Acabo de recordar que tinc perfil al portal de crítiques i ressenyes d’arts escèniques a Recomana! Deixo aqui la bio per si algun dia es despenja, perquè segueix sent força veigent tot plegat!
Llicenciada en Filosofia, documentalista de professió i blocaire per afició, escriu sobre arts escèniques des de l’any 2010 al seu blog Inventariant, i col·labora des del 2012 en mitjans culturals com Núvol, el digital de cultura, o Barcelona Metròpolis, i gestiona les webs i les xarxes socials d’associacions en les que participa. Apassionada de la cultura, la literatura, i especialment el teatre, col·lecciona des dels setze anys les entrades i fulletons de les obres que ha vist, documentació gairebé fetitxista de la seva passió.
I aquestes són les crítiques que hi són penjades, del mes de juny del 2017:
Pallassos sobre rodes Escrita el: 12/06/2017
Circ i clown sobre dues rodes
Fantàstica exhibició de destresa i comicitat de la mà, i del peu, i del cap, de dos artistes compromesos amb l’art, que van guanyar el Best Show Cliento Buskers Festival 2015 i la Beca Creació Testimoni Escènic 2016 amb aquest espectacle. Les vicissituds d’una parella que són companys de feina, una cantant i el seu ajudant, que s’enamoren i festegen en directe, i veiem els seus encontres i desencontres perquè, com diuen ells, “La vida hay que tomarla con amor y con humor, amor para comprenderla, humor para soportarla”.
Amb un gran domini del llenguatge i els codis clown, increïbles equilibris sobre bicicleta de l’Alejo Gamboa, sol, o en parella, en un in crescendo de dificultat (el tradicional i circense “més difícil encara”) amanit amb una senzilla trama i interaccions amb el públic, i la música en directe amb l’ajuda d’un sampler que donava resultats impressionants amb la magnífica veu de la polifacètica i divertidíssima Amanda Delgado.
En els agraïments al Circ Cric l’Amanda va comentar, emocionada, que sentia que havia estat un honor participar en el Festival del Circ Cric, a la seva terra, i ens van emocionar a nosaltres quan van destacar que sense nosaltres, sense el públic, la seva feina i el seu art no tindrien raó de ser.
Puces Cirkus Moner
Una domadora d’emocions
Teia Moner és una domadora d’emocions. Emocions de sorpresa (oooh!), de por (ai, ai, ai!), de misteri (segur…?) i d’alegria (visca!) que desperta entre els infants que, emocionats, veuen com unes misterioses i invisibles puces ensinistrades fan equilibris sobre corda fluixa, toquen instruments en miniatura (la meravellosa Orquestra Pusil·lànime!), o es fan de pregar dins del seu camerino, com la Puça Minelli.
Aquesta petita pista de circ en miniatura, amb tots els seus detalls, daurats i vermells, lletres lluminoses i carruatges, ens transporten als grans espectacles de circ d’abans, amb actualitzacions molt humorístiques i ben incorporades, com la puça que arriba en dron, o la puça que es fa un selfie amb el públic.
I ja que hi som, i l’artista ha adaptat el seu número als nous temps, amb aquestes ocurrents picades d’ullet a les modes actuals, fora bo que també tragués del seu guió la referència als elefants i els lleons, perquè els nens d’avui i de demà ja no els tindran en el seu imaginari, perquè no ens cal sotmetre a animals ni utilitzar-los, preferim l’enginy i la destresa de qui busca els límits de les capacitats humanes… o d’artròpode ectoparàsit… com al circ de puces de Teia Moner!
Expressives i hilarants pallasses sense nas
Esplèndides, ocurrents, en estat de gràcia permanent, aquest duo clown format per Marta Sitjà i Fanny Giraud, no necessiten el nas de pallasso per a encomanar la rialla a petits i grans, amb desenes de gags i improvitzacions quan interactuen amb el públic, i amb els espais i mobiliari del carrer. Li treuen punta a cada situació, són ràpides i enginyoses, de gest clar i molt expressives. L’uniforme és la peça clau de la comicitat dels seus personatges, perquè amb humor i tendresa aquestes policies maldestres intenten fer respectar la llei i protegir el ciutadà, amb la comicitat hilarant que provoquen els seus esforços per a mantenir-ho tot sota control, quan tot es descontrola, fins i tot… elles mateixes!
Un nas de pallasso per a Napoleó
Hora i mitja de monòleg clown que la veterana artista britànica de renom internacional Nola Rae va defensar sense defallir, en un relat un xic irregular que a voltes desorientava, però que li va permetre desplegar un gran ventall d’escenes, recursos dramàtics i números en codi clown que feien florir riures enjogassats per la platea de forma intermitent però constant.
“Exit Napoleon Pursued by rabbits” és un espectacle fosc, terrible i tendre alhora, on s’intueix una reflexió que traspassa tota la trama, sobre el poder i les bogeries del poder. Un personatge perdedor, un cuiner de l’exèrcit que ha perdut els seus companys, enmig del no res, del fred, s’arrecera en una cabana. Hi troba antigues relíquies de la guerra, unes botes, un abric, un estendard amb una insígnia imperial i sobretot un barret, el barret napoleònic, que li serveixen per construir-se un món de fantasia en què es converteix en un emperador o en un dictador, amb recursos que semblen trets de “El Gran Dictador” de Charles Chaplin. Allà hi assaja petites venjances de mort i assassinat amb éssers que només estan en la seva imaginació, amb a armes que no són més que olles, culleres, i ratlladors de formatge, i comença un deliri de cobdícia i poder.
Podríem dir que les referències surrealistes d’un episodi real de la vida de Napoléo Bonaparte que va fugir d’un estol de conills dòcils enmig d’una cacera, li recorden al personatge, al pallasso i també als espectadors, que tots tenim els nostres punts febles, les nostres fòbies i les nostres pors.
Mecha show you
Els postissos i la veritat del clown, que ens emmiralla
L’últim que penses és que una presentadora d’un show televisiu damunt de tacons, amb postissos als cabells, vestit i caminars de passarel·la, serà qui seurà a atonyinar amb una energia desbordant la bateria que forma part de l’escenografia.
Com si d’un programa de preguntes en directe es tractés, Mecha s’ofereix a ajudar als telespectadors, i comença aleshores un delirant seguit de propostes que són més aviat despropòsits, gags a duo amb la seva ajudant Jimena, i improvitzacions amb el públic a partir de les preguntes que els hi llença “¿Qui necessita alguna cosa?”.
Irreverent, transgredint amb els gestos o la paraula, rient-se de les convencions i les modes, un in crescendo d’energia, amb la veu i percussió, desfigurant-se ella, i amb ella el vestuari, l’escenografia, tot! Em va fascinar especialment el moment en què la pallassa aprofita el registre còmic per deixar anar veritats, com que està farta dels postissos, mentre es treu la “mecha” postissa dels cabells, i confessar que la vida a vegades fa mal, com quan creu que no ha ajudat a un suïcida que tenia a l’altra banda del fil telefònic, i plora per no haver arribat a temps.
Entre el públic, una nena li diu el seu pare “sé que per dins està rient, eh?”. Anem bé, anem bé, el futur públic d’arts escèniques i d’arts de carrer, entén el codi clown i gaudeix del joc de mirades i de distanciament entre la realitat i la ficció. Això sí, avisa als seus pares perquè ells no pateixin, que sàpiguen que no pateix. La pallassa ens emmiralla, perquè Mecha ens mostra (“Mecha Show You”) i amb ella riem i plorem, d’ella i de nosaltres mateixos, i ens serveix de catarsi, com tota bona obra d’art.
Inventariant 