Preparant la Vaga Feminista a Sants

Març 5, 2018 at 8:23 pm (anecdotes) (, , )

A La Burxa del març del 2018, corresponent al Núm. 217, van publicar aquest text que vaig escriure en nom de l’Assemblea Oberta d’organització de la Vaga Feminista 8M del barri de Sants. Vaig preparar l’esborrany, via el grup de telegram es va passar a la gent de la meva comissió d’argumentari i comunicació, i després d’alguns retocs i millores que s’hi van fer, es va enviar i signar col·lectivament. :)

Per cert, a veure si em trobeu a la foto ;) A mi i a la Canica!

Les dones de Sants ens organitzem per la Vaga Feminista al barri

Tal com està passant des de ja fa molt temps als nostres pobles, ciutats i barris, la societat s’autoorganitza per a fer propostes, crear lligams, reivindicar, lluitar. Una cinquantena de veïnes del barri de Sants hem fet assemblees obertes per a preparar la vaga feminista del 8 de març. Una vaga que és no només productiva com de cures i de consum. 

El dilluns 19 de febrer es va celebrar la primera assemblea, força concorreguda, a la plaça de Sants, i la segona, en un dia plujós, va ser el dilluns 26 de febrer al Centre Social de Sants. A la primera trobada, després de la presentació, es va decidir que seria no mixta, de forma que es va convidar als pocs homes que hi havia a què s’organitzessin a banda. Va sorgir un grup que van començar a treballar sobre com podrien ajudar com a aliats, especialment organitzant espais de cures pel dia de la manifestació. Ja com a assemblea no mixta es va seguir treballant tant en el concepte i aclarint dubtes i, finalment i el més important, es va començar a treballar organitzades en comissions o subgrups de treball.

A partir d’aquell dia, les comissions creades -Disseny i pancartes, Comunicació i argumentari, Acció i piquets previs al 8M i Accions 8M- ja es van posar a treballar i a fer visible pel barri pancartes amb la imatge icònica de la vaga del 8m -tres dones, que representen les dones cis, lesbianes i transexuals, enllaçades pels braços treballant plegades per fer d’aquesta una societat més justa.

Perquè encara ens trobem en un món que ens discrimina pel fet de ser dones (salaris, càrrecs, representativitat i molts d’altres…), que ens relega a les tasques de cura, alhora que per això mateix se’ns penalitza socialment i econòmicament, expulsant-nos del mercat laboral i feminitzant la pobresa amb feines i sous precaris.

De cara al 8M, el comitè de vaga s’ha dedicat a la difusió prèvia en els actes socials i culturals que se celebren al barri, com les calçotades populars o el Sobtec (Congrés de Sobirania Tecnològica) a La Lleialtat Santsenca. També sortint a fer piquets informatius previs al dia de la manifestació pels mercats i llocs de treball feminitzats, com les residències de gent gran o el sector de la neteja i les cambreres d’hotel, amb l’objectiu d’arribar al màxim de gent. Arribant allà on la difusió via xarxes socials no arriba, a sectors on no hi ha dones feministes comunicant la necessitat d’aquesta vaga, a persones a qui ningú ha explicat els seus drets o que tenen por, per desconeixement, i perquè no saben que NO ESTAN SOLES. S’ha treballat en l’adaptació de les informacions que es difonen i els discursos a la realitat del barri. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer.

[Si ets dona cis, lesbiana o trans, o si ets un home i tens dones al teu entorn, sàpigues que pots venir a autoorganitzar-te amb nosaltres. La propera trobada serà dilluns 5 al Centre Socials de Sants per anar tancant coses de cara al dia de la vaga. A més, pots posar-te en contacte amb les comissions, i informar-te dels dubtes que tinguis o de com voldries participar-hi a la vaga feminista des del barri de Sants a través del nostre]* eliminat de la versió final.

Les comissions són espais de treball oberts a totes les dones amb voluntat  de treballar plegades o aportar les seves idees. Gràcies també a les xarxes socials hem tingut una eina de comunicació oberta. S’ha creat un compte de Twitter: @Vaga8MSants, com a canal de difusió del nostre discurs, totes les accions, activitats i altre informació.

 Juntes som més fortes!
 

 

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

Text rescatat

febrer 23, 2014 at 4:30 pm (anecdotes)

Aquest es un text rescatat de papers que acumulo anys i anys en carpetes i ara estic ventilant, esporgant, buidant. Perquè si no m’allibero de lo vell no deixo espai perquè entri el nou. No toco res de les frases llargues i massa complexes, ni de l’estil, ni res. Deu ser de vora l’any 2000, cap als vint anys, imagino, per l’escena, real, que recordo, al costat de la meva antiga escola; vaig anar a tafanejar a una casa que de petita em feia por, ens hi colavem amb els amiguets que esperàvem que ens vingués a buscar l’autobús escolar per dur-nos a casa. Sovint trigava molt a venir, i campàvem per la zona. Tot eren “descampats” i hi havia runa i deixalles per tot arreu. Jugàvem entre tota aquella brutícia, ara seria impensable…! He mirat amb el google maps i ara tota aquella zona està urbanitzada i molt polida. On hi havia hagut la porta ara hi ha una zona ajardinada i tot està net i polit. Records.

“Y sigo pensando en aquellos paisajes de mi infancia que pueblan mis recuerdos, como el que ahora vengo de profanar. Como el niño travieso que nunca fui, antes de cometer esa tropelía tanto tiempo estudiada, preparada, u saboreada la espera del momento adecuado para perpetrar, como ese aprendiz de canalla me he sentido al torcer por el pequeño senderillo que lleva a la vieja puerta de alambre de un pequeño vertedero. No es un vertedero, aunque lo parezca a primera vista. Hay una caja llena de cartones de leche vacíos y mugrientos, llenos de moscas, que debieron de pertenecer al mismo consumidor, pues todos estan abiertos del mismo modo, con una boquilla del mismo tamaño cada uno, y todos los cartones están tan cual quedaron después de servir su último centímetro cúbico del preciado líquido blanco, sin abrir las esquinas inferiores, sin apilar como manda la inscripción.

Cartones sucios y húmedos esparcidos, viejos periódicos que probablemente nunca se leyeron, botellas de plástico, cachivaches indescriptibles, colchones y cables, y hierro y tubos oxidados. Por fin llego a la puerta de mi recuerdo. Está hecha con el somier de una cama de los de antes, de muelles.”

Captura de pantalla 2014-02-23 a les 17.41.21

Enllaç permanent Feu un comentari

Trobada de famílies acollidores

Octubre 28, 2013 at 11:50 am (anecdotes, cites) (, )

És poc comú que es parli en els mitjans de comunicació de l’acolliment familiar desvinculat de les males notícies relacionades amb els infants tutelats. Per això m’agrada que RTVCardedeu de la Xarxa ens fessin aquest mini reportatge d’una de les nostres trobades semestrals (d’AFABAR), que vam fer un parc municipal de Cardedeu.

http://www.laxarxa.com/noticia/trobada-de-families-acollidores

Captura de pantalla 2013-10-28 a les 12.47.46

“Cardedeu ha estat aquest diumenge escenari d’una trobada molt especial. I és que famílies d’acollida d’arreu de Catalunya s’han reunit en una de les dues trobades anuals que organitza l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona.

L’acollida de nens i nenes és un tema encara força desconegut. Les famílies d’acollida es troben amb situacions similars i processos comuns. Per això els és molt útil poder compartir-ho amb d’altres famílies en la seva mateixa situació.

A la trobada hi han assistit una trentena de famílies de poblacions com Barcelona, Sant Cugat, Mataró, Esplugues o Cardedeu.”

