Homenatge al Cor Trobada

Març 10, 2013 at 10:38 pm (cites) (, , )

Anuncis

Enllaç permanent 1 comentari

Crònica a Núvol del concert de l’Agrupació Cor Madrigal

Desembre 26, 2012 at 9:47 pm (crítica) (, , , , )

Cor de cors

El passat dissabte 22 de desembre la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona va acollir el tradicional concert de Nadal de l’Agrupació Cor Madrigal, formada per cinc cors: L’Esquellerinc, elCor Albada, el Cor Ariadna, el Cor Madrigal i el Cor Signum. Enguany però va ser especial en tant que va ser alhora el concert commemoratiu dels 25è anys de l’Agrupació, constituïda legalment l’any 1987, tot i que la seva llavor, el Cor Madrigal, fou fundat per Manel Cabero l’any 1951.

Concert del Cor Madrigal | Foto d’arxiu de Noemí Riba

La direcció del concert va anar a càrrec de Mireia Barrera, que fou directora del Cor Nacional de España i que dirigeix actualment el Cor Madrigal des de 1993. Completaven els intèrprets la mallorquina Maria del Mar Bonet com a contralt solista, i un conjunt instrumental format per: flauta travessera i flautí, clarinet, oboè, tuba i dues trompetes, més percussió i orgue, que van tocar en dues posicions, a banda i banda de l’escenari o integrats dins l’orquestra.

El format de l’acte de celebració va consistir en la interpretació de dues peces compostes per a l’ocasió pel contratenor i compositor manlleuenc Jordi Domènech, sota el títol “Cant d’Amors de Ramon Llull”. El mateix concert va ser presentat a Vilafranca del Penedès el dia 16 de desembre, en el marc de la residència del Cor Madrigal a l’Auditori Municipal de Vilafranca, allà, el públic assistent va omplir l’aforament i va regalar una llarga ovació i aplaudiments al final del concert.

Els més menuts del cor infantil L’Esquellerinc van obrir el concert amb la cantada de quatre cançons tradicionals nadalenques sota la pacient direcció de Megan Albets en una mostra dels fruits del conreu de la música en els més petits; tot seguit es va sentir la tradicional nadala cantada per totes les formacions de l’Agrupació, composada com és tradició per a l’ocasió; i posteriorment més d’un centenar de cantaires de les quatre formacions restants van conformar el cor infantil, el cor de veus blanques i el cor mixt, actuant com a cor petit o cor gran segons demanava cada una de les peces.

El compositor ha fet una cantata amb la intenció de crear, segons paraules seves: “una mena de teixit coral que treu profit dels diferents timbres i colors dels conjunts vocals i que explora també altres efectes com el contrast entre les veus infantils i les madures, entre les masculines i les femenines i entre el so del grup gran i d’un de petit.”

El títol de la cantata “Cant d’Amors de Ramon Llull” dóna protagonisme a dos dels seus textos, fragments del Plany de la Verge de Ramon Llull, també conegut com “Augats, seyós qui credets Déu lo Payre” però es compon de textos de temàtica mariana provinents de l’Antic i el Nou Testament, i es centra en la figura de Maria. La narració contraposa la jove verge Maria amb l’adulta, on expressa de manera directa el dolor i les vivències provocades per la traïció de Judes, i per la passió i mort del seu fill. La imatge del programa de mà reflecteix aquesta dualitat de dona jove i terrenal, ingènua i innocent, que rep la notícia que infantarà el fill de Déu, amb la dona madura, l’espiritual, que es desfà de dolor per la mort del fill.

Alternant moments de tendra sonoritat del cor infantil, la dolcesa del cor de veus blanques o la potència i magnificència del cor mixt format per tots els cantaires de l’Agrupació Cor Madrigal, el bressolar del clarinet al Regina Coeli Laetare i el contrapunt de la percussió en els moments de major dramatisme, el concert va transcórrer des d’un Magnificat que feia humitejar els ulls a l’Ameni al “tutti” del Nigra Sum.

El lament del número “Ah dolenta marrida” va ser bellament cantat per una Maria del Mar Bonetque va proposar una interpretació intensa i emotiva però continguda, tant pel paper del desconsol de Maria com pel fet de ser el contrapunt del cor de cantaires, vertaders protagonistes del concert.

I n’éren els protagonistes perquè el món coral el fan els cantaires. També els directors, i les entitats, però especialment totes i cada una de les persones que fan de la música part indispensable de la seva vida. Els cantaires que li dediquen el seu temps, es formen i aprenen música, però també convivència, valors culturals, i per què no, valors de país, com han testimoniat cantaires de diferents generacions recollits en l’article Agrupació Cor Madrigal, un quart de segle. La tradició de corals amateurs a Catalunya és gran, i entre d’altres coses omple el buit de cors professionals que hi hauria d’haver. Potser no es viu amb l’entusiasme dels fundadors, i amb la sensació que el que feien conformava un país, però segueix convocant a moltes persones d’arreu al voltant del cant coral. Potser vam trobar a faltar un record i un reconeixement més evident als cantaires de cada una de les corals, però el regal de poder veure el mestre de mestres Manel Cabero, Creu de Sant Jordi del 2002, dirigint a tot el cor i al públic amb “El noi de la mare” va donar un toc ben emotiu al final de la celebració.

Amb un paral·lelisme si més no impactant, obriren el concert la innocència de les veus de l’Esquellerinc i una Nadala, “Sento el fred de la nit” que musicant un poema de Salvat Papasseit recorda que “Demà posats a taula oblidarem els pobres” i Jesús que serà nat, “després de mirar-nos arrencarà a plorar”, i el va cloure el record emocionat de Manel Cabero per les darreres víctimes de la insània als Estats Units. Probablement l’infant Jesús tornaria avui a plorar.

Auditori de Barcelona, 22 de desembre de 2012, 20h. Intèrprets: Cors de l’Agrupació Cor Madrigal: L’Esquellerinc (Manel Cubeles, direcció); Cor Albada (Pablo Larraz, direcció); Cor Ariadna (Júlia Sesé, direcció); Cor Signum (Jordi Marín, direcció); Cor Madrigal (Mireia Barrera, direcció). Veu solista: Maria del Mar Bonet 

Conjunt instrumental: Bernat Castillejo, flauta travessera i flautí; Maria Crisol, fagot; César Femenia i Nicola Barreca, trompetes; Juan Batista Domènech, tuba; Marc Cabero, percussió; Ibin López, clarinet; Dolors Almirall, oboè; i Aaron Ribas, orgue.

Direcció Mireia Barrera

Mariona Sanfeliu

26/12/12

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Crònica a Núvol “Carlos Núñez a Barcelona: doble ració”

Desembre 22, 2012 at 4:54 pm (crítica) (, , , )

…I m’estreno al Calàndria de Núvol el 19/12/12 amb un article sobre Carlos Núñez, quina il·lusió!!!

Carlos Núñez a Barcelona: doble ració

Mariona Sanfeliu Barcelona / 19.12.2012

Després de força temps sense aparèixer per les nostres contrades, Carlos Núñez ens ha obsequiat amb dos privilegis en una mateixa setmana. En l’encertadíssim aixopluc del Centre Artesà Tradicionàrius, el seu director Jordi Fàbregas presentava i donava pas a la projecció del documental “Brasil somos nós” gravat i dirigit pel director gironí Robert Bellsolà. L’endemà Carlos Núñez oferia amb el cartell d’entrades exhaurides un concert a l’església de Santa Maria del Pi per presentar el seu nou disc “Discover”. Carlos Núñez en acció En la calidesa de l’auditori del CAT els afortunats que ens hi vam desplaçar vam gaudir de poc més d’una hora d’un documental molt reeixit sobre les peripècies de Carlos i el seu equip i família, en la seva recerca d’un besavi trombonista que marxà a Brasil i del qual mai més se’n van saber res. Explicava la tradició familiar que havia estat mort al cap de poc temps d’arribar-hi, potser per una baralla, potser per gelosies professionals, però la llegenda mai es va contrastar, ni van saber mai més res del seu familiar. La idea inicial de buscar rastres de la seva vida, potser descendents, el va dur a conèixer aquest vast i bell país que és el Brasil, que el va captivar i el va seduir durant els tres anys que va durar la seva recerca. Una recerca que va començar a agafar aires detectivescos per la descoberta d’un músic de cognom “Nunes”, que va fer fortuna en l’ambient musical de l’època i va composar melodies i peces amb reminiscències sospitosament gallegues i espanyoles. El documental es basa en les gravacions que el cineasta català va fer acompanyant a Carlos pel país, i el muntatge i la postproducció s’encarreguen d’anar desfilant la trama, la narració d’una recerca i un descobriment. La hipòtesi que aquest músic pogués ser el seu besavi que hagués adoptat una nova identitat “abrasilerada” va prenent forma, i se’ns explica amb una base teòrica que és tota una classe de musicologia, i assistim també a moments del que finalment seria la gravació del seu magnífic disc “Alborada do Brasil” editat l’any 2010, amb tretze meravelles que exploren les connexions entre la música brasilera i algunes de les seves arrels celta, amb la col·laboració de Carlinhos Brown, entre d’altres. En el concert a Santa Maria del Pi en el marc del 14è Festival del Mil·leni Carlos Núñez i els músics que l’acompanyaven (l’inestimable Pancho amb la seva guitarra, veu i meravellosa zamfona, el gran percusionista i germà Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinn i amb la col·laboració de dos joves gaiters barcelonins i un també jove organista de l’església) com sempre Carlos han posat la parròquia dempeus. Les primeres notes del “Canto do afiador” del seu primer disc presagiaven un gran concert. L’artista ha interpretat temes del seu nou disc, com el “Salve Finisterrae” amb homentage i record a Montserrat Caballé, la inèdita nadala latinoamericana ”Diferencias sobre la gayta” que sona als inicis misteriosament com “El noi de la mare”, el reconegut tema de la banda sonora de “Mar adentro”, i d’altres com “Galleguita” o “Camiño de Santiago”, presents també en els seus discos anteriors. Amb les animades “Passacorredoiras” l’entusiasme d’un fidel seguidor del primer banc que s’ha posat dempeus ha fet aixecar tot el públic gairebé per contagi, i d’aquí fins al final del concert amb algun “¡Fenómeno!” i “Viva Galiza” inclòs, ja ha tingut rendit l’auditori als seus peus, com passa sovint en els seus concerts. Personalment “Amanecer” m’ha tornat a posar la pell de gallina, l’”An dro” m’ha fet ballar, i “Feira de mangaio” m’ha emocionat i transportat a Brasil. El Carlos Núñez trobador, contador d’històries, parlador i bromista ens ha fet gaudir amb cada introducció, amb cada presentació de tema, i la interpretació amb cada un dels instruments que toca ha estat al nivell del virtuosisme a què ens té acostumats, en aquest cas amb un protagonisme més discret en favor dels altres intèrprets que l’acompanyaven. Poc queda per dir que no s’hagi dit ja de Carlos Núñez, batejat com “El Jimi Hendrix de la gaita”, però sí que destacaria que ha estat un concert fresc, motivador, com si es tractés d’aquell primer concert a finals dels noranta quan sorprenia a tots amb el seu disc “A Irmandade das Estrelas” i tocava en poliesportius pels pobles de Catalunya, i que va despertar la meva admiració de flautista amateur de setze anys. Tants anys després i amb tant de món recorregut a les seves espatlles, acompanyat de tan bones crítiques i havent tocat amb músics de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o el nostre Jordi Savall, Carlos Núñez no s’oblida al final del concert de saludar amb dolcesa a la iaiona gallega que li porta la néta perquè la conegui, de parlar amb els joves músics que s’hi emmirallen i a qui potser, qui sap, convidarà a tocar en un proper concert, de repartir somriures i compartir anècdotes amb tot aquell que si li acosti. Aquesta calidesa i la positivitat que emana deixen un molt bon gust de boca entre els qui l’anem a escoltar, i li augurem un futur ple de novetats, èxits, encara més sorpreses, i bona, segur, molt bona música.

I en castellà:

Después de bastante tiempo sin aparecer por nuestras tierras, Carlos Núñez nos ha obsequiado con dos privilegios en una misma semana. En el acertadísimo cobijo del Centre Artesà Tradicionàrius, su director Jordi Fàbregas presentaba y daba paso a la proyección del documental “Brasil somos nós” grabado y dirigido por el director gerundense Robert Bellsolà. Al día siguiente Carlos Núñez ofrecía con el cartel de entradas agotadas un concierto en la iglesia de Santa Maria del Pi para presentar su nuevo disco “Discover”.
En la calidez del auditorio del CAT los afortunados que nos desplazamos allí disfrutamos de poco más de una hora de un documental muy logrado sobre las peripecias de Carlos y su equipo y familia, en su búsqueda de un bisabuelo trombonista que se fue a Brasil y al que le perdioron la pista. Explicaba la tradición familiar que lo habrían matado al poco tiempo de llegar, quizá por una pelea, quizás por una rencilla profesional, pero la leyenda nunca fue contrastada, ni supieron nunca más sobre su paradero. La idea inicial de buscar algún rastro de su vida, tal vez descendientes, lo llevó a conocer este vasto y hermoso país que es Brasil, que lo cautivó y sedujo durante los tres años que duró su búsqueda. Una búsqueda que empezó a tomar aires detectivescos con el descubrimiento de un músico de apellido “Nunes” que hizo fortuna en el ambiente musical de la época y compuso melodías y piezas con reminiscencias sospechosamente gallegas y españolas. El documental se basa en las grabaciones que el cineasta catalán hizo acompañando a Carlos por el país, y el montaje y la postproducción se encargan de ir desgranando la trama, la narración de una investigación y un descubrimiento. La hipótesis de que este músico pudiera ser su bisabuelo, que hubiera adoptado una nueva identidad “abrasilerada” va tomando forma, y se nos explica con una base teórica que es toda una clase de musicología; asistimos también a momentos de lo que finalmente sería la grabación de su magnífico disco “Alborada do Brasil” editado en 2010, con trece maravillas que exploran las conexiones entre la música brasileña y algunas de sus raíces celta, con la colaboración de Carlinhos Brown, entre otros artistas.
En el concierto en Santa María del Pi en el marco del 14 º Festival del Milenio Carlos Núñez y los músicos que le acompañaban (el inestimable Pancho con su guitarra, voz y maravillosa zamfona, el gran percusionista y hermano Xurxo Núñez, la violinista Tara Brinner y con la colaboración de dos jóvenes gaiteros barceloneses y un también joven organista de la iglesia) como siempre Carlos pusieron la parroquia en pie. Las primeras notas del “Canto do afiador” de su primer disco presagiaban un gran concierto.
El artista ha interpretado temas de su nuevo disco, como el “Salve Finisterrae” con homenaje y recuerdo a Montserrat Caballé, el inédito villancico latinoamericano “Diferencias sobre la gayta” que suena en sus primeras notas misteriosamente como “El noi de la mare”, el reconocido tema de la banda sonora de “Mar adentro”, y otros como “Galleguiña” o “Camiño de Santiago”, presentes también en sus discos anteriores. Con las animadas “Passacorredoiras” el entusiasmo de un fiel seguidor del primer banco que se ha puesto en pie ha hecho levantar todo el público, casi por contagio, y de ahí hasta el final del concierto con algún “¡Fenómeno!” Y “Viva Galiza” incluido, ya ha tenido al auditorio rendido a sus pies, como ocurre tan a menudo en sus conciertos. Personalmente “Amanecer” me ha vuelto a poner la piel de gallina, el “An dro” me ha hecho bailar, y “Feira de mangaio” me ha emocionado y transportado a Brasil. El Carlos Núñez trovador, contador de historias, hablador y bromista nos ha hecho disfrutar con cada introducción, con cada presentación de tema, y la interpretación de cada uno de los instrumentos que maneja ha estado al nivel del virtuosismo al que nos tiene acostumbrados, en este caso con un protagonismo más discreto en favor de los otros intérpretes que le acompañaban.
Poco queda por decir que no se haya dicho ya de Carlos Núñez, bautizado como “El Jimi Hendrix de la gaita”, pero sí destacaría que ha sido un concierto fresco, motivador, como si se tratara de aquel primer concierto a finales los noventa cuando sorprendía a todos con su disco “A Irmandade das estrelas” y tocaba en polideportivos por los pueblos de Cataluña, y que despertó mi admiración de flautista amateur de dieciséis años. Tantos años después y con tanto mundo recorrido a sus espaldas, acompañado de tan buenas críticas y habiendo tocado con músicos de la talla de The Chieftains, Ry Cooder, Sinéad O’Connor, Compay Segundo o nuestro Jordi Savall, Carlos Núñez no olvida al final del concierto de saludar con dulzura a la abuelita gallega que le lleva a su nieta para que la conozca, de hablar con los jóvenes músicos que lo admiran y a quien quizá, quién sabe, invitará a tocar en un próximo concierto, de repartir sonrisas y compartir anécdotas con todo aquel que se le acerca. Esta calidez y la positividad que emana dejan un muy buen sabor de boca entre quienes la vamos a escuchar, y le auguramos un futuro lleno de novedades, logros, aún más sorpresas, y seguro buena, muy buena música.
—-
[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, amb els enllaços respectius, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Orquesta de guitarres de Barcelona

Novembre 16, 2009 at 10:34 pm (anecdotes) (, )

Els he vist i sentit avui al teatre poliorama (tot i que era la formació més petita, amb la que se n’aniran de gira als Estats Units) i m’han encantat :-)

Hi toca el marit d’una cosina meva, quin orgull!

Enhorabona, ha estat un plaer sentir-vos.

Enllaç permanent Feu un comentari

O Mare e Tu – Dulce Pontes & Andrea Bocelli

Juny 7, 2009 at 11:22 am (cites) (, )

“O Mare e Tu” – Dulce Pontes & Andrea Bocelli

Enllaç permanent Feu un comentari

Haendel’s Messiah from Scratch

Novembre 18, 2008 at 12:15 am (anecdotes) (, )

al Royal Albert Hall

img_6078 img_6169 img_6174 img_6181

img_6232 img_6219

Enllaç permanent Feu un comentari

No dejes de jugar

Octubre 3, 2008 at 4:58 pm (cites) (, , )

Yo (yo) Al verte sonreir (al
verte sonreir) Soy
(soy) El niño que ayer fui (el niño
que ayer fui) Si yo velo por tus sueños El
miedo no vendrá y asi sabrás lo
bello que es vivir

Caen (caen) Mis lagrimas al
mar (mis lagrimas al
mar) Tú (tú) No me veras llorar (no
me veras llorar) Es que solo tu alegría
Amansa mi dolor y así yo sé lo bello
que es vivir

Lalalalalalala….

Si Mi corazón siempre estará
Donde esté tu corazón si tu no dejas
de luchar Y Nunca pierdas la ilusión Nunca
olvides que al final habrá un lugar para el
amor

Tú (tú) No dejes de jugar (no dejes
de jugar) No (no) No pares de soñar (nunca
pares de soñar)

Que una noche la tristeza Se irá sin
avisar y al fin sabrás lo bello que es
vivir

Lalalalala…

Que una noche la tristeza Se irá sin
avisar y al fin sabrás lo bello que es
vivir Se irá sin avisar y al fin
sabrás lo bello que es vivir.

dedicat a la colla B-)

la cançó me l’ha descoberta la maria ;)

Enllaç permanent Feu un comentari

Himne

Setembre 4, 2008 at 7:48 pm (cites) (, , )

“Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no sé, más grande, más bonita, y más fácil que ayer, más fácil que ayer. Y esta vez, creo que en vez de una puerta viene un ventanal, muy sólido, muy grande y con vistas al mar… con vistas al mar”.

Puede ser, que me haya equivocado una y otra vez,
pero esta vez es cierto que todo va a ir bien,
lo siento aquí en el pecho y en tu cara también.
Y debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se ve mas claro, mas fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y ahora que se marcha la tristeza y las penas también,
quisiera despedirme diciéndoles que
espero que no nos volvamos a ver.
Debe ser que pienso igual que ayer pero del revés,
todo se be más claro, más fácil, no se,
las cosas se van ordenando solas sin querer.
Y dicen que si una puerta se cierra se abre otra, no se,
más grande mas bonita y más fácil que ayer,
más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal
muy solido muy fuerte y con vistas al mar,
con vistas al mar.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.
Y puede ser que me equivoque otra vez,
y puede ser que vuelva a perder,
pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien.

Conchita, Puede ser

Enllaç permanent 4 comentaris

Mejor me voy a donde sea

Desembre 10, 2007 at 5:11 pm (cites) (, )

Dedicated to Maripili

Artista: Julieta Venegas
Album: Limón y Sal
Canción: A donde sea

tengo una cita pendiente con mi soledad,
para ver quien soy cuando nadie esta mirando.
tengo una cita pendiente con la mujer que soy,
no la que fui hace tanto, ni la que ven los demas.
tengo una cita con tu recuerdo para ver que queda aun de ti…

Pero no, mejor me voy a donde sea,
que haya una sonrisa que me crea
y una mano acariciandome las venas.
pero, pero no, mejor me voy a donde sea
que quiero una mentira bien pensada
y ese ruido que me separa de la realidad
..y!

tengo una cita esperando con las palabras,
las que nos dijimos algun dia y todavia sigo pensando
a veces se me aparece en algun rincon
me cuentan lo que fuimos pero no dicen como fue que termino
tengo una cita con tu recuerdo para ver que queda aun de ti

pero no, mejor me voy, a donde sea,
que haya una sonrisa que me crea
y una mano acariciandome las venas.
pero, pero no, mejor me voy a donde sea
que quiero una mentira bien pensada
y ese ruido que me separa de la realidad

no me sentire tan mal por evadir tu amor…

Enllaç permanent Feu un comentari

MusicList

Agost 12, 2006 at 3:13 pm (inventaris) (, )

bufff… interminable…! a l’espera de comprar-me un iPOD he d’anar passant a MP3 els CDs i els cassets…Sí! encara en tinc de cassets, un muntarró!!!

M’AGRADA TOT DE:

  • Bruce Springsteen, the boss, està clar, no?
  • Carlos Núñez, el meu Bruce particular i accessible
  • Pancho Álvarez, de CN’s banda, toca el bouzuki i molts més instruments
  • Els Ocumé, els dos CDs que tenen
  • David Broza, tots, en els tres idiomes
  • Cesaria Evora, no la conec prou, però m’agrada
  • Pedro Guerra, la major part dels albums
  • Manolo Garcia, Arena en los bolsillos, genial
  • Las Hijas del Sol, tots
  • Presuntos Implicados, el Gente
  • Diana Krall
  • Loqua Kanza
  • Manu Dibango
  • Marlango, només conec el primer, i m’agrada
  • Bebe, que en tregui un altre…
  • Sergio Makaroff, és total…

BSOs:

  • Amelie
  • Los chicos del coro
  • Circ du Soleil: Alegria, Dralion
  • Northern Exposure (I i II)
  • The Schindler’s List
  • Lluvia en los zapatps
  • Hable con ella

algunes de…

  • versions dels d’OT… ho sento…
  • Goran Bregovic
  • Sade
  • Enya, no massa, que cansa
  • Lorena McKennit, 3/4 del mateix…
  • Rosana
  • Rosario
  • Kiko Veneno
  • Amancio Prada, A dama e o cabaleiro
  • Sabina
  • Luis Eduardo Aute
  • Luz Casal
  • Mecano

hi ha molta més música que m’agrada… un altre dia repassaré en els cassets, què trobo que encara valgui la pena. Ah, i amb calma, també, miraré d’anar posant enllaços a webs de foros, o de webs oficials dels artistes, pq no hagueu de fer la cerca a sant google… jeje

ps: Ja m’he comprat l’iPOD! (de fet, me l’ha portat el meu cunyat des del Japó, un nanoiPOD de 4G!!! Ole ole!)
Actu 22/08/06, 31/8/06

Enllaç permanent Feu un comentari

%d bloggers like this: