigui possible. I així ho esperem, perquè segueixin portant aquesta proposta teatral de gran qualitat per als més petits, i futurs espectadors i potser, qui sap, futurs músics, cantants, actors i actrius o pintores…!

Pintamúsica és una idea original de Gisela Juanet, les creadores de l’espectacle són Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró, amb direcció escènica de Gisela Juanet i Lluís Juanet, i direcció musical, composició i arranjaments de Berta Ros i Lorena Lliró. Les intèrprets i músics en aquesta ocasió van ser Berta Ros, Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró, però s’intercanvien funcions amb Núria Gomez, Raul Viana, Hector Canós i Cris Vidal.

Kràmpack returns, crítica de teatre a Núvol

L’Aquitània Teatre recupera ‘Kràmpack’, l’obra de Jordi Sánchez que va triomfar als anys noranta

Probablement no serà la primera vegada que sentiu a dir que “tot torna”. Tornen els xandalls, tornen els discs de vinil, tornen els governs feixistes i els mobles vintage… Doncs en un curiós exercici de viatge en el temps (i de nostàlgia potser) ha tornat una comèdia que ho va petar durant quatre temporades entre els anys 1996 i 1999.

Jaume Casals, Àlex Ferré, Mikel Iglesias i Lídia Casanova protagonitzen ‘Kràmpack’. © Andrea Font

La comèdia Kràmpack, segona obra escrita per Jordi Sánchez en la seva faceta de dramaturg (paral·lela i menys coneguda que la d’actor) fou Premi especial de la crítica l’any 1995 i Premi MAX al millor autor en català l’any 2003, entre altres guardons. L’èxit cultivat es va reforçar amb l’adaptació al cinema que l’any 2000 en va fer el director Cesc Gay, i ara ha tornat, 25 anys després de la seva estrena, de la mà de Pep Antón Gómez, company professional de Sánchez de fa molts anys, a l’Aquitània Teatre (l’antiga Filmoteca, més nostàlgia en vena).

Quatre joves actors, Àlex Ferré, Jaume Casals, Mikel Iglesias, i Lídia Casanova, donen vida al Pau, el Xavi, el Jose Luis i la Berta, que en l’obra original van interpretar uns (aleshores) poc coneguts Jordi Sánchez, Joel Joan, Eduard Fernández (més tard substituït pel Lluís Villanueva), i Ester Formosa (ella per Mònica Glaenzel). Servidora va anar a veure l’obra en plena adolescència i encara en conservo un cub de paper amb les cares dels actors i cites de l’obra, signat per cadascun d’ells.

Amb un escenari típic de sitcom de les que ensenyen l’interior d’un pis on hi passen coses, l’argument de l’obra desgrana situacions que es poden donar en la convivència de tres joves que ronden la vintena i comparteixen pis. Amb pocs canvis respecte del text original (referències a les pessetes que s’han passat a euros, el Whatsapp i algunes picades d’ullet a l’actualitat), la història s’inicia quan el Pau, el Xavi i el José Luis comencen a viure junts en un pis de quatre habitacions, i la persona que trien per a completar-lo, la Berta, resulta ser l’exnòvia del Xavi, amb la tensió emocional i sexual que això comportarà, i l’afegit doble que tant al Xavi com al José Luis els agradarà (i faran intents barroers de conquistar-la) i que entre el Pau i el Xavi potser hi ha alguna cosa més que amistat, encara que ells s’entestin a voler disfressar els seus “kràmpacks” com un joc masturbatori entre amics sense importància.

La virtut del text rau en la frescor amb què els diàlegs reflecteixen la complexitat de les relacions humanes, d’una forma àgil, divertida i desacomplexada, especialment rellevant si pensem en el moment en què va ser escrita i representada (amb un nu integral de Joel Joan que es va ser molt comentat pel boca-orella en l’època prexarxes socials).

Una escena de ‘Kràmpack’, a l’Aquitània Teatre. © Andrea Font

Tot i que surten temes que no han canviat amb el pas dels anys com pot ser el de la precarietat laboral, i que les inquietuds vitals dels joves poden ser les mateixes, determinats jocs o bromes ara es considerarien masclistes (el director deia en una entrevista a la ràdio que se n’havien modificat les que ara es veurien més ofensives), i potser l’homosexualitat i la bisexualitat no es viu avui en dia com un “problema” o un desconcert com en la dècada dels 90… Tot el que en el seu moment va ser molt trencador, als joves d’avui en dia no els hi sembla tan problemàtic ni sorprenent, i el tema de la sexualitat s’enfoca més enllà de la genitalitat i les corporeïtats, acompanyat per l’evolució que hi ha hagut en el pensament sobre la identitat de gènere amb l’impuls també de la nova onada feminista.

Els riures a platea durant tota l’obra de la gran comèdia d’èxit de Jordi Sánchez traspassa generacions, doncs, per la temàtica i per un plantejament que va ser modern per l’època, i connecta els personatges del Pau i el Xavi, de caràcters i gestualitat mimètics als del Lopes i el David de Plats bruts amb els joves que han crescut veient-ne les successives reemissions que s’han fet a TV3 de la sitcom catalana per excel·lència.

Jaume Casals recrea tant el personatge creat per Joel Joan que et fa parpellejar fins i tot per la semblança física, la corporalitat, de la veu i de l’entonació de les frases. Àlex Farré recorda també molt el Pau-Lopes per la dicció histriònica i atacada que va ser la de Jordi Sánchez, sobretot en les primeres escenes de la discussió per l’enterrament de la padrina, i Iglesias i Casanova defensen els seus personatges amb gran solvència (sense el pes de la referencialitat als actors anteriors) i donen el contrapunt simbòlic i argumental als embolics còmics de qui té el dilema o la qüestió de la seva sexualitat en plena efervescència i ebullició. Kràmpack es va estrenar al Teatre Aquitània el 16 de setembre, i programada inicialment per a tres mesos, ha estat prorrogada fins al 12 de gener. Si vau veure l’original, ara potser la podeu anar a veure amb els fills o els nebots i comentar la jugada!

Alícia al país de la Siri, crítica de teatre a Núvol

Publicada el 18.04.2017

 

Si Charles Lutwidge Dodgson aixequés el cap i veiés la versió de Marta Buchaca inspirada en el conte Alícia al país de les meravelles, segurament hagués xalat molt. Lewis Carroll, pseudònim de l’escriptor, matemàtic i fotògraf de turbulenta vida va publicar la seva obra Alice’s Adventures in Wonderland en una Anglaterra on predominava una estricta moral victoriana.

Com passa amb les grans obres, d’aquesta peça amb gran càrrega simbòlica i filosòfica se’n poden treure segles després profundes reflexions sobre la psique humana, i sobre el viure i el sentir dels humans. És per això que la translació que ha fet Buchaca ha anat traduint tots i cada uns dels personatges i les escenes als conflictes i les dicotomies que es podrien considerar de la societat actual: on Alícia perseguia un conill atabalat pel temps, aquí el conill blanc li ha robat a l’Alícia el mòbil que li acaben de regalar els seus pares pel seu desè aniversari.

Alícia inicia les seves aventures al país de les meravelles per arribar al Palau dels Mòbils, on la Reina de Cors contemporània perd el cap per les noves tecnologies i tot el dia parla amb la Siri, i li posarà les coses molt difícils a l’Alícia per recuperar el seu mòbil i tornar a casa. Pel camí l’Alícia es trobarà els personatges icònics del conte de Carroll, el gat de Chesire, el Barretaire boig i la Llebre de Març que li aniran proporcionant ensenyances útils per a la seva vida, tal com passava en la història original. Ensenyances a ritme de cançó encomanadissa com el fet que “les coses a vegades no són el que semblen”, “no tot és blanc o tot és negre sinó que és de més colors” o que “no hi ha res com viure el moment”, que és el que els mòbils avui en dia ens treuen amb la hiperconnectivitat constant, i que l’Alícia descobreix al llarg de les seves aventures.

Aquesta obra de teatre musical oferta pel Petit Romea és una bonica i divertida manera d’introduir els més petits en els musicals, d’apropar-se a l’obra de l’escriptor en clau moderna, amb el recolzament d’audiovisuals i una escenografia que combina la virtualitat i les aplicacions tecnològiques amb les escenografies i el vestuari de tota la vida. Us permetrà gaudir de la desimboltura dels intèrprets Jordi Llordella / Joan Codina com a Capità Invisible, company d’aventures de l’Alícia, interpretada per Júlia Bonjoch, i de Marc Pujol i Queralt Albinyana que fan la resta de papers de l’auca. Tots ells amb veus admirables i que aquí es presten al joc interpretatiu de fer mil personatges, veus i coreografies que faran les delícies de petits, grans, i d’aquells mitjans que es veuran reflectits en una Alícia fascinada pels mòbils i que es diverteix fent bromes a la Siri.

Autora: Marta Buchaca (a partir de l’obra original de Lewis Carroll); Director: Jordi Andújar; Composició musical: Keco Pujol; Intèrprets: Jordi Llordella-Joan Codina, Júlia Bonjoch, Marc Pujol i Queralt Albinyana; Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence; Disseny d’il·luminació: Jaume Gomez i Isidre Ortiz; Coreògrafa: Bealia Guerra; Cap tècnic: Carles Merodio.

Teniu una darrera oportunitat per veure Alícia al Teatre Romea el proper diumenge 23 d’abril.

La saviesa dels infants, crítica de teatre a Núvol

Publicat el 19.03.2017

La nena dels pardals és la darrera peça de la conjunció artística de la Cia. Teatre al detall i la música en directe del grup La tresca i la verdesca, totes dues formacions amb un gran bagatge i èxits damunt i sota dels escenaris (si heu vist espectacles de l’agrupació “tresca” haureu vist l’animació que aconsegueixen amb infants i adults en places i carrers), que repeteixen col·laboració després de guanyar el Premi de la Crítica 2014 al millor espectacle familiar amb L’endrapasomnis.

Una nova oportunitat d’apropar la música, el teatre, les titelles i la manipulació d’objectes als infants, amb històries magníficament narrades per en Xavi Idàñez i la Txell Botey, de gran presència escènica i magnífica dicció pensada per a les oïdes més menudes, entreteixides amb delicadesa amb la música i efectes sonors de’n Toni López, en Jordi López i en Claudi Llobet. A L’Endrapasomnis els infants es van endinsar en una història de fantasia i tendresa onírica, a La nena dels pardals la delicadesa la posen els protagonistes d’aquesta història inspirada en un conte homònim de Sara Pennyparker: una nena valenta i els seus pardals.

Segons explica la història aquests fets van succeir a la Xina de Mao Zedong, vora l’any 1958, en què una nena menuda, la Ming Li, que estimava els ocells, va desobeir l’ordre emesa pel dictador d’exterminar tots els pardals del país fent-los morir per eixordament, perquè segons deia es menjaven el gra de les collites. Amb el record de les paraules sàvies del seu avi i amb l’ajuda del seu bon amic, la Ming Li va realitzar una heroïcitat seguint el que li deia el cor, i no una ordre cruel i equivocada que no va tenir en compte la importància de cada espècie en el cicle de la vida, amb nefastes conseqüències pel país sencer. Es podria fer una analogia amb la importància de cada individu i les seves idees (els pardals i el seu vol en llibertat) contra la homogeneïtat de pensament que volen imposar els dictadors als pobles. No revelarem com va contravenir l’ordre del Gran Timoner, ni quines van ser les conseqüències d’aital disposició presidencial perquè ho descobriu des de la platea. No cal dir que la narració proporcionarà moments de gaudi estètic a petits i grans, riures i rialles amb el personatge del dictador, paraules i imatges que emocionen, i hi trobareu picades d’ullet per a totes les edats.

No us perdeu aquesta adaptació musico-teatral d’aquesta bella història sobre l’amor als animals, i un cant a la coherència amb el que hom sent que ha de fer, encara que això signifiqui anar a contracorrent: “No escoltis qui faci més soroll, escolta qui tu vulguis sentir”. Amb l’escenografia cuidada a que ens tenen acostumats la gent de Teatre al Detall, l’evocador i versàtil vestuari i una escenografia de luxe de Victor Peralta, i amb els preciosos dibuixos de l’il·lustradora Noemí Villamuza de teló de fons, amb tractament digital de Jorge Caballero i animació de Xavi Chamarro Estudi, que també s’han unit en aquest ocasió a aquesta feliç agrupació de talents.
Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez (Teatre al detall), músics: Toni López, Jordi López i Claudi Llobet (La tresca i la verdesca), direcció: Joan Maria Segura Bernadas, text: Jordi Palet Puig, escenografia i vestuari: Victor Peralta, disseny gràfic i il·lustració: Sergi Cugat Garriga, llums: Yuri Plana Llort, tractament del dibuix: Jorge Caballero i animació de les il·lustracions: Xavi Chamarro Estudi.

La nena dels pardals. Sant Andreu Teatre, fins el 19 de març.

Onze raons per a un món il·lustrat

Publicat el 24.12.2016

El passat dimecres 14 de desembre vam assistir a la primera edició de la “La nit de l’àlbum – Barcelona”. La invitació deia el següent: “Els editors infantils independents de Barcelona ens hem unit per començar un nou camí tots junts, i fer-nos escoltar, donar visibilitat i rellevància social a l’àlbum il·lustrat” i la forma de fer visible i el tret de sortida d’aquesta unió va ser una festa, on van convidar a tots aquells que fan possible l’àlbum il·lustrat: autors, il·lustradors, traductors, llibreters, bibliotecaris, distribuïdors, mestres, promotors de lectura, lectors, personalitats i gent del sector.

Converses informals a peu dret, pica-pica i un còctel de benvinguda, els convidats omplien la planta baixa del Valkiria Hub Space del Poblenou tot passejant-se entre l’exposició dels millors àlbums dels últims anys de totes les editorials que participen en aquesta iniciativa: A Buen Paso, Babulinka, Coco Books, Corimbo, Ekaré, Flamboyant, Juventud, Kalandraka, Libros del Zorro Rojo, Takatuka i Thule.

Durant la presentació oficial de l’acte, oficiada per Patric de San Pedro, de l’editorial Takatuka, i Mar González, de Babulinka Books, van parlar amb entusiasme de la il·lusió que sentien tots els editors per aquesta iniciativa, que vol principalment donar visibilitat a un sector amb important creixement en els darrers vint anys, el sector de l’àlbum il·lustrat. Van recordar la importància per a aquest creixement de la tasca de les llibreries especialitzades, i dels bibliotecaris i mestres que aposten pels àlbums il·lustrats com a eina de comunicació. És el moment de reivindicar un reconeixement social que encara no tenen i que els posi al mateix nivell que altres gèneres de la literatura.

Amb l’objectiu, doncs, de fer pinya, treballar conjuntament per posar en comú problemàtiques, i donar més visibilitat a la literatura infantil, en general, i a l’àlbum il·lustrat en particular, la Nit de l’àlbum és el tret de sortida d’una sèrie d’accions i projectes a desenvolupar amb llibreters, bibliotecaris, mestres i amants de l’àlbum il·lustrat, que es concretaran al llarg del 2017.

Editors participants a la festa de l’àlbum il·lustrat

Per cloure la presentació van llegir un manifest, redactat per a l’ocasió, i la celebració festiva va acabar amb el sorteig de lots d’àlbums il·lustrats. Podeu llegir el manifest sencer, de les 11 raons per a l’àlbum il·lustrat, 11 raons, una per cada editor convocant de la festa. En destaquem la 1a i la 10a: “Perquè qualsevol persona, a qualsevol edat, necessita de l’art, de la bellesa, per habitar el món” i “Perquè cal aturar-se per contemplar el món, per reconèixer les pistes i els detalls que amaguen les imatges. Un àlbum il·lustrat atura el temps, et convida a ser reflexiu”. Podeu llegir les onze raons, perquè un decàleg no era suficient, del manifest aquí.

 

La inhospitalitat del món es fa circ

Publicat el 20.12.2016

Dissabte passat 17 de desembre es va estrenar el vint-i-unè Circ d’Hivern de l’Ateneu de Nou Barris. La imatge del seu cartell promocional és una imatge poètica tremendament evocadora. Sota el títol d’Invisibles una casa sense sostre ni parets acull una closca de cargol bover d’on en lloc del cos gelatinós del mol·lusc que surt quan plou, hi surten arrels eixutes.

Aquesta pirueta de conceptes és perfecta per a il·lustrar les imatges visuals que ens presenten aquest any sis artistes sota la direcció de Joan Arqué i Joan Ramon Graell.  Des d’un trapezi, una escala d’equilibris, una roda alemanya o el quadrant rus, i amb la música com a setè protagonista, l’obra va desgranant històries de viatges, fugides, migracions i pors.

Tomeu Amer brillant amb la roda alemanya, que amb la seva sola presència omplia l’escenari, clown i especialista també en escala d’equilibris. La trapezista Griselda Juncà ens va posar el cor en un puny dalt del trapezi, així com també el número de Jordi Serra, portador de mans i quadrant rus juntament amb Debi Cobos, especialista en tècniques aèries. Els músics Blai Joanet i Marc Sastre, que formen part de la companyia Espai Dual, completaven l’elenc i donaven el rerefons musical a les històries, especialment punyent aquella en què es podia veure el pas d’immigrants per una tanca de filferros, aprofitant l’estructura del quadrant rus.

Des de les diferents disciplines i tècniques anirem veient escenes de fugides personals o col·lectives, evocadores de la por, els perills i de les dificultats d’arrelar-se o de ser d’algun lloc. Una vela de vaixell fa de teló de fons, evocant el mar que s’arrisquen a creuar tantes persones fugint de la misèria. El nostre viatge amb Invisibles començava amb els protagonistes arrossegant maletes en el primer número, i acabava amb els flocs de neu caient sobre ells en la darrera escena, igual que sobre la casa sense sostre del cartell. Maletes i neu, símbols aquí de la inhospitalitat del món per aquelles persones que sovint, invisibles, no poden fer altra cosa que viure fugint.

El Circ d’Hivern és una de les produccions anuals de circ més importants a Catalunya i serà a la cartellera fins al 22 de gener. Circ contemporani per a tots els públics que explica històries que val la pena gaudir amb el seu llenguatge fascinant.

Ateneu de 9barris. Direcció: Joan Arqué i Joan Ramon Graell. Artistes: Tomeu Amer, Griselda Juncà, Deborah Cobos (Debi); Jordi Serra, Blai Juanet i Marc Sastre (música original). Escenografia: Roger Orra. Vestuari: Rosa Luego. Il·luminació i vídeo efectes: Adrià Pinar.

Inauguració Intervenció Fotogràfica a l’Horta Alliberada

Esteu tots convidats, santsencs i gent de les rodalies! “Barri que sembra, barri que s’arrela”. Perquè diguin el que diguin els de Gràcia, Sants és molt més que una estació ☺️ #somcooperació
Inaugurarem divendres a la tarda una intervenció fotogràfica a l’Horta Alliberada de Sants, fruit del treball al taller “Fotografía y activismo”.

 

Com que no en tinc prou amb els que tinc, hem muntat un petit bloc que potser creixerà… Ara mateix està en fase de sembra ;)
https://barriquesembra.wordpress.com/

L@s alumn@s del taller “Fotografía y activismo” de Luz Sanz, de Al aire Producciones inauguraremos la primera intervención fotográfica del proyecto “Barri que sembra, barri que s’arrela”, con  en un evento con algun que otro parlamento breve, y con pica-pica y bebidas calentitas, el próximo Viernes 11 de Noviembre a las 19 hs.

La intervención fotográfica se hará dentro de l’Horta Alliberada del barrio de Sants.

Carrer de Càceres, 15, 08028 Barcelona, Espanya

Entrada libre y gratuita

Exponen de manera colectiva:

• Sílvia Cabero Quesada
• Arantxa Callejón Vila
• Mayté Páez
• Mariona Sanfeliu Salvà

Podéis encontrar más información del taller en el post “El origen: curso Fotografía y activismo”

Un concertàs en favor d’un futur millor per als animals

Publicat el 28.10.2016

El que es va viure a la Sala [2] de Apolo el passat dimarts 25 d’octubre al vespre va ser una festa, la festa de l’alegria i de la solidaritat. Es presentava l’àlbum ZOOXXI, en què han col·laborat diversos grups i artistes per donar suport a la campanya del mateix nom que proposa una reconversió dels zoos, començant pel de Barcelona, cap a un espai adaptat a una ètica del segle XXI pel que fa a la nostra relació amb els animals no humans.

The Lazy Lies a la Sala Apolo | Foto: Luz Sanz

Sota l’impuls dels voluntaris de la campanya que formen el grup de treball d’art, el doble disc recopilatori reuneix cançons que fomenten valors com l’empatia, l’altruisme, la superació i el coratge davant les adversitats, entre les quals hi ha tres cançons escrites exclusivament per al disc. Una d’elles és el single de la campanya, compost i produït per Roger Gascon, “No tot és tan bonic com sembla”, en el qual han participat artistes com Cesk Freixas, Caïm Riba o Luthea Salom, components de Sidonie, Pinker Tones o Raydibaum i el cor Ol’ Green.

Després que obrissin la vetllada amb les presentacions i agraïments pertinents el coordinador i portaveu de la campanya ZOOXXI, Leonardo Anselmi (també portaveu de la plataforma PROU! que va aconseguir l’abolició de les curses de braus a Catalunya) i el mateix Roger Gascon, vocalista i músic del grup The Lazy Lies, amics, públic i simpatitzants vam poder gaudir de més de dues hores de bona música d’artistes compromesos amb el benestar animal.

Va engegar el concert l’energia vocal i la frescor de Natàlia Miró do Nascimento, cantant catalana de mare brasilera més coneguda com a Namina, ben acompanyada pel seu germà Àlex Miró a la guitarra elèctrica i Agnès Prats al violoncel, que van oferir un mini-set acústic que va fer posar la pell de gallina als assistents.

Tot seguit va pujar a l’escenari Steven Munar, que ens va oferir cinc cançons del seu extens repertori en format semi-acústic, amb les impecables frases de guitarra elèctrica de Patricia Serrano donant el contrapunt perfecte a la carismàtica i pausada veu del cantant anglo-mallorquí. L’himne “Break The Rules”, inclosa al disc de ZOOXXI, va tancar el seu set.

L’alegria contagiosa de la música de The Lazy Lies, quintet barceloní d’indie pop amb reminiscències dels anys 60, va fer pujar la temperatura del local. Amb les veus de Montse Bernad i Roger Gascon, van repassar el seu disc de debut davant un públic entregat que va corejar les tornades de les seves cançons i de la seva particular versió de “Ever Fallen In Love (With Someone You Shouldn’t’ve)?” dels Buzzcocks.

Mazoni va sortir a l’escenari acompanyat només de la seva guitarra acústica, però això no va ser cap impediment per aconseguir mantenir la temperatura de l’ambient, més aviat al contrari. Va oferir un intens concert de quatre cançons, encapçalades per la melòdica “Purgatori”, va regalar-nos un tema inèdit que sortirà en el seu proper àlbum, va seguir amb “La promesa” (cançó que tanca el CD doble de ZOOXXI), i va tancar el seu set de manera espectacular amb l’acompanyament improvisat a la pandereta de Xavi Mir, guitarrista de The Lazy Lies.

Finalment, va ser el torn de The Crab Apples, que van repassar les millors cançons dels seus dos primers discos amb una gran professionalitat i un gran so, tot i la seva joventut. L’energia de la guitarra de Laia Alsina i les seves cançons de tonalitats indie van posar un fantàstic punt i final per a un concert rodó.

El disc que es presentava, amb 26 cançons d’artistes d’estils variats, entre els quals trobem Love of Lesbian, Blaumut, Txarango, Niño de Elche, Inspira, Joan Dausà, La Troba Kung-Fú, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Pau Vallvé o The Pinker Tones, ja està disponible per a la seva venda en CD físic i també en descàrrega digital aquí.

Entre el públic, personalitats del món de la cultura, com l’actriu Núria Gago, que posa veu al vídeo de la presentació del projecte a la web de la campanya, també membres de la política barcelonina, i molts amics i simpatitzants del projecte que vam poder gaudir d’una nit d’esperança. D’esperança, perquè cada cop més gent es preocupa i s’ocupa de fer d’aquest món un món millor per als animals no humans, començant pels que tenim al costat de casa, en ple centre de la ciutat.

ZOOXXI és una campanya impulsada per l’Associació Animalista Libera! i la Fundació Franz Weber. Després d’anys de treballar amb el món acadèmic, el fruit d’aquests estudis s’ha posat a l’abast de la ciutadania, que és qui ara es mobilitza en grups de treball per poder presentar a l’Ajuntament de Barcelona, a principis de l’any que ve, una Iniciativa Ciutadana (IC) per replantejar la finalitat dels zoològics i les necessitats reals dels animals, i treballar per a la seva reconversió cap a un model adaptat a l’ètica i els coneixements del segle XXI i canviar l’actual model, d’entreteniment i amb una finalitat comercial cap a un model totalment nou.

Què són avui en dia els Lladres de Temps?

Publicat el 19.10.2015

Aquest diumenge la Companyia de Teatre Anna Roca porta Momo, de Michael Ende a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles. La Mariona Sanfeliu ens explica per què no ens ho podem perdre. 

Momo de la cia Anna Roca

Per a tots aquells que estigueu familiaritzats amb l’obra de l’escriptor alemany sabreu que dins de l’obra Momo o l’estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes hi ha molts contes, moltes històries, molts personatges. I pels que no, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer aquesta història meravellosa sobre el temps i l’ús que en fem.

La gran riquesa d’aquesta obra de crítica social és que sap fer arribar un conjunt de valors (l’escolta, el no judici, les relacions humanes, la solidaritat, el joc lliure, la imaginació…) i permet reflexionar sobre els perills d’una societat consumista i l’imperatiu de la productivitat i com això afecta a les relacions personals. Això, diu Anna Roca, és una de les coses que més la van animar a portar la història de Momo al teatre. Volia fer reflexionar, especialment als nens, sobre el fet que encara avui en dia correm el perill de ser abduïts pels “homes grisos” i que ens robin el temps, un toc d’alerta que, malauradament, no ha perdut actualitat.

Explicava la directora que d’una banda, la de Momo era una història que sempre havia volgut portar al teatre, i que d’una altra banda, tenia clar que volia fer una obra amb una escenografia característica, molt particular. Un dia les dues idees van confluir de forma natural: “Jo tenia molt clar que volia un jardí botànic abandonat, tenia molt clar que volia el públic a dins, que estigués respirant el que nosaltres respiràvem, i a partir d’aquí va néixer Momo”. La idea del jardí botànic circular li va recordar les velles ruïnes de l’amfiteatre abandonat de la novel·la, i va enllaçar amb la idea de tres actors presentant alguns dels personatges i de les històries del llibre, especialment la part de Momo i els homes grisos. I el propi escenari acompanya en tota la idea de fons de l’obra: el temps sembla aturat en aquest jardí botànic abandonat, les plantes enfiladisses comencen a senyorejar l’espai, se senten refilets d’ocells, i s’oloren fragàncies de naturalesa…

Com és marca de la casa, en aquest espectacle d’Anna Roca hi tenen el mateix protagonisme la paraula, la narració, la música i la manipulació d’objectes. Hi ha teatre d’ombres, hi ha personatges que són presentats amb els meravellosos titelles de materials reciclats de la Judith Torres, i hi ha música en directe.

Els tres actors es desdoblen en múltiples personatges, apareixent i desapareixent pels arcs de la glorieta com jugant a fet i amagar amb el públic. Amb un ritme àgil i vibrant, les evolucions i els canvis de veu dels actors Anna Roca, Jordi Gilabert i Marta Rius (que també canta i toca l’acordió), tenen al públic infantil enganxat a les banquetes, barrejant diferents llenguatges teatrals per a explicar un conte de contes, una història universal.

Expressament retallada, sense entrar en la part més onírica o metafòrica de la tortuga Cassiopea, el Mestre Hora i les flors horàries, Momo (1973) és un llibre posterior -però a vista d’ocell aproximadament coetani- amb les grans obres del s. XX Un mundo feliz (Huxley, 1932), 1984 (George Orwell, 1949) o Fahrenheit 451 (Ray Bradbury, 1953); totes elles són crítiques a un model de societat a on semblava que la humanitat s’estava dirigint; des de la distopia o des de la ciència ficció expressaven les pors, o podríem dir que alertaven, dels perills de la tecnificació, el control de l’individu o la uniformització del pensament.

Que avui en dia el concepte “lladres de temps” estigui associat en les primeres pàgines d’una cerca a Google amb totes aquelles activitats o hàbits que afecten a la productivitat, demostra que la història de Momo té una vigència indiscutible. Potser hauríem de començar a pensar qui són els homes grisos del nostre temps i si no serà que ens els hem ficat a les butxaques, a casa, al llit. Aquesta sèrie de fotografies ens pot donar una pista…

* Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

* La companyia aporta un dossier pedagògic completíssim per a treballar a les escoles abans i després de l’espectacle.

Artistes catalans presenten el disc “ZOOXXI” a la Sala Apolo

Publicat el 19.10.2016

El proper dimarts 25 d’octubre a les 20h del vespre tindrà lloc la presentació de l’àlbum ZOOXXI, a la Sala [2] de Apolo. El disc es presentarà amb un concert a càrrec de The Crab Apples i The Lazy Lies, amb mini-sets acústics de Mazoni, Steven Munar i Namina.

Es tracta d’un doble recopilatori amb 27 cançons d’artistes i grups, que han volgut donar suport a una campanya que, sota el nom de ZOOXXI, proposa una reconversió profunda dels zoològics, començant pel de Barcelona, però amb vocació internacionalitzadora, en virtut d’un canvi de paradigma, d’una transformació profunda de la visió que es té dels animals que viuen en els parcs zoològics actuals. Totes les cançons del doble compacte, incloses les tres cançons compostes exclusivament per al disc, fomenten valors d’empatia, superació, altruisme, coratge davant l’adversitat i crítica social.

El disc ve encapçalat per la cançó “No tot és tan bonic com sembla”, el single de la campanya, que es va fer públic el passat mes de juliol, compost per Roger Gascon i interpretat per artistes com Cesk Freixas, Caïm Riba i Luthea Salom, components de Sidonie, Itaca Band, The Pinker Tones i Ol’ Green, entre d’altres.

Completen el disc 26 cançons d’altres artistes de diversos estils, entre els quals trobem Love of Lesbian, Blaumut, Txarango, Niño de Elche, Inspira, Joan Dausà, Mazoni, La Troba Kung-Fú, Anna Roig i L’ombre de ton chien, Pau Vallvé, The Pinker Tones, i molts més.

ZOOXXI, campanya de l’Associació Animalista Libera! i la Fundació Franz Weber, porta ja més de 7 anys de treball amb el món científic i acadèmic, i compta amb el suport de personalitats en el camp científic com Carmen Maté, doctora en zoologia (etologia de primats) i exdirectora del zoo de Barcelona, Jaume Fatjó, etòleg i president del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona, i prop de 20 científics que han completat els dossiers científics que recolzen la campanya. ZOOXXI s’organitza en 9 grups de treball: científic, sociològic, arxiu, comunicació, educació, art, activisme, esdeveniments i campanya, i la seva representació es realitza a través d’una plataforma de 21 personalitats representatives de les institucions, de la política, del món empresarial, acadèmic, dels col·legis professionals, de les organitzacions civils i mediàtiques.

L’objectiu és replantejar la finalitat dels zoològics i les necessitats reals dels animals, i treballar per a la seva reconversió cap a un model adaptat a l’ètica i els coneixements del segle XXI. És una proposta tècnica per transformar els zoos en un espai per protegir els drets dels animals en lloc d’utilitzar-los com ho fa l’actual model, com a forma d’entreteniment i amb una finalitat comercial. ZOOXXI impulsa una mobilització ciutadana que demanarà a l’Ajuntament de Barcelona a principis de l’any 2017 l’aplicació d’aquest programa a la ciutat a través d’una Iniciativa Ciutadana (IC) avalada per una recollida de signatures.

Ja es poden comprar les entrades des de la web de la Sala Apolo, aquí.

El somni d’un nit d’estiu versió youtuber

15.09.2016

A l’Almeria Teatre s’hi està coent alguna cosa. Un grup d’alumnes del grup Joves III de l’Estudi Laura Jou han fet un treball de creació col·lectiva i ens el serveixen un joc escènic a partir d’una peça del text de William Shakespeare, Somni d’una nit d’estiu.

En aquesta obra, Sueño de una noche de verano versión de Deisy Portaluppi, presenciem els assajos previs a una representació ben particular: una youtuber de moda, famosa i rica, molt rica, ha aconseguit aplegar, a cop del talonari amb els diners del seu “papà”, un “potpourri” de persones i personatges, des d’actrius de Hollywood fins a una cantant de rap, una actriu de mètode, o una famosa ballarina de flamenc, i els ha demanat que representin pel seu canal una versió de la peça de Shakespeare.

D’aquesta barreja surrealista ja preveiem que no en sortirà res de bo, però assistim fascinats a una meta-representació de la tendència actual de fer un espectacle de qualsevol cosa, només perquè la immediatesa i els canals de comunicació de masses com Youtube ens ho permeten.

Els alumnes de l’Estudi Laura Jou, ajudats en la dramatúrgia per Ivan Morales, han fet un intel·ligent exercici de crítica social, i d’autocrítica col·lectiva: se’n riuen i juguen amb idees, preguntes i conceptes que ronden als estudiants d’art dramàtic mentre es preparen per a convertir-se en actors i actrius. Es pot fer qualsevol cosa per diners? I treballar per amor a l’art, sense cobrar? El teatre com a eina de canvi social més enllà de la seva forma estètica? I el teatre com un acte revolucionari? O amb commoure l’espectador ja seria suficient? Treballar amb mètode? Deixar-se posseir pels personatges? Podria ser que l’actor vulgui viure moltes vides per escapar de la seva pròpia vida gris?

Per acabar d’arrodonir la proposta en la (mal) anomenada realitat aquesta obra també té perfil a instagram: a @somnideisyportaluppi veureu com la suposada youtuber ha anat compartint el procés de gestació de l’obra amb hasthags com #lopeta #toomuch #deisyportaluppi o elmillor: #xikspir amb les interaccions dels personatges-actors que s’han apuntat al joc.

Aquesta peça singular, divertida, amb ritme, tracta d’una manera enjogassada temes actuals: la precarietat laboral dins del món de l’actuació, les pors, les aspiracions, la importància de la imatge, la fama en el món de la televisió i de les xarxes socials, i com no, l’amor, la passió, la traïció… Amb recursos com el teatre dins el teatre, amb picades d’ullet tan nostrades com Savall o la Lloll i la Gonyalons, les frases dels personatges de l’obra de Shakespeare, Hèrmia, Demetri, Titània la reina de les fades, Puck el follet, es barregen i interactuen amb l’acció dels assajos de l’obra; i amb una videoprojecció final veiem com la youtuber ha aconseguit fer realitat el seu somni de fer una vertadera obreta-de-merda per als seus incomptables seguidors. El gran tema shakesperià del somni i la realitat traslladat als nostres temps d’una forma més que original.

Direcció: Ivan Morales; ajudant de direcció: Gerard Oms; repartiment: Alba Encabo, Albert Salazar, Ángela Cervantes, Berta García, Carla Linares, David López, Gemma Sastre, Iraida Martos, Ivette Callis, Judit Cortina, Sara Diego, Roser Vilajosana.

Fins el 18 de setembre a l’Almeria Teatre

Curs d’escriptura amb en Carles Capdevila

Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat (3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.

Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del meu bloc.

I he fet amics blogaires, també, aquí us deixo els seus blocs:

• Gemma Barberan: http://truquemalgegantdelpi.blogspot.com/
• Elena Montiel: https://lenimontiel.wordpress.com/
• Lídia Cordero: https://lidiacctt.wordpress.com/
• Alejandra Undurraga: http://www.alejandraundurraga.com/
• Jordi Guarinos: http://ilimitsblog.blogspot.com.es/

(I amb ganes que altres companys obrin blocs i treguin a la llum els seus escrits!)

Aquí us deixo els meus tres escrits per si us vaga llegir-los (ja polits amb els retocs que hem anat aprenent):

Presentació no convencional

Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.

Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.

Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.

Una anècdota de la nostra vida

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Alkaline Power (Text lliure)

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Salut i lletres!

Quan l’oblit té nom de dona, crítica de teatre a Núvol

Article publicat a Núvol el 13.10.2015
Escric conjuntament amb Aída Pallarés

La casa, les terres, els somnis… la vida. Tot això van perdre els milers i milers de represaliades del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola a qui com que “només eren dones” no se’ls va concedir ni la dignitat de ser comptabilitzades com a baixes pel fet de no ser considerades preses polítiques. Mariona Sanfeliu i Aída Pallarès han vist Només són dones de Carme Portaceli al Teatre Nacional i ens expliquen per què l’hem de veure.

L’espectacle

Mariona Sanfeliu: L’obra que es representarà a la Sala Petita del TNC fins el 8 de novembre vol fer reviure el record de les oblidades d’entre els oblidats, i buscar d’explicar l’inexplicable, parlar de l’inefable, reviure el dolor, l’angoixa, la soledat, la desesperació de tantes i tantes dones que van haver de patir els horrors de les execucions sense judici, les tortures i les presons del franquisme, o l’exili forçós.

El testimoni de cinc d’aquestes dones és explicat en primera persona, a través de la veu de cada una d’elles, superposant tres llenguatges escènics: la interpretació de Míriam Iscla, on recau gran part de la narració, i l’amplificació de la part més emocional i subjectiva de cada una de les històries a través de la dansa (Sol Picó el dia de l’estrena, i que s’alternarà ambXaro Campo) i de la música i la veu de Maika Makovski. Uns audiovisuals amb imatges al·lusives i projecció de dades acompanyen i reforcen les històries humanes que es van presentant.

D’elles en destaquen fragments dels seus pensaments i reflexions que farien si poguéssim sentir-les, fragments ficcionats a partir d’històries i testimonis reals de presons d’arreu de l’Estat espanyol. Hi veiem dones polititzades, compromeses amb els ideals pels que van lluitar, però també una de les nenes enviades a Rússia, o la néta d’una dona enterrada en una fossa comuna. El model igualitari de la legislació republicana va ser derogat per la dictudura franquista i en aquest context les dones considerades “roges” van ser tractades amb el màxim rigor tant pels militars com per l’aparell de l’església, sense tenir en compte ni la seva edat, ni el seu estat de salut, ni els seus drets com a presoneres; se’ls van treure tots els drets, tota consideració, tota dignitat.

Per què s’ha de veure?

Aída Pallarès:  Perquè és un espectacle necessari. Per fer memòria, per no oblidar, per reivindicar. Perquè com sempre recorda la gran Neus Català, en la guerra (i en altres camps) les dones som les oblidades dels oblidats: no sortim als llibres d’història, no tenim veu. Algú recorda Las Ventas, Saturrarán o Amorebieta? Van ser, com Les Corts o València, centres penitenciaris exclusivament femenins on hi anaven milers de dones acusades de “putes” o “lladregotes”.

Les militants, sindicalistes i lluitadores pels drets adquirits durant la Segona República, senzillament van desaparèixer del mapa. Literalment. L’espectacle ens ajuda a recordar-ho però també a no oblidar que durant tota la dictadura franquista (i la “transició”) es va redefinir el rol de la dona i vam passar a ser considerades éssers subalterns sense drets, confinades a la llar, obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes. I en certa manera, Carme Portaceli amb Només són dones ens insta a ser més justos. Ens obliga a mirar més enllà del nostre melic i adonar-nos que només cal fer un cop d’ull als diaris per veure que les coses, que la societat, no ha canviat tant com pensem.

Mariona Sanfeliu: L’obra recorda en determinats moments l’esgarrifosa pel·lícula basada en fets reals La Noche de los Lápices, dirigida per Héctor Olivera, que es centrava en l’experiència física i psicològica de set adolescents de la ciutat de La Plata que van ser segrestats, torturats i assassinats per reclamar una reducció en el preu dels bitllets de transport per a estudiants, durant els primers mesos de la dictadura militar argentina, el setembre de 1976.

Només són dones, amb text de Carmen Domingo, i direcció de Carme Portaceli és un nou clam per recuperar la memòria de la nostra història, a donar espai a tantes vides i morts oblidades, a recordar a totes les víctimes, a homenatjar-les, a dignificar-les, especialment les de les dones.

El repartiment

Mariona Sanfeliu: L’Iscla fa una nova demostració de la seva capacitat interpretativa i la seva entrega al personatge, Sol Picó atrapa amb els seus moviments magnètics, precisos i Maika Makovski posa una banda sonora punyent a aquesta ferida oberta, a aquest crit silenciat, a aquesta desmemòria vergonyant.

Aída Pallarès: És difícil imaginar un càsting més encertat per l’espectacle que Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski. Pel talent, per la força, pel magnetisme. Les tres es converteixen en la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones i, dijous passat, van aconseguir posar dempeus pràcticament tot el teatre.

Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari. Crítica de teatre

Article publicat a Núvol el 08.06.2015

Mai deixarà de sorprendre’m el fet que hi pugui haver més veritat damunt d’un escenari quan es fa el fosc i comença la primera escena d’una obra de teatre que en la vida mateixa. Això és el que passa amb “Blanca desvelada”, un fenomen que s’està recomanant a través del boca-orella i per les xarxes socials amb gran entusiasme des que es va estrenar a La Badabadoc espacio creativo. Després d’estar uns dies en cartell a La Vilella, aquesta setmana encara es podrà veure a La Seca Espai Brossa, amb direcció de Montse Bonet.No us en diré pràcticament res de l’argument, ni de la sinopsi. Us parlaré de les reflexions que m’ha despertat veure aquesta Obrassa, en majúscula, i aquesta immensa actriu que és Alejandra Jiménez Cascón. Si podeu resistir-vos, no us llegiu el programa de mà abans de veure-la. Deixeu-vos sorprendre. Obriu la vostra ment.

Alejandra Jiménez Cascón a “Blanca desvelada”

És veritat que un bon decorat, una escenografia potent, postissos i vestuari poden ajudar a recrear la “veritat” d’un personatge per a fer-nos-el més versemblant, per exemple en el cas d’un Cyrano; però justament per això mateix, com més simples són els elements d’una peça teatral, més força trobo que té la veritat que hi emergeix. Un text i una actriu. Una sola peça de mobiliari en una estructura que emmarca l’espai. Efectes de so, música, i uns molt ben dissenyats jocs de llum. Però la resta ho posa l’actriu i autora del text. Alejandra Jiménez Cascón. Formada a Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla i a l’escola barcelonina Estudis de Teatre Berty Tovías, amb el mètode Jacques Lecoq, ha treballat com a actriu i monologuista, en una companyia pròpia i en la companyia Planeta impro en el món de la improvisació teatral, però també en el cinema i la televisió.

He descobert una bèstia de la interpretació, un monstre escènic. Ella sola interpreta dotze papers. Sense canvi de vestuari ni de decorat. Només la veu i el cos per a crear cada nou personatge que va apareixent a escena. Els accents, les respiracions, les mirades, la gestualitat corporal i l’expressivitat del seu rostre. No necessita res més.

El treball del cos i el moviment en aquesta obra és admirable

I aquí és on torno a la Veritat. En majúscules. Vaig veure més veritat damunt de l’escenari de la petita Sala Leopoldo Fregoli que en moltes grans peces i grans produccions. Alejandra, la de les mil Blanques, broda cada personatge, cada paper, amb la precisió de les puntaires que fan puntes de coixí. Les línies del patró són el text, el seu cos els boixets i la seva veu el fil que es va entreteixint per dibuixar el difícil disseny que és l’ànima de cada un dels personatges. Amb una transició de mig segon entre ells, a vegades, Alejandra salta de l’un a l’altre amb un canvi de mirada, o de postura, de veu. I aconsegueix que vegis un davantal, una brusa, un vestit de comunió, una pinta invisible estirant amorosament els seus cabells enredats. Que sentis el fred d’una presó. Veus en el cos àgil i petit de l’actriu la transfiguració miraculosa en una rodanxona “santera” cubana o una simpàtica iaia de dentadura bellugadissa.

I podria seguir explicant tot el que vaig veure i no hi era, com una llitera de massatge que veureu! Sí, la veureu, o una criatura recent nascuda, o un ciclista sevillà increpat per un taxista, o una parella amanyagant-se al llit, sí, veureu dos i només és una sola actriu. I la veritat. Sempre una veritat immensa en escena. Una veritat que fereix. Perquè el que diu ets tu, sóc jo. Podem ser qualsevol. Les vides que s’entrellacen les vas vivint, Alejandra Jiménez Cascón aconsegueix que empatitzis amb el seu dolor, amb les seves pors, amb el seu trànsit de l’odi i la por al perdó i la reconciliació.

Alejandra Jiménez Cascón fa un gran treball interpretatiu

Personalment em va tocar molt la idea dels monstres, de la por. De la soledat que s’enganxa i no marxa com no marxa la olor d’humitat. La tristesa (de vegades) de pujar una criatura sense companyia, de criar sola. I les culpes, i els errors. O la vivència dels propis errors amb culpa i no saber si prens les decisions correctes. I hi penso i em torna a tocar, i torno a plorar. Com vaig plorar el més discretament que vaig poder mentre l’Alejandra no deixava de dir veritats i interpretar cada història com si fos ella totes. La nena, la mare, la presa política, l’amiga, la carcellera. La massatgista, el xicot, la “santera”, la iaia. El poema fet cançó “Nanas de la cebolla” de Miguel Hernández mai us semblarà tan trist com cantat per la Carmen de l’Alejandra Jiménez Cascón. Magnífica veu per cert també d’aquesta artista completa.

Però no només això. Vaig veure més veritat en el seu joc teatral que en moltes converses que tinc cada dia. Més veritat en les seves llàgrimes i panteixos que en les tristeses que no confesso ni a familiars ni a amics. Més veritat que en moltes de les coses que ens diem cada dia. Més veritats que les que no gosem dir per no posar-nos en risc, o per no ferir a persones que estimem, o a persones que ni tan sols coneixem. Aquella que tenim dins els ulls quan mirem algú i ens encantaria etzibar-li les veritats a la cara però no deixem que passin del llindar de la gola. Per educació, o per protegir-nos, o per interès, o per por de les conseqüències que tindria revelar-la.

I un darrer apunt que també em va fascinar d’aquesta proposta teatral, i que diria que no he trobat en cap altra obra que hagi vist mai fins ara. El lligam entre les dues dones protagonistes, Carmen, i Blanca, que es va entenent a mida que avança l’obra, només s’explica si acceptes una certa dimensió màgica de l’existència. Inexplicable amb paràmetres racionals. Si has fet constel·lacions familiars sabràs de què parlo. Si has sentit a parlar de les herències que arrosseguem del nostre arbre genealògic també. Si coneixes el magnetisme dels somnis. Si has viscut mai la increïble experiència de sentir amb algú a qui acabes de conèixer una connexió familiar, com si de fet ja us haguéssiu conegut en un altre temps. I trobareu el sentit del joc que fa el títol amb la paraula “desvelada”, de desvetllar-se de nit, però també podria ser per la veritat finalment revelada.

Res més a dir-vos. Si us agrada el teatre, si us agrada el que us fa sentir que us dediquin una estona de la vostra vida a recrear-vos en altres vides que també podrien ser les vostres. Si us agrada que us punxin i que us sagni l’ànima en el refugi càlid de la quarta paret, no us deixeu perdre l’oportunitat de veure “Blanca desvelada”.

Us queden cinc oportunitats de veure-la a La Seca Espai Brossa des del proper dimecres 10 fins el diumenge 14 de juny. Tan de bo corrés la veu i prorroguessin perquè cada dia es quedés gent sense entrada.

Dramatúrgia i interpretació Alejandra Jiménez Cascón; Direcció Montse Bonet; Disseny de llums Natàlia Ramos; Disseny de vestuari i escenografia Mònica Gálvez; Construcció d’escenografia Ramon de los Heros; Creació de vestuari Ingrid Mor; Producció d’Aleteo Teatro / Natàlia Boronat; Segon tècnic de llums i so Enric Espinet; Gravacions Miquel Ferré; Estilista Marisol Balsas; Veu de Gabriel Joan Trilla; Suport tècnic Franco Maestrini; Gravació d’imatges i fotografia David Cuní i Silvina Kleinrok

Pallasses sense fronteres al Circ Cric

Article publicat a Núvol el 05.06.2015

Enmarcat dins del Festival Circ Cric que ofereix des de l’abril fins al juliol circ, música i teatre, el Circ Circ i l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera, van organitzar enguany la segona edició del Festival Internacional de Pallasses, amb espectacles tant a dins del recinte del circ, com en diferents espais del poble.

Cia. Decopivolta Teatre al Festival Internacional de Pallasses – © Fotografia: FIP

Els passats dies 29, 30 i 31 de maig va tenir lloc la Segona edició del Festival Internacional de Pallasses, donant continuïtat a l’esperit del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, creat per Pepa Plana i Tortell Poltrona l’any 2007, i a la primera edició del festival de l’any 2014 organitzat aleshores conjuntament amb Almazen i el seu cicle Very Important Women. Amb una xarxa de festivals similars a Barcelona, Viena, Hèlsinki, Rio de Janeiro, Brasília, i Recife, aquest tipus de certamen es va consolidant com una oferta diferenciada de les propostes generalistes de circ, per tal de donar visibilitat al que ja s’anomena com “la comicitat amb mirada femenina”.

En un enclavament màgic enmig del Parc Natural del Montseny, pol d’atracció d’una inexplicable força tel·lúrica per la gran quantitat de persones, entitats i grups dedicats a les arts escèniques que es troben per la zona, les carpes del Circ Cric i els seu multiespai ofereixen un punt de trobada ideal pels amants del circ, especialment pensat per al públic familiar però no només per a aquest. El cartell dels tres dies de festival venia ben farcit: una exposició d’il·lustracions, teatre còmic, cabaret clown, animació, espectacles músico-teatrals, teatre d’ombres, circ, i pallasses, moltes pallasses amb els seus números, o presentant-ne fragments. Pels assistents que ho desitgessin es va dur a terme també un curs intensiu sobre la pallassa i el públic a càrrec de Caroline Obin.

A la plaça del poble

A la plaça de Sant Esteve Merche Ochoa (Premio Nacional de Circo 2014 del Ministeri de Cultura), ens va presentar juntament amb Núria Valerio el seu espectacle “La Cloti va al Circ”. Una història especialment pensada per als més petits en què una pallassa busca feina en un circ, i repassen així amb molta tendresa les diferents professions que hi tenen cabuda: l’acròbata, la maga, l’equilibrista, amb tota la determinació i motivació d’una aprenent digníssima que va ser molt aplaudida per tots els assistents.

Un moment de l’espectacle “La Cloti va al circ” – Fotografia: Mariona Sanfeliu

Els exteriors de les carpes

Ja als exteriors de les carpes del Circ Cric, la Cia. Capicua va anar teixint la història d’Entredos, Premi del públic al Millor Espectacle de Teatre a la Fira Internacional de Teatre i Dansa d’Osca 2013. Amb una escenografia de factura pròpia on treuen tot el suc poètic d’un element aparentment tan poc del món del circ com és la corbata, amb un armari volador amb mil portes que feia les delícies de petits i grans, un llit empassa-persones i un sofà acordiònic amb mil possibilitats, els artistes van explicar una història sobre els encontres i desencontres de l’amor a dos (o a tres!) i de la relació entre allò que vivim en somnis i la realitat, tot plegat amb el deliciós vocabulari del llenguatge del circ (trapezi, cordes, equilibrisme), el teatre gestual, la dansa, i la manipulació d’objectes.

Cia. Capicua – © Fotografia: Jose Moya

Gran treball del gest en tots els seus components, a destacar l’expressivitat d’Oscar Valsecchi, a qui recentment vam poder gaudir com a actor i ajudant de direcció i moviment a L’art de la comèdia d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Lluís Homar, que va triomfar la passada primavera al TNC; així com la bellíssima coordinació al trapezi de les germanesYolanda i Rebeca Gutiérrez, i un gran treball de l’acròbata Sira Bover. Un espectacle molt recomanable.

En carpa i en sala

Dins de les carpes van tenir lloc un caleidoscopi de pallasses on vam poder veure un tastet de la feina de pallasses de tot el món: tota la tendresa del riure més infantil del personatge de l’argentina afincada a Brasil Lily Curcio, amb la seva concertina; des de França Caroline Obin com a Proserpine desconcertava a grans i petits amb les seves armes de cowboy, camisa de dormir de iaia i sabates d’indi sioux; l’anglesa Rachel Ponsonby i la seva dona orquestra vestida com una institutriu va brillar sobre l’escenari; des de Burgos Las Pituister ens recordaven amb el seu humor blanc que “l’únic fi de l’existència és transformar-se per a perfeccionar-se” com deia la papallona del seu conte; i des de casa nostra el jocs de màgia de la pallassa Xicana (Anna Montserrat) van interactuar amb atrevides ajudants d’entre el públic infantil assistent.

La companyia valenciana Decopivolta Teatre (Mar Marcos i Laia Sales) va destacar especialment amb el seu fragment de l’espectacle “Doble cita”, on unes autoanomenades “professionals de la espera” no van deixar de jugar amb les paraules i de fer picades d’ullet als grans i amb una molt expressiva gestualitat i comicitat a l’abast també dels més petits.

Pepa Plana en un moment del muntatge “Giulietta” © Fotografia: Pepa Plana

I el colofó del festival el va posar Pepa Plana, Premi Nacional de Cultura 2014, amb el seu espectacle “Giulietta”, i la seva esbojarrada versió de Romeu i Julieta, de final inesperat. Grandíssimes dosis de complicitat amb la platea, i mostres de l’humor intel·ligentíssim de la seva pallassa. Molts jocs de paraules, molts gags i un domini sobrat dels elements del clown, com són la repetició, l’equivocació, la innocència, la broma, i sobretot… la rebel·lia.

Els arquetips de Damià Bardera, crònica de literatura a Núvol

Article publicat a Núvol l’11.12.2014

Damià Bardera ha infantat una nova obra. Ha sortit a la llum el seu cinquè llibre de contes amb El Cep i la Nansa, de la mà del seu editor Francesc Mestres, padrí de tots ells des que sortí “i alguns contes per llegir-los d’amagat” l’any 2010. Comptant el primer llibre de poemes del 2008, a llibre per any i amb dos més ja escrits, Bardera té una prolífica progènie de sis obres, i presentava dimarts la seva darrera, Contes de propina, a la llibreria La Impossible de Barcelona.

Fotografia de Moisés Velarde

Va introduir l’acte en Quico Mestres, qui va reiterar, per a qui ho sentís de nou, el seu constant entusiasme i recolzament a l’obra barderiana. Van continuar els convidats a presentar la nova peça, en Jordi Nopca i en Matthew Tree, tots dos convocats en qualitat d’escriptors, no pas de periodistes o diguem-ne, mediàtics.

Nopca va voler destacar tres elements del llibre: el viatge (a través de l’espai, el temps i l’itinerari vital del narrador); la crueltat com a element més característic de la literatura de Bardera, amb la tendresa com a contrapunt o polaritat (però una tendresa no sentimental, va voler aclarir); i finalment l’excentricitat. Dels personatges, de les situacions, dels excessos, de l’onirisme o l’estrip. Una reflexió interessant per part d’un escriptor jove analitzant l’obra d’un altre escriptor jove la va fer Nopca quan va afirmar que “les connexions impensades és una de les qüestions que més m’interessen, especialment perquè això no em passa sempre”, i va posar exemples de relacions entre contes de Damià Bardera i Kafka, Lydia Davis o la llegenda del Gòlem.

També Matthew Tree trobava connexions en l’obra de Bardera, amb un escriptor nord-americà en el seu cas, Palahniuk, però tot i veure’n una certa semblança temàtica o d’atmòsfera, Tree en destacava la rotunditat amb què els textos de “Contes de propina” provoquen la incomoditat en el lector. La part fosca d’un mateix hi és retratada sense necessitat de recórrer a allò grotesc, que provoca fins i tot desmais de tant explícit com ho fa Palahniuk. En la literatura de Bardera la violència, la desolació, la crueltat, allò escatològic, el sadisme… vesteixen personatges físicament impedits, salvatges, o retardats, d’una naturalitat i una aparença de quotidianitat que és el que els fa especialment impactants. “Com un cop de puny al plexe solar”, va dir Tree.

Després de les dues elogioses presentacions, contingudes en la forma però entusiastes en el fons, Damià Bardera va enfilar els agraïments a l’editor, al corrector Josep Maria Fulquet present a l’acte, i a la Mireia i l’Olga de la llibreria La Impossible per acollir de nou la presentació d’un llibre seu. Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera, el seu bagatge filosòfic va traspuar en les notes que havia pres dels seus dos convidats, i en un diàleg entre enjogassat i profund es va parlar de la referència constant a la infantesa, d’on Bardera diu que li agrada pouar a la recerca de vivències, records, traumes o sensacions, d’on ell en filtra aquesta cruesa inquietant de l’ànima humana. Es va parlar d’una certa “èpica escatològica”, en paraules de Matthew Tree, i de l’arquetip que ha d’emergir d’entre les boires de la seva ment per tal que escriqui: “Si no m’està emergint un arquetip, no escric. Ha de ser logos, ha de ser paraula viva” va dir Bardera.

Francesc Mestres obrint l’acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l’autor. Fotografia de Moisés Velarde

I és que aquesta és una de les característiques més destacables dels textos de Bardera: la seva brutal versemblança amb situacions viscudes, amb personatges coneguts, sense autocensura, on el dolor i l’horror tenen “un deix metafísic”, com ell diu, profund, que des del microcosmos i les microcrueltats dels nens solitaris dels seus contes, o dels individus estranys i perversos que vagaregen per les seves històries, ens fan pensar, conscient o inconscientment, en els grans drames i les grans massacres perpetrades pels éssers humans, al llarg de la història de la humanitat, i a gran escala.

En aquest darrer llibre, de nou separats els contes en dues seccions, la segona part té un punt més surrealista; són antics poemes reconvertits a contes, i potser d’aquí la seva concreció, i alhora la seva llibertat narrativa, la seva poètica inversemblant. La primera però, conté un element nou en l’obra barderiana: un “Damià”, el nom propi, i unes referències presumptament biogràfiques que tenen una intencionalitat i una funcionalitat molt clares: la versemblança dels contes, el rerafons reconeixible i identificable els fa encara més frontals.

Airejant pensaments i secrets a la Sala Muntaner, crítica de teatre a Núvol

 Article publicat a Núvol el 2.10.2014

A la Sala Muntaner es representa aquests dies l’obra Pensaments secrets. Lluís Soler s’estrena en la direcció amb els actors Mercè Pons i Àlex Casanovas, a partir de l’adaptació teatral de la novel·la Thinks… de David Lodge, feta pel mateix escriptor, que a banda de teatre ha escrit obres de crítica literària i guions de televisió. La traducció que ha fet servir Soler és la de Llorenç Rafecas de l’obra Secret Thoughts estrenada a Londres l’any 2011.

L’argument és senzill: una escriptora d’èxit s’allotja al campus universitari d’una universitat anglesa per impartir durant un semestre un curs d’escriptura creativa. Coincidirà al campus amb un científic, que dirigeix l’Institut de Ciència Cognitiva. El mateix dia tots dos començaran un diari per motius diferents: ella per capturar les sensacions i vivències d’aquesta nova experiència des de la soledat de la seva recent viudetat, lluny de casa; ell, per a un experiment científic: grava la transcripció en veu alta dels seus pensaments, aleatoris, al mateix moment en què li venen a la ment, per a un estudi científic de la consciència, per tal d’extreure’n claus explicatives. El públic serà doncs testimoni tant dels pensaments d’ella, en veu en off, com dels d’ell, recitats en veu alta a les escenes en què els grava a la cinta de casset.

És un argument poc habitual, pel rerefons científic, però té en comú amb moltes obres clàssiques el fet que tracta les relacions humanes, subratllades pel tàndem home-dona, la polaritat femenina i la polaritat masculina. Ell, un home casat i faldiller, ella una vídua recent i d’arrels catòliques, on la tensió dramàtica passa pel llit. Malgrat les reticències inicials de la Helen a mantenir una relació que la seva moral catòlica rebutja, la relació es precipita, però tan ràpidament com ha començat s’acabarà, per un gir del destí. Tanmateix, allò que els allunya més com a persones no és tant la seva concepció de les relacions i l’adulteri, com la seva concepció de l’ésser humà: la visió de la transcendència de l’ànima d’ella en contraposició a la que veu la consciència com un simple fenomen col·lateral de l’activitat cerebral.

Els diàlegs tenen volada, consistència, contingut. Cada frase té material per a pensar, opinar, assentir o dissentir, per a generar debat. A banda de les relacions humanes i la gestió d’un adulteri, hi surten el dol, la por a la malaltia, la por a la mort, i també l’etern debat entre la cosmovisió de la ciència i la de les humanitats i l’art, en aquest cas concret la literatura. Les discussions giren  a l’entorn dels intents del científic per objectivar el fenomen del pensament, mentre que ella defensarà que això fa anys que la literatura ho aconsegueix amb les novel·les. Les converses estètico-filosòfiques sobre els “qualia”, la naturalesa específica de la nostra experiència subjectiva del món, com poden ser l’olor del cafè acabat de moldre o el gust de la pinya són també molt i molt interessants. I el debat ciència-literatura és ric, dens, i ben salpebrat de cites literàries.

El muntatge és la primera producció teatral de la productora de cinema i audiovisuals Utopia Global. Una bona combinació d’actors amb dilatada experiència que es fa palesa damunt de l’escenari, una escenografia senzilla però molt versàtil i evocadora. Una bona proposta teatral per aquesta tardor, que es podrà veure a la Sala Muntaner des del 17 de setembre fins al 26 d’octubre.

Títol original: Secret Thoughts Autor: David Lodge Direcció: Lluís Soler Actors: Mercè Pons i Àlex Casanovas Traducció: Llorenç Rafecas Adaptació: Lluís Soler i Llorenç RafecasProductors: Jordi Roigé i Llorenç Rafecas Director de Producció: Raül Perales Disseny de llums: Quico Gutiérrez Disseny d’espai: Dino Ibáñez & Miquel Àngel Llonovoy Disseny de so:Jordi Agut Disseny de vestuari: Montse Alacuart Caracterització: Toni Santos Ajudant de direcció: Anna Ullibarri Assistent de direcció: Josep Miquel Muñoz Ajudant de Producció:Albert Garcia Cap tècnic: Carles Borràs Fotografia: David Ruano Premsa i Comunicació:Comèdia, comunicació i mèdia Distribució: Magnètica Management (Elena Blanco) Producció:Utopia Global

Més contes de Paper de Vidre

Article publicat a Núvol el 26.09.2014

El passat dissabte 20 de setembre es va presentar a Terrassa, per segona vegada, la revista digital Paper de vidre, que en la seva nova etapa esdevé un portal dedicat exclusivament als contes. L’acte va comptar amb el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez.

Sota les garlandes de la terrassa del Bau House Bar, disposat el públic en les taules com per a un sopar de finals d’estiu, amb la llum tènue de les espelmes i algun punt de llum il·luminant l’escenari, el capvespre va transcórrer plàcidament entre contes i aplaudiments.

L’obertura de l’acte la van fer parlant primer un i després l’altra, en Guillem Miralles i la Tina Vallès, impulsors i coordinadors de la segona etapa de la revista. Van explicar als paperdevidrers presents, amics i coneguts, que el nou Paper de Vidre publicarà un conte nou cada setmana, i que al nou portal els tenen organitzats en cinc seccions: el trobat (autors que s’estrenen en el gènere), l’inèdit(allò que els seu nom indica), el traduït (la secció internacional), el recuperat (un conte recuperat d’antigues antologies, reculls, i recomanat per qui el recupera), i l’avançat (avançaments editorials exclusius).

En l’acte hi van intervenir el traductor Jordi Martín Lloret, l’actriu terrassenca Rosa Boladeras i l’escriptor Eduard Márquez, i el van cloure les converses del protagonistes i assistents, tot sopant amb una temperatura esplèndida de darrer dissabte d’estiu.

Jordi Martín Lloret, traductor de Boris Vian al català, va explicar detalls de l’obra de l’escriptor francès, de qui va dir que era una persona molt intel·ligent; va explicar anècdotes de la seva experiència traduint-lo, i en va llegir fragments d’un dels seus contes, publicat precisament a la secció “el traduït” de Paper de Vidre: Drèncula, fragments del diari de David Benson. Provocador, ens va deixar extasiats, perquè no ens en va llegir el final, i ens vam quedar tots intrigats, amb ganes de visitar el portal.

L’actriu Rosa Boladeras va llegir un dels contes de la secció “el trobat”: era el conte titulat “La concavitat de l’horitzó” de Miquel Duran Frigola, amb frases tan potents com aquesta: “Allà, quiet, vaig lamentar que estiguéssim exposats a tants rellotges i que mai cap s’hagués aturat per a nosaltres.”

I el vespre el va completar l’escriptor Eduard Márquez, que va llegir, amb veu clara i potent, sense presentacions, alguns dels contes del seu darrer llibre: “Vint-i-nou contes menys”, recentment editat per l’editorial Empúries, i publicats a la secció “l’avançat”. Textos de frases curtes i idees contundents; em vaig apuntar algunes expressions que em van impactar: “Un desmantellament de cruïlles” o “ofec neuràlgic”, i em vaig quedar amb ganes de més.

Com explicaven en Guillem i la Tina a l’entrevista que Assumpció Maresma els va fer a Vilaweb en motiu de la presentació del juliol, les xarxes socials tenen un paper molt important en l’èxit del portal, com a espai per a fer ressò de les novetats, dels actes, repiulant els tuits del seu compte, i generant conversa. A banda del miler de subscriptors del butlletí, tenen prop de mil vuit-cents seguidors a twitter. Fent un càlcul ràpid, i sense #hasthtag (etiqueta) propi per la vetllada, l’esdeveniment va generar una trentena de tuits previs (des de deu dies abans de l’acte fins a minuts abans de començar!) des d’uns disset comptes de twitter, durant l’acte es van fer tretze tuits amb vuit fotografies des d’una desena comptes, i l’endemà encara hi va haver uns sis tuits, des de tres comptes. Els tuits, retuits, o mencions, entre d’altres, es van fer des dels comptes @Paperdevidre, @tinavalles_, @jmartinlloret, @connecterrassa, @BauHouseBar,@mduranfrigola, @torrepalau, @QuadernSabadell, @Synusia_, @JosepLluchPuig,@marionaxs, @llibresxllegir, @blogsdelletres, @Ed_Empúries, @jaumaulet, @cescpoch,@publics21, @SusannalRodo, @carlesmiro_2n, @LaBreuEdicions, @annacroac, @jotanavarro_,@EsterMatali, @matilmartinez, @DiarisTerrassa i @PepG_P.

Més enllà de les converses generades en la dimensió virtual, i la petja i ressò que deixen en les xarxes socials, aquestes vetllades literàries serveixen per escoltar autors llegir els seus propis contes, per desvirtualitzar seguidors i seguits, per comprar exemplars, i en definitiva, per fer una festa de la cultura, una festa per la literatura, i per l’esperit.

Un viatge meravellós, crítica a Núvol

Article publicat a Núvol el 8.07.2014

Una tela de globus “estàtic”, un gas molt especial, dos artistes, un públic molt atent, i altes dosis d’imaginació, són els ingredients necessaris per un espectacle deliciós: Trípula, dels Farrés Brothers i cia. En un escenari inusual, dins el que sembla un hangar d’aeroport, els germans Fabrice i Philippe Montgolfier, descendents directes per part de tieta dels inventors del globus aerostàtic original, Joseph i Etienne Montgolfier, ens conviden a volar amb ells en un viatge al·lucinant per terres llunyanes, mons perduts i mons imaginaris, durant el qual viurem tota mena d’aventures i descobrirem éssers prodigiosos, animals misteriosos, i llocs increíbles.

Tot és possible gràcies a una “altra” tecnologia punta feta d’andròmines, cordes, teles, llums i ombres. Molt teatre gestual, marionetes, ombres xineses, i molta molta imaginació, amb jocs de paraules a l’abast de petits i grans i divertidíssimes picades d’ullet al públic adult. Com expliquen ells mateixos, la companyia Farrés Brothers. han creat un espectacle a partir de conèixer el projecte “Iglús de vent”, de Jordi Enrich, que buscava donar noves vides a vells globus aerostàtics en desús, i els ha obert “un camp dʼexploració teatral inèdit en el recorregut de la companyia”. El van presentar en el Temporada Alta (Salt) el desembre del 2013 i ara aterren al Grec per enlairar-se amb tots aquells que els vulguin acompanyar.

Jo em vaig quedar encisada una bona estona en el món de les cabòries, i vaig tenir por de no saber sortir del mar de dubtes… però gràcies a la prodigiosa conducció del pilots de la nau, i de la perícia dels seus valerosos ajudants, vam poder arribar sans i estalvis a bon port. Si encara hi sou a temps, no us perdeu aquest espectacle fresc i enjogassat!

Teatre Lliure, Sala Fabià Puigcerver. 7 i 8 de juliol. Creació: Jordi Palet, Pep Farrés i Jordi Farrés; Text: Jordi Palet; Interpretació: Jordi Farrés i Pep Farrés; Direcció: Jordi Palet i Puig; Escenografía i disseny de titelles: Jordi Enrich, Alfred Casas, Farrés brothers i cia.; Música: Jordi Riera; Il·luminació: Jordi Llongueras; Producció: Farrés brothers i cia; Veu en off: Pere Arquillué

Quan Pinotxo es va fer gran, crítica a Núvol

Article publicat a Núvol el 3.07.2014

“Us heu preguntat què se’n va fer del Pinotxo un cop es va haver fet gran?” Aquest és l’original punt de partida de l’espectacle L’ombra de Pinotxo, de Néstor Navarro i Carolina Llacher, una coproducció de Teatre Obligatori i La Puntual, en col·laboració amb el Grec 2014 Festival de Barcelona, dins de les propostes del MiniGrec.

A la petita però molt acollidora sala de putxinel·lis de Barcelona La Puntual es va poder gaudir ahir l’estrena d’un espectacle tendre i intel·ligent, deliciós en imatges i àgil i amè tant en seva proposta visual com per la història narrada.

La conegudíssima figura de Pinotxo agafa tota una nova dimensió, ja que se’ns presenta d’adult, vivint en l’època de la segona Revolució Industrial, recorrent mig món exercint la professió del seu pare Geppeto, titellaire, i descobrint els nous invents de l’època: el gramòfon, la bombeta, el telèfon. Ens trobem en el seu taller, per això en un cartell es pot llegir “Marionetes Pinotxo”, i ell mateix ens explica la seva història, amb puntuals i simpàtiques interrupcions del seu amic El Grill, una marioneta de mà. Com van explicar a la roda de premsa, l’obra té una segona capa de sentit com a autobiografia poètica del propi titellaire, Néstor Navarro, fill del també titellaire i fundador de La Puntual Eugenio Navarro.

Així doncs, titelles, narració oral a la manera de les rondalles explicades vora el foc i ombres xineses són els elements que composen la peça, i amb elles es van enfilant imatges d’una sensibilitat infinita. Des de les andròmines que veiem damunt de l’escenari, el taller del Pinotxo de trenta anys, al –magnífic– titella de fils de qui no desvelarem la identitat, passant per les precioses escenes de les ombres xineses, l’espectacle que presenten a La Puntual, on ofereixen una programació estable de putxinel·lis des de l’any 2005, té una factura exquisida.

Com a prova del seu encert cal dir que els nens presents a la sala se’l miraven embadalits, alguns s’espantaven amb els dolents del conte, i d’altres hi participaven i es queixaven transportats per l’escena: “Es mullarà! Jo no vull que es mulli”, se sentia dir a una veueta preocupada entre el públic. Amb moments deliciosos tant per a petits (com quan Gepetto pensa el nom pel seu nou i especial titella) com per als grans (atents als jocs de paraules o detalls d’actualitat), el titellaire Néstor Navarro ens convida a compartir amb ell un viatge meravellós pels records de Pinotxo. La vertadera història de Carlo Collodi escrita en el segle XIX era més cruenta que la que han preparat Carolina Llacher (a la direcció) i Néstor Navarro (de qui és la idea original), tanmateix, però conserva la vivor del conte, i la història del nas que creix amb les mentides manté la seva força per a tot aquell qui la vulgui escoltar. Qui en conegui la història reconeixerà els personatges de la guineu, el gat, el Gran Tauró (no era una balena!), la Fada Blava, i molts d’altres.

Rebla el clau una música escaient i evocadora, i l’únic que potser es podria millorar són els temps un pèl llargs de les transicions entre escenes, en algun cas, a les fosques, especialment pensant en els més petits, molt impressionables. Un espectacle que farà les delícies de petits i grans, o més ben dit, que farà grans als petits, perquè aprendran, còmplices i partícips de les aventures de Pinotxo, i traurà uns quants anys del damunt als grans, seduïts per sentir-se, per una estona, de nou infants.

La Puntual. Del 2 al 13 de juliol, de dimecres a diumenge. Als matins hi ha funcions escolars. Idea original i titellaire: Néstor Navarro; Direcció: Carolina Llacher; Dramatúrgia: Raquel Loscos; Música Original; Octavi Rumbau; Construcció Marioneta: Martí Doy i Néstor Navarro; Il·luminació: Quico Gutierrez; Assistència Tècnica i Invents: Joan Gorro; Ombres i decorats: Jordina Salvany; Productor: Eugenio Navarro.

Amb l’entrada de l’espectacle teniu entrada gratuïta a l’exposició «Metamorfosis» del CCCB, que repassa l’obra de quatre figures essencials del cinema d’animació; només cal presentar l’entrada a les taquilles.

Maiurta. El plaer de transitar per l’art, crítica de circ a Núvol

Article publicat a Núvol el 13.04.2014

En el recentment remodelat Mercat de les Flors la petita carpa de Los Galindos, una tenda en forma de iurta mongola s’alça com un bolet dins la sala Maria Aurèlia Capmany. Marcel Escolano, Bet Garrell i Marc Vila ens ofereixen un espectacle de petit format de circ familiar en què comparteixen amb nosaltres la seva trajectòria a través d’un personatge que fa de pallasso, de malabarista, de trapezista i d’acròbata, però tot això en només nou metres quadrats.

 

Com recorda la cita del director de teatre, cinema i òpera britànic Peter Brook que emmarca la porta de la sala MAC, només calen un espai buit, un actor travessant-lo i un espectador, perquè l’acte teatral tingui lloc. En el circ, a més d’aquests elements s’afegeix un element nou: el risc. El perill del trapezista, el més difícil encara de l’equilibrista… A Maiurta hi ha però un risc sense perill, bromista, gamberro, que juga amb l’humor fent viure a l’espectador l’amenaça de ser esquitxat, embrutat amb farina, fent-lo així enfrontar-se a les seves petites pors. Maiurta és la possibilitat de l’impossible, de baixar de la xarxa sense haver-ne pujat mai, de meravellar-se de les delicades peripècies d’una ballarina de ballet amb puntes de metall…

Molts personatges del circ tradicional aniran apareixent com per art de màgia de les creacions de Marcel Escolano amb farina i aigua (en un homenatge i record a la seva infància com a fill de forner), teixint imatges breus, poètiques (meravellós el joc amb el llum que penja de la part més alta de la iurta) subratllades per la música original i suggerent de Marc Vila, que amb instruments exòtics i poc comuns, i d’altres fets amb andròmines o material reciclat, dialoga i juga tant amb el pallasso com amb l’espectador.

En paraules del propi Escolano, a Maiurta ha creat un espai de joc, un conte sense història, un circ sense proesa. Amb un humor que fa emocionar des de la tendresa, crea un espai de trànsit (perquè marxarem quan s’obrin les llums) i d’estada (perquè ens conviden a quedar-nos). I perquè transitant per l’art, en l’acte de presenciar qualsevol art escènica, una part de nosaltres es queda en l’escenari. S’hi queda el ressò dels nostres riures i dels nostres “oooh”, i el ressò de la màgia de compartir emocions amb el desconegut que ens ho dóna tot des del centre de la pista, amb la persona de la butaca mig il·luminada que tenim al davant, a l’altra banda de l’escenari, o amb el de la cadira del costat.

“Maiurta”. Mercat de les Flors. Fins el 13 d’abril.  Dins el cicle “Circ d’ara mateix”

Músic Marc Vila Pallasso Marcel Escolano Escriptura Marcel Escolano Creació musical Marc Vila Direcció Bet Garrell Producció Los Galindos Tècnic muntatge i llum Nathan WallaceAndròmines Helios. Amb el suport Institut Català de les Empreses Culturals, Roca Umbert – Fàbrica de les Arts / Circ Cric

Els meus escrits a Núvol, el digital de cultura

Els meus escrits a Núvol, el digital de cultura… els inventario en un post, perquè me n’he adonat que si anava posant aquesta llista a cada nou post del blog, saltava com a “retroping” als comentaris de l’article de núvol en qüestió, i a banda de la feinada per a l’editor, quedava lleig i massa autoreferencial… ;) Així que els deixaré en un sol post que aniré actualitzant.

En ordre cronològic:

1. 10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
2. 13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
3. 17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
4. 19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
5. 29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
6. 26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
7. 19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
8. 20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
9. 12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
10. 17.07.2013 – [TEATRE] “Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra
11. 27.07.2013 – [TEATRE] Molt més que Mozart
12. 15.09.2013 – [LITERATURA] Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana
13. 13.12.2013 – [CIRC] Obres de Baró d’Evel, l’espectacle sinestèsic, crònica de circ a Núvol
14. 18.12.2013 – [TEATRE] El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia
15. 13.04.2014 – [CIRC] Maiurta. El plaer de transitar per l’art
16. 03.07.2014 – [TITELLES] Quan Pinotxo es va fer gran
17. 08.07.2014 – [TITELLES] Trípula, un viatge meravellós
18. 26.09.2014 – [LITERATURA] Més contes de Paper de Vidre
19. 02.10.2014 – [TEATRE] Airejant pensaments i secrets a la Sala Muntaner
20. 11.12.2014 – [LITERATURA] Els arquetips de Damià Bardera
21. 27.02.2015 – [CIRC] Un dia al circ
22. 05.06.2015 – [CIRC] Pallasses sense fronteres al Circ Cric
23. 09.06.2015 – [TEATRE] Blanca desvelada. La veritat damunt d’un escenari
24. 08.06.2015 – [TEATRE] Quan l’oblit té nom de dona
25. 19.10.2015 – [TEATRE] Què són avui en dia els Lladres de Temps?

El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia, crítica de teatre a Núvol

El Romeu i Julieta à la Propeller al Teatre Akadèmia

Mariona Sanfeliu / 13.12.2013

L’adaptació del “Romeu i Julieta” de Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de l’aclamada companyia anglesa Propeller, que es pot veure fins al 12 de gener al Teatre Akadèmia, comença amb una picada d’ullet a les estàtues de les Rambles, i que ho és de fet al teatre en general: el personatge que l’introdueix ens demana que li posem unes monedes per a començar a actuar, i l’estatua que prendrà vida és la dels infeliços amants de Verona. Teatre dins del teatre.

L’escena del ball de disfresses [Fotografia de Joan Vico]

Com deia el director en una entrevista recent, i es recull en el programa de mà, ell n’ha volgut treure la pols acumulada amb els anys, és a dir, les múltiples capes de sentit en referència al tema arxiconegut de l’amor de Romeu i Julieta, per a buscar-ne de més profundes: la idea de la construcció de la identitat a través de l’altre. I de com aquesta identificació o dependència pot esdevenir obsessiva, de forma que en el moment que una de les dues persones desapareix, compromet seriosament la identitat de l’altra, fins al punt de portar al conegut desenllaç del doble suïcidi.

No he tingut la sort de veure els Propeller en acció, però pel que he llegit aquesta proposta barcelonina té el toc de frescor i gosadia marca de la casa. La companyia anglesa recrea les peces de Shakespeare només amb homes a escena, també pels papers femenins, no tant pel fet que és com es feia en l’Anglaterra del seu temps, sinó per proposar a l’espectador un esforç d’imaginació i animar-lo a capbussar-se en el joc teatral. Un joc al qual se li permet la llicència d’acceptar bastons de fusta com a espases i mocadors vermells com a sang. Personalment vaig trobar fantàstica la barreja de vestits de nit de tall contemporani amb faldilles i jupes més evocadors de l’època victoriana, així com les màscares del ball de disfresses combinades amb bambes i texans moderns per a accentuar determinades personalitats. Aquesta reeixida tasca de vestuari la signa Ricart Prat i Coll. Concisa però suficient, la mesurada banda sonora a càrrec dels mateixos actors, és un altre dels trets característics d’aquesta adaptació excepcional.

També és marca “propelleriana” la llibertat que el director ha donat als actors per a fer algunes aportacions a l’adaptació, com són algunes paraules gruixudes actualitzades per a provocar l’efecte desitjat en l’espectador (un “hòstia” pel mig del text ens resulta xocant però ens distancia menys que si hagués bramat l’original “carall” de l’acurada traducció de Desclot) sense estalviar-nos, però, els “a fe que” i “ai las”  que fan que siguem conscients que estem veient tot un Shakespeare. Fantàstica també la cançó basca Nerea Izango Zen com a trist i tendre eco de la tragèdia de l’amor dependent que acabem de presenciar, aportació gairebé casual d’un dels membres de la companyia sorgida al llarg dels assajos amb el director.

El repartiment al complet s’hi deixa la pell, però en destaco la feina d’Òscar Bosch com a Fra Llorenç/Abraham (que ja havíem vist solvent en molts Parking Shakespeare),  la divertidíssima Dida d’Helena Font, el versàtil Xisco Segura com a Príncep/Cor/Pere i la força interpretativa, els matisos i la triple energia desplegada per Toni Mas com a Mercutio/Gregori/Paris.

Romeu amb Benvolio o Mercutio [Fotografia de Joan Vico]

Efectivament, com va veure Bruce-Lockhart en la seva estada al Teatre Akadèmia fa dos anys, la seva balconada és ideal per a fer un “Romeu i Julieta”. L’equip de la Mercè Manguerra, directora artística de la sala va tenir  l’encert de posar-se d’acord amb el director per  dur l’obra al seu espai, perquè encaixa a la perfecció amb el seu projecte: ser un “Centre de producció i exhibició d’espectacles teatrals concebuts amb coherència, risc i tempo artesanal, on el públic pugui trobar creacions que proposen temes universals”. Perquè al capdavall, què hi ha més universal que el conflicte: els que genera la construcció de la pròpia identitat, els que genera l’amor dependent, i els conflictes que travessen generacions perpetuant-se fins que una ànima valenta es decideixi a trencar la cadena.

“Romeu i Julieta”. Teatre Akadèmia. Fins el 12 de gener.

Cia. Teatre Akadèmia: Òscar Bosch – Fra Llorenç/Abraham, Emilià Carilla – Capulet/Apotecari, Helena Font – Dida, Sílvia Forns – Julieta, Toni Mas – Mercutio/Gregori/Paris, Andrea Montero – Senyora Capulet, Guillem Motos – Romeu, Lluís Olivé – Montagut/Fra Joan, Xesco Pintó – Benvolio, Jordi Robles – Tibalt/Baltasar, Xisco Segura – Príncep/Cor/Pere. Autor: William Shakespeare. Direcció: Dugald Bruce-Lockhart. Traducció: Miquel Desclot. Escenografia i vestuari : Ricart Prat i Coll. Disseny d’il·luminació: Tito Rueda. Cap de producció: Jordi Robles. Producció executiva: Gabriella Dilorenzo. Cap de comunicació: Mireia Mora. Cap tècnic: Pol Queralt. Cap de sala:Enrique Vallejo.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Obres de Baró d’Evel, l’espectacle sinestèsic, crònica de circ a Núvol

“Obres”, de Baró d’Evel Cirk Cie., l’espectacle sinestèsic

Mariona Sanfeliu / 13.12.2013

Detalls, fragments, idees, traços, pinzellades, Obres, el nou espectacle de Baró d’Evel està concebut com una visita d’obres a un espai en construcció. Una visita itinerant que ens permet veure part del seu procés creatiu, alhora resultat de recerques recents i embrió de futurs treballs.

El nou muntatge de la companyia francocatalana Baró d’Evel, Premi Nacional de Circ de Catalunya de l’any 2010, es desenvolupa en diversos espais del Mercat de les Flors, aprofitant les obres de remodelació que s’hi estan fent. Els afortunats que tinguin entrades per a veure aquest experiment recorreran en els propers tres dies una ruta per les seves entranyes, les sales, els espais polivalents, les escales, camerinos i passadissos.

Veiem pertot la petjada de Mateu-Decourtye i el seu especial univers: en el cavall mig dona o dona mig cavall, l’omnipresència de l’animalitat que ens habita, en els moviments animalescos dels ballarins que recordem de La sort du dedans, en les gotes musicals que a Mazùt tenien un protagonisme destacat; en els diàlegs molt de l’estil d’en Blaï Mateu: mig metafilosòfics, mig pragmàtics, mig mitològics i multilingüístics: en català, francès, italià o senzillament en gramelot. La veu de Camille Decourtye desperta emocions i malgrat no tenir tanta presència com en altres de les seves obres t’arriba a l’ànima i et fa vibrar. Per una bonica circumstància temporal no fa d’amazona dels cavalls Bonito i Shengo, que també apareixen en escena, però la seva connexió amb ells genera moments màgics en l’espectacle. Completen el repartiment d’aquest calidoscopi fragmentari els artistes convidats: Lali Ayguadé (ballarina), Noémie Boissou (màstil xinès i contorsió), Piero Steiner (actor), Julian Sicard (acròbata), Ricardo Martell (serigrafia), i Mado & Tino (músics).

A “Obres” hi ha música, pintura, dansa, contorsió, acrobàcia, teatre, animals, criatures, molta poesia visual i molts sons; sentireu sons per tot arreu, i notareu olors, i paladejareu pintura, terra i aire. Som davant d’un espectacle sensorial i sinestèsic: un galop fet de sorra, una mirada en unes mans, l’aigua com a instrument sonor, el fred lluminós del carrer, l’escalfor fosca sota els focus, gotes musicals que marquen el camí com senyals lluminosos d’un passadís d’avió.

Les pintures d’aire ancestral de l’artista Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel, presents arreu, acaben de conformar el retaule multidisciplinar d’aquest espectacle total.

I per si en voleu encara més, el programa complementari als espectacles que ofereix el Mercat de les Flors als espectadors interessats en aprofundir en les obres que programa comptarà aquest divendres 13 amb un especial Baró d’Evel: a les 19h de la tarda el crític i analista de circ Jordi Jané impartirà la conferència “Baró d’Evel: l’herència i la conquesta” amb el posterior debat amb Bet Miralta i Jordi Aspa de la Cia. Escarlata Circus. En finalitzar l’espectacle, a les 22h, la companyia conversarà amb la moderació de la periodista Bàrbara Raubert i amb el mateix Jané.

Baró d’Evel Cirk Cie. “Obres”. Mercat de les Flors. Del 12 al 15 de desembre

Direcció artística: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias. Col·laboradors: Bonnefrite. Equip artístic: Lali Ayguade, Noémie Bouissou, Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, Ricardo Martell, Julian Sicard, Piero Steiner, Mado & Tino. Equip tècnic: Boris Billier, Marc Boudier, Adèle Grépinet, Laurent Jacquin, Nadine Nay, Fanny Thollot. Producció & difusió: Marie Bataillon, Marie Dubois.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

Després del parèntesi estival, publico el meu darrer article escrit per a Núvol: la crònica de la meva participació en un dels itineraris literaris muntants en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a la Catedral, amb que una colla d’il·lustradors i dibuixants van recòrrer els carrers de l’antic Call jueu de Barcelona de la mà de l’autor convidat en aquest itinerari. Una experiència molt bonica, que em va deixar ganes de llegir la novel·la… i de tornar a agafar llapis i carbonet…!

—-

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

Mariona Sanfeliu. La Setmana 2013 / 15.09.2013

En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’ha fet enguany una prova pilot, un experiment, una provatura: ajuntar dues propostes, un itinerari literari (passeig amb un autor pels indrets i localitzacions de la seva novel·la) i una trobada d’sketchcrawl (dibuixants, il·lustradors i pintors es convoquen per a dibuixar sobre un mateix tema en el mateix moment en espais públics d’una ciutat; generalment es fan trobades simultànies a nivell mundial). 

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ per als sketchcrawlers

Així, el grup Barcelona’s Sketchcraw anunciava en el seu blog dues trobades per als anomenats “urban sketchers” (dibuixants urbans) que volguessin participar en un d’aquests itineraris personalitzats: “Barcelona en femení” (itinerari A) i “L’àngel de les tenebres” (itinerari B). Calia inscripció prèvia pel fet de tenir un nombre limitat de participants donades les característiques de la trobada.

En César, un dels organitzadors de la comunitat d’il·lustradors rep els inscrits, i els organitzadors de l’acte de La Setmana presenten als participants en Josep-Lluis González, l’autor de “L’àngel de les tenebres”, el llibre del nostre itinerari, i la seva editora d’Angle Editorial, Rosa Rey. Som una vintena de persones, la majoria adults, però també algun infant. Expliquen que la ruta recorrerà els carrers del que va ser el Call jueu de Barcelona, on transcorre l’acció d’aquesta novel·la d’intriga, que relata assassinats esfereïdors, misteris, secrets però també amors, sota l’amenaça constant de la pesta que assola la ciutat.

En les converses pescades a l’atzar entre els participants es nota la curiositat per veure com anirà l’experiment, si tindran temps d’aprofitar les estones durant les explicacions de l’autor al llarg de l’itinerari, hi ha dubtes, curiositat… També sents que parlen del material de treball que porten, s’ensenyen els blocs, les aquarel·les, també tamborets i cadiretes plegables els més preparats. I comença la passejada: el Call jueu de la Barcelona del segle XIV són només quatre carrers principals i alguns carrerons estrets i ombrívols. Per aquí és per on transcorrerà el nostre itinerari.

Amb una bona oratòria, passió per l’ofici i capacitat evocadora, l’autor ens comença a guiar per la seva novel·la, amb contextualitzacions històriques, de personatges, i lectures de fragments. En els inicis tothom se’l mira i se l’escolten atents. En la primera parada fan tímida aparició només un parell o tres de blocs de notes i s’escolen els primers traços ràpids i discrets… “Hem d’escalfar” comenta una participant. A la segona parada les orelles escolten, però els ulls que es miren l’orador de seguida fugen més enllà, cap a l’entorn, buscant un racó per dibuixar, una escena que captar, un detall per esbossar. Però les parades són curtes, cal anar agafant la mida al temps, al ritme de la caminada. Cal trobar la sintonia entre l’autor i el seu públic que l’escolta i s’hi inspira.

Paraules com “vi juïc”, “l’alfòndega”, l’escola de dones, la Sinagoga Xica, es succeeixen en les explicacions de l’autor ressonant en els caps dels il·lustradors que es capbussen en els seus esbossos, en els seus retrats… Llapis, bolígrafs, rotrings i també aquarel·les van donant forma en cada parada de l’itinerari als espais on habita la novel·la de González. Espiant discretament per damunt dels blocs no veiem ningú que s’atreveixi a imaginar el rostre del jueu protagonista de la història: Xamuel, el físic (metge) de Pere III el Cerimoniós, però sí que anem trobant balconades, portes i finestres i també retrats de turistes, de rodamóns o d’altres pintors del grup, qui sap si descendents d’aquells que durant un temps van quedar aïllats dins del Call per fugir de la pesta que assolava la ciutat.

En un passatge del text amb càrrega sensual es desferma la creativitat i no hi ha dibuixant que no dibuixi, il·lustrador que no il·lustri… tots troben el seu racó, s’asseuen en pilones, als llindars de les portes o els aparadors, fins i tot una moto fa d’improvisat cavallet. Ara també s’escolten l’autor des d’una terrassa propera. Un silenciós però aparatós cotxe de la neteja els fa aixecar diverses vegades, i tant l’autor com els artistes han de fer-se lloc entre vianants, bicicletes i corrues de grups que fan visites guiades, i que amablement abaixen el volum dels seus altaveus en passar entre el nostre grup, momentàniament conscients de la comunió que viuen dibuixants i escriptor. Ell cuida el grup, els espera, els pregunta si estan ben instal·lats, busca llocs amb prou espai per a tots.

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ al call de Barcelona

Hem arribat a la darrera localització, quatre carrers només hem voltat i de tantes parades sembla que hagin estat molts més; l’autor ens deixa amb l’emoció i les ganes de voler saber el final. Ens diu que el seu llibre tracta de la recerca de la felicitat, de l’amor i de la mort. Ens llegeix l’endreça i amb un somriure dóna per acabat l’itinerari pel Call jueu de Barcelona, i per la seva novel·la.

Els dibuixants li agraeixen, n’aplaudeixen l’encert, i es busquen les mirades per veure si necessiten tornar a algun punt per acabar l’esbós, parlen de l’experiència; jo els pregunto i trobo diversitat d’opinions: hi ha qui ho ha trobat molt difícil per la manca de temps, hi ha qui ha gaudit amb el repte de la velocitat. N’hi ha que confessen haver desconnectat de les explicacions de l’escriptor, però també n’hi ha a qui ajudava a concentrar-se i a dibuixar més inspirat. Una experiència nova per a tots, una prova pilot que si ha tingut l’èxit que s’esperava es podrà repetir l’any que ve.

Sovint, els participants en un acte d’Sketchcrawl que ho desitgen comparteixen la seva experiència i els seus dibuixos en el blog de la comunitat. Aquí podeu trobar la d’un dels participants, en Ramon, i fer-vos una idea, amb imatges, del que acabeu de llegir.

—

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Molt més que Mozart

La flauta màgica. Variacions de Dei Furbi a La Seca

Publicat a Núvol l’endemà, 27.7.2013

Meravellosa petita obra d’art. Petita per la durada, petita per l’espai en què es mouen els actors, petita per l’escassetat d’elements escènics. Però gran en diversió, talent, i virtuosisme, de la mà dels sis intèrprets de la companyia Dei Furbi, (Els astuts!) que hàbilment entrellacen a la perfecció el cant a capella, el teatre del gest, l’humor i la dansa.

“La flauta màgica” que fan és una adaptació lliure i enjogassada de l’òpera de Mozart, i està farcida de referències culturals actuals que l’espectador podrà reconèixer. El libretto de les famosíssimes cançons s’han reescrit per a jugar amb el significat dels sons, de les onomatopeies, dels monosíl·labs i de les paraules. Les parts instrumentals es converteixen en evocadores polifonies. Hi trobareu teatre del gest, dansa contemporània, humor televisiu (amb referències al nostrat “Força Barça” i m’ha semblat també veure traces d’APM!), o autoparòdies a la pròpia òpera mozartiana (en els emperrucats i divertidíssims personatges del final); però com que fan teatre intel·ligent Dei Furbi no cauen mai en la parodia ni perden la qualitat d’un gran Mozart reinterpretat en clau contemporània d’una forma exquisida, molt valenta, divertida, i per a tots els públics.

Fotografia extreta de la web de Dei Furbi

La primera escena amb els personatges de l’òpera abillats amb granotes blanques i màscares antigàs ja presagia una obra diferent, renovada i profunda, amb diferents nivells de lectura i capes de sentit. Amb metàfores visuals com aquesta en què la ignorància i la por s’assimila a foscor, la contaminació i la toxicitat, de les quals s’alliberarà el príncep Tamino amb l’ajuda de Papageno en el lluminós camí del coneixement, l’amistat i l’amor.

He recordat la màgia de descobrir l’òpera de Mozart de joveneta amb “El somni de Mozart” de la companyia El Musical més Petit a la Sala petita del TNC, i he gaudit com una criatura de les evolucions d’uns intèrprets en estat de gràcia, del primer al sisè: Toni Vinyals (potent i expressiu príncep Tamino), Joana Estebanell (gran Reina de l’Abric, la seva ària no defrauda en absolut), Marc Pujol (virtuós cantant i divertidíssim Papageno), Robert González (convincent i imponent Sarastro), Anna Herebia (dolcíssima i meravellosa interpretació de Pamina) i David Marcé (sorprenent i polivalent Monostatos, en altres muntatges aquest paper l’ha fet Marc Vilavella). Els arguments universals de l’amor, l’amistat, la por, el coratge, i la força de la música i de l’art per a superar totes les foscors, són agombolats per la música, l’humor i una gestualitat desbordant d’originalitat i creativitat.

Fotografia de Manolo Laguillo

La dramatúrgia i direcció és de Gemma Beltran, fundadora i directora de la companyia, també professora d’entrenament actoral i responsable del Taller de Creació sobre tècniques de la Commedia dell’Arte a l’Institut del Teatre. La direcció musical de David Costa.  Els arranjaments musicals de Paco Viciana, la il·luminació de David Bofarull i la creació de l’espai escènic d’Oscar Merino, Ramon Ivars i Gemma Beltran. Aquests dos darrers s’encarreguen també del vestuari (realitzat per Elisa Echegaray i Maria Albadalejo) així com de les màscares balineses.

Queden tres dies, quatre funcions (dissabte doble funció), és possible que ja no trobeu entrades, espavileu! I si us ho perdeu, informeu-vos d’on faran gira, i creieu-me, val la pena que us desplaceu allà on recalin, no us en penedireu. I un últim consell: si podeu repassar la partitura abans, el gaudi de la versió de Dei Furbi encara serà major, perquè no us perdreu cap de les seves picades d’ullet. La Seca Espai Brossa. Fins el 28 de juliol.

• Més informació i crítiques a la web dels de Recomana.cat
• Dossier de premsa de la web de la companyia Dei Furbi

Mariona Sanfeliu, 

26 de juliol de 2013

—

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
17.07.2013 – [TEATRE] “Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra
27.07.2013 – [TEATRE] Molt més que Mozart

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Contenta de formar-ne part

Bases del premi Núvol de contes 2013

Núvol. Barcelona. / 10.07.2013

Enguany Núvol torna a convocar el premi de contes d’estiu. Tal com vam fer a la primera edició, els contes es publicaran al llarg del mes d’agost i tothom podrà llegir les obres participants abans que el jurat entri en deliberacions. El jurat està format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Griselda Oliver, Enric Gomà, Neus Nogué i Bernat Puigtobella. 

Eduard Ribera, guanyador del premi Núvol de contes 2012

Les bases d’enguany presenten alguns canvis. Si l’any passat es van publicar tots els contes rebuts a la redacció de Núvol, més d’un centenar, a un ritme de tres contes diaris, aquest any publicarem únicament un conte cada dia, fins a un màxim de 33 contes. D’aquesta manera, els contes passaran un filtre previ de qualitat abans de ser publicats i estaran exposats més dies a portada de Núvol.

Bases del premi Núvol de contes 2013:

1. El premi és obert a tothom. Els autors hi poden participar amb un únic conte. No cal que sigui un conte inèdit. Pot haver estat publicat en un blog o en una revista o llibre.

2. Els contes han de tenir una extensió màxima de 3.600 caràcters amb espais i s’han d’enviar en un document adjunt a l’adreça contes.nuvol@gmail.com amb una foto i un telèfon de contacte de l’autor. També cal fer constar, si és el cas, el compte de twitter i el blog de l’autor.

3. Els autors que ja van guanyar algun premi en l’edició anterior queden exclosos d’aquesta convocatòria.

4. El jurat estarà format per Màrius Serra, Matthew Tree, Jordi Puntí, Mariona Sanfeliu, Enric Gomà, Neus Nogué, Griselda Oliver i Bernat Puigtobella, i concedirà tres premis. El primer premi consistirà en una estada d’un cap de setmana de Priorat Versió Original a la tardor. El segon premi serà una subscripció a la revista L’Avenç. I el tercer un lot de llibres.

5. El termini de presentació és el 31 de juliol de 2013. Els contes seran llegits i valorats per ordre d’arribada.

Dona sàpiens de Les Xandrines, crònica de teatre a Núvol

“Dona sàpiens” de Les Xandrines al Teatre Alexandra

Mariona Sanfeliu. Barcelona. / 16.07.2013

Publicat a Núvol

 

Si encara no ho heu fet esteu a temps de veure les possibilitats teatrals d’un escenari fosc, 6 cadires i 6 mocadors, de la mà de les intèrprets de l’obra Dona Sàpiens, al Teatre Alexandra fins al 25 de juliol. Amb direcció de Jordi Purtí i textos de Maria Vancells, Jordi Purtí, Eduard Biosca i Olga Munté, les sis actrius Núria Bou, Mayte Calvo, Viriginia Cervera, Silvia Claramunt, Olga Munté i Maria Vancells porten a Barcelona l’obra estrenada al Mirasol Teatre de Sant Cugat. 

Dona sapiens, de Les Xandrines a L’Alexandra cada dijous (fotografia d’A. Bernat, Diari de Sant Cugat)

L’obra consisteix en nou esquetxos al voltant de la quotidianitat de les dones d’avui en dia, ballant entre el realisme fotogràfic i el surrealisme poètic. Elles en són el centre, el pretext, i també les protagonistes, de situacions reals viscudes, recreades o imaginades. Amb humor, ironia, i també sarcasme, ens presenten dones en diferents rols i moments vitals (nena, mare, àvia…) jugant amb la idea de la intel·ligència com a allò que moltes dones no saben si exerceixen com caldria, com voldrien, o si se’ls hi valora en la seva justa mesura.

Una “mare moderna” es pregunta amb ironia si els guanys aconseguits amb l’equiparació de la dona a l’home en drets laborals no l’han portada a una situació contradictòria de major càrrega de responsabilitats. Als intensos horaris laborals afegits a les responsabilitats de la llar que no acaben de ser compartides amb les seves parelles masculines, cal sumar-li les angoixes pel fet de voler ser la mare i esposa perfecta. Una subtil crítica política recorre transversalment les anècdotes, que augmenten amb la lupa de l’exageració situacions quotidianes com les famoses converses sobre els malentesos amb els homes, la innocència de les primeres cites, o les fantasies sobre l’home ideal, entre d’altres. Per veure-s’hi reflectit, riure’s d’un mateix i reflexionar sobre la nostra societat a través del sentit de l’humor.

L’Associació Teatral Les Xandrines és un grup de dones que es van fer amigues arran de trobar-se al parc amb els seus fills, i van decidir l’any 2005 muntar una companyia per a dur a terme activitats relacionades amb el món del teatre. Han representat diverses obres de teatre (I de sobte, PLIF!, T de Teatre, Després de la pluja, Les Cunyades, Ves quins parells, La Hortènsia i la Úrsula, Dones 3.0, Sant Jordi i Dones 7.0.) i fan també lectures teatralitzades per a empreses i entitats culturals. El teatre els serveix com a excusa per a trobar-se, gaudir de la creació de personatges, i tenir el seu propi espai de realització i de relació.

—

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Matx de pallassos, crònica de circ a Núvol

Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure
Mariona Sanfeliu. Barcelona. / 12.07.2013

Publicat a Núvol

Avui es lliura al Teatre Lliure un combat important. Un matx de pallassos deixen K.O. l’avorriment, la grisor, i el desencís, i n’ha sortit vencedora l’alegria. Els dos grups de pallassos contrincants i els presentadors han fet gaudir el públic d’una gran vetllada de riure i de descompressió. Els dies 11 i 12 de juliol el públic del Grec té l’oportunitat de veure’s les cares amb el seu propi sentit del ridícul. Tranquils, no en sereu protagonistes si no ho voleu, però podreu assaborir un plat de teatre efímer, únic i irrepetible, una amanida d’improvisacions amb direcció i dramatúrgia de Jaume Mateu(Tortell Poltrona) i Montserrat Trias, de la mà de deu pallassos de categoria, el bo i millor delclown del país.

Jaume Mateu i Montserrat Trias fan ‘Matx de Pallassos’ al Teatre Lliure fins avui

Dos equips a banda i banda del ring competeixen per la puntuació del públic, formats per Jordi Martínez, Alba Sarraute, Lola González, Pere Hosta, Merche Ochoa, Claret Clown,Cristi Garbo, i el mateix Tortell Poltrona, i amb l’acollida i la dinamització de Pep Callau iSabanni com a presentadors i àrbitres del combat, amenitzat amb la també improvisada banda sonora i efectes sonors del músic Lluís Rodríguez. Dues hores i escaig d’un espectacle que parteix d’una idea original de la companyia brasilera Jogando no Quintal que ja s’ha explorat amb èxit de públic de la mà del Circ Circ, i que aquí a l’Espai Lliure ens ha permès als espectadors imbuir-nos de la màgia dels pallassos, gaudir de la rapidesa mental dels artistes i esprémer una mica el nostre propi enginy. Com deia Callau, viure el moment, i deixar-nos travessar per les emocions d’abraçades de més de deu segons, amb tot el públic dempeus. Si voleu saber què poden arribar a dir vuit pallassos sobre la felicitat dels unicorns, o el descobriment de la molècula de la Cuentina sota un ficus, no us perdeu “Matx de pallassos”. I prepareu-vos per un final èpic digne de tot bon combat. Avui divendres última funció.

Matx de pallassos. Amb Jaume Mateu i Montserrat Trias. Espai Lliure. teatre Lliure. 11 i 12 de juliol. Festival Grec 2013

12.07.2013

—

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari
12.07.2013 – [CIRC] Matx de pallassos. Un combat molt lliure a l’Espai Lliure del Lliure

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Teatre antitotalitari, crònica teatral a Núvol

Teatre antitotalitari
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013

Mariona Sanfeliu ha anat al teatrelliure i a la SalaFlyhard i reflexiona sobre el teatre antitotalitari

Publicat a Núvol

Recentment i en un mateix cap de setmana vaig tenir el privilegi de viure dues experiències teatrals de primer ordre, un plaer pels sentits i una fugida de la realitat (la quotidiana, la meva particular) per endinsar-me de ple, de la mà dels personatges, en una altra realitat paral·lela, però que també és la meva, la dels nostres dies. Es representava en dues obres de teatre en cartell a la ciutat de Barcelona: L’onada, idea i direcció de l’actor i director Marc Montserrat Drukkeramb text del dramaturg Ignacio García May, al Teatre Lliure de Gràcia, i la segona, El rei borni, del guionista i director Marc Crehuet, a la Sala FlyHard de Sants.

Eduard Farelo és Ron Jones a L’onada | Foto de Ros Ribas

Les vaig veure en dos dies consecutius, i ambdues em van deixar una grandíssima bona impressió, que va anar més enllà del gaudi estètic de la narració, de les interpretacions, l’escenografia o els recursos per a recrear atmosferes, per a transmetre idees, sensacions. Allò que em va fer gaudir amb intensitat les dues propostes va ser la seva connexió amb el moment present, i la seva apel·lació a la resposta de l’espectador.

Per a qui no n’hagi sentit a parlar, difícil a aquestes alçades, narren dues històries ben diferents, la primera basada en un fet real que va succeir els anys seixanta als Estats Units, i és fruit de cinc anys de treball i recerca documental, i que ha comptat amb l’assessorament de part dels protagonistes de la història; la segona, tot i que també es basa en un fet real, és una comèdia negra estripada sobre un tema d’actualitat.

La peça del Lliure tracta de l’experiment real que Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’història d’institut, feu amb els seus alumnes, per a intentar ensenyar-los com es va poder forjar la societat que va donar lloc, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme, amb els seus camps de concentració i extermini. Durant diverses setmanes va proposar-los seguir unes normes estrictes per poder formar part d’un moviment secret, “La 3a Onada”. El que havia de ser un exercici de classe, una mena de joc de rol, els permetria experimentar, sense saber-ho, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari, amb l’excusa del perfeccionament personal i col·lectiu a través de potenciar tres pilars: la disciplina, el valor de la comunitat i el valor de l’acció. (Si voleu saber més sobre com es pot induir a persones normals i corrents a entrar en l’anomenat “estat agèntic” d’obediència cega a “una” autoritat, la que sigui, no deixeu de veure l’impactant documental “La zona extrema”, la versió francesa de l’any 2010 de l’esgarrifós experiment de Stanley Milgram del anys 60 en relació a l’obediència a l’autoritat). L’abast i conseqüències de l’experiment van desbordar el mateix professor.

La peça de la FlyHard, al seu torn, parteix de la hipòtesi següent: què passaria si sopessin junts en el clàssic sopar de parelles, casualment i sense saber-ho, un mosso d’esquadra antidisturbis i el darrer manifestant a qui ha buidat un ull. Com reaccionarien cadascun d’ells en el moment d’adonar-se’n i com afectaria les seves vides aquesta trobada casual. L’obra tracta a través de l’humor, l’exageració i la metàfora, temes de molta actualitat, com són el discurs dels nostres polítics sobre la crisi i la seva gestió, l’ús de la violència per part del govern a l’hora de reprimir les protestes contra aquesta suposada crisi que els qui protesten veuen com una estafa, i més concretament les conseqüències de l’ús de les pilotes de goma en la dissolució de manifestacions. És sabut que hi ha un bon regitzell de persones que han patit lesions per impactes de goma, i el tema va agafar molt de ressò mediàtic amb el cas d’Ester Quintana; el text però havia estat escrit temps abans, inspirant-se en el cas d’un noi italià a qui li havia passat el mateix l’any 2010.

El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard

A El rei borni ets el convidat de pedra del sopar amb què comença l’obra, mentre que en la proposta de L’Onada l’espectador composa la tradicional quarta paret de l’aula on transcorre l’acció. La naturalesa de la FlyHard, de dimensions minúscules, et fa viure les escenes gairebé en primera persona; és una una sala deliciosament petita que fa encara més intenses unes interpretacions molt naturalistes, on els personatges femenins són més arquetípics (la pijo-progre de la Ruth Llopis i la “garrula” de la Betsy Túrnez), però destil·len veritat, estan despullades d’artificis; els actors poden permetre’s el luxe de gairebé xiuxiuejar el text, o com fa Miki Esparbé en un moment, concentrar tota la intensitat de la recreació de les emocions del personatge en les llàgrimes del seu únic ull. Les dimensions de la sala i la disposició clàssica dels espectadors generen en canvi al Lliure un relat més cinematogràfic dels fets, i les interpretacions han de ser més grans, més exagerades, per bé que la companyia de joves actors donen al conjunt dels personatges dels estudiants una innocència i una espontaneïtat molt aconseguides.

Ambientades en moments històrics molt allunyats, els anys setanta la primera, amb referències als fets esdevinguts durant la segona guerra mundial, i en el nostre temps la segona, les dues obres conviden els espectadors a presenciar la violència, no tant en la seva execució sinó en la seva formulació teòrica i en la seva justificació.

En el cas de L’Onada, els valors de la disciplina, la comunitat i l’acció són pervertits per a justificar la violència contra la llibertat, exercida sota el paradigma de l’autoritat, per tal d’aconseguir conduir les persones, els alumnes de l’experiment, per les vies de la uniformitat i la fe cega en el líder. La innocència dels joves que viuen un moment històric convuls, sumat al carisma del professor, és el caldo de cultiu per l’acceptació acrítica del seu discurs totalitari.

En el cas de El rei borni tractem amb l’anomenada “violència legal”, aquella que és exercida pels agents de l’ordre públic contra els manifestants, la dels “gestors de masses” diu el text amb àcida ironia. També veiem la violència del discurs de la por: “Nosaltres tenim les armes, nosaltres manem i les coses es queden com estan”, li retreu el personatge del manifestant ferit al mosso. Però també és la violència del rentat de cervell a què han de ser sotmesos aquests per executar aquestes ordres fins al punt de relativitzar el mal causat com a “dany col·lateral” o justificar-lo com si pel fet de ser-hi el manifestant s’ho busqués. I també es violenta el polític cada cop més en sentir-se dir una vegada i una altra el mateix discurs après sobre la crisi, repetint en loop les paraules “austeritat”, “mesures”, “ens hi veiem obligats”, a qui cada vegada li costa més verbalitzar amb coherència unes raons suposadament científiques i argumentades sobre la situació de crisi que vivim.

El rei borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard | Foto R. Blanch

Tanmateix, el text de Crehuet no és reduccionista ni maniqueu: el mosso acceptarà canviar la seva forma de veure el món per amor, i ni el manifestant ni la seva parella són herois (ell viu dels diners paterns i ella es revela força esnob tot i parapetar-se en un discurs d’esquerres) i tenen les seves incoherències i clarobscurs. És l’espectador qui s’haurà de fer més preguntes sobre els personatges, ja que aquests no queden tancats en una sola definició.

El teatre contemporani de Montserrat i Crehuet posa la lupa sobre aquestes violències institucionalitzades, com podria haver-lo posat sobre moltes de les altres violències que ens envolten: la violència exercida contra les dones en cada comentari sexista o broma suposadament galant sobre l’aparença física d’una companya a l’oficina; la violència dels falsíssims models publicitaris de famílies tipus, d’enaltiment de la joventut com a ideal i del cànon de bellesa imperant; la violència contra el diferent (amb el ciberassetjament a les escoles); la violència contra la pobresa, la violència contra el dèbil, i la violència que suposa el silenciament de totes aquestes violències.

No desvelarem com va acabar l’experiment de Ron Jones, per qui pugui anar-la a veure o vulgui buscar-ne la versió cinematogràfica, ni l’evolució que fan els personatges del manifestant i el mosso d’esquadra ni què succeeix al final, perquè és la gràcia de la proposta d’El rei borni, (que esperem i desitgem que segueixi rodant per altres sales de major aforament). Però sí que en destacaria que en els dos casos l’he trobat un teatre necessari, intel·ligent, madur, que desperta l’espectador de la letargia de la nostra més o menys confortable (tot i que no per a tothom igual) quotidianitat, i que ens passa el testimoni per tal que assumim la nostra part de responsabilitat en els drames que acabem de presenciar. Montserrat ens fa un recordatori de fets del passat que poden il·luminar el nostre present (no oblidar els fets de la història per a no repetir els mateixos errors); Crehuet ens presenta un retrat del nostre present perquè puguem decidir com volem que sigui el nostre futur.

L’Onada acabava amb la pregunta “I ara, què…?”, del professor, encarnat per un gran i contundent Farelo, que perfectament es podia interpretar com una pregunta de l’autor al públic: “I ara què fareu amb això que heu vist?”, mentre que a El rei borni el personatge del mosso d’esquadra, colossalment interpretat per Alain Hernández, ens preguntava als espectadors si nosaltres teníem les respostes, perquè fins aleshores vivia sense fer-se-les, però ara les té dins del cap i ja no se’n van.

Ningú va dir que fos fàcil el discerniment crític sobre el que passa al nostre voltant. Com al mite de la caverna de Plató la veritat ens pot enullernar, i podem arribar a pensar que érem més feliços creient que les ombres que vèiem dins la cova eren “la” realitat. I és que les dues obres ens alerten dels perills de deixar que algú altre ens digui quina és la veritat sobre la realitat. Busquem-la, doncs, per nosaltres mateixos. Fem-nos preguntes, i busquem les respostes.

19.04.2013

—

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged
20.04.2013 – [TEATRE] Teatre antitotalitari

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Catalans tenim una història, crònica a Núvol

Catalans, tenim una història
Mariona Sanfeliu. TNC. / 26.02.2013

Publicat a Núvol

Mariona Sanfeliu ha pogut assistir a una prèvia d’Una història catalana de Jordi Casanovas, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran del TNC després d’un esforç de reescriptura per part de l’autor, que ja va presentar aquesta obra dins el projecte T-6.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

El bon grapat d’espectadors vam tenir el privilegi d’assistir a la funció prèvia a l’estrena de l’obra Una història catalana al Teatre Nacional de Catalunya vam gaudir de la cuina on s’està coent l’espectacle que s’estrenarà dijous que ve i que estarà en cartell, en principi, del 27 de febrer al 7 d’abril. Com a primera actuació amb presència de públic, i prèvia a l’assaig general que es farà dimarts, el director va avisar que podria haver-hi alguna parada per resoldre algun problema tècnic que hi pogués haver, tot agraint-nos també que féssim de “conillets d’índies”.

Pels aplaudiments i xiulets de felicitació finals crec que puc afirmar que la versió reescrita d’aquesta obra presentada a la Sala Tallers del mateix TNC en el marc del projecte T6 la temporada 2010/11 del director i dramaturg català Jordi Casanovas va agradar, i molt.

Una història catalana es podria haver titulat també “Catalans, tenim una història” o qui no recorda el seu passat no comprèn el seu present. La peça de Casanovas ens explica part de la nostra història entre els anys 1979 al 1995, i ho fa entrellaçant tres trames argumentals (una d’elles és completament nova respecte a la versió anterior, per tal de poder rescatar i contextualitzar un dels personatges) que s’entrellacen i es relacionen malgrat que inicialment la relació no és explícita i només les intuïcions ho poden fer sospitar. En un poblet aïllat del Pirineu rural les ànsies dels veïns per vendre els seus terrenys al millor postor topen amb la negativa d’una família que es nega a abandonar casa seva, i que per a protegir-se s’empara en la superstició dels vilatans i la seva por a la (suposada) bruixeria de les mestresses de la casa que les portarà a un aïllament de conseqüències insospitades i terribles; en un segon escenari la droga que circulava dels carrers de la Mina a les cases de la Barcelona rica, i el boom de la bombolla immobiliària en la Barcelona preolímpica, i en el tercer, aparentment deslligat, coneixem la història d’un català que per un motiu molt personal es refugia en la lluita de la Nicaragua revolucionària per a fugir dels seus propis fantasmes i de les seves covardies. En aquests tres escenaris es desplega davant l’espectador una tragèdia en tres temps, una tragicomèdia del nostre temps, impregnada d’un gran sentit de l’humor i d’una autocrítica sana i constructiva, que serveix per alleugir la intensitat emocional d’un text que va in crescendo però que ja començava fort en la primera escena en què la conversa entre els feréstecs veïns de la muntanya pirenenca ens situa en el punt de partida del conflicte.

Andrés Herrera i Pep Cruz a ‘Una història catalana’ de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

La dramatúrgia és, a parer meu, fascinant, per tal com atrapa l’espectador amb composicions que, tot i ser escenogràficament molt austeres, són denses i precises (magnífica la idea de la doble porta); les entrades i sortides dels personatges amb diferents caracteritzacions són complexes i incessants però estan molt ben travades de manera que en cap moment perds el fil; el treball actoral és màxim, perquè deu actors representen més d’una vintena de personatges, que han de parlar en diferents llengües, diferents accents (en català nord-occidental pirinenc, castellà dels suburbis, nicaragüenc) caracteritzacions, caràcters, excepte tres dels personatges que sí que es mantenen en el mateix paper al llarg de tota l’obra. Tots els intèrprets tenen un moment o altre de protagonisme i de lluïment, perquè tots els personatges tenen pes en la història, en les tres històries, tots els actors i les actrius es despleguen i es recreen en els personatges amb una intensitat i una entrega admirable. Destacaria potser per la seva jovenesa l’actriu Vicky Luengo en el paper de Laia de Farràs, i el veterà David Bagés pel desplegament d’accents i caracteritzacions tan dispars com és el vilatà pusil·lànime i el revolucionari sandinista.

Amb un punt de realisme màgic caldersià, les supersticions i allò sobrenatural es passegen per la narració (i fins aquí puc llegir), i sense arribar a demanar la implicació de l’espectador a la manera de les performances, els personatges de la història es dirigeixen al públic trencant a estones la separació entre la representació i l’espectador. Com a recurs dramàtic permet avançar en la història i presentar els personatges, si bé en el tercer acte es demana encara un plus més d’implicació, en convidar a part de la platea a entrar en l’escenari i apropar-se, integrar-se en el decorat (no tant com en l’anterior versió) per sentir i vivenciar l’intensíssima i vibrant culminació del relat en què les tres històries han anat convergint.

Una història catalana ens parla d’un temps i d’un país. D’un país, el nostre, i d’un temps en què semblava que hi havia molt camí per recórrer i molt per fer. Sobretot, calés. Semblava que progressar era senzill si anava acompanyat de diners. El país estava en venda. Les trucades i els favors, els pa de cada dia. L’eufòria de l’etapa pre-olímpica va obrir les portes al boom immobiliari i a l’auge de tota mena de personatges ambiciosos i sense escrúpols en tots els racons i en tota la societat, des del personatge de l’atracador i traficant d’heroïna Luis Calanda, que en el seu ascens dels suburbis als despatxos de la burgesia barcelonina com a propietari d’una agressiva immobiliària acaba per no respectar res ni ningú, als veïns supersticiosos i covards que no dubtarien en cremar la casa de les veïnes que no volen vendre la seva part de muntanya, però també per aquells que darrere de la defensa d’una revolució col·lectiva amaguen les seves misèries i les seves pròpies covardies.

Una història catalana de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

Una història catalana, en paraules del seu director, tracta de la identitat d’un poble (fantàstica feina de recolzament visual amb les imatges d’arxiu del vídeo projectat) i dels conflictes identitaris que viuen les persones en les fronteres (socials, territorials, emocionals); d’aquí li ve la (fantàstica) ambientació d’èpica westerniana (amb picades d’ullet constants al gènere, sobretot pel cop d’efecte del final de la segona part, impecable), que li escau a aquesta Catalunya terra d’oportunitats, territori per conquerir i -per comprar-, per defensar i per estimar, amb persones que com els herois dels westerns americans fugen de la seva realitat per amagar-se en una altra d’inventada (el món solipsista de les dones de Farràs), o de creada (“el Cala” passa a ser un Luis Calanda de corbata i americana). Jordi Casanovas s’endinsa en el fangar de la nostra història recent per a ajudar-nos a entendre qui som i d’on venim.

Una història catalana també parla, com tants grans obres, de l’amor. De l’Amor en majúscula, de mares a filles generació rere generació, de l’amor a la terra (“Vendre’s la muntanya? Mals catalans!”); de l’amor mai assolit, de l’amor que no es va saber donar. En aquest retaule pintoresc de personatges ferits cada escenari treu les seves urpes quan se sent assetjat, autodefensa en forma d’escopeta, de navalla, o de fusell, on lluiten per conservar el que se’ls vol prendre, per assolir el que anhelen o que se’ls ha negat, o per oblidar els fantasmes del passat i crear un futur millor.

Jordi Casanovas ha comptat amb Ferran Utzet com a ajudant de direcció, amb l’assessorament lingüístic pel català nord-occidental pirinenc i l’argot castellà de Noëlia Motlló i Ramon Sistac (OLLPP-UdL); l’escenografia la signen Sebastià Brosa i Elisenda Pérez; el vestuari és d’Albert Pascual; la il·luminació (gairebé un personatge més de l’obra) és de David Bofarul i el so de Damien Bazin i Roc Mateu. Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas.

—

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Crònica a Núvol del concert de l’Agrupació Cor Madrigal

Cor de cors

El passat dissabte 22 de desembre la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona va acollir el tradicional concert de Nadal de l’Agrupació Cor Madrigal, formada per cinc cors: L’Esquellerinc, elCor Albada, el Cor Ariadna, el Cor Madrigal i el Cor Signum. Enguany però va ser especial en tant que va ser alhora el concert commemoratiu dels 25è anys de l’Agrupació, constituïda legalment l’any 1987, tot i que la seva llavor, el Cor Madrigal, fou fundat per Manel Cabero l’any 1951.

Concert del Cor Madrigal | Foto d’arxiu de Noemí Riba

La direcció del concert va anar a càrrec de Mireia Barrera, que fou directora del Cor Nacional de España i que dirigeix actualment el Cor Madrigal des de 1993. Completaven els intèrprets la mallorquina Maria del Mar Bonet com a contralt solista, i un conjunt instrumental format per: flauta travessera i flautí, clarinet, oboè, tuba i dues trompetes, més percussió i orgue, que van tocar en dues posicions, a banda i banda de l’escenari o integrats dins l’orquestra.

El format de l’acte de celebració va consistir en la interpretació de dues peces compostes per a l’ocasió pel contratenor i compositor manlleuenc Jordi Domènech, sota el títol “Cant d’Amors de Ramon Llull”. El mateix concert va ser presentat a Vilafranca del Penedès el dia 16 de desembre, en el marc de la residència del Cor Madrigal a l’Auditori Municipal de Vilafranca, allà, el públic assistent va omplir l’aforament i va regalar una llarga ovació i aplaudiments al final del concert.

Els més menuts del cor infantil L’Esquellerinc van obrir el concert amb la cantada de quatre cançons tradicionals nadalenques sota la pacient direcció de Megan Albets en una mostra dels fruits del conreu de la música en els més petits; tot seguit es va sentir la tradicional nadala cantada per totes les formacions de l’Agrupació, composada com és tradició per a l’ocasió; i posteriorment més d’un centenar de cantaires de les quatre formacions restants van conformar el cor infantil, el cor de veus blanques i el cor mixt, actuant com a cor petit o cor gran segons demanava cada una de les peces.

El compositor ha fet una cantata amb la intenció de crear, segons paraules seves: “una mena de teixit coral que treu profit dels diferents timbres i colors dels conjunts vocals i que explora també altres efectes com el contrast entre les veus infantils i les madures, entre les masculines i les femenines i entre el so del grup gran i d’un de petit.”

El títol de la cantata “Cant d’Amors de Ramon Llull” dóna protagonisme a dos dels seus textos, fragments del Plany de la Verge de Ramon Llull, també conegut com “Augats, seyós qui credets Déu lo Payre” però es compon de textos de temàtica mariana provinents de l’Antic i el Nou Testament, i es centra en la figura de Maria. La narració contraposa la jove verge Maria amb l’adulta, on expressa de manera directa el dolor i les vivències provocades per la traïció de Judes, i per la passió i mort del seu fill. La imatge del programa de mà reflecteix aquesta dualitat de dona jove i terrenal, ingènua i innocent, que rep la notícia que infantarà el fill de Déu, amb la dona madura, l’espiritual, que es desfà de dolor per la mort del fill.

Alternant moments de tendra sonoritat del cor infantil, la dolcesa del cor de veus blanques o la potència i magnificència del cor mixt format per tots els cantaires de l’Agrupació Cor Madrigal, el bressolar del clarinet al Regina Coeli Laetare i el contrapunt de la percussió en els moments de major dramatisme, el concert va transcórrer des d’un Magnificat que feia humitejar els ulls a l’Ameni al “tutti” del Nigra Sum.

El lament del número “Ah dolenta marrida” va ser bellament cantat per una Maria del Mar Bonetque va proposar una interpretació intensa i emotiva però continguda, tant pel paper del desconsol de Maria com pel fet de ser el contrapunt del cor de cantaires, vertaders protagonistes del concert.

I n’éren els protagonistes perquè el món coral el fan els cantaires. També els directors, i les entitats, però especialment totes i cada una de les persones que fan de la música part indispensable de la seva vida. Els cantaires que li dediquen el seu temps, es formen i aprenen música, però també convivència, valors culturals, i per què no, valors de país, com han testimoniat cantaires de diferents generacions recollits en l’article Agrupació Cor Madrigal, un quart de segle. La tradició de corals amateurs a Catalunya és gran, i entre d’altres coses omple el buit de cors professionals que hi hauria d’haver. Potser no es viu amb l’entusiasme dels fundadors, i amb la sensació que el que feien conformava un país, però segueix convocant a moltes persones d’arreu al voltant del cant coral. Potser vam trobar a faltar un record i un reconeixement més evident als cantaires de cada una de les corals, però el regal de poder veure el mestre de mestres Manel Cabero, Creu de Sant Jordi del 2002, dirigint a tot el cor i al públic amb “El noi de la mare” va donar un toc ben emotiu al final de la celebració.

Amb un paral·lelisme si més no impactant, obriren el concert la innocència de les veus de l’Esquellerinc i una Nadala, “Sento el fred de la nit” que musicant un poema de Salvat Papasseit recorda que “Demà posats a taula oblidarem els pobres” i Jesús que serà nat, “després de mirar-nos arrencarà a plorar”, i el va cloure el record emocionat de Manel Cabero per les darreres víctimes de la insània als Estats Units. Probablement l’infant Jesús tornaria avui a plorar.

Auditori de Barcelona, 22 de desembre de 2012, 20h. Intèrprets: Cors de l’Agrupació Cor Madrigal: L’Esquellerinc (Manel Cubeles, direcció); Cor Albada (Pablo Larraz, direcció); Cor Ariadna (Júlia Sesé, direcció); Cor Signum (Jordi Marín, direcció); Cor Madrigal (Mireia Barrera, direcció). Veu solista: Maria del Mar Bonet 

Conjunt instrumental: Bernat Castillejo, flauta travessera i flautí; Maria Crisol, fagot; César Femenia i Nicola Barreca, trompetes; Juan Batista Domènech, tuba; Marc Cabero, percussió; Ibin López, clarinet; Dolors Almirall, oboè; i Aaron Ribas, orgue.

Direcció Mireia Barrera

Mariona Sanfeliu

26/12/12

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Crònica a Núvol “Carlos Núñez a Barcelona: doble ració”

…I m’estreno al Calàndria de Núvol el 19/12/12 amb un article sobre Carlos Núñez, quina il·lusió!!!

Carlos Núñez a Barcelona: doble ració

Mariona Sanfeliu Barcelona / 19.12.2012

Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”. Carlos Núñez en acció En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres. En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert. L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana ”Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l’”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven. Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.

—

I en castellà:

Después de bastante tiempo sin aparecer por nuestras tierras, Carlos Núñez nos ha obsequiado con dos privilegios en una misma semana. En el acertadísimo cobijo del Centre Artesà Tradicionàrius, su director Jordi Fàbregas presentaba y daba paso a la proyección del documental “Brasil somos nós” grabado y dirigido por el director gerundense Robert Bellsolà. Al día siguiente Carlos Núñez ofrecía con el cartel de entradas agotadas un concierto en la iglesia de Santa Maria del Pi para presentar su nuevo disco “Discover”.

En la calidez del auditorio del CAT los afortunados que nos desplazamos allí disfrutamos de poco más de una hora de un documental muy logrado sobre las peripecias de Carlos y su equipo y familia, en su búsqueda de un bisabuelo trombonista que se fue a Brasil y al que le perdioron la pista. Explicaba la tradición familiar que lo habrían matado al poco tiempo de llegar, quizá por una pelea, quizás por una rencilla profesional, pero la leyenda nunca fue contrastada, ni supieron nunca más sobre su paradero. La idea inicial de buscar algún rastro de su vida, tal vez descendientes, lo llevó a conocer este vasto y hermoso país que es Brasil, que lo cautivó y sedujo durante los tres años que duró su búsqueda. Una búsqueda que empezó a tomar aires detectivescos con el descubrimiento de un músico de apellido “Nunes” que hizo fortuna en el ambiente musical de la época y compuso melodías y piezas con reminiscencias sospechosamente gallegas y españolas. El documental se basa en las grabaciones que el cineasta catalán hizo acompañando a Carlos por el país, y el montaje y la postproducción se encargan de ir desgranando la trama, la narración de una investigación y un descubrimiento. La hipótesis de que este músico pudiera ser su bisabuelo, que hubiera adoptado una nueva identidad “abrasilerada” va tomando forma, y se nos explica con una base teórica que es toda una clase de musicología; asistimos también a momentos de lo que finalmente sería la grabación de su magnífico disco “Alborada do Brasil” editado en 2010, con trece maravillas que exploran las conexiones entre la música brasileña y algunas de sus raíces celta, con la colaboración de Carlinhos Brown, entre otros artistas.

En el concierto en Santa María del Pi en el marco del 14 º Festival del Milenio Carlos Núñez y los músicos que le acompañaban (el inestimable Pancho con su guitarra, voz y maravillosa zamfona, el gran percusionista y hermano Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinner y con la colaboración de dos jóvenes gaiteros barceloneses y un también joven organista de la iglesia) como siempre Carlos pusieron la parroquia en pie. Las primeras notas del “Canto do afiador” de su primer disco presagiaban un gran concierto.

El artista ha interpretado temas de su nuevo disco, como el “Salve Finisterrae” con homenaje y recuerdo a Montserrat Caballé, el inédito villancico latinoamericano “Diferencias sobre la gayta” que suena en sus primeras notas misteriosamente como “El noi de la mare”, el reconocido tema de la banda sonora de “Mar adentro”, y otros como “Galleguiña” o “Camiño de Santiago”, presentes también en sus discos anteriores. Con las animadas “Passacorredoiras” el entusiasmo de un fiel seguidor del primer banco que se ha puesto en pie ha hecho levantar todo el público, casi por contagio, y de ahí hasta el final del concierto con algún “¡Fenómeno!” Y “Viva Galiza” incluido, ya ha tenido al auditorio rendido a sus pies, como ocurre tan a menudo en sus conciertos. Personalmente “Amanecer” me ha vuelto a poner la piel de gallina, el “An dro” me ha hecho bailar, y “Feira de mangaio” me ha emocionado y transportado a Brasil. El Carlos Núñez trovador, contador de historias, hablador y bromista nos ha hecho disfrutar con cada introducción, con cada presentación de tema, y la interpretación de cada uno de los instrumentos que maneja ha estado al nivel del virtuosismo al que nos tiene acostumbrados, en este caso con un protagonismo más discreto en favor de los otros intérpretes que le acompañaban.

Poco queda por decir que no se haya dicho ya de Carlos Núñez, bautizado como “El Jimi Hendrix de la gaita”, pero sí destacaría que ha sido un concierto fresco, motivador, como si se tratara de aquel primer concierto a finales los noventa cuando sorprendía a todos con su disco “A Irmandade das estrelas” y tocaba en polideportivos por los pueblos de Cataluña, y que despertó mi admiración de flautista amateur de dieciséis años. Tantos años después y con tanto mundo recorrido a sus espaldas, acompañado de tan buenas críticas y habiendo tocado con músicos de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o nuestro Jordi Savall, Carlos Núñez no olvida al final del concierto de saludar con dulzura a la abuelita gallega que le lleva a su nieta para que la conozca, de hablar con los jóvenes músicos que lo admiran y a quien quizá, quién sabe, invitará a tocar en un próximo concierto, de repartir sonrisas y compartir anécdotas con todo aquel que se le acerca. Esta calidez y la positividad que emana dejan un muy buen sabor de boca entre quienes la vamos a escuchar, y le auguramos un futuro lleno de novedades, logros, aún más sorpresas, y seguro buena, muy buena música.

—-

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Mazùt de Baró d’Evel Cirk Cie, crítica teatral publicada a Núvol

El 17.12.2012 em van publicar la meva tercera crítica teatral a Núvol, aquesta vegada d’un espectacle a mig camí entre el teatre i el circ d’una companyia francocatalana que m’agrada molt: Baró d’Evel Cirk Cie.

Aquí la teniu: Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara” i aquí la transcric:

En el deliciós espectacle Le sort du dedans la companyia Baró d’Evel Circk feia passar l’espectador dins la seva petita carpa circense a través d’uns tubs sonors, un espiral t’engolia dins el que seria una magnífica estona de circ, música, dansa entre humans, un cavall, i un contrabaix. Enguany Mazùt es presenta com una proposta més teatral. El ball d’un cavall a l’inici, el lent caminar d’una gossa al final. Instint i cor. Treballada simbiosi de circ, dansa, música i arts plàstiques que arrossega a l’espectador per les emocions, els sentits i la intuïció més que no pas per la raó.

Un espectacle que reflexiona sobre l’animalitat que rau en tot ésser humà i la seva acceptació.

Dos intèrprets en escena, Blaï Mateu Trias, i Camille Decourtye, omplen l’escenari amb un desplegament profús de la seva corporalitat: la dansa, l’acrobàcia, la gestualitat, la veu, tot es posa al servei d’una narració imprecisa. Assistim a una lenta transformació, a un canvi (Mazút en rus i en grec vol dir “canvi”, però també “petroli”, d’aquí l’ambientació en una fàbrica i l’element negre que impregna les teles al principi i al final de l’obra). La mutació dels personatges inicials, reconeixibles, racionals, quadriculats, un home i una dona que treballen amb taules, cadires i papers, i que poc a poc van alliberant la seva animalitat. Es van embolicant, són engolits literalment pels papers, necessiten cada cop més espai vital, es desmunten, es despentinen, es mimetitzen l’un en l’altre, es confonen el seu gènere masculí i femení, es complementen també en una recerca per tot l’espai, una recerca de no se sap què, no saben cap a on, ni fins quan: “No sabem perquè però continuem, oi?” s’interpel·len l’un a l’altre, i alhora interpel·len a l’espectador atent.

Mazùt té moments de gran lirisme, com el dels dos protagonistes esgotats per la recerca respirant acompassadament, gairebé musicalment, o com el so de les gotes omplint l’escena; de monotonia i fatalisme en alguns passatges, ritme i color en d’altres. Per aquesta meravella de recurs escènic poc vist, Baró d’Evel Circk Cie ha comptat amb l’ajuda de l’enginyer de gotes Thomas Pachoud i del conseller de rítmica i música Marc Miralta. Grans aportacions per a un espectacle on la música, la il·luminació, l’aigua, els sons de les gotes i també els fets amb el propi cos, així com també els silencis, acompanyen el misteri i la poesia intimista de tota l’obra.

També té moments pertorbadors, com la gota d’aigua incessant que l’atribolada cantant acaba integrant en el seu repertori bucal fins a trobar-li la gràcia, almenys durant una estona, per acabar amb un esgarip desesperat i un udol, o la màscara de pintura blanca que empastifa el rostre d’ell, sense que ni tan sols se n’adoni, fins que l’altre, ella, li fa notar. Talment com a la vida mateixa: suportem càrregues imposades i mirem d’integrar-les abans que ens esclafin, vivim amb màscares que només els qui més ens estimen i coneixen ens poden ajudar a reconèixer.

El mot ‘Mazùt’ vol dir ‘canvi’ en rus i en grec.

Al llarg de els seus personatges es transformen, muten, evolucionen. Interactuen entre ells o fan solos dansats, ballats i cantats. La presència tranquil·la d’una gossa evoca la seva pròpia animalitat. I la figura mítica del cavall esdevé la metàfora de l’instint, de la força, de la bèstia que ens habita. Aconsegueixen amb una bellesa inusual i corprenedora una de les coses que es proposen: portar a l’espectador a endinsar-se i gaudir de l’«aquí i ara».

La companyia ha treballat aquesta peça en col·laboració amb artistes catalans, com la companyia Mal Pelo, grup creatiu format per Maria Muñoz i Pep Ramis, que han aportat la seva trajectòria en l’aproximació al moviment basat en el fons i no tant en la forma, i el seu enfocament surrealista de la dansa, amb l’animalitat com un dels seus interessos principals. I també francesos, com el dissenyador Bonnefrite, responsable de les imatges i la identitat visual de Baró d’Evel. Gràcies a aquest darrer artista l’espectador ha tingut la possibilitat d’endur-se a la sortida un exemplar imprès al moment del cartell de l’obra. La cua era llarga i els somriures de complicitat i admiració a la sortida del teatre, molts.

Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias / Col·laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis (Mal Pelo) / Il·luminació: Adèle Grépinet / So: Fanny Thollot / Vestuari: Céline Sathal / Consell rítmica i musical: Marc Miralta / Enginer de gotes: Thomas Pachoud / Producció: Marie Bataillon, Marie Dubois

Al Mercat de les Flors, del 13 al 16 de desembre de 2012

—

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus crítica teatral a Núvol

El 13.11.2012 em van publicar la meva segona crítica teatral a Núvol*, i encara no me n’havia enrecordat de copiar-la!
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-tinent-dinishmore-de-martin-mcdonagh-al-versus/ i aquí la transcric:

Durant un mes podreu trobar en cartellera l’obra El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus Teatre, de mans de la companyia banyolina Tetrabrik. 

Martin McDonagh ens trasllada a un llogarret de la Irlanda dels anys noranta, on el temps sembla aturat. El protagonista, Mad Padraic, un sàdic terrorista solitari que no ha estat acceptat a les files de l’IRA perquè està massa boig, torna a casa a l’illa d’Inishmore quan la seva mare l’avisa que els seu gat no es troba gaire bé. El cas és que el gat és mort, atropellat o assassinat en circumstàncies no gaire clares, i en la seva mort s’hi veu involucrat un veí hippie amb poques llums però millor intenció, que en portar el gat mort a la mare del tinent entra en el pla de represàlies de Padraic, per a qui el gat havia estat el seu únic amic.

Obra coral, El tinent d’Inishmore ens presenta una galeria de personatges, que van des d’un traficant mediocre al veí desafortunat que es creua amb el seu gat passant per la germana del veí, companys de jocs sàdics en la infantesa del Padraic.

El protagonista viu en la doble moral. L’amor incondicional envers seu gat contrasta amb la pràctica de demanar als seus torturats quina part del cos prefereixen perdre. La naturalitat amb què ja de petit feia saltar ulls es correspon ara amb la facilitat per posar bombes als fish&chips en pro d’una Irlanda alliberada. El deliri de sadisme que ens presenta MCDonagh des de la primera escena va in crescendo i en algun moment pateixes que et facin saltar als cabells trossos de cervell per completar l’humor cafre. En aquest espiral de violència i absurd, les referències que et vénen al cap són inequívocament tarantinianes, o el film “Very bad things” de Peter Berg.

Una escena de “El tinent d’Inishmore”, de Martin Mc Donagh, al Versus Teatre

Cal destacar la direcció escènica de Joan Gómez, que resol amb encert els problemes que podria generar la petitesa de l’espai. L’escenografia i el vestuari són  ben senzills però contextualitzen visualment l’ambient resclosit i decadent dels personatges, i la direcció artística és de Salvador Duran, tots dos actors. D’entre el repartiment destacaria Tere Solà, la mare del protagonista (en altres muntatges aquest personatge és el pare) i la comicitat suau de Rafael Ferré en el paper de hippie.

Humor negre i grotesc al servei d’una petita catarsi de riures més nerviosos que francs. I com sovint passa a la vida mateixa, la sorpresa i l’absurd de tot plegat saltarà al final. Si esteu  a la petita platea del fons de l’escenari gaudireu (o no) de poder passar pel mig de l’escampall que queda en acabar l’obra. A mi personalment m’encanta, com m’agrada molt i gaudeixo de la música en directe que posaven la nota festiva o irònica amb cançons irlandeses amb un banjo, un contrabaix i un acordió diatònic. Inclou un tast de cervesa artesana del Montseny i sorpresa gastronòmica a la sortida. Més val que no hi aneu sopats.

Mariona Sanfeliu @marionaxs

* amb algunes ajudes en la redacció de l’editor ;)

—-

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Quin nom li posareu? crítica teatral publicada a Núvol

El 31.10.2012 em van publicar la meva primera crítica teatral a Núvol.
Aquí la teniu http://www.nuvol.com/critica/el-nom-no-fa-la-cosa/ i aquí la transcric:

No voldria dir massa però tampoc voldria dir massa poc. “El nom” és una comèdia francesa de les bones, d’humor mordaç i ritme lleuger, amb personatges rodons, plens, de múltiples facetes, com les persones reals.

El nom al Teatre Goya Codorniu

Si bé en un principi creus que coneixes tots els personatges, el guapo fatxenda, el professor universitari amb ínfules, la dona amb estudis mestressa de casa seva, acollidora, cuidadora i servicial, a mida que l’obra avança cadascú va mostrant la seva realitat caleidoscopica, de més d’un color, no tot és tan senzill com sembla, ningú s’acaba en la seva aparença.

Perquè d’això i de moltes altres coses tracta l’obra: de les aparences, de la realitat, de la veritat i la mentida, de les veritats a mitges i les mitges mentides que es diuen a qui no vol saber tota la veritat. Tot, enmig de la quotidianitat més absoluta i recognoscible d’un sopar de família i amics en motiu d’una propera paternitat.

El títol de l’obra enganya però no decep: el nom no fa la cosa, és un macguffin molt ben trobat perquè aquesta juga amb molt d’encert amb les paraules (com acusen de fer al professor universitari que ho enreda tot amb el seu infantilisme disfressat de coherència). L’argument et porta i t’arrossega i et deixa expectant fins a un punt de l’obra en què el que creies que era el tema clau comença a derivar cap aquí i cap allà, d’un personatge a un altre, fent filigranes sobre el vertader i el fingit, l’aparença i el rerefons, el secret i el confessat, teixint i desteixint la conversa amb un ventall que va des de la més banal i corrent de les converses al més punyent dels retrets, a l’estil de Tracy Letts. La complexitat de les relacions s’imposa, les màscares van caient, la veritat va calant com la pluja fina que queia aquest vespre d’estrena sobre la ciutat.

El text, amb diverses capes de profunditat, es va desplegant com un camí entre la boira, només veus el que tens a dues passes. Cinc centes boques aguantant l’alè esperant la continuació d’un diàleg que havia començat innocent. Amb un humor intel·ligent (algú més s’ha rigut en la primera part de l’acudit d’Aristòtil? a mi m’ha fet molta gràcia) “El nom” també critica i se’n riu de la nostra societat edulcorada i autocomplaent, injusta i tan sovint hipòcrita, emparada, encara, en la doble moral. Aquells draps bruts que diuen que cal rentar a casa queden aquí ben esbandits.

A nivell teatral la gestualitat i el moviment dels personatges ajuda bàrbarament a definir-los; l’escenografia recrea amb molta fidelitat una casa viscuda, amb detalls d’actualitat com llibres de recent publicació a casa nostra, subtileses que perfilen els personatges i les seves màscares (retalls de diaris subratllats al fons de l’escena, al despatx del professor, la roba estesa a la terrassa, les joguines per terra, els plats que sembla que fumegin). Tot plegat et dóna ben bé la sensació d’estar veient una escena real per l’espiell d’una porta. Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer reblen el clau amb actuacions molt convincents i resoltes amb mestria, sigui amb rèpliques incessants o monòlegs ben sostinguts.

Còmplice i sabedor que s’hi reconeix i reconeix allò que veu, l’espectador no pot més que rendir-se a la catarsi de riure’s d’un mateix. L’obra de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière en la ben trobada versió de Jordi Galceran, amb referents molt fàcils d’identificar per l’espectador, i direcció de Joel Joan, convenç, distreu, fa pensar i fa passar una molt bona estona. Una delícia teatral.

“El nom”, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, Teatre Goya Codorniu, 30 d’octubre de 2012

Mariona Sanfeliu @marionaxs
http://www.inventariant.wordpress.com

—

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]