Enllaç permanent Feu un comentari

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

Setembre 15, 2013 at 1:41 pm (anecdotes) (, , , )

Després del parèntesi estival, publico el meu darrer article escrit per a Núvol: la crònica de la meva participació en un dels itineraris literaris muntants en el marc de La Setmana del Llibre en Català, a la Catedral, amb que una colla d’il·lustradors i dibuixants van recòrrer els carrers de l’antic Call jueu de Barcelona de la mà de l’autor convidat en aquest itinerari. Una experiència molt bonica, que em va deixar ganes de llegir la novel·la… i de tornar a agafar llapis i carbonet…!

—-

Itineraris literaris exclusius per a Sketchcrawlers a La Setmana

La Setmana 2013 / 15.09.2013

En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’ha fet enguany una prova pilot, un experiment, una provatura: ajuntar dues propostes, un itinerari literari (passeig amb un autor pels indrets i localitzacions de la seva novel·la) i una trobada d’sketchcrawl (dibuixants, il·lustradors i pintors es convoquen per a dibuixar sobre un mateix tema en el mateix moment en espais públics d’una ciutat; generalment es fan trobades simultànies a nivell mundial). 

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ per als sketchcrawlers

Així, el grup Barcelona’s Sketchcraw anunciava en el seu blog dues trobades per als anomenats “urban sketchers” (dibuixants urbans) que volguessin participar en un d’aquests itineraris personalitzats: “Barcelona en femení” (itinerari A) i “L’àngel de les tenebres” (itinerari B). Calia inscripció prèvia pel fet de tenir un nombre limitat de participants donades les característiques de la trobada.

En César, un dels organitzadors de la comunitat d’il·lustradors rep els inscrits, i els organitzadors de l’acte de La Setmana presenten als participants en Josep-Lluis González, l’autor de “L’àngel de les tenebres”, el llibre del nostre itinerari, i la seva editora d’Angle Editorial, Rosa Rey. Som una vintena de persones, la majoria adults, però també algun infant. Expliquen que la ruta recorrerà els carrers del que va ser el Call jueu de Barcelona, on transcorre l’acció d’aquesta novel·la d’intriga, que relata assassinats esfereïdors, misteris, secrets però també amors, sota l’amenaça constant de la pesta que assola la ciutat.

En les converses pescades a l’atzar entre els participants es nota la curiositat per veure com anirà l’experiment, si tindran temps d’aprofitar les estones durant les explicacions de l’autor al llarg de l’itinerari, hi ha dubtes, curiositat… També sents que parlen del material de treball que porten, s’ensenyen els blocs, les aquarel·les, també tamborets i cadiretes plegables els més preparats. I comença la passejada: el Call jueu de la Barcelona del segle XIV són només quatre carrers principals i alguns carrerons estrets i ombrívols. Per aquí és per on transcorrerà el nostre itinerari.

Amb una bona oratòria, passió per l’ofici i capacitat evocadora, l’autor ens comença a guiar per la seva novel·la, amb contextualitzacions històriques, de personatges, i lectures de fragments. En els inicis tothom se’l mira i se l’escolten atents. En la primera parada fan tímida aparició només un parell o tres de blocs de notes i s’escolen els primers traços ràpids i discrets… “Hem d’escalfar” comenta una participant. A la segona parada les orelles escolten, però els ulls que es miren l’orador de seguida fugen més enllà, cap a l’entorn, buscant un racó per dibuixar, una escena que captar, un detall per esbossar. Però les parades són curtes, cal anar agafant la mida al temps, al ritme de la caminada. Cal trobar la sintonia entre l’autor i el seu públic que l’escolta i s’hi inspira.

Paraules com “vi juïc”, “l’alfòndega”, l’escola de dones, la Sinagoga Xica, es succeeixen en les explicacions de l’autor ressonant en els caps dels il·lustradors que es capbussen en els seus esbossos, en els seus retrats… Llapis, bolígrafs, rotrings i també aquarel·les van donant forma en cada parada de l’itinerari als espais on habita la novel·la de González. Espiant discretament per damunt dels blocs no veiem ningú que s’atreveixi a imaginar el rostre del jueu protagonista de la història: Xamuel, el físic (metge) de Pere III el Cerimoniós, però sí que anem trobant balconades, portes i finestres i també retrats de turistes, de rodamóns o d’altres pintors del grup, qui sap si descendents d’aquells que durant un temps van quedar aïllats dins del Call per fugir de la pesta que assolava la ciutat.

En un passatge del text amb càrrega sensual es desferma la creativitat i no hi ha dibuixant que no dibuixi, il·lustrador que no il·lustri… tots troben el seu racó, s’asseuen en pilones, als llindars de les portes o els aparadors, fins i tot una moto fa d’improvisat cavallet. Ara també s’escolten l’autor des d’una terrassa propera. Un silenciós però aparatós cotxe de la neteja els fa aixecar diverses vegades, i tant l’autor com els artistes han de fer-se lloc entre vianants, bicicletes i corrues de grups que fan visites guiades, i que amablement abaixen el volum dels seus altaveus en passar entre el nostre grup, momentàniament conscients de la comunió que viuen dibuixants i escriptor. Ell cuida el grup, els espera, els pregunta si estan ben instal·lats, busca llocs amb prou espai per a tots.

Josep-Lluís González llegeix ‘L’àngel de les tenebres’ al call de Barcelona

Hem arribat a la darrera localització, quatre carrers només hem voltat i de tantes parades sembla que hagin estat molts més; l’autor ens deixa amb l’emoció i les ganes de voler saber el final. Ens diu que el seu llibre tracta de la recerca de la felicitat, de l’amor i de la mort. Ens llegeix l’endreça i amb un somriure dóna per acabat l’itinerari pel Call jueu de Barcelona, i per la seva novel·la.

Els dibuixants li agraeixen, n’aplaudeixen l’encert, i es busquen les mirades per veure si necessiten tornar a algun punt per acabar l’esbós, parlen de l’experiència; jo els pregunto i trobo diversitat d’opinions: hi ha qui ho ha trobat molt difícil per la manca de temps, hi ha qui ha gaudit amb el repte de la velocitat. N’hi ha que confessen haver desconnectat de les explicacions de l’escriptor, però també n’hi ha a qui ajudava a concentrar-se i a dibuixar més inspirat. Una experiència nova per a tots, una prova pilot que si ha tingut l’èxit que s’esperava es podrà repetir l’any que ve.

Sovint, els participants en un acte d’Sketchcrawl que ho desitgen comparteixen la seva experiència i els seus dibuixos en el blog de la comunitat. Aquí podeu trobar la d’un dels participants, en Ramon, i fer-vos una idea, amb imatges, del que acabeu de llegir.

[[L’inventari dels meus escrits a Núvol, el digital de cultura, aquí.]]

Enllaç permanent Feu un comentari

Desconnectar per a connectar

Juny 17, 2013 at 10:38 pm (anecdotes, cabories, inventaris)

Desconnectar de la situació laboral d’un acomiadament inesperat per a connectar amb les coses vertaderament importants, com la família. Marxar lluny per veure més a prop el destí desitjat. Trobar-se aïllat del món sense cobertura i tallar el fil de la connexió immediata i indiscreta amb tothom per a descobrir a l’altra banda del silenci molts pensaments que són per a mi. Rodejar-te d’amics de fa poc temps per a descobrir vincles d’amistat amb companyes de feina que s’han anat forjant calladament, a foc lent, com moltes de les coses bones de la vida. Conduir en la solitud del seient del darrere adormit escoltant cançons infantils que emocionen, llàgrimes que llisquen d’ulleres fosques, i el bes del sol rogenc de la tarda en les retencions d’entrada a la ciutat d’on havíem fugit.

Retornar per començar a sortir. Sortir del pessimisme, sortir de la mal dita crisi, esquivar-la, vorejar-la, ignorar-la per deixar de viure-la. Buscaré alternatives, donaré veus, arribaré a més oïdes i més ulls. Lluitaré per a fer-me un lloc, per a fer un lloc en el món a la meva forma de veure’l, la compartiré, i aprendré d’altres. Com en les apories de Zenó en què el moviment no es pot explicar de forma racional,  em mouré per no sentir-me aturada,  o aniré més lenta i fins i tot em pararé per a sentir que estic viva, no ofegada dins una estructura que va massa ràpid i no es mira ni els peus.

Recordo ara del Dahma Neru el gran aprenentatge que vaig fer-hi: “Anicha”, la llei de la impermanència: tot passa. I tot torna, com els cicles de la naturalesa, però amb sort, havent après del cicle anterior. Això espero. Així serà.

naturalesa

Post scriptum: He caigut en la temptació d’escriure aquest post amb aquest infinitiu que s’ha posat taaant de moda en les xarxes socials. Algú recorda si és una figura retòrica de les que apreníem a l’escola? Estan entre les oracions impersonals i el subjecte el·líptic… però no és ben bé ni una cosa ni l’altra… Algun/a filòleg/a a la sala? Vull treure’m el D però ja…! Jo aquí posaria ‘filòleg/oga’ però ja m’imagino que no va així ;)

Enllaç permanent 3 comentaris

L’edició, unplugged, o la fe dels petits editors, a Núvol

Abril 19, 2013 at 3:07 pm (anecdotes, cabories, cites)

L’edició, unplugged
Mariona Sanfeliu / 19.04.2013

Publicat a Núvol

La Llibreria Documenta ha organitzat una trobada amb editors independents sota el lema ‘Nosaltres som els altres’, que ha reunit 21 segells indies de Barcelona. El llibreter Josep Cots ha fet de mestre de cerimònies. I Mariona Sanfeliu hi ha estat i ens ho explica.

‘Nosaltres som els altres’ a la LLibreria Documenta

Música clàssica per a amenitzar l’arribada de la gent, tràfec de cadires, moviment de cables pel micròfon i l’altaveu, El Llibreter amatent i diligent amunt i avall de la botiga arraconant enormes i pesades taules de llibres per a fer lloc al públic assistent. Ha pagat la pena l’esforç perquè la tertúlia pre-Sant Jordi “Nosaltres som els altres” que ha reunit 21 editors independents ha aplegat una bona munió de gent encuriosida i interessada per la proposta. El gran poder de convocatòria del llibreter Josep Cots ha deixat a bona part dels assistents a peu dret a l’entrada o traient el nas entre els prestatges i les llibreries, perquè la idea de dedicar el Sant Jordi d’enguany a l’editor artesanal, al petit, al microeditor, amb una llarga tradició a Catalunya i recentment renovada amb noves fornades de joves editors és, en els temps que vivim, agosarada i molt lloable.

La falta de cobertura d’internet al bell mig de la botiga convidava als tuitaires compulsius a deixar-se estar de piulades i etiquetes per cobrir via Twitter l’acte d’aquest vespre, i fer-lo així analògic i verbal, desenxufat, unplugged.

Els editors convocats al “Nosaltres som els altres, i que seran destacats en la parada de Sant Jordi de la llibreria Documenta d’enguany eren els següents, segons la classificació personal de Cots: Dalmau i Club Editor (clàssics de llarga trajectòria), LaBreu i Blackie Books (moderns), Males Herbes i Periscopi (acabats de néixer), Adesiara i Ela Geminada (erudits), Alrevés i Raig Verd (més lleugers), Sajalín i Alpha Decay (de narrativa arriscada i d’experiència) o amb contingut sociopolític, con Dau edicions o Virus, a més d’Alfabia, Asteroide, Minúscula, Arola, 1984, Días Contados i Cómplices. Tots ells representen en paraules de Josep Cots: “artesania, tradició i noves generacions unides per l’amor a l’edició, a la creació literària i a les humanitats.”

Diria que a molts l’estona se’ns ha fet curta, i probablement més d’un s’ha quedat amb ganes d’aprofundir en el coneixement d’algunes de les editorials, que per començar no han fet ni una roda de presentació (“Tots ens coneixem, oi?” celebrava distès el llibreter, en presentar l’acte). Donat que eren molts els representants de les vint-i-una editorials, la forma d’estructurar la trobada ha estat si més no enginyosa: consistia en llegir a l’atzar les respostes escrites en paperets que cada un dels editors i editores li havia donat a quatre preguntes formulades prèviament. Eren les següents: “Quin llibre t’agradaria haver editat i no has pogut mai (o fins ara)?”; “Quin és el teu fracàs més injust o estrepitós?”; “Quins són els malsons de l’editor?” i la divertida i darrera pregunta “Què es pot ser després de ser editor?”.

Sense gaire ordre ni guió, sinó fluint moguda per l’atzar dels paperets, la conversa ha anat divagant entre les reflexions personals més o menys autobiogràfiques dels editors (parlaven de l’“autoexplotació” laboral a que se sotmet l’editor artesanal), la troballa de punts comuns en l’ofici (com la por a les devolucions de llibres, el risc com a constant en les seves decisions…), les anècdotes simpàtiques sobre aquest o aquell llibre en concret, i una valoració més global i generalista de l’estat de la qüestió: “el” sector editorial…, “els” lectors…, “la” visibilitat…, l’alt volum de publicació vs el baix índex de lectors a casa nostra i en comparació amb altres països, la baixada de les vendes, la incursió de lo digital o l’amor compartit per tots ells a la lletra impresa…, entre d’altres temes.

Josep Cots, llibreter de La Documenta

S’ha donat durant la trobada el divertit i entranyable moment de la gibrelleta platejada amb avellanes passant de mà en mà entre el públic i el mateix cercle d’editors, talment com si en un ritual sagrat compartíssim l’aliment simbòlic d’un coneixement secret. Els riures còmplices, l’hospitalitat del llibreter impulsor de la trobada, i el to, gens victimista ni afectat dels editors, han subratllat com a valor la passió que senten per la seva feina així com l’amor per la literatura per damunt de tota altra consideració.

Una de les editores ha recordat que el seu ideal, probablement compartit per molts dels presents, és que un llibre et “toqui”, et saccegi, et remogui. Un altre dels editors s’ha comparat amb un anestesista, que col·labora perquè el cirurgià (l’autor del text) entri dins de les entranyes del pacient (el lector), i el modifiqui, l’arregli, el curi sense que gairebé se n’adoni en sortir de l’anestèsia del que l’ha modificat per dins.

I la metàfora més bonica de la nit, la de l’editor(a) que després només pot ser jardiner(a), perquè haurà aprés a plantar, a esperar, a veure créixer allò sembrat acceptant els seus ritmes i cicles propis, sovint incomprensibles, s’haurà avesat a les seves servituds, i a veure néixer plantes adventícies però també flors efímeres, meravelloses i úniques en la seva particularitat, però eternes en la seva repetició.

En Cots ha tancat l’acte: “Ens hem vist, ens hem conegut, ens hem tractat. Us heu fet visibles, doneu la cara. Nosaltres us ajudarem lluitant tot el que podrem”. I han seguit els beures, la música i les converses dins i fora de Documenta. Com ha dit un dels assistents: hem fet bullir l’olla pel Sant Jordi que, un any més, ja tenim aquí.

19.04.2013

A Núvol escric sobre allò que em fascina: les arts escèniques, especialment el teatre i la dansa, però també el circ i la música, gràcies a la proposta de creació col·lectiva amb esperit wiki del projecte “Núvol.com, el digital de cultura” de Bernat Puigtobella. Aquests són els articles que porto publicats fins ara:

10.11.2012 – [TEATRE] Quin nom li posareu?
13.11.2012 – [TEATRE] El tinent d’Inishmore de Martin McDonagh al Versus
17.12.2012 – [CIRC] Mazùt, o acceptar el canvi des de “l’aquí i ara”
19.12.2012 – [MÚSICA] Carlos Núñez a Barcelona: doble ració
29.12.2012 – [MÚSICA] Cor de cors. L’Agrupació Cor Madrigal celebra 25 anys a L’Auditori
26.02.2013 – [TEATRE] Catalans, tenim una història
19.04.2013 – [LITERATURA] L’edició, unplugged

Enllaç permanent Feu un comentari

Recuperem Can Batlló, endavant Bloc 11!

Setembre 22, 2012 at 10:26 pm (anecdotes, cites) (, )

Avui em faré ressó del projecte que ja és una realitat de “transformació del recinte fabril de Can Batlló en equipaments i espai verd pel barri de la Bordeta”. Jo hi estic de voluntària des de fa pocs mesos en un dels molts projectes que hi ha: una biblioteca popular autogestionada, que forma part de la Xarxa de Biblioteques Socials, per tant, soc bibliovoluntària. ;)

Però està taaaan ben explicat al bloc de Can Batlló, i el Dani, l’Anna, la Montse, ho expliquen tan bé en els vídeos i amb la seva feina que us redirecciono cap allà i cap als reportatges que n’ha fet BTV (en ordre temporal invers, com el blog, el més recent, més amunt):

Blog de Can Batlló: http://canbatllo.wordpress.com/
Biblioteca Josep Pons: http://canbatllo.wordpress.com/bloc-11/biblioteca-josep-pons/

Recull de premsa del Blog de Can Batlló:

Fotos “artístiques” de la Biblioteca Josep Pons i de Can Batlló (són meves! ;)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Orgullosa de formar part d’un projecte tan gran i tan imponent, bonic, engrescador… i esperençador… perquè… UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE!

Dedicat a l’Anna, el Dani, la Montse, el Cesc, les Roses, el Josep Maria, el Llorenç, la Mercè, el Jesús, i tants d’altres bibliovoluntaris que fa molt de temps que han treballat i segueixen treballat de valent perquè això ja sigui una realitat.

signat: una bibliovoluntària motivada

(a veure si ens trobeu en els vídeos ;D

Enllaç permanent Feu un comentari

Consciència de felicitat

Mai 8, 2012 at 9:04 pm (anecdotes, cabories, inventaris) (, )

Avui, després de molts mesos sense escriure m’ha vingut de gust tornar a escriure al blog, per a mi, per a qui ho llegeixi, per als que estan subscrits a les quatre xorradetes que vaig explicant, i pels passavolants que caiguin en aquest post per atzar, per casualitat, o per alguna causalitat explicable, o inexplicable.

Enlloc de fer un post llarguíssim en que aniria saltant de temes, d’acumulació de coses per dir que tinc avui, faré un post d’estructura en arbre, amb ramificacions i hipervincles a mode de notes a peu de pàgina o digressions que estan relacionades però es desvien de la idea principal, però que en una lectura no seqüencial, l’enriqueixen i la complementen.

Avui com feia temps que no ho sentia he tingut un ATAC SOBTAT DE CONSCIÈNCIA DE FELICITAT. He estat conscient, de cop, que SOC FELIÇ. I el més curiós de tot ha estat el moment i el “motiu” d’aquest “adonar-se”, d’aquesta presa de consciència… no ha estat en cap moment especial, en cap situació especialment alegre, ni especialment emocionant… ni especialment res… tot al contrari, m’ha vingut en el típic moment de tornar a casa després de la feina, en què poses el pilot automàtic de les coses pendents que et queden aquell dia. Quan agafo la moto per tornar de la feina cap a casa m’acostuma a passar que la ment desplaça voluntàriament (per necessitat) tots els problemes, temes pendents, i possibles solucions laborals per centrar-se en els problemes, temes pendents i possibles solucions de la quotidianitat. Un dels meus mals vicis, perquè encara no he aconseguit que en aquests moments de transició no activar aquesta mena de “pilot automàtic” i fer anar el cap a mil quan el que hauria d’estar fent és centrar-me en la conducció i prou. Estic en procés d’interiorització d’aquella dita zen del “cuando comas, come, cuando peles patatas, pela patatas”, tot i que encara tot sovint no només pelo patates

Aleshores comença un procés de repàs mental de la propera cosa que faré (per exemple, recollir a la Sara a l’escola de música), del que caldrà fer en arribar a casa (passejar la Canica), del que caldria fer si tenim temps (compra, encàrrecs, endreça de la casa) i de les tasques del dia a dia que s’han de fer peti qui peti (la dutxa, el sopar, el dinar pel tupper del dia següent…, etc.). I ha estat en aquest precís moment, d’acumulació mental de tasques pendents, que m’he donat compte que cada una de les coses que tenia per a fer avui eren testimoni de la meva felicitat.

I he plorat d’emoció :-)

I perquè per a cada cosa que tenia per a fer, que es podrien veure com una feina feixuga, com una llista d’obligacions, se m’acudia la seva contrapartida positiva. Diguem que de cada cosa veia el got mig ple, enlloc de mig buit, enlloc de tasca pendent hi veia l’alegria de fer-ho, de poder-ho fer.

Vols fer l’exercici? Mira, si vols, la meva llista de tasques pendents d’avui, mira els temes genèrics, (força típics del dia a dia de la majoria de nosaltres) i busca el teu equivalent de cada una de les coses que explico, i busca-li també la seva vessant positiva, t’animes?

Segur que li trobes… i potser tu també descobreixes que… ETS FELIÇ!

20120509-082028.jpg

Més info sobre la imatge: Samsara – Sunyata, i sobre felicitat i zen)

Enllaç permanent 4 comentaris

El got mig ple

Mai 8, 2012 at 8:43 pm (anecdotes, inventaris) (, , )

Inventari de coses que avui tenia per fer, i la seva versió “got-mig-ple” (ve del proper post, “Consciència de felicitat“, sí, sí, del proper en el temps però que he volgut que quedi el darrer en publicar, i per tant, seqüenciament estaran al revés però a través dels hipervincles es pot saltar d’un a l’altre i entendre el context i el perquè d’aquesta llista curiosa):

de tasques domèstiques:

  • Passejar a la Canica : tinc un animal de companyia que és un amor i a banda de les obligacions que comporta… em dóna mil i una satisfaccions!
  • Cosir l’escut que em falta a la camisa de castellera de la Sara: em fa lluir i sentir l’orgull de gracienca fins i tot abans de ser-ho! ;)
  • Fer el sopar & dinar de l’endemà: podré gaudir de l’aprenentatge que faig cada dia cuiant per a dos, i tinc la sort que aquests dies que la Sara està amb la varicel·la i ens hem instal·lat a casa del meu pare, ell m’ajudarà a fer-lo o ens organitzarem i tindré menys feina que quan estem soles a casa

altres temes, de casa:

  • Penjar les fotos en els seus nous marcs que ja he muntat: em fa molta il·lusió vere-les cada dia a la sala i a l’entrada, quedaran maquíssimes
  • Revisar aquell llistat de coses pendents per fer de les que m’agraden i fer-ne alguna! Escriure al blog, buscar a la xarxa curiositats, informar-me d’actes i esdeveniments als que vull assistir…: tenir interessos i aficions, i gaudir-ne, un goig.

encàrrecs diversos, al carrer:

  • La compra: molt fàcil de veure el got mig ple: gràcies que tinc diners per pagar el que necessitem, i de tant en tant alguns petits capricis i tot
  • Anar al veterinari per posar-li el recordatori de la vacuna a la Canica: un complement més per a la seva salut

de temes laborals:

  • Adelantar alguna cosa de feina que m’enduc a casa (opcional i en funció del temps que em quedi!): tinc feina! I a sobre m’agrada!!!

i la llista de coses per a fer avui (o pròximament) que em bullia al cap hagués pogut seguir i seguir si no fos perquè, com us explico en el post Consciència de felicitat, m’he emocionat i de tanta emoció m’he concentrat en ella i he deixat de fer llistes mentals i he tret el pilot automàtic i m’he concentrat en gaudir del present, que en aquell moment era: conduir.

Enllaç permanent 1 comentari

Quan pelis patates, pela patates

Mai 8, 2012 at 8:28 pm (anecdotes) (, )

Estic en procés d’interiorització d’aquella dita zen que diu més o menys així: “cuando camines, camina, cuando peles patatas, pela patatas” (i a mi m’agrada versionar-la com a “cuando comas, come” perquè és la cosa que comptades vegades faig sola, sense fer res més alhora!).

Desconec ara mateix si hi ha una font de la frase (sembla ser que és un proverbi zen) però em sembla un resum perfecte de la idea de centrar-se en el present, l’aquí i l’ara, tant propi de disciplines orientals (des de les arts marcials a la meditació passant per l’art de l’origami) i que és la base de qualsevol exercici de meditació.

Ja fa temps que la vaig sentir citar, en els inicis del meu flirteig amb la meditació vipassana, cap al 2008, i es confirma amb els anys com una de les idees cabdals que vull tenir com a base de la meva vida: viure sempre en l’ara i aquí. No en el passat ni en el futur, en l’ara i aquí, en el present, que d’altra banda és l’única cosa que tenim.

Una primera conseqüència d’aquesta actitud se’n deriva que vius amb més intensitat el present, l’assaboreixes més, en frueixes tots els seus colors i sabors, i s’esvaeixen (si més no, minven) els patiments i les angoixes pel futur o pel passat, perquè et fas plenament conscient que malgrat que el passat hagi condicionat el present que vius, no l’ha determinat; i també que el present que visquis, la qualitat i la direcció de les teves decisions són la llavor del teu futur, i que per tant, està a les teves mans crear, des del present, el futur que vols.

I una segona conseqüència molt important també és que el fer les coses amb plena consciència demana centrar-te en allò que fas, en comparació amb el famós “multitasking” que especialment les dones tant fem i que durant un temps em feia sentir orgullosa. I centrar-te en el que fas acostuma a voler dir que les fas millor que quan fas mil coses alhora. I això també et fa la vida més plaent.

Enllaç permanent 1 comentari

Seu del Memorial Democràtic de Catalunya

Març 2, 2011 at 7:31 am (anecdotes)

Seu del Memorial Democràtic de Catalunya

Fa uns dies vaig fer una foto a l’edifici, perquè em va agradar pel significat i pel disseny de l’edifici. Ara em fixo que el dia que la vaig fer era el 25 de febrer… el mateix dia que se n’anunciava el tancament (notícia a l’Ara, notícia a l’Avui). Curiós, no?

Em quedo amb la darrera notícia que he trobat:

Compromís per reobrir el Memorial Democràtic (diari Avui, 1/3/2011)

 

Enllaç permanent Feu un comentari

Foguerons de Sant Antoni a Gràcia

gener 30, 2011 at 11:29 pm (anecdotes) ()

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Enllaç permanent Feu un comentari

Pyrene de l’Esbart Sant Martí

gener 8, 2011 at 1:50 pm (anecdotes, crítica) (, )

Si esteu per Barcelona aquest cap de setmana us recomano moltíssim l’espectacle Pyrene, de l’Esbart de Sant Martí. Tant si us agrada el ballet folklòric com no us animo a que deixeu els prejudicis de costat i aneu a gaudir d’un espectacle molt complet de dansa tradicional i contemporània que no us deixarà indiferent.

PATUM

Dansa de creació
Música de Joan Ll. Moraleda
Muntatge coreogràfic de David Martínez

Fundat l’any 1947 a Barcelona és un dels ballets considerats de referència dins del món de la dansa catalana. Si voleu saber què vol dir “ballar en català” no us el perdeu. Oblideu-vos de la sardana, oblideu-vos del que heu vist fins ara. La tria musical, encertadíssima, la il·luminació, molt bona, el vestuari, preciós, modern sense estridències quan cal, tradicional i evocador en la majoria de les danses (dissenyat per una de les ballarines), el cos de ball, molt professional, malgrat ser tots amateurs, i les coreografies de David Martínez (i de Jaume Guasch en el magnífic Vall de Valencians de Tarragona) impecables.

Un espectacle per redescobrir danses, músiques i textos de la mà de la mitologia catalana i una trentena de dansaires entusiastes i molt professionals. La incorporació de l’actriu i narradora Jordina Biosca afegeix un punt de teatralitat i narrativitat molt interessant a un espectacle de ball ja de per sí molt complet i gratificant de veure.

Més informació a la web de l’Auditori o a la web de l’espectacle.

(Les fotografies de l’espectacle les he tret del grup del Facebook de l’esbart)

Enllaç permanent Feu un comentari

Diari 1996 1a part

Novembre 18, 2010 at 10:07 am (anecdotes, cites) (, , , )

He retrobat uns textos que vaig escriure amb setze anys, i els trobo macots i ben escrits… així que faig una auto-cita, i tal qual estaven, sense modifcar-ne res,  els “elevo a públic”, com deia en Genís Roca en una entrevista que tenim com a materials en el Postgrau que estic cursant (Llibre, literatura i lectura en la societat de l’informació).

De passada serà un petit homenatge a la meva coral, el Cor Trobada, que possiblement deixaré en breu, i que tantes alegries m’ha donat al llarg d’aquests anys. Us estimo molt a tots, nens… us enyoraré un muntarró dels grans… però no ens deixarem de veure, eh! Visca el Cor Trobada!!!

“Dijous, 15 de novembre de 1996

Avui ha estat un dijous plujós i com cada dijous he anat a disfrutar les meves dues horetes d’assaig amb la coral. Ha començat a ploure a mitja tarda i em sembla a mi que quan més ha descarregat ha estat l’estona d’anar cap a la coral, perquè he entrat a la classe de música gairebé regalimant, amb els camals dels pantalons ben rexops…! I això que duia paraigües…! (Bé,…un d’aquests meravellosos paraigües plegables que ara van de tort, ara et quedes amb el pal a la mà, i que a la mínima bufada un pèl vigorosa se’t capgiren fent un “flop” delator).

Després dels exercicis de tècnica de veu per escalfar (molt útil en aquesta època de l’any en què qui més qui menys arrosseguem els símptomes d’un refredat tardà…) hem començat l’assaig. Avui érem pocs, i hem format un petit semicercle a la banda esquerra de la classe, davant del piano. Ostres tu, gairebé m’adormia cantant “Blue Moon”, com que ja l’hem cantat tantes vegades, doncs surt sola; era talment com “tararejar” inconscientment una cançoneta lleugera mentre feineges distretament… però aquesta dolça inconsciència no pot durar eternament, i el Toni (el director), ens ha despertat amb uns horribles acords al piano desafinats expressament, que han fet saltar a més d’un de la cadira, i hem hagut de prendre’ns-ho amb més serietat si volíem ser dignes de l’ofici que professem, una coral.”

Cor Trobada 1996

Cor Trobada 2010

ps: em reconeixeu en les fotos? Pista: al setze portava 8-) ulleres! ;-)

Enllaç permanent 6 comentaris

Taller de Marionetas de Pepe Otal

Novembre 3, 2010 at 5:32 pm (anecdotes, cites) ()

Us recomano vívament que aneu a veure algun espectacle al Taller de Marionetas de Pepe Otal.

Casa-taller de Marionetas de Pepe Otal
C. Guàrdia, 11, baixos, 08001 Barcelona
[M] Drassanes

RESERVES & INFORMACIÓ
http://www.tallerdemarionetas.org/
http://cias.titerenet.com/group-1913.htm
http://duduclown.wordpress.com/

El del diumenge 31 d’octubre al vespre va ser pura magia… un univers delirant i surrealista d’escenes multicolors, multiformes, criatures infintes i sensacions a flor de pell… només amb la força de la imaginació i algunes andròmines trobades en una estació de tren…

un home que balla sensualment amb una bossa d’escombraries… una princesa que es torna a convertir en granota després d’un petó apassionat…  un paraigües que plou… les busques d’un rellotge convertides en peces del tetris, l’emoció trepidant de pujar a una muntanya russa  o una mosca que fa pessigolles dins del cor…

tota la màgia dels titelles més minimalistes i ecològics que hagueu vist mai, de la mà d’un titellaire i mim/clown del qual no sé el nom… Ho averiguaré i completaré* aquest post :-)

* I ja el puc completar!

El Clown es deia Dudu i l’espectacle que vam veure, Calma.

Cia DUDUCLOWN

http://duduclown.wordpress.com

L’atzar va fer que me’l tornés a trobar ahir en unes jornades de conflicte i creativitat a l’Autònoma, i així vaig poder saber el seu nom. En el seu blog podreu veure fragments dels seus espectacles, el contacte, i el més important, properes cites dels espectacles de la Cia DUDUCLOWN!

Aquí un fragment de l’espectacle. No us el perdeu!

Enllaç permanent Feu un comentari

Orquesta de guitarres de Barcelona

Novembre 16, 2009 at 10:34 pm (anecdotes) (, )

Els he vist i sentit avui al teatre poliorama (tot i que era la formació més petita, amb la que se n’aniran de gira als Estats Units) i m’han encantat :-)

Hi toca el marit d’una cosina meva, quin orgull!

Enhorabona, ha estat un plaer sentir-vos.

Enllaç permanent Feu un comentari

Shine, el David Helfgott de Scott Hicks

Octubre 25, 2009 at 8:47 pm (anecdotes) ()

El teatre, el cinema, la interpretació de fet, em confonen: de vegades veig els actors i les actrius com gent de la qual no sé si me’n fiaria, és a dir: si saben interpretar tan bé el seu paper en escena, com saps que no ho fan també en la vida real…? Que no fingeixen divertir-se quan desitgen marxar, que no fingeixen estimar quan tan sols desitgen…? Però d’una altra banda, el teatre, el cinema, la interpretació de fet, trobo que tenen una màgia, una capacitat que només tenen algunes arts… Admiro el do d’aquell actor o actriu que és capaç d’explicar-te una història, transmetre emocions, sentiments, que és capaç de fer-te viure una altra vida, vides que no haguessis ni pogut imaginar; vides d’un altre món, del seu món que fas teu per unes hores, d’un altre país, cultura, sexe… si és capaç d’aconseguir tot això, penso que el pots considerar un bon actor.

Aquest és el cas de Geoffrey Rush, que interpretant el paper d’adult David Helfgott en la pel·lícula australiana “Shine”, del director Scott Hicks, m’ha fet pensar, m’ha fet pensar moltes coses.

La pel·lícula està basada en un fet real, i constitueix una honesta mirada sobre la naturalesa humana i els seus misteris, i això és el que la pel·lícula i els seus actors han sabut fer-me arribar a la perfecció: una nova visió de la misteriosa, meravellosa, i interessant condició, naturalesa humana…la ment, la ment (ànima?) humana, amb la “vessant racional” i la “vessant sentimental” dels sentiments, no és per a mi més que un vastíssim, infinit ventall de possibilitats, combinacions,que s’obre a cada individualitat: allò de que “cada persona és un món”.

Geoffrey Rush interpreta a David Helfgott, un nen prodigi del piano nascut a Australia als anys cinquanta, fill d’un jueu supervivent de l’holocaust, que perdé la seva família durant la guerra, i sense voler-ho transmet, amb la seva actitud possessiva i dominant sobre el fill, els seus traumes infantils.

Aquest és un fet que es troba sovint en diferents quadres humans: el pare, que va veure frustrada la seva passió per la música quan era nen, no deixa de recordar-li constantment el privilegi que ell li ofereix per permetre’l tocar el piano. Certs pares han tingut aquesta malaltissa, destructiva i perjudicial obsessió de realitzar els seus somnis, les seves frustracions, en els fills, cosa que no fa sinó continuar la cadena de traumes infantils, ja que el nen creixerà condicionat, el seu ego en sortirà afectat d’una manera o altra, i, si no és un rebuig a la figura paterna en arribar a la pubertat, serà la creació d’una personalitat insegura, incapaç de prendre decisions, o d’un ser excèntric i mig boig, que viu una mena de tempesta interior arran de la pressió que haurà hagut de suportar durant tants anys.

David Helfgott, doncs, viu els primers anys de la seva vida en una família on la mare no té cap poder de decisió, i tots viuen sotmesos a la figura dominant del pare que educa als fills en el concepte la vida com a lluita on han de sobreviure, i en la que ell és l’únic que els estima (“Ningú t’estimarà tant com jo”), i on la música serà sempre l’única amiga fidel, l’única cosa que mai no els trairà.

De concurs en concurs, David veu frustrada la seva oportunitat d’anar a estudiar música als Estats Units per la conducta possessiva del pare i per la seva obsessió de mantenir la família unida, per la necessitat de recuperar allò que la guerra li va prendre. De jove, però, David decideix plantar cara al seu pare i se’n va a Londres amb una beca, on aprendrà música amb un prestigiós pianista i on, ara, la figura obsessiva del pare és substituïda per una altra fixació: aconseguir interpretar “la peça més difícil del món”, el concert nº 3 de Rachmaninov, composició que curiosament era una amb què esperava fer sentir l’home més feliç del món al seu pare en sentir-se-la tocar.

La pressió de tota una vida però, sobrepassen la genialitat del jove Helfgott i en el concert de la presentació de la genial peça pateix un desmai fruit de l’angoixa acumulada, i quedarà pertorbat per la resta dels seus dies.

La pel·lícula juga amb els “flash-backs” i no segueix un sentit lineal sinó que ens situa al començament de l’obra en un David adult, l’interpretat per Geoffrey Rush, que viu enmig d’una hiperexcitació infantiloide, i que gràcies a un seguit de persones amb una tremenda sensibilitat l’ajuden a sortir del sanatori on vivia ingressat i aconsegueixen que en David recuperi la seva passió pel piano, i la música no torni a ser un vehicle opressor sinó alliberador i una font de felicitat.

Amb el seu retorn a les tecles, David redescobreix la vida i recupera una part de la cordura que havia perdut, si bé sense perdre el seu caràcter tendre i infantilitzant, amb un punt d’excentricitat (de fet, molt propi de tot geni) que provoca un inevitable sentiment de tendresa envers la seva persona, i no em cansaré de repetir-ho, tan ben interpretada per Rush.

Amb un bon guió, una imatge de molta qualitat amb plans inesperats i ben aconseguits, tècnicament l’he considerat una pel·lícula molt ben aconseguida, i temàticament, ja valoro el fet que m’hagi fet pensar sobre la condició humana, la fragilitat de la ment, i les possibilitats de sentir, emocionar, a què és capaç d’arribar la ment, el cor, l’ànima (o com se li vulgui dir) humana.

Escrit a l’escola entre el 1996 i el 1998, ara no recordo quan…

i el publico perquè un amic m’ha passat l’ha pel·lícula. M’ha agradat tornar-la a veure :-)

Enllaç permanent 2 comentaris

Freire habla sobre identidad digital

febrer 19, 2009 at 7:51 pm (anecdotes, cites)

La 15a sesión web del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (Departamento de Justicia de la Generalitat de Catalunya) que ahora se organizan conjuntamente con la Dirección general de Atención Ciudadana (Departamento de la Presidencia de la Generalitat de Catalunya estuvo dedicada al tema de la identidad digital, y fue impartida por Juan Freire bajo el título “Les persones hem de tenir identitat digital? Com construir-la”, un tema de gran relevancia hoy en día, por su actualidad y por sus implicaciones éticas, sociales y incluso económicas.

El conocido blogger y profesor universitario habló de la importancia de saber qué usos das a tu identidad digital, como por ejemplo con qué finalidad entras a formar parte de una red social (que no es lo mismo que el servicio de red social).

Al hablar de identidad digital, y haciendo referencia a un gráfico de Genís Roca, quiso resaltar que no cree que se deba oponer la llamada “identidad digital” a una supuesta “identidad analógica”, por así decirlo, como si fueran dos cosas distintas, sino que, teniendo ya de por sí una identidad híbrida y fragmentaria, nuestra identidad en internet no deja de ser una extensión más.

Freire, basándose en un estudio sobre adolescentes americanos, habló de niveles de relación entre pares (primer nivel: redes de amigos, segundo nivel: redes de interés, con quien compartes aficiones, etc.), de géneros de participación (ejemplo: hanging out, pasar el rato, contacto sin motivo específico (vía SMS, vía redes sociales, etc.), diferenció, citando a Enrique Dans, el estado (qué estás haciendo) de la presencia (dónde estás).

El fenómeno de la creación de una identidad digital, sea activa o sea pasiva, dijo, implica un proceso de aprendizaje, y no un aprendizaje instrumental, sino la potenciación de lo que ya se llaman “competencias digitales” (“¿Estoy preparado para colaborar?”, pero… “¿quiero colaborar?”) Freire mostró una tabla muy interesantes con el doble enfoque tecnológico / comunicacional de las habilidades. (A ver si encuentro el enlace a la presentación para poderlo releer).

Y este aprendizaje, recalcó, de momento es un proceso individual, no hay normas, no hay consenso, cada cual debe buscar dónde pone sus límites, qué grados de apertura hace de sus perfiles, qué usos hace de las redes sociales y otras herramientas web 2.0 de colaboración.

Las competencias de la alfabetización mediática que citó eran: SABER, SABER HACER Y SABER SER

  • SABER: conocer los lenguajes, los medios, lenguaje texto – lenguaje audiovisual – lenguaje digital
  • SABER HACER: interpretación crítica y constructiva
  • SABER SER: participación y ciudadanía activa

¡Parece ser que la UNESCO ya ha desgranado estas competencias en lo digital!

A la pregunta de un asistente de si el desarrollo de estas competencias no podía hacernos “perder” competencias de las que se “usan” en el mundo “real” Freire recordó que internet es en sí mismo un espacio de socialización, y que justo lo contrario de lo que se podría suponer, puede permitir aumentar competencias…! y crear nuevas, como por ejemplo la de la atención distribuida (también denominada multitarea, muy conocida por la mayoría de las mujeres ;) . En cualquier caso, opinó, complementan, y no tiene porqué ir en detrimento de la parte “analógica” de las relaciones en el mundo físico…!

Freire también habló de internet como ese espacio de aprendizaje y socialización, colaborativo, donde se ha dado en los últimos una explosión de creatividad en que se co-crea contenido, y cuyas reglas aún están por definir y que nos enfrenta a nuevos retos y problemas.

Retos y problemas que nos van obligar en los próximos años a redefinir conceptos como el de “vigilancia”, “protección”, “propiedad”… Problemas como el conocido tema de la desprotección, de la minería de datos personales para usos comerciales (u otros). Recordó que aún están por definir muchas reglas de juego, que hay peligros pero también oportunidades.

Hizo alusión a la necesidad de que los estándares sean abiertos, que me permitan transferir mis datos, que estos sean propiedad del usuario, o que las reglas sean neutrales. Cuestiones todas ellas que aun no están resueltas. Todavía hay más preguntas que respuestas, el debate está abierto… de hecho podríamos considerar que ¡el debate todavía no ha empezado…!

Me hizo especial gracia la idea de que en el futuro quizá los usuarios estemos siempre conectados, de modo que la decisión no será “me conecto” sino “voy a desconectarme”.

Y sobre el tema del anonimato en la red…: ¿Qué pasa si no me preocupo de mi identidad digital? ¿qué pasará con quien quiera “ausentarse” del mundo digital? Freire alertó sobre el hecho que es importante tener presente que, aunque uno no quiera, puede estarse generándose en la red una identidad digital de uno mismo, de modo que parece mejor el ser nosotros mismos los que la gestionemos, o al menos la atendamos, y que no sean otras personas que nos la gestionen (casos de suplantación de identidad, o de difamaciones y burlas en la red).

Finalmente, en referencia al público mayoritario de la sesión web, funcionarios de la administración pública catalana, Freire recordó que la identidad digital también afecta a las organizaciones por lo que sugirió que la Administración también debe construir su propia identidad y debe saber qué quiere transmitir a la ciudadanía.

Desde el aula web de Sclipo se retransmitió la sesión web por videostreaming en tiempo real.

Muy interesante. Conceptos, no despliegue de listas de herramientas web y neologismos resultones ;)

Aquí la presentación:

el enlace a la propia entrada del blog de Freire

y el vídeo en youtube:

Ah,

y aquí tenéis el enlace a la propia entrada del blog de Freire, y resúmenes de la sesión también en el blog de Jordi Graells y en el de Dolors Reig.

Enllaç permanent 8 comentaris

Al Liceu cantant el Messies Participatiu!

Desembre 20, 2008 at 4:56 pm (anecdotes, cites) ()

Enllaç permanent 3 comentaris

Ara i aquí

Novembre 18, 2008 at 12:30 am (anecdotes) ()

M’encanta perquè fent cermàmica al torn estic realment en “l’aquí i l’ara”. I prou :-)

La meva primera peça gran: un test :)

piezas-21 piezas-201 piezas-19

Enllaç permanent 3 comentaris

Haendel’s Messiah from Scratch

Novembre 18, 2008 at 12:15 am (anecdotes) (, )

al Royal Albert Hall

img_6078 img_6169 img_6174 img_6181

img_6232 img_6219

Enllaç permanent Feu un comentari

Balenes

Novembre 2, 2008 at 12:24 am (anecdotes)

Enllaç permanent Feu un comentari

Torn

Octubre 26, 2008 at 2:16 pm (anecdotes) ()

Les meves primeres vuit peces :-)

fetes al taller del Martin & la Paula: http://www.eltornbarcelona.com/

Enllaç permanent 5 comentaris

Moto kaput… i moto recuperada

Octubre 5, 2008 at 10:16 pm (anecdotes)


A mitja Ronda del mig, venint de la zona franca, abans d’entrar al túnnel que passa per sota el carrer Numància! Sort que anava amb la maria i ella va anar fent frenar els cotxes, que en aquest túnel s’embalen que dóna gust! i sort també que no va ser més greu, perquè ho podria haver estat… 85€ em va costar al dia següent la broma de la grua… de moment…! a veure què em diu el mecànic…

Enllaç permanent 6 comentaris

Sombreros de Philippe Decouflé, al TNC

Setembre 30, 2008 at 7:35 pm (anecdotes, cites) (, , )

“SOMBREROS” DE PHILIPPE DECOUFLÉ AL TNC – PER ROSA ROMERO

http://www.icatfm.cat/

“La Sala Gran del TNC no podia escollir un espectacle millor per inaugurar la temporada que el de Philippe Decouflé amb “Sombreros”.

Aquest és un títol que amaga un doble sentit: a més del seu significat en espanyol, la seva pronunciació en francès ens parla de “sombre héros”, és a dir, d’herois ombrívols. L’espectacle és un homenatge al món del cinema expressionista de Murnau de llum i ombres i compta amb la música de Brian Eno i Sebastian Libot i textos de Claude Ponti. Tots els que ja coneixeu Decouflé pel seus espectacles “Shazam” i “Iris” ja sabeu que és un ballarí i coreògraf renovador de la dansa contemporània i autor d’espectacles de gran vellesa visual.
“Sombreros” és la història de Françoise i Françoise i del seu viatge a Mèxic que serveix com a pretext per mostrar-nos una sèrie de retaules plens de poesia i d’humor amb un component d’adsurd. Com hem dit les referències al cinema són constants en aquest espectacle de dansa que evoluciona dia rere dia gràcies al seu punt d’improvisació. “Sombreros” s’estarà a la Sala Gran del TNC fins al 28 d’aquest mes, és a dir, diumenge. No us la perdeu.”

Ho subscric: un espectacle innovador i trencador, amb molta bellesa, sentit de l’humor, sensibilitat, poesia visual… La primera part amb un ballarí tot vestit de negre fent de l’ombra d’un altre tot vestit de blanc… espectacular.

Enllaç permanent 3 comentaris

Per fi!!!

Setembre 17, 2008 at 6:34 pm (anecdotes) ()

Enllaç permanent 2 comentaris

La Diada

Setembre 11, 2008 at 8:17 pm (anecdotes) ()

La meva petita quota de catalanisme, estesa :-)

 

Enllaç permanent 3 comentaris

Oh conductor, el meu conductor

Setembre 7, 2008 at 9:16 pm (anecdotes) ()

poema mig en sèrio mig en conya escrit (amb el meu assus nou) dins del tren BCNPlaça Catalunya – Ocata, dedicat al conductor de tren de la renfe que em va obrir les portes quan ja les havia tancat… :-)

“Oh conductor, el meu conductor
no sé quines implicacions pel meu futur tindrà el teu gest;
no sé quines giragonses farà el destí del teu tren,
del vagó on he entrat gràcies a la teva benvolença
i potser també al meu gest de prec.

Gràcies a seguir el cor i la intuïció, i no el manual
o el que devies aprendre a l’escola de conductors:
que no es poden tornar a obrir les portes per cada noia
que et mira a pel retrovisor amb cara de pena i d’esperança.

no sé què hagués passat si no hagués trobat lliure l’ascensor,
si l’accident del carrer aragó hagués provocat més retenció,
si no hagués trobat aparcament a la rambla,
si la vigilant no s’hagués estat parlant amb el venedor de la guixeta
i no m’haugés avisat que baixant per l’escala del fons “…a veces te ve el conductor”;
si no hagués demanat a tres persones “em deixa passar, si us plau?” a les mecàniques
si elles no s’haguessin apartat
si hagués volgut forçar les portes enlloc d’esperar que se’m tanquessin al nas
i llençar la llambregada brutal… amb les mans en forma de prec… tot musitant “si us plau, si us plau…”

Oh, conductor, el meu conductor
no sé què em depararà el futur a partir d’ara
no sé què hagués passat si no m’haguessis obert les portes
només sé que has unit els nostres destins amb el teu gest
només sé que se m’obria el cor encongit mentre veia sortir la plataforma
només sé que se m’omplia d’il·lusió perquè no perdia el tren.
Espero que hagis interpretat el meu gest d’agraïment abans d’entrar
perquè aquesta és una d’aquelles coses que fan el dia dia més amè
i que et fan creure en les persones.”

inventariant

ps: quan vaig baixar del tren vaig anar al davant del tren i li vaig donar les gràcies en gestos; aleshores va obrir la porta de la cabina i quan li vaig dir q era la noia de la parada de plaça catalunya em va dir: “Ah, eras tu? De nada mujer; es que me has llegado al corazón”. Què bonic :-) I em va pitar el tren al marxar i tot. Quina ilu em va fer ;)

No té res a veure amb el tema del post però el títol del poema m’ha recordat aquesta escena de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”.

Apa, perquè ploreu una miqueta, que sempre va bé :-)

Què cabr… la música va directe a la jugular…)

Enllaç permanent Feu un comentari

Temps a internet

Agost 28, 2008 at 7:51 pm (anecdotes)

tret de:
http://www.flickr.com/photos/ecuaderno/

Enllaç permanent 1 comentari

El Facebook del dimoni… ;-)

Agost 26, 2008 at 7:12 am (anecdotes, cites)

Alberto Montt

http://www.dosisdiarias.com/2008/08/2008-08-15.html

Enllaç permanent Feu un comentari

WTF del dia

Agost 25, 2008 at 7:33 am (anecdotes, cites)

Carril bici + portal interdimensional

molt bo!

Enllaç permanent 2 comentaris

Alerta xancletes!

Agost 23, 2008 at 12:17 am (anecdotes)

atenció als avisos de les escales mecàniques…

he patit i tot després de veure que les xancletes són perilloses…! i efectivament en sortir gairebé em foto una bona nata… però era perquè havia plogut, jeje. Això sí, a partir d’ara quan agafi unes escales mecàniques em tornaré a estudiar totes les recomenacions… per si de cas!

Enllaç permanent Feu un comentari

Groucho Marx

Agost 18, 2008 at 12:57 pm (anecdotes, cites) ()

Dedicat a un bon amic :-) Descobert gràcies al Gimene.

Enllaç permanent Feu un comentari

Wall-e

Agost 18, 2008 at 12:35 pm (anecdotes) ()

Com que molts dels bloggers que segueixo ja han comentat la gran pel·lícula d’aquest estiu: Wall-e, i molt bé, només en posaré l’enllaç als seus posts, perquè us els llegiu. Completament d’acord amb ells: una obra d’art. La primera part, sobretot, va directa al cor. I amb molta intel·ligència.  El millor: el missatge. I l’escena més bonica: quan imita els ballarins del musical amb una tapa de llauna fent de barret. Ah, i també m’encanta quan s’espera assegut pensant que l’Eva se’n vol anar amb ell a la terra… com diu en Moriarty, està a l’alçada de Buster Keaton i Charles Chaplin!

wall-e

wall-e

Ja tinc ganes que surti en DVD per anar fent “pause” i poder veure els detallets i les mil referències cinematogràfiques que hi ha (m’han dit que es veia el tiranosaurus de toystory a la seva col·lecció de “cachivaches”) i les “tomes falses”, que si n’han fet, seran genials també, segur, com en totes les de pixar! I si no em puc esperar… la tornaré a veure!

Enllaç permanent Feu un comentari

Camuflatge

Agost 16, 2008 at 4:23 pm (anecdotes)

…camuflada entre els turistes (pell clara, cabell ros i ulls blaus ajuden) passejo la meva ciutat, la meva calurosa ciutat, que aquests dies està més fresqueta. Circulo, passejo, miro, remiro, llegeixo asseguda al terra de la fnac, m’acabo comprant el llibre. Serà un més de la sèrie de llibres que m’agrada llegir alhora (ara estic amb 4: Gediman, Bono, la revista Esquire, Bucay… i algun més que ara no recordo). Tampoc he pogut resistir la temptació de comprar-me un mini portàtil assus per un terç del preu de l’smart phone que anava a veure… per mi el teclat és el que compta…! A veure què tal, espero que no s’escalfi tant com deia el paio del fòrum de la web de la mateixa fnac. Visca l’escriptura portàtil! (amb perdó de les moleskines, que tenen molt d’encant, però per segons què prefereixo les tecles. QWERTY power! ;-)

Bones vacances als que les estigueu disfrutant*!

* sempre em costa emprar el verb “fruir”…, no té la mateixa sonoritat del barbarisme “disfrutar”

Enllaç permanent Feu un comentari

Ifest’08 & deepak chopra

Juliol 15, 2008 at 11:33 pm (anecdotes) (, )

Tot plegat, tres grans experiències

ifest'08
ifest’08

PechaKucha Night Barcelona

Deepak Chopra a Barcelona
Deepak Chopra a Barcelona

Enllaç permanent Feu un comentari

Dolphin play bubble rings

febrer 27, 2008 at 10:32 pm (anecdotes, cites) ()

gracias bertu, es una preciosidad

Enllaç permanent Feu un comentari

Lament

gener 10, 2008 at 5:55 pm (anecdotes)

Per no tenir… no tinc ni temps… d’escriure un post… lamentant-me… del fet… de no tenir temps… per escriure posts… :-/

Enllaç permanent Feu un comentari

El xiuxiueig

Desembre 12, 2007 at 8:17 pm (anecdotes)

bibliotecaÉs curiosa aquesta empatia humana que acostuma a aparèixer quan algú et parla fluixet. Avui a la biblioteca una de les bibliotecàries, que normalment parlen en veu alta perquè hi ha molt pocs usuaris, parlava amb veu baixa perquè estava afònica… I la gràcia és que tothom amb qui parlava acabaven parlant igual, xiuxiuejant… era una escena d’allò més corrent en una biblioteca, però molt divertida, si tenies tota la informació :)

Enllaç permanent Feu un comentari

%d bloggers like this: