TastaLab al Laboratori de Lletres

Aquest any la meva mare m’ha volgut regalar un curs, d’alguna cosa, per distreure’m i passar-m’ho bé (coses que fan les mares quan ens veuen moixes!) i jo he triat que fos un curs d’escriptura. Avui, doncs, tot i que ja n’havia triat un de l’oferta que tenen a l’escola Laboratori de Lletres, m’ha vingut de gust tafanejar al TastaLab, una mena de jornada de portes obertes, o petit tastet d’alguns dels seus cursos.

 

Jo m’he apuntat al curs de Redacció i estil, però durant la presentació del de Narrativa professional, la professora, l’escriptora Carla Gràcia, ha proposta un exercici que és el que vull compartir-vos avui, per si a algú li ressona, i per deixar constància del moment vital amb què estic amb l’escriptura. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses?

Això és el que he escrit, a raig:

Agafo el llibre entre les mans. “El” llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: “jo no…”, “no, si jo…”, “a mi no em cal…”, “jo només volia…”. Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.

Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.

(En la presentació d’un altre dels cursos han citat una altra paraula: les resistències. Són les excuses i viaranys que prenem a la vida per no escriure! Això de la “covardia” segurament n’és una d’aquestes resistències.)

Carpe Diem

Un dia com qualsevol altre. El 31 de desembre és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel és un dia com qualsevol altre. Pel Sr. Manuel no ha canviat res entre l’ahir, l’avui ni probablement canviarà demà. La seva mirada vidriosa, perduda més enllà dels que passen pel seu voltant sense veure’l, ja no ha canviat d’ençà que viu al carrer. Pausadament, sense pressa, com cada tarda, es prepara l’abric de bosses d’escombraries i paper de diari que li faran més passadora la nit al caixer. Una nit com les altres nits, igual de freda, igual de trista, igual de llarga.

Però aquesta nit haurà d’aguantar una altra mena de fredor, i la tristor se li farà llarga. La fredor amb què el miraran i se’n riuran nois embriacs insultantment joves que li passaran pel costat a quarts de tants de la matinada. La tristor de recordar els fills que no ha vist mai més, que hauran crescut ves a saber si en el caliu d’una família d’acollida, o en la soledat d’un centre de menors. I el sentiment de culpa de no haver-los pogut donar ni una mica de dignitat, d’haver fugit de les seves vides.

En els contes de Nadal típics plens d’històries de tendresa, de compassió, d’ajuda mútua, sentiments que se suposa que aquestes dates ens han de desvetllar, algú li deixaria les restes d’un sopar, o una part del que es pensava gastar en la següent parada de la festa, o un turró per encetar…, però en aquest conte de Nadal ningú pensarà en el Sr. Manuel aquesta nit. Com tampoc ningú pensarà en la velleta del quart que es morirà de pena i de soledat en un racó fred de la seva casa de sostres alts, impossible d’escalfar amb aquella petita estufa. L’estufa elèctrica que li van portar de regal de reis l’any passat els d’Amics de la Gent Gran, i que ja no feia servei des que li van tallar la llum. En aquesta nit de cap d’any algú perdrà un fill a la carretera per culpa dels excessos, i els condemnats a pena de mort veuran com se’ls acaba el seu darrer dia. A l’avi de la residència a qui no li queda ningú li regalimarà una llàgrima galta avall. L’infermera que l’atén i li neteja amorosa amb el mocador no sap encara que a ella també li regalimarà una llàgrima galta avall més tard, a casa seva, tota sola al sofà davant la televisió, mentre pensa en la família que mai no ha arribat a tenir.

I a la televisió seguirà el ritual de les convencions. El ritual de la redempció i del tornar a començar. El discurs del si no ho has aconseguit és perquè no t’has esforçat prou. I la cançoneta estúpida i insidiosa del consumisme inundarà la casa de l’infermera amb falses promeses i hipnotitzadors missatges de suposada felicitat. Però és la felicitat de posseir, la felicitat del tenir aquest o aquella novetat tecnològica, aquella joguina, aquella vianda a taula, aquell perfum. “Felices fiestas”, “feliç any nou”. I a la televisió seguirà el ritual de falsa alegria, d’hipòcrites felicitacions i desitjos de pau i amor. De desitjos i bons propòsits per l’any entrant que tampoc tenim intenció de perseguir. L’infermera, sola, treu el so i contempla els vestits elegants de les presentadores, veu les cares embogides dels passavolants que busquen sortir per càmera, veu que al rellotge marquen les dotze, veu la histèria en les cares, veu en silenci el ritual estúpid d’haver-se d’empassar per força i sense queixar-se dotze grans de raïm al ritme de les dotze campanades. I en aquell moment pensa en el senyor del caixer de la cantonada. Pensa en quin trist passat l’ha portat al terra d’una oficina bancària que desnona famílies. I pensa en la sort que té ella de poder viure la seva tristesa arraulida en un sofà i abrigada amb mantes. Però li ve la son i s’adorm. Les imatges de gent abraçant-se fan pampallugues des de la televisió sense so. Demà ja hi pensarà. Però demà ja no es despertarà, per una mala combustió del braser, i ningú no se n’adonarà. I per ella, com per molts altres aquella nit, ja serà massa tard.

L’expressió del pols de l’ànima (1996)

Nihil (1998)

inventariant. 1998 (COU)

Desvetllada

Estic desvetllada… desvetlladíssima… tots els sons de la nit em parlen… no puc parar de pensar… El truquillo de la pissarra i el borrador no em funcionen avui… fins i tot si em decideixo a comptar ovelles em venen imatges entre número i número… el meu cervell s’ha ingeniat la manera de pensar sense paraules, amb imatges… No hi ha manera de posar-se a dormir… doncs escriuré posts.