Article publicat a Núvol el 23.7.23
Feia temps que no vibrava amb un musical com ho he fet amb Un amor particular al Teatre Condal. Corregeixo, perquè L’alegria que passa em va captivar molt no fa ni dos mesos, però saltant aquest i mirant enrere me n’he d’anar a Maremar, temporada 2018/19 prepandèmia, què lluny que queda, i a un altre encara 10 anys enrere, del 2008, el musical Què. En tots ells el cor escolta i sents que durant la funció t’eleves uns centímetres de la butaca, transportat per la història, la música i les interpretacions.
A Un amor particular, una comèdia musical que farà les delícies de tot amant dels musicals que se’n faci dir, els dos intèrprets “ho peten” com diria col·loquialment, ja no sé si un boomer, un millennial oalgú de la generació Alfa. Ni idea, tu. Però els dos actors, Mara Jiménez (Ada) i Xavi Navarro (Xavier) es passen la pantalla, ho claven, ho broden, tots dos amb el punt just de comicitat sense histrionismes i excel·lint en el camp vocal. A en Xavi ja el coneixíem de molts musicals, va debutar amb només 18 anyets a l’abans esmentat Què, espectacle que a una servidora la va marcar profundament i va ser una descoberta del gran talent que hi ha a casa nostra pel musical (cal recordar les altres bombes d’aquell espectacle: Mariona Castillo, Roger Berruezo, Ivan Labanda, Marc Pociello…? No cal). Però la Mara… la Mara Jiménez…, perdona? I aquesta veu, aquesta dicció, aquesta modulació, control vocal, projecció, aquest timbre tendre i alhora imponent, en fi, una veuassa de les que et deixen clavat a la cadira, perquè no l’havíem sentida fins ara? Sabíem que era actriu, però aquesta veu! Crec que puc afirmar sense por a equivocar-me que a platea moltes i molts hem ressonat amb ella en el seu solo “Soc jo”, com les cordes que vibren per simpatia o ressonància d’una altra corda que es fa sonar. L’aire ens ha transmès el seu doll de veu i ens ha tocat i ens ha fet vibrar, ens ha humitejat els ulls i ens ha pres l’alè per uns instants (magnificent en el canvi de to, esplèndidament ressaltat per les llums de Paula Costas, per cert!). I perquè a més venia d’un crescendo de cançons que eren hits, talent i emocions.
Amb petites coreografies juganeres, divertides, suggerents i molt ben integrades en les regles del joc del gènere, la música pren protagonisme sense que la història, la narració i la faula que ens expliquen quedin enrere.
Aquest musical de petit format, amb només dos intèrprets i dos músics a escena podria dir-se que és una mena de Romeu i Julieta postmodern que explica un amor que semblaria impossible i improbable, entre una actriu precària que viu al Raval i un empresari conservador de la zona alta. Amb menys drama, que també en té, amb més color i més diversió. On les etiquetes que encaixonen i ofeguen són arrencades una a una a cop de maluc, malgrat les resistències inicials de l’Ada i en Xavier per a sortir de la presó dels seus prejudicis, de l’un cap a l’altra i de l’altra cap a l’un, tots dos com a estereotips d’una classe social, d’una professió o d’un llinatge. Amb text i lletres a quatre mans de Jumon Erra i Daniela Feixas, divertits i ocurrents, una música esplèndida de Miquel Tejada, i sota la direcció de Jumon Erra i la direcció musical del mateix Tejada, i els músics a escena Albert Solà, Andrea Mir, els intèrprets i cantants Mara Jiménez i Xavi Navarro brillen i enlluernen.
Amb petites coreografies juganeres, divertides, suggerents i molt ben integrades en les regles del joc del gènere, la música pren protagonisme sense que la història, la narració i la faula que ens expliquen quedin enrere. La sinopsi diu que L’Ada i el Xavier són dues persones molt diferents, que es troben per casualitat per una necessitat mútua: el Xavier necessita unes classes particulars, diguem, peculiars, i l’Ada les hi pot oferir. El que no diu és que l’escenografia és molt pop, alegre i atrevida, un llenç de color on destaquen els estils i indumentàries tan diferents dels dos protagonistes, que les regidores tenen un paper al muntatge, més enllà de moure mobiliari i atrezzo, com si fossin les remors del món de fora del pis del Raval, que no veiem però intuïm per les trucades telefòniques, les anècdotes i les confessions que es fan en veu alta l’un a l’altre o a personatges que no estan a escena.
No diré més de l’argument i el desenllaç perquè l’aneu a veure, però sí que surts del musical amb una enfilada de ca l’ample (gràcies Pol Capdet per donar-nos una alternativa a “subidón”!) especialment per la cançó “I si demà” que obre i tanca l’espectacle —versionada al final per la transformació que han sofert els personatges— i que fa venir ganes de cantar a cor que vols, a pulmons plens, pel carrer, a la dutxa, a la vida! A jutjar pels adjectius que s’estan començant a veure als stories d’Instagram i a les piulades dels espectadors que ja l’han vist, que van des de “fresca” a “profunda”, i de “divertida” a “àgil” o “festival”, augurem molts d’èxits a aquesta obra i no cal desitjar-los encert, perquè ja el celebrem!
Al Teatre Condal fins al 6 d’agost, no us el deixeu perdre! Text i lletres: Jumon Erra, Daniela Feixas. Música: Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Direcció musical: Albert Solà, Andrea Mir. Repartiment: Mara Jiménez, Xavier Navarro i els músics en directe Andrea Mir/Ariana Abecasis i Albert Solà/Roger Mir. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Paula Costas. So: Jordi Ballbé. Moviment escènic: Gara Roda. Direcció artística del Teatre Condal: Daniel Anglès.