Oh conductor, el meu conductor

Setembre 7, 2008 at 9:16 pm (anecdotes) ()

poema mig en sèrio mig en conya escrit (amb el meu assus nou) dins del tren BCNPlaça Catalunya – Ocata, dedicat al conductor de tren de la renfe que em va obrir les portes quan ja les havia tancat… :-)

“Oh conductor, el meu conductor
no sé quines implicacions pel meu futur tindrà el teu gest;
no sé quines giragonses farà el destí del teu tren,
del vagó on he entrat gràcies a la teva benvolença
i potser també al meu gest de prec.

Gràcies a seguir el cor i la intuïció, i no el manual
o el que devies aprendre a l’escola de conductors:
que no es poden tornar a obrir les portes per cada noia
que et mira a pel retrovisor amb cara de pena i d’esperança.

no sé què hagués passat si no hagués trobat lliure l’ascensor,
si l’accident del carrer aragó hagués provocat més retenció,
si no hagués trobat aparcament a la rambla,
si la vigilant no s’hagués estat parlant amb el venedor de la guixeta
i no m’haugés avisat que baixant per l’escala del fons “…a veces te ve el conductor”;
si no hagués demanat a tres persones “em deixa passar, si us plau?” a les mecàniques
si elles no s’haguessin apartat
si hagués volgut forçar les portes enlloc d’esperar que se’m tanquessin al nas
i llençar la llambregada brutal… amb les mans en forma de prec… tot musitant “si us plau, si us plau…”

Oh, conductor, el meu conductor
no sé què em depararà el futur a partir d’ara
no sé què hagués passat si no m’haguessis obert les portes
només sé que has unit els nostres destins amb el teu gest
només sé que se m’obria el cor encongit mentre veia sortir la plataforma
només sé que se m’omplia d’il·lusió perquè no perdia el tren.
Espero que hagis interpretat el meu gest d’agraïment abans d’entrar
perquè aquesta és una d’aquelles coses que fan el dia dia més amè
i que et fan creure en les persones.”

inventariant

ps: quan vaig baixar del tren vaig anar al davant del tren i li vaig donar les gràcies en gestos; aleshores va obrir la porta de la cabina i quan li vaig dir q era la noia de la parada de plaça catalunya em va dir: “Ah, eras tu? De nada mujer; es que me has llegado al corazón”. Què bonic :-) I em va pitar el tren al marxar i tot. Quina ilu em va fer ;)

No té res a veure amb el tema del post però el títol del poema m’ha recordat aquesta escena de la pel·lícula “El club de los poetas muertos”.

Apa, perquè ploreu una miqueta, que sempre va bé :-)

Què cabr… la música va directe a la jugular…)

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

Ribes de l’Àfrica

Agost 14, 2008 at 10:33 pm (horitzons) (, )

Publicat per inventariant in Horitzons – 3 Nov, 2006
(Amb aquest s’acaba el trasllat dels 4 posts sobre el programa Horitzons. Llàstima que des de fa un temps ja no tinc el privilegi de tenir l’horari flexible que em permetia veure’l alguns matins. Ara en tinc uns altres de privilegis…, però no aquest ;D

“Navegants com Colom o Magalhâes van dibuixar els mapes de les terres que van descobrir i van donar forma, així, al món que coneixem avui en dia. Hi ha, però, un continent que no coneixem tan bé: Àfrica. Qui pot situar Abuja, la capital de l’estat africà més poblat? Qui sap que l’Etiòpia d’avui va ser l’antic regne d’Aksum, que va gaudir de la seva màxima esplendor entre els segles III i IX? Redescobrirem aquest immens continent amb un grup de periodistes que viatgen a bord d’un veler i que s’aturaran a Port Saïd, Massawa, Djibouti, Mombasa, Durban, Ciutat del Cap, Luanda, Douala, Cotonou, Dakar i Tànger.”

Aquesta és la presentació de la sèrie d’Horitzons (K3) de la qual n’he vist el documental d’avui. Tractava de La costa oriental de l’Àfrica, concretament del Canal de Suez.
(Aquí podeu veure la imatge del satèl·lit del google maps, és la línia recta a la dreta del gran delta del Nil).
La imatge que més m’ha impressionat és veure un vaixellot atravessar el desert. Donava la sensació que anava per terra, perquè des d’una banda del canal, segons la perspecitva que prens, no veus l’aigua! Era una imatge força impactant. :)

Enllaç permanent Feu un comentari

Indígenes sense xaman

Agost 14, 2008 at 10:31 pm (horitzons) (, )

Publicat per inventariant in Horitzons – 25 Oct, 2006
(Estic traslladant els 4 posts de la categoria Horitzons que encara no havia traslladat del meu blog anterior)
El darrer documental d’Horitzons que em va impressionar (Horitzons és un programa del K3 que passa esplèndids documentals de National Geographic, la BBC, Discovery Channel o NHK) explicava la història d’un encontre entre un d’aquests aventurers-antropòlegs que corren pel món i una tribu de l’Amazònia. No recordo ni com es deia la tribu ni a quin país es trobava el seu tros de selva, però sí que em sembla recordar que la llengua dels colonitzadors que coneixien una mica era l’espanyol, no el portugués. La tribu tenia la seva pròpia llengua, és clar, però ja hi havia algun jove que la parlava i podia fer de traducció per l’antropòleg anglés.

El que més em va sorprendre d’aquesta tribu eren dues coses: La primera, la més impactant a nivell visual, era que vestien robes occidentals (duien samarretes, pantalons curts, gorres, chancletes), però seguien vivint a la manera tradicional de les tribus indígenes de l’amazones: els homes caçaven micos i petits animals amb cervatanes i fletxes, les dones cuidaven dels fills i de la casa, els nens passejaven àgils pels intrincats camins de la selva, es banyaven feliços al riu, vivient tranquils en el seu món… Les imatges de cares de sorpresa de dones, joves i nens davant l’home blanc es repetien, però aquesta vegada ni pits nus, ni cordills com a única vestimenta, ni pintures a la cara… robes occidentals! Es veu que el motiu és que aquesta tribu portava anys comerciant amb altres tribus, i havien anat agafant materials i robes occidentals sense haver entrat en contacte amb blancs des de feia moltíssims anys; només alguns dels vells del poblat n’havien conegut algun.. És fascinant veure com havien estat capaços d’agafar només el que els facilitava la vida, però sense canviar el seus sistema de vida: ni una televisió, ni una ràdio, només algunes xarxes, algun miral…

I la segona cosa sorprenent era el fet que no tenien xaman. No recordo molt bé l’explicació que van donar, però resumint la raó era que en algun moment de la seva història van descobrir que el món xamànic els feia viure amb angoixes, pors, i baralles amb altres tribus pel poder, per venjances, i que en algun moment van decidir “treure-se’ls del damunt”. Com? Doncs matant-los. Van matar tots els xamans de la regió, o del seu poblat, no ho recordo. Amb ells es va perdre una llarga tradició de xamanisme, un bé cultural? Algú podria dir que és una llàstima i que amb això s’extingeix una cosmovisió del món, una forma de vida, però que voleu que us digui, si en aquesta tribu han descobert que viuen més feliços així doncs em sembla molt bé. Potser haguessin pogut ser menys dràstics, però bé, no soc ningú per jutjar-los. La qüestió és que per l’antropòleg anglès semblava que això era un fet molt sorprenent i un cas força atípic d’entre els que ell havia conegut.

Em segueixen fascintant aquests petits documentals ☺

Trasllado també els comentaris que va tenir el post en el blog original: 25 Oct, 2006

  1. ther Comentaris

    26 Oct 2006, 00:51

    Curiós on n’hi hagi, el que més em crida l’atenció és que matassin als xamans, no els hi podrien haver oferit una altra professió? Sempre hi ha algú que acaba pagant el “pato” pero les desicions de la vida, i això passa a la vida moderna, com a les tribus africanes del congo occidental.

  2. inventariant Comentaris

    26 Oct 2006, 19:25

    jajaja M’ha agradat aquesta catalanització tan graciosa de l’expressió castellana “X donde lo haya”, chat! ;)
    Exacte, a vegades hi ha gent que paga el pato de les decisions que altres no saben prendre d’una manera “civilitzada”, o humana… menys dràstica, en definitiva…!

  3. ther Comentaris

    27 Oct 2006, 01:43

    Doncs jo crec q ho dic molt a això por donde lo haya, no està tan mal dit, no??

  4. inventariant Comentaris

    27 Oct 2006, 11:30

    jajaja! en castellà sí, és clar! el que no sé si en català… però buenu, en realitat parlem una mena de castelà o castalà tots, eh… parlo per mi i crec que per bastants barcelonins com jo… a les balears practiqueu bastant el bilingüisme del dia a dia, com es veu en el teu blog, eh ther ;-) (perdona que en l’anterior missatge t’he canviat el nom!)

    per cert, molt bones les fotos que tries (no sé si ja t’ho havia dit)

    salutacions bloggaires

  5. ther Comentaris

    29 Oct 2006, 21:27

    Doncs no, jo mai xerr (parlo) en castellà aquí a Mallorca, però el blog es distint, pq sé que hi ha gent que no entén el català o mallorquí, i em llegeix. Però referent a ficar expressions castellanes, doncs sí, serà que som de poble… ;)

    Una abraçada!!!!

    i salutacions bloggaires

  6. Charleeze Comentaris

    01 Nov 2006, 16:00

    Interessant, sí, encara que jo no solc mirar documentals. Però aquí estàs tu per resumir-los. :-)

  7. inventariant Comentaris

    01 Nov 2006, 20:30

    I m’encanta parlar-ne’n Charleeze, perquè em tenen fascinada, i amb el blog he trobat una manera ideal de compartir aquesta fascinació! :D

    més salutacions bloggaires, ther! (jo no soc de poble però també dic moltíssimes castellanades! ;)

Enllaç permanent Feu un comentari

Pesca sagrada a Entogo

Agost 14, 2008 at 10:28 pm (horitzons) (, )

Canal 33, dijous 31 d’agost de 2006.

L’esperit de les llegendes, Cap. 8: La pesca sagrada a Entogo. “Al país dels dogons, l’estació seca és angoixant perquè l’aigua hi escasseja molt. Un dels pocs bassals de la regió que no s’asseca és l’Entongo. Allà hi viu un peix sagrat: el silur. Una vegada a l’any, des de fa segles, tots els homes de la regió de Bamba organitzen una gran expedició de pesca. Cada pescador intenta caçar-ne un perquè, segons diu la llegenda, li ha de portar felicitat.”

Impressionant. Acabo de veure un d’aquests reportatges del Canal 33 sobre la vida de diferents tribus del món. Aquest estiu m’estic fent un fart de veure’ls cada matí, m’encanten! Et permeten recórrer món sense moure’t de la cadira. Veure coses fascinants que difícilment podria veure ni que em passés tota la vida viatjant. Són moments, experiències i situacions excepcionals per mi, per nosaltres, els occidentals, però ben quotidianes i normals pels protagonistes, perquè són les seves vides.

El d’avui tractava d’un ritual de la tribu dels dogon (tot i que no he entès si eren els mateixos Dogon de les màscares, crec que si no ho són, seran cosins germans. Mireu aquesta web de fotografies sobre els Dogon. Estava situat a Mali, pel que m’ha semblat veure en els títols de crèdit, un país situat a la banda oest d’Àfrica, per sota d’Algèria i Mauritània, per damunt de Níger, Burkina Fasso, Costa d’Ivori, Guinea i Senegal. “La pesca ritual a Entongo”.

El ritus consisteix en el següent: una vegada a l’any es reuneixen tots els homes i joves circumcidats (pot ser a partir dels dotze anys) a les ribes d’un estany. Les dones no hi estan convidades, es queden al poblat. La caravana l’obre el cap religiós de la regió, muntat a cavall, i un cop allà, els quatre caps dels clans més importants de la regió reciten en veu alta, amb el cap dins una de les senalles que faran servir per pescar, els noms de les famílies dels clans. Això reforça la unitat dels clans, pel que sembla. Un cop acabada de recitar la llista, es llencen a l’aigua només els representants escollits de cada família, per treure unes branques que prèviament havien posat dins l’aigua, al centre de l’estany, perquè els ocells no es mengessin els peixos (això és el que he entès…); es veu que és un honor ser escollit per aquesta tasca…! Això poden ser ben bé una quarantena de persones, que en un no res surten de l’estany amb les branques, i és aleshores quan comença l’impressionant pesca:

tots alhora, que poden ser vora un miler de persones, potser més i tot… es llencen a l’aigua fangosa amb les seves senalles, una mena de cistell ample per una banda i obert amb un petit forat per l’altra banda, per passar- hi la mà, i l’enfonsen una i altra vegada en l’aigua remoguda i marronosa per pescar uns petits peixos taronges (silurs, diu la fitxa de TV3 que són) que es fiquen dins d’una mena de bosses de plàstic negre que duen lligades al cos, o els aguanten amb la boca mentre en busquen més. Aquesta activitat frenètica, amb milers de persones omplint a vessar un estany, que fa que els peixos es quedin sense espai, i per tant siguin més fàcils de pescar, dura només un quart d’hora. Passat aquest temps tots els homes surten de l’aigua i es reuneixen amb els altres membres de la seva família, per posar en comú els peixos que han pescat, i repartir-los entre ells. Pels dogon aquests peixos són símbol de fertilitat (no els vénen, sinó que els regalen a les seves dones) i, segons el ritual, quan més en pesquis més felicitat tindràs per l’any entrant.

Impressionant, oi? :-)

Trasllado també els comentaris que va tenir aquest post en el moment de la seva publicació original, el 31/08/2006

  1. AlImbUrg Comentaris

    31 Ago 2006, 12:14

    Ho he de reconèixer, jo també m’he quedat a veure el reportatge,(això que ja l’havia vist), però és que l’imatge d’aquella gentada buscant peixets dins d’un bassal de fang…impressionant, i el reportatge anterior d’una regió d’Alemanya….bufff ja m’hi veia jo passejant per les ribes de l’Elba!!

  2. Inventariant Comentaris

    31 Ago 2006, 12:33

    El d’ahir d’Alemanya no el vaig veure, veus… Són genials sempre, aquests reportatges… (compartim aquest “disfrute”, eh, AlimbUrg…! Ben curiós el teu blog, per cert, m’he de llegir bé això dels memes… ens veiem per “cioraved”…;)

  3. vullunfestuc Comentaris

    31 Ago 2006, 12:42

    A mi aquest tipus de reportatges m’encanten, perquè com dius tu, et permeten descobrir món que no podries trobar sense ells. D’altra banda m’entristeixen perquè tinc la impressió de perdre el temps en els viatges que faig, faltats d’aquest component aventurer tant gran!

Enllaç permanent Feu un comentari

Horitzons

Agost 30, 2006 at 10:18 pm (horitzons) (, )

En aquesta categoria m’agradaria anar explicant impressions dels reportatges que Canal 33 emet dins el programa divulgatiu del K3 del mateix nom, que dedica els dilluns als fenòmens de la terra; els dimarts, al coneixement científic; els dimecres, a les humanitats; els dijous, a les cultures del món (el que més m’agrada!) i els divendres, obre el seu quadern de viatges per conèixer món.

més informació a:

ps: un programa boníssim, també, de viatges, és Km 33

Enllaç permanent Feu un comentari

%d bloggers like this: