De bateries i bombolles de plaer

Juny 16, 2019 at 7:25 pm (escrits) (, , , )

El noi que branda el cap i martelleja amb els dits la porta del metro, nerviós, o bé és músic, o un cul inquiet. Bateria, confirmat. Dues baquetes treuen el cap per la cremallera mig oberta de la motxilla. Ell continua tocant l’instrument imaginari que només ell sent fins que les portes s’obren i baixa, rabent, cap a l’escala de l’esquerra, en direcció al seu destí. Avui no hi havia cap músic a l’intercanviador del metro, i a la Júlia li ha sabut greu. Li ha sabut greu perquè l’arpista, el trompeta, la cantautora amb la seva guitarra o el cantant amb veu de Serrat de l’intercanviador del metro generen una mena de bombolla de plaer. Una bombolla dins la qual gaudir una estona mentre camines apressada, o apressat, cap a la feina, amb el cap emboirat per pensaments.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

VEG_FishBoat8_IN18

These recently-caught fish are being untangled from the fishing net, ready to be served as food at tourist restaurants. Goa, India, 2018. Moving Animals Archive

* * *
Crèdits de la imatge

Contes curts il·lustrats amb imatges de fotògrafs com Aitor Garmendia (“Fotógrafo para la liberación animal”), o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

Imatge de l’arxiu de  https://www.movinganimals.org/
https://www.movinganimals.org/fishing-industry-archive/

“Una dieta vegana es probablemente la manera más eficaz de reducir el impacto sobre el planeta Tierra, no solo los gases de efecto invernadero, sino la acidificación global, la eutrofización, el uso de la tierra y del agua” Joseph Poore, investigador de la Universidad de Oxford, 2018.

“OCÉANOS QUE ESTÁN MURIENDO – Más del 30 por ciento de las áreas de pesca del mundo ya han llegado más allá de sus límites biológicos -o necesitan una acción dramática que les devuelva su equilibrio – y poblaciones marinas enteras están al borde del colapso.  Extensas redes arrastran trillones de peces desde los océanos. Entre las especies “objetivo” se encuentra la “captura fortuita”, es decir, animales que no se pretenden pescar pero que son capturados por las redes “accidentalmente”. Hablamos de ballenas, delfines, marsopas, tiburones, estrellas de mar, esponjas, tortugas e incluso aves marinas que se zambullen en el mar, como los albatros. (…) La industria que cultiva peces en granjas hace poco para proteger a los peces que viven en libertad, ya que el alimento para peces de granja está compuesto por sus primos que fueron arrastrados desde los océanos. Y a menudo también (agravando el problema), su alimento incluye soja, que se cultiva en tierras deforestadas.”

Cita y texto extraído del Kit de inicio al veganismo de Million Dolar Vegan

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

L’escala ineficaç

Mai 27, 2019 at 9:37 pm (escrits) (, , , , )

La Lluïsa se sent incòmoda quan trepitja una cinta transportadora i se la troba parada, però segueix, tota digna malgrat sentir-se ridícula per culpa d’aquesta fallada de la tècnica, i per culpa també de la seva falta d’atenció al senyal d’avís, vermell com un nas de clown. Incòmoda i estúpida se sent també quan comença a pujar graons d’una escala mecànica aturada, però no es pot fer enrere perquè altres incauts l’han seguida com indefensos xais en direcció a l’escorxador i senten la mateixa incomoditat que ella sent, fent gambades en uns graons més alts del normal d’una estúpida i ineficaç escala mecànica aturada.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros».

Sabíeu que en alguns escorxadors fan servir ovelles amb un esquellot per aconseguir que les pobres ovelles espantades surtin del camió i les guiïn cap la mort, aprofitant-se de la seva innocència? La crueltat humana no té límits… Omnívors, atreviu-vos a veure d’on venen els cossos que mengeu… Mireu el compte d’Aitor Garmendia @traslosmuros. És una de les penes més grans que sentim molts vegans: que no ens hagi caigut la bena dels ulls abans, no haver-ho sabut abans. Tan de bo aquests contes i imatges arribin a algú que vulgui mirar i prendre la decisió de deixar de consumir cossos d’animals.

El seu text de la primera de les fotos: “Esta oveja vive desde hace años en un matadero junto con un carnero. Reciben el nombre de ‘mansos’. Ambos son forzados a guiar a los corderos —muchos en estado de lactación aún— a la zona de sacrificio.
Los corderos con apenas semanas de vida son arrebatados a sus madres, introducidos en un camión y enviados al matadero. Allí, confiando en sus congéneres adultos, son conducidos a la zona de sacrificio. Decenas de veces al día estas ovejas son forzadas, con el objetivo de facilitar el manejo de animales en el matadero, a ‘traicionar’ a sus pequeños.
Aproveché el paro que realizaban los operarios para el almuerzo y me quedé en las cuadras. Quería condensar en una foto la desolación de estas ovejas.
Logrado o no mi objetivo, que la historia que acompaña a esta foto no quede en el olvido.
Salud y libertad.”

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros». “A través de fotografías y pequeños reportajes, obtenidos en las entrañas de la industria de explotación animal, el proyecto ofrece imágenes para la reflexión y el debate que ponen en entredicho la relación que hemos construido con el resto de animales.”

Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges de fotògrafs com ell que s’autodefineix “Fotógrafo para la liberación animal”, o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

Enllaç permanent Feu un comentari

El nen del patinet

Mai 19, 2019 at 6:40 pm (escrits) (, , , , )

A cada parada, el nen els avança amb el seu patinet. En la lentitud hostil amb què l’autobús avança a onades intermitents per la carretera de Sants la Núria es descobreix imaginant que el senyor de boina i bufanda ben tancada damunt del coll, que camina amb pas ferm amb els braços a l’esquena, aquest senyor que acaba de passar el nen del patinet, aquest senyor podria ser el seu pare. Per edat, per complexió, per actitud, podria ser-ho, però no l’és. El pare a hores d’ara ja l’hauran posat a dormir a la residència, on l’Alzheimer l’ha reclòs cada cop una mica més endins, en un mutisme només trencat per frases inconexes i paraules esparses, que li arranquen les filles a base de fer-li preguntes, abraçades i petons.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

One of the main tourist spots in North India, the town of Varanasi features incredibly crowded and narrow streets, where hundreds of street animals must coexist with the busy footfall and traffic. Many of these street animals suffer from malnutrition, disease and horrific injuries.
Varanasi, India, 2018
MovingAnimals.org

Si estàs pensant en la companyia d’un gos, un gat o una fura, no els compris, CONSIDERA ADOPTAR. He trobat aquesta web on surt molta informació i un directori de protectores de Catalunya. I aquí llistats oficials de la Generalitat.

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge que acompanyarà els contes que aniré publicant sempre estarà treta de la pàgina movinganimals que conté un arxiu d’imatges gratis per a l’activisme en defensa dels drets dels animals. Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges aleatòriament, de les 12 categories de l’arxiu, i posaré una frase amb un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així. 

“By documenting animals around the world, we hope to raise awareness of their suffering by providing free-to-use images and footage for organisations, activists, media desks, and social media platforms.” www.movinganimals.org

Enllaç permanent Feu un comentari

Els arquetips de Damià Bardera, crònica de literatura a Núvol

Desembre 11, 2014 at 10:45 am (inventaris) (, , , )

Article publicat a Núvol l’11.12.2014

Damià Bardera ha infantat una nova obra. Ha sortit a la llum el seu cinquè llibre de contes amb El Cep i la Nansa, de la mà del seu editor Francesc Mestres, padrí de tots ells des que sortí “i alguns contes per llegir-los d’amagat” l’any 2010. Comptant el primer llibre de poemes del 2008, a llibre per any i amb dos més ja escrits, Bardera té una prolífica progènie de sis obres, i presentava dimarts la seva darrera, Contes de propina, a la llibreria La Impossible de Barcelona.

Bardera_contespropina_2

Fotografia de Moisés Velarde

Va introduir l’acte en Quico Mestres, qui va reiterar, per a qui ho sentís de nou, el seu constant entusiasme i recolzament a l’obra barderiana. Van continuar els convidats a presentar la nova peça, en Jordi Nopca i en Matthew Tree, tots dos convocats en qualitat d’escriptors, no pas de periodistes o diguem-ne, mediàtics.

Nopca va voler destacar tres elements del llibre: el viatge (a través de l’espai, el temps i l’itinerari vital del narrador); la crueltat com a element més característic de la literatura de Bardera, amb la tendresa com a contrapunt o polaritat (però una tendresa no sentimental, va voler aclarir); i finalment l’excentricitat. Dels personatges, de les situacions, dels excessos, de l’onirisme o l’estrip. Una reflexió interessant per part d’un escriptor jove analitzant l’obra d’un altre escriptor jove la va fer Nopca quan va afirmar que “les connexions impensades és una de les qüestions que més m’interessen, especialment perquè això no em passa sempre”, i va posar exemples de relacions entre contes de Damià Bardera i Kafka, Lydia Davis o la llegenda del Gòlem.

També Matthew Tree trobava connexions en l’obra de Bardera, amb un escriptor nord-americà en el seu cas, Palahniuk, però tot i veure’n una certa semblança temàtica o d’atmòsfera, Tree en destacava la rotunditat amb què els textos de “Contes de propina” provoquen la incomoditat en el lector. La part fosca d’un mateix hi és retratada sense necessitat de recórrer a allò grotesc, que provoca fins i tot desmais de tant explícit com ho fa Palahniuk. En la literatura de Bardera la violència, la desolació, la crueltat, allò escatològic, el sadisme… vesteixen personatges físicament impedits, salvatges, o retardats, d’una naturalitat i una aparença de quotidianitat que és el que els fa especialment impactants. “Com un cop de puny al plexe solar”, va dir Tree.

Després de les dues elogioses presentacions, contingudes en la forma però entusiastes en el fons, Damià Bardera va enfilar els agraïments a l’editor, al corrector Josep Maria Fulquet present a l’acte, i a la Mireia i l’Olga de la llibreria La Impossible per acollir de nou la presentació d’un llibre seu. Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera, el seu bagatge filosòfic va traspuar en les notes que havia pres dels seus dos convidats, i en un diàleg entre enjogassat i profund es va parlar de la referència constant a la infantesa, d’on Bardera diu que li agrada pouar a la recerca de vivències, records, traumes o sensacions, d’on ell en filtra aquesta cruesa inquietant de l’ànima humana. Es va parlar d’una certa “èpica escatològica”, en paraules de Matthew Tree, i de l’arquetip que ha d’emergir d’entre les boires de la seva ment per tal que escriqui: “Si no m’està emergint un arquetip, no escric. Ha de ser logos, ha de ser paraula viva” va dir Bardera.

Francesc Mestres obrint l'acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l'autor. Fotografia de Moisés Velarde

Francesc Mestres obrint l’acte de presentació amb Jordi Nopca, Matthew Tree i l’autor. Fotografia de Moisés Velarde

I és que aquesta és una de les característiques més destacables dels textos de Bardera: la seva brutal versemblança amb situacions viscudes, amb personatges coneguts, sense autocensura, on el dolor i l’horror tenen “un deix metafísic”, com ell diu, profund, que des del microcosmos i les microcrueltats dels nens solitaris dels seus contes, o dels individus estranys i perversos que vagaregen per les seves històries, ens fan pensar, conscient o inconscientment, en els grans drames i les grans massacres perpetrades pels éssers humans, al llarg de la història de la humanitat, i a gran escala.

En aquest darrer llibre, de nou separats els contes en dues seccions, la segona part té un punt més surrealista; són antics poemes reconvertits a contes, i potser d’aquí la seva concreció, i alhora la seva llibertat narrativa, la seva poètica inversemblant. La primera però, conté un element nou en l’obra barderiana: un “Damià”, el nom propi, i unes referències presumptament biogràfiques que tenen una intencionalitat i una funcionalitat molt clares: la versemblança dels contes, el rerafons reconeixible i identificable els fa encara més frontals.

Enllaç permanent Feu un comentari

Carpe Diem

Desembre 31, 2013 at 6:53 pm (cabories) (, )

Un dia com qualsevol altre. El 31 de desembre és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel no ha canviat res entre l’ahir, l’avui ni probablement canviarà demà. La seva mirada vidriosa, perduda més enllà dels que passen pel seu voltant sense veure’l, ja no ha canviat d’ençà que viu al carrer. Pausadament, sense pressa, com cada tarda, es prepara l’abric de bosses d’escombraries i paper de diari que li faran més passadora la nit al caixer. Una nit com les altres nits, igual de freda, igual de trista, igual de llarga.

Però aquesta nit haurà d’aguantar una altra mena de fredor, i la tristor se li farà llarga. La fredor amb què el miraran i se’n riuran nois embriacs insultantment joves que li passaran pel costat a quarts de tants de la matinada. La tristor de recordar els fills que no ha vist mai més, que hauran crescut ves a saber si en el caliu d’una família d’acollida, o en la soledat d’un centre de menors. I el sentiment de culpa de no haver-los pogut donar ni una mica de dignitat, d’haver fugit de les seves vides.

En els contes de Nadal típics plens d’històries de tendresa, de compassió, d’ajuda mútua, sentiments que se suposa que aquestes dates ens han de desvetllar, algú li deixaria les restes d’un sopar, o una part del que es pensava gastar en la següent parada de la festa, o un turró per encetar…, però en aquest conte de Nadal ningú pensarà en el Sr. Manuel aquesta nit. Com tampoc ningú pensarà en la velleta del quart que es morirà de pena i de soledat en un racó fred de la seva casa de sostres alts, impossible d’escalfar amb aquella petita estufa. L’estufa elèctrica que li van portar de regal de reis l’any passat els d’Amics de la Gent Gran, i que ja no feia servei des que li van tallar la llum. En aquesta nit de cap d’any algú perdrà un fill a la carretera per culpa dels excessos, i els condemnats a pena de mort veuran com se’ls acaba el seu darrer dia. A l’avi de la residència a qui no li queda ningú li regalimarà una llàgrima galta avall. L’infermera que l’atén i li neteja amorosa amb el mocador no sap encara que a ella també li regalimarà una llàgrima galta avall més tard, a casa seva, tota sola al sofà davant la televisió, mentre pensa en la família que mai no ha arribat a tenir.

I a la televisió seguirà el ritual de les convencions. El ritual de la redempció i del tornar a començar. El discurs del si no ho has aconseguit és perquè no t’has esforçat prou. I la cançoneta estúpida i insidiosa del consumisme inundarà la casa de l’infermera amb falses promeses i hipnotitzadors missatges de suposada felicitat. Però és la felicitat de posseir, la felicitat del tenir aquest o aquella novetat tecnològica, aquella joguina, aquella vianda a taula, aquell perfum. “Felices fiestas”, “feliç any nou”. I a la televisió seguirà el ritual de falsa alegria, d’hipòcrites felicitacions i desitjos de pau i amor. De desitjos i bons propòsits per l’any entrant que tampoc tenim intenció de perseguir. L’infermera, sola, treu el so i contempla els vestits elegants de les presentadores, veu les cares embogides dels passavolants que busquen sortir per càmera, veu que al rellotge marquen les dotze, veu la histèria en les cares, veu en silenci el ritual estúpid d’haver-se d’empassar per força i sense queixar-se dotze grans de raïm al ritme de les dotze campanades. I en aquell moment pensa en el senyor del caixer de la cantonada. Pensa en quin trist passat l’ha portat al terra d’una oficina bancària que desnona famílies. I pensa en la sort que té ella de poder viure la seva tristesa arraulida en un sofà i abrigada amb mantes. Però li ve la son i s’adorm. Les imatges de gent abraçant-se fan pampallugues des de la televisió sense so. Demà ja hi pensarà. Però demà ja no es despertarà, per una mala combustió del braser, i ningú no se n’adonarà. I per ella, com per molts altres aquella nit, ja serà massa tard.

big-caesar

Enllaç permanent 4 comentaris

%d bloggers like this: