Entrevista a Lluís Freixes a Núvol

Publicat originalment a Núvol el 14.3.2024

Lluís Freixes: «Escric pels qui es declaren ‘animal friendly’ pero mengen animals»

El periodista Lluís Freixes Carbonell publica Sedició a la granja (Ara Llibres), un assaig que vol ser un mapa i un petit receptari de solucions al greuge amb més botxins i víctimes de la història: la nostra relació amb els animals.

Ens trobem al bar Santa Vegana de la plaça Orwell de Barcelona, el marc ideal per a un llibre que fa una picada d’ullet al títol de l’autor anglès, Animal farm. És una cafeteria amb rebosteria vegana, pastissos, coques, plats salats, un petit oasi per a la clientela vegana on no caldrà que preguntem de què és realment l’entrepà vegetal… Un local molt agradable amb una cuina i un servei excel·lent per a una entrevista amb molta “teca”.

Lluís, tu ets periodista, estàs avesat a escriure cròniques periodístiques, i també escrius articles de temàtica “animalista”, però aquest és el teu primer llibre… Què et va fer decidir a tractar aquesta temàtica en forma d’assaig? Va ser un encàrrec o se’t va acudir a tu?

L’editorial Ara Llibres buscava un periodista que tingués la capacitat d’analitzar una temàtica de la qual se’n parla cada cop més, com són els drets dels animals, i que alhora tingués experiència en la cobertura informativa d’aquests temes. Volien algú que pogués fer no-ficció, que tingués un punt periodístic i que es fes amb un llenguatge que tothom pogués entendre. Em coneixien perquè col·laboro al mitjà El Caballo de Nietzsche de eldiario.es, i em van fer la proposta. Els vaig dir que necessitaria una mica de temps, però finalment vaig dir que sí.

És la primera vegada que s’escriu en català i que s’endrecen totes les lluites en relació amb els drets dels animals, i a més, amb una mirada catalanocèntrica. Ha sigut tot un repte! Un periodista està acostumat a resumir i això en canvi consistia en esplaiar-se. La idea era veure què estem fent nosaltres respecte als animals: Catalunya té foie-gras, però ja no té indústria pelletera, té una indústria porcina immensa, però ja gairebé no té granges de conills, hi ha correbous i molta relació encara amb l’experimentació amb animals. Volíem dibuixar un “mapa” de com ho estem fent i cap on estem anant en la nostra relació amb els animals.

També contextualitzes i expliques com s’estan fent les coses a altres llocs…

Hi ha temes que ja havia treballat abans, tant a TV3 com a Catalunya Ràdio i haver format part de la secció d’internacional em va permetre entendre per què hi ha països, com el Regne Unit, que en temes de benestar animal ens treuen anys i anys d’avantatge. Al final, tots els animals formen part del mateix engranatge i la nostra violència no té fronteres. Explico com pot ser que hi hagi països on l’animalisme no és només una lluita de les esquerres o que en d’altres l’extrema dreta s’ha apropiat de demandes animalistes. L’animalisme polític, si el comparem amb altres moviments socials com el feminisme, acaba de néixer.

A qui va dirigit el teu llibre? A quin tipus de lectors esperes arribar?

A tothom que tingui prou valentia per descobrir la cara més cruel de l’espècie humana i tingui l’empatia suficient per voler formar part de la solució.  El de ‘Sedició a la granja’ és un antiespecisme per tots els públics, o sigui, un animalisme de veritat que anima a reflexionar sobre quina mena de déus volem ser pels animals: uns déus generosos i benevolents o un déus despietats borratxos de supèrbia. He volgut posar de manifest, d’entrada, que els animals són a tot arreu: són a tots els contes que ens llegeixen de petits; són cada dia al plat a taula, i han nascut amb l’únic propòsit d’acabar en el nostre plat; són a les nostres ciutats; són a tot arreu des que naixem fins que l’últim dia que morim i mai hem tingut en consideració els seus interessos. El llibre vol mostrar al públic general d’on surt la nostra relació amb ells i perquè és problemàtica i tòxica. D’on ve i què podem fer per canviar-la.

Però escrius per a convençuts… o per a convèncer?

Si mires les enquestes d’opinió et trobes que el 93% dels ciutadans està a favor dels drets dels animals, més que el feminisme o qualsevol altra lluita social; que un de cada quatre catalans, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, diu que tots els animals han de tenir els mateixos drets que els humans de no ser explotats, però els números no quadren quan constates que només 1 de cada 10 ciutadans és vegà o vegetarià. Això ho explico quan parlo de l’animalisme i de la dissonància cognitiva, és a dir, el mecanisme mental pel qual separem la carn de l’animal a qui pertanyia. Escric pels qui es declaren “animal friendly” pero mengen animals, cosa que no sembla gaire “friendly” des del punt de vista de l’animal que és menjat.

Com ho has fet per tractar un tema que aparentment no està “al carrer”, i fent servir termes que poden semblar impopulars, com ‘crueltat animal’, ‘sofriment’, ‘greuges morals’?

A molta gent li pot semblar feixuc parlar de drets dels animals perquè partim del fet que no hi ha una educació al respecte. Hi ha molta gent que et diu “jo no m’informo perquè no vull saber què passa”. I això no deixa de ser una alarma teva pròpia, no vols trencar la dissonància cognitiva perquè estàs més tranquil sense pensar-hi que aquella carn que t’estàs menjant era la carn d’un animal que volia viure en pau.

Lluís Freixes | © Anna Borràs

Fas servir la metàfora d’un viatge que potser serà incòmode…

L’explicació de com es fa, per exemple, el foie-gras no l’he tret de cap entitat animalista, l’he treta de la mateixa patronal, perquè no hi ha una manera edulcorada d’explicar el que estan fent. O què és un cabrit, una cria que no arriba a trenta dies, o la trituració de pollets vius en la indústria de l’ou… El que sí que he procurat és no escriure-ho de forma acusatòria. El sistema alimentari és un entramat immens on hi estem ficats tots: productors, intermediaris i consumidors.

T’has hagut de frenar en algun moment?

He pogut dir tot el que havia de dir. I Ara Llibres m’han donat tota la llibertat d’escriure-ho. Com que em dirigeixo a un públic heterogeni, he hagut d’anar amb compte amb expressions típiques de cercles antiespecistes. És a dir, he triat dir “carn” i no “cadàvers esquarterats en safates de porexpan”. Les dues defineixen el mateix, però la segona es fa servir per provocar, i no ho busco.

Vols dir que has mirat de fer servir fórmules perquè qui ho llegeixi no “pugi les defenses” perquè senti com que l’estàs acusant.

Exacte, però tu arribes al final del llibre i és impossible que no reflexionis sobre la teva relació amb els animals i què podries fer per canviar-la. En general som bona gent, hi ha una voluntat de no fer mal. Perquè en això consisteix la humanitat. Conceptes com “la transició proteica” o “l’alliberament animal” generaran problemes perquè van en contra dels nostres privilegis com a humans, però crec que és important que hi pensem.

Com ha estat el procés de documentació per a la preparació d’aquest llibre? La bibliografia és gairebé tota de l’any 2000 en endavant. Ha estat premeditat?

Cito un parell de filòsofs clàssics, la resta pràcticament tots són informes i bibliografia molt actual. Sempre hi ha hagut persones que han mirat els animals de forma diferent, de Pitàgores a Nietzsche i fins a Peter Singer. Moltes de les cites són de filòsofs homes, però això és perquè el seu pensament és el que ha transcendit, els de les dones no quedaven escrits. Però com que la major part de les persones vegetarianes i veganes, amb moltíssima diferència, són dones, he volgut fer una mena de reparació històrica citant-ne moltes: Cecilia Böhl de Faber, que escrivia articles antitaurins al segle XIX, Núria Almiron, catedràtica de la Universitat de La Pompeu Fabra, la periodista Lucía Arana, o Amanda Romero, la primera regidora vegana de l’Ajuntament de Madrid, entre d’altres.

I tot ho has acompanyat de dades. A banda de periodista ets economista, i això es nota…

Em sento molt còmode amb les dades perquè crec que per a convèncer una persona pots apel·lar o bé al cor o bé a la raó. I els números no depenen del nivell de sensibilitat de l’altra persona. Les dades són les que són. I hi ha dades de sobres per a mostrar que el que fem als animals és flagrant, manifestament brutal. Només un parell de dades: a Catalunya, 9 de cada 10 gallines —3 milions l’any— no els tocarà mai la llum del sol, o el nombre de porcs que escorxem cada dia: 21.000 només a Riudellots de la Selva. La gent sap que hi ha més porcs que catalans però no es pregunta d’on surt tot l’aliment que consumeixen i l’aigua que beuen.

Fas servir expressions molt afortunades. El “xarop antiespecista”, la “gran mentida col·lectiva”, el concepte “d’alimentació no-violenta”.

El tema de l’alteritat s’aborda molts cops des de la no-violència. Sobre les persones LGTBI, sobre les dones, sobre les persones racialitzades. I per què no sobre els animals si, objectivament, la seva opressió és la causa amb més víctimes i més botxins de la història? Per què no expandir la nostra esfera moral també cap als animals com hem anat fent amb els humans que hem maltractat històricament? A més és una forma molt gràfica per a una persona que no s’hagi plantejat mai la quantitat de violència necessària perquè un animal acabi al nostre plat. Això vol dir que l’alimentació que no és vegana és violenta? Com a mínim, que pensis, ni que sigui per un moment, “hi ha algú al meu plat, no alguna cosa”. Això estava viu. Això, de fet, és un cadàver en descomposició amb una capa de gastronomia.

També fas servir l’expressió de “desanimalitzar” la dieta…

Ara sentim a tot arreu que cal descarbonitzar la nostra economia, és a dir, reduir les emissions de CO2. I quan apliquem això a què mengem, la millor manera de descarbonitzar la dieta es desanimalitzar-la. L’impacte climàtic d’una dieta basada en vegetals és ridícula comparada amb la dieta occidental d’avui dia. ‘Sedició a la granja’ és una defensa dels animals i per tant de planeta, per bé que tots els vegans són ecologistes però no tots els ecologistes són vegans.

Presentes solucions o idees que es poden considerar “benestaristes”, que apel·len al benestar dels animals per sobre o abans que la seva explotació.

Comencem pel fet que, per a algunes formes d’explotació, l’oposició majoritària realista passa per l’abolició, com és el cas, per exemple, de la tauromàquia, la pelleteria o el transport d’animals vius. No són reformables. Però, en canvi, en explotacions que toquen a l’alimentació encara cal fer moltes “passes benestaristes”, per desgràcia. A nivell individual qui no vulgui menjar animals que no ho faci, però no hi ha una drecera possible col·lectiva i viable. La suma de molts individus vegans mai podrà vèncer un capitalisme que se sustenta en l’explotació animal. Malauradament, a vegades cal un bany de realisme. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió només el 4% dels catalans són vegans. Però per mi no és incompatible ser abolicionista i alhora defensar que s’ha de donar una millor vida als animals explotats mentre l’alliberament no arribi. Crec que necessitem els dos tipus d’activistes: l’anarquista que allibera conills i destrossa torres de guaita de caça, per descomptat, però també hi ha d’haver la persona que lluita perquè els peixos de la piscifactoria estiguin més ben alimentats o que les gallines deixin d’estar en gàbies. Però admeto que és una part del procés que pot fer molta mandra de defensar.

Creus que amb aquestes mesures s’avança en la direcció desitjada..?

Hi ha una sensació que aquestes mesures eternitzen la lluita o fins i tot legitimen l’explotació animal, com explico en el capítol, en què “desmunto” la mentida dels certificats de benestar animal. Hi ha altres mesures que l’escurcen, com podria ser l’educació. Si una generació que ha crescut sense curses de braus ja ho incorporen en la seva ètica i els docents i les famílies acompanyen aquest canvi de mentalitat, al final l’única recepta a llarg termini és l’educació (com en tots els temes socials), tant a les escoles, com a casa o des dels mitjans.

Lluís Freixes | © Anna Borràs

Treballes en un mitjà audiovisual. Creus que aquest és un tema que es tracta amb rigor quan surt alguna notícia relacionada?

L’opressió envers els animals es tracta molt poc i sovint es fa malament. A la majoria de mitjans de comunicació hi ha molt més desconeixement que maldat. Però és que el sistema alimentari cau a trossos si no es basa en la hipocresia i l’engany. Segons l’INE, l’alimentació és la segona despesa més gran de les llars, després de l’habitatge. I el producte alimentari on més diners gastem és la carn. Per fer que la roda segueixi girant cal una propaganda que ens digui que tot està bé i que no ens fem preguntes. És el que anomeno “la hipocresia de la vaca que riu”.

Com esperes que la teva obra contribueixi a la consciència sobre els drets dels animals? Quin impacte t’agradaria tenir?

M’agradaria que algú quan acabi el llibre triï una de les tres opcions que hi ha: reduir el consum de productes d’origen animal, que ja crec que és una victòria; vegetarianisme, per la qual diria que calen més inputs que no només aquest llibre; o bé que pels que ja són vegetarians sigui una empenta per a passar al veganisme. I que el que anomeno “la piràmide especista” es desplaci: a dalt de tot de la nostra jerarquia moral hi ha gossos, gats i animals de família, per sota tenim els grans mamífers (elefants, cetacis, simis), a sota els animals anomenats de granja i de consum i a sota tota la resta (peixos, ocells, invertebrats, insectes). M’agradaria que cada cop es vagi escurçant la distància entre els animals que estimem, com els gossos i els gats, dels que ens mengem o despreciem. Allò de donar un tracte humà a tots els animals, que no és el mateix que humanitzar-los.

Per acabar… com veus el futur dels animals, o més ben dit, els drets dels animals en un futur proper?

La conquesta dels drets dels animals acaba de començar. Jo sóc més optimista que pessimista i he escrit un llibre possibilista. Quasi tot està per fer. M’agradaria que qui el llegeixi hi pensi, que comenci a veure que la carn és algú, que hi ha molta violència en moltes decisions petites que prenem cada dia. I que en acabar-lo sàpigues quin és el pes de les teves decisions i, per tant, seguir per aquest camí ja és decisió teva. Apel·lo especialment a aquell 93% dels ciutadans que es declara defensor dels drets dels animals sense saber exactament què són. Potser el llegiràs i serà empenta. Ajudarà, potser, a acabar de fer el pas. Com a mínim, espero que hi pensaràs la propera vegada que et toqui omplir la nevera.

Moltes gràcies. I molts èxits.

Les festes del Kinousaure, crítica de cinema infantil a Núvol

Article originalment publicat a Núvol el 8.1.2024

Pack Màgic ha programat durant el mes de gener un cicle de cinema per a infants.

Tots els diumenges de gener als cinemes Girona i Zumzeig s’ofereixen sessions de cinema per a infants amb propostes complementàries per a fer més interessant l’experiència iniciàtica d’anar a una sala de cinema, sobretot per a qui sigui la seva primera vegada. Ja fa set edicions que un petit dinosaure-cinematògraf guia a les més menudes a endinsar-se en la foscor de les sales de projecció i en les experiències que ens proporciona el setè art. És un dels projectes del Pack Màgic, que fou premi Pantalles 2021 (Premis Núvol), una “distribuïdora de cinema infantil, tranquil i en català”, pensat per a famílies i per a la comunitat educativa i que forma part de la cooperativa d’iniciativa social Drac Màgic.

Una imatge de Yuku i la flor de l’Himàlaia

La forquilla d’edat recomanada va dels dos anys (crec que és poc realista, la meva opinió personal és que ho veig més aviat a partir dels quatre) fins als dotze (potser els dotze d’ara no són “els d’antes” i ho deixaria fins als deu, tot i que cada família es coneix les seves criatures) i enguany la companyia de teatre El Gecko con botas aporten l’animació abans i després de la projecció. Els arqueòlegs Damian i Diana es proposen filmar per primer cop un Dinosaure i n’expliquen l’aventura amb teatre d’ombres i titelles, i com les històries a la vora del foc que contaven a les coves els nostres avantpassats podrien considerar-se precursores del cinema, sent les ombres projectades a les parets les primeres imatges en moviment que narraven històries.

El petit de la casa i jo vam anar a veure la primera projecció, Yuku i la flor de l’Himàlaia, una pel·lícula d’animació d’Arnaud Demuynck i Rémi Durin, guanyadora de diversos premis l’any que es va estrenar, el 2022. Una bonica faula sobre els contes, el poder de la cooperació i del dol per la pèrdua d’un ésser estimat, amb una ratolineta com a protagonista. La Yuku s’embarca en una missió molt perillosa per l’amor cap a la seva àvia: li ha de portar una flor de la muntanya més alta de la terra, la flor de l’Himàlaia, abans que el talp cec la vingui a buscar (versió adaptada de la Parca). Per aconseguir-ho haurà de fer un camí ple d’obstacles, que superarà gràcies a la força que li dona la música del seu ukelele, les cançons i endevinalles i les amistats que farà pel camí gràcies a elles. Reeixirà en la seva comesa i l’àvia en agraïment abans de morir li traspassarà un llegat molt i molt especial: l’art d’explicar històries.

En aquesta ocasió els petits espectadors van poder participar d’un petit karaoke i veure uns petits esquetxos de teatre d’ombres. En les següents els infants podran gaudir de la il·lustradora Marta Castro dibuixant en directe durant la projecció dels tres curtmetratges agrupats sota el títol L’illa dels ocells (diumenge 14 de gener), un pintacares molt especial i espacial amb pintures que brillen en la foscor (Astres immòbils, diumenge 21 de gener) o aventures detectivesques per desxifrar un mapa a Nina i el secret de l’eriçó (diumenge 28 de gener).

Amb sessions a les 12h i a les 17 h, no us perdeu l’ocasió de veure’ls tots! Són doblats al català i s’exhibeixen amb subtítols, i per si us pregunteu per què, la raó és doble: fomentar la lectura i fer-lo accessible a infants amb dificultats auditives. Bravo!

Los zoos son un anacronismo indecente. La muerte de Kanelo

Escrito original en catalán para la revista digital Núvol, el 29 de junio de 2023

La muerte de Kanelo, la cría de orangután de un año del Zoo de Barcelona, genera, según los titulares, una nueva polémica, cuando la palabra debería ser indignación. No solo por su muerte, sino también por el hecho de que la moderna ciudad de Barcelona todavía forme parte de la indigna industria de la exhibición de animales vivos.

Con todo lo que sabemos sobre la sensibilidad de los animales o sintiencia (sentençasintiència, en catalán aún no hay consenso en la palabra para describir su capacidad de sentir) y el hito que marcó la Declaración de Cambridge de 2012 «The Cambridge Declaration on Consciousness« (según la cual científicos determinan que los animales no humanos no sólo tienen conciencia, sino también la capacidad de sentir felicidad y dolor al igual que las personas), parece mentira que a estas alturas todavía tengamos que abrir el debate sobre los zoológicos. No debería haber ningún debate. Los seres vivos con capacidad de sentir no deberían vivir privados de libertad para ser expuestos para el disfrute momentáneo de nadie. El tiempo que un visitante de un zoológico pasa frente a un animal es, en promedio, de 9 segundos. Una vida entera es el precio de tus 9 segundos. Pero bueno, tanto da si fueran 9 horas o 9 días.

La excusa de la ciencia ya no se sostiene. Ni siquiera la de la supuesta conservación de la especie para su reintroducción futura en sus hábitats. ¿Qué hábitats, si los estamos esquilmando? ¿A quién reintroducirán, a los bisnietos de cuántas generaciones de prisioneros? Los zoológicos de todo el mundo acumulan individuos, los intercambian por sus intereses económicos, matan animales sanos si tienen excedente, los reubican si conviene a los beneficios de la cría en cautividad para la continuidad del negocio. El impacto de esta estrategia en la conservación de las especies amenazadas es muy pequeño, ya que no incide en la conservación de su hábitat, con tasas muy bajas de éxito en la reintroducción. Busquen en Google las palabras «culling», EAZA, CITES, investiguen, lean, pregunten.

La excusa educativa ni siquiera merece ser mencionada. ¿Cómo se puede pretender que tiene sentido explicar cómo es un elefante si la infografía del cartel que hay delante de  sus «instalaciones» dice que son animales gregarios y sociales, habla de la cantidad de kilómetros que camina al día, y los niños que van a supuestamente aprender cómo es un elefante sólo ven un cuerpo con forma de elefante, pero que no tiene ni puede tener ninguno de estos comportamientos naturales? Además, ese elefante no es solo un ejemplar de una de las especies de elefantes, es un individuo, con su pasado, sus vivencias y recuerdos, y un presente y un futuro desalentador. Y por mucho que sus cuidadores se esfuercen en decir que la elefanta Susi de Barcelona fue acogida después de pasar por un circo y que trabajan permanentemente por su bienestar, tratar bien a tus prisioneros no quita inmoralidad al hecho de tenerlos en tal condición. No debemos de olvidar que Susi nació en estado salvaje en 1973 y fue secuestrada y exhibida en un circo y en otro zoo, y que le debemos hace ya demasiados años una vida digna, en semilibertad en un santuario de elefantes como el que ha propuesto una y otra vez desde el año 2008 la ONG Libera! y más adelante la plataforma ZOOXXI, tal como queda recogido en el documental Free Susi.

Los zoos perpetúan la idea de que los animales están para servirnos. Para educarnos, para permitirnos acercarnos, supuestamente, a la naturaleza. El Plan estratégico «El nuevo Modelo del Zoo de Barcelona: una mirada hacia el futuro”, promovido y redactado por la Dirección del Zoo de Barcelona en febrero de 2019 no se esconde de ello en su presentación: “(…) los zoos de hoy nos acercan a la naturaleza, nos hacen sentir partícipes, nos devuelven los sentimientos innatos que se despiertan en los niños y en nosotros mismos hacia los animales: aquello que el biólogo Edward O. Wilson, padre del término biodiversidad y de la ética de la conservación denomina biofilia. Pero el Zoo de Barcelona es mucho más. Además de formar parte del patrimonio cultural y sentimental de Barcelona y de sus ciudadanos, es un lugar de contacto y conocimiento de la naturaleza”.

¿De verdad que en la época de los drones, de la realidad virtual, metaversos y realidad aumentada, de los hologramas 7D, tenemos que usar la excusa de la biofilia innata de los niños para justificar la exhibición de animales en cautividad? Ya existen múltiples ejemplos de recreaciones de los hábitats y de los animales de un realismo o hiperrealismo, intensidad y experiencias sensoriales inmersivas mucho más gratificantes, educativas y éticas que las que ofrecen los zoos actuales. Podéis ver algunos ejemplos de estas alternativas al cautiverio en la propuesta de Metapark Zoo de Metaofix o los hologramas 7D de Magic Leap ya en funcionamiento en el Japón y Dubai. Y también podemos dejar volar nuestra creatividad e imaginación gracias a títeres como los de los animales del bosque y los caballos articulados de Sàndal Produccions, en Catalunya, o los de Handspring Puppet Company de Suráfrica. 

Con la aprobación de la iniciativa ciudadana ZOOXXI el 3 de mayo de 2019 la Ordenanza de protección, tenencia y venta de animales se modificó incluyendo un nuevo texto normativo sobre el parque zoológico de Barcelona. Recordamos que las iniciativas ciudadanas son un mecanismo de participación ciudadana del Ayuntamiento de Barcelona: “un medio con el cual la ciudadanía interviene a fin de que el Ayuntamiento lleve a cabo una determinada actuación de interés general (…)”. En su redactado, aprobado por el pleno, se hablaba de hacer una reconversión del zoo empezando por frenar la reproducción de todos aquellos animales que no estuvieran en peligro de extinción y que no formaran parte de planes de reintroducción, parar los intercambios de animales con otros zoológicos; continuando por la evaluación para su traslado de tantos individuos como fuera posible a santuarios donde pudieran acabar sus vidas dignamente, sin ser exhibidos; y finalmente, y a largo plazo, solo tener fauna autóctona y animales rescatados. Ahora mismo ZOOXXI tiene abierto un contencioso–administrativo contra el Ayuntamiento de Barcelona por incumplimiento de la ordenanza. Sencillamente todo sigue como siempre con un marketing mejorado. El anacronismo del zoo como colección de animales es una herencia del colonialismo, como la estatua de Colom en el puerto o los monumentos a los negreros aún en muchas calles de Barcelona. La ciudad aprenderá a vivir sin todos ellos, y cuando lo haga será un momento de reparación histórica a celebrar.

Pensar en la muerte de Kanelo de un año de edad y la devastación que debe de estar sintiendo Jawi, su madre orangután, también nacida en cautividad, tendría que hacer encoger el corazón a todas las madres humanas que actualmente alimentan, crían y disfrutan de ver crecer sus niños de un año, cargadas de oxitocina, la hormona del amor. A Jawi esta experiencia le ha sido arrebatada, a su hijo, negada. Pero no solo a las madres, que podrían empatizar más fácil por analogía de la vivencia, nos tendría que doler a todos y todas como sociedad.

Tendríamos que abrir noticieros, crear mesas redondas de expertos, tertulias con ciudadanas de la calle, volver a llevar a la opinión pública un tema del cual ya ni siquiera deberíamos de estar hablando. Tendríamos que estar ya gestionando la reconversión de los zoos en santuarios sin exhibición de los animales. “Y los puestos de trabajo que se perderán?” Ya escucho decir… Pues también se perdieron o reconvertieron cuando se cerraron los zoos de seres humanos y esto no fue excusa para mantenerlos, ni nadie niega que cerrar aquella ignominia era una necesidad ¿verdad que no?  

Berlin Zoo – pic by News dog media / DailyMail

Pero es que aquello era otro tema, eran personas, ¡aquí estamos hablando de animales!” También oigo decir… No solamente desde la corriente política de la antiespecismo sino también en base a estudios científicos, argumentos jurídicos, filosóficos y bioéticos, se está promoviendo en todo el mundo una actualización en la jurisprudencia para que determinados animales puedan obtener el estatus jurídico de “personas no humanas”, entre ellos los grandes simios, los cetáceos (ballenas, delfines), o los elefantes, a causa de la inteligencia que demuestran y de sus complejas reglas sociales.

Pero más allá de esta lucha que se ha iniciado en muchos países empezando por unas especies determinadas, como sociedad, debemos repensar si los zoos actuales tienen cabida en nuestra sociedad. Pensar si creemos de verdad que ver pingüinos de la Antártida en el Mediterráneo es educativo o una mera atracción para obtener más visitantes. “¡Pero son una institución en la ciudad! Muchos barceloneses tienen sus recuerdos de niñez ahí”. Ya oigo ese clamor… La falacia ad antiquitatem no decepciona, siempre vuelve: creer que lo correcto o verdadero es aquello que se ha hecho hasta ahora. Esta misma idea tendríamos que empezar aplicar a la tradición de Els Tres Tombs y a otras como la de la paloma viva en el pico del Àguila de Valls del baile de la imaginería festiva que permite, todavía, por San Juan, el Ayuntamiento de Valls y que hace años que se denuncia.

Quedémonos con el logotipo, las gráficas, los eslóganes si tanto lo queréis los nostálgicos… Llamad a la sociedad barcelonesa y todos los turistas del mundo a visitar vuestras instalaciones para aprender más de la fauna salvaje, de los animales de nuestro entorno geográfico, de los lejanos, de los extintos, de tantos y tanto como queráis, difundid las características de todos ellos y enseñemos a las nuevas generaciones a cuidar de sus hábitats, que, recordemos, también son los nuestros. Pero vaciadlos de seres sintientes, de criaturas de carne y huesos, piel, plumas y escamas, que también tienen corazón, emociones, sentimientos, receptores del placer y del dolor, que forman comunidades, cuando se los dejan, con sus semejantes, que interactúan con su entorno, cuando no se los  priva, que forman lazos con sus iguales, cuando no se les niega su vida en libertad, que tienen lengua, cultura y costumbres, cuando no se los desnaturaliza entre paredes de cemento decoradas, barrotes y hábitats artificiales. 

La meva setmana vegana #01

Hola! No sé si això ho llegirà algú o simplement serà un altre escrit estil “diari personal” que em servirà a mi com a recordatori i record…

El cas és que feia temps que em feien enveja els repassos que feien de la seva “setmana vegana” els companys activistes Maria i Sergio al seu podcast Infovegana, i anteriorment també feien en alguns episodis els pioners en temes de podcasts vegans el Joseph de la Paz, de Vitamina Vegana, i Joan Boluda, en el seu podcast conjunt (i enyorat) Veganismo, el podcast.

Sovint pensava que jo no tindria gaire a dir la majoria de les setmanes i en canvi recentment he pensant que estava equivocada. Que segur que en totes i cada una de les setmanes que porto sent vegana aquests darrers 8 anys podria haver escrit una ressenya, un resum, un recopilatori de fets, accions o anècdotes relacionades amb el veganisme, això és, amb la lluita pel reconeixements dels drets dels altres animals, no drets de benestar animal, no, el SEU dret a disposar i gaudir de la seva pròpia VIDA, principalment, i per tant, a no ser USATS i EXPLOTATS per al seu ús per part d’altres animals com són els animals humans.

Aquesta setmana:

He començat a col·laborar en un nou projecte: la web de Filosofia Vegana en català, traducció del mateix web original en castellà, Filosofia Vegana, de Luís Tovar. La idea és ajudar en la traducció dels articles. I pel camí, aprendré un munt, segur!

Comentàvem amb la persona que ho porta que es diu Xavier, que no sabem fins a quin punt és un “producte” d’autoconsum entre vegans, però com que mai se sap on pot arribar la informació, ajudar a difondre el veganisme en la nostra llengua em fa especial il·lusió.

Vaig assitir a un webinar de la conegudíssima Melanie Joy, titulat “How Vegans Can Improve Relationships and Communication During the Holidays“, del que em va parlar un company activista, l’Albert, amb qui vaig coincidir en el sopar solidari al Restaurant Alive en favor de la Fundació El Hogar.

Molt interessant el que vaig poder escoltar, amb ganes de rebre el link de la gravació i repassar conceptes!

Per cert, al sopar solidari vaig coincidir amb l’Edu, l’Albert, la Maria i el Sergio, que tenen junts un podcast que m’agrada moltíssim i recomano molt: Infovegana, podcast de veganismo y sostenibilidad., tots ells companys activistes del de la Plataforma Antiespecista de Barcelona amb qui vaig coincidir una època que vaig estar fent activisme de carrer amb ells: el Cubo por los animales (prèviament havíem estat dins de l’organització AV que feia un tipus d’activisme similar). El web i perfils a xarxes socials que tenen són molt interessants també i tenen molta informació! Segui-los i escolteu-los, valen molt la pena!

I per acabar la setmana vegana estupendíssima, vam visitar per primer cop un santuari, el Santuari Món La Bassa Hogar Animal, que ens va encantar, tant al petit que per primer cop a la seva vida va veure i tocar animals de prop! (i confesso que jo també en alguns casos, perquè mai havia vist de prop a alguns!). Vam veure un conill, dos porcs senglars, un es deia Kiwi i tenia les potes del darrere paralitzades, gallines, paóns, porcs i porcs híbrids de porc vietnamita i porc senglar, ases, cavalls i dues vaques, la Macarena i la Mari Carmen!

Ja m’he fet teamer i tornarem, de ben segur!

Podcast Docu Mami Tips

Avui faig públic un “podcast” (entre cometes ho poso…) que he anat gravant aquests darrers dies i que ja veurem si té continuïtat o queda en un projecte passatger. El primer projecte fill del “projecte espores”.

DocuMamiTips serà un podcast de “tips”, trucs, consells, idees que com a documentalista i mare penso que poden ser útils per a altres persones que estiguin en fase de criança (i potser també a les que no).

Idees de productivitat, gestió del temps, creuat amb el fet que soc monoparental de forma que la organització és molt important per al nostre dia a dia!

Creat amb Anchor està disponible a Spotify, Apple Podcasts i a Google Podcasts (aquest darrer no estic segura d’haver-lo configurat bé, ho revisaré).

En principi la idea és que la periodicitat sigui quinzenal, els 2n i 4t dimarts de cada mes.

Ah! i he fet una web del projecte: www.documamitips.com

Tenir un nadó endreça i desendreça alhora

Endreça les prioritats de la vida, com a primer canvi significatiu quan neix la criatura. Coses que abans et semblaven molt importants passen a segon terme, bàsicament el que eren les teves estones d’oci desapareixen gairebé per complet. En el meu cas anar el teatre! La veritat és que l’enyoro, però ara mateix no és important. També fas un ràpid aprenentatge de com aprofitar les estones en què el nadó dorm, i a prioritzar, de nou, les tasques més importants sobre les més supèrflues… A vegades, ai las, cal triar entre dutxar-se o dormir, o entre dutxar-se i alimentar-se, i us asseguro que segons el dia una dutxa proporciona més salut mental que omplir el pap, a banda de ser una estoneta (generalment curta) d’un plaer ben senzill i relaxant.

I endreça també les amistats… Perquè tenir criatures t’aparta d’alguns amics i t’apropa a nous… Ja ho havia experimentat amb la nena d’acollida amb qui vaig viure 8 anys, que quan tens nens alguns amics es queden pel camí, i que també en fas de nous.

I tenir un nadó desendreça, òbviament, desendreça la casa, que sovint és la primera damnificada de la falta de temps (especialment la cuina), desendreça els horaris (fas ben bé el que pots amb la gestió del temps) i el ritme el marca el bioritme del teu fill o filla; i desendreça el cos, que pren dimensions desconegudes durant l’embaràs, i en el postpart et canvien algunes proporcions, especialment si fas lactància exclusiva i a demanda! ;)

La maneta gallineta

Com que no trobo enlloc la lletra d’una cançó que darrerament canto molt… la transcric jo mateixa! ;)

Quin tip de piular que es fa
el dit gros d’aquesta mà,
els seus pollets ha perdut
del més gros al més menut.

Els crida i es fa sentir
ja el primer tenim aquí,
si els crida piulant com cal
se li presenta el més alt.

Ja només en falten dos,
que sembla que s’hagin fos.

I continua piulant
fins que apareix el més gran,
i després el més petit
que qui sap d’on ha sortit.

I ara es tornen a amagar,
tenen ganes de jugar…
Gallineta, gallineta,
que juguem a la maneta?

I aquí la cançó que et descàrregues des d’un QR que porta el llibre (si hi ha problema de copyright la trauré!)

Casa de nines 20 anys després

casadenines20.jpg

Què bona i necessària aquesta reflexió sobre la llibertat, la situació de la dona abans però encara avui, les relacions humanes, els encerts i els desencerts de les decisions que hom pren a la vida.

La que fas veient Casa de nines 20 anys després de Lucas Hnath al Teatre Romea pel Festival Grec. Actual, punyent, creïble, encertadament dirigida per Sílvia Munt i correctíssimament interpretada pels 4 actors JúliaTruyolEmma VilarasauRamón Madaula i Isabel Rocatti; menció especial mereix la jove i esplèndida en el seu paper Júlia Truyol enmig de tanta veterania.

L’escenografia, la posada en escena (gairebé diria coreografia) i el vestuari acompanyaven tan bé que gairebé són com un personatge més. Ah, i crec que amb cada personatge he plorat alguna ferida de la meva vida. Però també he(m) rigut.

Si dubtàveu, aneu-hi. Es notava a estones la platea incòmoda. En d’altres moments silencis sepulcrals de quan sents veritats com punys que et fan qüestionar-te la teva pròpia vida. (“Intensa”, he sentit dir a una espectadora en acabar).

Teatre en estat pur. Feia molt que no gaudia tant.

 

De bateries i bombolles de plaer

El noi que branda el cap i martelleja amb els dits la porta del metro, nerviós, o bé és músic, o un cul inquiet. Bateria, confirmat. Dues baquetes treuen el cap per la cremallera mig oberta de la motxilla. Ell continua tocant l’instrument imaginari que només ell sent fins que les portes s’obren i baixa, rabent, cap a l’escala de l’esquerra, en direcció al seu destí. Avui no hi havia cap músic a l’intercanviador del metro, i a la Júlia li ha sabut greu. Li ha sabut greu perquè l’arpista, el trompeta, la cantautora amb la seva guitarra o el cantant amb veu de Serrat de l’intercanviador del metro generen una mena de bombolla de plaer. Una bombolla dins la qual gaudir una estona mentre camines apressada, o apressat, cap a la feina, amb el cap emboirat per pensaments.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

VEG_FishBoat8_IN18
These recently-caught fish are being untangled from the fishing net, ready to be served as food at tourist restaurants. Goa, India, 2018. Moving Animals Archive

* * *
Crèdits de la imatge

Contes curts il·lustrats amb imatges de fotògrafs com Aitor Garmendia (“Fotógrafo para la liberación animal”), o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

Imatge de l’arxiu de  https://www.movinganimals.org/
https://www.movinganimals.org/fishing-industry-archive/

“Una dieta vegana es probablemente la manera más eficaz de reducir el impacto sobre el planeta Tierra, no solo los gases de efecto invernadero, sino la acidificación global, la eutrofización, el uso de la tierra y del agua” Joseph Poore, investigador de la Universidad de Oxford, 2018.

“OCÉANOS QUE ESTÁN MURIENDO – Más del 30 por ciento de las áreas de pesca del mundo ya han llegado más allá de sus límites biológicos -o necesitan una acción dramática que les devuelva su equilibrio – y poblaciones marinas enteras están al borde del colapso.  Extensas redes arrastran trillones de peces desde los océanos. Entre las especies “objetivo” se encuentra la “captura fortuita”, es decir, animales que no se pretenden pescar pero que son capturados por las redes “accidentalmente”. Hablamos de ballenas, delfines, marsopas, tiburones, estrellas de mar, esponjas, tortugas e incluso aves marinas que se zambullen en el mar, como los albatros. (…) La industria que cultiva peces en granjas hace poco para proteger a los peces que viven en libertad, ya que el alimento para peces de granja está compuesto por sus primos que fueron arrastrados desde los océanos. Y a menudo también (agravando el problema), su alimento incluye soja, que se cultiva en tierras deforestadas.”

Cita y texto extraído del Kit de inicio al veganismo de Million Dolar Vegan

Les rutines i els flashbacks

En un cert sentit les rutines reconforten. El mateix horari, les mateixes parades, el mateix vagó de metro, situar-se estratègicament a la porta convenient per la sortida de la parada de destí… Creuar-se amb les mateixes persones, viatgers o treballadors. Les dues noies del carro dels pòsters, que sempre xerren i fan cua per agafar l’ascensor; el senyor que recull les escombraries en bosses transparents, sempre amb un somriure; els mateixos músics, alterns però habituals, de l’intercanviador… Però aquell cop, una novetat va salpebrar la monòtona placidesa de les rutines.

Aquell cop en sortir del vagó del metro, el darrer de tot el comboi, va coincidir amb la marxa del metro del sentit contrari, del que ja en cuejaven els darrers vagons, a tota velocitat. La fressa, la olor, la fosca del túnel il·luminada només un moment pel comboi i l’aire que li va aixecar els cabells enrere: la Neus va tenir un flashback al tren de la bruixa del parc d’atraccions de la infantesa. Va somriure, i va agafar la mateixa escala de cada dia, avui una mica diferent.

“Elephants used for riding are often tied and severely beaten as calves in a process called Phajaan, or “the crush”, to break their spirits and control them. Elephants are intelligent and sociable animals, but across the world many are forced to spend their lives alone in chains. (…) Amber Fort is one of India’s biggest tourist attractions, forming part of the ‘cultural triangle’, and attracting thousands of global tourists every single day. However, it is infamous for its use of elephants, where over 100 elephants, many of whom are blind and lame, are forced to haul tourists up and down the steep fort. Jaipur, India, 2018”

Imatge de l’arxiu de  https://www.movinganimals.org/

https://www.movinganimals.org/elephant-riding-archive/

 

Estas vacaciones no montes en elefante

“Las actividades con elefantes, reclamo para turistas en el Sudeste Asiático, esconden una atroz realidad: familias enteras de elefantes asesinadas en la selva para robar sus bebés, que serán cruelmente adiestrados para realizar acciones contra su voluntad, como pasear sobre sus lomos, pedir limosna, jugar al fútbol o pintar.

Es posible visitar parques nacionales para ver a los elefantes en su hábitat, así como apoyar la labor de los santuarios, donde son protegidos de la explotación y el maltrato, y en los se puede disfrutar de la observación de la vida social en libertad de estos fascinantes animales.”

Texto de la periodista Lucía Arana para El Caballo de Nietzsche: https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/vacaciones-montes-elefante_6_276882318.html

Lee más sobre lo que viven los elefantes que usa la industria del turismo en:

http://turismo-responsable.com/s37

L’escala ineficaç

La Lluïsa se sent incòmoda quan trepitja una cinta transportadora i se la troba parada, però segueix, tota digna malgrat sentir-se ridícula per culpa d’aquesta fallada de la tècnica, i per culpa també de la seva falta d’atenció al senyal d’avís, vermell com un nas de clown. Incòmoda i estúpida se sent també quan comença a pujar graons d’una escala mecànica aturada, però no es pot fer enrere perquè altres incauts l’han seguida com indefensos xais en direcció a l’escorxador i senten la mateixa incomoditat que ella sent, fent gambades en uns graons més alts del normal d’una estúpida i ineficaç escala mecànica aturada.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros».

Sabíeu que en alguns escorxadors fan servir ovelles amb un esquellot per aconseguir que les pobres ovelles espantades surtin del camió i les guiïn cap la mort, aprofitant-se de la seva innocència? La crueltat humana no té límits… Omnívors, atreviu-vos a veure d’on venen els cossos que mengeu… Mireu el compte d’Aitor Garmendia @traslosmuros. És una de les penes més grans que sentim molts vegans: que no ens hagi caigut la bena dels ulls abans, no haver-ho sabut abans. Tan de bo aquests contes i imatges arribin a algú que vulgui mirar i prendre la decisió de deixar de consumir cossos d’animals.

El seu text de la primera de les fotos: “Esta oveja vive desde hace años en un matadero junto con un carnero. Reciben el nombre de ‘mansos’. Ambos son forzados a guiar a los corderos —muchos en estado de lactación aún— a la zona de sacrificio.
Los corderos con apenas semanas de vida son arrebatados a sus madres, introducidos en un camión y enviados al matadero. Allí, confiando en sus congéneres adultos, son conducidos a la zona de sacrificio. Decenas de veces al día estas ovejas son forzadas, con el objetivo de facilitar el manejo de animales en el matadero, a ‘traicionar’ a sus pequeños.
Aproveché el paro que realizaban los operarios para el almuerzo y me quedé en las cuadras. Quería condensar en una foto la desolación de estas ovejas.
Logrado o no mi objetivo, que la historia que acompaña a esta foto no quede en el olvido.
Salud y libertad.”

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge és del fotògraf «Aitor Garmendia / Tras los Muros». “A través de fotografías y pequeños reportajes, obtenidos en las entrañas de la industria de explotación animal, el proyecto ofrece imágenes para la reflexión y el debate que ponen en entredicho la relación que hemos construido con el resto de animales.”

Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges de fotògrafs com ell que s’autodefineix “Fotógrafo para la liberación animal”, o de l’arxiu de www.movinganimals.org, amb una frase o un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així.

El nen del patinet

A cada parada, el nen els avança amb el seu patinet. En la lentitud hostil amb què l’autobús avança a onades intermitents per la carretera de Sants la Núria es descobreix imaginant que el senyor de boina i bufanda ben tancada damunt del coll, que camina amb pas ferm amb els braços a l’esquena, aquest senyor que acaba de passar el nen del patinet, aquest senyor podria ser el seu pare. Per edat, per complexió, per actitud, podria ser-ho, però no l’és. El pare a hores d’ara ja l’hauran posat a dormir a la residència, on l’Alzheimer l’ha reclòs cada cop una mica més endins, en un mutisme només trencat per frases inconexes i paraules esparses, que li arranquen les filles a base de fer-li preguntes, abraçades i petons.

#contesturcs #contesgrafics #contesinteractius

One of the main tourist spots in North India, the town of Varanasi features incredibly crowded and narrow streets, where hundreds of street animals must coexist with the busy footfall and traffic. Many of these street animals suffer from malnutrition, disease and horrific injuries.
Varanasi, India, 2018
MovingAnimals.org

Si estàs pensant en la companyia d’un gos, un gat o una fura, no els compris, CONSIDERA ADOPTAR. He trobat aquesta web on surt molta informació i un directori de protectores de Catalunya. I aquí llistats oficials de la Generalitat.

* * *
Crèdits de la imatge

La imatge que acompanyarà els contes que aniré publicant sempre estarà treta de la pàgina movinganimals que conté un arxiu d’imatges gratis per a l’activisme en defensa dels drets dels animals. Havia pensat il·lustrar cada conte curt amb algún dibuix meu, que ja tingués fet o fet per l’ocasió, però se m’ha acudit que enlloc d’això aniré triant imatges aleatòriament, de les 12 categories de l’arxiu, i posaré una frase amb un enllaç per a saber-ne més. Activisme subtil? Se’n podria dir així. 

“By documenting animals around the world, we hope to raise awareness of their suffering by providing free-to-use images and footage for organisations, activists, media desks, and social media platforms.” www.movinganimals.org

Aniversari feliç, Canica

Buf… més d’un any que no escrivia res… apa. A posar-hi remei!

🐶Avui aquella boleta d’amor de la foto de dalt a l’esquerra fa 9 anys. 9 anys d’amor ininterromput. A la Canica i a mi, 4 anys després de la foto dels seus 5 anys, en què anàvem o tornàvem la Sara i jo d’una actuació castellera, ens ha passat molta vida. Ella està igual però jo estic clarament més cardada… Aquell any compartíem edat perruno-humana, (7x)5 ella, 35 jo, aquest 2019 compartim número, 9 ella, 39 jo.

Sota una pluja real, i metafòrica també, m’ha guiat en una súper passejada d’aniversari fins al seu parc preferit, i l’hem fet tot sencer, de dalt a baix. Soles. Pràcticament. Entre el txirimiri i l’hora no hi havia ni un ànima. O poques. Pipí per aquí, seguir rastre per allà, resoldre un tema pendent que dins a casa no mola fer, córrer, jugar. Caminar. Endavant. I sempre en el present. Gaudint de cada pas. De cames i potes.

Per moltes parets més per olorar, Canica, per moltes més soques on pixar, per molts més rastres per seguir, per més gespetes on aixecar la poteta dreta, sempre la dreta, per més migdiades juntes i per poder-te seguir olorant, petonejant, acompanyant, i que tu m’acompanyis, en el que vingui, com has fet fins ara. Qui és la més bonica?  ❤️🎊🐶❤️